dilluns, 31 de març del 2008

Tot a Barcelona fa 40 anys

Amb una certa mandra post vacacional assisteixo a l’acte institucional dels 40 anys de Justícia i Pau de Barcelona de dijous passat. Per sort la gent està començant a aprendre a organitzar actes d’aniversari (vídeo, música, el llibre...) i no va ser el rotllo habitual. A més, la copa de després va servir per algunes converses interessants perquè hi havia gent interessant.


En l’acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, les intervencions correctes i en general al seu lloc. El president de Justícia i Pau Arcadi Oliveres amb els agraïments oportuns; l’expresident de la UNESCO Federico Mayor Zaragoza amb la crida a la responsabilitat dels ciutadans; el cardenal Martinez Sistach entroncant l'entitat amb les preocupacions de l’Església universal (i amb l’expectativa de la propera encíclica social de Benet XVI); el conseller Joan Saura per qui l’Església es va acabar amb els progres dels anys 60; i l’alcalde Jordi Hereu, potser el més situat, amb frases gairebé canòniques com “Sou Església en el món. Heu estat en aquest món per anar-lo millorant”.

Una constatació comú és que Justícia i Pau malauradament té molt futur perquè les seves causes de defensa de la pau i dels Drets Humans no s’ha esgotat. I que precisament Justícia i Pau ha sabut renovar i anticipar-se en l’agenda de temes que reclamen una veu evangèlica. Potser només una crítica per vici: que ningú recordés la Pacem in Terris de Joan XXIII, un puntal en l’aposta de l’Església per la pau i el diàleg.

Aquest any, doncs, sembla que tot a Barcelona fa 40 anys. Justícia i Pau, 40 anys ja celebrats de la Facultat de Teologia de Catalunya, i aquesta setmana els 40 anys del Centre d’Estudis Pastorals, el CEP. Tres institucions significatives de l’Església de Catalunya a les que se sumaran aviat els 50 anys del Centre de Pastoral Litúrgica. Institucions que poden celebrar els seus aniversari amb la complicitat institucional civil i eclesial per la seva rellevància i projecció en aquests dos àmbits, i perquè han sabut com fer que els anys no els converteixi en una relíquia del passat.

divendres, 14 de març del 2008

La xarxa de Jesús



A través de la meva germana, descobreixo un bloc on es parla d’un gràfic que dibuixa la xarxa social de Jesús de Natzaret. Curiós i interessant. Es veu que es tracta de fer una taula i anar creuant el grau de relació de cada personatge segons els seus contactes i la seva intensitat. Això és el que després es converteix en un gràfic.

En la web original podeu veure amb més detall el gràfic. Pitjant sobre cada cercle es veu la interacció amb la resta de persones. M’ha cridat l’atenció que Pere o Joan Baptista siguin aparentment dels més propers a Jesús i que en canvi Maria quedi tan lluny. Algun biblista deu tenir l’explicació. En tot cas, jo ho he trobat distret. Ben adequat per si voleu passar tota la Setmana Santa ruminant-hi.

dimecres, 12 de març del 2008

Hereus de l’abat Cassià


L’abat Cassià, des de Montserrat, durant la dictadura va ser dels primers representants de la institució eclesial que no es va acomodar a nacionalcatolicisme. I no va dubtar en incomodar al règim per defensar l’amenaçada cultura catalana. Després, aconseguida la democràcia, la seva lluita va ser contra la pobresa. A l’Església també va entendre que la única ruta possible era el Vaticà II. I quan ja no tenia cap responsabilitat institucional va dir sense embuts el que molts pensem sobre determinats encarcaraments morals. I si en alguna cosa es va equivocar va ser perquè va arriscar, amb llibertat evangèlica.

Sense gent com ell que va prendre aquestes opcions en moments difícils, avui ens faria vergonya ser catòlics. Per la meva edat ja és una generació que he tractat poc i que hem viscut en un altre moment. Ens ho han donat tot més fet. Però si avui respirem és gràcies a aquesta generació que va aplicar el Vaticà II. És la seva herència. I per això serà justa l’àmplia representació eclesial, social i institucional que està prevista en el funeral de l'abat Cassià de divendres.

