dimarts, 22 de setembre de 2009

CatalunyaReligió.cat

Benvolguts amics lectors, a partir d'ara les actualitzacions d'aquest bloc les trobareu a www.catalunyareligio.cat.

Els qui rebeu un avís per correu electrònic, continuareu rebent les actualizacions del nou bloc.

Obrim, doncs, segona etapa.


divendres, 11 de setembre de 2009

Venim a passar-nos-ho bé


Neix a poc a poc el portal i sense cridar CatalunyaReligió.cat. L’11 de setembre com a dia d’aparició no és una data causal perquè les creences d’aquest portal són aquelles que viuen en el món i comparteixen les inquietuds del seu país . Aquest portal és un projecte ambiciós i modest. L’ambició per ser un punt de referència i la modèstia de saber que la última paraula sempre és del lector. Ambiciós per totes les seccions i serveis que desplegarà i modest perquè sabem que no podem fer-ho sense la complicitat i la col•laboració amb la gran diversitat d’institucions religioses que hi ha a Catalunya. Aquest portal no s’entén sense la vitalitat religiosa que també hi ha Catalunya, amb les seves bones i males notícies.

Així comencem. Pedra a pedra, com sempre s’han fet les gran catedrals i les petites ermites. Les properes setmanes podreu anar veient com creix, com s’equivoca, com corregeix i com avança. I, avui és el dia de dir-ho: molt satisfet que tiri endavant. Un goig i una esperança compartida per molts, com el Vaticà II.

Però a més de tot això, venim a passar-nos bé. Aquell “ engendrar alegria” de Pau VI només és possible si les coses es fan gaudint-les. I els qui mourem aquest portal en tenim moltes ganes. Creure no ha de ser avorrit. I el què no podem fer és presentar-nos sempre com una colla d’amargats. Jo, francament, tinc de sort de fer una feina en la que m’ho passo pipa. I això és tot un privilegi. Com el que tindrem els qui iniciem aquest portal.

diumenge, 30 d’agost de 2009

Publicitat catòlica

Per acabar l’estiu, no us perdeu aquest canal del Youtube.













dilluns, 24 d’agost de 2009

La cançó de l’estiu III

I més:


dijous, 20 d’agost de 2009

(Parèntesi)

Un parèntesi en la pausa estival. Una de les lectures d’estiu m’ha cridat especialment l’atenció. Transcric un fragment del darrer llibre del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau, Al capvespre t'examinaran en l’amor .

“Pau VI publicà a la meitat de l’Any Sant de 1975 una exhortació apostòlica sobre ‘L’alegria cristiana’ [on hi] consignà aquella frase lapidària: ‘La societat tecnològica ha pogut multiplicar les oportunitats de plaer, però troba molt difícil d’engendrar alegria. Perquè té un altre origen: és espiritual’. [I] no voldria que sonés com a tòpic el fet de citar la gastada frase de K. Rahner, segons el qual el segle XXI serà temps d’espiritualitat, o aquella de l’Evangelii nuntiandi que la gent d’avui valora més els testimonis que els mestres i si valora els mestres ho fa en tant que són testimonis (n.41). Però ho faig perquè em sembla que contenen una gran actualitat, ja que a vegades es nota un cert menyspreu del tema de l’espiritualitat, contraposant-lo als mètodes i al dinamisme apostòlic d’altres temps.

Ens trobem, doncs, en un moment en que el testimoniatge personal (i comunitari) obté el caràcter de categoria convincent, gairebé d’única categoria convincent. Ho he esmentat en tractar el tema de la transmissió de la fe. Per això cal fixar-s’hi i extreure’n els indispensables punts de referència per a viure en la joia. Altrament les anàlisis que hom vulgui fer sobre la situació actual de l’Església, i especialment sobre la de casa nostra, tindran motius suficients per a constatar desesperança i pessimisme. Quan algú els expressa, convé no jutjar-lo, perquè moltes vegades són reflex de fracassos vitals més aviat dignes de compadir. Però si que al cristià que vulgui treballar bé, i no vomitar amargor, el combat diari de la fe i el recurs constant a l’ensenyament de l’escriptura i de la vida sacramental el portaran a expressar la joia del compromís. És impossible ser persona de pregària i no comprometre’s en la pràctica del bé. És impossible alimentar-se de l’Escriptura i no traduir-la en una vida de serenitat i de confiança en Déu que porta la seva Església.” (Pàg. 123-125).

dijous, 13 d’agost de 2009

La cançó de l’Estiu II

N’hi ha més:


dilluns, 3 d’agost de 2009

La cançó de l’estiu!




El què es pot arribar a veure a internet. La postulo a cançó de l’estiu. Més coses veurem al setembre. M’encanta el nou i m’enamora el vell.

divendres, 31 de juliol de 2009

‘Foc Nou’ en colors



Aquests dies més estirats d’estiu permeten entretenir-se en coses que no es poden fer durant el curs. I he pogut mirar com queda el Foc Nou i el Dialogal en l’edició digital del Quiosc.cat en color. Des d’aquest any es pot fer una visió prèvia de tot el número. Realment, és una llàstima que no el puguem imprimir també en color. La vida en colors es veu d’una altra manera.

També El Ciervo ha progressat digitalment aquest curs i ara ja es poden comprar alguns exemplars per internet. Queda per al setembre posar-ho al dia.

dijous, 23 de juliol de 2009

¿Un gir de Lleida en el litigi?


Aquesta setmana el diari Segre de Lleida està carregadet d’un nou tema en el litigi de les peces d’art del bisbat de Lleida que reclama Barbastre. Com que està restringit l’accés a la web del Segre i el bisbat no ha penjat res, no ho puc reproduir però si fer-ne un resum.

El més interessant és del dimarts. El titular és “Piris s’oposa a l’exequàtor de l’art”. Gràcies a la notícia comprenem que “l’exequàtor” és la demanda que ha fet el bisbat de Barbastre i el Govern d’Aragó perquè els tribunals de Barbastre validin el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena l’entrega de les peces d’art. És a dir, que un tribunal civil reconegui que un decret del Vaticà és d’aplicació immediata i que té el mateix valor que una sentencia d’un tribunal espanyol.

