dimecres, 29 de novembre del 2006

Contra la violència de gènere

Cada dia té les seves sorpreses i avui ha estat l’arquebisbe de Barcelona. Les cartes dominicals que surten al Full Dominical i a d’altres mitjans s’acostumen a enllestir amb gran antelació, probablement entre quinze dies i tres setmanes. Es fa perquè hi hagi temps de distribuir-les, tot i que a aquestes alçades de la tècnica moderna el termini potser es podria escurçar. Mai, però, són escrites al moment i, per tant, poques vegades segueixen l’actualitat immediata.

Per això, quan hi ha un fet extraordinàriament rellevant, alguna vegada es canvia a darrera hora la carta dominical del diumenge perquè almenys la que surt als diaris tingui l’actualitat necessària. Passa poc sovint, ni una vegada cada any, però aquest diumenge Martínez Sistach ha considerat que era urgent canviar el tema. I aquest matí ha enviat a la premsa aquesta carta dominical que en substitueix una altra sobre la Immaculada.

La veritat és que hi hem sortit guanyant i està molt bé una condemna clara i contundent de la violència contra les dones i de la violència en general. Modestament, només em permetria matisar el si la presència de violència en els mitjans afavoreix que hi hagi més violència en la societat. Tot i que no hi ha respostes científiques tancades, almenys en aquest cas sembla que la presència constant de la violència de gènere en els mitjans més aviat ha servit per estigmatizar als agressors. Per tant, en aquest cas s’ha fet una aportació positiva. Però tampoc ens discutirem per això. El que està bé és que un bisbe es mulli quan convé i si ha arribat a canviar la carta dominical és que realment ho considera important.

El document

Aquest migdia a la web de la Conferència Episcopal Espanyola ja han penjat la famosa instrucció pastoral. Són 27 pàgines.

Lucia, el capellà i les mares


Ahir dimarts tocava Liceu. Lucia di Lammermoor, una de les òperes fàcils i agradables, d’aquells que quan el cantant diu “sento un cavall que s’acosta”, l’orquestra agafa el ritme al galop per si no havia quedat prou clar. L’expectació d’ahir era per la soprano, la Gruberova, però ens vam quedar sense com ja s’havia anunciat feia uns dies. Llàstima, tot i que quan ja has tingut la sort d’escoltar-la una vegada a la vida ja et pots morir, i la substituta, Mariola Cantarero (què sembla una broma de nom per una cantant), va estar a l’alçada del paper.

Com és habitual amb les òperes clàssiques ens van delectar amb una escenografia moderna, que no sempre és fàcil d’encertar. Ahir, per exemple, va tenir moments ben resolts, però el conjunt que ens van oferir eren restes reciclades dels decorats de “El gran dictador” adornades amb unes moquetes que els van deixar els de la Fira de Mostres. Tot s’ha de dir, que almenys en aquest cas es van respectar el símbols religiosos que tenen un sentit en el desenvolupament de l’obra. Així, al capçal del llit de Lucia es mantenia el seu crucifix. I una gran creu lluminosa presidia l’evocació a l’amor sincer de l’ària de la bogeria, quan es fa passar el compromís matrimonial jurat davant de Déu per amor per davant del matrimoni oficial certificat per un sacerdot però forçat.

El que em crida l’atenció és que a la majoria d’òperes la imatge de l’Església no quedi molt ben parada. Una tradició que es remunta a La flauta màgica. Tot i que en la Lucia no és el cas més espectacular, ja que, per exemple, en un moment intervé el capellà com una espècie d’abat Oliba i exigeix una pau i treva als qui es van a enfrontar. Però en conjunt, el capellà queda sempre aparellat amb els interessos institucionals i de poder, que passen per davant de l’amor veritable. Perquè després diguin que això de la onada laïcista és culpa del govern.

