divendres, 30 de març de 2007

Les arestes de l’Església

Finalment ahir vaig poder obrir el llibre Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana (Ediciones Sígueme). Després de setmana santa farem la conversa per Foc Nou amb el seu autor, Salvador Pié. Segons diuen alguns que hi entenen és un llibre d’aquells cridats a convertir-se en una edició de referència. Una bona notícia pel prestigi de la Facultat de Teologia de Catalunya i de Universitat Gregoriana de Roma on Pié fa classe.

Evidentment la meva lectura del llibre serà periodística i no teològica. I el més probable és que em salti algunes pàgines (bé... segur). Però potser per això em va cridar l’atenció l’inici del llibre. Té un gran mèrit que la primera frase d’un manual de teologia et faci agafar ganes de llegir les 626 pàgines de lletra atapeïda que segueixen. La manera d’aconseguir-ho de Pié ha estat triar unes quantes frases clau que destaquen els temes candents de l’eclesiologia, obren preguntes, i desvetllen algunes de les arestes que l’Església actual té pendent de llimar. A més, el pròleg explica clarament el que es pot esperar de la lectura del llibre i des de quin punt de partida eclesial es planteja l’estudi.

Aprofito que tanco aquest bloc per vacances i us deixo les frases perquè hi donen voltes vosaltres mateixos. Jo no, però el bloc farà unes vacances com Déu mana, és a dir, incloent-hi la setmana de Glòria. Per escoltar el misteri de la Setmana Santa també fa falta silenci. Ens retrobem en l’alegria de Pasqua.


-Crist si, l'Església no? Creure sense pertànyer?


-L'Església és en Crist com a un sagrament, signe o instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà (Lumen gentium 1).

-L'Església és una complexa realitat formada per un grup visible i una comunitat espiritual (Lumen gentium 8).


-L'Església, com la lluna, és reflex "semiobscur" del sol Jesucrist (Bonaventura de Bagnoregio).

-Oh barqueta meva, que mal carregada vas! (La divina comèdia).

-Con la Iglesia hemos topado, Sancho! (Don Quijote de la Macha -a l'original de Cervantes "Con la iglesia hemos dado... ").


-Res humà sobreviu si no és de manera institucional (P.L. Berger).

-La institució eclesial com a signe de l'Esperit de Crist que identifica, incorpora i allibera el creient (M Kehl).


-L'Església és una comunitat d'amor (Benet XVI, Deus caritas est).


-Tot el bé que el poble de Déu pot aportar a la família humana en el temps de la seva peregrinació terrena, deriva del fet que l'Església és "sagrament universal de la salvació (LG 48)" (Gaudium et spes 45).



Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana. Salvador Pié-Ninot. Lux Mundi, n. 86. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2007.

dimecres, 28 de març de 2007

Tenim un problema, el 77 per cent

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta encarregada per l’Ajuntament de Barcelona sobre diversos aspectes relacionats amb els valors socials. Hi hauria molta matèria a comentar, encara que només faci referència a la ciutat de Barcelona i que potser a nivell de Catalunya podrien variar.

Però el que m’ha cridat espectacularment l’atenció és el darrer full. Un 77,7 per cent dels enquestats que es declaren catòlics –practicants o no- diuen que l’Església catòlica no està donant respostes a les necessitats espirituals de la gent. Ho diuen els mateixos que se senten catòlics, que ja és gros. S’ha de veure que són dades de la població en general. És dir, de la gent que s’identifica amb el catolicisme però que probablement no posa gaire sovint els peus en una parròquia. Per tant, són gent que els inputs que rep de l’Església són generalment a través de tercers i dels mitjans de comunicació. I, això deu voler dir que alguna cosa no estem explicant prou bé. Crec també que la cara jeràrquica de l’Església no hi ajuda gaire.

D’altra banda, no per sabudes, deixen de ser remarcables les dades sobre el seguiment pràctic de les doctrines oficials de l’Església. Fent quatre números, es pot veure que entre els catòlics enquestats un 20 per cent és declaren practicants i un 80 no. Doncs, bé, entre els catòlics els que diuen seguir les recomanacions de l’església no arriben ni de lluny a l’índex de practicants: el 3,7 per cent diuen no seguir les recomanacions en política; el 4,2 en sexualitat i 13,2 en vida familiar. No estem parlant d’una macro enquesta sobre creences religioses i per tant són dades que cal posar en quarantena, però salta a la vista que alguna cosa no quadra entre el que predica l’Església i el que pensen i fan els catòlics.

