I una mica d’irreverència

Evidentment el tema de la Sagrada Família aixeca moltes passions, i segurament no m’he guanyat gaires amics amb el post anterior. Però posats a anar pel pedregar he de reconèixer la gràcia que em va fer la crítica de Quim Monzó del divendres passat a La Vanguardia sobre tots aquells que veuen perillar el temple pel túnel de l’AVE. De fet, també se’n fot dels qui pensem que no és el mateix el risc per un edifici de cases que per la Sagrada Família. Però acaba amb una irreverència que vaig trobar brillant: “Si se piensa con calma, ¿acaso no sería un caso de justicia divina y de probidad arquitectónica que se viniese abajo toda esa mona de Pascua que perseveran en añadir a lo realmente construido por Gaudí? Y todo, con el objetivo de alimentar aún más la Disneylandia para turistas del tres al cuarto en que se ha convertido Barcelona. Soy de la opinión que, siendo la Sagrada Família un templo expiatorio (no lo olvidemos: se construye para "expiar los pecados del egoísmo burgués y del extremismo ateo"), si se hundiese por completo y hubiese que volver a empezar de cero, aún expiaríamos mucho más, que falta nos hace y es de lo que se trata”.