Me’n vaig

Me’n vaig a Roma. Hi serè fins el dimecres en una trobada per celebrar els 60 anys de Pax Romana. Es farà una jornada sobre l’aportació de la Santa Seu i de l’Església en el procés de mundialització. Hi intervenen personatges rellevants de la cúria vaticana com Renato Martino, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, Josef Clemens, secretari del Pontifici Consell de Laics, Pietro Parolin, sotssecretari per a les relacions amb els Estats de la Secretaria d’Estat, i Federico Lombardi, portaveu de la Santa Seu.
També hi anirem una considerable delegació catalana de Centre d’Estudis Francesc Eiximenis i del Moviment de Professionals Catòlics, els grups catalans federats a Pax Romana. Entre els ponents, intervindrà Eugeni Gay, Salvador Pié, Josep Maria Carbonell, Manel Manonelles, Núria Sastre i Santiago Ripoll. Déu n’hi do.

Dimecres la trobada acaba amb l’assistència a l’audiència papal del dimecres. No se que m’he de posar o si he de cridar coses com “Viva el papa!”, o “Benedicto, amigo, Pax Romana esta contigo!”. Si puc us ho explicaré des d’allà, i, si no, quan torni.

Per aquests dies us suggereixo el programa de Ràdio del bisbat de Girona on vam compartir tertúlia sobre els blocs cristians amb l’Eloi Aran i l’Elies Ferrer. En aquesta pàgina es pot escoltar el programa d’aquest diumenge 20 de maig. Per cert, perquè no tots els bisbats catalans fan un modest programa de ràdio setmanal que es pot col·locar sense cap problema a la majoria d’emissores locals de la diòcesi?

Els bisbes catalans comuniquen

Aquesta setmana hi ha hagut la reunió trimestral dels bisbes catalans, la Conferència Episcopal Tarraconense. S’ha reunit dimarts i dimecres i aquest dijous a la tarda han enviat la nota de premsa. Entre els temes tractats destaca que han posat en marxa un projecte que fa uns mesos que cueja, un pla de comunicació per donar una imatge més real del què aporta l’Església a la societat. Més que d’una preocupació genèrica per la imatge, aquesta iniciativa parteix dels delegats diocesans d’economia, que es veuen venir que si la idea que la gent té de l’església és només una colla de dinosaures i integristes nacionalcatòlics, no hi haurà manera de que la gent estigui disposada a donar un duro. Ho va avançar el novembre el delegat de Tarragona, Joaquim Fortuny, presentant la campanya de Germanor.

L’objectiu no és fer directament una campanya per recaptar diners -que també- sinó aconseguir que vagi calant la idea que l’Església catòlica fa un servei insubstituïble a la societat. Bàsicament en tres vessants: promovent positivament la dimensió espiritual i religiosa; amb una rica aportació cultural i educativa; i amb un servei directe enmig dels pobres i els marginats.

Una política comunicativa no ho arreglat tot. I tampoc funciona quan es tracta de vendre fum. Però és cert l’activitat ordinària de l’Església i dels catòlics compromesos no es correspon amb la projecció pública que té com a institució. I, en aquest cas, és més intel·ligent posar-se a treballar enlloc de donar la culpa a la resta del món. Els plans de comunicació fa anys que estan inventats. Només cal aplicar-ho a la institució eclesial. Que els bisbes hagin dit sí, és positiu. Ara falta que s’hi dediquin els recursos adequats i que s’hi impliquin de veritat tots els bisbats. No es tracta de gastar diners en anuncis, sinó d’invertir-los en una estratègia global de comunicació.

Fa gràcia

M’ha fet gràcia veure la primera caricatura que recordo del bisbe Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Va sortir aquest dimarts a La Vanguardia. Com és habitual, l’acudit de la pàgina de l’editorial no fa gaire gràcia, i les caricatures tampoc estan molt aconseguides. A Vives, per exemple, l’ha fet massa gras i més vell. Amb poca planta. Però repetim la teoria: només és motiu de caricatura allò que té rellevància social. Per tant, vol dir que l’Església, els bisbes i els coprínceps encara pinten alguna cosa.

Per cert, una gràcia rebuscada de l’acudit pot ser la llegenda urbana que va circular per Barcelona quan tothom deia que Vives aniria de bisbe d’Urgell. No sé si és veritat, però hi havia gent que t’ho deia convençuda: “Segur. Segur que és ell perquè s’ha apuntat a una acadèmia a estudiar francès”. Si va ser així, també l’estudiava en la intimitat, però per culpa del secret pontifici.

El pitjor discurs de Benet XVI

Sí, el títol és per provocar. Què hi farem. Calia seguir amb interès els discursos de Benet XVI en la seva estada al Brasil. No acabaríem valorant tots els discursos, i n’hi ha que semblen més cuinats per la cúria que d’altres. Però s’han de llegir perquè els titulars dels mitjans de comunicació no sempre corresponen al fons del discurs. Tampoc es tracta de disparar contra el pianista, perquè si un fa un gran discurs social dient que cal ser bona persona, però entremig s’hi posen dos paràgrafs sobre la castedat, el titular serà allò que cridi més l’atenció (Per cert, va parlar només de la fidelitat matrimonial i no dels preservatius. Qui no es consola és perquè no vol, mai més ben dit).

Això és per exemple el que va passar amb el discurs de dijous als joves. Com la resta d’intervencions, a més de la funció catequística i d’aprofundiment de la Paraula de Déu, l’accent estava més en la pràctica de la doctrina social de l’Església que en la pràctica de cintura cap avall. De fet, el discurs va ser una catequesi sobre el sempre inquietant evangeli del jove ric (Mateu 19, 16-22):¿Que he de fer per tenir la vida eterna?. El papa recorda que del que es tracta és de respondre la pregunta interrogant-se sobre els fruits que dóna la nostra vida, la d’aquí, no la de més enllà. I per això, demana als joves honestedat i un compromís concret contra la violència o la corrupció. Cosa que Amèrica Llatina és molt demanar.

Una mica el mateix ha passat amb la referència “als governs autoritaris o subjectes a certes ideologies que es creien superades”. El que s’ha entès com una al·lusió a Chávez no hauria d’estranyar perquè fa temps que l’Església veneçolana posa el crit al cel pels excessos autoritaris, i que s’ha convertit en la única oposició real al règim. Però és que a més, en el mateix paràgraf d’aquest discurs d’obertura de la Conferència d’Aparecida es critica la economia liberal que fa augmentar la pobresa. El mateix discurs, contempla la crítica al marxisme, però dins d’un argumentació més pròpia de la doctrina social de l’Església: que “les estructures [socials i polítiques] justes són una condició sense la qual no es possible un ordre just en la societat”. Per tant, es tracta de donar de menjar, però també de canviar les estructures injustes.

Però enmig de tot això, també he pogut llegir un dels discursos més endurits de Benet XVI, el que divendres va adreçar als bisbes del Brasil. Per mi, el pitjor. Es una mena de programa davant la pèrdua de fidels catòlics. Presenta una església atacada: “la santedat de la família”, “la ferida del divorci i de les unions lliures”, “el compromís sacerdotal qüestionat”... però la formula de resposta és que “l’Església és santa i incorruptible” i que el problema és la fe “sovint vacil·lant i ingènua” dels batejats. I aquí torna a insistir en la disciplina eclesiàstica de la confessió individual. Aquest discurs té molts altres elements, per exemple, explica que l’obediència dels bisbes és a la paraula de Déu i també hi ha una forta demanda de responsabilitat social. Però em sembla no s’acaba d’afinar en els problemes que té l’Església per situar-se pastoralment en una societat secular. Bé, ningú és perfecte, ni els qui comenten discursos.

PD: Com que no us llegireu els discursos sencers (els trobareu tots a Zenit), si a algú li interessa, en aquest document trobareu els fragments als que faig referència. Estan en castellà perquè la Santa Seu, encara, no proporciona versions en català.

Quatre frases singulars de Benet XVI

El papa viatja poc però quan ho fa parla molt. I per això de tants discursos surten frases que per la seva singularitat criden l’atenció.

Una ja ha estat destacada, de la seva visita a un centre de rehabilitació de toxicòmans. Contundent en la seva condemna: “Dic als qui comercialitzen la droga que pensin en el mal que estan provocant a una multitud de joves i d’adults de tots los segments de la societat: Déu us ho cobrarà. La dignitat humana no pot ser trepitjada d’aquesta manera”. Molt bé.

Crida també l’atenció una frase del discurs d’inauguració de la Conferència d’Aparecida: “En algunes famílies d’Amèrica Llatina persisteix encara per desgràcia una mentalitat masclista, ignorant la novetat del cristianisme que reconeix i proclama la igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte al l’home”. Ben clar, tot i que després ho espatlla una mica parlant de les dones que es queden a casa per tenir cura dels fills com si no s’hi poguessin quedar també els homes.

