divendres, 22 de desembre de 2006

Bon Nadal

Bon Nadal i entrada a d’any a tots els qui teniu la paciència de seguir aquest bloc. Espero que pugueu tenir uns dies de vacances en els que us recomano desenganxar-vos de l’ordinador. Si no ho podeu fer, una proposta nadalenca és visitar aquesta mostra virtual que ofereix el Monestir de Montserrat: Gravadors Catalans del Segle XX a la Biblioteca de Montserrat. És un recull de 200 gravats d'autors catalans actius durant el segle XX. Ens retrobem quan hagin passat els Reis.

dijous, 21 de desembre de 2006

El diàleg deu ser això

El periodisme no és una ciència exacte. I en el recull de premsa que m’han enviat en teniu una prova fefaent. És sobre la jornada de debat que va organitzar el Grup Sant Jordi el 2 de desembre.
Alguns antecedents. Aquest grup es va reactivar fa cinc o sis anys recuperant l’històric Grup Sant Jordi de Promoció i Defensa dels Drets Humans. Des de llavors l’ha acompanyat el bisbe Carrera i han organitzat actes públics diversos, actes tots interessants. Però l’any passat van posar en marxa una iniciativa més de fons. Organitzar una jornada d’un dia amb ponents i convidats rellevants o influents entre els ambients eclesials del país. Són sessions de treball a porta tancada, tot i que no es pretén guardar en secret el que s’hi diu o el que s’hi fa. He pogut anar a les dues sessions que s’han organitzat fins ara perquè una de les avantatges de ser periodista és que encara que no siguis rellevant ni influent també et conviden a aquestes coses i, a més, et donen dinar.
Aquest any, a remolc de la Instrucció Pastoral, el tema va ser “Espanya una, política i eclesialment?” Per això, aquest any també van convidar a periodistes de Madrid especialitzats en informació religiosa. La idea era que coneguessin de primera mà com es veu aquest tema des d’aquí, sense filtres, ni intermediaris. I mostrar com aquests temes es poden parlar amb gent de tot Espanya sense que aquesta es desmembri.
Els resultats els teniu a la vista en els articles de l’ABC i El Mundo, on una jornada de debat acaba semblant la proclamació de les Bases de Manresa. A remolc d’aquests articles, al Diari de Girona semblava que allò va ser una trobada de partit. Una interpretació que poc s’assembla a la de La Vanguardia, que amb informació de primera mà es presenta com una trobada sociovergent que aposta per la centralitat eclesial sense estridències.
Crec el punt just és situar-ho com una jornada de debat i de creació d’opinió, més que de reivindicació. Crec que és així pel fet mateix que la trobada preveiés la participació de tot tipus d’opinions. Així ho recull l’article del bisbe Carrera a Catalunya Cristiana. Com a mostra, la intervenció de Juan Antonio Ortega i Díaz Ambrona, membre del Consell d’Estat provinent de l’extinta UCD, que a última hora va substituir a Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón. Díaz Ambrona va poder afirmar que per ell dir idees com “La guerra d’Iraq està recolzada per Nacions Unides”, “La unió entre dos homes és equiparable al matrimoni”, o “Catalunya és una nació”, són tres preposicions de fe a les quals un s’hi adhereix per sentit identitari o de pertinença, no per la raó. I després de dir-ho davant d’un sanedrí amb alts representants del nacionalisme català no es va enfonsar l’edifici. El diàleg deu ser això. I encara que no s’hagi aconseguit que tothom ho entengui de la mateixa manera, crec que només hi ha una manera possible d’arreglar-ho: tornar-ho a intentar.

dimarts, 19 de desembre de 2006

La foto del dia VI


Els tarragonins del govern volen donar a la seu primada de les Espanyes el reconeixement que es mereix. Així, després de la visita de Montserrat Coll aquest dilluns ha estat el vicepresident Carod-Rovira qui ha visitat l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol. Ja es van fer la foto a l'octubre durant la precampanya. A dos quarts de vuit del vespre l’arquebisbat de Tarragona ha enviat la nota i la foto. Ja no hi ha la corona d’advent sobre la taula i, certament a l’arquebisbat tenen criteri per anar variant la foto i fer-les més simpàtiques. A més aquesta està feta des de darrera i ens permet veure l’altra banda del despatx de l’arquebisbe Pujol.

dilluns, 18 de desembre de 2006

Naixement per cesària

Aquest diumenge he tingut una d’aquelles activitats que m’agraden tant, la festa de Nadal de l’Esplai: a la muntanya, gimcana, missa per nens (per cert, feta i predicada amb molta traça pel capellà), dinar fred de carmanyola, festival infantil, fer cagar el tió...

El cas és que el grup de nens d’11 i 12 anys han fet una representació de com seria avui el naixement de Jesús, segons un Telenotícies Vespre. Evidentment, abans haurien fet una ecografia, on es veuria “un nen molt brillant”. Com que el nen venia de cul, el part hauria estat per cesària. L’Àngel no es molesta a anar a veure els pastors, perquè els avisa per telèfon mòbil. A les notícies informen de l’esdeveniment, indicant a la previsió meteorològica que farà bon temps. Per això, es forma un embús a l’AP-7 on s’hi troben atrapats els Reis Mags, que finalment arriben a la clínica gràcies al GPS. També hi arriben els pastors, però quan obsequien a l’infant, la mare no està al cas perquè està parlant pel mòbil. Els visitants, a més, porten regals cars i molt tecnològics que al nen no li serveixen per res.

Real com la vida mateixa. No sé perquè hi ha escoles que no deixen que els nens facin el pessebre. Les úniques sensibilitats que poden ferir són les dels adults, que ens hi veien retratats.

divendres, 15 de desembre de 2006

El secret més ben guardat de l’Església

El cardenal Renato Martino, el que seria un ministre d’assumptes socials del papa, sap caure bé i es troba bé a Barcelona. Aquesta setmana ha vingut a Barcelona per presentar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església, editat en català per Claret. El president del Pontifici Consell de Justícia i Pau –i des del març també responsable del Pontifici Consell per a la Pastoral per als Emigrants- dimecres va fer una roda de premsa i una presentació del Compendi a la Facultat de Teologia, va sopar i dormir al seminari, i dijous va fer una xerrada als capellans. El va acompanyar l’arquebisbe Sistach i altres bisbes com l’arquebisbe Pujol de Tarragona.

En la roda de premsa va donar idees interessants que haguessin pogut tenir més ressò. Preguntat sobre perquè és més coneguda la doctrina moral o la disciplina de l’Església que la doctrina social va fer broma i tot: “Diuen que la doctrina social és un dels secrets més ben guardats de l’Església”. Reconeix que a l’Església “s’ha fet poc per donar a conèixer la doctrina social”, que malgrat les recomanacions del Vaticà en alguns seminaris no està present en els seus estudis: “Si la doctrina social no la coneixen els capellans, com la coneixeran els laics”. En part, aquesta situació l’atribueix a que fins l’any 2004 no es va publicar aquest compendi i la doctrina estava molt dispersa. Pot ser això.

El Compendi, redactat el Pontifici Consell de Justícia i Pau, recull en 583 punts la doctrina de l’Església en temes tan diversos com els drets de la persona, la família, el món del treball, l’economia, la política, les relacions internacionals, la pau o el medi ambient i els principis en els que se sustenta. El Cardenal Martino, va explicar que a les desenes de personalitats internacionals i en els països on l’ha presentat ha trobat una bona acollida. Va destacar especialment la d'altres Esglésies com l’Anglicana i la russa. Amb els ortodoxos russos això ha donat peu a iniciar un estudi o projecte conjunt sobre el tema. Martino ho va dir ben clar: “La col·laboració en aquests temes és molt més fàcil perquè no es toquen temes teològics”. Alhora, perquè es un text de l’Església catòlica però que s’adreça a tots aquells que tenen en el centre de les seves preocupacions la dignitat de la persona.

En la presentació més formal que va fer en l’acte a la Facultat de Teologia em va sorprendre gratament que presentés el Compendi com un instrument de discerniment cristià i comunitari basat en el mètode del veure, jutjar i actuar, sempre emmarcat en la Paraula de Déu. Diria que és la primera vegada que sento un càrrec pontifici parlant de la revisió de vida.

Així, una presentació per sortir-ne reconfortat. A nivell d’anècdota, a més, cal dir que a la Facultat de Teologia el cardenal Martino va tenir el detall de llegir les salutacions i la primera pàgina del seu discurs en català. Acabada aquest part va fer una pausa per dir “No piensen que voy a seguir en esta lengua que conozco. No soy un extraño en Barcelona” i va explicar que ve sovint a Barcelona on hi té uns cosins. “He volgut donar una demostració que en sóc capaç”, i el van aplaudir amablement. Quedar bé, no costa res.

I no és per criticar, però també entenc que no hauria costat res que la versió catalana del Compendi, publicada ja en 29 llengües, s’hagués enllestit abans. Tan costa posar-se d’acord per publicar una traducció?

