dijous, 28 de febrer de 2008

El cristià emprenyat

Aquesta vegada la campanya electoral sembla que també s’ha instal·lat en ambients eclesials. Aquí ningú vol perdre la batalla de la visibilitat social. Dues iniciatives més han quallat com resposta a la polèmica Nota episcopal. Una aquest divendres al vespre. Ahir es va presentar en roda de premsa la campanya “A favor d’un nou model de relacions entre l’Estat, la societat i l’Església” que visualitzaran aquest divendres. Una trentena d’entitats cristianes convoquem l’acte “Altres veus també són Església”. I per la seva banda s’han mobilitzat amb un altre manifest un grup promogut per joves. És la campanya volembisbescristians.org, que també se sumen a l’acte de divendres.

Sempre hi ha hagut cristians emprenyats, però la presència pública d’un extrem eclesial ha aconseguit tensar més la corda i les reaccions són més contundents. Mentre continuen plovent manifestos com aquest sobre immigració.

dilluns, 25 de febrer de 2008

La Teologia crea complicitat institucional


Quan les coses es fan seriosament, queden. Per això ha estat útil el treball acadèmic d’investigació i de diàleg amb la cultura de la Facultat de Teologia de Catalunya. I per això ha sortit rodó l’acte institucional d’aquest dilluns dels 40 anys de la Facultat: el cardenal Sistach, el president Montilla, el nunci Monteiro i gairebé tots els bisbes catalans.

Aquests actes formals tenen una pega, que tothom fa el seu discurs anant pel seu cantó. El reconegut teòleg italià Bruno Forte fa una ponència que donaria per organitzar tot un congrés sobre teologia i món contemporani; Sistach explicita clarament el suport dels bisbes a la Facultat de Teologia; el degà Armand Puig reclama l’espai que correspon a la teologia en el món acadèmic; el nunci recorda la necessària fidelitat dels teòlegs a l’Església; i el president Montilla aprofita la seva presència davant de les màximes jerarquies eclesials per reconèixer i lloar el paper que ha tingut i té avui l’Església a Catalunya.

Però ha estat una barreja que al final s’ha traduït en una demostració de complicitat institucional i em diuen que amb uns positius efectes col·laterals més enllà del caldo electoral. Resulta que Montilla ha sortit encantat de com ha estat rebut a la Facultat, ja que curiosament ha estat dels més aplaudits. Els bisbes encantats d’un Montilla que participa amb normalitat en la pregària inicial de l’acte. El conseller de Cultura interessat per la reflexió acadèmica aportada per l’arquebisbe Forte. I el nunci demanant una còpia del discurs de Montilla i encantat que també l’anés a saludar l’Artur Mas.

Moltes diferències hi pot haver entre els plantejaments que fa qualsevol govern i els de la jerarquia eclesial. Però en aquest cas s’ha volgut mostrar una voluntat de col·laboració. I d’això ens en beneficiem tots. Sigui qui sigui el govern, i sigui quin sigui el bisbe.

diumenge, 24 de febrer de 2008

Buda, cristià

La informàtica a molts ens ha salvat la vida. Però la capacitat d’indexar-ho tot digitalment també té les seves limitacions, és a dir, que la persona que introdueixi les dades no s’equivoqui de botó. Avui la meva germana me’n passa un de divertit de la nova Enciclopèdia Catalana on-line. Buda catalogat com a teòleg del cristianisme primitiu. Per moltes màquines que hi hagi, errar continua essent humà.

Aprofito per xafardejar sobre alguns bisbes catalans. Recordo que el cardenal Ricard Maria Carles es va enfadar molt perquè en una edició en paper en la seva entrada hi apareixia el cas Torre Annunziata del qual està clar que ell no hi tenia res a veure. En canvi ara apareix com a “un dels principals impulsors (des del 1995) del projecte de creació d'una regió eclesiàstica catalana”. Doncs sort que diuen que va ser-ne “principal impulsor”, perquè encara esperem asseguts. Si l’arquebisbe Torrella aixequés el cap...

dijous, 21 de febrer de 2008

Plouen manifestos


Sobta com s’ha reprès una pràctica que semblava oblidada: la proliferació de manifestos. Tot sobre la nota electoral del bisbes. Ahir va sortir aquest de Justícia i Pau de Catalunya i Mallorc. I pel que m’expliquen, almenys n’hi ha tres més en marxa, amb color i tons ben diferents. Sort que ara ja ho fem per internet i no cal gastar paper.