Després, en l’homilia de la missa del diumenge, Benet XVI destaca la lectura dels Fets dels Apòstols sobre el Concili de Jerusalem. Diu que és molt apropiada en l’inici d’una conferència de bisbes perquè mostra el “mètode” de les assemblees eclesials. Però dins d’aquest procés de discerniment explica que “Els caps de l’Església discuteixen i s’enfronten, sempre malgrat això en actitud de religiosa escolta de la Paraula de Crist en l’Esperit Sant”. Ergo, el debat no és una característica aliena a l’Església si es fa des de la caritat.

I una altra frase, del discurs d’obertura de la CELAM. “Els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i un bisbe, forjat segons la imatge del Bon Pastor, ha d’estar particularment atent a oferir el diví bàlsam de la fe, sense descuidar el ‘pa material”. A Jon Sobrino li van cridar l’atenció perquè es podria entendre que l’opció pels pobres és exclusiva. D’acord, ens quedem en que són els “destinataris privilegiats”.

Fragmenta i el darwinisme editorial

“Molts darwinistes són els primers de veure que si la religió fos tan dolenta, pel mateix principi de la selecció natural de les espècies, ja hauria estat eliminada. Alguna cosa bona ha de tenir la religió que garanteixi la seva supervivència”.

Aquesta és una de les perles per guardar d’aquesta setmana. És una idea que va explicar Ramon Maria Nogués en la presentació de Fragmenta. Aquesta nova editorial es va presentar dimarts amb un acte a Barcelona. Per començar no es moquen amb mitja màniga i els cinc primers llibres són d’autors reconeguts en l’àmbit religiós de Catalunya: Xavier Melloni, Raimon Ribera, Francesc Torralba, Teresa Forcades i el mateix Nogués. Tots els títols són en català però també en publicaran alguns en castellà.

L’editorial té dues singularitat que la fan especialment rellevant. Una és que es presenta com una editorial de llibre no religiós sobre religions. És a dir, que els seus llibres són sobre religió, però no pressuposen cap creença o increença als lectors ni als autors. Només parteixen de la constatació de que les religions continuen interessant.

La segona singularitat és la valentia d’iniciar aquesta aventura editorial. Tot és fruit de la tenacitat del jove matrimoni de l’Ignasi Moreta i la Inês Castel-Branco, models d’això que en joves a bastament preparats, JASP. Així han iniciat una aventura familiar, però que no s’ha de confondre per res en cutre, amateur o romàntica. Només s’ha de veure la qualitat de la obra publicada o l’encert i l’èxit de públic de la presentació de dimarts. Bé, una mica romàntica potser si, però d’aquell romanticisme lúcid dels qui aixequen un país.

Deu fer un parell d’any que l’Ignasi em va venir a veure per explicar-me el projecte. Quan va marxar em vaig quedar amb un pensament ambivalent entre el “no se’n sortiran” i el “de fet, els grans projectes sempre han començat així”. Ara, el futur de Fragmenta està en mans del darwinisme editorial, on no sempre les coses bones tenen garantida la seva supervivència. Raimon Ribera va dir en la presentació que “l’evolució de l’editorial serà un indicador de la salut espiritual de la cultura catalana”. Jo no gosaria a carregar-los aquesta greu responsabilitat però si que és cert que la singularitat de l’editorial hauria de tenir un lloc en el mercat.

Val la pena que doneu un passeig a fons per la web de Fragmenta i us en feu la idea vosaltres mateixos. I si compreu un llibre, tampoc farà cap mal. Perquè d’elogis no viu l'home, ni la dona, ni una editorial.

La blocsfera com a lloc teològic?

Una mica atrapat de feina avui només puc enviar-vos a aquesta proposta de l’Eloi Aran. N’hi ha per pensar-hi una estona. A més, sabreu que vaig fer dimecres (si és que algú li interessa).

Godayol es defensa sol

He vist pels comentaris que el tema Godayol porta cua. En la versió catalana controvertida, i en la castellana d’apreci des del Perú. Tot i que la setmana vinent sortirà l'entrevista publicada, em sembla adequat comentar:

-Evidentment el bisbe Godayol té motius per estar dolgut pel que li han fet, però la única cosa que si li veuen són ganes de treballar.

-Això no vol dir que no pugui dir les coses com són. I si una cosa es fa malament, el millor és dir-ho perquè no torni a passar, i evitar que quan passi sembli que no passi res.

-En l'entrevista es queixa del que fan els grups -per entendre'ns- conservadors. Però diu clarament que no té cap inconvenient de compartir amb ells el mateix paraigües de l'Església; si voleu dir-ho així: la comunió eclesial. El que no suporta és que alguns d'aquests grups s’atorguin en exclusiva l'Església i s'apropiïn de tots els centres de govern.

-Pregunten si el bisbe Godayol parla de les activitats que fan al Tibidabo. Doncs no, perquè ell ho viu però no és el responsable de la pastoral del santuari. Però també s'ha de dir que, pel que sé, els salesians que porten el Tibidabo no destaquen precisament pel seu integrisme. Vaja, segur. Però precisament per això acullen tot tipus d'iniciatives al Tibidabo, entre les quals hi ha l'Adoració Perpetua. Una mostra també és un acte de la Consagració a les Famílies al Sagrat Cor de Jesús que es farà el 3 de juny dins d’un congrés que reunirà la plana major del catolicisme progressista.

-Lluny dels estereotips sobre els “progres”, en un moment de l’entrevista el bisbe Godayol diu que el que s’ha de fer és pregar més perquè hi hagin vocacions. Igualment, i això per raons d’espai no sortirà a l’entrevista, sabeu que va fer després de rebre la trucada del nunci traient-se’l de sobre? Anar a resar. I estic segur que una bona estona d’Adoració al Santíssim no li deu destorbar gens.

Resumint, no cal que sigui jo qui defensi el bisbe Godayol, però crec que no se’l pot acusar de voler fer mal a l’Església, sinó de voler que a l’Església desapareguin les coses que fan mal.

PD: Més referents sobre els motius de la renúncia de Godayol els trobareu en una carta del bisbe peruà Francisco González.

Manual d’instruccions per una diòcesi nova

“Escriu alguna cosa bona”. No es tractarà doncs de deixar-los malament, i menys si t’ho demanen davant d’un bisbe. Però, la veritat és que no hi ha res a criticar.
Diumenge vam fer un clàssic de les famílies catalanes benpensants. Pujar a Montserrat: cremallera, Missa conventual, Virolai, passeig, entrepà per dinar i coca el berenar. Tot i que sigui gairebé un ritual, la pujada a Montserrat continua pagant la pena només per la celebració dominical. Amb qualitat litúrgica assegurada, a Montserrat saben fer homilies pastorals. És a dir, aquelles que es fan tenint present què pot servir a la gent que tens al davant, cosa que en un centre de pelegrinatge és més complicada per la diversitat del públic. I alhora, són aquelles homilies que van a l’essencial de l’Evangeli. Aquest diumenge en va ser una mostra. Aupa, Cardona!

El cas és que a la tarda quan ja marxàvem ens vam trobar amb la celebració que feia nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat per proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del bisbat. La petició del bisbe Agustí Cortés va ser confirmada abans de Nadal pel cardenal nigerià Francis Arinze i ara la Moreneta a més de ser patrona de tots els catalans també ho és del bisbat que acull el seu santuari. De l’acte (amb una gentada) no en puc dir res perquè només vaig poder veure els moments inicials. Però si que se’n pot dir “alguna cosa bona”, perquè la celebració culminava un treball que sembla ben enfocat.

Un any després de la creació de la nova diòcesi a Sant Feliu van posar en marxa un treball diocesà sobre “Pertinença i coresponsabilitat diocesana”. Una diòcesi neix sense manual d’instruccions. Però si a més és parida amb dolor és intel·ligent començar a treballar vinculant els dos conceptes. El sentit de pertinença, sempre difícil, és impossible sense que els diocesans es vegin coresponsables del treball del seu bisbat. I al revés. En la celebració es van avançar algunes de les aportacions del treball que han fet desenes de parròquies i grups de la diòcesi.

Ara s’han de formular les propostes concretes, però les intuïcions que es van proclamar diumenge són interessants: renovació de la fe, esperit crític i lúcid inspirat en la fe, atens al món, amb un llenguatge entenedor, formació, coordinació, sense tancaments i exclusions, i pregària i celebració. Tot per mirar endavant en una església on es valori i es tingui més confiança en el treball dels seglars dins i fora de la institució i on es potenciï el paper de la dona. “La nostra diòcesi respira un aire nou que el veiem com a presència de l’Esperit Sant”, conclou.

Sense que tingui valor estadístic, una conversa caçada durant la processó d’entrada rebel·la que els diocesans ja comencen a conèixer prou bé el seu bisbe. Quan passa el final de la processó una dona comenta al marit que un és el bisbe de Sant Feliu però que “l’altre bisbe” no sap qui és. “És el de Terrassa”, li contesten. “I què hi fa aquí?”. No, l’altra mitra era la de l’abat de Montserrat. Serà que s'assemblen.

