divendres, 22 de desembre del 2006

Bon Nadal

Bon Nadal i entrada a d’any a tots els qui teniu la paciència de seguir aquest bloc. Espero que pugueu tenir uns dies de vacances en els que us recomano desenganxar-vos de l’ordinador. Si no ho podeu fer, una proposta nadalenca és visitar aquesta mostra virtual que ofereix el Monestir de Montserrat: Gravadors Catalans del Segle XX a la Biblioteca de Montserrat. És un recull de 200 gravats d'autors catalans actius durant el segle XX. Ens retrobem quan hagin passat els Reis.

dijous, 21 de desembre del 2006

El diàleg deu ser això

El periodisme no és una ciència exacte. I en el recull de premsa que m’han enviat en teniu una prova fefaent. És sobre la jornada de debat que va organitzar el Grup Sant Jordi el 2 de desembre.
Alguns antecedents. Aquest grup es va reactivar fa cinc o sis anys recuperant l’històric Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. Des de llavors l’ha acompanyat el bisbe Carrera i han organitzat actes públics diversos, actes tots interessants. Però l’any passat van posar en marxa una iniciativa més de fons. Organitzar una jornada d’un dia amb ponents i convidats rellevants o influents entre els ambients eclesials del país. Són sessions de treball a porta tancada, tot i que no es pretén guardar en secret el que s’hi diu o el que s’hi fa. He pogut anar a les dues sessions que s’han organitzat fins ara perquè una de les avantatges de ser periodista és que encara que no siguis rellevant ni influent també et conviden a aquestes coses i, a més, et donen dinar.
Aquest any, a remolc de la Instrucció Pastoral, el tema va ser “Espanya una, política i eclesialment?” Per això, aquest any també van convidar a periodistes de Madrid especialitzats en informació religiosa. La idea era que coneguessin de primera mà com es veu aquest tema des d’aquí, sense filtres, ni intermediaris. I mostrar com aquests temes es poden parlar amb gent de tot Espanya sense que aquesta es desmembri.
Els resultats els teniu a la vista en els articles de l’ABC i El Mundo, on una jornada de debat acaba semblant la proclamació de les Bases de Manresa. A remolc d’aquests articles, al Diari de Girona semblava que allò va ser una trobada de partit. Una interpretació que poc s’assembla a la de La Vanguardia, que amb informació de primera mà es presenta com una trobada sociovergent que aposta per la centralitat eclesial sense estridències.
Crec el punt just és situar-ho com una jornada de debat i de creació d’opinió, més que de reivindicació. Crec que és així pel fet mateix que la trobada preveiés la participació de tot tipus d’opinions. Així ho recull l’article del bisbe Carrera a Catalunya Cristiana. Com a mostra, la intervenció de Juan Antonio Ortega i Díaz Ambrona, membre del Consell d’Estat provinent de l’extinta UCD, que a última hora va substituir a Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Díaz Ambrona va poder afirmar que per ell dir idees com “La guerra d’Iraq està recolzada per Nacions Unides”, “La unió entre dos homes és equiparable al matrimoni”, o “Catalunya és una nació”, són tres preposicions de fe a les quals un s’hi adhereix per sentit identitari o de pertinença, no per la raó. I després de dir-ho davant d’un sanedrí amb alts representants del nacionalisme català no es va enfonsar l’edifici. El diàleg deu ser això. I encara que no s’hagi aconseguit que tothom ho entengui de la mateixa manera, crec que només hi ha una manera possible d’arreglar-ho: tornar-ho a intentar.

dimarts, 19 de desembre del 2006

La foto del dia VI


Els tarragonins del govern volen donar a la seu primada de les Espanyes el reconeixement que es mereix. Així, després de la visita de Montserrat Coll aquest dilluns ha estat el vicepresident Carod-Rovira qui ha visitat l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. Ja es van fer la foto a l'octubre durant la precampanya. A dos quarts de vuit del vespre l’arquebisbat de Tarragona ha enviat la nota i la foto. Ja no hi ha la corona d’advent sobre la taula i, certament a l’arquebisbat tenen criteri per anar variant la foto i fer-les més simpàtiques. A més aquesta està feta des de darrera i ens permet veure l’altra banda del despatx de l’arquebisbe Pujol.

