dijous, 31 de juliol de 2008

“Baixa de pressa”



No sóc molt amic de les obligacions i si un dia em fan papa seria més partidari de treure’n que de posar-ne. Però també és veritat que hi ha algunes normes que ens van configurant, i per això potser n’afegiria una: almenys un recés a l’any.

Aquest any ja he complert al juliol. Més enllà del què en treu cadascú, d’un bon recés i un bon predicador sempre en queda una frase titular. D’aquest juliol em queda aquesta: “Baixa de pressa”

L’eix són algunes de les crides que ens fa l’Evangeli. Per què, quan veiem tantes coses que van malament, no tenim la humilitat suficient per cridar “Mestre, mestre, ens enfonsem!” (Lluc 8,24) com van fer els apòstols? O per què som tant autosuficients que ens costa dir: “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18, 41)? En definitiva, estem tant acomodats i segurs amb tot allò nostre que si Jesús ens digués “Zaqueu, baixa de pressa, que avui m'haig d'hostatjar a casa teva” (Lluc 19,5), deixaríem tot el què estem fent? Som capaços de “baixar” dels nostres pedestals? Ho faríem “avui” o li diríem si no li va millor demà? Tindríem l’alegria de Zaqueu o ens quedaríem amb les nostres mandres i precaucions?

No sé si és una aportació massa adient de final de curs, però qualsevol frase de l’Evangeli us pot servir aquest estiu. Podeu penjar les vostres en els comentaris, a veure si així pugem el nivell. Mentre m’agafo un llarg i profitós recés d’estiu. Bones vacances.

diumenge, 27 de juliol de 2008

Cops de cap contra una paret


Aquest dissabte m’he despertat amb amor i sexe. He esmorzat llegint el penúltim Pliego de Vida Nueva analitzant els 40 anys de la Humanae Vitae. Un interessantíssim i ponderat text escrit per José Ramón Amor Pan sobre el que va significar i els motius de la condemna dels anticonceptius de Pau VI.

Com diu l’article, és curiós que l’anticoncepció un “problema diminuto dentro del conjunto de la vida matrimonial, arrastrará a papas, obispos, teólogos y fieles a una de las disputas más acerbas de la vida de la Iglesia.”. El divendres, el dia de l’aniversari de la publicació, es tornava a fer evident.

I al final, la majoria de catòlics han fet el què els ha semblat convenient. Si el principi de només poder regular la fecunditat per mitjans dits naturals, l’apliquessin a tots els àmbits de la vida humana, ¿què passaria?. Amb perdó per la bestiesa, però ¿no és impedir la voluntat de Déu tapar-se per no passar fred?

Tres cites per animar a la lectura:

“Viendo cómo se han desarrollado los acontecimientos, habría que reconocer que, de hecho, la encíclica tuvo un resultado opuesto al que esperaba Pablo VI: en vez de restablecer la unanimidad de la comunidad eclesial y contribuir a imponer algo de cordura en la revolución sexual, la polémica se intensificó y la Iglesia dejó de ser un interlocutor válido en estos temas para la inmensa mayoría de la opinión pública mundial.”
“Ha existido durante mucho tiempo una superacentuación del valor de la ley natural, entendida en clave estática y metahistórica, sin tener en consideración el carácter histórico de la existencia humana y el papel de la libertad, lo cual hace muy difícil y lento el proceso de renovación.”
“Ni pisar el freno (una ética que se limita a dictar prohibiciones) ni pisar el acelerador (una ética que supone a la ligera que todo vale). El discurso sobre la sexualidad debe dejar de referirse tanto a la reproducción y la higiene sexual, para convertirse en un discurso centrado sobre el amor, las relaciones humanas, el afecto, la ternura, el encuentro con el otro y el placer.”
Vida Nueva, n. 2.622. Pliego

dimecres, 23 de juliol de 2008

Cristians corredors de fons


Dimarts passat vaig assistir a la inauguració de l’exposició que commemora els 25 anys de l’associació de revistes en català, l’APPEC. Hi ha coses força curioses però a mi em va cridar l’atenció la llista de les catorze revistes que van fundar l’associació el 1983: L’Avenç, Catalunya Cristiana, Ciència, Crònica, El Correu de la Unesco, Documents d’Església, Foc Nou, Guix, El Món, Papers de Joventut, Rodamón, Serra d’Or, Tretzevents, i La Terra.

