dimarts, 31 d’octubre del 2006

Jornada de reflexió



Fa pocs dies vaig veure exposats aquests dos cartells junts en la cartellera d’una escola religiosa de la part baixa de l’Eixample de Barcelona (els dos eren en color, però a internet no he trobat el de la Generalitat). Els dos cartells es donen bufetades. En el dia de reflexió electoral, deixo la reflexió a les vostres mans. L’Església no pot fer cartells més adequats? Si us falten elements de judici aquí teniu el cartell de la Jornada de Germanor d’enguany.

diumenge, 29 d’octubre del 2006

Fer propaganda de la religió

El Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica, el SIERC, que agrupa les delegacions d’ensenyament dels bisbats catalans, s’apunta a fer publicitat. Es veu que el SIERC ha decidit que un dels problemes que tenen els alumnes per apuntar-se a religió és la mala imatge que té l’assignatura de religió. Per això, han llogat una agència de publicitat perquè els prepari una campanya, si no m’equivoco una empresa anomenada IberKerigma –de la qual no em consta que tingui pàgina a internet. Hi han estat treballant aquest estiu i ara l’han de posar en marxa. Fa pocs dies la van presentar en una reunió del professorat de religió de l’arxidiòcesi de Barcelona, convocada per la delegació d’Ensenyament i presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach.

En principi, no hi ha res a dir, fins i tot és lloable que l’Església utilitzi totes les tècniques possibles per vendre el seu “producte”. El problema, sempre, és com es fa. I no a tots els professors que van escoltar el publicista que els explicava la campanya els va fer excessiva gràcia sentir parlar de la seva assignatura com el “producte a vendre” i d’ells mateixos com “els agents comercials”. Fins aquí podia ser una qüestió semàntica, però quan van veure els cartells i el lema, els membres de l’Associació de Professors de Religió es van posar les mans al cap. Amb un aire una mica kiko, les imatges són, per exemple, d’una nena ajudant a casa o d’un nen acompanyant un cec a travessar el carrer. El lema que els acompanya és “Això s’aprèn a la classe de religió”. I per si no queda clar que realment s’aprèn a la classe de religió, aquests bons minyons de l’anunci apareixen amb dues ales angelicals dibuixades a l’esquena. Brillant.

D’altra banda, també els van anunciar que aquesta iniciativa s’inclou en un pla més ambiciós i global de comunicació que, entre altres, preveu organitzar un congrés català de professors de religió on hi esperen 2.000 participants. El congrés hauria de ser un aparador i una manera de d’aparèixer en els mitjans. No crec, però, que es dediquin a discutir els dos temes que els podrien fer aparèixer de veritat als mitjans: el debat entre una assignatura de religió confessional i una de cultura religiosa, i el de la situació laboral dels professors. Però aquest ja seria tot un altre tema.

En tot cas, insisteixo en que el problema és en el com es fa. Ja he dit alguna vegada que es bo que els cristians utilitzin formes de comunicació modernes amb tota la seva amplitud. Però que molts d’aquests visualment tan moderns acaben sent més carques que els capellans que encara porten jerseis de coll alt. D’altra banda, són molts els factors que han donat una mala premsa a la classe de religió. Entre altres, perquè la religió s’associa a la mala imatge de l’Església jeràrquica. I per posar-hi remei, més que una campanya de publicitat potser només faria falta que alguns bisbes es fessin unes ulleres noves, que alguns capellans portessin de tan en tan l’americana a la tintoreria i que canviessin el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, els sortiria més bé de preu que contractar una agència de publicitat.

Es busquen professors de religió

Paral·lelament a aquesta campanya, el mateix bisbat ha reconegut que un dels problemes que han de resoldre és que no tenen professors de religió. Una situació fins ara inèdita. Per primera vegada no hi ha prou professionals docents que es vulgui dedicar a la religió i que acceptin les actuals condicions per fer classes de religió. I, per ara, la única resposta que tenen es demanar a la Generalitat que es rebaixin les condicions que posen als docents perquè aquests forats els puguin cobrin els capellans. O sigui, d’una banda, tornar a enrera, i d’altra banda, carregar als ja carregats de feina capellans amb un tasca que poden fer i ja fan els laics. Potser no seria el moment de preguntar-se quina és la situació dels professors de religió que ha conduït a la manca de candidats? Perquè per poc que poden els professors de religió fan oposicions i deixen la feina? O el que es vol es tenir catequistes i no professors de religió?

PD: Podeu presentar el currículum al vostre bisbat. Es demana tenir una llicenciatura en qualsevol matèria (a primària només cal ser diplomat), la diplomatura en teologia, el nivell C, haver cursat la Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat i... tenir el vist-i-plau del bisbe. Es recomana que els divorciats o els homosexuals s’abstinguin de manifestar-ho.

