La necessitat de legislar sobre els centres de culte

Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

Votaré al PUM+J

Anava a votar en blanc però aquest matí esmorzant amb Vida Nueva decideixo que votaré al PUM+J. Ja sé que a ningú li interessa, ni és el tema. Tampoc faré ara el discurs de tots els polítics són iguals. Perquè no és veritat. Si el nostre país ha canviat tant en 30 anys també és gràcies als polítics i a que els puguem votar; i si durant els 40 anys anteriors havíem estat a la cua d’Europa era precisament perquè un ja votava per nosaltres. No s’ha d’oblidar mai que la política o la fas, o te la fan.

Però en aquestes eleccions que no escollim principalment qui ens governarà sinó qui ens representarà no em resignava a votar la opció que ha d’evitar que guanyin els altres. També cal actuar com mur de contenció contra els populismes fàcils que només pretenen dissoldre la democràcia. Per això, cal anar a votar, per després no estirar els cabells.

Llegeixo en l’entrevista: “som la primera generació amb capacitat per eradicar la pobresa, però això és una decisió política”. Entro a la web del PUM+J i trobo prou raonable el que hi ha. Les darreres eleccions van tenir 124.000 vots al senat i ara en necessiten el doble per tenir un eurodiputat. Podria arribar a no ser un vot testimonial. Una veu permanent a Europa d’aquests enunciats, en espera que sigui una prioritat real dels partits tradicionals. D’altra banda, uns principis impecables vistos des de la doctrina social de l’Església.

La política és més complexa que això i no espero que el PUM+J guanyi les properes eleccions a la presidència de la Generalitat. Però la propera vegada, que els qui busquen el votant habitual facin una campanya més europea, en tots els sentits del terme.

(Per cert, el nom del partit és horrorós)

Jordi Pujol sobre l’avortament: “Una gravíssima fallada ètica del govern espanyol”

Ho va dir l’expresident de la Generalitat en el seminari Religions i espiritualitat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. En la sessió de dijous el tema no venia al cas, però arran d’una referència del públic el president Pujol va voler deixar ben clar que estava indignat amb aquesta qüestió i que s’hi mullava encara que formés part de la política més immediata.

Pujol va remarcar clarament que l’avortament “és un tema que no es pot plantejar amb finalitats immediates electorals. És massa important”. I per si no s’entenia prou a qui es dirigia va afegir: “És una gravíssima fallada ètica del govern espanyol. Aquesta manera de desorientar amb temes fonamentals i que fa que la gent ho visqui amb desconfiança i angoixa”.

Va ser la única i breu però contundent referència a l’avortament en una sessió sobre secularització. Les sessions continuen els propers dijous, tot i que aquest no hi podré anar perquè hi ha la presentació del primer número de la nova etapa de Qüestions de Vida Cristiana que ara coediten l’Abadia de Montserrat i la Fundació Joan Maragall. El primer volum, un monogràfic sobre l’Església catòlica a Catalunya.

Laïcitat a la catalana

Aquesta és la simpàtica definició que promociona el vicepresident del govern de la Generalitat Carod-Rovira: una “laïcitat a la catalana” basada en la neutralitat del govern en el fet religiós i en el reconeixement de les aportacions que fan les religions a la cohesió social i a la cultura catalana. Una paraula, laïcitat, que no s’entén de la mateixa manera a París, a Madrid o a Roma. Així ho va explicar en l’acte de dijous passat per presentar els convenis que ha promogut la direcció general d’Afers Religiosos amb catòlics, evangèlics, jueus, musulmans, ortodoxos, església de Filadèlfia, budistes, i bahà’í.

Són gairebé mig milió d’euros per aquestes federacions cada any, en un conveni per quatre anys. El que se subvenciona és l’estructura de cada confessió religiosa a Catalunya, que per primera vegada s’han concedit a partir d’una convocatòria pública. I el que reconeix és que aquesta estructura els permet desenvolupar activitats de les que se’n beneficia tota la societat, com va explicar la directora general Montserrat Coll. De fet, enllaça amb el que ja es venia fent des dels anys 90 amb el Consell Evangèlic de Catalunya i després amb el Consell Islàmic i Cultural, però que ara arriba ja vuit confessions diferents.