PD: Volia fer un vincle al text del Compedi a la web del Vaticà. Però m'he trobat que a Textos Fundamentales hi ha la Bíblia, el Vaticà II, el Catecisme, el seu compendi, un llibre de Joan Pau II... tot menys el Compendi de Doctrina Social. Certament, és un secret molt ben guardat. Potser ho podeu buscar aquí.

dimecres, 13 de desembre de 2006

Ràdio Estel, tenim un problema

No em sembla molt estètic opinar sobre la “competència” però en tractar-se dels mitjans de comunicació de l’arquebisbat penso que ho pot fer tothom, perquè són una mica com els nostres mitjans públics. D’altra banda, i ho dic seriosament, des de Foc Nou mai em considerat Catalunya Cristiana com la competència, ja que el format de setmanari i de revista mensual són absolutament complementaris, no es treuen lectors els uns als altres. Al contrari, res seria més positiu que l’Església catalana tingués dos o tres publicacions potents.
Bé, feta aquesta prèvia necessària ja que hi ha gent amb la pell molt fina, cal dir que la situació de Ràdio Estel i Catalunya Cristiana és un desastre. I ja no entro en els continguts, que seria un qüestió més opinable. Em refereixo a les dades de l’últim EGM que segons l’E-notícies dóna a Ràdio Estel 6.000 oients, 10.000 menys que l’any passat. Com que l’EGM es basa en enquestes, en xifres tant petites aquestes fluctacions són normals. El problema és que abans de l’actual etapa l’emissora, sota la direcció de Santiago Ramentol i després de Teresa Pou, Ràdio Estel va arribar als 80.000 oients. Així, és clar que tenim un problema. A més, precisament quan Ràdio Estel ha perdut més oients ha estat quan s’ha inclinat per fer una ràdio més catòlica i més pels catòlics, amb serveis litúrgics inclosos. Això està bé que ho faci una parròquia, però un dels pocs mitjans que té l’Església catalana d’arribar a les oïdes de la gent allunyada de l’Església no té cap sentit es dediqui només a acontentar a la parròquia dels convençuts. I, a més, a la vista estan els resultats.
La situació és paral·lela a Catalunya Cristiana, que segons l’OJD en els darrers 10 anys també ha perdut més de 3.000 subscriptors (10.682 el desembre del 1995 / 7.457 el desembre del 2005). A més, aquests lectors els ha perdut pràcticament tots de l’edició catalana ja que la castellana (un 1.600) només n’ha perdut un 200 (Si us interessen més dades sobre mitjans de comunicació de l’Església catalana em permeto recomanar un reportatge que vaig publicar l’any passat a Comunicació 21)
Tot plegat, un problema que no sembla que preocupi gaire a qui hauria de preocupar. No seria més intel·ligent tancar deu parròquies de les que hi van quatre gats i dedicar alguns esforços i recursos a tenir uns mitjans com Déu mana?

dilluns, 11 de desembre de 2006

Bonaventura Pelegrí: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”

Just abans de començar el pont un e-mail ens comunica la mort de Bonaventura Pelegrí. Va morir dimarts el matí a l'hospital on es recuperava d'una caiguda. Els diaris de Lleida en parlen com d’un lleidatà universal. Certament la figura de Ventura Pelegrí és una mostra del com viure allò global i allò local de forma paral·lela. En parlava amb més propietat ahir el Pipo Carbonell a La Vanguardia.
Avui he pogut recuperar una entrevista de luxe que li va fer un altre capellà eminent, Ramon Prat i Pons. La vam publicar a Foc Nou el 2002 en motiu de l’homenatge que li van fer a Lleida en complir els 80 anys amb la publicació del llibre Església i societat en diàleg (Pagès Editors). Rellegir-la avui té ple sentit. Només tres mostres.

Una amb sornegueria quan Ramon Prat li pregunta per si ha valgut la pena viure: “Com a síntesi potser val la pena recordar aquell famosa cançó de la Violeta Parra, ‘Gracias a la vida que me ha dado tanto…’ Ella va descrivint el sentit, les capacitats intel·lectuals i polítiques de l’ésser humà, els amics… tot el que sense la vida no existiria. M’imagino que la Violeta Parra deuria ser atea i el que a mi m’estranya és que ella acabés malament, que una dona que és capaç de fer aquest cant a la vida i després se suïcidés. En canvi, jo no.”

Una altra més de fons i cabdal “Si el món és ambigu hi caben totes les decepcions, però també hi caben totes les meravelles. A mi el que em toca és mirar de col·laborar en tot el que sigui positiu i meravellós. De fet, la meva experiència és que jo no he parat mai de meravellar-me a tot arreu de les belleses que hi ha en aquest mon, en llocs on un creuria que no n’hi ha…”.

I la cloenda de l’entrevista: “Per mi esperança és que Déu ho pot tot”. Et trobarem a faltar.

Una visita de protocol

Ahir diumenge La Vanguardia feia una carregada de profunditat contra el canvi de titular a Afers Religiosos. Amb foto del Carod-Rovira amb la corona d’espines inclosa. No és una foto innocent ja que La Vanguardia si que la llegeixen a la resta d’Espanya... i a Roma. Per tant, no es pot dir que la Montserrat Coll s’hagi trobat una amable benvinguda.
En tot cas, els gestos compten i avui dilluns Coll s’ha reunit “en un ambient distès i cordial” amb l’arquebisbe Jaume Pujol, president de la Conferència Episcopal Tarraconense. La foto és de tots dos al ja conegut despatx de l’arquebisbe amb una corona d’Advent i tot. I la nota de premsa oficial de l’arquebisbat d’allò més amable. La oficial de la Generalitat és la mateixa.

diumenge, 10 de desembre de 2006

Un 'meme'


Ara quan baixo el correu descobreixo que tinc un meme, que ni tan sols sabia que existien. M’ho envia l’incombustible Ramon Bassas. Es tracta de seguir les instruccions i penjar el resultat al bloc. "Agafa el llibre més proper. Obre'l per la pàgina 123. Troba la cinquena frase. Escriu l'oració juntament amb aquestes instruccions. Ull!, no busquis el llibre que més t'agradi, si no, el que tens al costat". I al costat tinc una reedicció d’un llibre entrevista a Loris Capovilla, el qui va ser secretari de Joan XXIII, i que precisament vam poder entrevistar aquesta primavera per El Ciervo i Foc Nou (hi podeu llegir els articles). Amb 91 anys està esplèndid. La frase, però, surt més enigmàtica que brillant.

“El cardenal Spellman había explorado ya el terreno”

Juan XXIII. En el recuerdo de su secretario Loris F. Capovilla. Marco Roncalli. Palabra. Madrid, 2006.


M’ha semblat un divertimento intel·ligent i ho reenvio a quatre blocs propers: dos jesuïtes, un periodista i un germà:

Santi Torres, Eloi Aran, Joan Salicrú i Joaquim Llisterri.

dimarts, 5 de desembre de 2006

Primera i segona lectura

Avui he estat tot el dia a casa fabricant mocs. Aquesta parada tècnica em permet recomanar dues lectures de cara a aquest pont, un claretià i un caputxí.

D’una banda una àmplia entrevista a Fernando Sebastián publicada aquest diumenge a l’ABC. L’arquebisbe de Pamplona és un claretià amb molt de pes a la Conferència Episcopal i tots els bisbes se l’escolten quan parla. Sebastián, un dels ponent de la Instrucció Pastoral, dóna claus de lectura d’aquest document i l'entrevista permet entendre què es respira entre els bisbes espanyols.

Com a segona lectura us recomano aquest article enviat per Zenit. M’ha cridat l’atenció pel seu autor, el caputxí Raniero Cantalamesa. A més de tenir un cognom italià d’aquells que fa gràcia, Cantalamesa va predicar el retir dels cardenals previ al conclave del 2005 que va escollir a Benet XVI. Per tant, és una veu de pes de la qual no n’havia llegit mai res. Hi ha entrat pensant que seria un bon totxo d’article, i no. Realment està escrit per un bon predicador. És molt interessant el contingut sobre les investigacions històriques i les recreacions periodístiques del Jesús històric, amb coses ben sabudes però que mai fa mal per refrescar la memòria catequística. Un debat amb les posicions oposades al seu punt de vista sense neures persecutòries. Ben catòlic. Apa, bon cap de setmana.

dilluns, 4 de desembre de 2006

Mèxic, a bufetades


Per pintoresca i per dramàtica, la foto dels enfrontaments al parlament de Mèxic previs a la jura del nou president ha donat la volta al món. Però de Mèxic aquests dies ha arribat una altra notícia aparentment insignificant. El 25 de novembre la Santa Seu va anunciar la reestructuració de la divisió eclesiàstica de les diòcesis mexicanes. Es creen quatre noves províncies i arquebisbats i quatre diòcesis canvien de demarcació. Certament no és una notícia de gran transcendència. Però crida l’atenció la nota oficial de la Conferència Episcopal Mexicana. Diu que la modificació s’ha fet després de la demanda que es va fer en la plenària dels bisbes mexicans del 2003 i que s’ha realitzat “recolzats per un estudi seriós i una àmplia consulta entre l’episcopat sobre la realitat en els seus aspectes sociopolítics, econòmics, culturals, religiosos, de comunicació i desenvolupament i de la seva pròpia experiència pastoral”. És a dir, que el cardenal Re ha hagut d’escoltar molt abans que la Congregació per als Bisbes proposés al papa la nova divisió. Igual, igual que a Barcelona, oi?

D’altra banda, mirant la web de la Conferència Episcopal Mexicana m’he topat amb la nota que han fet els bisbes sobre el canvi de president. Val la pena llegir-la i comparar les preocupacions fortament socials dels bisbes mexicans amb les dels bisbes espanyols. A veure si encara haurem de fer una nova campanya amb el lema “Volem bisbes mexicans!”.

diumenge, 3 de desembre de 2006

Canvi a Afers Religiosos

Amb el nou govern de la Generalitat Afers Religiosos torna a ERC, dins de la vicepresidència de Carod-Rovira. Així, dimarts es farà efectiu el canvi que ja era previsible de responsable. Montserrat Coll torna a la direcció general d’Afers Religiosos, que abandona Jordi López Camps. Com sabeu, López Camps va ser qui va substituir a Coll quan al maig es va trencar el govern tripartit. O sigui, que tot canvia i tot continua igual.

