dilluns, 29 de desembre de 2008

En defensa de la família i de les tradicions cristianes

Aquest diumenge l’he dedicat a la família i a les tradicions cristianes. Amb tots els nens hem anat a veure a la residència a un familiar al qui no visitem tantes vegades com caldria i hem anat a veure Els Pastorets.

En aquest cas hem escollit la versió de L’Estel de Natzaret, que a mi m’agrada menys que la de Folch i Torres, que és en la que havia sortit de petit. Però mentre la vèiem al Centre Catòlic de Sants pensava que realment l’obra teatral dels pastorets, representada cada Nadal a desenes de teatres amateurs, és la culminació de la difusió teològica popular a Catalunya. I tot i que les formes arcaiques de l’obra avui grinyolen, fan el seu servei mentre no trobem cosa millor per substituir-los.

En tot cas, hem fet vida familiar i cristiana. I m’ho he passat prou bé per a fer-ne un vídeo amb el mòbil. A més, ens ha convidat la meva cosina i, així, m’ha sortit més bé de preu que pagar un AVE fins a la Plaza Colón de Madrid.

PD: I tot, sense haver de criticar a ningú pel que feia o deixava de fer.



dimecres, 24 de desembre de 2008

Bon Nadal

Per desitjar-vos Bon Nadal he escollit una de les diverses felicitacions que he rebut aquests dies per correu electrònic. És de les que m’ha fet més il·lusió per la seva dimensió ecumènica. És del pare Joan i de la Maria Rosa de la parròquia de la Protecció de la Mare de Déu de Barcelona de l’Església ortodoxa. Bon Nadal.

divendres, 19 de desembre de 2008

Les virtuts davant la crisi


Per una nota que he de fer per Vida Nueva llegeixo una Carta Pastoral del bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, que acaba de publicar sobre la crisi econòmica. Quan l’he acabat de llegir, he aplaudit: "Els creients hem après de la Paraula de Déu que la inversió en justícia, honradesa, veritat, treball, creativitat humana, respecte als drets, fidelitat... és la inversió més rentable".

No m’estranya que el bisbe Cortés centri la seva reflexió en aquest tema. Altres vegades ja ho havia fet i s’ha voltat d’un equip diocesà amb una forta sensibilitat social i arrelament en el territori.

dimecres, 17 de desembre de 2008

El complot contra Lleida


El vaig rebre divendres i me’l vaig polir d’una tirada el cap de setmana. És El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art, d’Eugeni Casanova, recentment publicat per Pagès Editors (una gran editorial de Lleida que hauria de tenir més ressò). Són 320 pàgines que vessen d’informació sobre el litigi.

Els qui vulguin buscar-hi pegues, perquè no els interessa el que diu, podran trobar algunes imprecisions en el llenguatge eclesiàstic i algunes ocasions en les que es pot exagerar la trama opusística per acabar de quadrar el cercle, o podran bramar una mica. Però és indiscutible l’allau d’informació i fonts que l’autor maneja de primera mà. Amb l’afegit que totes apareixen amb noms i cognoms, excepte -em sembla recordar- un curial de tercera fila, i un monsenyor diplomàtic català que quan obre la boca tothom sap qui és encara que s’amagui. No conec l’obra de l’autor (a qui agraeixo les seves amables cites) però és veu clarament que ha treballat el tema durant anys i que és el periodista que el coneix millor, de llarg. Només això justifica el ressò que està tenint.

Precisament les nombroses entrevistes del llibre aporten algunes perles impagables. En l’àmbit eclesiàstic per mi el més rellevant és com explica el procés el mateix bisbe Ciuraneta. No es talla un pèl i rebel·la que si va aconseguir la beatificació de Francesc Castelló va ser perquè va fer creure a López Quintana que així es doblegaria a les seves ordres. “Els vaig ensarronar”, diu Ciuraneta. Però també queda clar que el van deixar ben sol; seria una mostra fefaent d’allò de “l’Església catalana no existeix”, però que no existeix perquè cadascú va a la seva i no exerceix com grup davant dels qui remenen les cireres eclesials.