No em resisteixo a oferir-vos un mp3 amb un fragment. És dels més brillants i efectius de Lucia tot i que l’escena no té cap ni peus. Estan Lucia, el seu germà, que l'acaba de forçar a casar-se amb qui no vol, el marit sobrevingut, el capellà i la criada, i de cop apareix l’amant veritable, enemic de la família de tota la vida. En una escena així on l’aire es podria tallar amb un ganivet, tots sis es posen a cantar amb el cor enlloc de tirar-se els plats pel cap, que és el que fan quan s’acaba aquest fragment. La versió que us poso és brillant, amb Maria Callas al capdavant dirigida per Karajan. Si, sona tronada perquè és del 1955, però val la pena.

Aprofito per intentar reconfortar amb la bellesa d’aquesta peça a un amic de Foc Nou que avui dimarts ha enterrat la seva mare. En el funeral ha fet una emotiva glossa de la senyora Maria, que ha estat una descripció perfecte del que és una mare. Tots hi hem vist les mares. Una música imponent potser ajuda als sentiments. És d'aquelles melodies que ajuda a reprendre l'empenta.

diumenge, 26 de novembre del 2006

Repercussions de la unitat episcopal

Una mostra de la brillantor comunicativa dels bisbes espanyols són alguns dels titulars de diaris que ha donat la Instrucció Pastoral:

La Vanguardia: “El episcopado apoya la unidad de España, pero no como bien moral”. Avui: “El fre de Blázquez no frustra un document pastoral sobre la unitat d'Espanya i contra Zapatero i la memòria històrica.”. El Periódico: “Els bisbes volen que es preservi la unitat d'Espanya”. El Pais: "Los obispos admiten 'indulgencia' para los etarras que dejen la violencia". El Mundo: "Los obispos rechazan que se trate a ETA como interlocutor político'". Abc:: "Los eventuales contactos con ETA deben ceñirse a su desaparición". I, aquesta vegada, ningú pot disparar contra el pianista perquè són els mateixos bisbes els qui s’han posat en aquest embolic.

I per animar-ho més ahir dissabte a quarts de deu del vespre el servei de premsa de la Conferència Episcopal Tarraconense envia als periodistes una nota del bisbat d’Urgell on el bisbe Vives diu que “La manera de treballar actual de l'Assemblea Plenària de la Conferència Episcopal Espanyola és una manera a desterrar” tot i que “aquesta vegada, per sort i gràcies a Déu, s'ha pogut fer una redacció acceptable”. Llegiu-les senceres.

Finalment, obertes les especulacions sobre els vots episcopals catalans, aclareixo que Ciuraneta no va votar perquè era a Roma en un acte oficial del procés de beatificació de 169 màrtirs lleidatans de la Guerra Civil. A més, va anar al Vaticà acompanyat de tot el seu equip jurídic, que ara mateix té més feina a Roma que a Madrid per conservar les seves obres del Museu diocesà.