Fer propaganda de la solidaritat

Embafats com estem de propaganda en la recta final de la campanya electoral, un altre apunt sobre els anuncis. També m’ha cridat l’atenció una campanya que potser ja us ha arribat per altres canals. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques de Girona ha organitzat una àmplia campanya adreçada principalment als joves per animar-los a participar en aquestes entitats. O, com diu el seu lema, a canviar el món. La sorpresa l’han tingut quan TV3 no ha volgut emetre l’anunci que tenien preparat. La veritat és que l’anunci està molt ben fet, però segons TV3 contravé la normativa del Consell d'Administració de la CCRTV per "provocar el descrèdit del col·lectiu professional". Tot ve perquè l’anunci no deixa ben parats els publicistes, però la Coordinadora recorda que la norma al·ludida fa referència només a la discriminació de persones “per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no de col·lectius professionals. També hi ha anuncis que no deixen gaire ben parades les mestresses de casa, i bé que s’emeten. I, com sempre, la prohibició ha generat més morbo i potser més ressò del que hauria tingut l'anunci per si sol. D’altra banda, com que la coordinadora explica que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya no es pot pronunciar sobre el tema perquè l'anunci no s'ha arribat a emetre (cosa que no entenc gaire perquè el CAC si que es va pronunciar sobre l’anunci de les seleccions esportives catalanes quan em sembla que encara no s’havia emès. Si algú hi entén més, agrairé un comentari amb aclariments).

dimecres, 25 d’octubre del 2006

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)


Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.

dilluns, 23 d’octubre del 2006

Carta Pastoril


Perdoneu que sembli que me’n rigui, però he posat pastoril perquè és una manera de fer veure que hi ha algunes paraules eclesials que estan una mica desfasades. Quina percepció es té fora de l’Església de la paraula “pastoral”? La mateixa que de “pastoril”. Feu la prova i expliqueu-li al primer veí que trobeu a l’ascensor que veniu d’una conferència del Centre d’Estudis Pastorals. O que aquest nit teniu reunió del Consell Pastoral. O que us preocupa la pastoral familiar. Veureu quina cara posa. La mateixa que posarà si li parleu del “Verb encarnat”. O d’un “gra de mostassa” (algú n’ha vist mai cap?).

Bé, tot això venia al cas per la primera Carta Pastoral que ha publicat l’arquebisbe Martínez Sistach des de la seva arribada a Barcelona. Tots sabem que la oratòria i la retòrica de l’arquebisbe Sistach no és el seu fort. No parla malament, però l’ús d’un lèxic amb una punta arcaica (joia, goig, redós, munió...) i algunes reiteracions excessives sense arribar a concretar, a vegades el perden. A nivell formal, aquesta carta peca una mica d’aquest mal

Amb tota aquesta prèvia no estic fent una esmena a la totalitat a aquesta Carta Pastoral: “Enviats per donar fruit”. La primera part és més prescindible ja que fa un repàs d’ofici als objectius del Pla Pastoral 2006-2009 de Barcelona. I és discutible com resolen alguns temes com la família, per exemple, deixant obert allò que en diuen “situacions irregulars”. Però la segona part està millor perquè és més pròpiament una carta pastoral. Destaca el seu optimisme realista i les ganes d’animar a les comunitats cristianes, cosa que un bisbe sempre està bé que faci, més quan al que estem més acostumats és a les esbroncades.

Algunes aportacions interessants són de cara a l’evangelització: “Una fe que no es proposa i no es comparteix és una fe que s’asseca i ja no interessa. La fe s’enforteix donant-la”; una mirada positiva a la societat: “Nosaltres estimem la societat catalana perquè és la que Déu ha volgut que fos la nostra, tot i reconeixent les seves llums i les seves ombres”; sobre les vocacions: “L’experiència mostra que les vocacions sacerdotals i les vocacions de laics cristians segueixen el mateix camí ascendent o descendent, com un líquid en vasos comunicants: com més es desenvolupa l’apostolat dels laics més fortament es nota la necessitat de tenir sacerdots ben formats; com més s’aprofundeix la vocació pròpia dels laics, més resulta evident allò que és propi dels sacerdots”, o, en el capítol de l’Eucaristia, la cita de Sant Joan Crisòstom sobre el seu lligam amb la caritat: “Vols honorar el Cos de Crist? No l’oblidis quan es troba despullat. No li tributis honor aquí en el temple amb guarniments de seda, oblidant-lo després a fora, on pateix fred i nuesa. Aquell que ha dit: ‘Això és el meu cos’, és el mateix que ha dit: ‘M’heu vist afamat i no m’heu donar menjar’, i ‘Allò que heu fet al més petit dels meus germans, m’ho heu fet a mi’.”

