diumenge, 31 de maig del 2009

Protecció total



Rebo aquesta setmana el tríptic de les jornades d’estiu de la Facultat de Teologia de Catalunya. Trobo boníssim el gràfic que juga amb el logo de la Facultat i una ampolla de crema solar (a més del continguts dels cursos). Es podria dir que amb formació teològica, protecció total.

divendres, 29 de maig del 2009

Aplaudir a (la Fundació) Joan Maragall



En els actes hi ha la tendència a aplaudir amb una certa condescendència. Què farem sinó aplaudir. Però aquest dijous en l’acte dels 20 anys de la Fundació Joan Maragall m’han cridat l’atenció uns aplaudiments. A les intervencions s’hi han intercalat textos del poeta amb breus peces musicals (suggeriment: als 25 anys que portin un tenor, el Roger Padullés ho faria de meravella). I el primer text ha estat uns fragments de “L’església cremada”. Com parla avui aquest text, conciliar abans del Vaticà II, i que cent anys després ens diu tant de com hauria de ser l’Església. Per això, ha estat espontani aplaudir a Joan Maragall al final de la lectura del seu text com si hagués estat una intervenció més. Tan actual com les altres que hi ha hagut en l’acte, i tan en la línia d’un catolicisme conciliar ben viu a Catalunya i amb una presència significativa també en el món cultural. Això és (la Fundació) Joan Maragall.

dimecres, 27 de maig del 2009

Amèrica, secular; Europa, secularitzada


En el seminari sobre Religions i espiritualitat que comentava ahir, va ser interessant la distinció entre societat secular i societat secularitzada, com les comparatives entre els Estats Units i Europa que van fer Joan Estruch i José Casanova (un aragonès afincat a Washington).

Simplificant, sense el permís dels sociòlegs, el resum podria ser que Amèrica sempre ha estat una societat secular, en el sentit que mai la institució religiosa s’ha identificat amb el poder civil. Però això no ha volgut dir que fos una societat secularitzada, perquè precisament la presència de la religió en l’esfera pública i privada sempre ha estat molt significativa (veure’s la presa de possessió d’Obama).

El cas Europeu seria al revés. Una organització social i política que es funda amb una clara comunió entre poder civil i religiós. I això acaba provocant una forta voluntat d’emancipació que es va traduint en una secularització del poder civil, que –aparentment- també es trasllada als ciutadans. Una situació que a Europa avui es visualitza en l’existència de realitats molt diverses que van de la laïcitat francesa a la pervivència d’estats confessionals.

Això, també explicaria perquè els sociòlegs han detectat que els americans exagerin sobre la seva religiositat en les enquestes (per tant, que sigui un valor positiu) i a Europa sigui al just al revés. O dit d’una altra manera, que en general als Estat Units la modernitat també és religiosa i a Europa ser modern és el contrari. Un exemple curiós és que els professors universitaris americans de disciplines tècniques en les enquestes es mostren tan religiosos com la resta de població americana.

Aquesta simplificació té cinquanta matisos, però potser dóna una pista sobre la manera d’actuar del catolicisme europeu que afegeixo de collita pròpia. Allà on les institucions religioses han volgut esdevenir poder civil i regular l’ordre social, és on han acabat generant més rebuig.

dimarts, 26 de maig del 2009

Jordi Pujol sobre l’avortament: “Una gravíssima fallada ètica del govern espanyol”


Ho va dir l’expresident de la Generalitat en el seminari Religions i espiritualitat organitzat pel Centre d’Estudis Jordi Pujol. En la sessió de dijous el tema no venia al cas, però arran d’una referència del públic el president Pujol va voler deixar ben clar que estava indignat amb aquesta qüestió i que s’hi mullava encara que formés part de la política més immediata.

Pujol va remarcar clarament que l’avortament “és un tema que no es pot plantejar amb finalitats immediates electorals. És massa important”. I per si no s’entenia prou a qui es dirigia va afegir: “És una gravíssima fallada ètica del govern espanyol. Aquesta manera de desorientar amb temes fonamentals i que fa que la gent ho visqui amb desconfiança i angoixa”.

Va ser la única i breu però contundent referència a l’avortament en una sessió sobre secularització. Les sessions continuen els propers dijous, tot i que aquest no hi podré anar perquè hi ha la presentació del primer número de la nova etapa de Qüestions de Vida Cristiana que ara coediten l’Abadia de Montserrat i la Fundació Joan Maragall. El primer volum, un monogràfic sobre l’Església catòlica a Catalunya.

divendres, 22 de maig del 2009

Criteris sobre l’avortament


Ja fa uns dies ha sortit el Foc Nou sobre l’avortament. En el moment adequat. Un amic, quan el veu, em pregunta: “I quina és la tesi del número?”. Doncs suposo que és aquesta. L’avortament és un mal a evitar però per molt que el consideris un mal major hi ha casos concrets en els que et quedes sense respostes. És a dir, que la retòrica avortista o antiavortista fàcilment cau com un castell de cartes quan de la teoria es passa a la realitat viscuda en primera persona.

