dijous, 29 de gener del 2009

L’amic Taltavull



La valoració del nomenament de Sebastià Taltavull com a bisbe auxiliar de Barcelona donaria per diverses pàgines. I totes positives. Però ara que he trobat una estona per escriure-ho intentarem contenir-nos.

Ahir vaig penjar el fragment final de roda de premsa. Per sort vaig enganxar un dels moments que em semblen més significatius (la resta de continguts els teniu pràcticament tots per escrit en les salutacions oficials).

D’una banda queda clar que l’auxiliar se l’ha escollit el cardenal Martínez Sistach; ha escollit (que no nomenat) a l’amic Taltavull. I, d’altra banda, que la història l’escriuen els vencedors. És a dir, que Taltavull quedarà com el bisbe auxiliar que va escollir Sistach com a substitut de Carrera. Una història rodona perquè n’és un digne successor.

Aquí caldria fer notar aquella clàssica diferència entre l’opinió pública i l’opinió publicada. En aquest cas, caldria dir entre l’opinió publicada i els fets. S’han publicat i tots hem escoltat tota classe de rumors, candidats i contracandidats -la vella tàctica per anar cremant noms- i els ritmes vaticans són exasperants i complicats. Però el fet és que quan un cardenal amb amics a Roma vol un auxiliar, té un auxiliar. I que dintre dels molts defectes que té el nostre cardenal, n’hi ha un del que se’n podria fer virtut: és tossut com una mula. I ell es manté en el seu esquema de perquè necessita els bisbes auxiliars si per governar la diòcesis ja té vicaris episcopals que, si cal, es poden canviar. Altra cosa és que, com tots els bisbes, vagi enviant a Roma candidats de la diòcesi a accedir a l’episcopat. No fer-ho, seria una deixadesa greu.

I sobre el fet que el nou auxiliar de Barcelona no sigui fill del seminari la diòcesi (que ja té 4 bisbes en actiu a Catalunya), en aquest cas és un detall menor. No estem parlant d’un valencià a aterra a Catalunya sense haver posat mai els peus a la seva nova diòcesi o d'un desconegut pels capellans catalans. La vinculació de Taltavull amb Barcelona i amb la pastoral a Catalunya és ben llarga i d’amics aquí en té molts, de fa molts anys, i molt amics (i entre els que trobarà a faltar la Rosa Deulofeu). Suposem que el deixaran escapar per les festes de Sant Joan a la seva senyorial Ciutadella estimada. Organitzem un peregrinaje per veure’l dalt del cavall!Per cert, que allà estan encantats, tot i que no veuen un bisbe menorquí a la seva seu des del 1802. I Maó, continua sense produir bisbes.

dimecres, 28 de gener del 2009

Per fi, Menorca.

Doncs, si. Finalment serà Sebastià Taltavull el nou bisbe auxiliar de Barcelona. Per tant, es repeteix el model de govern del cardenal Jubany. Ara hi vaig.

PD: Ara he tornat:



dilluns, 26 de gener del 2009

Miserachs il·lumina


No m’arribo a creure l’afecte personal que em tenen a Tarragona, francament excessiu pel que em puc merèixer. Però gràcies a això dissabte vaig poder tancar l’Any Jubilar de Sant Fructuós assistint des del cor de la catedral a l’estrena de l’oratori de Valentí Miserachs “Pau i Fructuós”.

Creu de Sant Jordi a la solapa, la composició dirigida per monsenyor Miserachs i gràcies a la lletra de mossèn Joan Roig, va entusiasmar. Crec que principalment per un motiu: perquè la peça compleix plenament la funció d’un oratori. És a dir, més enllà de la seva necessària qualitat musical, mou el sentiment religiós dels qui l’escolten. Els recursos musicals sobre peces de devoció tarragonina i sobre temes populars catalanes, un encert brillant. Culminant quan al final de l’escena del martiri incorpora el públic a cantar la tornada dels goigs a Sant Fructuós. I, la prova del nou particular, va ser veure mossèn Gil aixecant-se entusiasmat abans d’acabar les darreres notes, mentre ressonava la campana de la Catedral.

Esperant l’edició en DVD de la peça, penjo tres fragments de com ho vaig veure. M’agenollo davant de monsenyor Miserachs per implorant-li el perdó per la qualitat de l’audio. Sona com una caixa de sabates, però un mòbil no dóna per més i només se sent una mica pitjor que La Traviata de la Callas a Lisboa o el Tristan i Isolda de Furtwängler. És només una pinzellada testimonial.