Tenim, doncs, una nova Carta Pastoral per llegir: “Enviats per donar fruit·”. Cal dir, però, que Tarragona l’arquebisbe Sistach havia produït cartes pastorals molt més travades, com per exemple la del 2002 que duia el mateix títol, (encara que llavors tenia un altre corrector de català que la va titular “Enviat per a donar fruit”) i que també era l’aplicació del Pla Pastoral del 2003-2006. Com també són ben recomanables dues anteriors –que no ha trobat a internet- “Treballem amb joia la vinya del senyor” (1998) i “Caleu les xarxes” (1999).

dimecres, 18 d’octubre del 2006

El Codi de Dret Canònic contra la COPE

Avui hem difós una iniciativa que vam promoure des del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis: demandar per la via canònica els bisbes espanyols per la seva deixadesa davant la COPE. Com que totes les peticions, manifestos, i declaracions que s’han fet fins ara han estat inútils, es va creure que acudir als tribunals eclesiàstics podia ser una bona via. És veritat que hi ha la possibilitat que no ens facin ni cas, almenys oficialment, però com a mínim posarà nerviós a més d’un. A més, jurídicament la demanda no és una criaturada perquè està feta per juristes i consultada a experts en dret canònic.

Aquí teniu la nota de premsa amb un resum de la denúncia davant de la Rota romana, i també podeu consultar el text sencer. Les tres entitats que han signat la denúnicia són el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i l’Associació Cristianisme al Segle XXI.

dimarts, 17 d’octubre del 2006

El mil·lenari


Ahir, 16 d’octubre, a les 11 hores, 55 minuts, 49 segons, aquest bloc va arribar a la visita registrada número mil. És a dir, mil visites des de la seva creació al juliol i la majoria concentrades en les darreres setmanes després d’iniciar-ne la difusió. Així, aquests darrers dies el bloc ha arribat a unes 40 visites diàries, una mica més els dies feiners. La mitjana de temps de cada visita és de més de tres minuts, que vol dir que els qui hi arribeu també el llegiu. No és espectacular, però no està malament.

El visitant número mil ha estat una persona de Barcelona, que s’ha connectat des d’un servidor de la Universitat Ramon Llull, ha trobat la pàgina escrivint “laetoanimo” al Google, i fet una visita de 5 minuts, 57 segons. El seu nom i si duia els calçotets nets ja no ho puc saber (de fet, de la majoria de visitants només queda registrada l'hora i durada de la visita), però si vol donar senyals de vida acaba de guanyar un exemplar del llibre “Les ferides de l’Església catalana” signat pel seu autor (només m’ha de dir quin sistema operatiu i navegador utilitzava). El visitant número 5.000 es guanyarà un exemplar de les memòries de Llorenç Gomis.

Aprofito la joiosa celebració d’aquest mil·lenari per agrair-vos les visites. Saludo especialment a un seguidor que he vist que tinc a Austràlia. I també a un lector que fins i tot m’ha enviat una carta per correu postal i que em diu que em veu al matí quan porto els nens a l’escola. I també agreixo cordialment les dues esbroncades que ja m’ha costat aquest bloc. Una, per sort i amb bona disposició per part dels agreujats, l’hem pogut reconduir amicalment, però encara en tinc una altra pendent de resoldre. Com a bon propòsit d’aniversari prometo ser més bon minyó.

PD: Una nota sobre la subscripció per correu electrònic. Veig que en comparació amb les visites aquesta opció no ha tingut un gran èxit. Us animo a subscriure's, que tampoc sóc tan pesat. D'altra banda, hi ha un problema tècnic. El servidor d'aquest servei gratuït és americà i el seu filtre automàtic encara no ha registrat com a vàlid el domini .cat. Continuaré insistint perquè sigui possible incloure les adreces de correu amb aquest domini. També els podeu emprenyar vosaltres a través d’aquestes adreces.

Parla Justícia i Pau

Avui Justícia i Pau de Barcelona ha enviat la seva nota sobre les eleccions. L’únic problema que té és que si els fas cas no et queda cap partit per votar, o et costa una mica més votar el partit que havies decidit. En tot cas, són criteris i arguments que mai fan mal.

Al cap de poca estona he rebut un missatge d’E-cristians on m’alerten que “ja estan disponibles els fulletons amb els arguments per no votar als partits del tripartit, per tal de poder distribuir-los a persones, parròquies, escoles i entitats”. Afanyeu-vos a demanar-los que van més sol·licitats que els DVDs.

dilluns, 16 d’octubre del 2006

La foto del dia V


Fas uns dies de festa i el món no s’atura. Durant el pont del Pilar hem tingut la recta final de la foto del dia. L’abat de Montserrat és per qui sembla que hi ha hagut més cua. La darrera visita que ha tingut és la del divendres 13 del candidat Artur Mas. En la visita Mas va aprofitar per remarcar una de les seves propostes, la reobertura de la casa de la Generalitat a Roma, una plataforma cultural i econòmica però sobretot de presència del govern català davant del Vaticà. Sobre aquest tema em remeto a la conversa del Foc Nou d’aquest mes d’octubre amb els tres directors generals d’Afers Religiosos que ha tingut la Generalitat (Ignasi Garcia, Montserrat Coll i Jordi López).

