divendres, 31 de juliol de 2009

‘Foc Nou’ en colors



Aquests dies més estirats d’estiu permeten entretenir-se en coses que no es poden fer durant el curs. I he pogut mirar com queda el Foc Nou i el Dialogal en l’edició digital del Quiosc.cat en color. Des d’aquest any es pot fer una visió prèvia de tot el número. Realment, és una llàstima que no el puguem imprimir també en color. La vida en colors es veu d’una altra manera.

També El Ciervo ha progressat digitalment aquest curs i ara ja es poden comprar alguns exemplars per internet. Queda per al setembre posar-ho al dia.

dijous, 23 de juliol de 2009

¿Un gir de Lleida en el litigi?


Aquesta setmana el diari Segre de Lleida està carregadet d’un nou tema en el litigi de les peces d’art del bisbat de Lleida que reclama Barbastre. Com que està restringit l’accés a la web del Segre i el bisbat no ha penjat res, no ho puc reproduir però si fer-ne un resum.

El més interessant és del dimarts. El titular és “Piris s’oposa a l’exequàtor de l’art”. Gràcies a la notícia comprenem que “l’exequàtor” és la demanda que ha fet el bisbat de Barbastre i el Govern d’Aragó perquè els tribunals de Barbastre validin el decret de la Congregació per als Bisbes que ordena l’entrega de les peces d’art. És a dir, que un tribunal civil reconegui que un decret del Vaticà és d’aplicació immediata i que té el mateix valor que una sentencia d’un tribunal espanyol.

Doncs, contra això, és sobre el que s’ha pronunciat el bisbat de Lleida. Segons recull el Segre, l’advocat nomenat pel bisbe Piris, Javier Gonzalo, diu que “ens oposarem a l’exequàtor, però no perquè el bisbe de Lleida es negui a obeir decrets del Vaticà, sinó per raons processals, perquè no és procedent presentar un exequàtor en un tribunal espanyol”. Segons recull també la notícia, al bisbat de Lleida s’argumenta que “els acords d’Espanya i el Vaticà de 1979 van derogar l’article 24 del Concordat de 1953 que reconeixia l’eficàcia civil a totes les sentencies que dictava l’Església, i des de llavors només reconeix l’exequàtor en els casos de nul·litat matrimonial”.

Els fets són sagrats, les interpretacions discutibles i les opinions lliures. I tant el Govern d’Aragó (Piris s’enfronta al Vaticà), com el bisbat de Barbastre (Piris canvia d’opinió), han expressat la seva perplexitat. És evident que es pot vestir la reclamació iniciada per Lleida com un simple tràmit legal. Però és igual d’evident que és un entrebanc a la devolució (sic) de les peces de Lleida. I sobretot, trenca la doctrina amb la que va arribar Joan Piris a Lleida: el conflicte entre bisbats està resolt per l’acord que va signar Salinas, la petició a la Generalitat perquè entregui les obres d’art ja està feta, i el que passi en la via civil no és un tema eclesial. Doncs, aquesta demanda de Lleida no va exactament per aquí. Si és un canvi d’opinió de Piris, el temps (i les pressions que rebi) ho dirà.

Paral·lelament, aquesta setmana ens assabentem que el bisbat d’Osca ha obert la via judicial canònica per reclamar a Lleida tres peces del seu museu. No hi ha hagut acord entre els dos bisbes i Osca va als tribunals. A veure que diuen a Roma, però si la cosa va a més, segur a Lleida troben alguna cosa en els museus vaticans per reclamar.

Mentre ho busquen, també podeu mirar el 30 minuts d’aquest juliol dedicat al litigi. Molt interessant.


dimecres, 15 de juliol de 2009

La necessitat de legislar sobre els centres de culte



Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

dilluns, 13 de juliol de 2009

Sospirant Martini



Si ho diu el cardenal Martíni no deu ser heretgia i si ho recull algú de prestigi no deu ser manipulat. Segons Carlo Maria Martini aquests són els problemes del catolicisme: “Primer, la actitud de l’Església vers els divorciats, i després, el nomenament i l’elecció dels bisbes, el celibat de los sacerdots, el paper dels laics catòlics i la relació entre la jerarquia eclesiàstica i la política”. Una entrevista molt interessant per sospirar que hi ha coses que es podrien fer d’una altra manera. En fi.

dimecres, 8 de juliol de 2009

“Caritas in veritate”, doctrina de trobada



Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

divendres, 3 de juliol de 2009

El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya


El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.