dimecres, 26 de novembre de 2008

No, Rouco, no



Dilluns em vaig quedar de pedra quan en parlar de la memòria històrica vaig veure el cardenal Antonio María Rouco dient que “A veces es necesario saber olvidar”. I els màrtirs de la Guerra Civil? L’oblit pot ser una postura –encara que molt discutible- per superar un trauma històric, però no es pot defensar quan, amb justícia, s’ha protagonitzat l’esforç per recuperar la memòria de les víctimes de la persecussió religiosa. Si hi hagués d’haver oblit, hauria de ser per a tots. En aquest sentit, era molt més il·lustratiu el discurs d’ara fa un any del president Blázquez: “Deseamos que se haga plena luz sobre nuestro pasado: Qué ocurrió, cómo ocurrió, por qué ocurrió, qué consecuencias trajo. Esta aproximación abierta, objetiva y científica evita la pretensión de imponer a la sociedad entera una determinada perspectiva en la comprensión de la historia. La memoria colectiva no se puede fijar selectivamente”. Seria un exercici interessant que algú tingués temps de fer una comparativa entre un discurs i l’altre.

Per això, aquest dimecres m’ha cridat especialment l’atenció l’editorial de La Vanguardia, un diari que no pot ser tillat d’esquerranós, nacionalista o laicïsta (és un dels pocs que manté dues pàgines setmanals d’informació religiosa i l’únic d’Espanya que té en nòmina un redactor especialitzat únicament en aquest tema). El seu "no" al discurs de Rouco és clar i contundent.

Però avui queda clar amb la reelecció de Martínez Camino com a secretari general de Conferència Episcopal Espanyola, que hi ha Rouco per estona. Encara que es repeteixi un resultat semblant a l'elecció del març del cardenal Rouco com a president: la meitat a favor, i la meitat en contra, com en el partit socialista francès. Al març va ser per dos vots i ara per poc més. I això que els nous bisbes els tria Rouco.

dilluns, 24 de novembre de 2008

Dimarts, Lligadas


Vam parlar amb el Centre d’Estudis Pastoral per organitzar amb Foc Nou una presentació del llibre del Josep Lligadas, el darrer premi Joan Maragall: La política dels cristians. No és la primera presentació que es fa però aquesta m’ha tocat a mi acompanyar l’autor. Serà dimarts.

No ha estat difícil preparar-ho perquè una gran avantatge dels llibres del Lligadas és que s’entenen, és a dir, que escriu perquè la gent l’entengui. La idea és fer-ho en format més entrevista que xerrada de l’autor. Aquestes són algunes de les preguntes que em sembla que poden ajudar a presentar algunes coses interessants del llibre.

-Al principi del llibre dius “A Jesús no li interessa gens l’acció política”. Després d’això sembla que no tinguin gaire sentit escriure 177 pàgines sobre el tema. Fins i tot donaria arguments a la idea que els cristians s’han de preocupar de resar i anar a missa i poca cosa més, o que la política i el poder no són coses on s’hi han de barrejar els cristians... Realment als cristians els ha d’interessar la política?

-Un punt bàsic del llibre crec que és quan descrius les prioritats de Jesús (Pàg. 47): “Un cristià, davant les realitats polítiques, difícilment podrà justificar tenir com a prioritats bàsiques unes altres que no siguin aquestes: que tothom pugui viure dignament, que la riquesa no s’acumuli en mans d’uns quants sinó que arribi a tothom, que desaparegui tota discriminació entre éssers humans, que els països víctimes de la fam i la misèria rebin tot allò que necessiten per tirar endavant... I això, amb accions concretes que ho facin realitat, no amb grans declaracions de principis.” Com arribes fins aquí? Amb l’Evangeli a la mà no es pot arribar a una conclusió diferent?

-El que queda clar en el capítol sobre els criteris i les prioritats de Jesús és que no és possible la transposició directe de l’Evangeli a les accions polítiques concretes ni a cap partit. Suposo que és positiu, perquè sinó l’Evangeli seria només un manual d’instruccions o un conjunt de normes. Però és tan ampli el ventall d’opcions polítiques concretes pel que es pot optar des de l’Evangeli?

-Finalment en el llibre també demanes una Església que tendeixi més a posar l’altra galta i donar també el mantell (Mt 5,38-42). No és una ingenuïtat?