Dues idees. La bona i la dolenta. La dolenta és que aquests canvis dins d’un govern que és el mateix no tenen gaire sentit, més enllà de la lògica de distribució de carteres. La Montserrat Coll i el Jordi López tenen dos tarannàs i estils molt diferents, però a cap dels dos se’ls ha fet fora perquè ho fessin malament, ni perquè es cregués que un ho faria millor que l’altre. La bona és que malgrat les diferències Afers Religiosos des de la seva creació s’ha mantingut en persones que saben el que tenen entre mans. I això vol dir que se’n pot esperar una continuïtat en el que es essencial. Per tant, en els dos grans temes que tenen sobre la taula: la normalització de les comunitats islàmiques dins del panorama religiós i cívic del país, i la discreta col·laboració amb l’Església catalana per conrear una imatge digerible davant Vaticà.

divendres, 1 de desembre de 2006

Feia falta aquesta Instrucció Pastoral?

Ja m’he llegit la Instrucció Pastoral “Orientaciones morales ante la situación de España”. No cal que aplaudiu perquè certament ha estat una lectura poc profunda i amb no gaires ganes. Però si que em permet apuntar algunes coses. Si en teniu ganes, també podeu escoltar que en va dir Martínez Camino a la roda de premsa de dimecres.

La principal és que a hores d’ara encara em pregunto: era necessari aquest document? Segons els bisbes volen “aclarir des del punt de vista de moral cristiana i la Doctrina Social de l’Església alguns punt concrets de la vida social i política”. I ho fan marcant-ne set. Tres són sobre el funcionament de la democràcia, un sobre la llibertat religiosa, un sobre el terrorisme, un sobre “els nacionalismes i les seves exigències morals”, i l’últim sobre la caritat. Realment aquest són els temes claus que ha d’afrontar aquest país? Són els temes en els que és més urgent o necessari aportar-hi la llum de l’Evangeli? Una simple enquesta entre els consells pastorals diocesans probablement ho desmentiria. Per això, crec que el principal problema del document és de base: la percepció de quin país tenim.

D’altra banda el document té un problema formal molt important. Es noten massa les presses i la mà de les esmenes. És a dir, com que el cos principal era molt dur, es veu massa que s’han afegit successives matisacions per fer-lo digerible. Això s'ha presentat com una victòria dels sectors moderats. Però el resultat final és que pots trobar paràgrafs que diuen una cosa i paràgrafs que n’acaben dient un altra. De tal manera que tothom pot trobar la cita que el faci content i que sigui un document que tothom pugui utilitzar segons més li convingui. Per respectar la pluralitat eclesial pot ser una bona sortida però converteix el text en una aportació prou inútil i obviable. Això es posa més en evidència en els temes més polítics, com el del nacionalisme (per cert, quina necessitat hi ha que els bisbes jutgin “moralment” una determinada opció política?). No s’arriba a canonitzar la unitat d’Espanya, però es defensa com una unitat secular i històrica (la situen en l’època dels romans) i com un bé a preservar, però s’admet la legitimitat dels nacionalisme, sempre que no sigui violent (suposo que aquest advertiment s’hauria de fer a totes les opcions polítiques). Un bon garbuix.

En aquesta mateixa línia no entenc coses que estan bé de la Instrucció, però que no crec que vinguin al cas. Per exemple, recordar la necessària separació dels poder judicial i executiu, el respecte de la llibertat religiosa, o que la política ha d’estar al servei del bé comú. Tant malament està la democràcia del nostre país? És l’Església en aquest tema un model de virtuts? Igualment, penso que és perillós posar-se en un terreny tant relliscós com el de la superioritat de la moral per sobre les lleis democràtiques. És evident que una majoria parlamentària no es pot atorgar el dret a aprovar lleis immorals, però qui fixa que és moral? Per uns serà immoral el matrimoni gay, però per altres ho serà que hi hagi pisos buits per pura especulació mentre hi ha gent que dorm al carrer i el govern no els expropiï.

Com que no es tracta d’allargar-se més que la pastoral, millor deixar-ho aquí. Però també n'hi hauria per sucar pa en la visió amb tons apocalíptics de la onada laicista o l’amenaçada reconciliació nacional. El que no em puc estar de dir és que aquest discurs també seria més creïble si s’hi aportessin algunes dosis sensates d’autocrítica sobre el paper que hi té la església institucional.

Els qui som pares ja hem après que les instruccions han de ser clares i les justes, ni una més ni una menys de les necessàries. Sinó les instruccions acaben sent inútils, sobreres o fins i tot, perjudicials.

dimecres, 29 de novembre de 2006

Contra la violència de gènere

Cada dia té les seves sorpreses i avui ha estat l’arquebisbe de Barcelona. Les cartes dominicals que surten al Full Dominical i a d’altres mitjans s’acostumen a enllestir amb gran antelació, probablement entre quinze dies i tres setmanes. Es fa perquè hi hagi temps de distribuir-les, tot i que a aquestes alçades de la tècnica moderna el termini potser es podria escurçar. Mai, però, són escrites al moment i, per tant, poques vegades segueixen l’actualitat immediata.

Per això, quan hi ha un fet extraordinàriament rellevant, alguna vegada es canvia a darrera hora la carta dominical del diumenge perquè almenys la que surt als diaris tingui l’actualitat necessària. Passa poc sovint, ni una vegada cada any, però aquest diumenge Martínez Sistach ha considerat que era urgent canviar el tema. I aquest matí ha enviat a la premsa aquesta carta dominical que en substitueix una altra sobre la Immaculada.

La veritat és que hi hem sortit guanyant i està molt bé una condemna clara i contundent de la violència contra les dones i de la violència en general. Modestament, només em permetria matisar el si la presència de violència en els mitjans afavoreix que hi hagi més violència en la societat. Tot i que no hi ha respostes científiques tancades, almenys en aquest cas sembla que la presència constant de la violència de gènere en els mitjans més aviat ha servit per estigmatizar als agressors. Per tant, en aquest cas s’ha fet una aportació positiva. Però tampoc ens discutirem per això. El que està bé és que un bisbe es mulli quan convé i si ha arribat a canviar la carta dominical és que realment ho considera important.

El document

Aquest migdia a la web de la Conferència Episcopal Espanyola ja han penjat la famosa instrucció pastoral. Són 27 pàgines.

Lucia, el capellà i les mares


Ahir dimarts tocava Liceu. Lucia di Lammermoor, una de les òperes fàcils i agradables, d’aquells que quan el cantant diu “sento un cavall que s’acosta”, l’orquestra agafa el ritme al galop per si no havia quedat prou clar. L’expectació d’ahir era per la soprano, la Gruberova, però ens vam quedar sense com ja s’havia anunciat feia uns dies. Llàstima, tot i que quan ja has tingut la sort d’escoltar-la una vegada a la vida ja et pots morir, i la substituta, Mariola Cantarero (què sembla una broma de nom per una cantant), va estar a l’alçada del paper.

Com és habitual amb les òperes clàssiques ens van delectar amb una escenografia moderna, que no sempre és fàcil d’encertar. Ahir, per exemple, va tenir moments ben resolts, però el conjunt que ens van oferir eren restes reciclades dels decorats de “El gran dictador” adornades amb unes moquetes que els van deixar els de la Fira de Mostres. Tot s’ha de dir, que almenys en aquest cas es van respectar el símbols religiosos que tenen un sentit en el desenvolupament de l’obra. Així, al capçal del llit de Lucia es mantenia el seu crucifix. I una gran creu lluminosa presidia l’evocació a l’amor sincer de l’ària de la bogeria, quan es fa passar el compromís matrimonial jurat davant de Déu per amor per davant del matrimoni oficial certificat per un sacerdot però forçat.

El que em crida l’atenció és que a la majoria d’òperes la imatge de l’Església no quedi molt ben parada. Una tradició que es remunta a La flauta màgica. Tot i que en la Lucia no és el cas més espectacular, ja que, per exemple, en un moment intervé el capellà com una espècie d’abat Oliba i exigeix una pau i treva als qui es van a enfrontar. Però en conjunt, el capellà queda sempre aparellat amb els interessos institucionals i de poder, que passen per davant de l’amor veritable. Perquè després diguin que això de la onada laïcista és culpa del govern.

No em resisteixo a oferir-vos un mp3 amb un fragment. És dels més brillants i efectius de Lucia tot i que l’escena no té cap ni peus. Estan Lucia, el seu germà, que l'acaba de forçar a casar-se amb qui no vol, el marit sobrevingut, el capellà i la criada, i de cop apareix l’amant veritable, enemic de la família de tota la vida. En una escena així on l’aire es podria tallar amb un ganivet, tots sis es posen a cantar amb el cor enlloc de tirar-se els plats pel cap, que és el que fan quan s’acaba aquest fragment. La versió que us poso és brillant, amb Maria Callas al capdavant dirigida per Karajan. Si, sona tronada perquè és del 1955, però val la pena.