Sobre l’avortament és fàcil donar doctrina (a favor i en contra) però és més difícil donar respostes. Per això hem fet un número que el què vol és donar criteris. M’atrevia a dir que és el que més falta en el debat obert sobre aquest tema. Per això, considero encara més interessants les intervencions en les que militants cristians de partits progressistes estan posant sobre la taula seriosos qüestionaments als dogmes amb els que s’està plantejant aquest tema des de la mateixa esquerra. Hi ha una bona mostra aquí, aquí i aquí.

També és interessant el to del cardenal Martínez Sistach en l’entrevista de dilluns a TV3: "L’Església no beneirà mai l’avortament. Comprendrà, perdonarà, acollirà, però no el beneirà perquè hi ha una vida humana". Principis al costat de perdó, acollida i comprensió.

Jo no sé quina és la millor manera de regular l’avortament. I prohibir-lo no l’evita, només el mou a la clandestinitat o a les trampes legals que es fan ara amb el supòsit de risc per a la salut psíquica de la mare. Però l’objectiu final que hauria de tenir tothom és veure quins mitjans posem per poder evitar-lo, no quants vots hi guanyem o perdem. És una de les idees de l’editorial d’aquest número de Foc Nou.

També vaig dubtar molt sobre si la portada era excessiva o frívola. I és de les poques vegades que l’he enviat abans a la gent amb seny perquè opinés. Van ser cinc contra un (que va dir -i ara si, perdó per la frivolitat- que mai més tornaria a menjar ous).

dilluns, 18 de maig del 2009

2.000 euros


Miro les noticies i no puc deixar de preguntar-me: ¿Per què hem de subvencionar (pagar entre tots) amb 2.000 euros a cada persona que es compra un cotxe?

Si fos demagògic diria perquè no em paguen 2.000 euros per cada fill. Sent sensat, si s’ha d’incentivar el consum, preguntaria perquè no es donen ajuts al consum d’altres béns socialment més necessaris que la seva venda també generi llocs de treball. No he escoltat propostes alternatives ni a govern ni a oposició. Segur que a Càritas farien moltes propostes de coses que no es pot comprar la gent. I en aquest tipus d’ajudes ¿no hi hauria d’haver sempre una limitació de la renda dels qui les poden rebre? Pregunto.

dijous, 14 de maig del 2009

L’exemplar bisbe de Lleida


El tema del litigi de les obres d’art del Museu Diocesà de Lleida donaria per un bloc monogràfic. Aquest dijous, el govern aragonès i el bisbat de Barbastre han encetat la via civil, que té poques possibilitats de prosperar perquè no hi ha cap sentència vaticana que digui qui és el propietari de les obres.

Dic que donaria per un bloc monogràfic perquè només el mes passat hi ha hagut dues notícies amb molt de suc. Una és que la Diputació de Lleida va ser l’únic interessat en adquirir en una subhasta una peça originaria de la Franja perquè romangués al Museu de Lleida. Els aragonesos ni s’hi van presentar, tot i que era tan seva com les 113 peces que ara reclamen a Lleida (per cert, ¿algú em pot aclarir si són 113 o 111?).

L’altra notícia va ser que el bisbe Piris assistís a la presentació del llibreEl dietari del bisbe Meseguer”, que es va convertir en èxit de vendes per Sant Jordi a Lleida. El llibre demostra la compra o permuta de la mitra de Lleida de la majoria d’obres d’art ara reclamades. I Piris va anar a l’acte per reconèixer l’“exemplar” tasca del seu antecessor, i remarcar que malgrat el valor del dietari “no se li ha donat valor jurídic”. ¿Volia dir “per ara”, o “definitivament”? En tot cas, és ben coneguda la voluntat del bisbe Piris que va repetir en l’acte “Em preocupa molt aquest problema però no vull ocupar-me'n més”. Pot semblar raonable per treure tensió eclesial al problema però, com vam dir, altra cosa és si podrà fer-ho.

dilluns, 11 de maig del 2009

Primera Comunió


Diumenge va tocar primera comunió d’aquelles amb molta gent. Molt bé el rector. Per la cerimònia en general però sobretot per la introducció. Com advertir finament als pares i familiars que es comportin? Explicant que ha demanat als nens que no es distreguin saludant, perquè allò és com un partit de bàsquet: pendent del públic perds la pilota i el partit. Com fer que la gent no parli? Parlant fluixet enlloc de cridar més que ells. I molt bé sobretot saludar especialment als qui no acostumen a venir per l’Església, per dir-los que com sempre són benvinguts, amb els braços oberts com el Crist que presideix l’altar. La gent, si se la tracta bé, respon, com es va veure en el seguiment de la celebració.