VI. Pau i Fructuós

Pau: El tresor de la fe que et vaig llegar, / passa’l intacte! / Estima per damunt de tot, / sempre perdona.

Fructuós: Vull ser ressò valent de la veu teva / que il·lustra i dóna honor a aquesta terra! / Aquí cada carreu, / evoca ta presència, / aquí el teu esperit / és viu en els fidels! / Pau: Fill meu, t’arriba l’hora del combat; / lluita, que ja tens el premi reservat! / La gràcia de Crist et farà fort, / confessa ferm la fe fins a la mort!

--



VII. El martiri de Sant Fructuós

Cada gest, cada paraula / trenca el dol de tant nit. / La Calitja puja i baixa: / l’esperança només Crist. / Li naixia una cascada / de fermesa cor endins

Gent estranya truca a casa... / prou sap ell què passarà! / L’acompanyen els diaques, / que avui té pontifical / Poble, atlants i cariàtides / s’estremeixen al seu pas.

Emilià: Saps què ha dit l’emperador? / Fructuós: No ho sé pas. Sóc cristià. / Emilià: Ha manat d’adorar els déus. / Fructuós: Jo només n’adoro un, / que amb la força del seu Verb / ha creat cel, terra i mar / amb les coses que hi ha en ells. / Emilià: És que no saps que hi déus? / Fructuós: No, no ho sé pas! / Emilià: Doncs, després si que ho sabràs

--



VIII. Himne als màrtirs

A rius plora la Capona / perquè enyora el Cardenal, / la claror de la seva obra, / inunda la Catedral:/ Cardenal: Com el bisbe Manuel, sense temença, / confesseu la fe, assolireu la meta. / sol de justícia, Crist a l’horitzó, / és el punt omega, font i cim de tot.

Salve, esposa de l’Anyell, Mare Fecunda!/ Joiell que irradies el do de la pau! / Jardí de flor dels màrtirs, corona d’esposos, / sagrera de monjos, planter de fidels.

Metròpoli insigne, ferment de concilis, / serventa dels pobres, de Crist portaveu / verger de Maria, honor al teu poble, / teiera que arbores al món l’Esperit.

Audaç pelegrina, lligada a la gleva, / planter que sembrava sol·lícit sant Pau: / gaudeix entre totes les de Catalunya,/ seu noble i primada, Tàrraco immortal!

--

PD: Aquest diumenge s’ha emès un reportatge sobre la preparació de l’obra i l'autor al programa Nydia del Canal 33 (minut 11:30) que es pot veure a la web.

diumenge, 25 de gener del 2009

Fa 50 anys no hi era


Mostra un mapa més gran

El 25 de gener de 1959 jo no hi era, però almenys 50 anys després es pot fer virtualment un peregrinatge al lloc on Joan XXIII va anunciar als cardenals la seva voluntat de convocar el Concili Vaticà II.

dijous, 22 de gener del 2009

1.750 anys amb els bisbes catalans


Com bé ens recorda Josep Lligadas, aquest dimecres, Sant Fructuós. I per això els deu bisbes catalans han convidat a tots els capellans de Catalunya a celebrar una eucaristia a l’amfiteatre romà de Tarragona, presidits per l'arquebisbe Jaume Pujol. Mateix dia, mateixa hora i mateix lloc, just 1.750 anys després del martiri de Sant Fructuós i els seus diaques Auguri i Eulogi, cremats vius durant la persecució de Valerià. Malgrat la dispersió que lògicament comporta una celebració a l’aire lliure, Tarragona ha lluït com sempre les seves resplendors. A més dels capellans –em sembla que eren uns 400- s’hi ha sumat un bon nombre de públic i un grup d’escolars. Bonic, especialment quan tots els capellans han baixat a concelebrar al centre de l’amfiteatre.



Abans de la celebració s’ha fet una ràpida roda de premsa per presentar el nou document dels bisbes catalans “Pau, apòstol del nostre poble”. El divendres passat estava anunciat com el que seria la primera roda de premsa conjunta de l’arquebisbe de Barcelona i de Tarragona amb el secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense (la darrera que recordo és de l’any 1996 per presentar el reconeixement de la Santa Seu dels documents del Concili Provincial), i ahir va quedar anunciat com una roda de premsa de l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol, i el secretari de la CET, Joan Enric Vives (que estava molt interessat en secció de política de La Vanguardia del dia).