Sobre les eleccions, ahir també va aparèixer aquest text de Caritas de Barcelona preparat amb altres entitats socials.



dimarts, 19 de febrer de 2008

Una nota mal rebuda


Avui s’ha presentat amb una roda de premsa aquesta significativa Declaració. Significativa pel to i pels qui la signen. Tal com s’ha explicat en la presentació, la declaració és una iniciativa que no neix de cap grup, no té el suport de cap institució, ni té cap pretensió de continuïtat. Només diversos dels signats hem donat un cop de mà per tirar endavant la iniciativa. Com a manifestació dels laics, se suma a la que van fer els religiosos fa pocs dies.

Aquest text s’ha presentat per recollir i visualitzar el sentiment de molts cristians de Catalunya que s'ha sentit incomodes amb la “Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions generals del 2008”. L’important és que la majoria de signatures són rellevants i que expressen un sentiment de malestar de forma transversal. Podrien ser més o podrien ser uns altres. Però els que hi ha són persones de grups i tendències ben diferents; a part d’anar junts a missa en poc llocs els podreu veure plegats. I el nexe d’unió puntual és que la Nota dels bisbes ha estat mal rebuda i que els laics tenen dret a dir-ho i a opinar públicament en temes que no afecten a “la integritat de la fe i dels costums”. Es pot discrepar i no perdre el respecte.


divendres, 15 de febrer de 2008

Tarragona s’il·lumina


Relaten les actes del Martiri de Sant Fructuós que just després del ser cremat viu pels romans a l’amfiteatre de Tarragona amb els seus diaques Auguri i Eulogi, a la nit, els cristians van córrer a recollir les cendres. La gent som així, només mirem per nosaltres, i diu que “cadascun en va prendre tantes com va poder”. El cas és que Sant Fructós va haver d’aturar-ho i “s’aparegué als germans i els advertí que immediatament tornessin a reunir les cendres que cadascun d’ells, per amor, s’havia endut”. Com a bon sant, els perdona perquè entén que ho fan “per amor”, però no havent passat ni 24 hores del martiri ja va haver de venir a corregir-los. Fa 1.750 anys i no hem canviat.

Trec ara això perquè amb tant de soroll episcopal se m’ha anat passant el comentari de la inauguració de l’Any Jubilar a Tarragona. Va ser el 20 de gener o sigui que arribo bastant tard.

Em van cridar l’atenció dos o tres coses. La primera és que en aquest país tan presumptament secularitzar, l’acte d’obertura es va fer com Déu mana. A Tarragona, que ningú els toqui la seu primada. Sortida des de l'Ajuntament de les autoritats encapçalades per l’alcalde i acompanyades per la banda de música. Policia municipal de gala. Processó solemne des de l'arquebisbat cap a les portes de la catedral; obrint-la un nodrit grup de laics del Consell Pastoral Diocesà, tancant-la tots els bisbes de la província eclesiàstica i l'arquebisbe ortodox de Paris, i completant-la bona part dels sacerdots de Tarragona. I entre la multitud el nen a coll del seu pare que trencant el silenci pregunta amb insistència: "Quan obren les portes de la catedral? ".

La segona cosa és una frase a destacar de l’homilia de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. “Que l’Església sigui un espai de diàleg i de comprensió dels uns envers els altres. L’Església és plural, i l’amor del Crist inclou a tothom. Hem de reforçar el diàleg ecumènic i els signes de diàleg i d’amor fratern amb les altres comunitats cristianes de la nostra arxidiòcesi.” Reconciliació interna i ecumenisme. Perfecte.

I, tercer, a més del contingut pròpiament religiós i diocesà del jubileu, també han sabut presentar el Jubileu com un atractiu cultural i turístic. I amb això hi ha implicat les institucions civils de la ciutat. Per una referència a Hispània a la Carta als Romans, Tarragona reivindica la seva condició d'Església paulina i conserva com a tradició venerable la predicació de Pau a la ciutat. El cert és que les Actes del Martiri de Fructuós són les més antigues que es conserven a la península ibèrica i van tenir una gran difusió entre la primeres comunitats cristianes. Per exemple, són citades el segle IV per Sant Agustí.