Ja varem prendre mides per la primera comunió que celebrem aquest mes de la filla gran. Fa unes setmanes li preguntava si ja se sabia bé el Credo (el Parenostre ja el tenim descomptat): “No... bé un tros. Allò de crec “la Santa Església catòlica i romana”... i en la remissió... dels sants.” Anàvem ven encaminats. I diumenge vaig veure ja el tenim per la mà. El més complicat serà el dia que em pregunti que vol dir exactament això de la Comunió dels sants. (Per cert, gran èxit com a regal aquesta nova Bíblia per a nens de la Claret)

dimecres, 6 de maig del 2009

Del ‘visca!’ al ‘mori!’; la Setmana Tràgica


Aquesta setmana veig que sistaquejo una mica i no trobo el forat per escriure un parell de coses sobre Lleida. Però m’ha arribat una intervenció del cardenal d’aquest dimarts que m’ha interessat. Són les paraules d’obertura de les Jornades sobre del centenari de la Setmana Tràgica que es fan a la Biblioteca Balmes.

Fa por com alguns poden agafar la commemoració d’aquest brot anticlerical a Barcelona. S’ha de tenir molta talla humana i intel•lectual per donar una resposta com la de Joan Maragall a “L’Església cremada” i “La ciutat del perdó”. Recuperar aquesta actitud és remarcable i per això destaca com ha valorat la Setmana Tràgica cent anys després el cardenal Martínez Sistach, recordant el mateix Maragall: ”L’Església de Barcelona, vivia el 1909 un moment brillant de la seva obra social, educadora i assistencial (...) Aquesta Església, diguem-ne ufanosa, veié perplexa com s’esdevingueren, sense saber ben bé com, aquells fets de l’estiu de 1909, que causaren molt sofriment i feren vessar moltes llàgrimes (...) Però aquesta dolorosa experiència fou un ensenyament profitós, per tal de sentir-se convidada a aproximar-se encara més al món obrer i dels pobres”.

A nivell més anecdòtic, sobre l’exaltació del 1909, m’ha fet gràcia una frase que és molt del tarannà de gent d’ordre com l’arquebisbe Sistach: “Del ‘visca!’ al ‘mori!’ no hi va un pas, hi va un simple canvi de to en el crit dels qui s’exalten, i moltes vegades tot depèn d’una girada de vent i hom es deixa emportar.” No deixar-se emportar és un bon consell.

dilluns, 4 de maig del 2009

La pastoral simple



Aquest diumenge al matí hem anat a la missa que amb motiu de l’any de Sant Pau s’ha fet a l’Església de l’Hospital de Sant Pau de Barcelona, presidida pel cardenal Martínez Sistach. En arribar, el primer que he pensat és que mossèn Josep M. Forcada s’havia gastat els quartos amb càmeres de vídeo i pantalles per seguir la missa paulina (¿perquè a les esglésies sempre hi ha bancs des dels que no es veu l’altar?). Doncs no era això.

Com s’ha explicat durant la celebració, la cosa és més simple. Aprofitant que l’Església està en el mateix recinte de l’Hospital de Sant Pau, les celebracions del diumenge s’emeten pel circuït tancat de televisió del centre sanitari. Així la poden seguir tots els malalts ingressats. Però a més, la parròquia té un equip de voluntaris que va a repartir la comunió als malalts que han seguit la missa i que ho han demanat.

És ben simple: sumar dues coses que ja es fan habitualment. Poder seguir la missa per televisió des del llit. O rebre la comunió a l’hospital. Però vincular les dues coses en una mateixa celebració hi dóna més sentit. No he pogut parlar amb mossèn Forcada perquè m’ho expliqués millor, però ho he trobat ben travat. Ajuntar els dos serveis no suma, multiplica. Segur que els qui volen combregar o les famílies que els acompanyen agraeixen aquesta doble participació.

Portar la comunió als malalts pot semblar poca cosa davant de tots els reptes pastorals que tenim. Però és important. Com és l’excusa ideal per acostar-se als malalts ingressats al centre. Només cal preguntar i preguntant a vegades surten moltes coses. És el mateix que sempre repeteixo: que els millors capellans de la diòcesi haurien d’estar als tanatoris. Tothom hi hem de passar algun dia. I mentre hi vas viu, sempre està bé trobar-hi algú que t’ofereix un missatge raonable i una presència coherent.

D’altra banda, anava familiarment a aquesta missa i m’he trobat que al final de l’homilia el cardenal Sistach ha lamentat la iniciativa que s’està tramitant al Congrés de Diputats per reprovar les paraules de Benet XIV sobre els preservatius. Pel contingut pasqual i paulí de la homilia, ha estat un afegit al final que no lligava gaire amb el que estaven fent allà. De fet, la iniciativa política és tant extemporània que es desqualifica per si sola. El que passa, és que també és veritat que quan un cap d’estat critica les polítiques públiques sanitàries dels estats, també ha de comptar que hi ha la possibilitat que els organismes polítics dels estats que se senten al•ludits el critiquin a ell. Però la veritat és que tenim coses més importants a fer que reprovar-nos els uns als altres. Com si això arreglés alguna cosa. Això no és simple, és simplista.