PD: Ahir al vespre em van trucar del diari Público i els hi vaig enviar això.

dissabte, 8 de març del 2008

Militem, si us plau


A vuitè d’EGB tenia un bon professor que tenia una manera de fer callar molt particular. Enlloc de dir “calleu”, deia “callem”, que és una manera més inclusiva de posar ordre.

Ho he recordat arran d’una idea del Francesc Romeu en l'article de febrer a Foc Nou que sembla que ha causat un cert furor i que és ben adequada per aquests temps electorals. El resum podria ser: “Militem, si us plau”. L’article ho explica així quan parla de possibles solucions per trencar la dinàmica de crispació política-església: “Caldria tornar a recordar la importància de la militància política ‘a dins dels partits polítics’. Dic això perquè quan veig que els cristians ocupem els carrers, les places o els locals públics de gran aforament (...) em dóna la sensació que hi ha molts polítics-cristians i cristians-polítics que ara volen fer dins de l’Església el que no han pogut fer a dins dels seus respectius partits polítics. Aquests (...) han estripat les cartes i ara vénen a fer-nos pressió a dins de les comunitats cristianes sota la consigna de què hi ha una autèntica persecució religiosa de la qual, tots, ens hem de defensar. (...) Personalment segueixo pensant que treballar a dins d’un partit polític avui continua essent una gran escola democràtica on un mateix veu les dificultats reals per fer avançar les pròpies postures (...) per tant, sota el consens continu. I això és justament el que vol dir treballar en política cada dia i al voltant d’una taula i no només cada quatre anys davant d’una urna electoral.”

Doncs, si senyor. Crec que té tota la raó. Més bé ens aniria si més cristians hi haguéssim en tots els partits polítics. Per compartir un projecte comú amb la resta de ciutadans. Tampoc estem parlant d’anar a assaltar els aparells dels partits, ni d’exigir res. Però sempre és més fàcil dir des de fora el que no ens agrada que participar.

Dels partits només veiem la màquina electoral. I aquest és precisament un dels seus defectes, que es prioritza la curta volada i l’anar a buscar el vot i es penalitza la dissidència. Però en això els partits no són gaire diferents a l’estructura eclesial. I igual que al pertànyer a l’Església, militar en un partit no vol dir deixar de tenir idees pròpies, sinó tenir un espai on poder-les canalitzar i confrontar per no acabar fent-se cadascú la pròpia pel·lícula.

El que no pot ser és que quan s’explica a algú que ets catòlic s’hagi de sentir sempre allò de “ah, però tu no ets d’aquells carques que...” i que automàticament descarregui tots els greuges que té contra l’Església. I que quan s’explica a algú que es milita en tal partit se senti sempre “ah, però tu no ets d’aquells sectaris que...” i es continuï amb allò de que tots els polítics són iguals. Per això expresso aquest “militem” inclusiu, perquè cadascú des de les seves sensibilitats i possibilitats pugui contribuir a dignificar allò que s’ha definit com la ciència del bé comú.

Tot això ho tenia escrit des de dimecres amb la idea de penjar-ho avui. Després de l’assassinat de divendres, té encara més sentit. No és banal una cosa que pot arribar a costar-te la vida.

dijous, 6 de març del 2008

Els bisbes catalans i bascos estan massa calladets



Crec que els bisbes catalans i bascos estan massa calladets. Però no ho dic jo. Ho diu en aquesta entrevista al Matins de TV3 monsenyor Jaume González-Agapito, que no és precisament un talibà del progressisme catòlic. Però si que és una persona que sempre s’ha distingit per dir el què pensa en cada moment. I així li surten frase que no semblen d’un diplomàtic de carrera. Mai atacarà l’Església però no calla el que creu que s’ha de canviar. Per això li tinc simpatia. Tot un personatge. A més, sempre diu alguna cosa que em sorprèn, que és d’agrair en un ambient de declaracions sempre previsibles. A TV3 ja fa temps que ho han descobert.

dimecres, 5 de març del 2008

Blázquez, dolça derrota


Rouco va estar a punt de repetir mandat fa tres anys per una majoria de dos terços. És a dir, si no va repetir no va ser perquè els bisbes no ho volguéssin per àmplia majoria, sinó perquè li va faltar un vot. En va tenir 51. Però aquest dimarts davant de Blázquez només ha guanyat per la mínima i per un escàs marge de dos vots. Rouco ha pogut evitar un gest clar del Vaticà a favor de Blázquez i ha tingut tres anys per anar col·locant peons a diverses seus episcopals. Però això vol dir que tenint-ho tot en contra i amb gent que li feia el llit des de la mateixa seu del Conferència Episcopal, Blázquez ha pogut posar-se a l’alçada del mateix cardenal Rouco: 39 a 37. I canviar el vicepresident Cañizares per Blázquez, és un encert. Això explicaria la suavitat de Rouco en la seva primera intervenció pública com a president.