Una de les coses tristes del llibre és que deixa bastant mal parat al bisbe Ramon Malla. En descàrrec de l’autor cal dir que el problema és que són molts els qui valoren molt negativament la seva gestió i que l’autor també l’entrevista en el llibre perquè es defensi. El que diu Malla és que estava convençut que “la lluita era inútil”, que no hi havia res a fer. I en descàrrec de Malla també cal reconèixer que deixa anar una frase que per mi és de les més il·lustratives del llibre “A Roma tenen un munt de papers de dos metres contra Catalunya i un només vint centímetres a favor”. El problema no són només els dos metres en contra, sinó que ningú hagi treballat prou perquè al costat n’hi hagi dos o tres metres més a favor.

Una altra de les moltes aportacions interessants del llibre és la descripció del procés de segregació de la Franja. El què planteja el llibre és una pregunta de calaix: si hi havia tanta urgència per ajustar els límits eclesiàstics als civils, perquè al final només s’ha fet a Lleida i no a Toledo o, per exemple, no s’ha creat una província eclesiàstica al País Basc o a Les Balears?

La lectura d’aquest cap de setmana ha estat providencial perquè precisament ara a Barbastre diuen que la Rota ha donat per bons els decrets de la Congregació per als Bisbes i la Signatura Apostòlica. Com retrata el llibre, curiosament tot aquest tipus d’informacions favorables a Barbastre, a Lleida sempre se n’han assabentat primer per boca del bisbat veí o per El Heraldo de Aragón. Aquesta setmana ha passat el mateix.

I casa perfectament amb el relat de l’autor: l’intent de controlar per decret la via eclesiàstica de manera que no s’entrés a valorar els títols de propietat de les obres i evitar emetre una sentència judicial, que per ara no hi ha sigut. I això és precisament el que aportarà la via civil oberta amb èxit. Que Déu empari al bisbe Piris.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Mossèn Alemany


Divendres rebo per mail la notícia de la mort de mossèn Joan Alemany. No hi havia tingut una relació singular, però si un apreci per amics comuns i per la seva trajectòria eclesial. Una vida de capellà que sobrepassa l’Església per ser un dels personatges de la Barcelona del segle XX. Molts del món del periodisme, la cultura, l’educació... tenen la seva relació amb Joan Alemany per explicar. Altres blocs veig que ja en parlen.

Al vespre al casa repasso l’entrevista que li va fer la Roser Bofill en el llibre Església i País (Enciclopèdia Catalana, 1995). Només vaig apuntant fets i institucions vinculats a la seva vida. Parlen sols: Sant Sadurní d’Anoia, 1920; avantguardista de la FJC; seminarista el 34; mobilitzat al front de l’Ebre (on va coincidir amb mossèn Batlles); camp de concentració al sud de França i després a Burgos d’on va sortir per tornar al seminari; Comillas; Lovaina (on coneix la Cardijn, la JOC, la revisió de vida); vicari de mossèn Amadeu Oller a Sant Medir; l’escola Betània, el CIC, capellà al Sanatori de Tuberculosos del Guinardó; regent a Sant Fost de Campcentelles; consiliari de Minyons Escoltes i Guies Sant Jordi; capellà del Col·legi Major de la UB; l’escola Patmos; l’escola de Periodisme de l’Església, la parròquia de Sant Ildefons; la Creu de Sant Jordi, l’homenatge...

Recullo al vol dues cites del llibre:

“Problemes de fe, sincerament no n’he tingut. Sempre m’ha semblat que la fe és tot un procés des de la infància fins a la maduresa, passant per l’adolescència i la joventut, i s’arriba al convenciment que la fe és un misteri, Recordo sovint la pregunta que el professor Leclercq es feia: “Com és que jo tinc fe i els meus germans no?” L’acció de Déu en el cor de la persona humana és un misteri... Més que dubtes de fe, experimento que és un procés en el qual Déu em porta”.