L’acte de dijous va ser simpàtic per la breu intervenció d’un representant de cada religió. Més enllà del previsible, em va agradar especialment del pare Joan de l’Església ortodoxa, una comunitat que fa dècades que està arrelada a Catalunya però que ha viscut la seva expansió amb la immigració de l’est d’Europa. Deia el pare Joan que el treball d’acollida que ha realitzat la seva comunitat és la resposta sobre el sentit que va tenir en el seu moment obrir una Església ortodoxa a Barcelona. També va ser lúcid Mohammed Halhoul remarcant l’esforç en projectes socials que haurà de fer la comunitat islàmica. I, finalment, no va deixar de ser graciós que l’únic que cités al president Montilla fos el representant catòlic. Aureli Ortín, vicesecretari de Conferència Episcopal Tarraconense, va recordar les paraules de Montilla lloant l’aportació de l’Església a la societat catalana.

Bé, hom, curiós de mena, va quedar amb la pregunta de què toca a cada confessió. És un passeig pel DOG. El primer que s’ha de constatar és que la convocatòria és per a “les federacions d’entitats religioses d’una determinada confessió o de laïcitat”. Per això, també hi ha entrat la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es veu que pel seu caràcter laicista no li va semblar adient participar en l’acte del dijous al costat de tanta religió, però si rebre els més de 20.000 euros anuals que li corresponen; una quantitat semblant a la dels budistes (si se’m permet la broma, deu ser la quota no teista). En canvi, els bahà’i han signat el conveni de col·laboració amb la Generalitat sense prestació econòmica.

Després, fer notar que no és una via de subvenció a les “altres” religions, sinó a les despeses d’infraestructura de les federacions de totes les religions presents a Catalunya. Per això, la Conferència Episcopal Tarraconense també ha pogut aconseguir un nou ajut per mantenir l’activitat que realitzen conjuntament els deu bisbats de Catalunya: uns 60.000 mil euros l’any; com els jueus, els ortodoxes i l’església de Filadèlfia.

I, finalment, que els qui reben més són les confessions no catòliques que tenen més arrelament a Catalunya, els evangèlics i els musulmans, uns 100.000 euros l’any.

Sincerament, crec que és mig milió d’euros molt ben gastat perquè cap dels qui els reben viurà d’això. Només podran fer més del que ja feien, que és l’objectiu d’una subvenció.

PD: No cal amagar els errors i dos dies després del post m’informen que la Fundació Ferrer i Guàrdia no va anar a l’acte senzillament perquè no se l’havia convidat (no ho esborro del text perquè consti l'aclariment). Era una trobada pensada per presentar els convenis de la Generalitat amb les religions. La veritat és que és una mica embolicat perquè també hi havia els bahà’í que si que tenen un conveni però no es van presentar a la convocatòria pública (i per tant, a rebre la subvenció). En canvi, la Ferrer i Guàrdia té un conveni acollint-se la mateixa convocatòria però no es va considerar adient que participés en l’acte dels convenis amb les religions. La convocatòria era comuna, però es veu que no ho era la celebració. Aquí és la font de l’error. Si realment hi haurien anat o no, ja és un judici d’intencions. També m’han dit que en algunes notes havia sortit alguna xifra equivocada i que la correcta són els 480.000 euros pel 2008.

“I, vostès, amb qui parlen dels socialistes?”

Un monsenyor vaticà, en plena batalla de l’anterior legislatura entre l’episcopat i el govern espanyol, escoltava les explicacions d’un important monsenyor espanyol sobre tots els mals del govern de Zapatero. En un moment de la conversa el monsenyor italià va preguntar: “I, així, vostès, amb qui parlen dels socialistes?”. I es va posar les mans al cap en comprovar que no hi havia cap via de diàleg institucional oberta.

Això s'ha anat modulant amb el temps però les coses van arribar a aquest punt. I això és precisament el que ve a arreglar a Espanya el cardenal Bertone. Parlar no vol dir renunciar a les pròpies postures. Segur que aquest dijous no amagarà res en la conferència sobre els drets humans. Però oposar-se legítimament a les decisions del govern no vol dir llençar-se als braços de la oposició.

Bertone ahir ho deia així a l’Avvenire: “La voluntat de dialogar és un senyal positiu. Els catòlics són tradicionalment respectuosos amb el poder polític legítimament constituït. I l'Església està sempre disponible per a una col·laboració fructífera amb les autoritats sota la bandera d'un sa laïcisme. Evidentment, no es pot romandre callat si veiem que d'alguna manera s'afecten els principis de la llei natural o la llibertat de l'Església”.