Aprofito per intentar reconfortar amb la bellesa d’aquesta peça a un amic de Foc Nou que avui dimarts ha enterrat la seva mare. En el funeral ha fet una emotiva glossa de la senyora Maria, que ha estat una descripció perfecte del que és una mare. Tots hi hem vist les mares. Una música imponent potser ajuda als sentiments. És d'aquelles melodies que ajuda a reprendre l'empenta.

diumenge, 26 de novembre de 2006

Repercussions de la unitat episcopal

Una mostra de la brillantor comunicativa dels bisbes espanyols són alguns dels titulars de diaris que ha donat la Instrucció Pastoral:

La Vanguardia: “El episcopado apoya la unidad de España, pero no como bien moral”. Avui: “El fre de Blázquez no frustra un document pastoral sobre la unitat d'Espanya i contra Zapatero i la memòria històrica.”. El Periódico: “Els bisbes volen que es preservi la unitat d'Espanya”. El Pais: "Los obispos admiten 'indulgencia' para los etarras que dejen la violencia". El Mundo: "Los obispos rechazan que se trate a ETA como interlocutor político'". Abc:: "Los eventuales contactos con ETA deben ceñirse a su desaparición". I, aquesta vegada, ningú pot disparar contra el pianista perquè són els mateixos bisbes els qui s’han posat en aquest embolic.

I per animar-ho més ahir dissabte a quarts de deu del vespre el servei de premsa de la Conferència Episcopal Tarraconense envia als periodistes una nota del bisbat d’Urgell on el bisbe Vives diu que “La manera de treballar actual de l'Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola és una manera a desterrar” tot i que “aquesta vegada, per sort i gràcies a Déu, s'ha pogut fer una redacció acceptable”. Llegiu-les senceres.

Finalment, obertes les especulacions sobre els vots episcopals catalans, aclareixo que Ciuraneta no va votar perquè era a Roma en un acte oficial del procés de beatificació de 169 màrtirs lleidatans de la Guerra Civil. A més, va anar al Vaticà acompanyat de tot el seu equip jurídic, que ara mateix té més feina a Roma que a Madrid per conservar les seves obres del Museu diocesà.

divendres, 24 de novembre de 2006

Resulta que

Recapitulem. Resulta que fa dos o tres anys un petit bisbe comença a predicar que l’Església ha de pregonar la unitat d’Espanya com un bé moral a preservar. Resulta que es troba amb l’aplaudiment de la majoria de bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola. Però resulta que una minoria hi està radicalment en contra perquè entén que és un tema que no té res de moral, i si no ho entenen així, sap que bona part de la gent de la seva diòcesi si. I resulta que la majoria aconsegueix convocar una reunió extraordinària per debatre aquest tema. Però també resulta que com que no tots hi estan d’acord ho intenten dissimular amb la necessitat de fer una anàlisi de la situació social, política i cultural d’Espanya davant la gravetat del moment, gravetat que només veuen els que escolten la COPE, que resulta ser la emissora dels bisbes. Llavors resulta que com que no hi ha acord s’encarrega el tema a una comissió on resulta que tots estan a favor de les tesis de la majoria. Entremig resulta que el papa visita Espanya i diu als bisbes que la unitat més important és la unitat episcopal. Per això resulta que quan finalment es presenta el document a la plenària de novembre sembla que si no hi ha acord s’aplaçarà la seva aprovació. Però resulta que la majoria decideix tirar-ho endavant per 50 vots a 70 i no esperar a la plenària del març. I llavors resulta que a la minoria només li queda la opció de suavitzar un document que no els agrada però que sense les seves aportacions seria pitjor. I com que resulta que la majoria vol treure el document però tampoc volen que sigui amb gaires vots en contra accepten alguns retocs. Així resulta que la majoria dels bisbes que s’hi oposen acaben optant per l’art del possible tot i que resulti que el que es pacta no siguin uns pressupostos sinó uns principis morals barrejats amb la política. I llavors resulta que només s’hi acaben oposant 6 bisbes contra 63 bisbes i tres voten en blanc i un fa un vot nul (què estava dormint, o què?). I així resulta que sembla que sigui un document amb un gran acord, encara que hi ha un minoria que ni tant sols hagués volgut fer el document i menys aprovar-lo en aquesta sessió on se’ls va presentar a ultima hora. Perquè resulta que el document estava taaaant madur que avui encara no han pogut donar una versió definitiva a la premsa que s’ha hagut de resignar amb un resum i que així potser resultarà que aquest cap de setmana ens el podrem trobem filtrat en algun diari alfabètic. I a més resulta que sense haver llegit el document no se’n pot fer una valoració raonada. I encara resulta que com que a Catalunya hi ha 11 bisbes (Ciuraneta no era a la Plenària) i al País Basc 4 ara entrarem en una llarga especulació sobre quins són els que han votat a favor i quins en contra de la que mai n'acabarem traient l'aigua clara. I de tot això resulta que dels grans temes que queden per resoldre en aquest país com l’extensió de l’estat del benestar, l’acollida dels immigrants, l’especulació immobiliària, la precarietat laboral, o les famílies que no arriben a finals de mes no en parlen els bisbes i si en parlen, tal i com estan fent les coses, no es poden queixar de que no surti als titulars. I al final resulta que estem a divendres a la tarda i que un acaba pensant que a un servidor li hauria estat indiferent si aquesta setmana els bisbes enlloc de fer documents inútils s’haguessin estat toc... ... i resulta que acabo esborrant l'exabrupte perquè, a sobre, resultarà que algú s’ofendrà per aquesta frase i que després em penediré d’haver-lo escrit.

També hi ha bisbes que donen alegries

Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.

Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.

I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.

Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.

Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.


dimecres, 22 de novembre de 2006

Necrològiques

Avui dimecres la portada de La Vanguardia diu “El vaticano estudia si autoriza el condón en algunos casos. Pág. 35”. Vas a la pàgina 35 i hi ha... les necrològiques. Més que un error crec que és una premonició. Tot respon a un estudi que Benet XVI va encarregar al Consell Pontifici de Pastoral de la Salut i que ha entregat a la Congregació per la doctrina de la Fe. El cardenal Javier Lozano Barragán va explicar ahir que el seu informe “no només ofereix dades objectives sobre l’ús del preservatiu, sinó també un ventall de les diverses posicions pastorals adoptades en el món” i que tot està en mans de la “saviesa especial” de Benet XVI. Després del número de la setmana passada sobre el celibat dels capellans, tot plegat no ho acabo d’entendre. Perquè el papa està posant aquests temes sobre la taula si no sembla que hi hagi un interès en canviar el posicionament doctrinal? Per deixar-ho tal i com està no seria millor no tocar-ho? I si, en canvi, està volent enviar un missatge de renovació de forma subtil, és tanta la subtilitat, que no es nota. O jo sóc massa obtús per veure’l.

dimarts, 21 de novembre de 2006

No news, good news

Sembla que gràcies a Déu no tindrem notícies de la instrucció pastoral sobre la unitat d’Espanya, almenys fins al març. Avui una bona informació de l’Oriol Domingo a La Vanguardia explica que els bisbes han arribat a la plenària d’aquesta setmana sense tenir l’esborrany del document, i això fa molt difícil que s’aprovi en aquesta reunió. Si la oposició al document no s’aconsegueix que sigui ideològica, la via del procediment és una tàctica que eclesiàsticament acostuma a donar bons resultats. També El País i El Periódico donen per fet que Blázquez aconseguirà ajornar la possible aprovació del text fins a la plenària del març. Fins i tot s’especula que la polèmica referència a la unitat d’Espanya com a bé moral ha caigut del text, un consol relatiu ja que un document sobre la situació social i política d’Espanya signat pels bisbes que tenim en aquest moment pot ser per apretar a córrer.

La polèmica ha deixat en un segon pla el discurs d’obertura de la plenària del president Ricardo Blázquez, precisament perquè no era un discurs polèmic, centrat en recordar els eixos centrals dels missatges de Benet XVI en el seu viatge a València. També s’ha de destacar la part dedicada a l’acord de finançament entre l’Església i el Govern. Tot i que no comparteixo que sigui un model òptim, no havia vist mai una justificació tant sensata com la que fa Blázquez del perquè l’Església també té dret a rebre diners públics. No hi ha res millor que tenir bisbes que quan volen explicar una cosa, se’ls entengui. Llàstima d’aquella veu que té...

Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.

divendres, 17 de novembre de 2006

Que no

«En la mañana de hoy, 16 de noviembre, en el Palacio Apostólico, el Santo Padre presidió una de las periódicas reuniones de los jefes de dicasterio de la Curia Romana para tener una reflexión común. Los participantes en la reunión han recibido una información detallada de las peticiones de dispensa de la obligación del celibato presentadas en los últimos años y sobre la posibilidad de readmisión al ejercicio del ministerio de sacerdotes que actualmente se encuentran en las condiciones previstas por la Iglesia. Se ha reafirmado el valor de la opción por el celibato sacerdotal, según la tradición católica, y se ha confirmado la exigencia de una sólida formación humana y cristiana, tanto para los seminaristas como para los sacerdotes ya ordenados». Comunicat oficial de la Santa Seu.
Que no hi ha més cera que la que crema. De tota manera, és més suau que quan Joan Pau II va tancar la porta a l'ordenació de les dones. En aquest cas no s'argumenta perquè es "reafirma" el celibat com a "opció". Per tant, almenys sembla que sigui un tema del que es pot continuar discutint sense que sigui motiu d'anatema. Ara, que Ratzinger no ho canviarà, sembla que hi podem pujar de peus.

dijous, 16 de novembre de 2006

I la Cope?