Suposo que en plena campanya electoral s’haurà acabat l’època de pelegrinatges, el que ens situa en el següent rànquing:

-Abat de Montserrat: 3 visites, 111 escons (Montilla, Carod i Mas).

-Lluis Martinez Sistach: 2 visites, 88 escons (Mas i Montilla).

-Jaume Pujol: 2 visites, 38 escons (Piqué i Carod).

-Abat de Poblet: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Josep Àngel Sáiz: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Joan Enric Vives: 1 visita, 42 escons (Montilla).

Segons s’ha publicat, a aquestes visites caldria afegir-hi les que ha tingut Artur Mas sense fotos amb l’arquebisbe Jaume Pujol i els bisbes Xavier Salinas i Agustí Cortés. Això ens donaria un empat virtual entre Montilla i Mas. I entre l’abat Soler i l’arquebisbe Pujol. Sense aquest vot ocult, ens plantaríem amb l’abat Soler com a clar guanyador en vots (visites) i escons. Tot i això, Sistach també podria formar govern.

Ja em sabreu perdonar la frivolitat. Però al marge d’això, crec que és positiu que gairebé tots els candidats també hagin volgut fer-se la foto amb l’episcopat català, encara que sigui perquè una vegada s’ha obert la veda no tenen aturador. Però que els bisbes puguin parlar amb els polítics, i que els polítics parlin amb els bisbes, crec que fins i tot és més beneficiós per l’Església que pels partits, perquè situa a l’Església en una imatge de normalitat democràtica. I aquestes alçades ja ningú veu que rebre un candidat o un altre sigui per donar-li el seu suport. Com va dir l’abat Soler en una entrevista amb Carlos Dávila, líder de la brunete mediàtica, “Aquí rebem a tothom. També l’hem rebut a vostè”.

La foto del dia IV




Ben ocupat ha estat també el candidat Montilla. El dia del Pilar a Terrassa per fer la foto amb Sáiz i el dissabte a la Seu d’Urgell per visitar el bisbe Joan Enric Vives (que per cert, a la foto fa notar la seva condició de cap d’estat amb la bandera d’Andorra adornant la trobada. L'única vegada que he estat en aquesta sala –que és al bisbat d’Urgell però en territori legalment andorrà- no recordo que hi hagués la bandera, però potser és que estava a la tintoreria). A nivell de curiositat destaca la brevetat de la nota de premsa del bisbat d’Urgell en comparació amb la nota de Terrassa.

La foto del dia III




Dimecres a la tarda Carod-Rovira es va sumar a la secció la foto del dia reunint-se amb l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. L’endemà va rematar el tema amb la foto amb l’abat de Montserrat (perdoneu la qualitat però no en tinc cap més a mà perquè a la web d’ERC no l’he trobat).


Aprofito l’ocasió per rescatar unes notes que m’havien quedat abandonades. A finals de setembre, abans de decidir fer-se la foto, Josep-Lluís Carod-Rovira va presentar un llibret que recull una conferència seva sobre política i religió. Va ser un acte a la Sala Claret de Barcelona organitzat per la Xarxa de Manresa, editors del Quadern, i presentat per Albert Sáez. Per si no us llegiu el llibret, us dono només algunes idees de què va dir Carod Rovira a la conferència.

-Va insistir en definir-se com agnòstic (Albert Sáez va dir encertadament “un agnòstic llegit”), i que per tant ni nega ni afirma el transcendent, com tampoc nega la necessitat “d’una certa espiritualitat com a espai de retrobament personal”.

-Va afirmar la solidaritat com a valor del fet religiós.

-Va destacar que a Espanya, només l’estat i Catalunya tenen una direcció general d’Afers Religiosos.

-Va afirmar que des del govern de la Generalitat Esquerra va posar les bases “d’una laïcitat catalana, que no és com la francesa”, un model convivència basat en el respecte, el reconeixement i el coneixement.

-Va denunciar l’esquerra que manté perjudicis amb el món religiós “però que després no tenen cap pudor a fer-se la foto”. I també va dir que li agradaria saber que pensen els altres líders polítics de la religió, i no sentir només el que els hi escriuen sobre el tema.

-I va criticar que hi hagi sectors de la Conferència Episcopal Espanyola que “els preocupi més fer espanyols que fer cristians”.

No vull ser pesat, però sobre tot aquest tema em torno a remetre al Foc Nou d’octubre. Els subscriptors el trobareu aquesta setmana a la bústia.

dimecres, 11 d’octubre del 2006

Onada laicista?