Aquest testimoni martirial escrit ha permès reconstruir una ruta jubilar a la ciutat. Comença en l'interior del Seminari on una petita capella romànica alberga una roca en la qual hauria predicat Sant Pau, un dels punts més alts de ciutat. Segueix la Catedral gòtica, edificada sobre el Temple d'August en el qual probablement es va jutjar i va condemnar els màrtirs. Després en el Pretori es pot visitar el que era una presó romana. Finalment, l'amfiteatre romà al costat del mar és l'escenari en el qual van ser cremats vius Fructuós, Auguri i Eulogi. Des d'allà es pot seguir la processó fúnebre que va acompanyar els cossos dels màrtirs fins una necròpoli cristiana que es conserva a prop del riu Francolí. Allà van ser venerades les seves relíquies fins al seu trasllat a Gènova durant la invasió àrab. L'itinerari es completa amb una visita a un conjunt monumental paleocristià a pocs quilòmetres de Tarragona.

Ja ho diuen els goigs a Sant Fructuós: “Tarragona s’il·lumina amb les vostres resplendors”. I no podran dir que no els he fet la propaganda.



dimarts, 12 de febrer de 2008

Superbisbes


Assisteixo sorprès a una conversa en la qual un amic defensa la famosa Nota electoral dels bisbes. L’opinió és lliure. L’argument resumint és que la nota textualment no diu res que es pugui entendre com una indicació de vot al PP. I que al final se n’han beneficiat més els socialistes, que l’han aprofitat per fer bullir l’olla. Cert, però tot text té el seu context; i el context, els antecedents i la oportunitat han portat a que la Nota s’hagi entès i utilitzat d’una manera i no d’una altra. I s’ha de recordar que la nota no la van escriure ni a Ferraz, ni a Génova, sinó a Añastro (sota la protecció de la Mare de Déu de l’Almudena). Però fem un esforç per acceptar la teoria: els bisbes no van valorar prou l’impacte mediàtic i polític de la nota. Podríem dir que van pecar de bona fe i ho haguessin hagut de dir d’una altra manera perquè no es pogués interpretar el què els van fer dir que deien.

Però aleshores se m’acudeix que tenim un altre problema. Els bisbes tenen la última paraula sobre aspectes molt diferents que afecten la seva responsabilitat. Primer de tot han ser bon teòlegs perquè no poden anar pel món dient heretgies. Després han ser bons gestors, perquè han d’ordenar una organització humana. També han de tenir carisma i capacitat de tracte, perquè la seva funció s’ha de fer entre la gent. Alhora, són la cara visible de l’Església per tant han de saber comunicar molt bé a través dels mitjans. I, a més, han de ser bones persones, de profunda i intensa vida espiritual. Quan el bisbe manava en una diòcesi on tothom deia amén i el poder polític se sotmetia als designis divins, això no feia falta. Però, ara, en una societat més complexa, l’actual model organitzatiu piramidal de l’Església només és viable amb superbisbes. Han de complir tots aquests requisits perquè no els hi passi, com deia el meu amic, que no puguin preveure totes les repercussions que involuntàriament poden tenir els seus actes i que d’altres més murris se n’aprofitin.

Personalment, més que esperar superbisbes, el que espero és que en l’Església es comparteixin més responsabilitats i cadascú s’ocupi del que sap. No cal que un tingui en tot la darrera paraula. Que ens puguem equivocar tots junts.

dissabte, 9 de febrer de 2008

Religiosos enfadats

Avui els abats i provincials de Catalunya diuen això. No semblen molt contents amb la nota de la Conferència Episcopal.

dimecres, 6 de febrer de 2008

“Dios no existe”


Dilluns apareixen unes pintades a la façana de la parròquia per la que passo cada dia al matí. Una diu “Dios no existe”, també hi ha obscenitat sobre el papa i una altra que posa “maricones”. Aquesta última denota ja el nivell intel·lectual dels autors de les pintades, perquè un ateisme o un anticlericalisme il·lustrat a priori no consideraria l’orientació sexual una forma d’insult. O sigui, una bretolada sense més transcendència. L’endemà a primera hora del matí ja hi havia un brigada municipal que va deixar la façana neta i polida. El rector de la parròquia és un sant i després del disgust no hi donarà més voltes.

Però em va quedar gravat el “Dios no existe”. Perquè enmig del soroll d’aquestes setmanes, on l’Església ha estat protagonista, el problema principal és que res en ha ajudat a fer veure a Déu i ni a mostrar als altres que Déu existeix. No és aquesta la tasca principal de l’Església?