També cal apuntar que en números absoluts tant els que es declaren catòlics practicants (13,9 per cent dels barcelonins) com no practicants (54,7 per cent) baixen aproximadament 5 punts en els darrers deu anys. Però veient els resultats per edat, sembla que aquesta sangria de catòlics s’atura en la franja dels 40 anys. En els més grans arriba a créixer el nombre de practicants fins al 30 per cent, però en els més joves no hi ha una hecatombe progressiva, sinó que s’estabilitza entre els 7 i 10 per cent, i fins i tot creix entre els adolescents. Tampoc hi ha entre els més joves un enfonsament del catolicisme sociològic, que es manté entre el 45 i el 50 per cent.

Finalment, era d’esperar el creixement dels seguidors d’altres religions. Els més joves de 25 anys ja superen els catòlics practicants, però entre creients d’altres religions no s’especifica si són gaire practicants, per tant, fa de mal comparar.

Teniu l’enquesta sencera per entretenir-se una mica més. Hi trobareu, per exemple, que la valoració de l’Església com a institució està bastant avall, però per sobre de la televisió, els sindicats, els partits polítics i la presidència dels EEUU, una dada que no sé si és bona o dolenta. L’altra dada que em sembla que donaria per pensar-hi molt, és que de llarg la gent consideri més greu ocupar una casa abandonada o fumar porros que avortar. Això si que ja no sé per on agafar-ho.

PD: Quan vaig a penjar aquest post rebo un missatge d’E-Cristians on Josep Miró i Ardèvol despotrica de l’enquesta. Diu que la mostra no reflexa correctament la realitat per edats de Barcelona. Bé, sempre es pot disparar contra el pianista. O fer-ne una altra a veure què surt.

dimarts, 27 de març de 2007

Els ministeris per la justícia de Reid


Aquest cap de setmana hi havia overbooking d’activitats pastorals a Barcelona. La primera Jornada de mestres i professors de religió catòlica; una jornada de pastoral universitària amb el sociòleg Javier Elzo de Deusto; el IX Simposi de la Fundació Claret sobre Violència i Religions; una jornada sobre Política i Fraternitat dels Focolars; i a Montserrat unes qualificades jornades per ajudar a treure l’aigua clara sobre els evangelis apòcrifs, Total, que vaig passar el dissabte amb el nens mentre la meva dona anava a una d’aquestes jornades.

Si que em vaig escapar divendres a la tarda una estona al Simposi de la Fundació Claret per escoltar a Alec Reid, el redemptorista irlandès que des de fa quatre anys s’ha afincat al País Basc per col·laborar en aturar definitivament la violència. No comentaré la seva exposició sobre la violència al País Basc perquè és sobradament coneguda i difosa. La va anar desgranant en una aportació més general i apassionada (feta a peu dret i sense papers) sobre les causes de la violència. El nucli del seu discurs, comprovat empíricament, va ser que les injustícies, de qualsevol tipus, són el que acabava provocant les situacions de violència. I que a la pau s’hi arriba amb arguments, no amb autoritat. Si que em va sorprendre que quan va parlar del País Basc i d’Irlanda digués que l’aportació de l’Església a Irlanda havia estat “inútil”, mentre que va elogiar el paper dels bisbes bascos.

Però l’aportació que em va semblar més interessant la va fer al final. Va demanar que l’Església creés una mena de “Ministeris per la justícia”, ministeri el sentit eclesial. Reid comentava que els bisbes i capellans estan molt atrapats per les seves obligacions pastorals. Per això, caldria que les parròquies establissin el que ell en deia uns ministeris especials amb gent dedicada específicament a cercar en la seva comunitat aquelles injustícies que podrien ser un germen de l’enfrontament, per exemple l’empresa que paga sous injustos als seus treballadors. L’objectiu seria utilitzar l’autoritat moral de l’Església per convèncer a través del diàleg als responsables de la injustícia, amb una tasca preventiva sobre els conflictes a tots nivells.

Certament sembla una idea una mica càndida. Però els qui han aportat solucions als mals d’aquest món sempre ho han fet amb un punt d’innocència. Si no, mai s’haurien posat a solucionar impossibles.

divendres, 23 de març de 2007

Hi haurà missa en català a TVE

Finalment s’ha tancat el procés de reestructuració de la programació en català a TVE Catalunya. Tot i la reducció de costos que està realitzant Televisió Española en la nova etapa s’ha decidit preservar la producció en català prioritzant els programes de producció pròpia del centre de Sant Cugat del Vallès. I dins del que s’ha salvat, s’ha preservat l’emissió de la missa en català per TV2, dirigida amb dignitat per mossèn Manel Valls.