Doncs, contra això, és sobre el que s’ha pronunciat el bisbat de Lleida. Segons recull el Segre, l’advocat nomenat pel bisbe Piris, Javier Gonzalo, diu que “ens oposarem a l’exequàtor, però no perquè el bisbe de Lleida es negui a obeir decrets del Vaticà, sinó per raons processals, perquè no és procedent presentar un exequàtor en un tribunal espanyol”. Segons recull també la notícia, al bisbat de Lleida s’argumenta que “els acords d’Espanya i el Vaticà de 1979 van derogar l’article 24 del Concordat de 1953 que reconeixia l’eficàcia civil a totes les sentencies que dictava l’Església, i des de llavors només reconeix l’exequàtor en els casos de nul·litat matrimonial”.

Els fets són sagrats, les interpretacions discutibles i les opinions lliures. I tant el Govern d’Aragó (Piris s’enfronta al Vaticà), com el bisbat de Barbastre (Piris canvia d’opinió), han expressat la seva perplexitat. És evident que es pot vestir la reclamació iniciada per Lleida com un simple tràmit legal. Però és igual d’evident que és un entrebanc a la devolució (sic) de les peces de Lleida. I sobretot, trenca la doctrina amb la que va arribar Joan Piris a Lleida: el conflicte entre bisbats està resolt per l’acord que va signar Salinas, la petició a la Generalitat perquè entregui les obres d’art ja està feta, i el que passi en la via civil no és un tema eclesial. Doncs, aquesta demanda de Lleida no va exactament per aquí. Si és un canvi d’opinió de Piris, el temps (i les pressions que rebi) ho dirà.

Paral·lelament, aquesta setmana ens assabentem que el bisbat d’Osca ha obert la via judicial canònica per reclamar a Lleida tres peces del seu museu. No hi ha hagut acord entre els dos bisbes i Osca va als tribunals. A veure que diuen a Roma, però si la cosa va a més, segur a Lleida troben alguna cosa en els museus vaticans per reclamar.

Mentre ho busquen, també podeu mirar el 30 minuts d’aquest juliol dedicat al litigi. Molt interessant.


dimecres, 15 de juliol de 2009

La necessitat de legislar sobre els centres de culte



Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Sospirant Martini



Si ho diu el cardenal Martíni no deu ser heretgia i si ho recull algú de prestigi no deu ser manipulat. Segons Carlo Maria Martini aquests són els problemes del catolicisme: “Primer, la actitud de l’Església vers els divorciats, i després, el nomenament i l’elecció dels bisbes, el celibat de los sacerdots, el paper dels laics catòlics i la relació entre la jerarquia eclesiàstica i la política”. Una entrevista molt interessant per sospirar que hi ha coses que es podrien fer d’una altra manera. En fi.

dimecres, 8 de juliol de 2009

“Caritas in veritate”, doctrina de trobada



Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

divendres, 3 de juliol de 2009

El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya


El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.

dimarts, 30 de juny de 2009

Capella ardent


Ho podeu veure a El9nou de Vic.

dilluns, 29 de juny de 2009

Guix, el bisbe social


Una bona amiga seva, Lucia Caram, ens alertava del que ha acabat sent la mala notícia de la setmana, la mort del bisbe emèrit Josep Maria Guix, digne successor de Torras i Bages.

Es pot dir sense cap de mena de dubte que si alguna cosa distingia al bisbe Guix, a més del seu caràcter, era la preocupació social. Dels qui des de sempre s’ha cregut, ha estudiat i ha promogut la doctrina social de l’Església, en molts punts més progressista i transformadora que alguns programes de partits d’esquerra.

Teoria que Guix va concretar en la pràctica de Càritas; destacant el Centre Català de Solidaritat d’ajuda als toxicòmans. Doctrina que va ajudar a fer brillar en el capítol tercer del Concili Tarraconense. Una darrera mostra d’aquesta sensibilitat, el seu retir ara fa sis anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic.

Fa dos anys en un número de Foc Nou sobre els bisbes jubilats ho explicava així: “Si hagués de sintetitzar amb pocs mots la meva vida actual de jubilat, diria que, conscient que en aquest món no podem trobar-hi la felicitat completa, em sento molt content de viure aquest període de la meva vida, a la qual no he tingut cap dificultat d’adaptar-m’hi; i que, fins al moment present, em resulta una etapa molt gratificant. Mai no havia necessitat tan poc com ara la televisió, llevat de les notícies del vespre, d’algun concert i d’algun partit de futbol del Barça. De tot això, en dono gràcies a Déu”. Així va viure el seu relleu.

divendres, 26 de juny de 2009

La bona notícia de la setmana: Lleida


Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

dissabte, 20 de juny de 2009

Bisbes nacionalistes


Què dirien si un cardenal català digués que “L'Església a Catalunya demana per Catalunya, que no és una realitat abstracta, sinó una comunitat històrica d’homes, de famílies, amb una cultura, amb una fe, amb els seus problemes i sotmesa també als vaivens de propostes anticristianes”? Doncs això. “Pediremos por España”. Serà diumenge.

dijous, 18 de juny de 2009

Excomunions



Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

dimecres, 17 de juny de 2009

1.400 currículums


Com està la cosa. Vam publicar una oferta laboral per a redactor de El Ciervo un dilluns de maig. No era una mala oferta de treball però tampoc res espectacular. La vam penjar en un portal d’internet i a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. L’endemà teníem ja quatre trucades d’amics de la casa recomanant familiars, amics i batejats i centenars de currículums. Al final en una setmana en van arribar 1.400. Sense exagerar.

Feina, doncs, a mirar-los tots. Certament una tercera part eren de directe a la paperera (tècnics de so i assimilats). Una altra tercera part si que complien els requisits mínims però queien davant de la competència. I dels que sobresortien en van quedar un centenar llarg que vam imprimir i que el director adjunt de El Ciervo va mirar amb detall per deixar-ne una cinquantena. Una petita prova per correu electrònic van deixar en vuit les persones a entrevistar i aquesta setmana hem pogut tancar el tema.

Evidentment, fer una primera selecció de 1.400 currículums demana tirar pel dret. També hi va haver la temptació d’abandonar i passar directament als recomanats, però no ho vam fer. La mitjana de lectura que vaig fer (per dir-ho d’alguna manera) va ser de 80 a 100 cada hora. En algun moment tenia més la impressió d’estar consultant el Facebook que fent una selecció de personal. Però sobretot el problema principal va ser tenir moltes vegades la mala consciència de llençar a la paperera no un currículum, sinó una persona que necessitava feina, especialment amb els d’una certa edat. Deu ser una mostra real d’allò que la Doctrina Social de l’Església en diu estructures de pecat.

divendres, 12 de juny de 2009

Cinc anys


Dilluns farà 5 anys de la divisió per sorpresa de l’arquebisbat de Barcelona: 15 de juny de 2004. Res a celebrar. Com es va dir en el seu moment, el problema no era si Barcelona s’havia de dividir (un debat molt interessant) sinó com es va decidir la divisió: en secret i per decret.