divendres, 24 de novembre del 2006

Resulta que

Recapitulem. Resulta que fa dos o tres anys un petit bisbe comença a predicar que l’Església ha de pregonar la unitat d’Espanya com un bé moral a preservar. Resulta que es troba amb l’aplaudiment de la majoria de bisbes de la Conferència Episcopal Espanyola. Però resulta que una minoria hi està radicalment en contra perquè entén que és un tema que no té res de moral, i si no ho entenen així, sap que bona part de la gent de la seva diòcesi si. I resulta que la majoria aconsegueix convocar una reunió extraordinària per debatre aquest tema. Però també resulta que com que no tots hi estan d’acord ho intenten dissimular amb la necessitat de fer una anàlisi de la situació social, política i cultural d’Espanya davant la gravetat del moment, gravetat que només veuen els que escolten la COPE, que resulta ser la emissora dels bisbes. Llavors resulta que com que no hi ha acord s’encarrega el tema a una comissió on resulta que tots estan a favor de les tesis de la majoria. Entremig resulta que el papa visita Espanya i diu als bisbes que la unitat més important és la unitat episcopal. Per això resulta que quan finalment es presenta el document a la plenària de novembre sembla que si no hi ha acord s’aplaçarà la seva aprovació. Però resulta que la majoria decideix tirar-ho endavant per 50 vots a 70 i no esperar a la plenària del març. I llavors resulta que a la minoria només li queda la opció de suavitzar un document que no els agrada però que sense les seves aportacions seria pitjor. I com que resulta que la majoria vol treure el document però tampoc volen que sigui amb gaires vots en contra accepten alguns retocs. Així resulta que la majoria dels bisbes que s’hi oposen acaben optant per l’art del possible tot i que resulti que el que es pacta no siguin uns pressupostos sinó uns principis morals barrejats amb la política. I llavors resulta que només s’hi acaben oposant 6 bisbes contra 63 bisbes i tres voten en blanc i un fa un vot nul (què estava dormint, o què?). I així resulta que sembla que sigui un document amb un gran acord, encara que hi ha un minoria que ni tant sols hagués volgut fer el document i menys aprovar-lo en aquesta sessió on se’ls va presentar a ultima hora. Perquè resulta que el document estava taaaant madur que avui encara no han pogut donar una versió definitiva a la premsa que s’ha hagut de resignar amb un resum i que així potser resultarà que aquest cap de setmana ens el podrem trobem filtrat en algun diari alfabètic. I a més resulta que sense haver llegit el document no se’n pot fer una valoració raonada. I encara resulta que com que a Catalunya hi ha 11 bisbes (Ciuraneta no era a la Plenària) i al País Basc 4 ara entrarem en una llarga especulació sobre quins són els que han votat a favor i quins en contra de la que mai n'acabarem traient l'aigua clara. I de tot això resulta que dels grans temes que queden per resoldre en aquest país com l’extensió de l’estat del benestar, l’acollida dels immigrants, l’especulació immobiliària, la precarietat laboral, o les famílies que no arriben a finals de mes no en parlen els bisbes i si en parlen, tal i com estan fent les coses, no es poden queixar de que no surti als titulars. I al final resulta que estem a divendres a la tarda i que un acaba pensant que a un servidor li hauria estat indiferent si aquesta setmana els bisbes enlloc de fer documents inútils s’haguessin estat toc... ... i resulta que acabo esborrant l'exabrupte perquè, a sobre, resultarà que algú s’ofendrà per aquesta frase i que després em penediré d’haver-lo escrit.

També hi ha bisbes que donen alegries

Ahir dijous vam lliurar el premi del I Memorial Joan Gomis. No érem molta gent però va ser un acte digne i entranyable. La vídua del Joan, Montserrat Albet, va lliurar els dos premis. A Pere Masramon i Pilar García pel reportatge “El Perú de Godayol” de la revista Mataró Report, i al bisbe salesià Joan Godayol.

Godayol va fer una intervenció sense mitges tintes. D’una banda per destacar que per sobre el que ell havia aportat al Perú hi havia tot el que hi havia après en més de 30 anys: “després d’estudiar teologia tants anys, he vist que els pobres són els vertaders mestres, un ensenyament fet vida”. La seva visió dels missioners és que “hem anat a ajudar al Tercer Món, però no a substituir la seva cultura”.

I, d’altra banda, va parlar de la realitat d’aquí. Des de que va tornar del Perú, després de la seva jubilació forçosa com a bisbe de la prelatura d’Ayaviri, Godayol ha estat situant-se en un nou treball pastoral. Vol posar l’atenció en els joves: “Molts joves d’aquí han canviat la seva manera de viure la fe, una manera que moltes vegades l’Església no ha entès”. Per això, Godayol va dir ple d’optimisme: “Veig sorgint una nova Església on els joves són capdavanters”.

Com a conclusió, va dir que “ara també vull aprendre d’aquest jovent del primer món”. Abans de l’acte ens va explicar que ho farà des del temple del Tibidabo, una parròquia regida pels salesians. S’hi instal·larà d’aquí a unes setmanes. Té la seva gràcia que serà el bisbe que tindrà una vista més àmplia sobre Barcelona i presidint la muntanya just enmig de les tres noves diòcesis. La metàfora la podeu estirar tan com vulgueu.