Lliga perfectament amb el que deia el president Montilla fa uns dies a Tarragona: “Els governs tenen l’obligació de mantenir relacions fluïdes amb la religió majoritària de la nostra societat”, en continuïtat amb el que sempre s’ha fet des del govern català. I, a Catalunya seria impensable que una visita del Secretari d’Estat del Vaticà es presentés en oposició a l’estratègia de l’episcopat català. Mai s’han apuntat al joc de creure’s que eren actors en la decisió de treure o posar governs.

Sovint amb un somriure, s’aconsegueixen més coses que a cops de martell (o de micròfon).

Refredats

L’arquebisbe de Madrid torna a convocar aquest Nadal un acte en defensa de la família, com l’any passat. Exerceix de cardenal de la capital i torna a convidar els bisbes de tot Espanya, com si l’arquebisbat de Madrid representés tota l’Església espanyola. Diu que cal anar-hi perquè “la comunión exige salir de los propios intereses y comodidades para manifestar que somos un único pueblo de Dios y Cuerpo de Cristo”. Tornaran a venir dies d’oportuns refredats o ja han pactat que aquesta vegada serà un acte catòlic i no una manifestació contra el govern? Tot torna?

Dimarts, Lligadas

Vam parlar amb el Centre d’Estudis Pastoral per organitzar amb Foc Nou una presentació del llibre del Josep Lligadas, el darrer premi Joan Maragall: La política dels cristians. No és la primera presentació que es fa però aquesta m’ha tocat a mi acompanyar l’autor. Serà dimarts.

No ha estat difícil preparar-ho perquè una gran avantatge dels llibres del Lligadas és que s’entenen, és a dir, que escriu perquè la gent l’entengui. La idea és fer-ho en format més entrevista que xerrada de l’autor. Aquestes són algunes de les preguntes que em sembla que poden ajudar a presentar algunes coses interessants del llibre.

-Al principi del llibre dius “A Jesús no li interessa gens l’acció política”. Després d’això sembla que no tinguin gaire sentit escriure 177 pàgines sobre el tema. Fins i tot donaria arguments a la idea que els cristians s’han de preocupar de resar i anar a missa i poca cosa més, o que la política i el poder no són coses on s’hi han de barrejar els cristians... Realment als cristians els ha d’interessar la política?

-Un punt bàsic del llibre crec que és quan descrius les prioritats de Jesús (Pàg. 47): “Un cristià, davant les realitats polítiques, difícilment podrà justificar tenir com a prioritats bàsiques unes altres que no siguin aquestes: que tothom pugui viure dignament, que la riquesa no s’acumuli en mans d’uns quants sinó que arribi a tothom, que desaparegui tota discriminació entre éssers humans, que els països víctimes de la fam i la misèria rebin tot allò que necessiten per tirar endavant... I això, amb accions concretes que ho facin realitat, no amb grans declaracions de principis.” Com arribes fins aquí? Amb l’Evangeli a la mà no es pot arribar a una conclusió diferent?

-El que queda clar en el capítol sobre els criteris i les prioritats de Jesús és que no és possible la transposició directe de l’Evangeli a les accions polítiques concretes ni a cap partit. Suposo que és positiu, perquè sinó l’Evangeli seria només un manual d’instruccions o un conjunt de normes. Però és tan ampli el ventall d’opcions polítiques concretes pel que es pot optar des de l’Evangeli?

-Finalment en el llibre també demanes una Església que tendeixi més a posar l’altra galta i donar també el mantell (Mt 5,38-42). No és una ingenuïtat?

Les preguntes que trobeu a faltar, els hi podeu fer dimarts al CEP.

Montilla: “No tindria sentit que fóssim bel·ligerants amb la jerarquia”.

Aquest dilluns a La Vanguardia li pregunten al president Montilla sobre la relació entre Església i Estat. Montilla explica que no té cap intenció de fer una croada laicista per distreure al personal, que no tindria sentit. Que a Catalunya no hi ha una situació de confrontació que ho justifiqui. Ho explica així: “Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.” Reafirma la postura exposada fa pocs dies en la presentació del Congrés del PSC.