Bé. Un cop fet, caldria fer balanç. No hi ha temps per fer-ho bé però recupero algunes consideracions de futur que es formulaven en el Foc Nou de fa cinc anys perquè cadascú es pugui fer el seu balanç. Albert Sàez dixit:

“La divisió hauria de ser en un primer moment mínima i relativa només a aquells afers que efectivament poden acostar la realitat eclesial a la vida quotidiana de les persones però en aquelles matèries que dividir sigui afeblir seria millor que s’optés per una divisió acompanyada de la subsegüent mesura de forta coordinació”. (En aquest punt, potser només hem salvat Càritas i alguns moviments i delegacions que s’ho han cregut. El tema de resolució de la divisió del patrimoni continua essent un secret d’estat).

“Si la partició s’ha fet sense la complicitat dels òrgans ordinaris de govern, ara és el moment de posar-la en pràctica (...), la gent ja no aguantaria un altre període de rumors malintencionats o una nova etapa basada en el delació sistemàtica”. (Que cadascú valori quin dels tres bisbes s’emporta la palma d’or. Potser jo li dono el premi al que s’ho ha cregut més... al de Tarragona).

“S’hauria de crear un clima per evitar que la partició esdevingui una oportunitat per a construir trinxeres ideològiques o pastorals”. (Sense comentaris).

“Caldria avançar paral•lelament en la concreció de l’estructura pastoral de la nova regió eclesiàstica de la Tarraconense” (Encara amb menys comentaris).

dilluns, 8 de juny de 2009

M’ha agradat el Pla Pastoral


No vaig poder anar a la trobada diocesana de presentació del nou Pla Pastoral de Barcelona, per tant, parlo d’oïdes. Però el que he vist m’ha agradat. Només he pogut recollir algunes impressions de la trobada, també positives. En tot cas, si 1.000 persones “perden” un matí d’un dissabte de juny per anar-hi, algun interès tenia la convocatòria.

Ja sabem que un Pla Pastoral no fa estiu ni canvia la diòcesis. Podríem fer la sèrie de plans pastorals de Barcelona (o de qualsevol altre lloc) i veuríem que va sortint el mateix. Però posen accents i prioritats i desperten inquietuds.

I si dic que m’ha agradat és perquè (dins dels marges eclesials) s’ha fet amb la participació de la gent i, sobretot, perquè els objectius són adequats al moment. La urgència de donar respostes a la crisi, però anar més enllà d’atendre les emergències i treballar per un sistema més just (hi ha gent que mai surt de la crisi). La pastoral “amb” immigrants (que ja fa temps que es treballa a Barcelona) perquè deixi de ser la pastoral “per als” immigrants i es treballi perquè aquests formin també les comunitats cristianes. Una veritable urgència. I, finalment, el primer objectiu, la Paraula de Déu. L’aplicació del Sínode és una prioritat.

No tot està resolt, però també és important tenir clar que s’ha de resoldre.

PD: ¿Per què no és possible veure online el vídeo del Pla Pastoral? Ja és la segona vegada que passa.

PD2: Els meus han obtingut 24 mil vots.

dissabte, 6 de juny de 2009

Votaré al PUM+J


Anava a votar en blanc però aquest matí esmorzant amb Vida Nueva decideixo que votaré al PUM+J. Ja sé que a ningú li interessa, ni és el tema. Tampoc faré ara el discurs de tots els polítics són iguals. Perquè no és veritat. Si el nostre país ha canviat tant en 30 anys també és gràcies als polítics i a que els puguem votar; i si durant els 40 anys anteriors havíem estat a la cua d’Europa era precisament perquè un ja votava per nosaltres. No s’ha d’oblidar mai que la política o la fas, o te la fan.

Però en aquestes eleccions que no escollim principalment qui ens governarà sinó qui ens representarà no em resignava a votar la opció que ha d’evitar que guanyin els altres. També cal actuar com mur de contenció contra els populismes fàcils que només pretenen dissoldre la democràcia. Per això, cal anar a votar, per després no estirar els cabells.

Llegeixo en l’entrevista: “som la primera generació amb capacitat per eradicar la pobresa, però això és una decisió política”. Entro a la web del PUM+J i trobo prou raonable el que hi ha. Les darreres eleccions van tenir 124.000 vots al senat i ara en necessiten el doble per tenir un eurodiputat. Podria arribar a no ser un vot testimonial. Una veu permanent a Europa d’aquests enunciats, en espera que sigui una prioritat real dels partits tradicionals. D’altra banda, uns principis impecables vistos des de la doctrina social de l’Església.

La política és més complexa que això i no espero que el PUM+J guanyi les properes eleccions a la presidència de la Generalitat. Però la propera vegada, que els qui busquen el votant habitual facin una campanya més europea, en tots els sentits del terme.

(Per cert, el nom del partit és horrorós)

dimecres, 3 de juny de 2009

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”


Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.


Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

dimarts, 2 de juny de 2009

Opinions sacralitzades

En una reunió sobre mitjans de comunicació agafo dues frases d’un interlocutor. Parlant dels perills d’una informació que cada vegada ha de ser més immediata, simple i espectacular: “En 59 segons és més fàcil defensar la pena de mort que el contrari”. I n’apunto una altra: “On es produeix la principal deriva dels mitjans de comunicació és en l’apartat d’opinió i en les tertúlies. A la facultat ens explicaven que els fets són sagrats i les opinions lliures. En canvi, avui, les opinions són sagrades i els fets són lliures”. Jo afegiria, que en part és el que també passa a la web 2.0.

diumenge, 31 de maig de 2009

Protecció total



Rebo aquesta setmana el tríptic de les jornades d’estiu de la Facultat de Teologia de Catalunya. Trobo boníssim el gràfic que juga amb el logo de la Facultat i una ampolla de crema solar (a més del continguts dels cursos). Es podria dir que amb formació teològica, protecció total.

divendres, 29 de maig de 2009

Aplaudir a (la Fundació) Joan Maragall



En els actes hi ha la tendència a aplaudir amb una certa condescendència. Què farem sinó aplaudir. Però aquest dijous en l’acte dels 20 anys de la Fundació Joan Maragall m’han cridat l’atenció uns aplaudiments. A les intervencions s’hi han intercalat textos del poeta amb breus peces musicals (suggeriment: als 25 anys que portin un tenor, el Roger Padullés ho faria de meravella). I el primer text ha estat uns fragments de “L’església cremada”. Com parla avui aquest text, conciliar abans del Vaticà II, i que cent anys després ens diu tant de com hauria de ser l’Església. Per això, ha estat espontani aplaudir a Joan Maragall al final de la lectura del seu text com si hagués estat una intervenció més. Tan actual com les altres que hi ha hagut en l’acte, i tan en la línia d’un catolicisme conciliar ben viu a Catalunya i amb una presència significativa també en el món cultural. Això és (la Fundació) Joan Maragall.

dimecres, 27 de maig de 2009

Amèrica, secular; Europa, secularitzada


En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).

Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).

El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.

Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.

Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.

dimarts, 26 de maig de 2009

Jordi Pujol sobre l’avortament: “Una gravíssima fallada ètica del govern espanyol”


Ho va dir l’expresident de la Generalitat en el seminari Religions i espiritualitat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. En la sessió de dijous el tema no venia al cas, però arran d’una referència del públic el president Pujol va voler deixar ben clar que estava indignat amb aquesta qüestió i que s’hi mullava encara que formés part de la política més immediata.

Pujol va remarcar clarament que l’avortament “és un tema que no es pot plantejar amb finalitats immediates electorals. És massa important”. I per si no s’entenia prou a qui es dirigia va afegir: “És una gravíssima fallada ètica del govern espanyol. Aquesta manera de desorientar amb temes fonamentals i que fa que la gent ho visqui amb desconfiança i angoixa”.

Va ser la única i breu però contundent referència a l’avortament en una sessió sobre secularització. Les sessions continuen els propers dijous, tot i que aquest no hi podré anar perquè hi ha la presentació del primer número de la nova etapa de Qüestions de Vida Cristiana que ara coediten l’Abadia de Montserrat i la Fundació Joan Maragall. El primer volum, un monogràfic sobre l’Església catòlica a Catalunya.

divendres, 22 de maig de 2009

Criteris sobre l’avortament


Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

dilluns, 18 de maig de 2009

2.000 euros


Miro les noticies i no puc deixar de preguntar-me: ¿Per què hem de subvencionar (pagar entre tots) amb 2.000 euros a cada persona que es compra un cotxe?

Si fos demagògic diria perquè no em paguen 2.000 euros per cada fill. Sent sensat, si s’ha d’incentivar el consum, preguntaria perquè no es donen ajuts al consum d’altres béns socialment més necessaris que la seva venda també generi llocs de treball. No he escoltat propostes alternatives ni a govern ni a oposició. Segur que a Càritas farien moltes propostes de coses que no es pot comprar la gent. I en aquest tipus d’ajudes ¿no hi hauria d’haver sempre una limitació de la renda dels qui les poden rebre? Pregunto.

dijous, 14 de maig de 2009

L’exemplar bisbe de Lleida


El tema del litigi de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida donaria per un bloc monogràfic. Aquest dijous, el govern aragonès i el bisbat de Barbastre han encetat la via civil, que té poques possibilitats de prosperar perquè no hi ha cap sentència vaticana que digui qui és el propietari de les obres.

Dic que donaria per un bloc monogràfic perquè només el mes passat hi ha hagut dues notícies amb molt de suc. Una és que la Diputació de Lleida va ser l’únic interessat en adquirir en una subhasta una peça originaria de la Franja perquè romangués al Museu de Lleida. Els aragonesos ni s’hi van presentar, tot i que era tan seva com les 113 peces que ara reclamen a Lleida (per cert, ¿algú em pot aclarir si són 113 o 111?).

L’altra notícia va ser que el bisbe Piris assistís a la presentació del llibreEl dietari del bisbe Meseguer”, que es va convertir en èxit de vendes per Sant Jordi a Lleida. El llibre demostra la compra o permuta de la mitra de Lleida de la majoria d’obres d’art ara reclamades. I Piris va anar a l’acte per reconèixer l’“exemplar” tasca del seu antecessor, i remarcar que malgrat el valor del dietari “no se li ha donat valor jurídic”. ¿Volia dir “per ara”, o “definitivament”? En tot cas, és ben coneguda la voluntat del bisbe Piris que va repetir en l’acte “Em preocupa molt aquest problema però no vull ocupar-me'n més”. Pot semblar raonable per treure tensió eclesial al problema però, com vam dir, altra cosa és si podrà fer-ho.

dilluns, 11 de maig de 2009

Primera Comunió


Diumenge va tocar primera comunió d’aquelles amb molta gent. Molt bé el rector. Per la cerimònia en general però sobretot per la introducció. Com advertir finament als pares i familiars que es comportin? Explicant que ha demanat als nens que no es distreguin saludant, perquè allò és com un partit de bàsquet: pendent del públic perds la pilota i el partit. Com fer que la gent no parli? Parlant fluixet enlloc de cridar més que ells. I molt bé sobretot saludar especialment als qui no acostumen a venir per l’Església, per dir-los que com sempre són benvinguts, amb els braços oberts com el Crist que presideix l’altar. La gent, si se la tracta bé, respon, com es va veure en el seguiment de la celebració.

Ja varem prendre mides per la primera comunió que celebrem aquest mes de la filla gran. Fa unes setmanes li preguntava si ja se sabia bé el Credo (el Parenostre ja el tenim descomptat): “No... bé un tros. Allò de crec “la Santa Església catòlica i romana”... i en la remissió... dels sants.” Anàvem ven encaminats. I diumenge vaig veure ja el tenim per la mà. El més complicat serà el dia que em pregunti que vol dir exactament això de la Comunió dels sants. (Per cert, gran èxit com a regal aquesta nova Bíblia per a nens de la Claret)

dimecres, 6 de maig de 2009

Del ‘visca!’ al ‘mori!’; la Setmana Tràgica


Aquesta setmana veig que sistaquejo una mica i no trobo el forat per escriure un parell de coses sobre Lleida. Però m’ha arribat una intervenció del cardenal d’aquest dimarts que m’ha interessat. Són les paraules d’obertura de les Jornades sobre del centenari de la Setmana Tràgica que es fan a la Biblioteca Balmes.