Podria semblar que la reestructuració era l’excusa perfecte per desfer-se la missa a TV2 en català, i passar a emetre la mateixa missa que es fa per la resta d’Espanya. Això hauria trencat l’statu quo actual on a TV2 es fa la missa i a TV3 es fa el magazine religiós, un pacte no escrit però que ha funcionat des de fa més de 20 anys. Com que a TV2 des del 1982 ja es feia la missa, quan va néixer TV3 els bisbes no van reclamar que s’emetés per cadena catalana com fan altres televisions autonòmiques. Després, ara fa tres o quatre anys, TV3 va decidir pel seu compte emetre la missa de Montserrat, tot i que només el primer diumenge de mes. Això, hagués pogut ser un argument per eliminar la missa a TV2.

Però pel que m’expliquen les coses no han anat per aquí. Un cop decidit mantenir les hores de programació en català a TVE, la missa s’ha defensat per si sola: és una producció pròpia de Sant Cugat, amb uns costos més que raonables i té una bona audiència. Algunes setmanes ha arribat a tenir l’audiència més alta de la programació catalana de TVE. No he aconseguit dades exactes però volten les 70.000 persones de mitjana. Amb normalitat i amb criteris professionals, s’ha considerat que la missa havia de continuar com fins ara.

dimecres, 21 de març de 2007

Com abans


Aquest dissabte a diversos diaris sortia aquesta foto publicitària. M’hi vaig fixar quan fullejava el diari perquè em va cridar l’atenció veure-hi l’arquebisbe Martínez Sistach. Tot s’ha de dir, que la foto no l’afavoreix gaire. Realment és una inauguració com les d’abans: les màximes autoritats civils i la benedicció del bisbe. Després he buscat a la web del Col·legi dels Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i no hi he trobat cap referència a l’acte. Per tant, no en sé res més. Però m’ha sorprès. No sabia que encara hi havia institucions civils que beneïen els seus locals. Però als apis els deu haver semblat bé. I si van convidar a l’arquebisbe, va fer bé d’anar-hi. A la propietat immobiliària no hi deu haver arribat la onada laïcista.

També m’han sonat una mica d’altres temps dues notes que he rebut aquests dies. Una de l’arquebisbat de Madrid i l’altra del bisbat d’Urgell. Les dues són sobre l’obligatorietat d’anar a missa el dia sant Josep, no festiu però dia de precepte. Una recorda que és obligatori i l’altra anuncia que el bisbe ha fet un decret que dispensa als diocesans del precepte. Però la que obliga, permet no anar a missa per motius laborals o altres circumstàncies ineludibles, i la que eximeix, recomana que igualment es doni relleu a aquesta festa. O sigui, que per sant Josep és bo anar a missa, però tant s'hi pot anar com no. Una conclusió a la que s’hi arribar utilitzant només el sentit comú.

dilluns, 19 de març de 2007

La Sagrada Família no pot caure damunt dels nostres caps

Aquest diumenge tenia matinal infantil familiar i vaig aprofitar per anar al parc de davant de la Sagrada Família de Barcelona i seguir la festa de commemoració dels 125 anys de la col·locació de la primera pedra del temple que uns anys més tard va continuar Gaudí. Recordo el meu avi dient-me allò de jo no la veure acabada però tu si, un motiu més que el fa un edifici entranyable per a molts barcelonins.

Per això no és d’estranyar que l’acte d’ahir es reconvertís en un acte reivindicatiu contra el pas de l’AVE pel carrer Mallorca, a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. El que ja no entenc gaire és que s’hagués de barrejar aquesta reivindicació amb un acte d’afirmació nacional (amb aparició inclosa de la Núria Feliu) com si el traçat de l’AVE fos una amenaça a les essències pàtries de Catalunya orquestrat per destruir els fonaments de la nació catalana. El problema del traçat de l’AVE és un problema tècnic en mans dels polítics. I és un tema que fa tants anys que s’arrossega que tots els partits hi han tingut responsabilitats, i en el que tots han anat modificant el seu parer segons les conveniències i possibilitats de cada moment.