Així, veient els números la sensació és de dolça derrota. Però siguem sincers, quan hi ha eleccions només hi ha victòries o derrotes, sense adjectius. Com saben bé els polítics, al final el que compta és qui s’emporta la cadira. I aquesta serà dolça, però és una derrota. Quan Rouco surti per la tele ningú se’n recordarà de quan vots tenia.

Baixant a altres detalls, en la renovació de la resta de càrrecs no hi ha hagut un daltabaix. El Comitè Executiu ha mantingut el seu relatiu equilibri: Rouco, Blázquez, Cañizares, Amigo, Martínez Sistach, Osoro i Martínez Camino. I en la Permanent pràcticament no hi ha cap canvi inesperat. Només un és clamorós: l’expulsió del bisbe Joan Enric Vives que ha estat substituït pel bisbe de Terrassa. Una cosa semblant li va passar en el seu moment a Martínez Sistach. Amb aquest canvi, només s’aconsegueix que la permanent passi a tenir tres catalans enlloc de dos. Ara al costat de l’arquebisbe Martínez Sistach, enlloc de Vives hi haurà Sáiz Meneses i la incorporació de l’arquebisbe Jaume Pujol. A darrera hora, el bisbe Vives ha estat recuperat com a membre del Consell d’Economia, que almenys li donarà una excusa per posar regularment els peus a Añastro. Però respon a l’únic canvi que hi ha hagut en aquest Consell substituint el bisbe Jaume Traserra. Potser el Consell d’economia pot ser rellevant si amb el nou sistema de finançament de l’Església s’obre el debat sobre el repartiment que es fa d’aquests diners entre les diòcesis.

Una darrera idea. Els resultats ajustats, també indiquen que els bisbes no són un monòlit. Que la meitat poden votar una cosa i l’altra meitat una de diferent. I això recorda que estaria bé que aquesta llibertat de vot, i la possibilitat de votar, s’instaurés en altres instàncies eclesials. Si quan voten els bisbes no ho fan a la búlgara, perquè no ho podem fer nosaltres? Com deia Blázquez en l’obertura d’aquesta darrera assemblea plenària: el que a tots ens afecta no ha de ser tractats entre tots?

dimarts, 4 de març del 2008

Tot torna

Si fa cinc anys algú m’hagués dit que jo esperaria que es reelegís president de la Conferència Episcopal a un bisbe teòleg dels kikos i imposat a Bilbao i que em plaurien bona part de les aportacions d’una papa anomenat Ratzinger... l’hauria pres per imbècil. Doncs bé, ni això. Torna Rouco, si es que mai havia marxat.

Llegiu en tot cas la descripció del discurs del Blázquez sobre el funcionament i la missió de les conferències episcopals. Caldrà reclamar que sigui així i recordar que el president no és l'amo dels bisbes.


PD: Rouco ja ha dit que ell no és l’amo dels bisbes, però cal recordar que si el van tombar fa tres anys fa ser per actuar com si ho fos.

dissabte, 1 de març del 2008

I el cardenal riu



Aquest vespre hem fet sessió de cinema familiar, tots cinc i el gat Pacià mirant “Sonrisas y lágrimas”. La veritat és que esperant les eleccions episcopals d’aquesta setmana no saps si riure o plorar, o cantar.

Per si som a temps per riure penjo aquest enllaç del Youtube que m’ha passat un colom missatger. Em diuen que fa temps que circula però jo no el coneixia i la veritat és que m’ha fet molta gràcia. I crec que el millor del vídeo és que després de la pífia, el cardenal riu. Sempre és millor prendre’s les coses amb humor. Agrairé qualsevol pista sobre el lloc i el protagonista.