dilluns, 18 de desembre del 2006

Naixement per cesària

Aquest diumenge he tingut una d’aquelles activitats que m’agraden tant, la festa de Nadal de l’Esplai: a la muntanya, gimcana, missa per nens (per cert, feta i predicada amb molta traça pel capellà), dinar fred de carmanyola, festival infantil, fer cagar el tió...

El cas és que el grup de nens d’11 i 12 anys han fet una representació de com seria avui el naixement de Jesús, segons un Telenotícies Vespre. Evidentment, abans haurien fet una ecografia, on es veuria “un nen molt brillant”. Com que el nen venia de cul, el part hauria estat per cesària. L’Àngel no es molesta a anar a veure els pastors, perquè els avisa per telèfon mòbil. A les notícies informen de l’esdeveniment, indicant a la previsió meteorològica que farà bon temps. Per això, es forma un embús a l’AP-7 on s’hi troben atrapats els Reis Mags, que finalment arriben a la clínica gràcies al GPS. També hi arriben els pastors, però quan obsequien a l’infant, la mare no està al cas perquè està parlant pel mòbil. Els visitants, a més, porten regals cars i molt tecnològics que al nen no li serveixen per res.

Real com la vida mateixa. No sé perquè hi ha escoles que no deixen que els nens facin el pessebre. Les úniques sensibilitats que poden ferir són les dels adults, que ens hi veien retratats.

divendres, 15 de desembre del 2006

El secret més ben guardat de l’Església

El cardenal Renato Martino, el que seria un ministre d’assumptes socials del papa, sap caure bé i es troba bé a Barcelona. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona per presentar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, editat en català per Claret. El president del Pontifici Consell de Justícia i Pau –i des del març també responsable del Pontifici Consell per a la Pastoral per als Emigrants- dimecres va fer una roda de premsa i una presentació del Compendi a la Facultat de Teologia, va sopar i dormir al seminari, i dijous va fer una xerrada als capellans. El va acompanyar l’arquebisbe Sistach i altres bisbes com l’arquebisbe Pujol de Tarragona.

En la roda de premsa va donar idees interessants que haguessin pogut tenir més ressò. Preguntat sobre perquè és més coneguda la doctrina moral o la disciplina de l’Església que la doctrina social va fer broma i tot: “Diuen que la doctrina social és un dels secrets més ben guardats de l’Església”. Reconeix que a l’Església “s’ha fet poc per donar a conèixer la doctrina social”, que malgrat les recomanacions del Vaticà en alguns seminaris no està present en els seus estudis: “Si la doctrina social no la coneixen els capellans, com la coneixeran els laics”. En part, aquesta situació l’atribueix a que fins l’any 2004 no es va publicar aquest compendi i la doctrina estava molt dispersa. Pot ser això.

El Compendi, redactat el Pontifici Consell de Justícia i Pau, recull en 583 punts la doctrina de l’Església en temes tan diversos com els drets de la persona, la família, el món del treball, l’economia, la política, les relacions internacionals, la pau o el medi ambient i els principis en els que se sustenta. El Cardenal Martino, va explicar que a les desenes de personalitats internacionals i en els països on l’ha presentat ha trobat una bona acollida. Va destacar especialment la d'altres Esglésies com l’Anglicana i la russa. Amb els ortodoxos russos això ha donat peu a iniciar un estudi o projecte conjunt sobre el tema. Martino ho va dir ben clar: “La col·laboració en aquests temes és molt més fàcil perquè no es toquen temes teològics”. Alhora, perquè es un text de l’Església catòlica però que s’adreça a tots aquells que tenen en el centre de les seves preocupacions la dignitat de la persona.