Si he d’emigrar, ho faré a Mataró

Sempre havia dit que si algun dia m’havia d’exiliar de la diòcesi ho faria a Girona. Però he canviat d’opinió i el que faria és anar a Mataró a encapçalar una revolta popular catòlica per aconseguir una secessió de la comarca i crear una diòcesi pròpia. No sé perquè conec força gent de Mataró i a més no n’hi ha cap que em caigui malament. Però després del que hi he vist aquesta setmana encara tinc més motius per tornar-hi.

Resulta que dijous vaig acompanyar a la Pilar Malla a un acte de Justícia i Pau a Mataró a parlar d’immigració. No va tenir un gran èxit quantitatiu de públic perquè a la mateixa hora coincidia una altre acte amb el Salvador Cardús, i encara un altre amb el Ramon Maria Nogués, a més del darrer Ple Municipal abans de les eleccions.

Mentre la Pilar parlava jo anava pensant que potser donava una visió una mica massa optimista de la immigració i que quan acabés algú del públic se li tiraria a sobre: que no tots els immigrants tenen ganes d’integrar-se, que se’ls han d’exigir més deures... Però, sorpresa. Just acabar es va aixecar una dona immigrant parlant un català perfecte dient-li que gairebé s’havia quedat curta. Tres o quatre dones més que l’acompanyaven li van donar suport. Després de reivindicar tot el que podem aprendre els uns dels altres, va dir que elles ja volien ser d’aquí: “No volem que els d'aquí siguin la segona o la tercera generació. Nosaltres ja som catalans i espanyols”. Però a més va explicar que ara han organitzat un grup de dones per convèncer a la resta d’immigrants que els menors no poden abandonar els estudis per posar-se a treballar. El gran problema es dóna quan fan 16 anys i els pares volen que els vagin ajudar a la feina. Una altra situació habitual és la dels joves que s’han incorporat més tard a l’ensenyament obligatori i que els costa més seguir els estudis. Quan fan els 16 anys volen deixar l’institut, però no tenen alternatives que els formi en un ofici. I, sense estudis i sense formació, es bloqueja l’accés d’aquests joves a l’ascensor social, la única garantia d’integració. Una altra dona es va queixar de que havia hagut de deixar d’estudiar català perquè quan va trobar feina no hi havia classes amb uns horaris compatibles els horaris laborals. I que quan va estar de baixa per maternitat no es va poder apuntar perquè hi havia cua.

Per si no estava prou entusiasmat, després d’aquestes dones es va aixecar un home: “Ara que ja han parlat les dones, parlarem els homes”. Va recordar que el 2 de juny hi havia la jornada de portes obertes a les mesquites de Mataró. És una jornada que ara ja es fa cada any a diversos llocs de Catalunya, però que a Mataró van ser dels primers a fer-ho. Com fa 150 anys van ser els primers d’Espanya a tenir tren.

No és aquesta la imatge habitual que ens arriba de la immigració. Tampoc vol dir que el que vam veure a Mataró sigui el que passa sempre i a tot arreu. No visc a Mataró i no puc fer un judici global i absolut a partir d’un fet puntual. Però després vam coincidir amb la Pilar que si hi ha situacions com aquesta és perquè a Mataró fa molts anys que s’està treballant per establir vincles amb la immigració, des dels anys 80 quan es parlava dels “negres del Maresme”. I que en aquest treball els grups cristians de Mataró hi ha posat el coll. Això s’ha traduït en una bona coneixença i en relacions personals, element indispensable per la convivència.

Arran d’aquest tema ve al cas citar el manifest de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants” que aquesta setmana comentava el Santi Torres.

Ambivalència publicitària

Rebo per mail aquesta foto penjada al Flick. Impagable per anunciar una Església: “El Google no pot satisfer totes les recerques”. El mateix dia, visitant una web trobo un banner en el que caic de quatre potes. És una oferta per a taxistes amb una imatge mariana naif: “Jo condueixo, ella em guia”. Doncs resulta que és una empresa de serveis energètics que es promociona enganxant a la gent a través de vídeos creatius. De fet, si entreu a la web us haurà passat el mateix que a mi: ja haureu picat i ja quedarà marcat en algun racó del vostre subconscient el nom de la marca. Demà no li comprareu res, però potser arribarà un dia en el que haureu de triar i com que no sabreu perquè us sonarà la marca, hi acabareu confiant. (A veure qui venç la temptació de mirar-lo. Com més morbós, més visites; només cal ser una mica creatiu a l’hora de sembrar desprestigi).

És una mostra de l’ambivalència de la publicitat. La primera austera però aguda. La segona rebuscada i aprofitant els estereotips del món religiós. Se li pot criticar el mal gust, però fins i tot piquen els que es podrien escandalitzar d’un ús mercantilista d’un símbol sagrat. Però pot haver-hi la lectura positiva: cap d’aquests dos anuncis seria possible si el “consumidor” no tingués cap referent del món religiós. Altra cosa és si s’aprofiten els referents positius o els negatius (quan s’associa la religió a allò passat de moda). La primera opció, la única cosa que demana és més intel·ligència.

El ‘click’ Godayol

No recordo quin professor de la facultat de periodisme ens explicava que les bones entrevistes són aquelles en les que un moment de la conversa es produeix una mena de ‘click’. És a dir, una sensació de sintonia, de comunicació veritable, d’haver tocat l’ós, o d’allò que en termes eclesiàstics en diríem comunió. No es tracta de combregar amb el que diu l’entrevistat, ni deixar-te engolir pel seu discurs. Sinó de tenir la impressió de que aquella conversa ha funcionat. Que valia la pena. Es fa difícil de descriure perquè és una sensació.

La teoria pot semblar bastant idiota, però amb el temps he descobert que era certa. Sobretot és una sensació que he experimentat en entrevistes de profunditat, quan portes una bona estona de conversa. I una d’aquestes converses ha estat la que m’ha tocat transcriure aquesta setmana. El ‘clic’ va arribar aproximadament al minut 50, d’una conversa que va durar hora i mitja.

Aquest mes el Francesc Romeu i jo vam pujar un matí al Tibidabo a entrevistar el bisbe Joan Godayol. Des de principis d’any està instal·lat en el santuari que regenten els seus germans salesians, després de que el nunci del Perú se’l tragués de sobre. Ha viscut al Perú durant 45 anys i va ser bisbe de la prelatura d’Ayaviri durant gairebé 15 anys. Ell mateix explica que el seu problema és que sempre diu el què pensa, i això li ha acabat costant el càrrec. I d’això no se’n lamenta, perquè està disposat a treballar on sigui. Però li dol que les jugades sempre li han fet els qui dins de l’Església només busquen el poder, i sense donar mai la cara.

L’entrevista la publicarem en el Foc Nou del número de Maig. Però en format d’audio val la pena escoltar el moment de la conversa en el que em va semblar sentir el ‘click’.

[Com alternativa us podeu descarregar aquest fitxer mp3]

Dos discursos laics de bisbes

Dilluns van fer dos discursos dos bisbes. Un l’arquebisbe Martínez Sistach en l’homilia de la missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat i l’altre el bisbe Ricardo Blázquez en l’obertura de la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. Ni Blázquez és conegut mundialment per la seva oratòria, ni Sistach per la seva retòrica. Però els dos discursos tenen una cosa en comú, que són discursos digeribles per un poder laic i per un estat aconfessional. Els dos s’emparen en les mateixes paraules de Benet XVI sobre la sana laïcitat pronunciades el juny del 2005 i repetides en altres intervencions.

És la “sana laïcitat” de Blázquez (punt 2 del discurs) on “a l’Església no li correspon indicar quin ordenament polític y social és preferible; és el poble el que lliurament determina les formes més adequades d’organitzar la vida política; tota intervenció directa de l’Església en aquest camp constituiria una ingerència indeguda. Però la mateixa ‘sana laïcitat’ comporta també que ‘l’Estat no consideri la religió com pur sentiment individual, susceptible de recloure’s a l’àmbit privat”.

És la “sana laïcitat” on Sistach afirma “que els nostres tocs d’atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai de prestesa imposició”.

La conclusió de Blázquez és que es fa necessària “la recerca i la afirmació d’unes bases morals comunes pre-polítiques o meta-polítiques, per part dels qui professen una ‘laïcitat sana, siguin creients o no creients.” I Sistach recorda que “només coneixent i valorant la nostra identitat podem acollir, dialogar i incorporar els qui venen de lluny assolint la necessària cohesió de la nostra convivència social la qual demana sempre justícia i amor”. I tots dos exhorten a l’Església a fer el seu paper: evangelitzar.

Després de llegir els dos discursos un pot no estar d’acord amb tot el que diuen. Jo mateix. Però almenys la impressió és que es pot començar a parlar-ne. Sembla poca cosa, però amb tot el que ha plogut, ja és molt.

Més clar, l’aigua

"A la seva excel·lència Angela Merkel
Cancellera de la República Federal Alemanya

El 17 de juliol de 2006, amb motiu de la conclusió de la Cimera de Sant Petersburg, vostè va anunciar que el grup constituït pels set països més industrialitzats del món al costat de Rússia (G8), sota la seva presidència, mantindria en l'ordre del dia el tema de la pobresa al món. A més, el 18 d'octubre, el govern de la República Federal Alemanya va comunicar que l'ajuda a l'Àfrica serà un tema preponderant amb motiu de la Cimera de Heiligendamm.