Em truquen aquesta tarda: “És veritat que ahir el Matabosch va dir que havien baixat les subscripcions a l’arquebisbat per culpa de la COPE?”. Si, en va parlar, perquè li vam preguntar quants subscriptors –gent que paga una quota regularment- tenia l’arquebisbat i quina tendència havia tingut els darrers anys. I Matabosch va dir que els 7.000 subscriptors eren menys que l’any passat, però aquest any s’havien de descomptat els que eren de Sant Feliu i de Terrassa. Va dir que molts subscriptors eren gent gran i que eren baixen quan es morien. I va dir: “també hem de dir, i ja ho vam dir ara fa un any, que certes emissores no ens afavoreixen gens. Al revés, ens dificulten, hi ha molta gent que s’ha donat de baixa perquè no està d’acord amb certs mitjans de comunicació de l’Església. I això és així. Ara, mirarem de compensar-ho, que no només sigui per donar diners el dia de germanor sinó que també sigui pels subscriptors. De fet, la suma dels subscriptors i de la campanya de germanor és el 10% del pressupost [de l’arquebisbat]”. Quan tinguem les dades dels tres bisbats sumarem per conèixer la magnitud de la tragèdia.

dimecres, 15 de novembre de 2006

Els números de Barcelona

Arriba mossèn Antoni Matabosch de delegat d’economia de l’arquebisbat i... nada por aquí, nada por allá i ta-ta-xan!!!: el primer any aconsegueix capgirar els números de l’arquebisbat de Barcelona. El 2005 hi va haver superàvit en el balanç corrent, sense vendre cap terreny (com es feia abans per equilibrar els comptes) i a més es presenten els números certificats per un auditoria externa. Ningú li pot negar la capacitat de gestió al Matabosch, com tampoc al subdelegat Manuel S. Bernades que s’ha pres la seva feina amb gran entusiasme i competència.

Aquest són els números que han presentat aquest dimecres al matí en la roda de premsa presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach. Coincideix amb les que aquesta setmana estan fent a la majoria de bisbats per presentar la col·lecta de Germanor d’aquest cap de setmana i els comptes del 2005.

Evidentment en la roda de premsa de Barcelona s’han afanyat a dir que aquest benefici (400.000 euros en un pressupost de 14,8 milions) és puntual i que els diners de l’Església no arriben a totes les necessitats que s’han de cobrir. Cosa que també és veritat. Aquest any s’han aconseguit uns 600.000 euros de donatius extraordinaris i no s’ha construït cap temple. Però també el mateix Sistach s’ha afanyat a recordar que quan va arribar a Barcelona el juny del 2004 tenia un pressupost que ja preveia 260 milions de pessetes de dèficit i que aquesta situació de dèficit endèmic és la que s’està aconseguint capgirar.

“Celeritat” en la divisió del patrimoni

La sorpresa de la roda de premsa d’avui també ha estat que primera vegada se’ns ha parlat oficialment i amb una certa claredat de les repercussions econòmiques de la divisió de la diòcesi i del repartiment del patrimoni. S’havien publicat algunes coses però oficialment poc en sabíem. Sobre les repercussions econòmiques queda pendent de fer un balanç global quan s’hagin sumat els resultats dels tres bisbats, ja que avui només han presentat l’economia de l’arquebisbat amb les noves seus ja segregades.

I sobre el repartiment de patrimoni Matabosch ha explicat que aquest juliol es va concloure després de quatre anys de feina l’inventari de propietats de l’arquebisbat i de les parròquies. Aquest inventari ha permès aclarir de quin tipus de béns es disposen: 1) Els que són propietat de les parròquies, sigui per usos estrictament pastorals (temple, locals parroquials...) o sigui propietats de les quals se’n pot treure un rendiment; i 2) les propietat de la “mitra” o de l’arquebisbat, tot i que hi ha casos d’alguns locals de parròquia que en té la propietat l’arquebisbat. Els que no ens han donat la xifra del quin és el valor econòmic d’aquest patrimoni, que probablement deu ser una xifra astronòmica. Però també s’ha de reconèixer és una xifra que pot donar peu a molts equívocs. Per exemple, els terrenys de la parròquia de Sant Oleguer de l’Eixample han de valer una fortuna... però només si es tira l’Església a terra i s’aconsegueix que l’Ajuntament requalifiqui el terreny ja que, com la majoria de propietats de l'Església, està reservat a equipaments. Per tant, ara mateix, el terrenys de Sant Oleguer no valen res. També molts locals propietat de l’Església estan ocupats per iniciatives i obres socials, per tant, se’n fa un ús al que no es pot renunciar.

En tot cas, el que s’ha de repartir és el valor de la “mitra” entre les tres diòcesi. El que se’ns ha explicat és que hi ha la comissió tècnica formada per un membre de cada bisbat, que amb l’inventari acabat l’arquebisbat de Barcelona ja ha fet una proposta concreta i que ara les altres dues diòcesis estan presentant les seves objeccions i propostes. L’arquebisbe Sistach ha advertit que “els béns del patrimoni s’han de repartir amb els criteris de marca la Santa Seu que és qui decideix sobre aquest repartiment”. Però tot seguit ha explicat que esperar que es resolgui aviat, amb “celeritat”, i “que es faci amb un criteri molt eclesial i amb consens”. Consens, que ha reconegut Sistach, passa perquè ningú quedi satisfet del tot. Matabosch també ha dit que hi ha presa i que “el que convé és arribar a un acord”.

Intentarem informar ràpidament d’aquest acord i consens, que per ara no s’ha vist per enlloc. Per avui, també deixo pendent parlar de l'autofinançament.

Ara si que la vessarem: el celibat opcional

Aquest dimarts la sala de premsa del Vaticà ha fet un anunci ben sorprenent. Dijous 16 el papa reunirà els responsables dels dicasteris vaticans per tractar de la “desobediència” de l’arquebisbe Milingo (excomunicat al setembre per ordenar quatre capellans casats) i “per reflexionar sobre les preguntes de dispensa de la obligació del celibat i les preguntes sobre la readmissió al ministeri sacerdotal presentades per els sacerdots casats els darrers anys”. Em puc equivocar de mig a mig, però entenc que si es convoca aquesta reunió és per fer una crida a l’ordre, tancar files i intentar enterrar el debat. També m’ho fa pensar especialment que si remotament es plantegés algun canvi en aquest tema, no crec que es fes mai a remolc d’un escàndol com el de Milingo. Perquè llavors, darrera de Milingo, vindria algun dels 4.500 bisbes que hi ha al món ordenant quatre dones, a veure si així també canvien les coses.

Per tant, es bastant probable que d’aquí a pocs dies Benet XVI ens presenti algun tipus de pronunciament tancant qualsevol possibilitat de modificar les normes del celibat sacerdotal. Cosa que assegura un bon debat sobre el tema, com ja va passar el pronunciament de Joan Pau II tancant definitivament les portes a la ordenació de les dones.

La única cosa positiva pot ser que això ens animi la taula rodona que hem organitzat dilluns vinent Foc Nou i Editorial Mediterrània sobre els capellans secularitzats. Ho hem fet amb motiu de la publicació del llibre Les plegades i de parlar-ne en el Foc Nou d’aquest mes. El bisbe Carrera ha acceptat participar en l’acte i també hi intervindran el sociòleg Joan Estruch, l’escolapi Ramon Maria Nogués, a l’autor de l’estudi Les plegades Francesc Núñez, i dos capellans secularitzats, Jordi Bertran i Alfons Formariz. Serà dilluns 20 a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona a les dos quart de vuit del vespre.

dimarts, 14 de novembre de 2006

Una frase per guardar

"El problema no és l'Alcorà, la Torà ni la Bíblia; el problema mai és la fe sinó els creients". És la frase del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, que ha sortit a tot arreu. La va dir ahir a la cimera de Aliança de les Civilitzacions a d'Istanbul. Em va cridar l'atenció al sentir-la per la tele. Quanta raó. Ajuda a destriar el gra de la palla i alhora representa una exigència molt gran pels creients.

divendres, 10 de novembre de 2006

Encén l'espelma si es fonen els ploms



Aquest mes hem iniciat per primera vegada una campanya de promoció de Foc Nou amb un mica de cara i ulls. Vam presentar un projecte a la convocatòria de l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat i ens van donar uns calerons que ens han anat la mar de bé.

Ara hem enviat a 500 parròquies de Catalunya, un pòster de Foc Nou i tríptics per subscriure’s a la revista amb un descompte especial i llibre de regal (és una mica lleig que sigui el meu però així ens ha sortit més baratet). I també tenim un anunci de la campanya que s’emet durant el novembre i el desembre al Canal 33 cada diumenge al matí abans i després de Signes dels Temps i de la missa de Montserrat.

Com que el projecte també inclou la difusió del Dialogal i de El Ciervo, també hem descobert que quan tens diners, gastar-se’ls bé dóna molta feina. Només destaco que ahir va sortir un primer anunci de Dialogal a l’Avui i que dijous vinent hi encartarem el tríptic de subscripció.

dimecres, 8 de novembre de 2006

No s’han fet capellans per fer-se un gran sou


Avui dimecres la Tarraconense ha organitzat una sessió informativa per parlar del nou sistema de finançament de l’Església espanyola. Ha valorat el nou acord entre Església i govern un simpàtic mossèn Joaquim Fortuny, Ecònom de Tarragona i coordinador dels ecònoms de la Tarraconense.

És curiós que el que ha despertat més curiositat dels periodistes és el tema dels sous dels capellans. Mossèn Fortuny ha explicat que a Tarragona el sou d’un capellà està en 726 bruts mensuals, i que la resta de diòcesis pot variar de 50 o 100 euros amunt i avall. Per això, ha destacat que ningú es fa capellà per tenir un gran sou. Després de la roda de premsa, de manera més informal, també ha explicat que aquestes quantitats varien en funció de la dedicació i que, per exemple, a Barcelona, el sou es decideix amb una mena de carnets per punts. El sou s’acaba decidint en funció de la situació personal: habitatge propi, tenir familiars a càrrec (els pares, s’entén), atendre diversos nuclis de població...