És significatiu que de les catorze revistes, quatre siguin de temes cristians, a més d’una infantil que també és editada per Montserrat. Avui les revistes en català associades són més de 140, i el pes de les cristianes ja és més relatiu però no menor: una quinzena. I de les revistes fundadores, si no em descompto, sis han desaparegut, però totes les cristianes continuen sortint al carrer tan fresques.

El cas no dóna per una anàlisi a fons de l’estat de la premsa cristiana a Catalunya, però si que és un bon indicador. En qualsevol cas, indica que som bons corredors de fons.

divendres, 18 de juliol de 2008

I ara, la manifestació a Lleida


Pastoralment, han estat bé les primeres paraules del nou bisbe de Lleida. Piris recull directament les aportacions publicades a la mateixa web del bisbat on, entre altres, se li demana que “deixi de banda tot autoritarisme i prepotència”. Defineix les peticions com a “molt consolador i, a la vegada, engrescador”.

I tot seguit afegeix que el seu “primer deure és anunciar i donar a conèixer Jesús. Ajudar a creure en Ell i a mirar la vida des dels seus criteris per damunt d’altres criteris.” Per dir-ho així, que el primer són persones.

És un bon plantejament, però no amaga tot el que es trobarà ja abans de prendre posessió el 21 de setembre. Tot i que la via canònica ja li han deixat tancada i ell es converteixi en un simple executor, continuarà tenint la pressió del conflicte obert per les obres d’art. Entre altres coses, perquè tot apunta a que el dia 21 de setembre les obres encara seran a Lleida.

El primer que veurà Piris és el proper dimecres una manifestació contra la disgregació. No hi ha una gran tradició eclesiàstica de manifestar-se, però quan passa és un senyal d’alarma important. I, a més, aquest cas s’amplifica per les repercussions més enllà de l’àmbit religiós.

També pot heretar un problema intern al bisbat com el que es va intuir poc abans del seu nomenament: que el bisbe digui una cosa i la diòcesi, en el sentit més ampli, en digui una altra. Amb la firma de Salinas han vençut uns plantejaments eclesials, però això no vol dir que s’hagi convençut a ningú.

Després Piris es trobarà que sobre el seu patrimoni hi ha un judici civil obert i, encara que no en sigui part, no el podrà deixar indiferent. Tampoc es podrà escapar d’un conflicte que ara té tota la seva força en la derivada política. I des de la Generalitat ja han anat al Vaticà –i vull suposar que no han esperat ara a fer-ho- i no s'han vist amb qualsevol. Per tant, l’Església no en quedarà al marge.

Finalment, al tema hi dóna un mica de color l’aparició de l'Opus, aspecte del que ja n'havíem parlat.

Realment, si Piris és bona persona com diuen, ho passarà malament.

D’altra banda, sembla que li pinta millor a Pardo a Girona. Que et rebin positivament des del bisbe Saiz Meneses fins al Fòrum Joan Alsina, no deixa de tenir el seu mèrit. Encara deu quedar una mica de comunió eclesial. Haurem d’estudiar més el cas. Igualment ha estat un detall significatiu fer la primera visita al bisbat acompanyat dels seus dos antecessors, Camprodón i Soler Perdigó.

dimecres, 16 de juliol de 2008

A Catalunya no hi ha gir episcopal



Francesc Pardo a Girona i Joan Piris a Lleida. Bé. Després de veure aquests dos nomenaments he pogut dinar i aprofitar els 20 minuts de migdiada prevacacional sense cap neguit.

De Piris en sé poca cosa però el què m’arriba és positiu. La història diu que cap bisbe procedent de Menorca ha fet mal a les diòcesis catalanes (Moncadas, Deig i Ciuraneta). I res fa preveure que sigui diferent. Pot ser una bona pista el què llegeixo en el plantejament pastoral que Piris fa a la benvinguda de la seva web de Menorca, que es pot subscriure i aplicar sense problemes a Lleida. Un plantejament que no difereix de l’expressat en el Concili Provincial Tarraconense. També cal recordar les recents declaracions a Vida Nueva. Evidentment, el marrón que trobarà per resoldre a Lleida no és pastoral, però això ja és tot un altre tema. La única cosa que algun dia ens hauran d’explicar és perquè a Catalunya hi ha tres bisbes valencians sobre deu (cosa que no em semblaria malament si ha a la resta d’Espanya hi hagués també tres o quatre bisbes catalans).