I tot i el tarannà que Montilla reconeix als bisbes catalans, això no li estalvia les crítiques episcopals quan no els agrada el que fa el govern de la Generalitat, especialment en allò que té més competències reals com l’ensenyament. O sobre la Llei de Centres de Culte, que ara està dormint al Parlament. Caldria repartir mèrits entre el govern, per entendre que el laicisme ranci a Catalunya no ven, i als bisbes, per entendre que també és el seu govern i no l’enemic a batre.

Això ens permet respirar d’una altra manera:

-Jordi Juan: ¿Qué opinión tiene sobre la laicización que hace el PSOE, este distanciamiento en la relación entre la Iglesia y el Estado que está haciendo el PSOE?

-José Montilla: La Constitución ya marcó un modelo de separación entre el Estado y la Iglesia. Dicho esto, hay que tener presente que determinados valores de las religiones, y más de la religión católica, los encontramos también en los idearios de la izquierda. Tampoco podemos ignorar que la religión católica es mayoritaria.

-Tengo la sensación de que el Gobierno de Madrid hace gestos intencionados para distanciarse de la Iglesia, pero en cambio usted, como presidente de la Generalitat, ha hecho gestos en dirección contraria, de acercamiento a la Iglesia.

-Tiene que ver con situaciones diferentes. Determinados sectores de la jerarquía eclesiástica, para distinguirlo de la Iglesia, han tenido una relación más bien de confrontación con el Gobierno de España, y por tanto es normal que cada uno acentúe sus posiciones. Esta situación no se ha dado en Catalunya, donde la jerarquía eclesiástica tiene otro talante, y no tendría sentido que nosotros fuéramos beligerantes con ellos.

PD. Sobre aquest tema recomano l’article de Carlos García de Andoin sobre la laicitat de l’Estat a Vida Nueva. Si tots els qui defensen la laicitat diguessin el mateix, tot seria més fàcil.

Fundem un partit catòlic?

Aquesta setmana he rebut tres o quatre comunicacions per mail d’E-cristians que m’anuncien que Josep Miró i Ardèvol estripa el carnet de Convergència. Per mi com si es dóna de baixa del RACC. Però segons ell és incompatible estar afiliat a Convergència i viure de forma coherent aspectes bàsics del cristianisme. Amb els mateixos arguments tots els membres d’E-Cristians haurien donar-se de baixa de qualsevol partit amb representació parlamentaria.

Aquí ha anat quallant la idea que els catòlics en la política tenen com a missió essencial defensar les essències de la doctrina oficial catòlica sobre temes com família i sexualitat. Fer una agenda catòlica pròpia però marcant un camí que només desemboca a la militància a un partit estrictament catòlic. I així no es pot construir un país en una societat plural, perquè es renuncia a la possibilitat de que els cristians canviïn el món des de dins.

Per sort, veig que acaba de sortir el llibre de Josep Lligadas, Premi Joan Maragall, La política dels cristians. Segur que ens il·lustra en un direcció més assenyada. Segur.

Dues tasses

Si ahir anunciava un acte d’una aportació de Jordi López Camps sobre fet religiós i política, demà n’hi ha un altre. El llibre és un toxto d’aquells que només poden fer els savis. Recull i comenta tot el magisteri pontifici sobre nació. A més de la presentació que farà aquest dimarts amb l’expresident Pujol i l’abat Josep Maria Soler, com bé destacava Oriol Domingo a La Vanguardia, és altament rellevant el pròleg i l’aval del cardenal Poupard.

I dos galetes. Les que va rebre dissabte el pacífic jesuïta Norberto Alcover de boca de Jiménez Losantos. Una vergonya. Llegiu-ho. Li dediquem la tassa de la foto.

Cristianisme sostenible

No sé si és que tants esveraments m’estan tornant més sistachsista o si és que tinc un arquebisbe normal, però s’ha valorar molt positivament la conferència del cardenal Martínez Sistach al Club Siglo XXI del passat dijous a Madrid. Primer perquè és una aportació ben feta i preparada. I segon, perquè encara que no s'hi estigui al cent per cent d’acord, té una cosa molt positiva. Les grans línies de la proposta que fa sobre presència pública de l’Església en la societat és una proposta totalment sostenible. És dir, sense fer rebaixes, és un plantejament que pot ser assumit pel conjunt de la societat i que la veu de l’Església no hagi d’aparèixer sempre com la de la crispació, la divisió i la condemna.