A banda d’això, ha valorat positivament el nou sistema de finançament. Calculen que al passar del 0,52 o al 0,7 de la creueta de la renda i renunciar al complement de l’estat, amb els mateixos contribuents es recaptarà la mateixa quantitat. També ha explicat que el conjunt de l’Església catalana l’any 2005 va rebre 14 milions d’euros dels diners de la renda que, segons els seus càlculs, que 88 per cent serien directes de l’assignació tributaria i el 12 per cent restant del complement estatal que ara s’ha eliminat. Aquest 14 milions representen un 17 per cent del moviment econòmic total de les diòcesis catalanes: 81 milions d’euros el 2005.

El que també han comptat és que l’increment al 0,7 no compensarà la obligació de pagar IVA. Però sembla que d’això no se’n fa un gran problema. D’una banda, perquè no hi havia més remei. Si legalment l’Església no podia estar exempta d’IVA era absurd mantenir una situació de la que cap altra institució gaudeix. D’altra banda, perquè l’exempció només afectava a la despeses destinades al culte, no al conjunt del moviment econòmic. És a dir, si el 2005 es gastaven 81 milions d’euros, ara no se’n passaran a gastar un 16% més. I, finalment, perquè en molts casos la solució és ben fàcil. Si abans un ciri es cobrava a 1 euro, ara s’haurà de cobrar a 1,20 i encara s’hi guanyarà 4 cèntims. I si un mossèn fa una col·lecta per reparar el campanar, ara haurà de demanar un 16 % més. Igualment, mossèn Fortuny ha explicat que encara s’està negociant amb el govern com es farà l’aplicació de l’IVA i si es podrà tenir algun tipus reduït, com, per exemple, el 4 per cent dels llibres.

En tot cas, també ha anunciat de cara a la campanya de la renda es pensa fer tot el desplegament informatiu que es pugui sobre la creueta. Així està planejat per la Conferència Episcopal Espanyola, i des de les diòcesis catalanes es vol fer una campanya pròpia. La voluntat és anar més enllà del típic cartell i fer una veritable campanya de publicitat, amb anuncis de televisió inclosos. Esperem que tindran gust i seny. Però també mossèn Fortuny ha deixat ben clar que la millor manera de fer propaganda de l’Església és fer bé la feina i aconseguir que les coses positives que es fan també siguin recollides per els mitjans de comunicació. Té més raó que un sant.

dimarts, 7 de novembre de 2006

Globus sonda en llatí


És curiós que el Vaticà utilitzi la tècnica del globus sonda. És una pràctica més habitual de la política llençar una proposta en forma de rumor, calibrar les reaccions i actuar en conseqüència. Ara, davant la proposta de recuperar la missa tridentina o de Pius V, sembla que s’ha actuat de la mateixa manera. Va començar a circular el rumor i diumenge el cardenal Jean-Pierre Ricard, president de la Conferencia Episcopal Francesa i membre de la Comissió Pontíficia Ecclesia Dei (la que s’encarrega dels lefebvrians) ho ha confirmat.

El cardenal Ricard, però, nega el que s’havia assegurat: que Benet XVI tenia ja a punt un “motu proprio” que liberalitzava la missa tridentina. És a dir, que donava validesa a la missa preconciliar sense haver de demanar un permís previ especial al bisbe per celebrar-la. Així, anunciar que el tema està en estudi permetrà recollir i la calibrar les reaccions i passions que aixeca la proposta.

També és cert que la idea no ve de nou. Benet XVI ha fet diversos apropaments a la Fraternitat de Sant Pius X per intentar reconduir als lefebvistes. El primer gest va l’agost de l’any passat al rebre –pocs dies després de rebre Hans Kung- el superior general de la Fraternitat, el bisbe Bernard Fellay, oficialment excomunicat. Autoritzar la missa tridentina podria significar que els lefebvristes -estimats en un milió arreu del món- tornessin a la comunió romana. El papa també sap que encara que no fos obligatòria i que es mantingues com ritus comú el de Pau V, aquesta és una decisió poc estètica. I és veritat que no deixa de ser una baixada de pantalons.

Ara bé, la contrapartida evident hauria de ser que els lefebvristes acceptessin la doctrina del Vaticà II. I, em sembla, que això encara serà més complicat. Ara bé, Paris bé val una missa, i si ha de ser a canvi d’una missa ja em sembla bé el preu a pagar. Entre altres motius perquè tots hem assistit a misses de muntanya, estirats per terra, combregant amb vi de garrafa i pa Bimbo, i saltant-se a la torera totes les normes del ritual. Misses que farien desplomar de cop la barba als liturgistes, però que no ens han fet cap mal als qui hi hem participat. Si aquestes misses ens han semblat bé, tampoc veig cap inconvenient en que hi hagi gent que se senti més catòlica veient l’esquena del capellà. Això deu ser l'Església plural.

Per cert, els qui hagueu perdut la memòria sobre la missa tridentina us podeu enlluernar amb algunes perles que trobareu en aquesta web: Statveritas.

dilluns, 6 de novembre de 2006

El final de la religió falsa

M’he quedat glaçat quan la meva dona m’ha ensenyat aquest paper que havia arribat per sota la porta de casa. La religió falsa! Serà la meva? S’acaba, era falsa, i a més jo no en sabia res? Quina angoixa!

Segons m’ha informat el fulletó la Bíblia ens explica sobre el llom d’una bèstia espantosa de set caps i deu banyes hi ha una ramera que representa “no una sola religió, sinó les religions que produeixen fruit podrit”. A final, “Les deu banyes que has vist i la bèstia acabaran odiant la prostituta, la deixaran sola i nua, li devoraran la carn i la incendiaran”. Déu n’hi do per un pacífic diumenge al matí. Al final de la lectura del fulletó he descobert que els únics que se salvaran són els Testimonis de Jehova. Sort, que almenys, me n’han informat abans. Però la veritat, no els hi he sabut veure un esperit gaire ecumènic com per què, arribat el cas, ells també se salvin.

divendres, 3 de novembre de 2006

Hummes

Aquesta setmana hi ha hagut una notícia important. Sense fer soroll el papa va renovant la cúria –si és que se’n pot dir renovar canviar un cardenal de 77 anys per un altre de 72-. Dimarts Benet XVI va nomenar al cardenal Claudio Hummes, arquebisbe de Sao Paulo, nou prefecte de la Congregació per al Clergat. És un lloc important perquè d’ell depenen els 400.000 capellans que hi ha al món i els seminaris, que pot intentar orientar cap a una banda o cap a una altra. El nom de Hummes va sonar prou durant les quinieles papals com a candidat de l’Església llatinoamèrica junt amb el cardenal Bergolio d’Argentina. Ara, de Brasil, ha acabat finalment a Roma.

Hummes substitueix el colombià Dario Castrillón Hoyos, un carca destacat. Avui, el vaticanista americà John L. Allen defineix a Hummes com a moderat, tot i que ja sabem que aquest adjectiu per un cardenal només vol dir que no se situa cap a l’extrema dreta. Allen recorda que un cardenal no moderat, Juan Luis Cipriani, del Perú, havia definit Hummes com un home “criat” en la teologia de l’Alliberament i, també, que sintonitza amb el projecte de Lula. El mateix autor destaca que dels quatre nomenaments destacats que ha fet Ratzinger -Tarcisio Bertone, secretari d’Estat; William Levada, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Ivan Dias prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; i ara Hummes- tres corresponen a un perfil moderat, i només Días s’escapa d’aquesta definició.

També és significatiu que entre aquests nomenaments hagi escollit un salesià –Bertone- i un franciscà –Hummes-, junt amb el canvi de mans de l’Oficina de Premsa que de l’Opus ha passat als jesuïtes. I venir de l’escola franciscana, sempre és un cert senyal de garantia.

Però Ratzinger també ha deixat clar que no vol posar tots els ous al mateix cistell. I per això ha deixat a Castrillón Hoyos a la presidència Comissió Pontifícia Ecclesia Dei, que s’encarrega de reconduir a la comunió romana als seguidors de Lefebvre. Ell va ser el promotor a França de l’Institut del Bon Pastor, creat aquest setembre per acollir als capellans i seminaristes de la Fraternitat de Sant Pius X. No es pot tenir tot.

dimarts, 31 d’octubre de 2006

Jornada de reflexió



Fa pocs dies vaig veure exposats aquests dos cartells junts en la cartellera d’una escola religiosa de la part baixa de l’Eixample de Barcelona (els dos eren en color, però a internet no he trobat el de la Generalitat). Els dos cartells es donen bufetades. En el dia de reflexió electoral, deixo la reflexió a les vostres mans. L’Església no pot fer cartells més adequats? Si us falten elements de judici aquí teniu el cartell de la Jornada de Germanor d’enguany.

diumenge, 29 d’octubre de 2006

Fer propaganda de la religió

El Secretariat Interdiocesà d’Ensenyament de la Religió Catòlica, el SIERC, que agrupa les delegacions d’ensenyament dels bisbats catalans, s’apunta a fer publicitat. Es veu que el SIERC ha decidit que un dels problemes que tenen els alumnes per apuntar-se a religió és la mala imatge que té l’assignatura de religió. Per això, han llogat una agència de publicitat perquè els prepari una campanya, si no m’equivoco una empresa anomenada IberKerigma –de la qual no em consta que tingui pàgina a internet. Hi han estat treballant aquest estiu i ara l’han de posar en marxa. Fa pocs dies la van presentar en una reunió del professorat de religió de l’arxidiòcesi de Barcelona, convocada per la delegació d’Ensenyament i presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach.