Li escric, per tant, per expressar-li l'agraïment de l'Església catòlica així com la meva estimació personal per aquests anuncis.

M'alegra el fet que el tema «pobresa» estigui ara en l'ordre del dia dels països del G8 amb una referència explícita a l'Àfrica. Aquest tema, de fet, mereix la màxima atenció i prioritat per al benefici dels Estats pobres així com dels rics. El fet que la presidència alemanya del G8 coincideixi amb la de la Unió Europea ofereix una oportunitat única per afrontar aquest tema. Confio que Alemanya assumirà de manera positiva el paper de guia que exigeix aquest conjunt de qüestions, que són d'importància mundial i ens afecten tots.

Amb motiu de la nostra trobada del passat 28 d'agost, vostè em va assegurar que Alemanya comparteix la preocupació de la Santa Seu per la incapacitat dels països rics d'oferir els països més pobres, en particular als africans, adequades condicions financeres i comercials que facin possible la promoció d'un desenvolupament durador.

La Santa Seu ha subratllat repetidament que els governs dels països més pobres tenen, per la seva part, la responsabilitat del bon govern i de l'eliminació de la pobresa, però que en això és irrenunciable una activa col·laboració per part de tots els socis internacionals. No es tracta d'una tasca extraordinària o de concessions que podrien ser postergades a causa d'urgents interessos nacionals. Es dóna més aviat un greu i incondicional deure moral, basat en la pertinença comuna a la família humana, així com en la comuna dignitat i destí dels països pobres i rics, que en el procés de globalització es desenvolupen d'una manera cada vegada més íntimament lligada.

Per als països pobres faria falta crear i garantir, de manera fiable i duradora, condicions comercials favorables que incloguin sobre tot un accés ampli i sense reserves als mercats.

És necessari prendre també mesures a favor d'una ràpida cancel·lació completa i incondicional del deute exterior dels països pobres altament endeutats («heavily indebted poor countries» - HIPC) i dels països menys desenvolupats («least developed countries» - LDC). Així mateix, han de prendre's mesures perquè aquests països no acabin de nou en una situació de deute insostenible.

A més, els països industrialitzats han de ser conscients dels compromisos que han assumit en l'àmbit dels ajuts al desenvolupament i complir-los plenament.

Després es necessiten importants inversions en el camp de la investigació i del desenvolupament de medicines per al tractament de la sida, de la tuberculosi, de la malària i d'altres malalties tropicals. Els països industrialitzats han d'afrontar la urgent tasca científica de crear finalment una vacuna contra la malària. Així mateix, és necessari posar a disposició tecnologies mèdiques i farmacèutiques, així com coneixements derivats de l'experiència en el camp de la salut, sense pretendre en canvi exigències jurídiques o econòmiques.

Finalment, la comunitat internacional ha de continuar treballant per una reducció significativa del comerç d'armes, legal o il·legal, del tràfic il·legal de matèries primeres precioses i de la fuga de capitals dels països pobres, i ha de comprometre's en l'eliminació tant de pràctiques de reciclatge de diner negre com de la corrupció dels funcionaris als països pobres.

Si bé aquests desafiaments han de ser afrontats per tots els estats membres de la comunitat internacional, el G8 i la Unió Europea haurien d’exercir un paper-guia en aquest sentit.

Membres de diferents religions i cultures de tot el món estan convençuts que assolir l'objectiu de l'eliminació de la pobresa extrema abans de l'any 2015 és una de les tasques més importants del nostre temps. Comparteixen, a més, la convicció que aquesta fita està lligada indissolublement a la pau i a la seguretat al món. La seva mirada es dirigeix ara a la guia confiada al govern alemany per al pròxim període, en el qual és necessari garantir que el G8 i la Unió Europea assumeixin les mesures necessàries per superar la pobresa. Els fidels catòlics estan disposats a oferir la seva pròpia contribució a aquests esforços i recolzen de manera solidària el seu compromís.

Implorant la benedicció de Déu per a l'activitat del G8 i de la Unió Europea sota la presidència alemanya, aprofito l'ocasió per expressar-li de nou, senyora canceller federal, el meu agraïment sentit.

Ciutat del Vaticà, 16 de desembre de 2006
Benedictus PP. XVI"

Aquesta és la carta que va fer pública aquest dilluns el Vaticà. Es pot dir més alt, però no més clar.

La tendresa de Sant Jordi

Perquè has vingut han florit els lilàs
i han dit llur joia
envejosa
a les roses:
mireu la noia que us guanya l'esclat,
bella i pubilla, i és bruna de rostre.
De tant que és jove enamora el seu pas
-qui no la sap quan la veu s'enamora.
Perquè has vingut jo ara torno a estimar:
Diré el teu nom
i el cantarà l'alosa.

He escollit Joan Salvat Papasseit per una debilitat personal. Bona diada de Sant Jordi a tots.

Al·leluia

L’altre dia, quan l’estava vestint, el meu fill de dos anys va fixar-se en el crucifix que porto amb una cadena al coll. Ara comença a parlar i sense que vingués al cas va assenyalar la creu dient: “Al·leluia! Al·leluia!”. Va encertar fins i tot el temps litúrgic. Vaig pensar que els pares catòlics que ens diuen progres potser no ho fem tan malament.

Amb la meitat del que es gasta en armes s’eradicaria la pobresa

“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .

Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.

El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.

Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.

Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.

És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.

I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.

Els bisbes catalans van a l’essencial

Després del rotllo d’ahir, potser dir alguna cosa del document dels bisbes catalans. Altres blocs que no van fer vacances ja s’han avançat, com el Josep Ángel Colomés i el Daniel Palau, per destacar que “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor” és un text que està bé i val la pena llegir.

En primer lloc perquè és un document que es pot llegir bé. Sense sobresalts. M’atreviria a especular que hi ha la mà d’un bisbe que sap escriure, Joan Carrera, i fins i tot es podrien detectar els afegits per altres mans arquebisbals.

Només insinuar alguns eixos interessants perquè ja l’haureu pogut veure: el to de proposta; la situació de Catalunya com a país de missió; la veu de l’Església com a proposta i no imposició; la demanda de diàleg; l'acceptació d'una laicitat sense malentesos, la confiança plena en Jesús enfront de les lamentacions i les condemnes... L’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol reforça aquesta idea en la carta dominical d’aquest diumenge: “Res no guanyaríem només lamentant-nos de l’actual estat de les coses”. La mateixa línia de la carta dominical de l’arquebisbe de Barcelona, Lluis Martínez Sistach.

Potser el punt feble del document és l’anàlisi del clima cultural i social actual. Sense dir bestieses, tampoc fan cap aportació rellevant i algunes discutibles. Però s’ha de veure que és un document de bisbes, no de sociòlegs.

Per això crec que el nucli rellevant del document probablement està en la seva proposta pastoral. Primer cal partir de la riquesa de la vida cristiana a Catalunya, que existeix. I després anar al que anomenen la pastoral del que és essencial: “Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en el gran corrent d’encarnació que arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança”. En tercer lloc, la pròpia conversió dels cristians. I, finalment, eradicar la duresa eclesial entre cristians: “Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat; tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell, el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres”.

I aquí és on crec que encerten especialment, perquè res fa més mal a l’Església que l’exclusió o l’esperit inquisitorial. De fet, algunes de les afirmacions doctrinals de l’Església defensades en d’aquest mateix document, i que poden ser discutides pels sectors més rupturistes, són més fàcils d’afrontar si el to del debat és el que proposen els onze bisbes de Catalunya.

La mala premsa dels bisbes catalans

No sé si els bisbes catalans tenen mala premsa o mala sort, però a nivell mediàtic no els va sortir gaire bé la presentació del document “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És una Comunicació pastoral en els 125 anys de la declaració de la Mare de Déu de Montserrat com a patrona de Catalunya que van presentar el 2 d’abril a Tarragona el bisbe Joan Carrera i l’arquebisbe Jaume Pujol en una roda de premsa. Tot s'ha de dir, que enmig de Setmana Santa potser no és el millor moment per tenir ressò.

No vaig anar a Tarragona, però a primera hora de la tarda del dilluns, pensant ja en les vacances a Múrcia, em va espantar un titular que es reproduïa en diversos diaris digitals: “Els bisbes catalans equiparen el terrorisme i el maltractament a la dona amb l'eutanàsia i l'avortament”. Bé, és evident que tota violència és igualment condemnable, però que els bisbes facin un document per “equiparar” tot això no té gaire sentit. El cas és que em vaig llegir el document i com tots els qui ho vam fer ens vam adonar que això no ho deia. Parla d’aquests tipus de violència i situacions, els condemna, però en cap cas els equipara, i són només una part reduïda del punt 6 del document. Pregunto si és que a la roda de premsa es va dir alguna frase que ho hagués deixat entendre, i m’expliquen que no. Què va passar entre el document i aquest titular?