Finalment, també interessant de l’acte d’ahir el que va explicar l’Arcadi Oliveres sobre el Joan Gomis. Que ara fa 25 anys en Joan va ser el primer a Catalunya en parlar del 0,7% al Tercer Món. Ara tothom sap que és el 0,7% però llavors semblava només una quimera. Però això és com avança el món, amb gent com en Joan Gomis i el bisbe Godayol.


dimecres, 22 de novembre del 2006

Necrològiques

Avui dimecres la portada de La Vanguardia diu “El vaticano estudia si autoriza el condón en algunos casos. Pág. 35”. Vas a la pàgina 35 i hi ha... les necrològiques. Més que un error crec que és una premonició. Tot respon a un estudi que Benet XVI va encarregar al Consell Pontifici de Pastoral de la Salut i que ha entregat a la Congregació per la doctrina de la Fe. El cardenal Javier Lozano Barragán va explicar ahir que el seu informe “no només ofereix dades objectives sobre l’ús del preservatiu, sinó també un ventall de les diverses posicions pastorals adoptades en el món” i que tot està en mans de la “saviesa especial” de Benet XVI. Després del número de la setmana passada sobre el celibat dels capellans, tot plegat no ho acabo d’entendre. Perquè el papa està posant aquests temes sobre la taula si no sembla que hi hagi un interès en canviar el posicionament doctrinal? Per deixar-ho tal i com està no seria millor no tocar-ho? I si, en canvi, està volent enviar un missatge de renovació de forma subtil, és tanta la subtilitat, que no es nota. O jo sóc massa obtús per veure’l.

dimarts, 21 de novembre del 2006

No news, good news

Sembla que gràcies a Déu no tindrem notícies de la instrucció pastoral sobre la unitat d’Espanya, almenys fins al març. Avui una bona informació de l’Oriol Domingo a La Vanguardia explica que els bisbes han arribat a la plenària d’aquesta setmana sense tenir l’esborrany del document, i això fa molt difícil que s’aprovi en aquesta reunió. Si la oposició al document no s’aconsegueix que sigui ideològica, la via del procediment és una tàctica que eclesiàsticament acostuma a donar bons resultats. També El País i El Periódico donen per fet que Blázquez aconseguirà ajornar la possible aprovació del text fins a la plenària del març. Fins i tot s’especula que la polèmica referència a la unitat d’Espanya com a bé moral ha caigut del text, un consol relatiu ja que un document sobre la situació social i política d’Espanya signat pels bisbes que tenim en aquest moment pot ser per apretar a córrer.

La polèmica ha deixat en un segon pla el discurs d’obertura de la plenària del president Ricardo Blázquez, precisament perquè no era un discurs polèmic, centrat en recordar els eixos centrals dels missatges de Benet XVI en el seu viatge a València. També s’ha de destacar la part dedicada a l’acord de finançament entre l’Església i el Govern. Tot i que no comparteixo que sigui un model òptim, no havia vist mai una justificació tant sensata com la que fa Blázquez del perquè l’Església també té dret a rebre diners públics. No hi ha res millor que tenir bisbes que quan volen explicar una cosa, se’ls entengui. Llàstima d’aquella veu que té...

Tres minuts i cansat

Perdoneu que avui utilitzi una de les vessants que permeten els blocs: fer intervencions personals i fins i tot alguna confessió. Ja que no em paguen per fer-lo, almenys que em pugui estalviar el psicoanalista. Per això començo dient que estic cansat. Ha estat un dia intens, però m’avorria mirant l’Àgora i he obert el portàtil per escriure des del sofà.

Aquest dilluns ha començat amb un tertúlia als Matins de TV3 sobre si els capellans es poden casar (Avui es podia veure el vídeo). És allò tan profund de fer un debat de vint minuts amb sis persones (restant el temps de presentació i les preguntes del Josep Cuní no toca més de tres minuts per convidat). Els arguments, els de sempre, i res que no hagueu sentit cinquanta vegades. Tot i això, n’he sortit content i sembla que ha anat bé, almenys que la dona i la sogra t’ho diguin sempre anima. No jutjaré jo si ha anat bé, però tothom qui he trobat que ho havia vist m’ha dit el mateix, que recordava la primera frase que he dit al debat: “Em semblaria bé que els capellans es poguessin casar, fins i tot que es casessin entre ells”.

