dilluns, 30 de març del 2009

“Qui deixa de banda el missatge social de l’Església falta a Jesucrist”



Divendres vaig anar a la interessant taula rodona que va organitzar la delegació de pastoral obrera del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. A més de felicitar-los per la convocatòria i per l’intel·ligent plantejament formal de l’acte, deixo la crònica de l’acte per “El mosquit i el camell”.

Però si que vull comentar un detall de la sòlida aportació del bisbe de Sant Feliu. Va sortir la típica pregunta que la jerarquia de l’Església només es pronuncia sobre temes de cintura cap avall i no clama prou al cel quan s’han de fer denuncies socials. El bisbe Cortés va reconèixer que el missatge social de l’Església no té tant de ressò, però una de les causes està en que “tots els pronunciaments de l’Església de caire social són sistemàticament silenciats”.

Té raó, i ningú li pot prendre. Només cal veure el que s’ha destacat del recent viatge del papa a l’Àfrica on bona part dels seus discursos van ser de denuncia de les perversions del sistema econòmic que han deixat el continent a la misèria. Té raó després de llegir la seva carta pastoral sobre la crisi econòmica (si l’hagués fet sobre els preservatius hauria sortit a tots els diaris ben retratat). Té més raó després de la intervenció que va fer a l’acte del divendres, en la que va posar Jesucrist en el centre de la motivació de les preocupacions de l’Església sobre les realitats temporals per concloure que “si algú deixa de banda el missatge social de l’Església està faltant a Jesucrist”. Un missatge social “connatural a l’Evangeli”. I té raó perquè els mitjans massa vegades funcionen amb estereotips i tòpics fàcils

Però també s’ha de reconèixer dues coses, sense personalitzar amb el bisbe Cortés. Primer, la dinàmica dels mitjans destacarà sempre el què més cridi l’atenció. I crida més l’atenció condemnar els preservatius que denunciar les causes de la pobresa. I, sobretot, que els tòpics amb els que juguem (en alguns casos obsessivament) els mitjans, algunes prioritats episcopals també han ajudat molt a configurar-los. ¿Paguem una campanya amb uns cartells d’un linx (ibèric) al costat d’un cadàver d’una nen negre desnutrit i la posem al metro de Barcelona?

divendres, 27 de març del 2009

Una dona episcopal

Els canvis fets públics aquest dijous al Consell Episcopal de l’arquebisbat de Tarragona porten com a titular que una dona s’incorpora al màxim òrgan de govern de la diòcesi, Rosalia Gras. Però també és molt important la “jubilació” de mossèn Miquel Barbarà com a vicari general. I cal posar-ho entre comentes perquè els capellans com ell no es jubilen mai. Ni després d’almenys trenta anys de treball a la cúria i de servei a l’Església catalana. Si ara s’allibera d’aquesta responsabilitat és perquè ja acumula prou èxits en la seva gestió que van des del Concili Tarraconense a l’esplendor de l’Any Jubilar. Tancat el jubileu, ha pogut plegar. Si us plau, que m’avisin el dia que li organitzin un homenatge.

D’altra banda, vist des de fora i sense conèixer detalls, em sembla que la renovació del Consell Episcopal s’ha fet de manera molt equilibrada i amb una sensibilitat eclesial amplia. I sens dubte que una dona s’incorpori en el Consell Episcopal és una bona notícia. No és la primera secretaria-cancellera que hi ha a Catalunya, (ara mateix en tenen a Girona), però encara és poc habitual que les dones tinguin responsabilitats a la cúria i excepcional la seva presència en un consell que s’adjectiva episcopal. A més, és el màxim càrrec diocesà al que pot accedir un laic i per tant una dona, fins el dia que les vulguin ordenar.

Bé. Mai he estat gaire partidari del tema de les quotes, però en aquest cas és evident que la pel·lícula no va per aquí. Perquè si l’escollida és la Rosalia, ja veureu l'empenta que pendrá la cosa.

dimecres, 25 de març del 2009

El miracle vocacional català



Evidentment, el títol és una exageració (o si voleu un homenatge al rector del Seminari Interdiocesà). Però és la mateixa exageració que dir que Catalunya és un desert vocacional i quedar-se tan ample. Les dades son que en 10 anys els seminaristes catalanes han passat de representar un 6,6% dels seminaristes d’Espanya a ser el 7,7%.