El document dels bisbes no és ni més ni menys que una presentació de la figura de Sant Pau, ben escrita per una pluma pedagògica i catequètica. Aquesta presentació de Sant Pau s’emmarca en una exhortació a l’evangelització i a la unitat de l’Església, que en aquest sentit no afegeix res de nou al contingut de l’anterior carta pastoral “Creure en l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor”. És a dir, l’Església a Catalunya en estat de missió i unitat necessària per la credibilitat però compatible amb la pluralitat. Un discurs que ja es troba en les resolucions del Concili Provincial Tarraconense.

De fet, en la roda de premsa s’ha insistit en la continuïtat que representa aquest document en el treball conjunt dels bisbes de Catalunya; que no és poca cosa. I també en el fet que aquesta unitat prové de l’expansió primitiva del cristianisme a Catalunya des de la seu de Tarragona, un fet bimil·lenari anterior a la consciència mil·lenària de nació.

dimarts, 20 de gener del 2009

Poblet i internet



Gràcies a la seva incorporació a la Blocsfera Cristiana descobreixo el primer bloc que conec d’un monjo del monestir de Poblet, Lluís Solà. Farà bona companyia a un referent, l'Oikía del monjo de Montserrat Sergi d’Assís. Montserrat i Poblet, benedictins i cistercens, ja tenen bloc. Sens dubte, els blocs són una bona finestra per irradiar el que es viu entre les parets d’un monestir. A més, aporten oxigen al complex món virtual.

Per ara veig que el bloc del monjo de Poblet recull principalment homilies, articles i xerrades, però sembla que ja s’anima a explicar alguns detalls de la vida del monestir. Com per exemple, el llibre que escolten aquest dies a l’hora de dinar els monjos de l’Abadia de Poblet, el “Jesús” de Pagola.

diumenge, 18 de gener del 2009

Vidal i Barraquer i Els Segadors



De vegades a Catalunya ens costa promocionar tot allò que tenim de bo. Un exemple seria monsenyor Miserachs, president del Pontifici Institut de Música Sacra. És un dels catalans que té una responsabilitat internacional més important a nivell musical, i vaticana a nivell eclesial; i aquí, excepte en reduïts àmbits, gairebé no el coneix ni Déu.

Bé, per esmenar aquest pecat dissabte vinent, dins dels actes de clausura de l’Any Jubilar de Sant Fructuós, s’estrenarà a Tarragona una obra seva. És l’oratori “Pau i Fructuós”, que es va presentar aquesta setmana en una roda de premsa a Barcelona. La primera part se centra en sant Pau i la seva presència a Tarragona i una imaginada trobada entre sant Pau (segle I) i sant Fructuós (segle III) fa d’enllaç a una segona part sobre el martiri del bisbe tarragoní i els seus diaques. També que s’estreni un oratori de gairebé dues hores és un fet prou extraordinari actualment, tal i com destacava Miserachs.

Aquestes peces magnes es gaudeixen amb més interès quan el mateix autor te les explica. Per això, he seleccionat un tall de veu de com Valentí Miserachs explica els temes musicals que acompanyen els personatges. Tots aquests leivmotiv es basen en melodies populars catalanes i, casualment diu ell, el del cardenal Vidal i Barraquer està inspirat en Els Segadors. La caverna i els quintacolumnistes ja poden començar a esquinçar-se les vestidures.

Música a part, en la roda de premsa de dijous l’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol va fer un primer balanç de l’Any Jubilar. En un any no han parat. Un balanç que inclou dels 150.000 pelegrins, els 2,5 milions de cromos per a nens que s’han repartit a la diòcesis, els materials pedagògics editats, el congrés acadèmic sobre sant Pau i el cristianisme primitiu, els llibres i vídeos editats, la ruta religiosa i turística dels primers cristians a Tarragona, les iniciatives solidàries impulsades o que l’arquebisbe es posés un barret mexicà (a l'estil Joan Pau II) al final de la missa del jubileu dels llatinoamericans (minut 5’30’’). Però potser el més important és la projecció que ha donat a l’Església primada de Tarragona, fent rendir la història i les arrels. Per exemple, l’oratori “Pau i Fructuós” s’estrenarà a Roma aquesta primavera.