No era a Madrid per tant només em puc referir al text. A més amb el viatge del papa el tema ha quedat bastant tapat a internet i als diaris. Els menys interessats teniu un bon resum de la Delegació de Mitjans de Comunicació i els hooligans el text complert. Estaria bé saber que en pensen de la conferència alguns dels assistents a l’acte com Martínez Camino, Coronel de Palma i José Luis Restán.

Pels qui us fa una mandra horrorosa llegir més d’una pàgina us poso set cites agafades al vol. Abans, però, destacar dos previsions recomanables sobre el mateix tema, religió i presència pública.

Un dimarts. L’acte de presentació d’un exhaustiu document de Jordi López Camps: “Afers Religiosos. Una proposta de política pública”. No l’he acabat de llegir però és una bona eina per debatre sobre aquest tema, sobretot dins dels partits d’esquerres que l’han tingut massa abandonat. El podeu llegir sencer a la web de la Fundació Campalans.

I l’altre aquest diumenge i el vinent. Dos 30 minuts a TV3 dedicats a les relacions Església-Estat. Potser després de veure’ls els podreu comparar amb aquestes cites de l’arquebisbe Martínez Sistach:

“Aquí hemos sido –y en parte seguimos siendo– antes clericales o anticlericales que religiosos o antirreligiosos, creyentes o ateos. La herida profunda de las dos Españas, por desgracia, aún no ha sido totalmente cicatrizada.

“No es misión de la Iglesia apadrinar o promover una opción política determinada.

“Considero que la laicidad del sistema constitucional español es una laicidad positiva y abierta. Positiva, porque respecto de la religión pasa de la neutralidad radical negativa a la colaboración. Abierta, porque se descarga del sentido hostil y excluyente de la religión y se abre hacia ella sin discriminación e incluso hacia su promoción.

“El Estado no puede ignorar que el hecho religioso existe en la sociedad. Pretender que el Estado laico haya de actuar como si ese hecho religioso, incluso como cuerpo social organizado, no existiera, equivale a situarse al margen de la realidad.

“La Iglesia, que tiene una visión positiva de la vida y de la persona, ha de presentar con convicción el mensaje del evangelio. Tenemos el peligro de limitarnos –o dar la impresión que nos limitamos– a denunciar aunque sea con espíritu de colaboración, los contenidos sociales y legales que no responden a los auténticos principios antropológicos, éticos y morales.

“La presencia de los cristianos en el mundo, incluida la política, no se ha de entender como una simple cadena de transmisión de los criterios de la jerarquía.

“El trabajo en la formación de auténticos cristianos ha de contribuir también a un enriquecimiento espiritual de la sociedad, ya que con su vida, con su testimonio y con su actividad harán que la sociedad se configure más de acuerdo con sus raíces cristianas, las instituciones estén más impregnadas de valores evangélicos y que el ordenamiento jurídico de la sociedad se adecue más y más a los principios y valores del humanismo cristiano.”

Militem, si us plau

A vuitè d’EGB tenia un bon professor que tenia una manera de fer callar molt particular. Enlloc de dir “calleu”, deia “callem”, que és una manera més inclusiva de posar ordre.

Ho he recordat arran d’una idea del Francesc Romeu en l'article de febrer a Foc Nou que sembla que ha causat un cert furor i que és ben adequada per aquests temps electorals. El resum podria ser: “Militem, si us plau”. L’article ho explica així quan parla de possibles solucions per trencar la dinàmica de crispació política-església: “Caldria tornar a recordar la importància de la militància política ‘a dins dels partits polítics’. Dic això perquè quan veig que els cristians ocupem els carrers, les places o els locals públics de gran aforament (...) em dóna la sensació que hi ha molts polítics-cristians i cristians-polítics que ara volen fer dins de l’Església el que no han pogut fer a dins dels seus respectius partits polítics. Aquests (...) han estripat les cartes i ara vénen a fer-nos pressió a dins de les comunitats cristianes sota la consigna de què hi ha una autèntica persecució religiosa de la qual, tots, ens hem de defensar. (...) Personalment segueixo pensant que treballar a dins d’un partit polític avui continua essent una gran escola democràtica on un mateix veu les dificultats reals per fer avançar les pròpies postures (...) per tant, sota el consens continu. I això és justament el que vol dir treballar en política cada dia i al voltant d’una taula i no només cada quatre anys davant d’una urna electoral.”