En el cas de Pardo ens trobem amb un capellà amb la trajectòria pastoral del què hauria de ser la normal en un bisbe de Catalunya. Remarcable que sigui el primer nou bisbe en quinze anys format al Seminari de Barcelona, a més, en l’època més complicada d’aquest seminari. Per tant, tothom coneix perfectament les seves virtuts i defectes.

D’altra banda, és un capellà amb trajectòria interdiocesana, des dels moviments rurals d’Acció Catòlica, fins a la direcció del Centre d’Estudis Pastorals. Alhora, és el primer capellà membre del Concili Tarraconense del 1995 que és escollit bisbe. Tots els nous bisbes arribats a Catalunya des de llavors ni tant sols hi havien participat. En canvi, Pardo, va ser el redactor del quart tema, precisament el que parla d’intensificar la coordinació entre les diòcesis catalanes i de dotar-les de perfil propi amb un estatut jurídic i una presència eclesial conjunta més significativa a Catalunya (Resolució 142).

Finalment, l’escollit és un vicari general, i no un rector perdut a qualsevol poble de Catalunya. De fet, abans de ser vicari general amb Sáiz Meneses ja actuava com a “bisbe” de Granollers. I la vida dóna moltes voltes, com per exemple que Pardo substitueixi al qui va ser el seu director al Seminari Menor, l’aleshores mossèn Carles Soler Perdigó. I que va ser el mateix Perdigó, quan era auxiliar de Barcelona, qui el va posar a Granollers i amb qui van dissenyar el pla d’agrupació de parròquies a Barcelona. En resum, Pardo va ser jubanyista, carlista, solerperdigonista, menesista... i ara serà benetsetsista de Girona.

Em diuen que Soler està content del seu relleu. I això és bona senyal. Perquè la última vegada que un bisbe de Catalunya va estar content del seu relleu, gairebé ni la recordo. En definitiva, una mirada ampla indica que no hi ha un gir episcopal a Catalunya. És una altra generació de bisbes, però no confirmen la tendència d’enviar paracaigudistes com altres nomenaments recents.

dilluns, 14 de juliol de 2008

Montilla: “No tindria sentit que fóssim bel·ligerants amb la jerarquia”.


Aquest dilluns a La Vanguardia li pregunten al president Montilla sobre la relació entre Església i Estat. Montilla explica que no té cap intenció de fer una croada laicista per distreure al personal, que no tindria sentit. Que a Catalunya no hi ha una situació de confrontació que ho justifiqui. Ho explica així: “Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.” Reafirma la postura exposada fa pocs dies en la presentació del Congrés del PSC.

I tot i el tarannà que Montilla reconeix als bisbes catalans, això no li estalvia les crítiques episcopals quan no els agrada el que fa el govern de la Generalitat, especialment en allò que té més competències reals com l’ensenyament. O sobre la Llei de Centres de Culte, que ara està dormint al Parlament. Caldria repartir mèrits entre el govern, per entendre que el laicisme ranci a Catalunya no ven, i als bisbes, per entendre que també és el seu govern i no l’enemic a batre.

Això ens permet respirar d’una altra manera:

-Jordi Juan: ¿Qué opinión tiene sobre la laicización que hace el PSOE, este distanciamiento en la relación entre la Iglesia y el Estado que está haciendo el PSOE?

-José Montilla: La Constitución ya marcó un modelo de separación entre el Estado y la Iglesia. Dicho esto, hay que tener presente que determinados valores de las religiones, y más de la religión católica, los encontramos también en los idearios de la izquierda. Tampoco podemos ignorar que la religión católica es mayoritaria.

-Tengo la sensación de que el Gobierno de Madrid hace gestos intencionados para distanciarse de la Iglesia, pero en cambio usted, como presidente de la Generalitat, ha hecho gestos en dirección contraria, de acercamiento a la Iglesia.

-Tiene que ver con situaciones diferentes. Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.

PD. Sobre aquest tema recomano l’article de Carlos García de Andoin sobre la laicitat de l’Estat a Vida Nueva. Si tots els qui defensen la laicitat diguessin el mateix, tot seria més fàcil.

divendres, 11 de juliol de 2008

Fundem un partit catòlic?


Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.

dimecres, 9 de juliol de 2008

Per què els anglicans ordenaran dones bisbes?


Llegeixo que la decisió dels anglicans d’ordenar dones bisbes, 14 anys després d’acceptar el sacerdoci femení, ha estat vist per la jerarquia catòlica i ortodoxa com un allunyament. Bé, potser caldria preguntar-se qui s’allunya de què.