El vicari general, mossèn Miquel Barbarà –que ja s’ha guanyat el cel- deia que l’Any Jubilar havia estat una sorpresa. Ho veurem en la trobada de capellans de Catalunya que es farà dimecres a Tarragona. I en la clausura de diumenge vinent, que presidirà com a enviat especial del Benet XVI el cardenal Herranz (que casualment també és de l'Opus) . Deu ser el primer legat del papa que ve a Catalunya des del Congrés Eucarístic de Barcelona. Allà es trobarà amb el nunci i amb el president Montilla, que assistirà a la clausura encapçalant les autoritats civils. Tot com Déu mana.

divendres, 16 de gener del 2009

No és per insistir

No és per insistir en el tema de l’anomenat bus ateu (avui finalment l’he vist passar per davant de la redacció de Foc Nou i tothom es girava a mirar-lo), però he llegit tres articles sobre el tema que considero imprescindibles. Un per brillant i erudit, l’altre per reconfortant, i el tercer per la seva rellevància pública.

dimarts, 13 de gener del 2009

Un Sínode que serveixi per alguna cosa



Em va sorprendre gratament que l’homilia de la missa d’aquest diumenge el mossèn la dediqués al Sínode sobre la Paraula de Déu. L’important d’aquest Sínode és que no acabi com un document més dels que s’acumulen en els prestatges de les biblioteques, com passa amb tants festivals eclesials. Perquè del que es tractava era de posar realment la Paraula de Déu en el centre de la vida eclesial.

Em va agradar com explicava el mossèn que s’havia d’acabar amb aquella imatge que després de la reforma els catòlics es van quedar amb l’eucaristia i els protestants amb la Paraula de Déu. Per això va convidar directament a utilitzar materials com Paraula i Vida (un dels materials religiosos més venuts a Catalunya), per anar seguint l’Evangeli de cada dia: “preneu el sol de l’Evangeli uns minuts cada dia”. I va demanar que la lectura quotidiana de la Bíblia fos un dels signes distintius de la parròquia: “si em voleu fer feliç, llegiu-la”.

I dic que me n’alegro perquè també coincideix amb el tema del Foc Nou d’aquest gener. Una de les coses interessants del número és que recull el balanç dels tres catalans que van estar en el Sínode, el pare Abella dels claretians, el teòleg Salvador Pié i la biblista Núria Calduch. I precisament aquest dimarts també Pié explicava el Sínode a Zenit.

Potser si que aconseguirem que aquest Sínode marqui un canvi de rumb en la vida dels cristians i en l’Església. Per insistir-hi, que no quedi.

divendres, 9 de gener del 2009

Els ateus posen de moda a Déu


No es pot negar l’eficàcia comunicativa que està tenint la campanya promoguda per l’Associació Catalana d’Ateus defensant la possibilitat de negar a Déu. Només pagant la col·locació del cartell a dos autobusos aconsegueixen que tothom en parli, i per tant, multiplicar l’impacte (1, 2, 3, 4...) És el que estic fent jo ara mateix escrivint sobre el tema, vosaltres llegint-ho, o el que va fer l’arquebisbat de Barcelona amb una nota molt raonable. I encara se’n parlarà més.

El que no tinc tan clar és que aquí funcioni allò de que parlin de mi encara que sigui malament. Perquè el què ha aconseguit aquesta campanya crec que és precisament el contrari del que suposadament pretén. Ha aconseguit que es parli més de Déu amb dos anuncis, que amb la mateixa celebració del Nadal, que molta de la parafernàlia que l’envolta tapa el seu motiu principal, la celebració del naixement del nen-Déu.

De fet, un dels problemes principals del cristianisme, i de les religions en general, és que en el món occidental tenim Déu bastant oblidat. I, encara que sigui en sentit negatiu, que algú posi de nou el tema de Déu en l’espai públic, és un favor que ens fan, no una ofensa. El problema no és que la gent cregui en Déu per ignorància, el problema és que la realitat social ens porta a ignorar el tema.

Anar predicant que “Probablement Déu no existeix. Deixa de preocupar-te i gaudeix la vida” t’ajuda a remoure el dubte de que si existeix potser això afecta d’alguna manera la teva vida. És allò de no pensis en un elefant.

Alhora, com ja s’ha dit, ningú podrà negar a partir d’ara la possibilitat de plantejar el fet religiós en l’esfera pública, si els ateus són els primers preocupats pel tema. I també s’ha pogut veure que els ateus no tenen l’exclusiva del pensament lliure, com es demostra amb la diversitat de respostes que ha generat la campanya. Com si els catòlics, quan ha parlat el bisbe, ja no tinguéssim res més a dir.