Fa por com alguns poden agafar la commemoració d’aquest brot anticlerical a Barcelona. S’ha de tenir molta talla humana i intel•lectual per donar una resposta com la de Joan Maragall a “L’Església cremada” i “La ciutat del perdó”. Recuperar aquesta actitud és remarcable i per això destaca com ha valorat la Setmana Tràgica cent anys després el cardenal Martínez Sistach, recordant el mateix Maragall: ”L’Església de Barcelona, vivia el 1909 un moment brillant de la seva obra social, educadora i assistencial (...) Aquesta Església, diguem-ne ufanosa, veié perplexa com s’esdevingueren, sense saber ben bé com, aquells fets de l’estiu de 1909, que causaren molt sofriment i feren vessar moltes llàgrimes (...) Però aquesta dolorosa experiència fou un ensenyament profitós, per tal de sentir-se convidada a aproximar-se encara més al món obrer i dels pobres”.

A nivell més anecdòtic, sobre l’exaltació del 1909, m’ha fet gràcia una frase que és molt del tarannà de gent d’ordre com l’arquebisbe Sistach: “Del ‘visca!’ al ‘mori!’ no hi va un pas, hi va un simple canvi de to en el crit dels qui s’exalten, i moltes vegades tot depèn d’una girada de vent i hom es deixa emportar.” No deixar-se emportar és un bon consell.

dilluns, 4 de maig de 2009

La pastoral simple



Aquest diumenge al matí hem anat a la missa que amb motiu de l’any de Sant Pau s’ha fet a l’Església de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, presidida pel cardenal Martínez Sistach. En arribar, el primer que he pensat és que mossèn Josep M. Forcada s’havia gastat els quartos amb càmeres de vídeo i pantalles per seguir la missa paulina (¿perquè a les esglésies sempre hi ha bancs des dels que no es veu l’altar?). Doncs no era això.

Com s’ha explicat durant la celebració, la cosa és més simple. Aprofitant que l’Església està en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau, les celebracions del diumenge s’emeten pel circuït tancat de televisió del centre sanitari. Així la poden seguir tots els malalts ingressats. Però a més, la parròquia té un equip de voluntaris que va a repartir la comunió als malalts que han seguit la missa i que ho han demanat.

És ben simple: sumar dues coses que ja es fan habitualment. Poder seguir la missa per televisió des del llit. O rebre la comunió a l’hospital. Però vincular les dues coses en una mateixa celebració hi dóna més sentit. No he pogut parlar amb mossèn Forcada perquè m’ho expliqués millor, però ho he trobat ben travat. Ajuntar els dos serveis no suma, multiplica. Segur que els qui volen combregar o les famílies que els acompanyen agraeixen aquesta doble participació.

Portar la comunió als malalts pot semblar poca cosa davant de tots els reptes pastorals que tenim. Però és important. Com és l’excusa ideal per acostar-se als malalts ingressats al centre. Només cal preguntar i preguntant a vegades surten moltes coses. És el mateix que sempre repeteixo: que els millors capellans de la diòcesi haurien d’estar als tanatoris. Tothom hi hem de passar algun dia. I mentre hi vas viu, sempre està bé trobar-hi algú que t’ofereix un missatge raonable i una presència coherent.

D’altra banda, anava familiarment a aquesta missa i m’he trobat que al final de l’homilia el cardenal Sistach ha lamentat la iniciativa que s’està tramitant al Congrés de Diputats per reprovar les paraules de Benet XIV sobre els preservatius. Pel contingut pasqual i paulí de la homilia, ha estat un afegit al final que no lligava gaire amb el que estaven fent allà. De fet, la iniciativa política és tant extemporània que es desqualifica per si sola. El que passa, és que també és veritat que quan un cap d’estat critica les polítiques públiques sanitàries dels estats, també ha de comptar que hi ha la possibilitat que els organismes polítics dels estats que se senten al•ludits el critiquin a ell. Però la veritat és que tenim coses més importants a fer que reprovar-nos els uns als altres. Com si això arreglés alguna cosa. Això no és simple, és simplista.

dimecres, 29 d’abril de 2009

¿És notícia “El catolicisme retrocedeix a Barcelona”?



Unes dades sobre els centres de culte de diverses religions que van presentar el dimarts en una roda de premsa l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona han donat molt de si. No per les pròpies dades -que no diuen res de nou: que cada vegada a Barcelona hi ha més centres de culte de religions no catòliques- sinó per l’ús que se n’ha fet.

De les dades es desprèn el curiós titular de El País “El catolicismo retrocede en Barcelona”. Una cosa és que cada vegada hi hagi més centres de religions no catòliques i una altra és que cada vegada hi hagi menys catòlics. És arriscat dir que una cosa passa a costa o a causa de l’altra. I encara més arriscat estranyar-se que creixi el nombre d’evangèlics a Barcelona per la presència de llatinoamericans com si això fos un fenomen únicament català i no passés també a la resta d’Espanya o a Llatinoamèrica mateix.

Però el més curiós és que sigui notícia que el catolicisme disminueixi a Barcelona. De fet, la notícia seria el contrari: que el catolicisme creixés a Barcelona. Seria l’excepció de totes les ciutats europees i de totes les capitals de província d’Espanya.

I finalment l’arquebisbat de Barcelona aquest dimecres protesta amb una nota dient una cosa en la que té tota la raó. Que no es pot comparar només el nombre de parròquies catòliques amb els centres de culte o comunitats de les altres religions. La presència territorial catòlica a la ciutat és molt més amplia a través de molts altres centres i comunitats religioses que també són llocs de culte. Segons els comptes del bisbat són 845 i no 141. Multiplicant per quatre la resta de religions juntes.

El que és curiós és que el bisbat rectifiqui un titular de premsa, reproduït després per l’Agència Efe, imputant-lo a la Oficina d’Afers Religiosos. Perquè la “la nota feta publica per l’OAR” no estava “titulada” ni deia “El Catolicisme retrocedeix a Barcelona”, com afirma la nota del bisbat. Això era només el titular d’un diari. I la nota de l'Oficina d'Afers Religiosos no diu res d'això.

Però està molt bé, perquè això ens dóna peu a poder criticar els bisbes no pel que diuen, sinó pel que els diaris diuen que diuen. Cosa que passa sovint i de la que més d’un bisbe es lamenta.

diumenge, 26 d’abril de 2009

Els números del seminari de Terrassa




Fem la paraciència ficció que dèiem l’altre dia. Què hauria passat a Catalunya sense el seminari de Terrassa? Doncs això. Es tracta de formular la hipòtesi que, si l’any 2004, quan es va dividir la diòcesis, a Barcelona hi havia 17 seminaristes que eren del territori de Terrassa i ara són 32, sense el seminari de Terrassa avui a Catalunya hi hauria 15 seminaristes menys. La teoria per si mateixa no s’aguanta.