No conec tots els detalls però és fàcil de suposar. Es veu que arran d’una pregunta el bisbe Carrera va enumerar a aquest temes, referint-se al què en diu el document. D’aquí va sortir una nota d’Efe que ràpidament va ser reproduïda en tots els mitjans. Una recerca al Google permet veure com tots els mitjans digitals van anar a remolc d’aquesta nota. Prova que el titular era forçat és que dins de la nota d'EFE no hi ha el verb “equiparar” entre cometes, citat del document o de les declaracions de la roda de premsa. Però la nota imperfecte va cuejar també en les edicions impresses de l’endemà de diversos diaris, des del El País a l’ABC, i només alguns com La Vanguardia van optar per una altra interpretació.

Hi ha causes diverses que provoquen situacions delirants com aquestes.

-Una és potser la més remarcable: una barbaritat episcopal és creïble. O sigui, que si a una redacció arriba una nota on s’assegura que un bisbe ha dit una bestiesa fàcilment té credibilitat, per tant, és més difícil que es posi en dubte i es busquin fonts que ho contrastin. Això no excusa al periodista de fer bé la seva feina, però aquest prejudici ens l’hem guanyat a pols. I, per això algunes edicions impreses no es van molestar ni a contrastar-ho.

-Si es dubta del titular, la font a contrastar és la lectura de tot el document. Però que algú en una redacció es llegeixi un document de 14 pàgines és gairebé impossible. I, en temes eclesials, a més, fa falta que el qui tingui temps de llegir-se’l també el pugui entendre i interpretar. I això, només s’ho poden permetre els mitjans que tenen una plantilla més àmplia i amb gent especialitzada. Per això, a La Vanguardia l’edició digital seguia la nota d’Efe, però en l’edició impresa de l’endemà hi havia una versió diferent perquè el redactor de religió si que s’havia llegit el document.

-És molt difícil vendre un document episcopal en una redacció, on els temes es posen a subhasta. S’han de vendre i cridar l’atenció. Però paraules com “evangelització”, “ardor” o “missió” no són titular, entre altres motius perquè hi ha molta gent que ja no sap ni que volen dir. Entenc que els bisbes no han de fer document pastoral pensant en els diaris (o potser si) però en tot cas, en presentar-lo, s’ha de fer un treball previ i traduir-lo als paràmetres periodístics. Si surts d’una roda de premsa sense un o dos titulars per triar, te’ls inventes. Sobretot perquè molts dels periodistes que van a les rodes de premsa treballen a tant la peça; i si no hi ha peça, no hi virolla.

Evidentment, aquest panorama demanaria més aviat una autocrítica de l’exercici periodístic, de les seves rutines i de les seves servituds empresarials. I el periodisme no és una ciència exacta on es puguin preveure tots els esdeveniments; és una interpretació de la realitat on sempre hi ha lloc per l’error i la subjectivitat. Però com que ja sabem de quin mal hem de morir, no ens podem ressignar a tenir titulars com aquests ventilar el tema amb allò que els periodistes "no s’enteren" o que van amb mala llet (que també n’hi molta). Demà parlaré del document, perquè val la pena.

Les arestes de l’Església

Finalment ahir vaig poder obrir el llibre Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana (Ediciones Sígueme). Després de setmana santa farem la conversa per Foc Nou amb el seu autor, Salvador Pié. Segons diuen alguns que hi entenen és un llibre d’aquells cridats a convertir-se en una edició de referència. Una bona notícia pel prestigi de la Facultat de Teologia de Catalunya i de Universitat Gregoriana de Roma on Pié fa classe.

Evidentment la meva lectura del llibre serà periodística i no teològica. I el més probable és que em salti algunes pàgines (bé... segur). Però potser per això em va cridar l’atenció l’inici del llibre. Té un gran mèrit que la primera frase d’un manual de teologia et faci agafar ganes de llegir les 626 pàgines de lletra atapeïda que segueixen. La manera d’aconseguir-ho de Pié ha estat triar unes quantes frases clau que destaquen els temes candents de l’eclesiologia, obren preguntes, i desvetllen algunes de les arestes que l’Església actual té pendent de llimar. A més, el pròleg explica clarament el que es pot esperar de la lectura del llibre i des de quin punt de partida eclesial es planteja l’estudi.

Aprofito que tanco aquest bloc per vacances i us deixo les frases perquè hi donen voltes vosaltres mateixos. Jo no, però el bloc farà unes vacances com Déu mana, és a dir, incloent-hi la setmana de Glòria. Per escoltar el misteri de la Setmana Santa també fa falta silenci. Ens retrobem en l’alegria de Pasqua.

-Crist si, l'Església no? Creure sense pertànyer?

-L'Església és en Crist com a un sagrament, signe o instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà (Lumen gentium 1).

-L'Església és una complexa realitat formada per un grup visible i una comunitat espiritual (Lumen gentium 8).

-L'Església, com la lluna, és reflex "semiobscur" del sol Jesucrist (Bonaventura de Bagnoregio).

-Oh barqueta meva, que mal carregada vas! (La divina comèdia).

-Con la Iglesia hemos topado, Sancho! (Don Quijote de la Macha -a l'original de Cervantes "Con la iglesia hemos dado... ").

-Res humà sobreviu si no és de manera institucional (P.L. Berger).

-La institució eclesial com a signe de l'Esperit de Crist que identifica, incorpora i allibera el creient (M Kehl).

-L'Església és una comunitat d'amor (Benet XVI, Deus caritas est).

-Tot el bé que el poble de Déu pot aportar a la família humana en el temps de la seva peregrinació terrena, deriva del fet que l'Església és "sagrament universal de la salvació (LG 48)" (Gaudium et spes 45).

Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana. Salvador Pié-Ninot. Lux Mundi, n. 86. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2007.

Tenim un problema, el 77 per cent

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta encarregada per l’Ajuntament de Barcelona sobre diversos aspectes relacionats amb els valors socials. Hi hauria molta matèria a comentar, encara que només faci referència a la ciutat de Barcelona i que potser a nivell de Catalunya podrien variar.

Però el que m’ha cridat espectacularment l’atenció és el darrer full. Un 77,7 per cent dels enquestats que es declaren catòlics –practicants o no- diuen que l’Església catòlica no està donant respostes a les necessitats espirituals de la gent. Ho diuen els mateixos que se senten catòlics, que ja és gros. S’ha de veure que són dades de la població en general. És dir, de la gent que s’identifica amb el catolicisme però que probablement no posa gaire sovint els peus en una parròquia. Per tant, són gent que els inputs que rep de l’Església són generalment a través de tercers i dels mitjans de comunicació. I, això deu voler dir que alguna cosa no estem explicant prou bé. Crec també que la cara jeràrquica de l’Església no hi ajuda gaire.

D’altra banda, no per sabudes, deixen de ser remarcables les dades sobre el seguiment pràctic de les doctrines oficials de l’Església. Fent quatre números, es pot veure que entre els catòlics enquestats un 20 per cent és declaren practicants i un 80 no. Doncs, bé, entre els catòlics els que diuen seguir les recomanacions de l’església no arriben ni de lluny a l’índex de practicants: el 3,7 per cent diuen no seguir les recomanacions en política; el 4,2 en sexualitat i 13,2 en vida familiar. No estem parlant d’una macro enquesta sobre creences religioses i per tant són dades que cal posar en quarantena, però salta a la vista que alguna cosa no quadra entre el que predica l’Església i el que pensen i fan els catòlics.

També cal apuntar que en números absoluts tant els que es declaren catòlics practicants (13,9 per cent dels barcelonins) com no practicants (54,7 per cent) baixen aproximadament 5 punts en els darrers deu anys. Però veient els resultats per edat, sembla que aquesta sangria de catòlics s’atura en la franja dels 40 anys. En els més grans arriba a créixer el nombre de practicants fins al 30 per cent, però en els més joves no hi ha una hecatombe progressiva, sinó que s’estabilitza entre els 7 i 10 per cent, i fins i tot creix entre els adolescents. Tampoc hi ha entre els més joves un enfonsament del catolicisme sociològic, que es manté entre el 45 i el 50 per cent.

Finalment, era d’esperar el creixement dels seguidors d’altres religions. Els més joves de 25 anys ja superen els catòlics practicants, però entre creients d’altres religions no s’especifica si són gaire practicants, per tant, fa de mal comparar.

Teniu l’enquesta sencera per entretenir-se una mica més. Hi trobareu, per exemple, que la valoració de l’Església com a institució està bastant avall, però per sobre de la televisió, els sindicats, els partits polítics i la presidència dels EEUU, una dada que no sé si és bona o dolenta. L’altra dada que em sembla que donaria per pensar-hi molt, és que de llarg la gent consideri més greu ocupar una casa abandonada o fumar porros que avortar. Això si que ja no sé per on agafar-ho.

PD: Quan vaig a penjar aquest post rebo un missatge d’E-Cristians on Josep Miró i Ardèvol despotrica de l’enquesta. Diu que la mostra no reflexa correctament la realitat per edats de Barcelona. Bé, sempre es pot disparar contra el pianista. O fer-ne una altra a veure què surt.