Part d’aquest diumenge -que es va celebrar el dia del Seminari- el vaig passar fent números. Fa uns dies la Conferència Episcopal va presentar la jornada publicant les dades dels seminaris d’Espanya. Em va cridar l’atenció que el problema vocacional que pateix Europa des de fa dècades i també Catalunya, ara arribi a Espanya: un terç de seminaristes menys en una dècada.

Mentre, fa uns anys que alguns no es cansen de proclamar que el catalanisme i un suposat progressisme exacerbat dels bisbes catalans ha buidat els seminaris. Però les dades diuen altres coses. Diuen que a Catalunya el nombre de seminaristes sempre ha estat més baix que a la resta d’Espanya, igual que el nombre de capellans, en la línia d’altres països europeus. De fet, fins ara, les estadístiques eclesiàstiques d’Espanya només es reprodueixen en països com Itàlia, Irlanda o Portugal. Però aquesta diferència entre Catalunya i la resta d’Espanya s’ha donat durant tot el segle XX (abans i després del Vaticà II i de l’arribada de Pont i Gol i de Jubany). Com veureu en el gràfic, ni amb Franco es van omplir els seminaris catalans. La única diferència entre Catalunya i Espanya és que la corba comença a decaure una mica abans.

I què ha passat els darrers anys? Que l’evolució a Catalunya és similar a la d’Espanya (i a la d’Europa). I que amb uns anys de retard, els índexs de Catalunya s’acaben reproduint en el conjunt d’Espanya. Es tracta de fer quatre càlculs amb les dades de la CEE i afegint els tres seminaristes que es van oblidar de Lleida. Si mirem (en aquest gràfic) què ha passat els darrers vint anys veurem que avui a Catalunya hi ha un 30% de seminaristes menys que l’any 1988. I, a la resta d’Espanya? Doncs, un 40% menys.

També podem mirar què passa amb el nombre de seminaristes en relació a la població total. El ritme també és paral·lel però clarament accentuat a la resta d’Espanya. En els darrers 10 anys el nombre d’habitants per seminarista a Catalunya creix d’una forma alarmant: un 45%. I en la retrospectiva de 20 anys, encara és pitjor: un 72%. Però aquest percentatge que acumula Catalunya en 20 anys a la resta d’Espanya es produeix només en els darrers 10 anys. Hi ha uns 25 punts de diferència respecte a Catalunya tant en els darrers 10 anys, com en els darrers 20 anys. En proporció a la població, a Espanya avui hi ha gairebé la meitat de seminaristes que fa 20 anys. Tot això ha portat que si els seminaristes catalans eren un 6,6% dels seminaristes d’Espanya, ara ja són el 7,7%.

Així, algunes apreciacions. A nivell català. Que en nombres absoluts estàvem millor en l’època dels seminaris dels bisbes Torrella, Jubany, Camprodon, Malla, Alanis, Guix, Moncadas, i Carles (a Tortosa) que ara. A nivell espanyol, que en poc temps s’arribarà a una mitjana d’habitants per seminarista que s’acosta a la que tenia Catalunya fa 20 anys. I a nivell comparatiu, que en tots els casos el descens és més pronunciat a Espanya que a Catalunya, especialment els darrers 10 anys.

Cap de les dades són per alegrar-se. A tot arreu empitjora, i amb xifres que no garanteixen de cap manera el relleu sacerdotal. Però l’evolució diu més que la foto fixa. L’evolució no només ens diu com estem, sinó cap a on anem. Per exemple, per dir només tot el que és dolent de Catalunya es pot explicar que les xifres de seminarista per habitant de Catalunya dupliquen les de la resta d’Espanya. Però també pot explicar que, avui, les xifres per seminarista per habitant a Espanya s’acosten als índexs de Catalunya de fa només 20 anys, a l’època en la que els bisbes publicaven documents com Arrels Cristianes de Catalunya.

Si caminem cap al desert vocacional, és clar que hi caminem plegats. Wait and see. Els vents de la secularització no bufen només a Catalunya. Fins i tot, els números avui diuen que el descens vocacional els darrers anys s’ha suportat millor a Catalunya que a la resta d’Espanya. I francament, acostar-se al centenar de vocacions a les diòcesis catalanes (els veureu gairebé tots al final del vídeo), amb els temps que corren, no es pot dir que sigui un fracàs. En la foto en teniu uns quants a la trobada que van fer per Sant Josep. Altra cosa és que més en necessitaríem.

dilluns, 23 de març del 2009

Els amics de Taltavull



Val pena insistir en el tema. “Vosaltres sou els meus amics”, el lema episcopal de Sebastià Taltavull. La idea més interessant me la deia Oriol Domingo (a qui li torno li cita del Foc Nou) el dissabte en acabar-se la cerimònia d’ordenació. Que la gràcia d’aquest lema episcopal és que tothom l’entén. No calen més exegesis teològico-pastorals. Com les paraules de salutació del nou bisbe auxiliar de Barcelona. Ni més ni menys del que s’esqueia. Però sobretot comprensibles per a tothom. No cal ser de gremi per entendre-les.