Però ara, gràcies al valor simbòlic i sentimental que té la Sagrada Família, els qui s’oposen a l’actual traçat de l’AVE han aconseguit començar a guanyar la batalla de l’opinió pública. I també jo sóc dels primers a creure que, per molt mínima que sigui la possibilitat d’un imprevist, és millor evitar una obra d’aquestes característiques als peus dels fonaments de la Sagrada Família. També he de dir que si s’hi oposen gent de seny provat com el president Joan Rigol, l’actual responsable de la Junta Constructora, o l’arquitecte Jordi Bonet, me’n fio dels seus arguments. Però, a anem a pams.

A totes les ciutats del món es construeixen túnels per a les més diverses infraestructures sense que això hagi de significar que el món s’enfonsi. I, a Barcelona, espero que no sigui el darrer túnel que es faci, que prou dèficit d’infraestructures tenim. De fet, la Sagrada Família ja està encerclada per dos túnels del metro, a més construïts durant els anys 70, quan se suposa que l’enginyeria constructora no havia assolit els nivells actuals. El que també és cert, és que l’actual projecte de túnel se situa sota els fonaments de la façana principal, tot i que a més profunditat que els túnels del metro.

Però sembla que ningú recordi que precisament per això els primers projectes del nou túnel pel centre de Barcelona preveien una petita desviació per evitar passar a tocar de la Sagrada Família. Però què va passar? Que com que aquesta desviació representava passar per sota de quatre o cinc illes de cases de l’Eixample, i els veïns si van oposar radicalment, al final es va optar per seguir recte pel mig del carrer Mallorca i allunyar-se així dels edificis. Però aquesta solució afecta directament a la Sagrada Família i així s’han retrobat els interessos dels veïns que no volen un túnel per sota del seu carrer, amb els de la preservació del temple. I això és el que em sembla un despropòsit. Una cosa raonable és que un túnel pel centre de la ciutat s’intenti evitar que afecti a edificis singulars com la Sagrada Família, i una altra ben diferent és que no es vulgui que es construeixin nous túnels en una ciutat.

Crec sincerament que el túnel no acabarà anant per sota de la Sagrada Família, perquè dubto que cap polític vulgui assumir aquest risc. Si en una casa surten esquerdes es poden arreglar o aixecar de nou l’edifici. Però si passa alguna cosa a la Sagrada Família als responsables del desastre els crucificarien sobre les runes del temple.

I una mica d’irreverència

Evidentment el tema de la Sagrada Família aixeca moltes passions, i segurament no m’he guanyat gaires amics amb el post anterior. Però posats a anar pel pedregar he de reconèixer la gràcia que em va fer la crítica de Quim Monzó del divendres passat a La Vanguardia sobre tots aquells que veuen perillar el temple pel túnel de l’AVE. De fet, també se’n fot dels qui pensem que no és el mateix el risc per un edifici de cases que per la Sagrada Família. Però acaba amb una irreverència que vaig trobar brillant: “Si se piensa con calma, ¿acaso no sería un caso de justicia divina y de probidad arquitectónica que se viniese abajo toda esa mona de Pascua que perseveran en añadir a lo realmente construido por Gaudí? Y todo, con el objetivo de alimentar aún más la Disneylandia para turistas del tres al cuarto en que se ha convertido Barcelona. Soy de la opinión que, siendo la Sagrada Família un templo expiatorio (no lo olvidemos: se construye para "expiar los pecados del egoísmo burgués y del extremismo ateo"), si se hundiese por completo y hubiese que volver a empezar de cero, aún expiaríamos mucho más, que falta nos hace y es de lo que se trata”.

diumenge, 18 de març de 2007

Les pedres de la catedral de Barcelona


Si una de les meves preocupacions fos aconseguir uns dos milions d’euros per arreglar casa meva estaria ben atabalat i no posaria la cara de serenitat que vaig veure l’altre dia a mossèn Guiteras. Vaig trobar-lo fa pocs dies just davant de la catedral de Barcelona i vaig aprofitar per preguntar-li com anaven les obres de la restauració de la façana. Ho vaig recordar el divendres que feien una roda de premsa a la catedral sobre les obres a la que no vaig poder anar. Ara s’ha hagut de col·locar una grua de 90 metres per poder accedir al cimbori. Ho recullen alguns diaris.

