divendres, 28 de setembre del 2007

Bellesa bíblica





Per un compromís previ no hi podré anar i em sap greu. És un acte que val la pena. Aquest dissabte a Tarragona se celebren els 25 anys de la BCI, la Bíblia Catalana Interconfessional. Presidida per l'arquebisbe Pujol, és una celebració remarcable per dos motius. Perquè en molts ambients aquesta traducció s’ha convertit en la versió de referència, ja que incorpora l’experiència de l’àmplia tradició de traduccions al català de la Bíblia, i se n’ha fet una pràctica difusió a través de CD i d’Internet. I perquè és la primera versió en català reconeguda per la majoria de confessions cristianes presents a Catalunya. Un text únic per a tots els cristians. Fruit sobretot de l’empenta que hi va posar des de l’Associació Bíblica de Catalunya el monjo de Montserrat Guiu Camps, i l’especial dedicació d’Armand Puig i d’Agustí Borrell, entre molts altres.

En motiu d’aquest aniversari Enciclopèdia Catalana ha editat una edició il·lustrada d’aquesta traducció de la Bíblia que també es presenta dissabte. Les il·lustracions són obra de Perico Pastor. Avui he rebut el dossier de premsa que presenta l’obra. Jo d’art no hi entenc un borrall, però a mi m’ha agradat. Em sembla una aportació artística feta amb gust. A més, l’edició és una bona resposta a la tràgica pregunta: i ara què li regalem a...?

dijous, 27 de setembre del 2007

La Facultat de Teologia, una anomalia llatina



El cardenal José Policarpo de Lisboa, el secretari del Consell anglicà per a la unitat dels cristians, el metrapolita ortodox de Sibiu, la directora de la filmoteca vaticana, els millors experts en la figura del Jesús històric o sobre la Paraula de Déu passaran aquest any per la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquesta institució de les deu diòcesis catalanes celebrarà aquest curs els 40 anys de la seva creació amb quatre congressos internacionals. Així, des de Barcelona, la Facultat vol destacar i estrènyer lligams entre els centres universitaris de teologia de l’arc mediterrani.

És el programa que va presentar dimarts el biblista Armand Puig, degà de la Facultat, acompanyat de Gaspar Mora i Salvador Pié. La roda de premsa va servir per reivindicar l’estatus acadèmic de la teologia. De fet, només a França, a Itàlia i a Espanya, l’estudi teològic queda fora de les universitats civils. És una anomalia que només es produeix en l’àmbit llatí. Per això va plantejar la voluntat de formar part del Consell Interuniversitari de Catalunya junt amb la resta d’universitat catalanes: “Estaríem en el lloc que ens toca com a institució”.

Però aquest tema no el va plantejar només com una qüestió de dret, sinó per respondre al treball real que es fa avui a les facultats de teologia. Armand Puig va remarcar que moltes disciplines universitàries tenen interessos comuns amb la teologia. Alhora va parlar d’una Facultat “que no viu d’esquena al món. No ens ho podem permetre, hem de tenir les portes obertes i ser més valents en entrar en els temes actuals”. La teologia d’avui té nous reptes; en certa manera ha superat els temes postconciliars per incidir en els grans debats d’avui com la globalització o l’ecologia: “el nostre món és el món”.

Vaig anar a la roda de premsa –a la qual un canvi de plans d’última hora va impedir la presència de l’arquebisbe Sistach- precisament el mateix dia que portava a impremta un monogràfic de la revista Foc Nou sobre llibre i religió a Catalunya en motiu de la Fira de Frankfurt. Precisament, un dels articles recull la producció teològica, acadèmica i divulgativa, dels professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, precisament, és l’article més llarg. No deu ser casual.