Les preguntes que trobeu a faltar, els hi podeu fer dimarts al CEP.

divendres, 21 de novembre de 2008

Espiritualitat cistercenca


“No es extraño que su Cope tenga tanta audiencia. Las páginas más visitadas de internet son las pornográficas y la revistas con más tirada las del corazón. Es lo que vende. ¿Quien es el responsable de este gran éxito eclesiástico? A Jiménez Losantos, que de santo no tiene nada, y al que sus enemigos, que son bastantes, le llaman el minigoebbels o el talibán, ¿quién le auxilia? ¿Quien apoya a este escuperencores que acumula ya seis condenas judiciales por mentir y difamar? Pues el cardenal Rouco, nunca está cuando se le piden cuentas sobre los ataques que reciben desde la emisora de los obispos el cardenal de Barcelona (abortista!), el Nuncio (masón!), o el Rey (abdica!), pero siempre está para conseguir que la Conferencia Episcopal renueve el contrato a Losantos i a César Vidal.”

La meva pregunta és: si un dia escric que acabeu de llegir, creieu que si treballés per la Cope duraria cinc minuts més en el meu lloc de treball? O que alguna vegada arribaria a trobar feina a l’arquebisbat de Madrid? Doncs veient el que es diu a la Cope, es veu que si. Es pot treballar a la ràdio dels bisbes, mofar-se d’un cardenal i fins i tot fer bromes d’alt nivell amb els cognoms que han tocat. Somos libres para eso.

Bé, posat de nou al tema COPE si no teniu res a fer durant les properes dues hores us recomano veure els vídeos de la compareixença de dimecres del president de CAC al Parlament de Catalunya. Si no teniu temps per seguir aquesta classe pràctica sobre com afrontar amb èxit una compareixença parlamentària, els minuts d’or estan en la intervenció del conseller del CAC nomenat a proposta del PP, i la primera resposta del president del CAC a les intervencions del portaveus dels grups.

Crec que els parlamentaris encara no s’han refet de la distinció entre l’espiritualitat cistercenca i la benedictina.

dimecres, 19 de novembre de 2008

A Roma diuen que Espanya ja no és el que era


Revisant correus endarrerits m’apareix la notícia d’una enquesta presentada fa uns dies per la Fundació Bertelsmann a la qual no hi havia prestat gaire atenció. M’ho remiro i, tot i que a internet no trobo l’estudi complet per valorar-lo gaire, veig el de sempre: cadascú utilitza les dades i titula com li sembla millor. Per exemple, una notícia destaca la davallada de la practica catòlica a Espanya; cap novetat perquè les periòdiques enquestes del CIS fa anys que ho detecta. Entre els joves és pitjor. Altres diaris remarquen el trencament amb la jerarquia. I en una altra notícia el titular intenta salvar els mobles.

Però el què realment m’ha cridat l’atenció és que en aquesta darrera notícia apareix al final una cita del cardenal Kasper que no se sap d’on ha sortit. No l’he trobada en cap altra notícia. S’ha de suposar que la recull alguna nota de premsa sobre l’estudi. El president del Pontifici Consell per a la Unitat dels Cristians afirma: "Yo pensaba que España era un país con un fuerte sello religioso-católico. Uno tiene la imagen de la gran cultura cristiana, que nos acompañó durante siglos. Duele mucho ver cómo disminuyen estas cifras, y uno se pregunta automáticamente cuál puede ser el motivo".

Doncs això, falta que algú li expliqui quin és el motiu. Però es veu que a Roma ja saben que Espanya també se secularitza.

dijous, 13 de novembre de 2008

Adolfo Nicolás a Catalunya. El jesuïta globalitzat


Aquest dimecres el superior general de la Companyia de Jesús ha aterrat a Catalunya (ho havia de fer dimarts al vespre però la vaga italiana ho va impedir). Primera estada oficial d'Aldolfo Nicolás al que també és casa seva, on va viure de nen i va aprendre el que ell diu “català de carrer” que ha conservat.

L’estada té la part de simbolisme ignasià amb la visita a Montserrat i a la Cova de Manresa i institucional per celebrar el 50 anys d’ESADE i els 40 del centre educatiu dels jesuïtes a la barriada de Bellvitge. Dues potes del treball dels jesuïtes a Catalunya. Aquest dijous presideix una missa als jesuïtes de Casp. Trobareu tots els detalls, fotos i documents en la web sobre la visita.

