Els bisbes catalans van a l’essencial

Després del rotllo d’ahir, potser dir alguna cosa del document dels bisbes catalans. Altres blocs que no van fer vacances ja s’han avançat, com el Josep Ángel Colomés i el Daniel Palau, per destacar que “Creure l’Evangeli i anunciar-lo amb nou ardor” és un text que està bé i val la pena llegir.

En primer lloc perquè és un document que es pot llegir bé. Sense sobresalts. M’atreviria a especular que hi ha la mà d’un bisbe que sap escriure, Joan Carrera, i fins i tot es podrien detectar els afegits per altres mans arquebisbals.

Només insinuar alguns eixos interessants perquè ja l’haureu pogut veure: el to de proposta; la situació de Catalunya com a país de missió; la veu de l’Església com a proposta i no imposició; la demanda de diàleg; l'acceptació d'una laicitat sense malentesos, la confiança plena en Jesús enfront de les lamentacions i les condemnes... L’arquebisbe de Tarragona Jaume Pujol reforça aquesta idea en la carta dominical d’aquest diumenge: “Res no guanyaríem només lamentant-nos de l’actual estat de les coses”. La mateixa línia de la carta dominical de l’arquebisbe de Barcelona, Lluis Martínez Sistach.

Potser el punt feble del document és l’anàlisi del clima cultural i social actual. Sense dir bestieses, tampoc fan cap aportació rellevant i algunes discutibles. Però s’ha de veure que és un document de bisbes, no de sociòlegs.

Per això crec que el nucli rellevant del document probablement està en la seva proposta pastoral. Primer cal partir de la riquesa de la vida cristiana a Catalunya, que existeix. I després anar al que anomenen la pastoral del que és essencial: “Optar per la nova evangelització ens demana, d’una banda, fer atenció a l’home d’avui, veure’l amb simpatia, acollir la seva cultura. És a dir, integrar-nos en el gran corrent d’encarnació que arrenca de Jesús, fet en tot semblant als homes, excepte el pecat. I ens demana, d’altra banda, tenir sempre activada la nostra vivència de Jesucrist i del seu Evangeli, de manera que aflori fàcilment als nostres llavis, i que en tot moment estiguem sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui ens demani raó de la nostra esperança”. En tercer lloc, la pròpia conversió dels cristians. I, finalment, eradicar la duresa eclesial entre cristians: “Tots hem de fer un esforç renovat d’aproximació i de servei: els bisbes amb els preveres, els religiosos i tot el poble de Déu; els preveres amb el laïcat; tots plegats amb els catòlics menys practicants, amb els qui cerquen la veritat i amb els no creients. Som portadors d’una salvació que no ens pertany. Si Ell, el Mestre i el Senyor, renta els peus dels deixebles, nosaltres hem de fer el mateix els uns amb els altres”.

I aquí és on crec que encerten especialment, perquè res fa més mal a l’Església que l’exclusió o l’esperit inquisitorial. De fet, algunes de les afirmacions doctrinals de l’Església defensades en d’aquest mateix document, i que poden ser discutides pels sectors més rupturistes, són més fàcils d’afrontar si el to del debat és el que proposen els onze bisbes de Catalunya.