Doncs, si senyor. Crec que té tota la raó. Més bé ens aniria si més cristians hi haguéssim en tots els partits polítics. Per compartir un projecte comú amb la resta de ciutadans. Tampoc estem parlant d’anar a assaltar els aparells dels partits, ni d’exigir res. Però sempre és més fàcil dir des de fora el que no ens agrada que participar.

Dels partits només veiem la màquina electoral. I aquest és precisament un dels seus defectes, que es prioritza la curta volada i l’anar a buscar el vot i es penalitza la dissidència. Però en això els partits no són gaire diferents a l’estructura eclesial. I igual que al pertànyer a l’Església, militar en un partit no vol dir deixar de tenir idees pròpies, sinó tenir un espai on poder-les canalitzar i confrontar per no acabar fent-se cadascú la pròpia pel·lícula.

El que no pot ser és que quan s’explica a algú que ets catòlic s’hagi de sentir sempre allò de “ah, però tu no ets d’aquells carques que...” i que automàticament descarregui tots els greuges que té contra l’Església. I que quan s’explica a algú que es milita en tal partit se senti sempre “ah, però tu no ets d’aquells sectaris que...” i es continuï amb allò de que tots els polítics són iguals. Per això expresso aquest “militem” inclusiu, perquè cadascú des de les seves sensibilitats i possibilitats pugui contribuir a dignificar allò que s’ha definit com la ciència del bé comú.

Tot això ho tenia escrit des de dimecres amb la idea de penjar-ho avui. Després de l’assassinat de divendres, té encara més sentit. No és banal una cosa que pot arribar a costar-te la vida.

El cristià emprenyat

Aquesta vegada la campanya electoral sembla que també s’ha instal·lat en ambients eclesials. Aquí ningú vol perdre la batalla de la visibilitat social. Dues iniciatives més han quallat com resposta a la polèmica Nota episcopal. Una aquest divendres al vespre. Ahir es va presentar en roda de premsa la campanya “A favor d’un nou model de relacions entre l’Estat, la societat i l’Església” que visualitzaran aquest divendres. Una trentena d’entitats cristianes convoquem l’acte “Altres veus també són Església”. I per la seva banda s’han mobilitzat amb un altre manifest un grup promogut per joves. És la campanya volembisbescristians.org, que també se sumen a l’acte de divendres.

Sempre hi ha hagut cristians emprenyats, però la presència pública d’un extrem eclesial ha aconseguit tensar més la corda i les reaccions són més contundents. Mentre continuen plovent manifestos com aquest sobre immigració.

La Teologia crea complicitat institucional

Quan les coses es fan seriosament, queden. Per això ha estat útil el treball acadèmic d’investigació i de diàleg amb la cultura de la Facultat de Teologia de Catalunya. I per això ha sortit rodó l’acte institucional d’aquest dilluns dels 40 anys de la Facultat: el cardenal Sistach, el president Montilla, el nunci Monteiro i gairebé tots els bisbes catalans.

Aquests actes formals tenen una pega, que tothom fa el seu discurs anant pel seu cantó. El reconegut teòleg italià Bruno Forte fa una ponència que donaria per organitzar tot un congrés sobre teologia i món contemporani; Sistach explicita clarament el suport dels bisbes a la Facultat de Teologia; el degà Armand Puig reclama l’espai que correspon a la teologia en el món acadèmic; el nunci recorda la necessària fidelitat dels teòlegs a l’Església; i el president Montilla aprofita la seva presència davant de les màximes jerarquies eclesials per reconèixer i lloar el paper que ha tingut i té avui l’Església a Catalunya.

Però ha estat una barreja que al final s’ha traduït en una demostració de complicitat institucional i em diuen que amb uns positius efectes col·laterals més enllà del caldo electoral. Resulta que Montilla ha sortit encantat de com ha estat rebut a la Facultat, ja que curiosament ha estat dels més aplaudits. Els bisbes encantats d’un Montilla que participa amb normalitat en la pregària inicial de l’acte. El conseller de Cultura interessat per la reflexió acadèmica aportada per l’arquebisbe Forte. I el nunci demanant una còpia del discurs de Montilla i encantat que també l’anés a saludar l’Artur Mas.