Però si fos certa l’especulació de fer desaparèixer de Catalunya els 15 seminaristes de Terrassa, és veritat que no es podria dir que “si els seminaristes catalans fa vint anys eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%”. S’hauria de dir que els seminaristes catalans representen el 6,6% dels seminaristes del conjunt d’Espanya, ni més, ni menys que fa vint anys. I tots caps avall, i tots amb la mateixa tendència. Tant a Catalunya com a la resta d’Espanya un 40% de seminaristes menys en 20 anys. I no ha estat així.

També es podria afegir que avui, entre tots els seminaristes que hi ha a l’antiga arxidiòcesi de Barcelona (els de Barcelona, els de Terrassa i els de Sant Feliu), sumen 68, quatre menys que fa 10 anys i els mateixos que fa 20 anys. És a dir, que la cosa pinta més a transvasament entre diòcesis que a un gran creixement.

Per tant, que a Catalunya malgrat aquesta tendència general a la baixa es sostingui un nombre de vocacions sostingut comparat amb el resta d’Espanya (ni miracle, ni desert) no es pot atribuir només a Terrassa, ni restar-li cap dels seus mèrits. A més, també es podria fer al revés i donar la culpa a Vic i Tortosa per haver perdut 13 seminaristes de la seva mitjana anual. O dir que amb Torrella, Camprodon, Deig, Guix, Malla i Carles a Tortosa aportaven més seminaristes que els bisbes actuals. El més sensat, és dir que tots els seminaris fan el què poden.

Concloent, que a Terrassa tinguin més seminaristes és una bona notícia per a tothom. Que d’aquí a 10 anys es pugui valorar de veritat una tendència positiva en les dades de seminaristes, també. Que d’aquí a 20 anys puguem veure que n’han sortit bons capellans encara millor. Però que les dades d’un seminari de tres anys es vulguin utilitzar per dir que la resta diòcesis catalanes són un desastre i que gràcies a Terrassa a Catalunya encara queden vocacions, és ben clar que no.

En aquest sentit, era ben il•lustrativa l’entrevista que va publicar La Razón al bisbe Josep Àngel Sáiz. El qui fa les preguntes s’escarrassa perquè el bisbe de Terrassa digui que tot això passa perquè Barcelona és un desastre, però Sáiz és prou llest i sensat per no caure en la trampa. No li dóna el titular que busca. Impagable la frase “Ya he leído las ratios habitante-seminarista de La Razón, pero me parece que no es una ciencia muy exacta ni muy útil”. Tampoc sé si el president de la Comissió de Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola va aprofitar l’entrevista per defensar la resta de seminaris catalans. Si ho va fer, no es va publicar, però estic segur que el bisbe de Terrassa no els criticaria mai. Ni fent un cafè.

En definitiva, llançar-se les dades dels seminaris pel cap o aprofitar els números d’un seminari per criticar-ne un altre, no ajuda gaire a solucionar un problema que pateix tota l’Europa occidental.

dijous, 23 d’abril de 2009

Per Sant Jordi, et regalem ‘Foc Nou’ i ‘Dialogal’

Desitjant-vos que passeu una bona diada de Sant Jordi, una mica de propaganda. Foc Nou i Dialogal de franc aquesta setmana.

Dins de la campanya del Quiosc.cat aquesta setmana podeu aconseguir o regalar una subscripció gratuïta a l’edició digital de Foc Nou i de Dialogal. Rebreu la revista al vostre ordinador fins a finals d’any. L’oferta del Quiosc.cat és vàlida per a tres revistes per destinatari. El procés d’alta en el portal només s’ha de fer una vegada. Només aquesta setmana.

Podeu subscriure’s gratuïtament a Foc Nou aquí.

I a Dialogal aquí.

Premeu el botó verd i estareu subscrits sense pagar res. Si la regaleu he d’utilitzar l’adreça electrònica de la persona que voleu que rebi la revista i avisar-lo perquè finalitzi el procés de subscripció a partir del correu que rebrà a la seva bústia. Recordeu que l’oferta només és vàlida aquesta setmana.

Rosa, llibre i... Foc Nou i Dialogal... Podeu avisar als vostres amics, coneguts i saludats...



dimecres, 22 d’abril de 2009

La cultura religiosa de ‘El Periódico’


Faig una pausa perquè aquest dimarts m’ha cridat molt l’atenció l’editorial de El Periódico. Dilluns treien una notícia sobre les dificultats que tenen avui els professors d’art per explicar moltes de les obres mestres de la humanitat per la manca de cultura religiosa dels alumnes. I, l’endemà, El Periódico insisteix en el tema i el destaca en l’editorial. El text lamenta que d’“un temps en què l'anomenada Història Sagrada impregnava la vida quotidiana de nens i adolescents (...) hem passat al relativisme laic, en una societat no confessional que pugna per foragitar qualsevol indici de reminiscència religiosa o per dissimular-la en un àmbit políticament correcte”.

El què diu no és cap novetat, però és molt significatiu aquest reconeixement equilibrat des d’un diari que en principi no representa la tradició ideològica que a priori defensaria aquesta posició. Per això, s’ha de valorar i agrair singularment. També deu ser una mostra de la transversalitat o pacificació amb la que es pot viure el fet religiós a Catalunya.

A més, el tema em va bé per recomanar un llibre que vaig trobar fa uns dies a Abacus, el Diccionari de símbols cristians, del savi mossèn Lluís Maria Vericat. I per demanar un monument al Bernat Villaronga, citat en l’article de El Periódico, per tot l’entusiasme i resultats que ha aconseguit per millorar les condicions laborals dels professors de religió de Catalunya. Un personatge singular que recorden tots els seus alumnes.

dimarts, 21 d’abril de 2009

Bisbes bons i dolents i els seminaris



Vaig estar a punt de deixar-ho estar sobretot pensant en una conversa amb una persona que realment entén de seminaris. El que em va quedar és que moltes vegades el bisbe de torn o el rector que ha nomenant no és el factor determinant sobre el nombre de vocacions sacerdotals en una diòcesi. Que el que explica la davallada general de vocacions té causes molt polièdriques. Que el nombre de seminaristes un any determinat és relatiu i que les valoracions s’ha de fer en períodes més llargs (a part de contemplar altres factors de qualitat més complicats de quantificar com el perfil dels seminaristes que arriben i com surten de cada seminari). I que, a més, això dels seminaristes tothom ho compta una mica com li convé, sobretot per una malaltissa comparativa estadística entre seminaris que no afavoreix a ningú, només als qui ho utilitzen per promocionar-se.