A més, com va dir Armand Puig, és un treball que es fa amb rigor: “La nostra Facultat, i ho sé de primera mà, està ben vista a Roma i alhora té una consideració per les institucions culturals catalanes”. Què més podem demanar.

dimarts, 25 de setembre del 2007

Si el nunci està content, jo estic content



En el país que hi ha qui diu que és la regió espanyola més secularitzada, pagana, exacerbada, republicana i amb un govern menjacapellans, quan ve el nunci del papa el rebem com un rei. I a més el nunci surt content.

Aquest dilluns Manuel Monteiro de Castro ha presidit la missa de la festa major de Barcelona concelebrant amb l’arquebisbe de Barcelona i la resta de bisbes de la província eclesiàstica. A la Basílica de la Mercè l’han acompanyat les màximes autoritats del país -el president Montilla, l’alcalde Hereu i quasi tots els regidors- en una basílica plena de gent. Després ha acompanyat el seguici fins a l’Ajuntament on ha sortit al balcó amb la resta d’autoritats (el podeu veure a la meitat d’aquest vídeo de la web municipal).

La missa amb el nunci ha tingut dos coses positives. Primer que no ha dit cap disbarat. I no és res en contra d’ell, sinó perquè altres nuncis d’ingrata memòria si que han presidit misses a Catalunya amb molta mala fortuna. En aquest cas, el nunci ha anat a “lo” seu i al que és propi del dia: una homilia de devoció mariana, on fins i tot ha improvisat sobre els pastorets de Fàtima. Altra cosa és si la gent que no és nostre gremi ho han entès o els ha interpel·lat d’alguna manera. Potser en una missa tan cívica és millor una predicació una mica més “laica”, però ningú li pot dir que s’ha posat en coses que no tocaven.

I, després, ha estat ben rebut que tot el ritual i bona part de la homilia la prediqués en català, com passa en la majoria de misses de Catalunya. Al final s’ha felicitat per la participació de la gent i ha demanat a tothom que ajudem a construir una ciutat i una Catalunya millor. I s’ha disculpat pel seu “pobre català” –que per cert, de pobre no en tenia res- i per això la gent l’ha aplaudit agraïda.

Després de la missa amb l’Oriol Domingo hem intentat parlar amb ell, però se’ns l’ha emportat un de protocol. Si que ens ha pogut dir que estava molt satisfet.

I amb això es poden donar per finiquitades les estèrils polèmiques sobre els regidors que van o no van a la missa. Hi han anat els qui els ha semblat bé anar-hi i han combregat els qui creien que ho havia de fer, i els qui no han combregat per no sentir-se catòlics em sembla que han tingut un gest de respecte vers el que s’estava celebrant. Aquí, si ve el nunci, institucionalment se’l rep amb els honors que mereix. Igual que s'ha de fer si ve el Dalai Lama o el Moro Musa.

divendres, 21 de setembre del 2007

El nunci ve a veure’t



Si algú té ganes de veure el nunci, ens ve a veure. Resulta que aquest any Manuel Monteiro de Castro presidirà la missa de la Mare de Déu de la Mercè acompanyat de l’arquebisbe Martínez Sistach. Això vol dir que els regidors de Barcelona encapçalats per l’alcalde podran escoltar des de primera fila el que vingui a dir el nunci. Tampoc és extraordinari que vingui el nunci a Catalunya (va ser a Barcelona aquest mateix juny) però crida l’atenció que presideixi un acte tan singular com la missa de la Mercè. Serà el dilluns de Festa Major a les 10,30h a la Basílica de la Mercè, una tradicional i concorreguda celebració. El mateix dia a la tarda l’arquebisbe ordena dos capellans i dos diaques a Santa Maria del Mar.

dimecres, 19 de setembre del 2007

Un acudit de destrucció massiva



L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.

Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach.