Moltes diferències hi pot haver entre els plantejaments que fa qualsevol govern i els de la jerarquia eclesial. Però en aquest cas s’ha volgut mostrar una voluntat de col·laboració. I d’això ens en beneficiem tots. Sigui qui sigui el govern, i sigui quin sigui el bisbe.

Plouen manifestos

Sobta com s’ha reprès una pràctica que semblava oblidada: la proliferació de manifestos. Tot sobre la nota electoral del bisbes. Ahir va sortir aquest de Justícia i Pau de Catalunya i Mallorc. I pel que m’expliquen, almenys n’hi ha tres més en marxa, amb color i tons ben diferents. Sort que ara ja ho fem per internet i no cal gastar paper.

Sobre les eleccions, ahir també va aparèixer aquest text de Caritas de Barcelona preparat amb altres entitats socials.

Una nota mal rebuda

Avui s’ha presentat amb una roda de premsa aquesta significativa Declaració. Significativa pel to i pels qui la signen. Tal com s’ha explicat en la presentació, la declaració és una iniciativa que no neix de cap grup, no té el suport de cap institució, ni té cap pretensió de continuïtat. Només diversos dels signats hem donat un cop de mà per tirar endavant la iniciativa. Com a manifestació dels laics, se suma a la que van fer els religiosos fa pocs dies.

Aquest text s’ha presentat per recollir i visualitzar el sentiment de molts cristians de Catalunya que s'ha sentit incomodes amb la “Nota de la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola sobre les eleccions generals del 2008”. L’important és que la majoria de signatures són rellevants i que expressen un sentiment de malestar de forma transversal. Podrien ser més o podrien ser uns altres. Però els que hi ha són persones de grups i tendències ben diferents; a part d’anar junts a missa en poc llocs els podreu veure plegats. I el nexe d’unió puntual és que la Nota dels bisbes ha estat mal rebuda i que els laics tenen dret a dir-ho i a opinar públicament en temes que no afecten a “la integritat de la fe i dels costums”. Es pot discrepar i no perdre el respecte.

Superbisbes

Assisteixo sorprès a una conversa en la qual un amic defensa la famosa Nota electoral dels bisbes. L’opinió és lliure. L’argument resumint és que la nota textualment no diu res que es pugui entendre com una indicació de vot al PP. I que al final se n’han beneficiat més els socialistes, que l’han aprofitat per fer bullir l’olla. Cert, però tot text té el seu context; i el context, els antecedents i la oportunitat han portat a que la Nota s’hagi entès i utilitzat d’una manera i no d’una altra. I s’ha de recordar que la nota no la van escriure ni a Ferraz, ni a Génova, sinó a Añastro (sota la protecció de la Mare de Déu de l’Almudena). Però fem un esforç per acceptar la teoria: els bisbes no van valorar prou l’impacte mediàtic i polític de la nota. Podríem dir que van pecar de bona fe i ho haguessin hagut de dir d’una altra manera perquè no es pogués interpretar el què els van fer dir que deien.

Però aleshores se m’acudeix que tenim un altre problema. Els bisbes tenen la última paraula sobre aspectes molt diferents que afecten la seva responsabilitat. Primer de tot han ser bon teòlegs perquè no poden anar pel món dient heretgies. Després han ser bons gestors, perquè han d’ordenar una organització humana. També han de tenir carisma i capacitat de tracte, perquè la seva funció s’ha de fer entre la gent. Alhora, són la cara visible de l’Església per tant han de saber comunicar molt bé a través dels mitjans. I, a més, han de ser bones persones, de profunda i intensa vida espiritual. Quan el bisbe manava en una diòcesi on tothom deia amén i el poder polític se sotmetia als designis divins, això no feia falta. Però, ara, en una societat més complexa, l’actual model organitzatiu piramidal de l’Església només és viable amb superbisbes. Han de complir tots aquests requisits perquè no els hi passi, com deia el meu amic, que no puguin preveure totes les repercussions que involuntàriament poden tenir els seus actes i que d’altres més murris se n’aprofitin.

Personalment, més que esperar superbisbes, el que espero és que en l’Església es comparteixin més responsabilitats i cadascú s’ocupi del que sap. No cal que un tingui en tot la darrera paraula. Que ens puguem equivocar tots junts.