En la presentació més formal que va fer en l’acte a la Facultat de Teologia em va sorprendre gratament que presentés el Compendi com un instrument de discerniment cristià i comunitari basat en el mètode del veure, jutjar i actuar, sempre emmarcat en la Paraula de Déu. Diria que és la primera vegada que sento un càrrec pontifici parlant de la revisió de vida.

Així, una presentació per sortir-ne reconfortat. A nivell d’anècdota, a més, cal dir que a la Facultat de Teologia el cardenal Martino va tenir el detall de llegir les salutacions i la primera pàgina del seu discurs en català. Acabada aquest part va fer una pausa per dir “No piensen que voy a seguir en esta lengua que conozco. No soy un extraño en Barcelona” i va explicar que ve sovint a Barcelona on hi té uns cosins. “He volgut donar una demostració que en sóc capaç”, i el van aplaudir amablement. Quedar bé, no costa res.

I no és per criticar, però també entenc que no hauria costat res que la versió catalana del Compendi, publicada ja en 29 llengües, s’hagués enllestit abans. Tan costa posar-se d’acord per publicar una traducció?

PD: Volia fer un vincle al text del Compedi a la web del Vaticà. Però m'he trobat que a Textos Fundamentales hi ha la Bíblia, el Vaticà II, el Catecisme, el seu compendi, un llibre de Joan Pau II... tot menys el Compendi de Doctrina Social. Certament, és un secret molt ben guardat. Potser ho podeu buscar aquí.

dimecres, 13 de desembre del 2006

Ràdio Estel, tenim un problema

No em sembla molt estètic opinar sobre la “competència” però en tractar-se dels mitjans de comunicació de l’arquebisbat penso que ho pot fer tothom, perquè són una mica com els nostres mitjans públics. D’altra banda, i ho dic seriosament, des de Foc Nou mai em considerat Catalunya Cristiana com la competència, ja que el format de setmanari i de revista mensual són absolutament complementaris, no es treuen lectors els uns als altres. Al contrari, res seria més positiu que l’Església catalana tingués dos o tres publicacions potents.
Bé, feta aquesta prèvia necessària ja que hi ha gent amb la pell molt fina, cal dir que la situació de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana és un desastre. I ja no entro en els continguts, que seria un qüestió més opinable. Em refereixo a les dades de l’últim EGM que segons l’E-notícies dóna a Ràdio Estel 6.000 oients, 10.000 menys que l’any passat. Com que l’EGM es basa en enquestes, en xifres tant petites aquestes fluctacions són normals. El problema és que abans de l’actual etapa l’emissora, sota la direcció de Santiago Ramentol i després de Teresa Pou, Ràdio Estel va arribar als 80.000 oients. Així, és clar que tenim un problema. A més, precisament quan Ràdio Estel ha perdut més oients ha estat quan s’ha inclinat per fer una ràdio més catòlica i més pels catòlics, amb serveis litúrgics inclosos. Això està bé que ho faci una parròquia, però un dels pocs mitjans que té l’Església catalana d’arribar a les oïdes de la gent allunyada de l’Església no té cap sentit es dediqui només a acontentar a la parròquia dels convençuts. I, a més, a la vista estan els resultats.
La situació és paral·lela a Catalunya Cristiana, que segons l’OJD en els darrers 10 anys també ha perdut més de 3.000 subscriptors (10.682 el desembre del 1995 / 7.457 el desembre del 2005). A més, aquests lectors els ha perdut pràcticament tots de l’edició catalana ja que la castellana (un 1.600) només n’ha perdut un 200 (Si us interessen més dades sobre mitjans de comunicació de l’Església catalana em permeto recomanar un reportatge que vaig publicar l’any passat a Comunicació 21)
Tot plegat, un problema que no sembla que preocupi gaire a qui hauria de preocupar. No seria més intel·ligent tancar deu parròquies de les que hi van quatre gats i dedicar alguns esforços i recursos a tenir uns mitjans com Déu mana?

dilluns, 11 de desembre del 2006

Bonaventura Pelegrí: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”