En tot cas, està clar que si els anglicans fan aquest pas és perquè la seva estructura eclesial és més participativa. I dic participativa, que no democràtica en el sentit clàssic del terme de cada persona un vot.

Una mostra és com es pren una decisió d’aquest tipus. Les tres cambres del Sínode anglicà havien de dir si, i si una s’hi negava la decisió quedava aturada. Però el resultat va ser de 28 vots a favor en la cambra dels bisbes (70%), 124 vots en la del clergat (74%), i 111 vots en la dels laics (62%). Per tant, curiosament va ser entre els representants dels laics on aparentment la decisió va aixecar menys consens. Però si s'ha pres la decisió és perquè col·lectivament persones representatives dels diversos estaments eclesials han estat d'acord a tirar-la endavant.

Ja firmaria perquè a l’Església es poguessin decidir les coses d’aquesta manera. És una formula que no trenca cap principi jeràrquic (només que els bisbes s’hi haguessin oposat no hauria tirat endavant) i alhora tothom és coresponsable de les decisions, que no es poden imposar de qualsevol manera. Al final res gaire diferent al funcionament secular d’un monestir catòlic, on tots participen en la decisió d’allò que afecta a tots.

divendres, 4 de juliol de 2008

Amb Pagola

Caço al vol una frase cruel que no respon a aquella simpatia que es demana per endavant als lectors i les lectores sense la qual no hi ha entesa possible: “Posats en actitud inquisitorial, al Jesús del llibre del papa li faltaria més d’home que el què li faltaria de diví al Jesús del llibre de Pagola”.

dimarts, 1 de juliol de 2008

Lleida: “Sede vacante nihil innovetur”


L’acord que s’ha fet públic entre el bisbe de Barbastre, Alfonso Milián, i l’administrador apostòlic de Lleida, Xavier Salinas, amb la benedicció del nunci, no és un acord. És una claudicació de Salinas, deixant amb les vergonyes a l’aire a tota la seva diòcesi interina i lligat de mans i peus al seu successor.

D’una banda, Salinas accepta, com ja havia fet Ciuraneta, que l’ordenament eclesiàstic li obliga a lliurar les obres a Barbastre. Però va molt més enllà: reconeix amb la seva firma representant la diòcesi de Lleida que el titular de les obres és Barbastre i que la Llei de Patrimoni Cultural de la Generalitat només l’obliga a “comunicar” el trasllat. És a dir, exactament el contrari del què va fer el seu antecessor –a qui només substitueix de pas- i del què ha dit fins ara la diòcesi de Lleida: que la titularitat està per demostrar –cap tribunal eclesiàstic o civil ha estudiat les proves que aporta Lleida-; que hi ha diversos recursos encara oberts; i que cal el permís de la Generalitat per fer el trasllat (cosa que ja va demanar Ciuraneta en el moment adequat sense renunciar a la via del recurs).

Aquest salt al buit de Salinas ha estat contestat per la Generalitat, per ara de manera discreta amb una nota. Però s’hi deixa clar que la col·lecció de Lleida està sotmesa a la Llei de Patrimoni i que s’ignora el litigi sobre la titularitat de les peces encara obert. Ara caldria un estudi jurídic més detallat per argumentar sobre la sorprenent apel·lació del document episcopal a la “lliure circulació de béns per tot el territori espanyol” que garanteix la Constitució. Amb aquest criteri, si jo fos basc demanaria fins i tot el retorn del Gernika. Haurem de veure els propers moviments.

Però més enllà d’això, les conseqüències a nivell eclesial d’aquesta decisió de Salinas són de gran abast. Primer caldria estudiar el principi “Sede vacante nihil innovetur” (428. Codi de Dret Canònic) que a més específica que els administradors en seu vacant “tenen prohibit de fer res que pugui comportar cap perjudici a la diòcesi o als drets episcopals”. No calen comentaris sobre aquest cas.

Després cal preguntar-se si el bisbe Salinas podrà tornar a posar els peus a Lleida: què els explicarà al Consell Pastoral, als delegats, als capellans, als diocesans... que durant 13 anys ha estat contents i enganyats? Per no fer sang, no només cal recordar que fa poc més d’un any Salinas deia que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri” i que, en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”.

I finalment, cal veure si ara sortirà el nou bisbe Lleida, nomenament imminent segons va deixar veure el mateix Salinas. Quina cara haurà de posar el nou bisbe de Lleida als seus diocesans si el paper signat pel seu antecessor –interí- no li permetrà moure un dit per defensar els interessos de la diòcesi?