Dos discursos laics de bisbes

Dilluns van fer dos discursos dos bisbes. Un l’arquebisbe Martínez Sistach en l’homilia de la missa de Sant Jordi al Palau de la Generalitat i l’altre el bisbe Ricardo Blázquez en l’obertura de la plenària de la Conferència Episcopal Espanyola. Ni Blázquez és conegut mundialment per la seva oratòria, ni Sistach per la seva retòrica. Però els dos discursos tenen una cosa en comú, que són discursos digeribles per un poder laic i per un estat aconfessional. Els dos s’emparen en les mateixes paraules de Benet XVI sobre la sana laïcitat pronunciades el juny del 2005 i repetides en altres intervencions.

És la “sana laïcitat” de Blázquez (punt 2 del discurs) on “a l’Església no li correspon indicar quin ordenament polític y social és preferible; és el poble el que lliurament determina les formes més adequades d’organitzar la vida política; tota intervenció directa de l’Església en aquest camp constituiria una ingerència indeguda. Però la mateixa ‘sana laïcitat’ comporta també que ‘l’Estat no consideri la religió com pur sentiment individual, susceptible de recloure’s a l’àmbit privat”.

És la “sana laïcitat” on Sistach afirma “que els nostres tocs d’atenció com a pastors tenen sempre caràcter i sentit de proposta, mai de prestesa imposició”.

La conclusió de Blázquez és que es fa necessària “la recerca i la afirmació d’unes bases morals comunes pre-polítiques o meta-polítiques, per part dels qui professen una ‘laïcitat sana, siguin creients o no creients.” I Sistach recorda que “només coneixent i valorant la nostra identitat podem acollir, dialogar i incorporar els qui venen de lluny assolint la necessària cohesió de la nostra convivència social la qual demana sempre justícia i amor”. I tots dos exhorten a l’Església a fer el seu paper: evangelitzar.

Després de llegir els dos discursos un pot no estar d’acord amb tot el que diuen. Jo mateix. Però almenys la impressió és que es pot començar a parlar-ne. Sembla poca cosa, però amb tot el que ha plogut, ja és molt.