Fa uns dies Manuel de Unciti recordava la frase: “Els bisbes són nomenats no ‘contra’ l’Església local, sinó a favor d’ella”. Doncs això és el que va passar dissabte a la catedral de Barcelona. Aquí teniu els primers aplaudiments que va rebre Taltavull en la cerimònia i algunes imatges.







PD per al senyor Nunci: Benvolgut monsenyor, agrair-li que hagi entès el significat que té per nosaltres i s’hagi esforçat per parlar en català cada vegada que intervé en un celebració litúrgica a Catalunya, fins i tot pronunciant tot el ritual amb un accent més que correcte. És un gest que l’honora, igual que ahir quan es va disculpar (no calia, ja es comprèn) per no poder improvitzar més d’una frase en català en les paraules finals. Com que s’ha convertit en una costum seva habitual, sembla que no tingui la importància què té. Per això és encara més just agrair-li-ho.

divendres, 20 de març del 2009

Un bisbe i una periodista poden riure junts


El que més em va agradar de la taula rodona que va organitzar Cristianisme i Justícia aquest dijous va ser que un bisbe i una periodista poden riure junts. Eren Joan Enric Vives i Sílvia Cóppulo en un debat sobre “Mitjans de Comunicació i Església, una relació impossible?”. Ho podeu veure en els vídeos del final.

Vives va començar dient que “temia” Cóppulo per la seva agudesa i que els bisbes sempre acaben rebent en aquest tema, i Cóppulo que va agrair la presència a un bisbe que malgrat el seu càrrec sempre s’hagi comportat “com una persona normal”.

Amb aquesta prèvia el bisbe va citar a Sant Pau per recordar que no podem viure al marge de la comunicació. I que el problema de l’Església tracta que delicats en els s’han de fer “puntes de coixí i els mitjans no ho permeten”: són 20 segons. També va lamentar la dispersió dels mitjans catòlics i la manca d’una certa empatia a la dissidència eclesial.

Cóppulo va lamentar una dinàmica jeràrquica que tapa la riquesa de l’Església. I el dèficit de formació comunicativa de molts agents eclesials. Va reconèixer el problema que és sobreviure en una dinàmica periodística de declaracions i no de fets. Sobretot va insistir en la necessitat de preparar-se i d’adaptar-se al llenguatge dels mitjans. I li va agradar molt el que va dir Vives que a vegades sembla que els mitjans vagin “a la caça del bisbe despistat”.

Aquí podeu veure la primera rèplica de cadascun després de la intervenció inicial. De fet, va estar més flexible el bisbe Vives reconeixent les mancances eclesials en aquest (àmbit), que Sílvia Cóppulo reconeixent algunes perversions de les rutines periodístiques. Però el més important és que n’haguessin pogut parlar dos hores més, sense barallar-se i passant-nos-ho bé tots, públic i ponents. És el que comunica.





dilluns, 16 de març del 2009

I ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, què?


M’ha complagut especialment (i interessadament) l’article del bisbe Nicolás Castellanos en el magnífic número dels 50 anys de Vida Nueva. Castellanos destaca la complementarietat de Vida Nueva i El Ciervo com a publicacions que van impulsar la renovació conciliar a Espanya i van ser referència durant la transició. De fet, el seu naixement (en sis anys de diferència) té en comú l’entusiasme de persones que van saber iniciar una aventura conciliar abans del Concili i que al cap de poc temps els vents eclesials els hi van donar la raó. Una des de Madrid i l’altra des de Barcelona, van anar perfilant-se de maneres diferents, i amb accents distints, però en els seus inicis i avui s’hi escolta una música de fons que no desentona.

Dijous, en l’acte dels 50 anys, les afirmacions sobre Vida Nueva ho confirmen: “Oxigen contra els cercles massa tancats”. “Poder discutir sense agredir”. “Conèixer una realitat d’Església més enllà del que tens davant del teu nas”. “Una veu d’Església però no la veu de l’Església”. “Unió, que és reconeixement de l’altre, no uniformitat”. “Seriós, equilibrat, polifònic”. “Oferir totes les veus encara que no les compartim”. Són algunes paraules dels subscriptors de Vida Nueva que van intervenir a l’acte. I m’estalvien ara ampliar la llista d’elogis a la revista que jo no sabria fer tant bé.