I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.

dilluns, 17 de setembre del 2007

Així no ens autofinançarem mai



La setmana passada vaig anar a apuntar la filla gran a catequesi. Per motius logístics i pastorals que no vénen al cas, farà la catequesi en una parròquia que no és on anem habitualment. Això em va portar a conèixer l’amable capellà que porta la catequesi. Vaig veure que ho tenen molt ben pensat, sobretot la manera de buscar la implicació amb els pares i que la catequesi no sigui només un temps de pas per la parròquia.

El que em va sorprendre és que al inscriure’t et fan pagar una quota per tot el curs de 25 euros. Doncs, no senyor. N’haurien de fer pagar 25 cada mes. A veure: qualsevol de les activitats extraescolars et costa cada mes molt més que això. Per no dir, el que molts s’acaben gastant després en la celebració de la comunió o en una festa d’aniversari al Chiquipark.

Quan vaig comentar-li que em semblava poc en va aclarir que “és només pels llibres i el material”. Molt bé, però així no ens autofinançarem mai. Suposo que perquè hi hagi uns locals, una església, un capellà que ho dirigeixi, un senyor que obri la porta, que tot estigui net, uns cursos de formació pels catequistes... en definitiva, tot allò que fa funcionar una parròquia d’on acaben sortint els catequistes... Tot això deu costar alguns diners. Perquè no hi han de contribuir els qui després es beneficien d’algun servei, sobretot, quan moltes vegades no es participa en altres activitats o serveis de la parròquia?

Entenc la dimensió pastoral d’aquesta opció: la gratuïtat. És a dir, que no es pot cobrar per transmetre la fe i per administrar un sagrament, i que els diners no han de ser una barrera perquè els nens s’acostin a Jesús. Plenament d’acord. I per això s’entén que els catequistes han de ser voluntaris. I, per això, està bé que quan t’apuntis a catequesi et rebi un mossèn i, per exemple, li puguis comentar discretament que no pots assumir la quota mensual que hi ha fixada. Però crec que la gent ha de saber quant costa que hi hagi catequesi, és a dir, quin esforç també econòmic fa l’església per mantenir les seves parròquies obertes.

De fet, sóc d’aquells que seria partidari que al sortir del metge del Seguro et donessin la factura del què ha costat la visita o les receptes, que cada mes t’arribés a casa un paper amb el que costa a l’Estat l’escolarització del teu fill i que en els bitllets de metro posés que amb el què has pagat només es financia la meitat del cost del manteniment de la xarxa de transport públic. Encara que no t’ho cobrin cada vegada que utilitzes aquests serveis, hem de saber que no és gratis.

I en el cas de l’Església, que la gent sàpiga quant costa i aplicar allò de Corintis: “Que cadascú doni allò que de cor ha decidit”.

divendres, 14 de setembre del 2007

Em critiquen




Resulta que em critiquen injustament per un post. Que hi farem. Jo hagués preferit que ho fessin en l’espai de comentaris, que per això estan oberts a que tothom pugui il·lustrar-nos amb el saber i amb la fe que em manca a mi. Però m’arriba per mail.

Resulta que un amic es queixa que entre les lectures d’estiu que vaig enumerar no hi hagi posat El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, de Jordi Albertí. Em diu “Si no l’has llegit, fes-ho urgentment: una lectura absolutament essencial per desmuntar certes imatges i idees falses que la majoria tenim sobre la república, la guerra civil, l'anarquisme... Jo ara em miro diferent la qüestió de les famoses beatificacions de màrtirs espanyols (al marge de que ja sé que alguns bisbes no juguen net...)”.

Certament té tota la raó. El problema és que vaig posar les lectures d’agost, no les del juliol. Comparteixo el diagnòstic. A més, vaig poder comentar les impressions de la lectura del llibre amb el seu autor, arran d’una trucada per demanar-li un article per Foc Nou. I dic més o menys al mateix. Que em sembla que el mèrit del llibre no és que expliqui gaire res de nou, sinó que el relat que construeix dóna una visió prou equilibrada dels fets, el context i la interpretació que se’n pot fer avui. A més, l’èxit del llibre ho posa a l’abast de molta gent.

