El pitjor discurs de Benet XVI

Sí, el títol és per provocar. Què hi farem. Calia seguir amb interès els discursos de Benet XVI en la seva estada al Brasil. No acabaríem valorant tots els discursos, i n’hi ha que semblen més cuinats per la cúria que d’altres. Però s’han de llegir perquè els titulars dels mitjans de comunicació no sempre corresponen al fons del discurs. Tampoc es tracta de disparar contra el pianista, perquè si un fa un gran discurs social dient que cal ser bona persona, però entremig s’hi posen dos paràgrafs sobre la castedat, el titular serà allò que cridi més l’atenció (Per cert, va parlar només de la fidelitat matrimonial i no dels preservatius. Qui no es consola és perquè no vol, mai més ben dit).

Això és per exemple el que va passar amb el discurs de dijous als joves. Com la resta d’intervencions, a més de la funció catequística i d’aprofundiment de la Paraula de Déu, l’accent estava més en la pràctica de la doctrina social de l’Església que en la pràctica de cintura cap avall. De fet, el discurs va ser una catequesi sobre el sempre inquietant evangeli del jove ric (Mateu 19, 16-22):¿Que he de fer per tenir la vida eterna?. El papa recorda que del que es tracta és de respondre la pregunta interrogant-se sobre els fruits que dóna la nostra vida, la d’aquí, no la de més enllà. I per això, demana als joves honestedat i un compromís concret contra la violència o la corrupció. Cosa que Amèrica Llatina és molt demanar.

Una mica el mateix ha passat amb la referència “als governs autoritaris o subjectes a certes ideologies que es creien superades”. El que s’ha entès com una al·lusió a Chávez no hauria d’estranyar perquè fa temps que l’Església veneçolana posa el crit al cel pels excessos autoritaris, i que s’ha convertit en la única oposició real al règim. Però és que a més, en el mateix paràgraf d’aquest discurs d’obertura de la Conferència d’Aparecida es critica la economia liberal que fa augmentar la pobresa. El mateix discurs, contempla la crítica al marxisme, però dins d’un argumentació més pròpia de la doctrina social de l’Església: que “les estructures [socials i polítiques] justes són una condició sense la qual no es possible un ordre just en la societat”. Per tant, es tracta de donar de menjar, però també de canviar les estructures injustes.

Però enmig de tot això, també he pogut llegir un dels discursos més endurits de Benet XVI, el que divendres va adreçar als bisbes del Brasil. Per mi, el pitjor. Es una mena de programa davant la pèrdua de fidels catòlics. Presenta una església atacada: “la santedat de la família”, “la ferida del divorci i de les unions lliures”, “el compromís sacerdotal qüestionat”... però la formula de resposta és que “l’Església és santa i incorruptible” i que el problema és la fe “sovint vacil·lant i ingènua” dels batejats. I aquí torna a insistir en la disciplina eclesiàstica de la confessió individual. Aquest discurs té molts altres elements, per exemple, explica que l’obediència dels bisbes és a la paraula de Déu i també hi ha una forta demanda de responsabilitat social. Però em sembla no s’acaba d’afinar en els problemes que té l’Església per situar-se pastoralment en una societat secular. Bé, ningú és perfecte, ni els qui comenten discursos.

PD: Com que no us llegireu els discursos sencers (els trobareu tots a Zenit), si a algú li interessa, en aquest document trobareu els fragments als que faig referència. Estan en castellà perquè la Santa Seu, encara, no proporciona versions en català.