Just abans de començar el pont un e-mail ens comunica la mort de Bonaventura Pelegrí. Va morir dimarts el matí a l'hospital on es recuperava d'una caiguda. Els diaris de Lleida en parlen com d’un lleidatà universal. Certament la figura de Ventura Pelegrí és una mostra del com viure allò global i allò local de forma paral·lela. En parlava amb més propietat ahir el Pipo Carbonell a La Vanguardia.
Avui he pogut recuperar una entrevista de luxe que li va fer un altre capellà eminent, Ramon Prat i Pons. La vam publicar a Foc Nou el 2002 en motiu de l’homenatge que li van fer a Lleida en complir els 80 anys amb la publicació del llibre Església i societat en diàleg (Pagès Editors). Rellegir-la avui té ple sentit. Només tres mostres.

Una amb sornegueria quan Ramon Prat li pregunta per si ha valgut la pena viure: “Com a síntesi potser val la pena recordar aquell famosa cançó de la Violeta Parra, ‘Gracias a la vida que me ha dado tanto…’ Ella va descrivint el sentit, les capacitats intel·lectuals i polítiques de l’ésser humà, els amics… tot el que sense la vida no existiria. M’imagino que la Violeta Parra deuria ser atea i el que a mi m’estranya és que ella acabés malament, que una dona que és capaç de fer aquest cant a la vida i després se suïcidés. En canvi, jo no.”

Una altra més de fons i cabdal “Si el món és ambigu hi caben totes les decepcions, però també hi caben totes les meravelles. A mi el que em toca és mirar de col·laborar en tot el que sigui positiu i meravellós. De fet, la meva experiència és que jo no he parat mai de meravellar-me a tot arreu de les belleses que hi ha en aquest mon, en llocs on un creuria que no n’hi ha…”.

I la cloenda de l’entrevista: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”. Et trobarem a faltar.

Una visita de protocol

Ahir diumenge La Vanguardia feia una carregada de profunditat contra el canvi de titular a Afers Religiosos. Amb foto del Carod-Rovira amb la corona d’espines inclosa. No és una foto innocent ja que La Vanguardia si que la llegeixen a la resta d’Espanya... i a Roma. Per tant, no es pot dir que la Montserrat Coll s’hagi trobat una amable benvinguda.
En tot cas, els gestos compten i avui dilluns Coll s’ha reunit “en un ambient distès i cordial” amb l’arquebisbe Jaume Pujol, president de la Conferència Episcopal Tarraconense. La foto és de tots dos al ja conegut despatx de l’arquebisbe amb una corona d’Advent i tot. I la nota de premsa oficial de l’arquebisbat d’allò més amable. La oficial de la Generalitat és la mateixa.

diumenge, 10 de desembre del 2006

Un 'meme'


Ara quan baixo el correu descobreixo que tinc un meme, que ni tan sols sabia que existien. M’ho envia l’incombustible Ramon Bassas. Es tracta de seguir les instruccions i penjar el resultat al bloc. "Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t'agradi, si no, el que tens al costat". I al costat tinc una reedicció d’un llibre entrevista a Loris Capovilla, el qui va ser secretari de Joan XXIII, i que precisament vam poder entrevistar aquesta primavera per El Ciervo i Foc Nou (hi podeu llegir els articles). Amb 91 anys està esplèndid. La frase, però, surt més enigmàtica que brillant.

“El cardenal Spellman había explorado ya el terreno”

Juan XXIII. En el recuerdo de su secretario Loris F. Capovilla. Marco Roncalli. Palabra. Madrid, 2006.


M’ha semblat un divertimento intel·ligent i ho reenvio a quatre blocs propers: dos jesuïtes, un periodista i un germà:

Santi Torres, Eloi Aran, Joan Salicrú i Joaquim Llisterri.

dimarts, 5 de desembre del 2006

Primera i segona lectura

Avui he estat tot el dia a casa fabricant mocs. Aquesta parada tècnica em permet recomanar dues lectures de cara a aquest pont, un claretià i un caputxí.