Religiosos enfadats

Avui els abats i provincials de Catalunya diuen això. No semblen molt contents amb la nota de la Conferència Episcopal.

Salvar el que és insalvable

Aquests dies els bisbes catalans estan intentant salvar el que a priori és insalvable. També és ben cert que tampoc poden sortir en bloc enfrontant-se amb la Conferència Episcopal Espanyola, perquè alguns bisbes que tenim a Catalunya que ja els sembla bé. Però han rebut prou pronunciaments, trucades i missatges de tota mena, i dels seus mateixos col·laboradors i dels consells pastorals com el de Barcelona. Tot i que ho han intentat, no han pogut xiular mirant cap a una altra banda.

Així, fem-ne sortir alguna cosa positiva. Com poques vegades ha aparegut el bisbe Joan Enric Vives a tort i a dret i responent les trucades dels periodistes com a bisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense. Des de divendres (gairebé barallant-se amb el Bassas a Catalunya Ràdio) ha anat modulant el missatge i fent el que podia (el dilluns casi donant la raó al Cuní a TV3). Però fins i tot els seus enemics li haurien de reconèixer que és millor això que amagar el cap sota l'ala. D’altres, encara no sabem què pensen. Només ho suposem.

El dilluns al Bassas si que trobareu un escolapi que diu el què pensa.

El bisbe de Catalunya

Una vegada vaig sentir un bisbe queixant-se contra l’abat de Montserrat: “És que es pensa que és el bisbe de Catalunya!”. El cas és ara d’abat ja n’hi ha un altre però el d’ara ha tornat a fer de bisbe de Catalunya. Perquè? Doncs perquè el que els bisbes catalans no van dir divendres, com fins ara tampoc ho ha fet cap bisbe pel seu compte, ho ha dit en l'homilia d'aquest diumenge l’abat Josep Maria Soler:

“El camí de la vida, el fem juntament amb molta altra gent, i són nombrosos el qui no comparteixen la nostra fe. A l’escola de l’Església, il·luminada pel magisteri del concili Vaticà II, hem après que els cristians, tot respectant les consciències de les persones i l’autonomia de la comunitat política, hem de ser, a l’estil de Jesús, servidors de la societat de la qual formem part. Sabem que cap projecte contingent, de caràcter sociològic o polític, no pot pretendre tenir l’exclusivitat de representar l’Evangeli. En la nostra societat plural, els membres de l’Església no podem pretendre tenir cap monopoli; hem de proposar d’una manera serena, atraient i esperançada, sense imposicions, la llum que ens ve de l’Evangeli sobre la persona humana i la convivència en societat. Ho hem de fer a través del diàleg i de la misericòrdia, i no pas de la confrontació. Aquest diàleg ha de partir de la convicció profunda de la pròpia identitat cristiana i ha d’acceptar respectuosament els altres que no tenen a l’Església la seva llar espiritual (cf. Bisbes de Catalunya, “Creure en l’Evangeli...”, n. 7), amb voluntat de convivència i de construir junts una societat més humana, més justa, més respectuosa de la dignitat i dels drets de cada persona; això ens demana de treballar per la pau amb tots els mitjans èticament legítims. Aquestes conviccions ens han de guiar en el nostre camí de la ciutat terrena a la ciutat del cel.”

Afegeixo una curiositat. La Vanguardia de dissabte titulava que, per si no n’hi havia prou, el Vaticà estava ben al cas de l’anomenat procés de pau. Això em va refrescar la memòria. El bisbe Uriate havia explicat exactament això a Barcelona l’octubre del 2006. Així ho explicava en el blog:

“A nivell eclesial el bisbe de Sant Sebastià va recordar que els cristians han intentat fer de catalitzadors del procés [de pau] creant el clima propici: “No hem estat una veu en el desert”. I també va destacar la llibertat amb la que han actuat el bisbes bascos. Diu que la Santa Seu “esta molt ben informada de la situació, del que pensem i del que fem els bisbes bascos i no hem tingut mai una sensació de distància”. En aquesta línia va emmarcar les paraules de Benet XVI beneït el procés pocs dies després de la treva. Uriarte no va amagar que altres sensibilitats de l’Església espanyola han fet arribar a Roma valoracions diferents, però també va explicar que des de la Santa Seu sempre els han respost que aquest tema l’han de parlar amb els bisbes bascos.”