Estem enmig d’una onada laicista? L’altre cap de setmana El País dedicava tot un espai al paper de l'Església en la societat. I el cap de setmana passat, dissabte La Vanguardia va obrir Política amb dues pàgines dedicades a la relació entre Zapatero i l’Església i a com juguen els partits catalans amb aquest tema. I després, diumenge, pràcticament tota la portada de El Periódico l’ocupava l’entrevista del portaveu del Vaticà. Doncs, laicisme no sé, però no sembla que l’interès pel tema religiós decaigui gaire. Potser arribarà el dia que els periodistes especialitzats en aquests temes ens hi podrem guanyar la vida i tot.

De les pàgines de La Vanguardia res a dir. El Juliana en aquests temes afina bé i sobretot sempre ha demostrat tenir bones fonts. Els altres dos articles insisteixen en el que ja s’ha comentat aquí sobre les fotos electorals, tot i que per primera vegada hi ha una resposta de Convergència sobre l’estratègia de Montilla. I de l’entrevista a Lombardi, El Periódico ha marcat un bon gol sent el primer diari d’Espanya que publica una entrevista amb el nou portaveu del Vaticà. Tot i això, és un entrevista estranya. En alguns moments la transcripció massa literal de la conversa donen una imatge de Lombardi un pèl impertinent, però alhora s’introdueixen unes llepades sobre l’entrevistat que tampoc veig que vinguin al cas. Jutgeu vosaltres mateixos. Jo me’n vaig de pont.

Llegenda urbana

Dilluns a La Vanguardia Jordi Juan escrivia això: "Maragall recurre a Cullell. El ex conseller de CiU Josep Maria Cullell vive alejado del primer plano de la política, pero sigue teniendo gran influencia. Maragall recurrió a él por sus buenas relaciones con el Vaticano para preparar el viaje del conseller Nadal a Roma. Cullell fue requerido para que abriese algunas puertas después de la visita que hizo el ex conseller Xavier Vendrell, de ERC. Éste se presentó ante las autoridades vaticanas como agnóstico y nieto de un hombre que quemaba iglesias.”

Avui Xavier Vendrell, entrevistat per Francesc Bracero, deia això:

"- Usted ha anunciado que, personalmente, no quiere volver al Govern. ¿Tiene que ver con episodios polémicos como su visita oficial al Vaticano, de la que se dijo que se había presentado como un agnóstico y nieto de un hombre que quemaba iglesias?

- Esa es una afirmación que ha salido en algún medio. No dije eso, no me he vuelto loco, y no es cierto que ninguno de mis abuelos quemara iglesias. Al Vaticano fui en nombre del Govern a hacer notar su buena relación con la Iglesia catalana y a explicar la inquietud por el hecho de que la Cope expresara determinada ideología anticatalanista. Eso que me atribuyen no sé si es un leyenda urbana, pero no tiene nada que ver con mi decisión de dedicarme al funcionamiento del partido”

dimarts, 10 d’octubre del 2006

El bon fer del bisbe Uriarte

Alguns comentaris sobre la presència del bisbe Uriarte a Barcelona en la lliçó inaugural del curs de la Fundació Joan Maragall. Divendres ja us vaig avançar un fitxer d’audio d’un quart d’hora amb el resum de la intervenció que ens va fer als periodistes en la roda de premsa prèvia. Com que en el seguiment de les visites al bloc he vist que aquesta proposta no ha tingut gaire èxit us convido de nou a que l’escolteu.

Juan Maria Uriarte va parlar d’”El paper de l’Església en la construcció de la pau a Euskadi”. No va parlar d’estratègies sinó d’actituds que els bisbes bascos volen promoure. Així, es va referir a l’esperança: “els polítics no poden jugar amb l’esperança d’un poble”; a l’ètica: “una pau sense ètica és la pau dels violents o dels més forts”; de drets, defensant l’existència de drets col·lectius i la necessitat de conciliar drets; de misericòrdia: “mai fem prou en el camí de la misericòrdia”; d’educació per la pau: “l’objectiu més important dels col·legis cristians és solucionar els problemes per la via de la raó i la reconciliació”; de la justícia, que ni “està renyida amb la veritat” i “no és tabula rasa”; i de l’oració, “que no és deixar-ho tot en mans de Déu i estirar-se a fer la migdiada”, sinó que demana entendre “que el nostres mitjans humans no són suficients”.