Una persona intel·ligent vaig sentir un dia que deia: “Si una revista ha existit durant 50 anys vol dir que és un revista necessària”. Que ve a dir que si s’ha mantingut no ha estat per una quimera de quatre il·luminats i dos interessats sinó perquè ha tingut un paper. Molt bé. Doncs ara que ja s’ha fet el Vaticà II i la Transició, els grans mites referencials de revistes com Vida Nueva, què?

Doncs, el mateix. Noves formes, internet, nous mercats, professionalitat... però el Vaticà II continua sent la fulla de ruta en el que cal encarrilar l’Església, i convivència i reconciliació el que ha d’aportar el cristianisme al món d’avui. Amb 50 anys, no s’ha acabat la feina.

dimecres, 11 de març del 2009

Una mena d’eclesiàstics que...


Hi ha una mena d’eclesiàstics que sempre m’han fascinat per un motiu. Per l’admiració que generen fora dels cercles eclesiàstics. Dins de l’Església alguns són més o menys valorats depenent del color de catòlic que se’ls mira i de la seva capacitat de comprendre el món secular. Però són una mena d’eclesiàstics que arriben a aixecar admiració fora de l’Església (al costat d’altres que només aixequen recels). I ho fan, com a persones d’Església. No se n’han amagat mai.

No farem ara la llista dels vius, però ho pensava dimarts quan llegia aquest article a El Periódico sobre l’homenatge que es farà dijous a l’abat Cassià Just. S’ha de valorar molt la veu d’aquesta mena eclesiàstics que se’ls escolta i respecta tant a dins com a fora de l’Església si no volem convertir-nos en un reducte de convençuts.

Per això també en dol no poder a anar a l’homenatge, però estaré en una altra celebració que no em vull perdre: la clausura dels 50 anys de Vida Nueva. Valdrà la pena parlar-ne perquè també són d’una mena de publicacions eclesiàstiques amb les que es pot sortir de casa.

PD: Com a homenatge particular, aprofitaré l’AVE pels dos llibres recents d’escrits de l’abat Cassià que em van regalar.

divendres, 6 de març del 2009

Religiosos

Aquesta setmana havia d'escriure l'editorial per tancar el Foc Nou i pensava parlar sobre temes episcopals i vaticans que no van bé. A darrera hora vaig canviar d’opinió. Finalment, vaig fer més santament d’escriure a favor dels religiosos i el reconeixement de la seva tasca discreta i no contra la cúria. No cal repetir sempre les mateixes critiques.

dimecres, 4 de març del 2009

L’església conciliar catalana i el 1936


El llibre “El martiri dels temples (1936-1939)” que comentava l’altre dia de Martí Bonet em va recordar una sèrie d’entrevistes biogràfiques que vaig fer fa poc a diverses personalitat catòliques que ara tenen més de 70 anys i que van liderar la renovació conciliar a Catalunya.

M’hi va fer pensar una de les dades que aporta el llibre i que recollia l’informe que l’any 1941 el bisbat de Barcelona va lliurar a la Santa Seu. Resumint les respostes a l’enquesta que es va fer a totes les parròquies, l’informe diu que “resulta difícil saber si la satisfacció que el poble experimenta obeeix al canvi de règim o a l’acabament de la guerra” i conclou que “l’esperit del nou règim no ha penetrat en la massa del poble”. Significatiu per un informe realitzat el 1941 pels eclesiàstics que van patir directament la persecució religiosa i que en teoria havien guanyat els seus. No deuria plaure excessivament al règim.

També m’ho va recordar la impagable la història que va explicar Jaume Aymar en la presentació del llibre. La catòlica família Camprubí (parents del Joan Capri), veient el que passava al juliol del 36, van anar a l’Església de Sant Just i Pastor, van penjar un cartell que deia “Incautado” i van cremar quatre bancs a la plaça. Quan van arribar els milicians els van dir que la “feina” ja estava feta i així van salvar el temple, jugant-se la pròpia vida.