En principi, no hi ha res a dir, fins i tot és lloable que l’Església utilitzi totes les tècniques possibles per vendre el seu “producte”. El problema, sempre, és com es fa. I no a tots els professors que van escoltar el publicista que els explicava la campanya els va fer excessiva gràcia sentir parlar de la seva assignatura com el “producte a vendre” i d’ells mateixos com “els agents comercials”. Fins aquí podia ser una qüestió semàntica, però quan van veure els cartells i el lema, els membres de l’Associació de Professors de Religió es van posar les mans al cap. Amb un aire una mica kiko, les imatges són, per exemple, d’una nena ajudant a casa o d’un nen acompanyant un cec a travessar el carrer. El lema que els acompanya és “Això s’aprèn a la classe de religió”. I per si no queda clar que realment s’aprèn a la classe de religió, aquests bons minyons de l’anunci apareixen amb dues ales angelicals dibuixades a l’esquena. Brillant.

D’altra banda, també els van anunciar que aquesta iniciativa s’inclou en un pla més ambiciós i global de comunicació que, entre altres, preveu organitzar un congrés català de professors de religió on hi esperen 2.000 participants. El congrés hauria de ser un aparador i una manera de d’aparèixer en els mitjans. No crec, però, que es dediquin a discutir els dos temes que els podrien fer aparèixer de veritat als mitjans: el debat entre una assignatura de religió confessional i una de cultura religiosa, i el de la situació laboral dels professors. Però aquest ja seria tot un altre tema.

En tot cas, insisteixo en que el problema és en el com es fa. Ja he dit alguna vegada que es bo que els cristians utilitzin formes de comunicació modernes amb tota la seva amplitud. Però que molts d’aquests visualment tan moderns acaben sent més carques que els capellans que encara porten jerseis de coll alt. D’altra banda, són molts els factors que han donat una mala premsa a la classe de religió. Entre altres, perquè la religió s’associa a la mala imatge de l’Església jeràrquica. I per posar-hi remei, més que una campanya de publicitat potser només faria falta que alguns bisbes es fessin unes ulleres noves, que alguns capellans portessin de tan en tan l’americana a la tintoreria i que canviessin el portaveu de la Conferència Episcopal Espanyola. A més, els sortiria més bé de preu que contractar una agència de publicitat.

Es busquen professors de religió

Paral·lelament a aquesta campanya, el mateix bisbat ha reconegut que un dels problemes que han de resoldre és que no tenen professors de religió. Una situació fins ara inèdita. Per primera vegada no hi ha prou professionals docents que es vulgui dedicar a la religió i que acceptin les actuals condicions per fer classes de religió. I, per ara, la única resposta que tenen es demanar a la Generalitat que es rebaixin les condicions que posen als docents perquè aquests forats els puguin cobrin els capellans. O sigui, d’una banda, tornar a enrera, i d’altra banda, carregar als ja carregats de feina capellans amb un tasca que poden fer i ja fan els laics. Potser no seria el moment de preguntar-se quina és la situació dels professors de religió que ha conduït a la manca de candidats? Perquè per poc que poden els professors de religió fan oposicions i deixen la feina? O el que es vol es tenir catequistes i no professors de religió?

PD: Podeu presentar el currículum al vostre bisbat. Es demana tenir una llicenciatura en qualsevol matèria (a primària només cal ser diplomat), la diplomatura en teologia, el nivell C, haver cursat la Declaració Eclesiàstica d’Idoneïtat i... tenir el vist-i-plau del bisbe. Es recomana que els divorciats o els homosexuals s’abstinguin de manifestar-ho.

Fer propaganda de la solidaritat

Embafats com estem de propaganda en la recta final de la campanya electoral, un altre apunt sobre els anuncis. També m’ha cridat l’atenció una campanya que potser ja us ha arribat per altres canals. La Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques de Girona ha organitzat una àmplia campanya adreçada principalment als joves per animar-los a participar en aquestes entitats. O, com diu el seu lema, a canviar el món. La sorpresa l’han tingut quan TV3 no ha volgut emetre l’anunci que tenien preparat. La veritat és que l’anunci està molt ben fet, però segons TV3 contravé la normativa del Consell d'Administració de la CCRTV per "provocar el descrèdit del col·lectiu professional". Tot ve perquè l’anunci no deixa ben parats els publicistes, però la Coordinadora recorda que la norma al·ludida fa referència només a la discriminació de persones “per raó de naixença, raça, sexe, religió, opinió o qualsevol altra condició o circumstància personal o social”, no de col·lectius professionals. També hi ha anuncis que no deixen gaire ben parades les mestresses de casa, i bé que s’emeten. I, com sempre, la prohibició ha generat més morbo i potser més ressò del que hauria tingut l'anunci per si sol. D’altra banda, com que la coordinadora explica que el Consell de l'Audiovisual de Catalunya no es pot pronunciar sobre el tema perquè l'anunci no s'ha arribat a emetre (cosa que no entenc gaire perquè el CAC si que es va pronunciar sobre l’anunci de les seleccions esportives catalanes quan em sembla que encara no s’havia emès. Si algú hi entén més, agrairé un comentari amb aclariments).

dimecres, 25 d’octubre de 2006

A Ciuraneta no li fan ni cas (I)


Ahir vam coneix un nou episodi del litigi per les obres d’art de la Franja. El Tribunal de la Signatura Apostòlica ha denegat el recurs de Lleida contra el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena al bisbe Ciuraneta el lliurament de 113 peces d’art del fons diocesà de Lleida a Barbastre. Faig un primer comentari perquè n’hi haurà un segon. Però avui no el puc fer perquè no he trobat cap canonista de guàrdia que m’aclareixi més el tema.

El que és clar és que el litigi continua obert, entre altres motius perquè no està clar com queda la via civil, és a dir, si és necessari el permís de la Generalitat per fer el lliurament a Barbastre. Hi ha qui diu que si, i hi ha qui diu que no. Hi ha qui diu que de facto ja està donat, i ja qui diu que aquest trasllat està bloquejat per un acord del Parlament. I, d'altra banda, el procés també està obert perquè encara està pendent el recurs presentat al Tribunal de la Rota.

Però encara hi ha més cera que la que crema. Ahir els juristes de Lleida també van anunciar que presentarien un recurs d’alçada al plenari del Tribunal de la Signatura Apostòlica. I, com bé fa notar avui El Periódico, qui és un dels 12 membres d’aquest plenari? L’arquebisbe Martínez Sistach (que, per cert, m'han dit que aquesta setmana torna a estar a Roma). De fet, aquesta pot ser la darrera oportunitat de que algú a Roma faci cas al bisbe de Lleida. Perquè el problema de fons de tot aquest procés judicial és que ningú atén a les proves que presenta el bisbat de Lleida que demostrarien que les obres de les parròquies de la Franja no són en dipòsit, sinó que són unes propietats del bisbat de Lleida comprades pel bisbe Messeguer a finals del segle XIX. En canvi, totes les resolucions en contra de Lleida s’amparen en que les obres no són propietat del bisbat.

Curiosament l’arquebisbe Sistach és el més interessat personalment en que prosperin les teories del bisbat de Lleida: que quan es modifiquen els límits d’una diòcesi el patrimoni no es reparteix per criteris proporcionals o de procedència, sinó que se les queda qui n’és el titular. L’exemple d’aquesta tesi seria que si una parròquia (o 111 com a Lleida) canvia de diòcesi –passant de la diòcesi A a la B- i la parròquia és propietària d’uns terrenys, aquests terrenys passen bisbat B. Però si dins de la demarcació territorial de la parròquia hi ha uns terrenys que estan escripturats a nom del bisbat A, els terrenys continuen sent propietat d’aquell bisbat i no passen al bisbat B. Si es demostra que les obres d’art de Lleida són propietat del bisbat, i no de les parròquies, serà molt difícil que després un tribunal dictamini el seu repartiment ja que això no estava contemplat en el decret de divisió, que és una potestat reservada a la papa. Però apliqueu això també a Barcelona i veureu què passa. Perquè perdre les peces d’art de la Franja pot saber molt greu, però a Barcelona estem parlant de molts diners, propietats i institucions. I el decret papal que divideix la diòcesi de Barcelona tampoc diu res d’aquest tema.

És cert que en el cas de Lleida l’arquebisbe Sistach es podria inhibir. Però seria una decisió purament estètica que no tindria cap fonament en el dret eclesiàstic. Cal recordar que Lleida, tot i ser tan catalana com Barcelona, forma part d’una altra província eclesiàstica i jurídicament l’arquebisbe de Barcelona no hi té cap lligam.

Qüestions jurídiques al marge, el problema gros serà si finalment comencen les mobilitzacions populars que anuncien des de l’Aragó. Perquè llavors això es convertirà en un conflicte semblant al dels papers de Salamanca on la raó i el dret quedaran enterrats per les passions. Mentre, en l'audiència del dimecres, avui el papa s’ha tornat a posar un tricorni, que –si em permeteu la broma- no és precisament una imatge que ajudi a tranquil·litzar als lleidants. Crec que ja va sent hora d’organitzar un pelegrinatge per portar a Benet XVI una barretina i esperar que se la posi. O no.

dilluns, 23 d’octubre de 2006

Carta Pastoril


Perdoneu que sembli que me’n rigui, però he posat pastoril perquè és una manera de fer veure que hi ha algunes paraules eclesials que estan una mica desfasades. Quina percepció es té fora de l’Església de la paraula “pastoral”? La mateixa que de “pastoril”. Feu la prova i expliqueu-li al primer veí que trobeu a l’ascensor que veniu d’una conferència del Centre d’Estudis Pastorals. O que aquest nit teniu reunió del Consell Pastoral. O que us preocupa la pastoral familiar. Veureu quina cara posa. La mateixa que posarà si li parleu del “Verb encarnat”. O d’un “gra de mostassa” (algú n’ha vist mai cap?).