“No tot està per fer. Mai ha estat fàcil portar a terme l’ideal de la Bona Nova de l’Evangeli. Són molts els qui hi han dedicat i hi dediquen molts esforços i fins i tot la mateixa vida en aquesta engrescadora tasca sempre de servei, d’amor i de pau. Cada generació ha d’aportar-hi el seu gra de sorra, amb convicció i serenor d’esperit. Les dificultats no han d’ofegar mai la força de l’Esperit que hi ha en els nostres cors, confiant en la promesa de Jesús d’estar entre nosaltres fins a la fi dels temps”.

Avui s’agraeix rellegir-ho. I agrair el que ens ha aportat mossèn Alemany.

divendres, 12 de desembre de 2008

Habilitat

Si cal preocupar-se per la família, es veu que no cal anar a Madrid ni fer actes multitudinaris. Per això l’arquebisbat de Barcelona ha anunciat la convocatòria d’una missa per celebrar la Jornada per a la Família i la Vida. Serà a la catedral el 28 de desembre. És una jornada de l’Església universal i per això està bé que se celebri a tots els bisbats.

dimecres, 10 de desembre de 2008

Un cardenal nacionalista


Primer de tot cal felicitar al cardenal Cañizares pel seu nomenament com a Prefecte de la Congregació per al Culte Diví. A Roma es miren bé aquestes coses i que ell sigui l’escollit és un mèrit que s’ha de valorar.

Després fixar-se en algunes reaccions. Més enllà de les biografies oficials, com s’ha destacat la trajectòria del progressista capellà Antonio Cañizares a l’actual cardenal. I més encertada encara l’apreciació del mateix José Manuel Vidal que ara l’home d’Espanya a Roma serà Cañizares. Tinguem-ho molt present. Els dos vaticanistes dels que n’he vist el comentari destaquen la dimensió política, sobretot Marco Tosatti. El que em sorprèn més és l’apreciació de Paolo Rodari, per qui el nomenament respondria a un suggeriment de la Secretaria d’Estat per apartar d’Espanya a un prelat incòmode per al govern. Ell mateix ja veu que no quadra quan reconeix que Cañizares no serà aliè al nomenament del seu successor.

I finalment destacar que a Roma se’n porten un cardenal nacionalista. El qui, per exemple, va parlar de la “Inmaculada como patrona y cuyo patronazgo une a todos los pueblos de España en una unidad inquebrantable que ciertamente está amenazada". Si no us sembla prou nacionalista poseu la Moreneta en el lloc de la Immaculada, canvieu Catalunya per Espanya, i al·ludiu al fet diferencial on diu unitat. Veureu.

diumenge, 7 de desembre de 2008

Saviesa gironina




Una de les gràcies del blocs és trobar expressats en poques paraules missatges de llarg abast. Avui n’he trobat un exemple al Burxeta:

“Una anècdota que m’han venut com a certa. Un capellà va a veure el seu bisbe i li diu: ‘M’han dit que Vós us enteneu amb una dona!’. ‘Qui t’ho ha dit?’. ‘Això no us ho puc revelar’. ‘Molt bé. Doncs a mi també m’han dit que tu t’entens amb una dona’. ‘Qui us ho ha dit?’. ‘Noi, no t’ho puc revelar’.

Perquè veieu com n’és de fàcil fer denúncies sense demostrar res. I com un bisbe no pot caure en aquest parany malèvol i malaltís. El mínim que ha de fer un bisbe, en aquests casos, és dir al denunciant: ‘Escolta, noi, per què no li ho dius, tu mateix, a l'interessat?’”.

És molt gironí.

dijous, 4 de desembre de 2008

Refredats

L’arquebisbe de Madrid torna a convocar aquest Nadal un acte en defensa de la família, com l’any passat. Exerceix de cardenal de la capital i torna a convidar els bisbes de tot Espanya, com si l’arquebisbat de Madrid representés tota l’Església espanyola. Diu que cal anar-hi perquè “la comunión exige salir de los propios intereses y comodidades para manifestar que somos un único pueblo de Dios y Cuerpo de Cristo”. Tornaran a venir dies d’oportuns refredats o ja han pactat que aquesta vegada serà un acte catòlic i no una manifestació contra el govern? Tot torna?

dimecres, 3 de desembre de 2008

Perquè sóc catòlic


Dilluns llegeixo l’entrevista de la Contra de La Vanguardia. És una entrevista a una orfena etíope sorda i cega que va venir a Espanya adoptada quan tenia set anys. Avui és la primera noia soda, muda i cega que estudia una carrera universitària, magisteri.

