diumenge, 29 de juny de 2008

Com més tradicionalista, més cismàtic


Les picades d’ullet han estat múltiples, però sembla que no ha servit per a res. Expliquen els vaticanistes que a finals de mes s’exhauria el termini que havia posat la Santa Seu per refer la comunió amb els lefebvristes. Cinc condicions que sembla que finalment no seran acceptades.

L'entrevista personal del papa amb el successor de Lefebvre i la liberalització del ritus tridentí han estat les mostres més evidents. I arran d’això la recomanació d’Ecclesia Dei de que el llatí torni als seminaris. També es poden trobar petits signes de restauració com els que apuntava Guido Marini en la citada entrevista a l’Osservatore Romano, on també defensa l’extensió de la comunió a la boca i de genolls.

Tot i això, sembla que els lefebvristes tornen a dir que no. Al final, acaba passant que els més tradicionalistes són els únics que es decideixen a crear una església paral·lela i demanen el dret a dissidència dins l’Església. Quan no els agraden les regles del joc, se’n van. No saben conviure amb les raons dels altres. En canvi, els anomenats progres dissenteixen però no ni se’ls passa pel cap plantejar un cisme. I quan no els agraden les regles del joc, juguen amb les seves argumentacions per canviar-les. Hi ha exemples de tot a tot arreu, però en general, la cosa va així. El que s’ha de veure.

divendres, 27 de juny de 2008

De pal·li a pal·li


Em sembla que el doctor Martí Bonet no estarà gaire content amb els canvis. L’Osservatore Romano anunciava dimecres un canvi en els pal·lis, l’ornament de llana que es lliura als nous arquebisbes en la celebració de sant Pere i sant Pau. Benet XVI havia recuperat un model de pal·li més fidel al que s’utilitzava durant el primer mil·leni (el de la foto, més llarg i que aparentava subjectat amb claus que evocaven els de Crist). Quan es va fer aquest canvi, evocant l’Església primitiva, Martí Bonet va desenterrar el seu estudi sobre el pal·li, que refermava aquesta decisió.

Però ara el nou mestre de cerimònies pontifícies, Guido Marini, anuncia la marxa enrera i que torna al model més semblant al de la tradició llatina del segon mil·lenni: més curt i en forma circular al voltant del coll. Entre altres, argumenta que el model antic havia comportat “diversi e fastidiosi problemi” des del punt de vista pràctic. També ha anunciat un canvi en els bàculs, i apunta, entre altres motius, que siguin més manejables. S’ha de dir que amb arguments de practicitat caurien moltes de les vestimentes litúrgiques: quants solideus hem vist volant i esclavines tapant cares pontifícies...

El mateix número de l’Osservatore complementa la qüestió de la vestimenta papal amb un article de Juan Manuel de la Prada, que defensa la preocupació de la casa pontifícia sobre aquest tema (digne d’una hiperespecialització de periodisme religiós). De la Prada remarca que la preocupació per aquests temes hi ha de ser perquè “el sacerdot no ha d’escollir els ornaments litúrgics per una preferència estètica: ho fa per ‘revestir-se de Crist’ (...) són una ‘anticipació dels vestits nous, del cos ressuscitat de Jesucrist” i que “els significats dels elements litúrgics dels que Benet XVI es preocupa de tenir cura, [és] per fer més comprensible als homes del nostre temps la realitat veritable de la litúrgia”.

No hi podem estar més d’acord amb l’objectiu. Però potser caldria preguntar-se si tota la vestimenta que durant segles hem anat acumulant al voltant de litúrgia, realment és “comprensible pels homes del nostre temps”.

dilluns, 23 de juny de 2008

Prenc nota

Prenc nota d'un paràgraf d'un article del Francesc Romeu publicada al diari Avui divendres passat. Arran de la secularització i l'empenta de les religions alternatives conclou: "Tot això, les nostres religions tradicionals ho viuen molt malament, com un autèntic desastre apocalíptic, mentre que, com els bons empresaris, ho haurien de viure més com un repte o una nova oportunitat. Una societat profundament secularitzada i sense referents religiosos, però amb necessitats espirituals, és un camp sempre preparat per acollir un nou anunci. Ben pensat, és més fàcil començar de nou que no pas redreçar el que està torçat. No és que ho tinguessin millor al segle primer els apòstols Pere i Pau en aquell decadent Imperi Romà que també era un mercat de religions." Doncs, si.

divendres, 20 de juny de 2008

Doctrina Camino, Doctrina Sistach


És una pena que aquest dijous a la tarda no es pogués escoltar sencera la roda de premsa posterior a la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. En el fragment que he pogut escoltar, la capacitat desinformativa del portaveu de la CEE és antològica.