En parlar bàsicament d’actituds, Uriarte situa l’Església en un terreny on s’hi puguin trobar les diverses sensibilitats de l’Església i de la societat basca, és a dir, ajudar realment a solucionar el problema. Amb voluntat de fer de bisbe tant dels qui se senten únicament espanyols com dels qui se senten únicament bascos. Amb les preguntes que li vam fer els periodistes va demostrar que això no li fa deixar de banda la realitat i també va parlar d’un conflicte on hi ha culpables o de que les víctimes no poden dictar el que han de fer els partits. I es va mostrar esperançat –esperançat, que no és el mateix que optimista, va aclarir- sobretot perquè “els protagonistes principals del procés tenen molt difícil la marxa enrera”. Postures ben raonables que ja li han costat més d’un clatellot des de les files jimenezlosantianas.

A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés, creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.

Bon fer, doncs, dels bisbe Uriarte. I bon fer també amb els periodistes. És admirable -atentent a la mitjana episcopal- com va saber tractar als mitjans presents a la roda de premsa. Com, amb guants de seda, va saber dir només el que volia dir i, a sobre, caure bé. També és veritat que tenir un bon servei de premsa sempre ajuda molt. Aprofito per recomanar una visita a la web del bisbat de Sant Sebastià i especialment a fer una ullada al Pla Pastoral de la diòcesi. Ja voldríem fer una pla així en algunes diòcesis catalanes.

dilluns, 9 d’octubre del 2006

La foto del dia II


Segon lliurament de la foto del dia. La de divendres de l’arquebisbe Martínez Sistach amb Montilla. Fixeu-vos que al servei de premsa del bisbat són més llestos que la gana i la nota que han publicat és gairebé una fotocòpia de la nota de dijous amb Mas. En canvi, sorprèn que en la nota del PSC no hi hagi la foto. En tot cas, Sistach ha estat l’eclesiàstic més hàbil programant i publicitant les trobades amb Mas i Montilla conjuntament. I els altres candidats ja saben que també tenen les portes obertes.

Divendres parlava també de la nota dels bisbes catalans sobre les eleccions. Alguns fan notar que és més carca que la d’altres anys. La veritat és que a mi no em va sorprendre especialment perquè ja sabem els temes que treuen darrerament en aquests casos. D’altra banda, em sembla que el valor d’aquestes notes és bastant relatiu, perquè la gent ja es prou gran per saber què ha de votar i perquè tothom ja sap què dirà l’Església jeràrquica del matrimoni gai, de l’eutanàsia o de l’avortament, i tots els cristians ja saben quina postura tenen davant d’aquests temes i quin pes tenen en la decisió del seu vot. Per exemple, algú creu que algun independentista deixarà de votar ERC per la nota dels bisbes? O els més esquerrans abandonaran Iniciativa? O que els més de dretes voten al PP esperant que prohibeixi l’avortament o esperant que els baixi els impostos? Ja m’enteneu.

Per això encara entenc menys que ICV s’hagi volgut posar en aquest tema i que el seu vicepresident, Jordi Guillot, digui que això és una intromissió de l’Església en la política. Es pot estar contra els arguments dels bisbes, però parlar d’”intromissió” no és el més adequat i crec que aquestes alçada ja no dóna gaires vots. I si els dóna, caldria ser més responsable alhora d’agitar determinats fantasmes. Encara em sembla més desafortunat dir que “s'ha demostrat que la jerarquia eclesiàstica catalana, encara que tingui diferents formes, defensa els mateixos continguts que la jerarquia espanyola. Així que no hi ha gaires diferències entre Rouco i Sistach". Anem fent amics!

Per l’altra banda avui el premi se l’emporta E-Cristians. Han publicat 14 arguments per no votar al cap formació del tripartit. Si no teniu intenció de votar-los em sembla molt bé, però no us llegiu-vos el text d’E-Cristians perquè potser us n’agafaran ganes. Voler presentar-se com “la presència pública” dels cristians i vendre’s descaradament a una opció política és de jutjat de guardià. I més després del seu èxit en la campanya contra l'Estatut. Només una nota: on diu que el Govern ha fet “discriminació en les subvencions contra les associacions catòliques” deuen voler dir “contra les associacions integristes”. Finalment, penjo una altra nota d’altres entitats catòliques sobre eleccions i immigració. També hi podeu estar d’acord o no, i després de llegir-la tothom podrà continuar votant el que li sembli, però em sembla molt més transversal i ponderada.

divendres, 6 d’octubre del 2006

Uriarte a Barcelona

Tinc prou comentaris a fer sobre la conferència d’ahir del bisbe Uriarte a la inauguració del curs de la Fundació Joan Maragall. Ho deixo per dilluns però si teniu temps us podeu baixar aquest fitxer mp3(7 megas) amb el resum de la seva conferència que ens va fer als periodistes. Dura un quart d’hora.