Bé, tot això venia al cas per la primera Carta Pastoral que ha publicat l’arquebisbe Martínez Sistach des de la seva arribada a Barcelona. Tots sabem que la oratòria i la retòrica de l’arquebisbe Sistach no és el seu fort. No parla malament, però l’ús d’un lèxic amb una punta arcaica (joia, goig, redós, munió...) i algunes reiteracions excessives sense arribar a concretar, a vegades el perden. A nivell formal, aquesta carta peca una mica d’aquest mal

Amb tota aquesta prèvia no estic fent una esmena a la totalitat a aquesta Carta Pastoral: “Enviats per donar fruit”. La primera part és més prescindible ja que fa un repàs d’ofici als objectius del Pla Pastoral 2006-2009 de Barcelona. I és discutible com resolen alguns temes com la família, per exemple, deixant obert allò que en diuen “situacions irregulars”. Però la segona part està millor perquè és més pròpiament una carta pastoral. Destaca el seu optimisme realista i les ganes d’animar a les comunitats cristianes, cosa que un bisbe sempre està bé que faci, més quan al que estem més acostumats és a les esbroncades.

Algunes aportacions interessants són de cara a l’evangelització: “Una fe que no es proposa i no es comparteix és una fe que s’asseca i ja no interessa. La fe s’enforteix donant-la”; una mirada positiva a la societat: “Nosaltres estimem la societat catalana perquè és la que Déu ha volgut que fos la nostra, tot i reconeixent les seves llums i les seves ombres”; sobre les vocacions: “L’experiència mostra que les vocacions sacerdotals i les vocacions de laics cristians segueixen el mateix camí ascendent o descendent, com un líquid en vasos comunicants: com més es desenvolupa l’apostolat dels laics més fortament es nota la necessitat de tenir sacerdots ben formats; com més s’aprofundeix la vocació pròpia dels laics, més resulta evident allò que és propi dels sacerdots”, o, en el capítol de l’Eucaristia, la cita de Sant Joan Crisòstom sobre el seu lligam amb la caritat: “Vols honorar el Cos de Crist? No l’oblidis quan es troba despullat. No li tributis honor aquí en el temple amb guarniments de seda, oblidant-lo després a fora, on pateix fred i nuesa. Aquell que ha dit: ‘Això és el meu cos’, és el mateix que ha dit: ‘M’heu vist afamat i no m’heu donar menjar’, i ‘Allò que heu fet al més petit dels meus germans, m’ho heu fet a mi’.”

Tenim, doncs, una nova Carta Pastoral per llegir: “Enviats per donar fruit·”. Cal dir, però, que Tarragona l’arquebisbe Sistach havia produït cartes pastorals molt més travades, com per exemple la del 2002 que duia el mateix títol, (encara que llavors tenia un altre corrector de català que la va titular “Enviat per a donar fruit”) i que també era l’aplicació del Pla Pastoral del 2003-2006. Com també són ben recomanables dues anteriors –que no ha trobat a internet- “Treballem amb joia la vinya del senyor” (1998) i “Caleu les xarxes” (1999).

dimecres, 18 d’octubre de 2006

El Codi de Dret Canònic contra la COPE

Avui hem difós una iniciativa que vam promoure des del Centre d’Estudis Francesc Eiximenis: demandar per la via canònica els bisbes espanyols per la seva deixadesa davant la COPE. Com que totes les peticions, manifestos, i declaracions que s’han fet fins ara han estat inútils, es va creure que acudir als tribunals eclesiàstics podia ser una bona via. És veritat que hi ha la possibilitat que no ens facin ni cas, almenys oficialment, però com a mínim posarà nerviós a més d’un. A més, jurídicament la demanda no és una criaturada perquè està feta per juristes i consultada a experts en dret canònic.

Aquí teniu la nota de premsa amb un resum de la denúncia davant de la Rota romana, i també podeu consultar el text sencer. Les tres entitats que han signat la denúnicia són el Centre d’Estudis Francesc Eiximenis, la Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat i l’Associació Cristianisme al Segle XXI.

dimarts, 17 d’octubre de 2006

El mil·lenari


Ahir, 16 d’octubre, a les 11 hores, 55 minuts, 49 segons, aquest bloc va arribar a la visita registrada número mil. És a dir, mil visites des de la seva creació al juliol i la majoria concentrades en les darreres setmanes després d’iniciar-ne la difusió. Així, aquests darrers dies el bloc ha arribat a unes 40 visites diàries, una mica més els dies feiners. La mitjana de temps de cada visita és de més de tres minuts, que vol dir que els qui hi arribeu també el llegiu. No és espectacular, però no està malament.

El visitant número mil ha estat una persona de Barcelona, que s’ha connectat des d’un servidor de la Universitat Ramon Llull, ha trobat la pàgina escrivint “laetoanimo” al Google, i fet una visita de 5 minuts, 57 segons. El seu nom i si duia els calçotets nets ja no ho puc saber (de fet, de la majoria de visitants només queda registrada l'hora i durada de la visita), però si vol donar senyals de vida acaba de guanyar un exemplar del llibre “Les ferides de l’Església catalana” signat pel seu autor (només m’ha de dir quin sistema operatiu i navegador utilitzava). El visitant número 5.000 es guanyarà un exemplar de les memòries de Llorenç Gomis.

Aprofito la joiosa celebració d’aquest mil·lenari per agrair-vos les visites. Saludo especialment a un seguidor que he vist que tinc a Austràlia. I també a un lector que fins i tot m’ha enviat una carta per correu postal i que em diu que em veu al matí quan porto els nens a l’escola. I també agreixo cordialment les dues esbroncades que ja m’ha costat aquest bloc. Una, per sort i amb bona disposició per part dels agreujats, l’hem pogut reconduir amicalment, però encara en tinc una altra pendent de resoldre. Com a bon propòsit d’aniversari prometo ser més bon minyó.

PD: Una nota sobre la subscripció per correu electrònic. Veig que en comparació amb les visites aquesta opció no ha tingut un gran èxit. Us animo a subscriure's, que tampoc sóc tan pesat. D'altra banda, hi ha un problema tècnic. El servidor d'aquest servei gratuït és americà i el seu filtre automàtic encara no ha registrat com a vàlid el domini .cat. Continuaré insistint perquè sigui possible incloure les adreces de correu amb aquest domini. També els podeu emprenyar vosaltres a través d’aquestes adreces.

Parla Justícia i Pau

Avui Justícia i Pau de Barcelona ha enviat la seva nota sobre les eleccions. L’únic problema que té és que si els fas cas no et queda cap partit per votar, o et costa una mica més votar el partit que havies decidit. En tot cas, són criteris i arguments que mai fan mal.

Al cap de poca estona he rebut un missatge d’E-cristians on m’alerten que “ja estan disponibles els fulletons amb els arguments per no votar als partits del tripartit, per tal de poder distribuir-los a persones, parròquies, escoles i entitats”. Afanyeu-vos a demanar-los que van més sol·licitats que els DVDs.

dilluns, 16 d’octubre de 2006

La foto del dia V


Fas uns dies de festa i el món no s’atura. Durant el pont del Pilar hem tingut la recta final de la foto del dia. L’abat de Montserrat és per qui sembla que hi ha hagut més cua. La darrera visita que ha tingut és la del divendres 13 del candidat Artur Mas. En la visita Mas va aprofitar per remarcar una de les seves propostes, la reobertura de la casa de la Generalitat a Roma, una plataforma cultural i econòmica però sobretot de presència del govern català davant del Vaticà. Sobre aquest tema em remeto a la conversa del Foc Nou d’aquest mes d’octubre amb els tres directors generals d’Afers Religiosos que ha tingut la Generalitat (Ignasi Garcia, Montserrat Coll i Jordi López).

Suposo que en plena campanya electoral s’haurà acabat l’època de pelegrinatges, el que ens situa en el següent rànquing:

-Abat de Montserrat: 3 visites, 111 escons (Montilla, Carod i Mas).

-Lluis Martinez Sistach: 2 visites, 88 escons (Mas i Montilla).

-Jaume Pujol: 2 visites, 38 escons (Piqué i Carod).

-Abat de Poblet: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Josep Àngel Sáiz: 1 visita, 42 escons (Montilla).

-Joan Enric Vives: 1 visita, 42 escons (Montilla).

Segons s’ha publicat, a aquestes visites caldria afegir-hi les que ha tingut Artur Mas sense fotos amb l’arquebisbe Jaume Pujol i els bisbes Xavier Salinas i Agustí Cortés. Això ens donaria un empat virtual entre Montilla i Mas. I entre l’abat Soler i l’arquebisbe Pujol. Sense aquest vot ocult, ens plantaríem amb l’abat Soler com a clar guanyador en vots (visites) i escons. Tot i això, Sistach també podria formar govern.

Ja em sabreu perdonar la frivolitat. Però al marge d’això, crec que és positiu que gairebé tots els candidats també hagin volgut fer-se la foto amb l’episcopat català, encara que sigui perquè una vegada s’ha obert la veda no tenen aturador. Però que els bisbes puguin parlar amb els polítics, i que els polítics parlin amb els bisbes, crec que fins i tot és més beneficiós per l’Església que pels partits, perquè situa a l’Església en una imatge de normalitat democràtica. I aquestes alçades ja ningú veu que rebre un candidat o un altre sigui per donar-li el seu suport. Com va dir l’abat Soler en una entrevista amb Carlos Dávila, líder de la brunete mediàtica, “Aquí rebem a tothom. També l’hem rebut a vostè”.