Amb certs recels, vaig ensopegar amb les diverses al·lusions a la masoneria, ja que ens transporten aquella època que anyoren alguns on tot era culpa dels contubernis judeo-masons. Però en el context, s’entén que és més un problema sobre la seva contribució a l’elaboració d’un discurs anticlerical.

És un llibre important, ja que, pel que m’expliquen, fins i tot va influir en la redacció definitiva de la Llei del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, introduint més relleu i ponderació en el tracte sobre la persecució religiosa. És significatiu veure en la intervenció d'Albertí en la Comissió del Parlament del passat mes de maig, que almenys tres dels diputats que van intervenir (el del CiU, el del PSC, i el d'ERC) havien llegit el llibre i que les intervencions dels sis grups parlamentaris aproven les idees bàsiques de la seva aportació.

Caldria un relat al mateix nivell que aquest llibre que fes la lectura d’aquests fets en el conjunt d’Espanya. Malauradament, encara és un tema massa enverinat, perquè tothom el fa servir per portar l’aigua al seu molí.

dimecres, 12 de setembre del 2007

Folrar la Ciutadania



El dia que facin el màster “Ser pares, avui” s’hi hauria d’incloure obligatòriament un seminari pràctic sobre com superar la feixuga tasca de folrar els llibres escolars. La meva celebració de la Diada Nacional de Catalunya s’ha clausurat culminant amb èxit desigual tal noble tasca educativa per completar la motxilla del primer dia d'escola.

Però aquest any, durant aquesta autocomplaent activitat manual, m’han cridat l’atenció dos llibres. Entre els llibres de tercer de Primària, al costat del llibre de Religió, em trobo un Quadern d’Educació Moral i Cívica editat per Santillana. Dic, ja està, aquest és el nou catecisme sociata que li diuen. Però la meva dona em diu que no, que Educació per a la Ciutadania només comença a tercer d’ESO, no a Primària. Miro entre els llibres de primer de Primària i efectivament no ho són, perquè també trobo el mateix manual. Ignorància meva dels currículums escolars.

Consulto a la meva filla gran, que per això ha sortit més llesta que el seu pare. Em diu que ella ja l’havia fet a primer i a segon: “Veus, el de primer és ‘Jo, tu, tots nosaltres’ i el de tercer que faré ara és ‘Jo, tu, tots nosaltres al barri’”. Me’ls miro i trobo que a cada curs repeteixen els mateixos temes amb algunes variacions: responsables, solidaris, tolerants... A primer amb temes com ajudar als altres, bona educació, l’amistat, aprendre dels altres, l’autoestima, justícia, cooperació, gratuïtat, diversitat... A tercer es van ampliant amb exemples com els conflictes que surten als diaris, temes de pobresa, la igualtat entre homes i dones, l’explotació laboral infantil, els costums gastronòmics de les diferents religions, la delinqüència, les catàstrofes naturals, les normes de circulació, les minusvàlies...

Vist això penso perquè tanta comèdia per la nova assignatura. No és això el que diuen que els volen ensenyar també a ESO? Doncs resulta que sembla que feia temps que ho expliquen a Primària sense que ningú no se n’hagués queixat mai. Altra cosa poden ser desacords puntals amb el programa, que a més sembla que l’amplia oferta de manuals permet trampejar. De fet, en el què trobo més mèrit és que l’escola també es proposi educar en aquests valors. Com a pares, ja costa; imagina't com a mestres.

I finalment penso que amb el què paguem pels llibres de text, la veritat és que ja te’ls podrien vendre folrats.