Bisbes prudents

Els bisbes catalans han fet la reunió d’aquest trimestre, dimecres a la tarda i dijous al matí a Tiana. Pel que explica la nota no han fet molta feina, i suposo que la feina més interessant que han pogut fer no ens l’expliquen. El que n’ha sortit és una nota sobre les eleccions al Parlament que no s’escapa dels paràmetres habituals: crida a la participació i a la reflexió dels votants, una mica de doctrina familiar i sobre la vida, i una mica de doctrina social per compensar, i una crida a la bona entesa entre partits. Ni més, ni menys del que poden i han de dir. Cosa que ja està bé que sigui així.

dijous, 5 d’octubre del 2006

La foto del dia




Avui la foto del dia és... Artur Mas amb l'arquebisbe Sistach. Que per cert, només he trobat una foto bastant dolenta que es repeteix a la web de l'arquebisbat i a la de Convergència. Perquè després diguin els de Polònia. I demà segona part: Montilla-Sistach.

dimecres, 4 d’octubre del 2006

Nou degà de la Facultat de Teologia



Avui hi ha hagut l’acte d’inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. És un acte d’aquells que si no es fés no passaria res perquè el curs començaria igual, però ja que s’ha fet, si ha d’anar. Sobretot perquè a l’aperitiu pots saludar molta gent.

Avui era també el primer dia del nou degà de la Facultat, el biblista de Tarragona Armand Puig. És un bon nomenament perquè és un teòleg reconegut en la seva matèria, ànima d’iniciatives com la traducció de la Bíblia Catalana Interconfessional, autor del best-seller Jesús, un perfil biogràfic traduït a diverses llengües, bon divulgador... I com que fa prou temps que ens coneixem no en puc parlar malament. El relleu de la Facultat de Teologia va anar aparellat amb el canvi de degà a la Facultat Eclesiàstica de Filosofia on Jaume Aymar ha estat substituït per Joan Martínez Porcell (del qui, en canvi, encara no he trobat ningú que me’n parli bé). A la foto teniu Porcell a l'esquerra i Puig a la dreta; el del mig és l'arquebisbe Lluís.

El nomenament de Puig també representa un cert canvi d’etapa. Després de la llista històrica de degans –Pere Tena, Joan Bada, Antoni Matabosch, Gaspar Mora, Joan Busquets i Oriol Tuñí- Puig és el primer degà que ja havia estat alumne de la Facultat, a la que va entrar el 1971. Amb això hi ha un cert gir generacional, un passar pàgina dels qui van viure en primera persona el Vaticà II, i els més donats a una contestació més persistent a l’organització eclesial. I Armand Puig és una persona oberta, però no és d’estripar gens.

Explico això perquè abans de l’estiu el claustre de la Facultat va votar la terna que es proposa a l’arquebisbe perquè nomeni nou degà. I en la terna va sortir l’Armand Puig empat amb Manel Claret, delegat de Pastoral Familiar de Barcelona i rector de la parròquia Verge de la Pau. Així va ser l’arquebisbe Sistach qui va haver de decidir davant l’empat, ja que el costum quan no hi ha conflictes és nomenar el primer de la terna. Tampoc sé perquè, la decisió es va allargar fins a fer-se pública el 29 de setembre, divendres passat, suposo que pel tràmit necessari de confirmació davant del Vaticà. Però crec que en tot plegat que no deixa d’haver-hi com a mar de fons que una part del claustre no li ha fet molta gràcia aquest canvi. A més, aquí s’hi ajunten les poques simpaties que a molts capellans diocesans els genera la Comunitat de Sant Egidi. I l’Armand és un dels principals apòstols de Sant Egidi a Catalunya i rector de la parròquia dels sants Just i Pastor que els han cedit a ciutat vella. Potser per això en la seva intervenció l’Armand Puig ha agraït "l’acollida afectuosa" i ha demanat "unió en un projecte comú".

Algun malestar hi ha hagut, però crec sincerament que d’aquí a pocs mesos estarà oblidat.

"No es pot topar amb la Veritat i no morir"

Què us sembla aquesta frase? "No es pot topar amb la Veritat i no morir". Doncs avui un bisbe, després de sentir aquesta frase, m’ha dit que a veure quan em topo amb la Veritat. Amb amics com aquests a Terrassa no cal tenir enemics a Barcelona. Ha estat aquest matí després de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Els qui no tenim cap vocació filosòfica aquestes lliçons inaugurals sempre ens fan més por que una pedregada, i més quan el títol d’avui era "La saviesa nascuda en el Temple de Delfos". Apassionant. Però la veritat és que el ponent, Antoni Bosch-Veciana, ho ha fet molt bé, perquè ha estat entenedor pels ignorants en la matèria i ha aconseguit despertar fins i tot l’interès dels periodistes. Es nota que, a més de filòsof, també és professor d’institut i pare de família.