Els ministeris per la justícia de Reid

Aquest cap de setmana hi havia overbooking d’activitats pastorals a Barcelona. La primera Jornada de mestres i professors de religió catòlica; una jornada de pastoral universitària amb el sociòleg Javier Elzo de Deusto; el IX Simposi de la Fundació Claret sobre Violència i Religions; una jornada sobre Política i Fraternitat dels Focolars; i a Montserrat unes qualificades jornades per ajudar a treure l’aigua clara sobre els evangelis apòcrifs, Total, que vaig passar el dissabte amb el nens mentre la meva dona anava a una d’aquestes jornades.

Si que em vaig escapar divendres a la tarda una estona al Simposi de la Fundació Claret per escoltar a Alec Reid, el redemptorista irlandès que des de fa quatre anys s’ha afincat al País Basc per col·laborar en aturar definitivament la violència. No comentaré la seva exposició sobre la violència al País Basc perquè és sobradament coneguda i difosa. La va anar desgranant en una aportació més general i apassionada (feta a peu dret i sense papers) sobre les causes de la violència. El nucli del seu discurs, comprovat empíricament, va ser que les injustícies, de qualsevol tipus, són el que acabava provocant les situacions de violència. I que a la pau s’hi arriba amb arguments, no amb autoritat. Si que em va sorprendre que quan va parlar del País Basc i d’Irlanda digués que l’aportació de l’Església a Irlanda havia estat “inútil”, mentre que va elogiar el paper dels bisbes bascos.

Però l’aportació que em va semblar més interessant la va fer al final. Va demanar que l’Església creés una mena de “Ministeris per la justícia”, ministeri el sentit eclesial. Reid comentava que els bisbes i capellans estan molt atrapats per les seves obligacions pastorals. Per això, caldria que les parròquies establissin el que ell en deia uns ministeris especials amb gent dedicada específicament a cercar en la seva comunitat aquelles injustícies que podrien ser un germen de l’enfrontament, per exemple l’empresa que paga sous injustos als seus treballadors. L’objectiu seria utilitzar l’autoritat moral de l’Església per convèncer a través del diàleg als responsables de la injustícia, amb una tasca preventiva sobre els conflictes a tots nivells.

Certament sembla una idea una mica càndida. Però els qui han aportat solucions als mals d’aquest món sempre ho han fet amb un punt d’innocència. Si no, mai s’haurien posat a solucionar impossibles.

Hi haurà missa en català a TVE

Finalment s’ha tancat el procés de reestructuració de la programació en català a TVE Catalunya. Tot i la reducció de costos que està realitzant Televisió Española en la nova etapa s’ha decidit preservar la producció en català prioritzant els programes de producció pròpia del centre de Sant Cugat del Vallès. I dins del que s’ha salvat, s’ha preservat l’emissió de la missa en català per TV2, dirigida amb dignitat per mossèn Manel Valls.

Podria semblar que la reestructuració era l’excusa perfecte per desfer-se la missa a TV2 en català, i passar a emetre la mateixa missa que es fa per la resta d’Espanya. Això hauria trencat l’statu quo actual on a TV2 es fa la missa i a TV3 es fa el magazine religiós, un pacte no escrit però que ha funcionat des de fa més de 20 anys. Com que a TV2 des del 1982 ja es feia la missa, quan va néixer TV3 els bisbes no van reclamar que s’emetés per cadena catalana com fan altres televisions autonòmiques. Després, ara fa tres o quatre anys, TV3 va decidir pel seu compte emetre la missa de Montserrat, tot i que només el primer diumenge de mes. Això, hagués pogut ser un argument per eliminar la missa a TV2.

Però pel que m’expliquen les coses no han anat per aquí. Un cop decidit mantenir les hores de programació en català a TVE, la missa s’ha defensat per si sola: és una producció pròpia de Sant Cugat, amb uns costos més que raonables i té una bona audiència. Algunes setmanes ha arribat a tenir l’audiència més alta de la programació catalana de TVE. No he aconseguit dades exactes però volten les 70.000 persones de mitjana. Amb normalitat i amb criteris professionals, s’ha considerat que la missa havia de continuar com fins ara.

Com abans

Aquest dissabte a diversos diaris sortia aquesta foto publicitària. M’hi vaig fixar quan fullejava el diari perquè em va cridar l’atenció veure-hi l’arquebisbe Martínez Sistach. Tot s’ha de dir, que la foto no l’afavoreix gaire. Realment és una inauguració com les d’abans: les màximes autoritats civils i la benedicció del bisbe. Després he buscat a la web del Col·legi dels Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i no hi he trobat cap referència a l’acte. Per tant, no en sé res més. Però m’ha sorprès. No sabia que encara hi havia institucions civils que beneïen els seus locals. Però als apis els deu haver semblat bé. I si van convidar a l’arquebisbe, va fer bé d’anar-hi. A la propietat immobiliària no hi deu haver arribat la onada laïcista.

També m’han sonat una mica d’altres temps dues notes que he rebut aquests dies. Una de l’arquebisbat de Madrid i l’altra del bisbat d’Urgell. Les dues són sobre l’obligatorietat d’anar a missa el dia sant Josep, no festiu però dia de precepte. Una recorda que és obligatori i l’altra anuncia que el bisbe ha fet un decret que dispensa als diocesans del precepte. Però la que obliga, permet no anar a missa per motius laborals o altres circumstàncies ineludibles, i la que eximeix, recomana que igualment es doni relleu a aquesta festa. O sigui, que per sant Josep és bo anar a missa, però tant s'hi pot anar com no. Una conclusió a la que s’hi arribar utilitzant només el sentit comú.

La Sagrada Família no pot caure damunt dels nostres caps

Aquest diumenge tenia matinal infantil familiar i vaig aprofitar per anar al parc de davant de la Sagrada Família de Barcelona i seguir la festa de commemoració dels 125 anys de la col·locació de la primera pedra del temple que uns anys més tard va continuar Gaudí. Recordo el meu avi dient-me allò de jo no la veure acabada però tu si, un motiu més que el fa un edifici entranyable per a molts barcelonins.

Per això no és d’estranyar que l’acte d’ahir es reconvertís en un acte reivindicatiu contra el pas de l’AVE pel carrer Mallorca, a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. El que ja no entenc gaire és que s’hagués de barrejar aquesta reivindicació amb un acte d’afirmació nacional (amb aparició inclosa de la Núria Feliu) com si el traçat de l’AVE fos una amenaça a les essències pàtries de Catalunya orquestrat per destruir els fonaments de la nació catalana. El problema del traçat de l’AVE és un problema tècnic en mans dels polítics. I és un tema que fa tants anys que s’arrossega que tots els partits hi han tingut responsabilitats, i en el que tots han anat modificant el seu parer segons les conveniències i possibilitats de cada moment.

Però ara, gràcies al valor simbòlic i sentimental que té la Sagrada Família, els qui s’oposen a l’actual traçat de l’AVE han aconseguit començar a guanyar la batalla de l’opinió pública. I també jo sóc dels primers a creure que, per molt mínima que sigui la possibilitat d’un imprevist, és millor evitar una obra d’aquestes característiques als peus dels fonaments de la Sagrada Família. També he de dir que si s’hi oposen gent de seny provat com el president Joan Rigol, l’actual responsable de la Junta Constructora, o l’arquitecte Jordi Bonet, me’n fio dels seus arguments. Però, a anem a pams.

A totes les ciutats del món es construeixen túnels per a les més diverses infraestructures sense que això hagi de significar que el món s’enfonsi. I, a Barcelona, espero que no sigui el darrer túnel que es faci, que prou dèficit d’infraestructures tenim. De fet, la Sagrada Família ja està encerclada per dos túnels del metro, a més construïts durant els anys 70, quan se suposa que l’enginyeria constructora no havia assolit els nivells actuals. El que també és cert, és que l’actual projecte de túnel se situa sota els fonaments de la façana principal, tot i que a més profunditat que els túnels del metro.

Però sembla que ningú recordi que precisament per això els primers projectes del nou túnel pel centre de Barcelona preveien una petita desviació per evitar passar a tocar de la Sagrada Família. Però què va passar? Que com que aquesta desviació representava passar per sota de quatre o cinc illes de cases de l’Eixample, i els veïns si van oposar radicalment, al final es va optar per seguir recte pel mig del carrer Mallorca i allunyar-se així dels edificis. Però aquesta solució afecta directament a la Sagrada Família i així s’han retrobat els interessos dels veïns que no volen un túnel per sota del seu carrer, amb els de la preservació del temple. I això és el que em sembla un despropòsit. Una cosa raonable és que un túnel pel centre de la ciutat s’intenti evitar que afecti a edificis singulars com la Sagrada Família, i una altra ben diferent és que no es vulgui que es construeixin nous túnels en una ciutat.

Crec sincerament que el túnel no acabarà anant per sota de la Sagrada Família, perquè dubto que cap polític vulgui assumir aquest risc. Si en una casa surten esquerdes es poden arreglar o aixecar de nou l’edifici. Però si passa alguna cosa a la Sagrada Família als responsables del desastre els crucificarien sobre les runes del temple.