Les obres van començar deu fer un parell d’anys pensant-se que es tractava de netejar les pedres de la façana i al final es van trobar que les pedres queien a trossos. Les peces de ferro que uneixen la façana neogòtica amb l’edifici gòtic original s’han rovellat i esberlen les pedres. Així, una restauració que es va pensar que potser costaria un milió d’euros, ara ja està pressupostada amb 5,7, i no seria d’estranyar que acabés passant dels sis. La segona part del problema és que d’aquest diners el bisbat n’ha de posar una tercera part, que, per tant, s’acostarà als dos milions d’euros. La resta queda repartida entre les administracions públiques. Però és evident que no és el mateix que l’Ajuntament o l’administració de l’Estat s’hagi de gastar dos milions, que se’ls hagi de gastar un bisbat. Per l’arquebisbat de Barcelona, on no sobren els diners, dos milions d’euros és un 15 per cent del pressupost anual que fa funcionar la diòcesi.

Tot i el maldecap que representa, mossèn Joan Guiteras, degà president del capítol catedral, m’ho explicava amb una gran tranquil·litat. Tampoc feia grans escarafalls quan em parlava d’alguna administració que no complia amb prou diligència els seus compromisos. Deu ser la única manera d’entomar-ho i continuar la feina. Li preguntava a mossèn Guiteras d’on sortirien els diners. La primera campanya que han fet entre els fidels “només” ha recollit 120.000 euros. Però la seva resposta va ser que ja els trobaran. A la catedral només es paga per entrar-hi al migdia –la resta del dia està oberta a tothom- però es veu que aquests ingressos van prou bé.

Suposo que la serenitat de mossèn Guiteras forma part de la seva trajectòria com a catequista, perquè és més difícil enfrontar-se a un grup de nens moguts que a les pedres de la catedral. Per molt maldecaps que et donin les pedres, mai et contradiuen, no s’aixequen constantment de la cadira, ni et fan preguntes que no saps per on agafar.

divendres, 16 de març de 2007

La blocsfera és notícia

Blocsfera Cristiana

Diumenge passat el diari El Punt es feia ressò de l’aparició dels blocs cristians a la xarxa. Una presència que amb pocs mesos es reflecteix en més de 30 blocs. Aquests dies, a la Blocsfera cristiana n’estem incorporant un o dos cada setmana. Aviat els haurem de començar a presentar agrupats per temes perquè siguin més accessibles. Una de les coses que em semblen interessant és que aquest mitjà permeti una presència més visible de totes les diòcesis catalanes i que no quedi tot tapat per Barcelona. Ja hi ha blocs on es pot seguir el que passa a Solsona i a Lleida. La setmana vinent ja en tindrem un de Sant Feliu. A veure si amb pocs mesos podem tenir a l’abast d’un click tota la Tarraconense.

dimecres, 14 de març de 2007

Qui és l'editor de Jon Sobrino?


Avui voldria ser l’editor dels llibres de Jon Sobrino. L’envejo. Amb el rebombori de la notificació del Vaticà els seus llibres es vendran com a xurros i segur que el conviden a conferències d’arreu del món.

Evidentment, aquest és només un detall menor del que representa la notificació de la Congregació per la Doctrina de la Fe que s’ha fet pública aquest dimecres. La primera sota el pontificat de Benet XVI i que confirma el pànic que causa al Vaticà tot allò que s’arrela a la teologia de l’alliberament. Si hi voleu entrar a fons teniu feina a llegir. Primer la notificació del Vaticà, després reflexions interessants com la de Cristianisme i Justícia (la nota de premsa ho resumeix), la carta de Sobrino al superior dels jesuïtes publicada al bloc de Tabira, i també recomanable l'article de Margenat al bloc de El Ciervo.

Al marge de la discussió teològica, aquestes condemnes no les entenc. Però encara entenc menys com és que no ho veuen. La censura eclesiàstica era efectiva quan l’església dominava els centres docents i els mitjans de difusió del pensament. Si l’església et feia callar, la teva veu no existia, a menys que et rehabilitin uns quants anys o segles després. Però avui està prou demostrat que una intervenció jeràrquica a l’únic que contribueix és a la difusió de l’autor i la seva obra. És el morbo. Molta gent que abans mai s’hauria llegit un llibre de Jon Sobrino o que ni tan sols sabia qui era, ara se’l comprarà. I a l’únic que contribuirà la notificació és a augmentar el descrèdit de la institució, apareixent com un anacronisme on la llibertat de pensament està reprimida. Un fet que, d’altra banda, l’experiència demostra que no és ben bé veritat, perquè els límits de tolerància interna a l’Església són bastants més alts del que des de fora sembla. Una tolerància que és clarament insuficient, però molt més alta que la d’altres institucions.