El provincial de Catalunya, Lluís Magriñà, l’ha definit encertadament com un home globalitzat, pels seus orígens castellans, formació europea i vida asiàtica. Es veu clarament en les seves argumentacions, més circulars que cartesianes. I més inspiradores, que dogmàtiques. En la roda de premsa d’aquest dimecres al matí s’ha demostrat que van encertar amb la seva elecció. Aquí teniu un molt bon recull.

Aquest dijous a Bellvitge podrà desplegar l’ideari dels jesuïtes sobre l’educació i a ESADE ha fet un discurs de nivell on els ha plantejat una alta exigència de compromís social. I dos missatges que deixat contestant a algunes preguntes del públic. Arran de la seva experiència asiàtica, ha dit que hem parlat massa de Jesús com a Veritat i que s’hauria de presentar més Jesús com a camí: “la única cosa que arriba al món asiàtic és el que nosaltres som”. I la darrera pregunta sobre què diria a un jove que vulgui ser jesuïta: “que vingui amb gran desitjos, no de coses per a ell, sinó per a coses més grans”. Com el món.

dimarts, 11 de novembre de 2008

El que no diuen els de la COPE


arrebatar. (De rebatar). 1. tr. Quitar con violencia y fuerza”. Això és el que diu la RAE sobre el verb arrebatar. El que utilitza la COPE per dir que “El CAC arrebata a la Cadena COPE dos de sus frecuencias en Cataluña para enmudecer nuestra voz en Lérida y Gerona”.

Anem a pams. A un li poden prendre una cosa que és seva o a la que hi té dret. A mi em poden arrebatar el dret a practicar la meva religió o, si voleu, la ràdio que tinc a la tauleta de nit o el descompte que em fan a la Renfe per família nombrosa. Però ningú no em pot arrebatar la direcció de la revista Foc Nou, perquè és una concessió temporal; els mateixos que m’hi van posar, tenen el dret de treure’m. Doncs, bé, a la COPE no li han tret res, perquè no era seu. Tenien unes freqüències en proves, hi ha hagut un concurs públic on s’han presentat 73 empreses i poc més de vint han aconseguit alguna llicencia. Res tret amb força o violència.

enmudecer. (De en-, mudo y -ecer). 1. tr. Hacer callar”. Una altra cosa que no diu la COPE i que es pot comprovar en la seva mateixa web: a Lleida tenien dos freqüències (1 i 2), i a Girona dos més (1 i 2). A Lleida no es consolida la de la COPE i a Girona la de Cadena 100. Per tant, continuen tenint una freqüència a cada ciutat perquè Losantos continuï clamant contra la classe política i la societat catalana. Mut, no quedarà. Per ara només l'ha fet callar les condemnes dels tribunals, que ja n'hi ha unes quantes. El que deixarà de tenir la COPE és una plataforma extra per la cadena musical. Per tant, perden una via de negoci, però no la seva capacitat de continuar anunciant la “Bona Nova” a Catalunya.

I tercera cosa que no diu la COPE, potser la més important. Com a ràdio de la Conferència Episcopal haurien d’estar més que satisfets que els seus patrons, que són els bisbes, aconsegueixin noves freqüències a Catalunya. S’ha remarcat poc el què ha representat aquesta concessió de freqüències per l’Església a Catalunya: 4 noves freqüències per Ràdio Estel de l’arquebisbat de Barcelona (Fundació Missatge Humà i Cristià), 3 noves freqüències a Ràdio Principat del bisbat d’Urgell (Ens de Comunicació S.L.), que emet en cadena amb Ràdio Estel; i per més inri, una a La Seva Llar El Seu Mon S.L. participada principalment per l’empresa controlada pels benedictins de l’Abadia de Montserrat. Ni en els millors temps del catòlic president Pujol (que ja va concedir les primeres freqüències a Ràdio Estel) s’hauria pogut esperar tant. Ha arribat en temps d’un suposat govern de “menjacapellans” i amb la primera concessió d'un organisme regulador independent. I tot amb un membre del CAC que havia estat director i amic de Ràdio Estel, fins el dia que el cardenal Carles va treure a patades tot el seu equip.

Com a catòlic no puc estar més content. I si els de la COPE fossin més catòlics que agitadors, també ho haurien d'estar, per l’augment de la presència de l’Església en les ones catalanes. Arrebatar i enmudecer, no és el que li han fet ni a la COPE, ni l'Església, que és el que ens interessa.