Però tot i això, veig que també continua una certa obsessió malaltissa en dir-nos quins són els bisbes bons i dolents de Catalunya i que els pitjors bisbes ho són per catalanistes. Una teoria amb que demostren una “gran” capacitat d’anàlisi eclesial i que no poden dormir si no la posen per escrit. La teoria conclou que els “mal” bisbes catalanistes buiden els seminaris i que els “bons” bisbes són els qui els omplen (teoria que cau sola mirant l’evolució de València: dels 120 seminaristes del 1989 als 40 d’ara) i que per això, tautològicament, el millor bisbe de Catalunya és el de Terrassa. Amb amics com aquests no cal tenir enemics.

Total, doncs fem una mica de ciència ficció i suposem que no s’hagués creat la diòcesi de Terrassa. Realment Catalunya seria un desert vocacional? Bé, per no allargar-nos, ho deixem per demà i més enllà de les especulacions ara anem a les dades per veure per diòcesis què ha passat a Catalunya els darrers anys. Fem-ho bé i mirem la mitjana de seminaristes que ha tingut cada diòcesis durant les darreres tres dècades i observem la seva evolució recordant que la mitjana a Catalunya és d’una disminució de seminaristes del 30% en vint anys i a Espanya del 40%.

Bé. Doncs resulta que en el “Top Ten episcopal” el més ben situat és Joan Enric Vives. Dels tres seminaristes de mitjana que va tenir la diòcesis d’Urgell durant els anys 80, ara ha aconseguit tenir-ne el doble (les dades dels anys 90 corresponen a l’arribada de seminaristes colombians que va promoure Martí Alanis). Així, els seminaristes d’Urgell passen de representar el 2% dels seminaristes catalans a ser el 6%. Darrera ve Barcelona que, en números absoluts, es manté com fa 20 anys. I en tercer lloc Tarragona, que perd seminaristes però es manté per sobre la mitjana de Catalunya, i proporcionalment continua aportant el 6% dels seminaristes catalans.

Ordenats segons la proporció de seminaristes que perden en 20 anys, una mica per sota de la mitjana catalana però per sobre de la resta d’Espanya hi ha Girona i Solsona, tan catalanistes com són.

Lleida queda la última però entremig, l’any 1998, a la diòcesi se li va amputar la meitat del territori i una tercera part del habitants. Corregint aquest factor, no quedaria la última.

Així, finalment, les davallades més importants són a Vic i a Tortosa. Vic tenia un 7% dels seminaristes catalans durant els anys 80. Ara en té el 4%. I a Tortosa passa el mateix i baixa del 13% al 8%. Totes dues tenen la meitat de seminaristes que fa 20 anys. De fet, si avui Tortosa i Vic mantinguessin un nivell semblant al dels anys vuitanta, a Catalunya hi podria haver fins a 13 seminaristes més i continuar superant el llindar d’un centenar de seminaristes que hi havia fins l’any passat.

Resumint. Vives duplica i Salinas i Casanova divideixen per dos. I ara que direm? Que Vives és un sant i que Salinas i Casanova són un desastre i que han buidat els seminaris (el curs passat a Tortosa només constava 1 seminarista segons la CEE)? Doncs no ho direm, perquè prou complicat és engrescar a un jove a fer-se capella, com per afegir que al seminari i la diòcesi que l’esperen són tots uns impresentables.

divendres, 17 d’abril de 2009

Caram, Caram...

N’hi ha que se n’atipen. I suposo que és per això que rebo aquest mail. De gent que s’ha atipat l’integrisme es dediqui a muntar campanyes de linxament contra tots els qui no pensen com ells. O, més ben dit, contra tots els qui pensen.

“Estimados amigos:

Hace unas semanas dieron a Sor Lucía el Memorial Joan XXIII, y a ese reconocimiento siguió una entrevista formidable en Els Matins.





Bien, la extrema derecha españolista no se lo perdona, y han decidido lincharla por medio de artículos, comentarios y destrozando su blog de internet. NO le perdonan que sea libre, que esté el diálogo interreligioso y mucho menos que quiera y defienda Cataluña.

Como sé que muchos de vosotros sois amigos de ella, -yo la admiro a la distancia, no la conozco personalmente- os pido que entréis en su blog y le dejéis comentarios positivos. Creo que hay que apoyarla, porque la extrema derecha se la está cebando. Su blog es este: http://blogs.periodistadigital.com/sintoniacordial.php

También podéis dejar comentarios de apoyo en otros donde se la ataca, uno de religión en Libertad, que depende de Federico Jimenez Losantos: http://www.religionenlibertad.com/blog/index.php?blog=16

Si os pido que si dejáis comentarios sean positivos y de apoyo. Que no utilicemos las mismas armas que utilizan ellos.

Gracias"

L’important, la darrera frase. I discutiria algunes coses que diu en l'entrevista. Però a sor Lucía Caram ja se la va voler menjar amb patates el bisbe de Vic. I, aquí està. I no pararan fins a enfonsar-la, perquè no tenen altra feina. Si els falten idees aquí tenen més material per seguir amb l’abat de Montserrat. Alguna pega segur que li troben.

dimecres, 15 d’abril de 2009

Explosiu Carrera



Com explica el mateix Francesc Romeu, la publicació del llibre-entrevista a Joan Carrera es va anar ajornant perquè el bisbe volia que sortís publicat quan ja hagués estat acceptada la seva renuncia i no tingués cap responsabilitat diocesana. Però francament, després de llegir-lo, crec potser el que sense saber-ho volia (i així finalment va ser) és que no volia publicar-ho fins que fos mort. O, a l’estil Cardó, fins que no fossin morts i enterrats tots els qui cita en el llibre.

Les cites recollides a la premsa són significatives. Però el què diu Carrera en el primer i en el darrer capítol de l’entrevista és explosiu. Res que no fos conegut, però explicat per un testimoni directe impacta més i demostra que els periodistes no sempre ens inventem les trifulgues del poder episcopal. A vegades, fins i tot són més de les que publiquen els diaris.

En el primer capítol, sense fer-ne un atac personal, queda perfectament retratada la mala relació del bisbe Carrera amb el cardenal Carles i un balanç nefast d’aquest pontificat. I queden perfectament descrites les perversions de l’actual sistema de nomenaments de bisbes. I en el darrer capítol valora sense pèls a la llengua la sinistra gestió ultra de Ràdio Estel després del cop carlista del 2000 i les causes que han provocat que avui la nova direcció hagi trobat el setmanari i la ràdio de l'arquebisbat de Barcelona en un estat lamentable.