I una mica d’irreverència

Evidentment el tema de la Sagrada Família aixeca moltes passions, i segurament no m’he guanyat gaires amics amb el post anterior. Però posats a anar pel pedregar he de reconèixer la gràcia que em va fer la crítica de Quim Monzó del divendres passat a La Vanguardia sobre tots aquells que veuen perillar el temple pel túnel de l’AVE. De fet, també se’n fot dels qui pensem que no és el mateix el risc per un edifici de cases que per la Sagrada Família. Però acaba amb una irreverència que vaig trobar brillant: “Si se piensa con calma, ¿acaso no sería un caso de justicia divina y de probidad arquitectónica que se viniese abajo toda esa mona de Pascua que perseveran en añadir a lo realmente construido por Gaudí? Y todo, con el objetivo de alimentar aún más la Disneylandia para turistas del tres al cuarto en que se ha convertido Barcelona. Soy de la opinión que, siendo la Sagrada Família un templo expiatorio (no lo olvidemos: se construye para "expiar los pecados del egoísmo burgués y del extremismo ateo"), si se hundiese por completo y hubiese que volver a empezar de cero, aún expiaríamos mucho más, que falta nos hace y es de lo que se trata”.

Les pedres de la catedral de Barcelona

Si una de les meves preocupacions fos aconseguir uns dos milions d’euros per arreglar casa meva estaria ben atabalat i no posaria la cara de serenitat que vaig veure l’altre dia a mossèn Guiteras. Vaig trobar-lo fa pocs dies just davant de la catedral de Barcelona i vaig aprofitar per preguntar-li com anaven les obres de la restauració de la façana. Ho vaig recordar el divendres que feien una roda de premsa a la catedral sobre les obres a la que no vaig poder anar. Ara s’ha hagut de col·locar una grua de 90 metres per poder accedir al cimbori. Ho recullen alguns diaris.

Les obres van començar deu fer un parell d’anys pensant-se que es tractava de netejar les pedres de la façana i al final es van trobar que les pedres queien a trossos. Les peces de ferro que uneixen la façana neogòtica amb l’edifici gòtic original s’han rovellat i esberlen les pedres. Així, una restauració que es va pensar que potser costaria un milió d’euros, ara ja està pressupostada amb 5,7, i no seria d’estranyar que acabés passant dels sis. La segona part del problema és que d’aquest diners el bisbat n’ha de posar una tercera part, que, per tant, s’acostarà als dos milions d’euros. La resta queda repartida entre les administracions públiques. Però és evident que no és el mateix que l’Ajuntament o l’administració de l’Estat s’hagi de gastar dos milions, que se’ls hagi de gastar un bisbat. Per l’arquebisbat de Barcelona, on no sobren els diners, dos milions d’euros és un 15 per cent del pressupost anual que fa funcionar la diòcesi.

Tot i el maldecap que representa, mossèn Joan Guiteras, degà president del capítol catedral, m’ho explicava amb una gran tranquil·litat. Tampoc feia grans escarafalls quan em parlava d’alguna administració que no complia amb prou diligència els seus compromisos. Deu ser la única manera d’entomar-ho i continuar la feina. Li preguntava a mossèn Guiteras d’on sortirien els diners. La primera campanya que han fet entre els fidels “només” ha recollit 120.000 euros. Però la seva resposta va ser que ja els trobaran. A la catedral només es paga per entrar-hi al migdia –la resta del dia està oberta a tothom- però es veu que aquests ingressos van prou bé.

Suposo que la serenitat de mossèn Guiteras forma part de la seva trajectòria com a catequista, perquè és més difícil enfrontar-se a un grup de nens moguts que a les pedres de la catedral. Per molt maldecaps que et donin les pedres, mai et contradiuen, no s’aixequen constantment de la cadira, ni et fan preguntes que no saps per on agafar.

La blocsfera és notícia

Diumenge passat el diari El Punt es feia ressò de l’aparició dels blocs cristians a la xarxa. Una presència que amb pocs mesos es reflecteix en més de 30 blocs. Aquests dies, a la Blocsfera cristiana n’estem incorporant un o dos cada setmana. Aviat els haurem de començar a presentar agrupats per temes perquè siguin més accessibles. Una de les coses que em semblen interessant és que aquest mitjà permeti una presència més visible de totes les diòcesis catalanes i que no quedi tot tapat per Barcelona. Ja hi ha blocs on es pot seguir el que passa a Solsona i a Lleida. La setmana vinent ja en tindrem un de Sant Feliu. A veure si amb pocs mesos podem tenir a l’abast d’un click tota la Tarraconense.

Qui és l'editor de Jon Sobrino?

Avui voldria ser l’editor dels llibres de Jon Sobrino. L’envejo. Amb el rebombori de la notificació del Vaticà els seus llibres es vendran com a xurros i segur que el conviden a conferències d’arreu del món.

Evidentment, aquest és només un detall menor del que representa la notificació de la Congregació per la Doctrina de la Fe que s’ha fet pública aquest dimecres. La primera sota el pontificat de Benet XVI i que confirma el pànic que causa al Vaticà tot allò que s’arrela a la teologia de l’alliberament. Si hi voleu entrar a fons teniu feina a llegir. Primer la notificació del Vaticà, després reflexions interessants com la de Cristianisme i Justícia (la nota de premsa ho resumeix), la carta de Sobrino al superior dels jesuïtes publicada al bloc de Tabira, i també recomanable l'article de Margenat al bloc de El Ciervo.

Al marge de la discussió teològica, aquestes condemnes no les entenc. Però encara entenc menys com és que no ho veuen. La censura eclesiàstica era efectiva quan l’església dominava els centres docents i els mitjans de difusió del pensament. Si l’església et feia callar, la teva veu no existia, a menys que et rehabilitin uns quants anys o segles després. Però avui està prou demostrat que una intervenció jeràrquica a l’únic que contribueix és a la difusió de l’autor i la seva obra. És el morbo. Molta gent que abans mai s’hauria llegit un llibre de Jon Sobrino o que ni tan sols sabia qui era, ara se’l comprarà. I a l’únic que contribuirà la notificació és a augmentar el descrèdit de la institució, apareixent com un anacronisme on la llibertat de pensament està reprimida. Un fet que, d’altra banda, l’experiència demostra que no és ben bé veritat, perquè els límits de tolerància interna a l’Església són bastants més alts del que des de fora sembla. Una tolerància que és clarament insuficient, però molt més alta que la d’altres institucions.

I si realment hi havia elements que podrien crear allò que en diuen “confusió entre els fidels”, la millor manera de corregir-ho en el segle d’internet no és la notificació pública. I menys, a una persona que pel seu compromís evangèlic van estar a punt de matar-lo. Segur que els mecanismes de diàleg o de matís directament amb l'autor serien molt més eficaços que les amonestacions públiques. És veritat que no li han prohibit res. Però sortir publicament a discutir el discurs de Sobrino, l'únic efecte que té és engrandir-lo.

M’ho comentava una cristiana irreductible. No entenia perquè posar pegues a una persona que parla públicament de Jesucrist, si justament el problema que tenim avui és trobar persones que en parlin i que algú se’ls vulgui escoltar. Ai, Senyor.

Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona

Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.

A Lleida ens juguem els calés

En el relleu definitiu del bisbe de Lleida l’Església catalana s’hi juga els calés. I no parlo del patrimoni. Parlo del mapa episcopal dels propers anys. Fins ara, ja havíem après que qui treia i posava mitres al Vaticà era el cardenal Carles. Res de consultes ni de nuncis. El resultat va ser dos bisbes valencians, dos tortosins (el seu exsecretari i el rector de Flix que no coneixia ningú fora del bisbat), un amic fidel, i altres coneguts, saludats i auxiliars de Barcelona centrifugats. I la divisió de la diòcesi. Dit sigui de pas, això no vol dir que tots els homes de Carles hagin seguit el seu model episcopal. Però també n’hi ha que s’entrenen per fer-ho pitjor.

Però ara han canviat tres factors que haurien de ser importants per valorar si ens espera un canvi d’orientació, o seguirem amb la mateixa història. El que semblaria més important és el canvi de papa. Els darrers canvis episcopals a Catalunya van ser el 2004 en l’etapa final de Joan Pau II. Ara hi ha un altre papa, però els engranatges que fan girar el Vaticà, on es juguen aquests nomenaments de segona fila, no canvien en quatre dies. Tampoc oblidem que Benet XVI no ha fet cap revolució a la cúria. I ha canviat el papa, però no ha canviat el nunci.

