dilluns, 19 de març de 2007

La Sagrada Família no pot caure damunt dels nostres caps

Aquest diumenge tenia matinal infantil familiar i vaig aprofitar per anar al parc de davant de la Sagrada Família de Barcelona i seguir la festa de commemoració dels 125 anys de la col·locació de la primera pedra del temple que uns anys més tard va continuar Gaudí. Recordo el meu avi dient-me allò de jo no la veure acabada però tu si, un motiu més que el fa un edifici entranyable per a molts barcelonins.

Per això no és d’estranyar que l’acte d’ahir es reconvertís en un acte reivindicatiu contra el pas de l’AVE pel carrer Mallorca, a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. El que ja no entenc gaire és que s’hagués de barrejar aquesta reivindicació amb un acte d’afirmació nacional (amb aparició inclosa de la Núria Feliu) com si el traçat de l’AVE fos una amenaça a les essències pàtries de Catalunya orquestrat per destruir els fonaments de la nació catalana. El problema del traçat de l’AVE és un problema tècnic en mans dels polítics. I és un tema que fa tants anys que s’arrossega que tots els partits hi han tingut responsabilitats, i en el que tots han anat modificant el seu parer segons les conveniències i possibilitats de cada moment.

Però ara, gràcies al valor simbòlic i sentimental que té la Sagrada Família, els qui s’oposen a l’actual traçat de l’AVE han aconseguit començar a guanyar la batalla de l’opinió pública. I també jo sóc dels primers a creure que, per molt mínima que sigui la possibilitat d’un imprevist, és millor evitar una obra d’aquestes característiques als peus dels fonaments de la Sagrada Família. També he de dir que si s’hi oposen gent de seny provat com el president Joan Rigol, l’actual responsable de la Junta Constructora, o l’arquitecte Jordi Bonet, me’n fio dels seus arguments. Però, a anem a pams.

A totes les ciutats del món es construeixen túnels per a les més diverses infraestructures sense que això hagi de significar que el món s’enfonsi. I, a Barcelona, espero que no sigui el darrer túnel que es faci, que prou dèficit d’infraestructures tenim. De fet, la Sagrada Família ja està encerclada per dos túnels del metro, a més construïts durant els anys 70, quan se suposa que l’enginyeria constructora no havia assolit els nivells actuals. El que també és cert, és que l’actual projecte de túnel se situa sota els fonaments de la façana principal, tot i que a més profunditat que els túnels del metro.

Però sembla que ningú recordi que precisament per això els primers projectes del nou túnel pel centre de Barcelona preveien una petita desviació per evitar passar a tocar de la Sagrada Família. Però què va passar? Que com que aquesta desviació representava passar per sota de quatre o cinc illes de cases de l’Eixample, i els veïns si van oposar radicalment, al final es va optar per seguir recte pel mig del carrer Mallorca i allunyar-se així dels edificis. Però aquesta solució afecta directament a la Sagrada Família i així s’han retrobat els interessos dels veïns que no volen un túnel per sota del seu carrer, amb els de la preservació del temple. I això és el que em sembla un despropòsit. Una cosa raonable és que un túnel pel centre de la ciutat s’intenti evitar que afecti a edificis singulars com la Sagrada Família, i una altra ben diferent és que no es vulgui que es construeixin nous túnels en una ciutat.

Crec sincerament que el túnel no acabarà anant per sota de la Sagrada Família, perquè dubto que cap polític vulgui assumir aquest risc. Si en una casa surten esquerdes es poden arreglar o aixecar de nou l’edifici. Però si passa alguna cosa a la Sagrada Família als responsables del desastre els crucificarien sobre les runes del temple.