PD: En el post de dissabte trobareu el vídeo de Pié i Calduch amb el Cuní. Mitja hora de Paraula de Déu a TV3.

dissabte, 8 de novembre de 2008

El Sínode en marxa


Ja fa uns dies que s’ha acabat el Sínode sobre la Paraula de Déu a Roma. Salvador Pié i Núria Calduch entre els experts, junt amb un altre català, Josep M. Abella, superior general dels claretians. Personalment no l’he seguit gaire, però ara em poso a preparar el Foc Nou sobre el tema. El que ja veig és una certa moguda a l’Església catalana per la recepció del Sínode. Ja es va fer un seminari pels professors de Facultat de Teologia de Catalunya i ara el 4 de desembre es farà un acte obert al Seminari a les 7 de la tarda. Només és el primer dels que s'han previst.

Dilluns, a més, en parlaran tant Pié com Calduch als matins de TV3. Espero poder posar l’enllaç. Està bé que un magazine matinal s’interessi per aquests temes.

Tot el que sigui parlar de Paraula de Déu, és benvingut.

PD: aquí està el vídeo de dilluns.

dijous, 6 de novembre de 2008

El cardenal no té bastides


“El Fons Comú Diocesà no el coneix gairebé ningú. Si heu vist la catedral, hi ha tota la bastida un sponsor que ajuda a les obres de la catedral. En canvi, el Fons Comú Diocesà no té bastida, però existeix, i és el que ajuda a l’ànima de tota la diòcesi perquè és el que afronta les necessitats econòmiques”. Això és una de les coses que ens ha dit avui als periodistes l’arquesbisbe de Barcelona presentant els resultats econòmics de la diòcesi del 2007 i la col·lecta de germanor. Quan he sortit, he fet la foto.

Gairebé cap novetat a destacar de l’any anterior, o de l'altre. El que ha sortit és la preocupació per la crisi. El 2008 diuen que podria tornar a anar bé, però el dèficit només s’ha evitat amb donatius extraordinaris. I en temps de vaques magres, aquests costen més d’arrencar.

Austeritat, ha dit Lluís Martínez Sistach. I a preguntes dels periodistes sobre la gestió del patrimoni el delegat d’economia Antoni Matabosch s’ha pogut penjar una medalla: “El que és dolent és vendre per viure. Com que hi ha poques coses, al final ja no tens res per vendre. I en aquests tres anys no hem venut res per viure”. El que el cardenal ha aprofitar per apuntar: “i el bisbe ha de pensar que ell passa, i en ve un altre, i un altre... i ha de procurar mantenir aquest patrimoni per les necessitats pastorals i socials que atén la diòcesi”. Certament, aniríem millor si tota l’activitat diocesana es fes pensant així, a llarg termini.

dimecres, 5 de novembre de 2008

SMS vocacions



Tres quart d’onze de la nit. Sofà. Sona avís SMS. “Hi ha cadena d pregaria per vocacions. Quina hora resaras?”. El primer que em ve al cap és la increpació del “Bitllet de Quinze” de Salvat Papasseit: “JA SOU DE L'ASSOCIACIÓ PROTECTORA DE L'ENSENYANÇA CATALANA?”. Veig que el marketing ja ha arribat a l’Església catalana. Directe.

dilluns, 3 de novembre de 2008

Jo també poso la mà al foc per l’Andreu Oliveras


Sortint d’una enclaustració per enllestir un informe que m’havien encarregat, retorno a la vida virtual. Visitant la Blocsfera Cristiana topo amb dos articles sobre l’Andreu Oliveras. Doncs jo també el conec. I comentant el cas descobreixo que molta gent coneix un capellà discret com ell. I tothom el coneix pel bé que ha fet. Ara l’acusen d’entrar droga a la presó. Kafkià. A més, ja ha rebut la seva condemna pel seu "error": haver de deixar d’acompanyar els presos i ajudar-los a la seva reinserció. Perdre una de les dedicacions que l’entusiasmava. Els qui volien treure-se’l de sobre, ja ho han aconseguit.

El que li ha passat a l’Andreu és com si en la paràbola del bon samarità algú canviés el final i l’hostaler truqués a la policia per denunciar al samarità acusant-lo de segrestar un home ferit i indefens.