També hi hauria d’haver canviat la informació que tenen a la Santa Seu sobre Catalunya. En aquest terreny s'ha anat fent feina. I no és un factor determinant però és important el canvi de responsable de la secció de llengua espanyola de la secretaria d'Estat del Vaticà. Ara ja no hi ha Vicente Juan, un bon amic del cardenal Carles bisbe d’Eivissa de del gener del 2005. Jo no conec de res a Vicente Juan, però pel que m’expliquen és un dels que estan convençuts que el catalanisme i els progres són la font de tots els mals de l’església catalana i que sota aquesta prisma es dedicava a filtrar tota la informació que arribava al Vaticà sobre les diòcesis catalanes. Ho comentava a Les ferides de l’Església catalana. Des de que aquest càrrec l’ocupa el Miquel Huguet, a qui tampoc tinc el gust de conèixer, això hauria de ser diferent. Tot ajuda a que a ningú se li torni a passar pel cap enviar un bisbe Ureña a Catalunya.

I un tercer factor a tenir present és que el cardenal Carles ja no és ni arquebisbe de Barcelona, ni cardenal elector. Això no vol dir que hagi deixat de tenir amics al Vaticà. Però vol dir que ara el que seria raonable és que als qui s’escoltessin més fossin als arquebisbes de Tarragona i de Barcelona, que a més, no estan a matar entre ells com estaven Carles i Sistach. Un discurs coincident de tots dos pot ajudar que els nomenaments episcopals a Catalunya no siguin un disbarat.

Però tot això són corrents de fons. Si les coses van per aquí només ho sabrem realment quan es vagin coneixent els relleus episcopals dels propers anys. I, en tot cas, continuarem confiant en l’Esperit Sant.

Lleida en "standby"

El nomenament de Xavier Salinas com a administrador apostòlic de Lleida deixa la successió de Ciuraneta en standby. Aquesta pausa afecta també a la resolució del litigi per les obres d’art procedents de la Franja. Salinas continuarà com a bisbe de Tortosa i s’encarregarà de Lleida mentre no es nomeni un nou bisbe, que ell mateix espera que sigui abans de l’estiu. El que s’ha fet, doncs, només és trobar una solució provisional perquè el bisbe Ciuraneta se’n pugui anar. Trobareu tota la informació a la web del bisbat de Lleida, amb una bona explicació sobre que és això dels administradors apostòlics.

A més, el comiat de Ciuraneta coincideix amb dues bones notícies per la diòcesi de Lleida. D’una banda, que la Rota romana ha acceptat tramitar el recurs presentat pel bisbat. Per primera vegada un tribunal examinarà les proves que ha aportat Lleida per demostrar que les obres van ser comprades pel bisbe Messeguer i no cedides en dipòsit. I, d’altra banda, que s’ha anunciat la nova seu del Museu Diocesà i Comarcal aviat estarà enllestida.

Però el més rellevant d’aquest relleu són les declaracions que va fer dijous el bisbe Salinas en fer-se públic el nomenament. El Heraldo de Aragón havia avançat la notícia en l’edició del dijous i citant fonts de la nunciatura afirmava “que la intención de la autoridad vaticana es no nombrar a un nuevo obispo hasta que se resuelva definitivamente el litigio entre las diócesis de Lérida y Barbastro-Monzón por los bienes de las parroquias”. I també destacava que el bisbe d’“origen valencià” “siempre ha destacado por su obediencia a la autoridad del Papa, lo que podría favorecer la devolución definitiva de los bienes, en cumplimiento de las sucesivas resoluciones vaticanas”. Que jo sàpiga el papa en persona, que és a qui obeeixen els bisbes, encara no ha dit res sobre el patrimoni lleidatà. Ho comenta Miguel Angel Martín en seu bloc, interessant de seguir aquests dies.

Doncs Salinas el primer que va fer va ser negar-ho. En les declaracions com les que recull Francesc Guillaumet a La Mañana Salinas diu que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri”, que farà una tasca “continuista” i que la tasca de l’administrador apostòlic és “no innovar res”. I que en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”. Però Salinas ha anat més enllà. Sortint del pas de rumors que deien que la successió de Ciuraneta seria l’ocasió per fusionar la jivaritzada diòcesi de Lleida amb Solsona o Urgell, Salinas ha dit que “no era el moment oportú”. També va recordar que els límits diocesans són anteriors a les províncies i que l’església no té perquè identificar els seus límits amb els civils. Res d’estrany en el bisbe de Tortosa. En tot cas, si realment acaba fent-se realitat el que ha assegurat Salinas serà una bona notícia per Lleida. Si no, tindrem a qui reclamar-ho.

M’ha cridat l’atenció la carta de comiat del bisbe de Lleida. Hi ha una frase ben significativa “Tinc la consciència tranquil·la, perquè en totes les qüestions he tingut en compte les exigències de la veritat i la justícia i he actuat, malgrat les incomprensions, amb fidelitat a les normes de l’Església”. Si a sobre a la Rota li acaben donant la raó, a més li haurà servit d’alguna cosa.

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

Clarividència comunicativa des de Girona

L’Ángel Rodríguez de Girona ens passa l’entrevista que va sortir dijous passat a Catalunya Cristiana. En Josep Àngel Colomés ja n’ha fet un resum, per tant m’estalvio de fer-lo jo. A més, li ha donat peu a una idea. Però ho destaco perquè hi surten idees ben interessants sobre comunicació i església. Per exemple, és clarivident la necessitat d’enviar també per mail les homilies, adaptades a la lectura davant de la pantalla. I sobretot ho destaco perquè és una entrevista en positiu: més que lamentar-se fa propostes sobre tot allò que es podria fer.

Angunia per la COPE

Tenia pràcticament enllestit un post amb una carregada sobre els dèbils pronunciaments de bona part dels bisbes catalans sobre la COPE, comentant la nota que va fer la setmana passada Església Plural que em va semblava excessivament dura, tot i que em volia afegir a demanar que la crítica episcopal vagi més enllà de recordar que la cadena episcopal té un ideari digne de les Germanes de la Caritat Vedruna com va repetint l’arquebisbe Martínez Sistach després que el comitè executiu de la Conferència Episcopal (Blázquez, Cañizares, Rouco, Amigo, Sistach, Osoro i Martínez Camino)beneís la renovació fins al 2008 de les estrelles de la cadena. Però quan pràcticament l’havia acabat ho he deixat córrer. Ja no recordo quants anys fa que s’arrossega el tema de la COPE. Però si amb tot el que ha passat i les queixes que hi ha hagut, els bisbes catalans no han fet cap exigència clara ni cap ultimàtum perquè se solucioni aquest problema, tampoc crec que ho facin ara. Suposo que les seves raons deuen tenir. Per tant, un post argumentant de nou contra la COPE és fer-vos perdre el temps. Tot i que si realment els bisbes catalans no poden fer res per aturar el despropòsit, almenys una denúncia profètica contundent ens reconfortaria. I si no ho fan, ens haurien d’explicar perquè. Quan veig el mític fotograma de Buñuel a “Un chien andalou”, per molt que l’hagin repetit mil vegades, sempre em ve una angunia que em fa girar la vista. Et puja des de l’estómac. És el més semblant a escoltar la COPE. Ens ho mereixem?

Imprescindible o no

Imprescindible la visita al post d'aquest divendres d'en Jaume Subirana. Són 10 segons.

A Tarragona treballen fi

Sovint, i amb raó, els periodistes ens queixem de les deficiències de la comunicació eclesial i de les oficines de premsa. El problema acostuma a ser que els bisbes no tenen assumit la importància d’aquests serveis dins de les prioritats diocesanes. No dic que no els preocupin els mitjans de comunicació, dic que no entenen com s’ha de gestionar aquest tema. I això es tradueix en una manca de recursos o amb l’elecció de persones que no tenen el perfil adequat per encarregar-se de la comunicació. Per sobre la professionalitat el criteri que prima és la fidelitat, o a veure com ens podem estalviar uns calerons.

Això no treu, que quan les coses es fan bé s’hagi de dir. I també admetre que en aquest panorama hi ha hagut avenços els darrers anys. Tant en els bisbats com en les ordes religioses. A Catalunya, per exemple, jesuïtes, salesians, germans de la Salle, els benedictins de Montserrat, i algun altre que ara em deixo, tenen contractats periodistes que fan aquesta feina.

Dins d’aquesta sensibilitat, cal reconèixer especialment la feina de l’arquebisbat de Tarragona, amb la delegació de mitjans encapçalada per l’incombustible Dídac Bertran (vas a qualsevol racó de la diòcesi, i allà està el Didac Bertran). Ara acaben de renovar la seva web (tot un altre tema, les webs dels bisbats catalans) i han incorporat un complet servei per la premsa, que a més és accessible a tothom. És tan senzill com pràctic. Allà es poden trobar totes les notes de premsa, fotos, audios en mp3 i fins i tot videos que produeixen per a le cadenes locals. Ara només t’envien un avís quan s’ha actualitzat amb alguna novetat. Amb el que hi ha allà, qualsevol podria fer el seu diari sobre la diòcesi.

Un procés semblant van fent diòcesis com Girona, Urgell i Solsona. Però encara hi ha diòcesi on ni tan sols he aconseguit que m’afegeixin a la llista de mails per rebre les seves notícies. Ja sabem que els ritmes eclesials no són d’aquest món. Però hi ha diòcesis que demostren que si poden ser-ho.