PD: I avui veig altres bisbes que parlen. Els uns i els altres ja estan en el “i tu més”, o sigui, demanar concòrdia i donar la culpa a l’altre o matar al missatger.

dimarts, 5 de febrer de 2008

Salvar el que és insalvable

Aquests dies els bisbes catalans estan intentant salvar el que a priori és insalvable. També és ben cert que tampoc poden sortir en bloc enfrontant-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, perquè alguns bisbes que tenim a Catalunya que ja els sembla bé. Però han rebut prou pronunciaments, trucades i missatges de tota mena, i dels seus mateixos col·laboradors i dels consells pastorals com el de Barcelona. Tot i que ho han intentat, no han pogut xiular mirant cap a una altra banda.

Així, fem-ne sortir alguna cosa positiva. Com poques vegades ha aparegut el bisbe Joan Enric Vives a tort i a dret i responent les trucades dels periodistes com a bisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Des de divendres (gairebé barallant-se amb el Bassas a Catalunya Ràdio) ha anat modulant el missatge i fent el que podia (el dilluns casi donant la raó al Cuní a TV3). Però fins i tot els seus enemics li haurien de reconèixer que és millor això que amagar el cap sota l'ala. D’altres, encara no sabem què pensen. Només ho suposem.

El dilluns al Bassas si que trobareu un escolapi que diu el què pensa.


dilluns, 4 de febrer de 2008

El bisbe de Catalunya


Una vegada vaig sentir un bisbe queixant-se contra l’abat de Montserrat: “És que es pensa que és el bisbe de Catalunya!”. El cas és ara d’abat ja n’hi ha un altre però el d’ara ha tornat a fer de bisbe de Catalunya. Perquè? Doncs perquè el que els bisbes catalans no van dir divendres, com fins ara tampoc ho ha fet cap bisbe pel seu compte, ho ha dit en l'homilia d'aquest diumenge l’abat Josep Maria Soler:

“El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.”

Afegeixo una curiositat. La Vanguardia de dissabte titulava que, per si no n’hi havia prou, el Vaticà estava ben al cas de l’anomenat procés de pau. Això em va refrescar la memòria. El bisbe Uriate havia explicat exactament això a Barcelona l’octubre del 2006. Així ho explicava en el blog:

“A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés [de pau] creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.”

dissabte, 2 de febrer de 2008

Llibertat d’opció política


Després de tot el que s’ha dit sobre el tema, i després de la seva reunió trimestral, els bisbes catalans ens aclareixen això: “desitgen que l'esmentada Nota no sigui interpretada com una limitació de la llibertat d'opció política sinó com uns principis orientatius que ajudin el discerniment moral perquè els ciutadans puguin votar en consciència". Molt bé. És el que diu la nota d’avui de la Conferència Episcopal Tarraconense. El problema és que la Nota de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions no ajudava gaire a ser “interpretada” com un discerniment moral. I també caldria un discerniment moral de fins on la tan catalana prudència és bona consellera i si no faria cap mal una mica de rauxa eclesial. O si, posats a ser prudents, és prudent avui tornar a criticar dues iniciatives del govern català, amb les que es pot estar en desacord, però potser no és un moment en que afegir més llenya al foc sigui la millor manera d’arreglar-ho.

divendres, 1 de febrer de 2008

Jo també voto en contra



He llegit, tot i que no m’ha sorprès gaire, la nota de la Conferència Episcopal Espanyola. Dic que no m’ha sorprès perquè no ha dit res que hagin dit dos milions de vegades. Tot i això, no m’ha agradat gens. Podria justificar-ho però no cal. Com s’ha dit, resulta que dels 19 bisbes reunits a la permanent dos tampoc hi estan d’acord. Un ha votat en contra i un altre s'ha abstingut. Per tant, si un bisbe pot estar-hi en contra, jo també. I no parlem ja de continguts, sinó dels accents i de la forma de dir que les coses. La nota està feta de tal manera que encara que no ho digui, diu que hem de votar al PP perquè tregui el nom de matrimoni a les parelles homosexuals i retiri Educació per a la Ciutadania. Perquè, la resta de coses que no agraden als bisbes amb el PP continuaran exactament igual i algunes pitjor. A més, són certament els dos grans problemes que té aquest país i jo no hi havia caigut.

Si no teniu res més a fer escolteu la roda de premsa. No té desperdici.