És cert, però, que això no ha de fer perdre de vista el gruix del llibre: un repàs biogràfic apassionant i alliçonador. Sobretot perquè relata una vida sacerdotal profunda i sincera, i alhora una experiència eclesial possible i sensata, allò que a Vida Nueva en diuen “fidelitat creativa”.

diumenge, 12 d’abril de 2009

Tothom pot cantar la Pasqua







Messiah. G.F. Handel.

1a Corintis 15, 52-53

La trompeta tocarà i els morts ressuscitaran incorruptibles, i nosaltres serem transformats. Perquè aquest cos corruptible s'ha de revestir d'allò que és incorruptible, i aquest cos mortal s'ha de revestir d'immortalitat.

43. Air Bass

The trumpet shall sound, and the dead shall be raised incorruptible, and we shall be changed. For this corruptible must put on incorruption and this mortal must put on immortality.

dissabte, 11 d’abril de 2009

Dissabte de Glòria

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 41 ÀRIA (Tenor)
Paciència, paciència,
quan llengües mesquines mosseguen!
Si injustament pateixo
calumnies i escarnis,
el meu Déu estimat venjarà, oh, sí!
El meu cor innocent.

NR. 41 ARIE (Tenor)
Geduld, Geduld,
Wenn mich falsche Zungen stechen.
Leid' ich wider meine Schuld
Schimpf und Spott,
Ei, so mag der liebe Gott
Meines Herzens Unschuld rächen.

divendres, 10 d’abril de 2009

Divendres Sant

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 47 ÀRIA (Contralt)
Apiada't, Déu Meu,
de les meves llàgrimes.
Mira el meu cor i els meus ulls
que ploren amargament davant teu.
Tingues pieta!

NR. 47 ARIE (Alt)
Erbarme dich, mein Gott,
Um meiner Zähren willen;
Schaue hier, Herz und Auge
Weint vor dir bitterlich.
Erbarme dich!

dijous, 9 d’abril de 2009

Dijous Sant

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 35 CORAL
Oh, home, plora el teu gran pecat,
pel qual Crist va deixar el si del seu Pare
i va descendir a aquest Món.
D'una Verge dolça i pura
va néixer per a nosaltres,
Per a ser el nostre Mitjancer.
Als morts retornà la vida
i als malalts la salut,
fins que arribà el moment
de ser sacrificat per nosaltres,
de dur sobre la creu
la pesada càrrega dels nostres pecats.

NR. 35. CHORAL
O Mensch, bewein' dein' Sünde groß,
Darum Christus sein's Vaters Schoß
Äußert und kam auf Erden.
Von einer Jungfrau, rein und zart,
Für uns er hie geboren ward,
Er wollt' der Mittler werden.
Den'n Toten er das Leben gab,
Und legt' dabei all' Krankheit ab,
Bis sich die Zeit herdrange,
Daß er für uns geopfert würd,
Trüg'' uns'rer Sünden schwere Bürd'
Wohl an dem Kreuze lange.

dimecres, 8 d’abril de 2009

Silenci

J.S. Bach. La Passió segons Sant Mateu. BWV 244



Nº. 1 COR i CORAL

Cor
Veniu, Filles, auxilieu-me en l’aflicció,
Vegeu! – A qui? – A l’Espòs.
Contempleu-lo! – Com? – Com un Anyell.
Mireu! – Què? – Observeu la seva Paciència.
Mireu! – On? – En els nostres pecats.
Contempleu com, per Amor i Misericòrdia,
carrega la seva pròpia Creu.
Coral (Veus infantils)
Oh, innocent Anyell de Déu,
sacrificat a la fusta de la creu,
pacient en tot moment,
malgrat l’escarni i els turments.
Carregues tots els nostres pecats.
D’altra manera, hauríem desesperat.
Compadeix-te de nosaltres, Jesús!

NR. 1. CHOR, CHORAL

Chor
Kommt, ihr Töchter, helft mir klagen,
Sehet! Wen? Den Bräutigam.
Seht ihn! Wie? Als wie ein Lamm.
Sehet! Was? Seht die Geduld.
Seht! Wohin? Auf unsre Schuld.
Sehet ihn aus Leb und Huld
Holz zum Kreuze selber tragen.
Choral (Knabenchor)
O Lamm Gottes unschuldig
Am Stamm des Kreuzes geschlachtet,
Allzeit erfund'n geduldig,
Wiewohl du warest verachtet.
All' Sünd' hast du getragen,
Sonst müßten wir verzagen.
Erbarm' dich unser, o Jesu.

Traducció de Josep-Miquel Serra

dilluns, 6 d’abril de 2009

Amb perdó, una mica d’autobombo



Ja em perdonareu, però faig una mica d’autobombo fent propaganda de l’entrevista que em van fer fa uns dies a Madrid i que acaba de publicar en la versió escrita Religión Digital. Malgrat un terrible refredat que no em deixava ni parlar, sembla que encara vaig dir alguna cosa interessant.

Evidentment, la capacitat d’improvització i l’agilitat que requereix una entrevista oral no deixa gaire espai pel matís. Però he de felicitar –sense cap afany gremialista- els qui han editat l’entrevista perquè recull perfectament el que vaig voler voler dir. Perquè després diguin dels periodistes.

Només un comentari al que vaig dir sobre la COPE (un bon ensurt veure’m diumenge sota Losantos). Ara es dóna per feta la retirada de FJL. Una bona notícia que portarà cua. Estèticament és una victòria (massa tardana) del sentit comú, però això no soluciona el problema de la COPE. És a dir, quin espai volen ocupar, amb qui es volen casar, i a qui volen arribar els bisbes espanyols a través de la seva emissora.

dimecres, 1 d’abril de 2009

Tres coses



Com sempre tres coses per anar. Dijous una mica abans de les set del vespres arribaré a la Casa del Llibre per la presentació de Què pensa Joan Carrera, el llibre-entrevista que publica Francesc Romeu. Poc després que comenci l’acte me n’aniré cap a l’Ajuntament a la presentació del número de Barcelona Metròpolis sobre “Els déus de la ciutat”, en el qual he tingut el gust de col·laborar. I aquest dimecres no puc anar a la presentació de l’obra completa de Raimon Panikkar que edita Fragmenta.