La Doctrina que ens volia fer entendre Martínez Camino és que això de Losantos no va amb els bisbes i que si han parlat de la Cope a la Permanent és perquè els preocupa com “afectarà la situació econòmica actual” a l’emissora. O que l’ideari de la Cope és només una proposta de màxims, com si no existissin dues sentencies judicials i atacs al nunci, al rei i a diversos cardenals i bisbes, entre altres damnificats per Losantos. No tinc paraules. Bé, si que en tinc. Que la doctrina de l’Església també és un ideari de màxims i en canvi la Conferència Episcopal sempre està a la que salta quan consideren que algú se n’ha desviat un mil·límetre. Per no parlar de l’Evangeli com a ideari de màxims. En fi.

Però la clau que vol deixar clara la nota és que el tema passa pel “Comitè Executiu, i per la direcció i el Consell d’Administració de la Cadena”. És a dir, reservar la presa de decisions a la presidència de la Conferència Episcopal i no al conjunt del bisbes. Santa eclesialitat conciliar.

No és estrany que s’insisteixi en aquest punt, perquè planta cara al que seria la estratègia contraria i que ha anat guanyat punts les darreres setmanes. El resum podria ser: s’hauria de demostrar jurídicament qui té realment la darrera paraula sobre la Cope. És a dir, per molt que els bisbes tinguin uns representants en el Consell d’Administració, un President, una Permanent o una Executiva... qui mana realment a la Cope? Qui pot decidir?

Aquesta és una doctrina i una estratègia molt sistachsiana. És a dir, no fer frontisme sinó fer insistentment les preguntes adequades, on la resposta només pugui acaba sent: "és clar, qui pot decidir sobre la Cope és el titular majoritari de les accions, és a dir, la Conferència Episcopal Espanyola". I qui és “l’organ suprem” de la CEE? La Plenària (art. 8). I a qui ha de passar comptes la Permanent? A la Plenària, que pot deliberar sobre les seves decisions (art. 23). I així seguint amb tot l'articulat dels Estatuts que donen competències plenes a la Plenària. El titular de les accions és la CEE i CEE=Plenària.

Això, que no fa pas gaire podia semblar una collonada jurídica, agafa un relleu diferent després de l’elecció de Rouco per la minsa diferència de dos vots, i quan la llista de damnificats de Losantos comença a ser massa llarga, i a Roma ja n’han tingut prou. Si no pren les decisions qui ara les pot prendre, la factura pot arribar a la Plenària del novembre. I, de pas, Martínez Camino jugar-se la seva reelecció com a secretari de la CEE.

dimecres, 18 de juny de 2008

Ara toca Opus


Els delegats de mitjans de comunicació de les diòcesis catalanes fa anys que es reuneixen. Els resultats han tingut alts i baixos i en molts casos ha faltat la voluntat comuna de donar la empenta definitiva als projectes que s’han plantejat, però és un dels àmbits pastorals on entre els delegats diocesans hi ha hagut més relació.

D’aquí a pocs dies celebren l’habitual trobada anual i aquest any sembla que han decidit confiar en l’Opus. Provenen dels seus centres dos dels tres experts convidats. Són Daniel Arasa (fill) de la Pontifícia Universitat de la Santa Croce de Roma, doctorat amb una recerca sobre les webs diocesanes, i Salvador Aragonès, històric periodista avui a la Universitat Internacional de Catalunya (que ja sabem que no és de l’Opus però hi te bastant a veure). Els experts es completen amb Antoni Aira, que prové de la factoria de Blanquerna.

Cap d’aquests tres hauria estat tan inútil en la gestió dels mitjans de comunicació per permetre que la situació de la Cope hagués arribat fins on han deixat que arribi.

dilluns, 16 de juny de 2008

A Barcelona, res a celebrar


Aquest diumenge ha passat sense pena ni glòria el quart aniversari de la divisió imposada de la diòcesi de Barcelona, amb la creació dels bisbats de Terrassa i de Sant Feliu de Llobregat. He pensat sobretot en els capellans. M’ha quedat la gravada la veu d’un capellà per telèfon explicant-me com un forjat sacerdot de la diòcesi havia plorat. O d’altres pels qui va ser motiu d’obrir un parèntesis en la seva tasca pastoral. Se n’ha parlat molt de la divisió i les seves causes estan àmpliament documentades, però encara no s’ha escrit tot el que ha patit la gent. Singularment els capellans.