D’una banda una àmplia entrevista a Fernando Sebastián publicada aquest diumenge a l’ABC. L’arquebisbe de Pamplona és un claretià amb molt de pes a la Conferència Episcopal i tots els bisbes se l’escolten quan parla. Sebastián, un dels ponent de la Instrucció Pastoral, dóna claus de lectura d’aquest document i l'entrevista permet entendre què es respira entre els bisbes espanyols.

Com a segona lectura us recomano aquest article enviat per Zenit. M’ha cridat l’atenció pel seu autor, el caputxí Raniero Cantalamesa. A més de tenir un cognom italià d’aquells que fa gràcia, Cantalamesa va predicar el retir dels cardenals previ al conclave del 2005 que va escollir a Benet XVI. Per tant, és una veu de pes de la qual no n’havia llegit mai res. Hi ha entrat pensant que seria un bon totxo d’article, i no. Realment està escrit per un bon predicador. És molt interessant el contingut sobre les investigacions històriques i les recreacions periodístiques del Jesús històric, amb coses ben sabudes però que mai fa mal per refrescar la memòria catequística. Un debat amb les posicions oposades al seu punt de vista sense neures persecutòries. Ben catòlic. Apa, bon cap de setmana.

dilluns, 4 de desembre del 2006

Mèxic, a bufetades


Per pintoresca i per dramàtica, la foto dels enfrontaments al parlament de Mèxic previs a la jura del nou president ha donat la volta al món. Però de Mèxic aquests dies ha arribat una altra notícia aparentment insignificant. El 25 de novembre la Santa Seu va anunciar la reestructuració de la divisió eclesiàstica de les diòcesis mexicanes. Es creen quatre noves províncies i arquebisbats i quatre diòcesis canvien de demarcació. Certament no és una notícia de gran transcendència. Però crida l’atenció la nota oficial de la Conferència Episcopal Mexicana. Diu que la modificació s’ha fet després de la demanda que es va fer en la plenària dels bisbes mexicans del 2003 i que s’ha realitzat “recolzats per un estudi seriós i una àmplia consulta entre l’episcopat sobre la realitat en els seus aspectes sociopolítics, econòmics, culturals, religiosos, de comunicació i desenvolupament i de la seva pròpia experiència pastoral”. És a dir, que el cardenal Re ha hagut d’escoltar molt abans que la Congregació per als Bisbes proposés al papa la nova divisió. Igual, igual que a Barcelona, oi?

D’altra banda, mirant la web de la Conferència Episcopal Mexicana m’he topat amb la nota que han fet els bisbes sobre el canvi de president. Val la pena llegir-la i comparar les preocupacions fortament socials dels bisbes mexicans amb les dels bisbes espanyols. A veure si encara haurem de fer una nova campanya amb el lema “Volem bisbes mexicans!”.

diumenge, 3 de desembre del 2006

Canvi a Afers Religiosos

Amb el nou govern de la Generalitat Afers Religiosos torna a ERC, dins de la vicepresidència de Carod-Rovira. Així, dimarts es farà efectiu el canvi que ja era previsible de responsable. Montserrat Coll torna a la direcció general d’Afers Religiosos, que abandona Jordi López Camps. Com sabeu, López Camps va ser qui va substituir a Coll quan al maig es va trencar el govern tripartit. O sigui, que tot canvia i tot continua igual.

Dues idees. La bona i la dolenta. La dolenta és que aquests canvis dins d’un govern que és el mateix no tenen gaire sentit, més enllà de la lògica de distribució de carteres. La Montserrat Coll i el Jordi López tenen dos tarannàs i estils molt diferents, però a cap dels dos se’ls ha fet fora perquè ho fessin malament, ni perquè es cregués que un ho faria millor que l’altre. La bona és que malgrat les diferències Afers Religiosos des de la seva creació s’ha mantingut en persones que saben el que tenen entre mans. I això vol dir que se’n pot esperar una continuïtat en el que es essencial. Per tant, en els dos grans temes que tenen sobre la taula: la normalització de les comunitats islàmiques dins del panorama religiós i cívic del país, i la discreta col·laboració amb l’Església catalana per conrear una imatge digerible davant Vaticà.

divendres, 1 de desembre del 2006

Feia falta aquesta Instrucció Pastoral?