I si realment hi havia elements que podrien crear allò que en diuen “confusió entre els fidels”, la millor manera de corregir-ho en el segle d’internet no és la notificació pública. I menys, a una persona que pel seu compromís evangèlic van estar a punt de matar-lo. Segur que els mecanismes de diàleg o de matís directament amb l'autor serien molt més eficaços que les amonestacions públiques. És veritat que no li han prohibit res. Però sortir publicament a discutir el discurs de Sobrino, l'únic efecte que té és engrandir-lo.

M’ho comentava una cristiana irreductible. No entenia perquè posar pegues a una persona que parla públicament de Jesucrist, si justament el problema que tenim avui és trobar persones que en parlin i que algú se’ls vulgui escoltar. Ai, Senyor.

dimarts, 13 de març de 2007

Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona


Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.

dilluns, 12 de març de 2007

A Lleida ens juguem els calés


En el relleu definitiu del bisbe de Lleida l’Església catalana s’hi juga els calés. I no parlo del patrimoni. Parlo del mapa episcopal dels propers anys. Fins ara, ja havíem après que qui treia i posava mitres al Vaticà era el cardenal Carles. Res de consultes ni de nuncis. El resultat va ser dos bisbes valencians, dos tortosins (el seu exsecretari i el rector de Flix que no coneixia ningú fora del bisbat), un amic fidel, i altres coneguts, saludats i auxiliars de Barcelona centrifugats. I la divisió de la diòcesi. Dit sigui de pas, això no vol dir que tots els homes de Carles hagin seguit el seu model episcopal. Però també n’hi ha que s’entrenen per fer-ho pitjor.

Però ara han canviat tres factors que haurien de ser importants per valorar si ens espera un canvi d’orientació, o seguirem amb la mateixa història. El que semblaria més important és el canvi de papa. Els darrers canvis episcopals a Catalunya van ser el 2004 en l’etapa final de Joan Pau II. Ara hi ha un altre papa, però els engranatges que fan girar el Vaticà, on es juguen aquests nomenaments de segona fila, no canvien en quatre dies. Tampoc oblidem que Benet XVI no ha fet cap revolució a la cúria. I ha canviat el papa, però no ha canviat el nunci.

També hi hauria d’haver canviat la informació que tenen a la Santa Seu sobre Catalunya. En aquest terreny s'ha anat fent feina. I no és un factor determinant però és important el canvi de responsable de la secció de llengua espanyola de la secretaria d'Estat del Vaticà. Ara ja no hi ha Vicente Juan, un bon amic del cardenal Carles bisbe d’Eivissa de del gener del 2005. Jo no conec de res a Vicente Juan, però pel que m’expliquen és un dels que estan convençuts que el catalanisme i els progres són la font de tots els mals de l’església catalana i que sota aquesta prisma es dedicava a filtrar tota la informació que arribava al Vaticà sobre les diòcesis catalanes. Ho comentava a Les ferides de l’Església catalana. Des de que aquest càrrec l’ocupa el Miquel Huguet, a qui tampoc tinc el gust de conèixer, això hauria de ser diferent. Tot ajuda a que a ningú se li torni a passar pel cap enviar un bisbe Ureña a Catalunya.

I un tercer factor a tenir present és que el cardenal Carles ja no és ni arquebisbe de Barcelona, ni cardenal elector. Això no vol dir que hagi deixat de tenir amics al Vaticà. Però vol dir que ara el que seria raonable és que als qui s’escoltessin més fossin als arquebisbes de Tarragona i de Barcelona, que a més, no estan a matar entre ells com estaven Carles i Sistach. Un discurs coincident de tots dos pot ajudar que els nomenaments episcopals a Catalunya no siguin un disbarat.

Però tot això són corrents de fons. Si les coses van per aquí només ho sabrem realment quan es vagin coneixent els relleus episcopals dels propers anys. I, en tot cas, continuarem confiant en l’Esperit Sant.

dissabte, 10 de març de 2007

Lleida en "standby"

El nomenament de Xavier Salinas com a administrador apostòlic de Lleida deixa la successió de Ciuraneta en standby. Aquesta pausa afecta també a la resolució del litigi per les obres d’art procedents de la Franja. Salinas continuarà com a bisbe de Tortosa i s’encarregarà de Lleida mentre no es nomeni un nou bisbe, que ell mateix espera que sigui abans de l’estiu. El que s’ha fet, doncs, només és trobar una solució provisional perquè el bisbe Ciuraneta se’n pugui anar. Trobareu tota la informació a la web del bisbat de Lleida, amb una bona explicació sobre que és això dels administradors apostòlics.