Suposo que cometré molts errors però intentaré resumir la tesi perquè m’ha semblat atractiva. Com se sap a Sòcrates el van acabar executat a Atenes el 399 a.C. (allò de la cicuta). Doncs, bé, tot això li passa perquè l’apologia que fa Plató de Sòcrates significa que la trobada amb la veritat representa la mort. Mort física en el cas de Sòcrates, però mort també com a transformació, separació de cos i ànima. La mort de Sòcrates resulta de la seva coherència amb la Veritat; la veritat que ha passat pel sedàs de la raó perquè sinó és fonamentalisme. Com ha dit Bosch, és l’exemple de Sòcrates, però també de Jesús o d’Ellacuría. Quan es topen amb la Veritat xoquen amb el món. No hi ha possibilitat de viure pactant: "No hi ha ningú tant savi i perfecte que la topada amb la veritat li permeti no morir". Per això, quan s’estudia la veritat sempre hem de fer morir alguna cosa nostre.

Deixo la filosofia que no és el meu tema per una anècdota de la lliçó inaugural, que ha tingut alguns punts de fina ironia. Bosch ha explicat que en l’edició impresa de la lliçó inaugural ha posat una nota trampa "per veure si algú se la llegia". A la pàgina 54 cita com a resum popularitzat del pensament de Sòcrates la famosa frase "tant feta servir a tort i a dret, vingui o no vingui a tomb, de ‘només sé que no sé res’". Aquí fa una nota a peu de pàgina que diu "Molt sovint, massa sovint, en aquest punt i per aquestes nostres contrades, el públic, en general, fa de Sòcrates un ciutadà atenès que parlava amb normalitat l’espanyol, i podem afirmar amb tota seguretat que aquesta dada és del tot falsa", fent referència a què no entén per quin motiu sempre s’ha de dir el "sólo sé que no sé nada" o el kantià "pienso, luego existo". Té gràcia.

dilluns, 2 d’octubre del 2006

Corre, corre... la foto!



Sembla que els propers dies haurem d’obrir una nova secció. Li podríem dir “La foto del dia” i tancar-la quan s’acabin les eleccions. Avui arriba una nova foto, la del candidat Josep Piqué amb l’arquebisbe de Tarragona. Segons la nota de l’arquebisbat, el motiu de la visita era felicitar l’arquebisbe Jaume Pujol pels dos anys de mandat. Felicitem-lo, doncs.

Una diòcesi esquinçada

Estic repassant les proves del Foc Nou d’aquest mes, que com sempre ja va tard. Acabo de rellegir l’article de Francesc Romeu sobre els resultats, dos anys després, de la divisió de la diòcesi de Barcelona. N’estic especialment content perquè vam començar a pensar-hi abans de l’estiu i ha quedat una bona foto fixa de l’estat del procés. Com podeu suposar els col·laboradors de Foc Nou en sabem prou del seu tema com perquè facin l’article pel seu compte, però en aquest cas l’havíem comentat un parell de vegades per telèfon mentre el Francesc el preparava. I buscant el fil de la història vam arribar a la conclusió que la diòcesi de Barcelona no s’està dividint; s’està esquinçant.

El motiu principal és l’error inicial: fer la divisió per decret. Però després s’ajunten les decisions unilaterals, que no es prenen conjuntament entre els tres bisbes encara que afectin als tres bisbats. El més evident és la creació del Seminari de Terrassa. Però només és la primera part. Com apunta l’article això “no deixa de ser un clar exponent de la mala relació que hi ha entre els tres bisbes si ni entre ells es poden posar d’acord per mantenir un únic seminari interdiocesà amb cara i ulls, a semblança del que ja comparteixen algunes de les altres diòcesis catalanes”.

Està clar que el segon plat de tot aquest daltabaix serà Càritas, on sembla que la única cosa que ho està aturant és la necessitat de dividir el patrimoni. I les postres serà el patrimoni del bisbat: “Mentre un bisbe afirma amb seguretat que s’ha de dividir un edifici, un altre contesta amb la mateixa seguretat que s’ha de dividir el dèficit”. Per això Romeu anuncia el final previsible. Veure’ns com la diòcesi de Lleida pledejant davant la Santa Seu. Que Déu ens agafi confessats.

I mentre l’arquebisbe Martínez Sistach va fent la seva feina. L’altra setmana la va passar a Roma en l’Assemblea del Consell Pontifici per als laics, un dels organismes on hi té el peu posat. Allà va poder saludar al papa i mostrar-li el seu suport davant la crisi pel discurs de Ratisbona. Benet XVI “s’adelantà a dir-li que ja havia llegit la seva carta i que li pregava que fes arribar el seu agraïment i la seva benedicció a tots els fidels de l’Arxidiòcesi de Barcelona”, segons la nota del bisbat. Però una setmana a la Santa Seu dóna per a molt. A veure si de Roma ens ha portat la Regió Eclesiàstica Tarraconense, que al febrer va fer deu anys que el cardenal Carles es va adelantar a dir que la demanaria.