Però quatre anys després també s’ha de recordar que els capellans van protestar públicament i de forma rotunda quan s’anunciava que podria ser imminent la divisió. Quan la decisió es va fer pública amb la rubrica d’un papa que ja no estava per aquests temes, els capellans van fer el que van poder per assumir-ho i tirar endavant. Eclesialitat de pedra picada. Davant la possibilitat de canviar de diòcesi, pocs van ser els capellans que van sortir corrents cap a la diòcesi del bisbe que els agradava més. I els qui ho havien de fer, ja ho han fet i ja tenen els seus càrrecs diocesans (em sembla que ja només queda un capellà que encara no ha resolt el seu problema).

El balanç de veritat sobre els resultats de la divisió imposada no es podrà fer fins d’aquí a deu o vint anys. Per exemple s’haurà de veure que passarà amb Terrassa, que ha quedat com la diòcesi catalana (i probablement de tot Espanya) amb menys capellans per habitant gràcies als “profunds” estudis que van precedir la divisió. S’ha de recordar que el que es va posar en qüestió no va ser tant el què podria portar de bo la divisió d'un gran diòcesi, sinó que es fes per reial decret. I encara no s’han amortitzat tots els peatges d’un divisió imposada.

Per dir-ho amb totes les lletres. Terrassa s’ha convertit en una unitat pastoral desvinculada de Barcelona, sobretot perquè els dos bisbes no es poden veure entre ells. A uns els agradarà més el què fa un bisbe i a uns altres el què fa l’altre. Però el que no pot ser és que els èxits i fracassos d’una diòcesi es facin servir contra l’altra i que es vulgui treballar com si l’àrea metropolitana no fos una realitat social extremadament interelacionada. I entre Sant Feliu i Barcelona hi ha més sintonia sobretot perquè hi ha més complicitat entre els capellans, però Sant Feliu també es troba en la necessitat de reforçar la seva identitat. Alhora ningú ha resolt la patata calenta de la divisió del patrimoni.

En fi, tot de coses que s’haurien pogut evitar. Per això no sembla que hi hagi moltes ganes de celebrar aquest aniversari.

dimecres, 11 de juny de 2008

“Així, ¿vostè és català?”


Certament és una frase amb reminiscències pujolianes que no t’imagines en boca del Benet XVI, però la cosa va anar així. Ho explicava aquest diumenge Oriol Domingo a La Vanguardia. En un acte de la Fundació Centesimus Annus a Roma el representant dels grups de Barcelona i Madrid va dirigir unes paraules al papa en català per expressar-li el desig d’una propera visita a Barcelona el 2010 quan s’obri al culte la Sagrada Família.

Va ser després, en la salutació personal, que el papa va fer notar a Garcia i Clavel en italià -amb un “Així, ¿vostè és català?”- que havia entès la seva referència al català i que l’havia acollit amb simpatia. L’ocasió va ser aprofitada per recordar-li personalment al papa que als catalans ens agradarien algunes paraules seves en català quan s’escaigués.

Tampoc ara es tracta de fer una lectura èpica d’aquest episodi. I com a mínim el Benet XVI ha parlat en català un parell de vegades. La única gran assignatura pendent és la benedicció Urbi et orbi.

Però tampoc fa cap mal fer notar de tant en tant que hi ha un catolicisme que s’expressa en català, amb la mateixa normalitat que ho fa en qualsevol altra llengua. I que no per això és més o menys catòlic. Visualitzar que el català no és un patrimoni ni dels qui es diuen nacionalistes, ni dels que no se’n diuen. És una realitat, que agradi o no, marca un perfil propi de l’Església a Catalunya.

Es diu que ara, amb aquest papa i amb Bertone, la situació és diferent. Tot i que hi ha qui continua entestant-se en informar a Roma contra tot allò que és català, fins i tot a falsejar dades sobre el realitat religiosa del país, a Secretaria d’Estat estan més ben informats que abans. Però encara hi ha molta crosta que costarà de fer saltar.