PD: Només llevar-me escolto aquest dimecres al matí una breu entrevista al secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana a Catalunya. Enric Puig diu a Catalunya Ràdio una cosa bastant semblant. Que ells sempre han estat preocupats per l’educació en valors cívics i que el programa es pot adaptar a l’ideari del centre. Que cap problema. Si ell ho diu, jo m’ho crec.

dilluns, 10 de setembre del 2007

El sermó del Dalai Lama a Barcelona



El Dalai Lama arriba a Barcelona, seu davant de 200 periodistes i diu coses com: “Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”. “El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”. “Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”. “Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”. “Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. O sigui, res gaire diferents al que han pogut sentir aquest mateix diumenge al matí els milers de catòlics que van anar missa a Barcelona, amb alguns sermons fins i tot una mica més arregladets. Però, no és també això el que volem dir els cristians al conjunt de la societat? Aquest dilluns a la conferència del Palau Sant Jordi sobre “L’art de la felicitat” no crec que el Dalai Lama digui res gaire diferent. Preguntaré als qui hi van.

De fet, el tema de perquè en molts sectors no es té la mateixa simpatia per l’Església que pel Dalai Lama és ja per un altre post. Per exemple, perquè quan el papa diu que Europa és materialista sembla un carca i quan ho diu el Dalai Lama no? D’altra banda, és evident que les creences del budisme difereixen en molts punts de la cristiana, però també que per un racionalista exacerbat ha de ser tan delirant creure en la reencarnació dels budistes com en la resurrecció o en l’encarnació en la que creiem els cristians.

Deixem-ho per ara, però això pensava aquest diumenge al matí en la roda de premsa més multitudinària i estrambòtica a la que he assistit. Multitudinària perquè la tumultuosa entrada del Dalai Lama entre fotògrafs l'ha fet iniciar la roda de premsa ironitzant sobre el fet que “fins i tot jo havia de donar empentes per poder passar. Sembla que us agradi!”. I estrambòtica perquè la responsable de premsa ha donat majoritàriament la paraula als seguidors del Dalai Lama que entre agraïments per la seva visita li han fet preguntes tan periodístiques com “De quina manera es pot aplicar la filosofia de la via del mig a la vida quotidiana?”. Mentre darrera meu una noia s’esgargamellava exigint torn per preguntar sobre les relacions amb la Xina, el tema principal del dossier que es va lliurar als periodistes.

Però això també ha permès veure un Dalai Lama de 72 anys esplèndid, que sap perfectament on està i el que es diu, que domina la situació i que no perd mai el somriure.

En els temes més socials ha recordat que les institucions religioses han d’estar separades de l’estat; ell que va haver-se d’exiliar d’un Tíbet que era una teocràcia: “Això està antiquat”. Ha parlat de la necessitat que l’educació desenvolupi els valors humans, i que això també s’ha de fer en una educació secular que inclogui el respecte a totes les religions (en anglès ha dit “secular”, que potser pel context s’hauria de traduir millor com aconfessional enlloc de laica, en el sentit excloent que per molts té aquest terme). I desmarcant-se del proselitisme ha recordat que aquí hi ha una altra tradició religiosa i que cadascú ha d’escollir, però que “el millor és mantenir les pròpies tradicions”. Doncs, ja sabeu.

dijous, 6 de setembre del 2007

Vic veu IVE



Vic i IVE són dos paraules que permeten fer diversos jocs de paraules. Però ja veurem si lliguen. Netejant el correu de l’estiu m’apareix un missatge d’un amic ben informat que m’adjunta un dossier amb documentació sobre l’IVE, l’Instituto del Verbo Encarnado. El cas és que el 21 de juliol el diari local Regió 7 va destapar que el bisbe de Vic, Romà Casanova, havia convidat a instal·lar-se a Manresa als membres d’aquest institut per substituir la presència dels caputxins que deixen la seva casa. El titular era tan amable com “El fonamentalisme d’arrel catòlica aterra a Manresa de la mà del bisbe de Vic”. Aquest estiu ho ha explicat a bastament Tribuna Catalana.