A més, el comiat de Ciuraneta coincideix amb dues bones notícies per la diòcesi de Lleida. D’una banda, que la Rota romana ha acceptat tramitar el recurs presentat pel bisbat. Per primera vegada un tribunal examinarà les proves que ha aportat Lleida per demostrar que les obres van ser comprades pel bisbe Messeguer i no cedides en dipòsit. I, d’altra banda, que s’ha anunciat la nova seu del Museu Diocesà i Comarcal aviat estarà enllestida.

Però el més rellevant d’aquest relleu són les declaracions que va fer dijous el bisbe Salinas en fer-se públic el nomenament. El Heraldo de Aragón havia avançat la notícia en l’edició del dijous i citant fonts de la nunciatura afirmava “que la intención de la autoridad vaticana es no nombrar a un nuevo obispo hasta que se resuelva definitivamente el litigio entre las diócesis de Lérida y Barbastro-Monzón por los bienes de las parroquias”. I també destacava que el bisbe d’“origen valencià” “siempre ha destacado por su obediencia a la autoridad del Papa, lo que podría favorecer la devolución definitiva de los bienes, en cumplimiento de las sucesivas resoluciones vaticanas”. Que jo sàpiga el papa en persona, que és a qui obeeixen els bisbes, encara no ha dit res sobre el patrimoni lleidatà. Ho comenta Miguel Angel Martín en seu bloc, interessant de seguir aquests dies.

Doncs Salinas el primer que va fer va ser negar-ho. En les declaracions com les que recull Francesc Guillaumet a La Mañana Salinas diu que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri”, que farà una tasca “continuista” i que la tasca de l’administrador apostòlic és “no innovar res”. I que en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”. Però Salinas ha anat més enllà. Sortint del pas de rumors que deien que la successió de Ciuraneta seria l’ocasió per fusionar la jivaritzada diòcesi de Lleida amb Solsona o Urgell, Salinas ha dit que “no era el moment oportú”. També va recordar que els límits diocesans són anteriors a les províncies i que l’església no té perquè identificar els seus límits amb els civils. Res d’estrany en el bisbe de Tortosa. En tot cas, si realment acaba fent-se realitat el que ha assegurat Salinas serà una bona notícia per Lleida. Si no, tindrem a qui reclamar-ho.

M’ha cridat l’atenció la carta de comiat del bisbe de Lleida. Hi ha una frase ben significativa “Tinc la consciència tranquil·la, perquè en totes les qüestions he tingut en compte les exigències de la veritat i la justícia i he actuat, malgrat les incomprensions, amb fidelitat a les normes de l’Església”. Si a sobre a la Rota li acaben donant la raó, a més li haurà servit d’alguna cosa.

dijous, 8 de març de 2007

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

dimecres, 7 de març de 2007

Clarividència comunicativa des de Girona

L’Ángel Rodríguez de Girona ens passa l’entrevista que va sortir dijous passat a Catalunya Cristiana. En Josep Àngel Colomés ja n’ha fet un resum, per tant m’estalvio de fer-lo jo. A més, li ha donat peu a una idea. Però ho destaco perquè hi surten idees ben interessants sobre comunicació i església. Per exemple, és clarivident la necessitat d’enviar també per mail les homilies, adaptades a la lectura davant de la pantalla. I sobretot ho destaco perquè és una entrevista en positiu: més que lamentar-se fa propostes sobre tot allò que es podria fer.

dimarts, 6 de març de 2007

Angunia per la COPE


Tenia pràcticament enllestit un post amb una carregada sobre els dèbils pronunciaments de bona part dels bisbes catalans sobre la COPE, comentant la nota que va fer la setmana passada Església Plural que em va semblava excessivament dura, tot i que em volia afegir a demanar que la crítica episcopal vagi més enllà de recordar que la cadena episcopal té un ideari digne de les Germanes de la Caritat Vedruna com va repetint l’arquebisbe Martínez Sistach després que el comitè executiu de la Conferència Episcopal (Blázquez, Cañizares, Rouco, Amigo, Sistach, Osoro i Martínez Camino)beneís la renovació fins al 2008 de les estrelles de la cadena. Però quan pràcticament l’havia acabat ho he deixat córrer. Ja no recordo quants anys fa que s’arrossega el tema de la COPE. Però si amb tot el que ha passat i les queixes que hi ha hagut, els bisbes catalans no han fet cap exigència clara ni cap ultimàtum perquè se solucioni aquest problema, tampoc crec que ho facin ara. Suposo que les seves raons deuen tenir. Per tant, un post argumentant de nou contra la COPE és fer-vos perdre el temps. Tot i que si realment els bisbes catalans no poden fer res per aturar el despropòsit, almenys una denúncia profètica contundent ens reconfortaria. I si no ho fan, ens haurien d’explicar perquè. Quan veig el mític fotograma de Buñuel a “Un chien andalou”, per molt que l’hagin repetit mil vegades, sempre em ve una angunia que em fa girar la vista. Et puja des de l’estómac. És el més semblant a escoltar la COPE. Ens ho mereixem?