L’”Així, ¿vostè és català?” és només la punta de l’iceberg de la feina que s’ha de fer a Roma per desmuntar els tòpics que hi ha instal·lats sobre la realitat de l’Església a Catalunya. Ara que tornen a dir que l’arquebisbe de Barcelona podria anar a parar al Vaticà, en aquest sentit allà ens podria fer un gran servei. Un català de pes a Roma ens aniria com anell al dit. Alguna cosa que ens comencés a recordar als temps del cardenal Albareda.

dimarts, 10 de juny de 2008

50 anys de litúrgia


Com que no hi podré ser perquè estaré a Toledo i no us ho podré explicar, us ho anuncio aquí. L’acte de celebració dels 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica de Barcelona que es farà aquest dijous al matí (alerta amb les absències episcopals). L’aplicació de la reforma litúrgica en aquest país seria diferent sense el CPL. Però a més de la història, avui continua essent una de les grans editorials religioses de Barcelona. Per això li dediquem el número de Foc Nou que està a punt de sortir.

divendres, 6 de juny de 2008

L’Església que no se sent


Els amics que em retreuen un cert filopapisme, no cal que continuïn llegint, o, en tot cas, ja estan avisats, tot i que no em refereixo només a Benet XVI. Em refereixo a la veu de la doctrina social de l’Església.

Pràcticament cada dia, quan llegeixes el VIS (que, per cert, no costaria gens que tingués un arxiu històric), ensopegues amb algun missatge de contingut social. I sovint amb paraules del papa que podríem subscriure qualsevol ONG. Aquesta setmana hi ha dos exemples ben clars: un la intervenció durant la recepció als membres de la simpàtica fundació Centesimus Annus i l’altra en el missatge a la cimera de la FAO.

Idees com “el gran desafiament d'avui és ‘globalitzar’ no només els interessos econòmics o comercials, sinó també les expectatives de solidaritat”, o que el "dret primari a l'alimentació està intrínsecament vinculat a la tutela i a la defensa de la vida humana. (...) Tota persona té dret a la vida; per això, és necessari promoure la posada en pràctica de manera eficaç d'aquest dret i s'ha d'ajudar les poblacions que pateixen per la manca d'aliments a arribar a ser a poc a poc capaços de satisfer les pròpies exigències d'una alimentació suficient i sana". O, dir als empresaris que "l'últim dia, el dia del Judici universal se'ns demanarà comptes sobre si hem usat el que Déu ha posat a la nostra disposició per respondre a les esperances legítimes i a les necessitats dels nostres germans, especialment dels més petits i necessitats."

Passa el mateix amb el missatge de Càritas que van enviar ahir. El tema és la dignitat dels immigrants. Són veus que se senten poc, i les culpes d’això estan repartides. Des de dins de l’Església per cridar més alt sobre altres temes (el cardenal Martino parla la Doctrina Social com "el secret més ben guardat de l'Església"), i des de fora per funcionar només amb estereotips.

dijous, 5 de juny de 2008

Més 'xulos' que un 8

Ells poden repartir a tort i a dret, però pobres dels qui diguin res en contra d'ells. Ni que sigui l’Osservatore Romano.

dilluns, 2 de juny de 2008

Esperpèntic (la Cope)


La cronologia és esperpèntica. Diumenge passat Juliana a La Vanguardia ens deia que Rouco va tirar pel dret amb la renovació de Losantos i Vidal a la Cope, tot i la oposició de Cañizares, i que Martínez Sistach va fer veure que passava vent. Dimarts el mateix Juliana ens diu que el mateix Sistach nega que s’hagi rentat les mans sobre el tema i el diumenge apareix finalment en una entrevista feta el dijous per deixar clara la seva oposició al contracte que garanteix la continuïtat de la deriva actual de la Cope i que a Roma ho veuen igual.

Últim capítol aquest dilluns al matí: Losantos a la mateixa Cope acusant al cardenal Lluís Martínez Sistach d’encobrir avortistes (té el mèrit d’anar darrera del Rey, del nunci o de Gallardón entre molts altres damnificats [Es pot escoltar a Federico a las 7. -7:22:45]).




Però quin circo tenim muntat! Això ho fas en qualsevol empresa i estàs al carrer al cap de dos segons i, a més, et posen a parir i et demanen públicament una rectificació. Seria més que escaient en aquest cas.

Potser ja ha arribat el moment de tirar pel dret i d’exigir als bisbes (a tots) que ens expliquin amb claredat fins on volen deixar arribar a la Cope.


PD: I per ara més aquí, aquí i aquí