Però hi ha dues coses que em criden poderosament l’atenció. La primera és que a mitjans dels anys 80 en els inicis d’aquest institut a l’Argentina tots els bisbes menys dos s’hi van oposar radicalment. Els bisbes argentins, tot i que potser llavors eren més oberts que ara, tampoc crec que en conjunt fossin un exemple nat de progressisme. I, casualment, els únics dos bisbes que els recolzaven ho feien amb el mateix entusiasme que havien defensat la dictadura militar. De mare tens la que Déu t'ha donat, però els amics uns no els té si els no vol. Si parléssim d’una història de fa cent anys, tampoc passaria res, tot moviment evoluciona, però el protagonista d’aquesta àmplia oposició episcopal era el mateix Padre Carlos Miguel Buela que avui presideix l’IVE. Aquí el teniu a la dreta del cardenal Sodano aquest mateix mes de juny. Amics, també.

I el segon element, el tenim més a prop, i és encara més interessant. El cas és que el bisbe de Vic ha pres aquesta decisió sense encomanar-se a ningú. Els mateixos capellans se’n van assabentar pels diaris. Ben intencionadament podríem pensar: es que era una decisió molt recent que es va filtrar a la premsa. Doncs no. El 3 de juliol del 2006 un comunicat oficial i públic del Consell General de l’IVE ja explica que “el P. Fernando Vicchi, Superior Provincial en Italia, [...] se refirió a dos pedidos de fundaciones llegados desde España, para la Diócesis de Tarrazona (Aragón) y para la Diócesis de Vicq (Cataluña). En este último caso nos ofrecen parroquia en el centro de la ciudad de Manresa, cuna de los ejercicios espirituales, escritos allí por San Ignacio de Loyola”. I, encara més, en un document del 30 de juliol del 2007 l'IVE ja informa del nomenament del "P. Miguel Soler a la fundación en Manresa, España", qui suposo que ja hi ha anat a prendre mides i que no li van dir quatre dies abans. Per tant, el bisbe Casanova almenys feia un any que ho sabia i ja tenia clar on havien d’anar a parar. A més, si fem cas a aquest document, la petició sortia de la diòcesi de Vic. Quin problema hi havia a explicar-ho, si era pel bé de la diòcesi? Que no lliga l'IVE amb Vic?

Una amiga meva té una frase molt celebrada que diu que el gran problema que tenim avui per evangelitzar és que a la gent expressions com el "verb encarnat" jo no els diuen res. No sé si amb l'IVE ho tindrem més fàcil.


dimecres, 5 de setembre del 2007

La blocsfera avança

Blocsfera Cristiana

La blocsfera cristiana és font de feina però sobretot d’alegries. En aquest moment està a unes 300 visites diàries, que fan unes 10.000 al mes. Per això hem volgut començar al setembre rentant-li cara. Aquest dijous pengem un nou format. L’objectiu és fer-la una mica més “apanyadeta” gràficament, però sobretot, facilitar l’accés més àgil als blocs: a cada pantalla se’n veuen més. D’altra banda els hem agrupat en grups de quinze perquè trigui menys a carregar-se la pàgina. El que es manté és que l’ordre el marca el ritme d’actualització del blocs: els darrers (a actualitzar el seu bloc) són els primers.

I avança i creix perquè dels quinze inicials del març, ara hi ha més de trenta blocs i estem en espera d’incorporar-ne alguns més en pocs dies.
Aquest canvi coincideix amb un canvi forçat de data de la I Trobada de blocaires cristians. Per problemes d’agenda hem hagut d’anular la convocatòria del 13. La trobada l’hem traslladat al 27 de setembre. Es manté el lloc i l’hora, els continguts i les intencions que vam anunciar. De 18’30h a 20’30h a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona (c/ Roger de Llúria, 13). Disculpeu-nos els qui ja us ho havíeu arreglat per venir. Ens sap greu però no ho hem pogut fer d’una altra manera. No es pot arribar a tot.