"-¿Desde cuándo es usted sordociega?

-Nací sordomuda. Y me quedé ciega siendo muy niña, cuando vagaba por las calles de Wolo, en Etiopía…

-¿Vivía en las calles?

-No sé si mis padres me abandonaron o si la guerra los mató... No lo sé. Sé que me quedé sola por la calle. Era sordomuda, no podía comunicarme. Aprendí a imitar gestos para pedir comida y bebida. Una infección, luego, me dejó ciega. Me caía, me golpeaba, me hacía siempre daño... Y lloraba.

-¿Qué recuerda más de aquellos días?

-Que de pronto no sabía dónde estaba. Me perdía, y sentía mucho miedo. ¡Y gritaba, gritaba...! Entonces aparecía alguien, me ayudaba y me calmaba. Hasta que me recogieron unas monjas católicas en su orfanato."

Aquestes monges són les que em fan veure quin sentit té ser catòlic. Elles allà, i nosaltres aquí. Sense cap necessitat de debats sobre crucifixos com el que he hagut de suportar aquest dimarts a CNN+.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Algú ens aixeca la camisa



Fa dies que dono voltes a l’article que va sortir a El País sobre la guerra de mitres a internet. Aparentment només es tracta d’una campanya de l’integrisme catòlic per desprestigiar a un cardenal, l’arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach (els principis polítics dels integristes sempre passen per davant de les seves suposades conviccions catòliques i obediència romana), i per recolzar la candidatura del bisbe de Terrassa Josep Àngel Sáiz per aterrar a Barcelona el 2012. Això diu El País. Bé.

Però probablement la cosa és més complexa. El cervell pensant de tota aquesta operació no és necessàriament un integrista, tot i que la complicitat d’aquests sectors ja li va bé. S’obté un doble benefici. D’una banda, es vol desprestigiar a Sistach per restar-li influència en el moment de decidir sobre el seu successor i, per tant, als candidats més propers al seu perfil moderat. I, d’altra banda, s’agita i es provoca als sectors que veuen a Sáiz Meneses com un retorn al carlisme i de passada li resten punts al presentant-lo com el líder natural de l’integrisme català. És a dir, mata dos (o tres) pardals d’un tret. I mentre ens tenen distrets, altres fan la feina de veritat per promocionar els seus candidats.

Però si a més quatre fanàtics amb accés a internet i poca feina aconsegueixen que sembli que Barcelona és una diòcesis tan desèrtica com dividida, això també contribueixen a argumentar a favor d’una solució a la successió de la metròpoli que no passi per cap dels sectors suposadament enfrontats. I a proposar altres candidats.

Resumint, que el qui alimenta aquesta operació, probablement ens està aixecant a tots la camisa. Tothom que hi entén sap que els bisbes no es fan a Internet ni als diaris; només són dos canals que s’utilitzen per filtrar-hi el què convé. En promocions episcopals, tots aquests blocs i webs que sembla que facin i desfacin bisbes només són blocs i webs utilitzats pels qui els fan i desfan de veritat.

Prova això és que m’expliquen que els il·luminats que es diuen ben informats des de fa tres anys alerten cada dos per tres de la imminència d’uns nomenaments per bisbes auxiliars de Barcelona. I que quan passen els dies i aquests auxiliars no surten diuen que és perquè ells mateixos ho han aturat. Si l’encerto, em penjo la medalla. I si no surt, diré que gràcies a la difusió del seu nom a Roma es van fer enrera. Si tingués més temps per perdre i no hagués de guanyar-me la vida, un dia provaria de fer el mateix. I jugar a despistar, com amb la foto de l’elefant.