dissabte, 3 de març de 2007

Imprescindible o no


Imprescindible la visita al post d'aquest divendres d'en Jaume Subirana. Són 10 segons.

divendres, 2 de març de 2007

A Tarragona treballen fi


Sovint, i amb raó, els periodistes ens queixem de les deficiències de la comunicació eclesial i de les oficines de premsa. El problema acostuma a ser que els bisbes no tenen assumit la importància d’aquests serveis dins de les prioritats diocesanes. No dic que no els preocupin els mitjans de comunicació, dic que no entenen com s’ha de gestionar aquest tema. I això es tradueix en una manca de recursos o amb l’elecció de persones que no tenen el perfil adequat per encarregar-se de la comunicació. Per sobre la professionalitat el criteri que prima és la fidelitat, o a veure com ens podem estalviar uns calerons.

Això no treu, que quan les coses es fan bé s’hagi de dir. I també admetre que en aquest panorama hi ha hagut avenços els darrers anys. Tant en els bisbats com en les ordes religioses. A Catalunya, per exemple, jesuïtes, salesians, germans de la Salle, els benedictins de Montserrat, i algun altre que ara em deixo, tenen contractats periodistes que fan aquesta feina.

Dins d’aquesta sensibilitat, cal reconèixer especialment la feina de l’arquebisbat de Tarragona, amb la delegació de mitjans encapçalada per l’incombustible Dídac Bertran (vas a qualsevol racó de la diòcesi, i allà està el Didac Bertran). Ara acaben de renovar la seva web (tot un altre tema, les webs dels bisbats catalans) i han incorporat un complet servei per la premsa, que a més és accessible a tothom. És tan senzill com pràctic. Allà es poden trobar totes les notes de premsa, fotos, audios en mp3 i fins i tot videos que produeixen per a le cadenes locals. Ara només t’envien un avís quan s’ha actualitzat amb alguna novetat. Amb el que hi ha allà, qualsevol podria fer el seu diari sobre la diòcesi.

Un procés semblant van fent diòcesis com Girona, Urgell i Solsona. Però encara hi ha diòcesi on ni tan sols he aconseguit que m’afegeixin a la llista de mails per rebre les seves notícies. Ja sabem que els ritmes eclesials no són d’aquest món. Però hi ha diòcesis que demostren que si poden ser-ho.

dijous, 1 de març de 2007

La blocsfera cristiana, en marxa


Un blocaire té la idea, un altre té l’estructura per posar-la en pràctica i mantenir-la, i un tercer facilita la persona amb els coneixements tècnics necessaris. No havia entès mai gaire això que expliquen els experts en organització sobre el treball en xarxa i de la productivitat que genera. Però després que l’Eloi Aran proposés la idea, l’entoméssim a Foc Nou, i el Ramon Bassas ens posés en contacte amb la persona adequada, ahir vam poder penjar la blocsfera cristiana. S’hi pot accedir des a l’adreça http://www.focnou.com, ja que l’hem convertit en el portal de la revista.

Allà hi podreu trobar tots els blocs cristians de la xarxa, amb l’actualització del darrer post que han penjat i accedir-hi directament. A dalt de tot hi trobareu sempre la darrera novetat. Hem començat amb una quinzena però està obert a incorporar tots aquells blocs de cristians catalans que anem trobant o que ens escriguin. Així ho expliquem en la nota de premsa.

La idea és visualitzar i facilitar l’accés en una sola pàgina de la diversitat dels cristians catalans que volen fer la seva aportació a la xarxa des de temàtiques ben diferents. Si va creixent molt suposo que haurem de fer algunes millores tècniques i agrupar-los per temes, però per ara, ja ho tenim en marxa. Feu-ho córrer. Avui a Flama.info surt a bombo i platillo.