Ja m’he llegit la Instrucció Pastoral “Orientaciones morales ante la situación de España”. No cal que aplaudiu perquè certament ha estat una lectura poc profunda i amb no gaires ganes. Però si que em permet apuntar algunes coses. Si en teniu ganes, també podeu escoltar que en va dir Martínez Camino a la roda de premsa de dimecres.

La principal és que a hores d’ara encara em pregunto: era necessari aquest document? Segons els bisbes volen “aclarir des del punt de vista de moral cristiana i la Doctrina Social de l’Església alguns punt concrets de la vida social i política”. I ho fan marcant-ne set. Tres són sobre el funcionament de la democràcia, un sobre la llibertat religiosa, un sobre el terrorisme, un sobre “els nacionalismes i les seves exigències morals”, i l’últim sobre la caritat. Realment aquest són els temes claus que ha d’afrontar aquest país? Són els temes en els que és més urgent o necessari aportar-hi la llum de l’Evangeli? Una simple enquesta entre els consells pastorals diocesans probablement ho desmentiria. Per això, crec que el principal problema del document és de base: la percepció de quin país tenim.

D’altra banda el document té un problema formal molt important. Es noten massa les presses i la mà de les esmenes. És a dir, com que el cos principal era molt dur, es veu massa que s’han afegit successives matisacions per fer-lo digerible. Això s'ha presentat com una victòria dels sectors moderats. Però el resultat final és que pots trobar paràgrafs que diuen una cosa i paràgrafs que n’acaben dient un altra. De tal manera que tothom pot trobar la cita que el faci content i que sigui un document que tothom pugui utilitzar segons més li convingui. Per respectar la pluralitat eclesial pot ser una bona sortida però converteix el text en una aportació prou inútil i obviable. Això es posa més en evidència en els temes més polítics, com el del nacionalisme (per cert, quina necessitat hi ha que els bisbes jutgin “moralment” una determinada opció política?). No s’arriba a canonitzar la unitat d’Espanya, però es defensa com una unitat secular i històrica (la situen en l’època dels romans) i com un bé a preservar, però s’admet la legitimitat dels nacionalisme, sempre que no sigui violent (suposo que aquest advertiment s’hauria de fer a totes les opcions polítiques). Un bon garbuix.

En aquesta mateixa línia no entenc coses que estan bé de la Instrucció, però que no crec que vinguin al cas. Per exemple, recordar la necessària separació dels poder judicial i executiu, el respecte de la llibertat religiosa, o que la política ha d’estar al servei del bé comú. Tant malament està la democràcia del nostre país? És l’Església en aquest tema un model de virtuts? Igualment, penso que és perillós posar-se en un terreny tant relliscós com el de la superioritat de la moral per sobre les lleis democràtiques. És evident que una majoria parlamentària no es pot atorgar el dret a aprovar lleis immorals, però qui fixa que és moral? Per uns serà immoral el matrimoni gay, però per altres ho serà que hi hagi pisos buits per pura especulació mentre hi ha gent que dorm al carrer i el govern no els expropiï.

Com que no es tracta d’allargar-se més que la pastoral, millor deixar-ho aquí. Però també n'hi hauria per sucar pa en la visió amb tons apocalíptics de la onada laicista o l’amenaçada reconciliació nacional. El que no em puc estar de dir és que aquest discurs també seria més creïble si s’hi aportessin algunes dosis sensates d’autocrítica sobre el paper que hi té la església institucional.

Els qui som pares ja hem après que les instruccions han de ser clares i les justes, ni una més ni una menys de les necessàries. Sinó les instruccions acaben sent inútils, sobreres o fins i tot, perjudicials.