I sap greu canviar de data perquè la convocatòria de la trobada va tenir ressò en alguns mitjans com Flama (on cal aclarir que la convocatòria la fem conjuntament i de forma espontània l’Eloi Aran, el Ramon Bassas i jo) i aquesta notícia que va sortir al Diari de Girona a finals d’agost.

Tothom serà benvingut, blocaires i lectors malalts de blocs.

dilluns, 3 de setembre del 2007

Llibres pràctics



El darrer dia de vacances descobreixo una utilitat que mai hauria sospitat dels llibres que irremeiablement s’acumulen al despatx de casa. Després del tradicional pelegrinatge estiuenc a Ikea, necessitava fer un forat a un escaire però no tenia cap cargol de fuster per subjectar-lo amb la força suficient per suportar la força de la màquina. La pressió que exerceixen els llibres en una llibreria a punt de rebentar vaig comprovar que és prou poderosa per mantenir ferma qualsevol cosa que hi vulguis subjectar.

Ho comento perquè després de les vacances recomano quatre llibres que he recuperar aquest estiu. El propòsit de les vacances era el mateix de cada any: no fer res. Però dins d’aquest res s’hi ha inclòs poder llegir alguns títols dels darrers dos anys i un d’aquesta temporada que en seu moment van quedar aparcats.

-El més entretingut. Historia de los Papas. Entre el reino de Dios y las pasiones terrenales. Juan María Laboa. La esfera de los libros, 2005.

El mèrit d’aquest llibre és l’escriptura fresca i la capacitat de divulgació del fundador de la revista XX siglos de Historia de la Iglesia. No em puc estar de citar alguns moments més negres del papat com el de l’enèrgic Joan VIII (872-882) al qui van assassinar uns parents o gent propera que ell pretenia depurar. El van enverinar, però veient que l’efecte el massa lent el van matar clavant-li cops de martell al cap. O pitjor ho va tenir Formós (891-896) que no el van deixar descansar ni mort. Un successor seu, Esteve VI, va fer desenterrar-lo i la seva mòmia va ser sotmesa a un judici on un diaca contestava en nom del papa difunt. Durant el judici a Formós li van retirar els vestits pontificis, li van tallar els tres dits que utilitzava per beneir i van llençar el seu cos al Tíber. Esteve VI va acabar morint estrangulat a la presó el 897. Laboa comenta: “Ese mismo año se hundió la basílica de Letrán [seu dels papes en aquella època] desde el altar hasta el pórtico, tal vez por no ser capaz de soportar entre sus muros tanta ignominia”. Realment la institució eclesial té alguna cosa de divina per haver pogut resistir alguns dels 264 que hi ha hagut.

-El més nou. Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Fragmenta, 2007.

Novedós per la data de publicació però també pel seu contingut: el que diuen els estudis de la neurologia sobre la religió. Estan molt lluny de confirmar que la religió és només una superstició humana. La lectura del llibre, a més, afirma la possibilitat de creure en Déu d’una manera més àmplia de la que es desprèn de l’entrevista que li van publicar a La Vanguardia.

-El més punyent. Aita Patxi. Prisionero con los guradis. Hilari Raguer. Claret, 2006.

Un testimoni del passionista basc que va assistir durant la guerra civil un batalló de catòlics bascos fidels a la república. Més enllà de les lliçons històriques imprescindibles del llibre, es descobreix com els moments de grans crueltats són els més propicis perquè brillin testimonis de més gran bondat. L’estil del pare Raguer no defrauda.

-I el més necessari. Compromís polític i sentit cristià. Joan Rigol. Edicions 62, 2006.

És la lectura en curs per tancar l’estiu. Sense acabar-lo s’ha de destacar la claredat de l’exposició. I, sobretot, la necessitat de que el seu missatge sigui escoltat pels polítics i pels ciutadans. D’altra manera aniríem. A veure aquest curs com anem.