Doncs bé, curiosament, totes aquestes personalitats de l’Església catalana més oberta i renovadora que vaig entrevistar eren de famílies “camprubí”. Tots provenien d’entorns catòlics que havien patit la persecució religiosa d’una forma directa amb la mort o la fugida del capellà del seu poble o de membres de la família. I tots recordaven el final de la guerra com un alleujament i l’alegria de recuperar la llibertat religiosa.

Però tots van acabar lluitant contra aquell règim des del seu compromís catòlic i catalanista. Potser va ser aquesta experiència prèvia el que els va portar a protagonitzar la transició prioritzant que el país no es tornés a partir en dos, i que el fet religiós no fos motiu de confrontació sinó de concòrdia.

Ara, en canvi, ens trobem amb molts que parlen de persecució religiosa avui que no es poden ni imaginar el que és. Incendiaris que són capaços d’utilitzar la religió com factor d’agitació social i de disputa. Juguen amb foc alimentats per interessos més polítics que pastorals. Són els que han mogut les campanyes d’Espanya es trenca, de la democràcia es dissol, de que s’ataca a la família, o del retrocés de les llibertats. Un risc de confrontació que els qui porten mitra haurien de vigilar amb més rigor de no fomentar. Altres, avui ja jubilats, van saber fer-ho molt bé en moments històrics molt més complicats.

dilluns, 2 de març del 2009

Andreu Oliveras, absolt

Ho rebo tal qual rebotat per sis o set correus electrònics i dues trucades: “Amics i amigues, companys i companyes. S’acaba de saber que l’Amic Mn. Andreu Oliveras, capellà de la Presó Model de Barcelona, ha estat declarat innocent dels delictes pels quals se’l va jutjar el 16 de febrer passat. Gràcies a Déu! Si no fos Quaresma us adjuntaríem l’Al·leluia de Haendel.”

diumenge, 1 de març del 2009

Odi contra odi


“És impressionant. Especialment aquesta de Santa Maria del Mar”. És el que va dir la meva dona quan va fullejar a casa el llibre del canonge Josep Maria Martí Bonet que vaig comprar a la presentació que es va fer dijous a la Pia Almoina de Barcelona. A mi em va quedar la imatge de la parròquia del meu barri convertida en un solar. Es pot veure a “El martiri dels temples (1936-1939)”, llibre editat pel Museu Diocesà de Barcelona i finançat per la Generalitat de Catalunya (com li agrada destacar al seu autor).

Si gairebé totes les diòcesis han fet exhaustius martiriologis, Barcelona deu ser la primera que en un volum recull perfectament documentada i catalogada la pèrdua de patrimoni diocesà que va representar la Guerra Civil. Recull la documentació de tres fonts. Una són els qüestionaris que van omplir totes les parròquies de la diòcesis sobre l’estat dels temples diocesans l’any 1941, el patrimoni artístic perdut i les seves necessitats. D’aquí en surten les nombroses fotografies del llibre, gairebé una per cada temple.

La segona font és un informe resum d’aquests qüestionaris que es va lliurar a la Santa Seu. Avui aquest informe a Roma no es pot consultar perquè els documents del 1940 no són encara públics, però mossèn Martí Bonet va rebre un exemplar en herència d’un capellà.

I finalment, un informe encarregat pel president Companys l’any 1938 després de constatar el desprestigi internacional que representava per la República l’abandonament del patrimoni arquitectònic i artístic eclesiàstic.

El balanç final són 40 temples arrasats, 500 esglésies cremades, 464 retaules desapareguts (alguns van aparèixer després en col·leccions d’art americanes), i centenars de peces artístiques perdudes per sempre. Però el llibre va més enllà del pur catàleg. Es va explicar clarament a la presentació. Es tracta de donar-hi sentit. Com va dir amb la finor habitual mossèn Jaume Aymar a la presentació, Martí Bonet és “un home pacífic i pacificador”. I explicar tot el que va passar durant la guerra ha de servir precisament per fer possible la reconciliació, per portar més pau i no més guerra.

Deia el savi Martí Bonet que “un no entén que en un poble com el nostre hi hagi gent capaç de fer això”, com matar un terç dels capellans de la diòcesi. Odi. Però també va parlar dels efectes dels bombardejos a la catedral o de la bomba que va caure a l’Oratori de Sant Felip i va matar vint nens que s’hi havien refugiat. Odi. Així, ho va dir, “odi contra odi”, però res que s’hagi d’oblidar per poder perdonar. Aquestes idees són les que relata la introducció del llibre.

Els propers dies es pot veure també la mostra temporal que exposa els materials originals que han permès confeccionar el llibre i alguns documentals sobre la Guerra Civil.