Evidentment és una boutade, però demostra el que ja sabíem, que a la televisió no s’ha improvisat res. [Ara s’ha acabat l’Àgora]. Si el que he pogut dir en tres o quatre minuts s’ha entès o ha tingut algun interès és perquè hi he anat donat voltes durant el cap de setmana i finalment perquè m’he tancat una estona per posar-ho en forma de notes sobre un paper. N’han sortit set o vuit idees. Després n’he triat quatre que em semblaven més important o que podrien marcar la diferència amb la resta d’arguments. I he triat per on volia començar. I he triat una cosa que cridés l'atenció i distès, ja que en un espai així és més important cridar l'atenció i somriure que el contingut. O sigui, que res improvisat. Fins i tot, quan s’estava acabant el debat m’he permès introduir una idea que no venia a tomb en la conversa però que m’havia marcat com a guió. Total, que tres minuts a la televisió (excepte si tens un do natural per al mitjà) pot voler hores de preparació. Em permeto deixar-ho com a consell per quan us convidin a un debat.

La feina d’avui, després d’un dinar simpàtic que he tingut amb companys de TV3, ha estat la presentació de l’acte que hem organitzat avui Foc Nou i Mediterrània sobre els capellans secularitzat. La taula rodona ha anat molt bé, perquè tots els eren gent interessant. Caldria parlar-ne amb més calma, però vull deixar com apunt que també he sortit decebut de les intervencions del públic. Pel que explica l’estudi dels capellans secularitzat i pel que havia pogut recollir, semblava que les ferides d’aquella crisi dels anys 70 havien començat a cicratitzar. Per tant, que se’n podia fer un debat, serè i reconciliador. Però no ha estat així. Les intervencions del públic han estat dures i dolgudes, i com sempre, a qui li ha tocat el rebre ha estat al bisbe Carrera. És dels pocs que dóna la cara i està obert als debats, i per això, no és just que hagi de pagar els plats trencats. I això, si que ja cansa.

divendres, 17 de novembre del 2006

Que no

«En la mañana de hoy, 16 de noviembre, en el Palacio Apostólico, el Santo Padre presidió una de las periódicas reuniones de los jefes de dicasterio de la Curia Romana para tener una reflexión común. Los participantes en la reunión han recibido una información detallada de las peticiones de dispensa de la obligación del celibato presentadas en los últimos años y sobre la posibilidad de readmisión al ejercicio del ministerio de sacerdotes que actualmente se encuentran en las condiciones previstas por la Iglesia. Se ha reafirmado el valor de la opción por el celibato sacerdotal, según la tradición católica, y se ha confirmado la exigencia de una sólida formación humana y cristiana, tanto para los seminaristas como para los sacerdotes ya ordenados». Comunicat oficial de la Santa Seu.
Que no hi ha més cera que la que crema. De tota manera, és més suau que quan Joan Pau II va tancar la porta a l'ordenació de les dones. En aquest cas no s'argumenta perquè es "reafirma" el celibat com a "opció". Per tant, almenys sembla que sigui un tema del que es pot continuar discutint sense que sigui motiu d'anatema. Ara, que Ratzinger no ho canviarà, sembla que hi podem pujar de peus.

dijous, 16 de novembre del 2006

I la Cope?

Em truquen aquesta tarda: “És veritat que ahir el Matabosch va dir que havien baixat les subscripcions a l’arquebisbat per culpa de la COPE?”. Si, en va parlar, perquè li vam preguntar quants subscriptors –gent que paga una quota regularment- tenia l’arquebisbat i quina tendència havia tingut els darrers anys. I Matabosch va dir que els 7.000 subscriptors eren menys que l’any passat, però aquest any s’havien de descomptat els que eren de Sant Feliu i de Terrassa. Va dir que molts subscriptors eren gent gran i que eren baixen quan es morien. I va dir: “també hem de dir, i ja ho vam dir ara fa un any, que certes emissores no ens afavoreixen gens. Al revés, ens dificulten, hi ha molta gent que s’ha donat de baixa perquè no està d’acord amb certs mitjans de comunicació de l’Església. I això és així. Ara, mirarem de compensar-ho, que no només sigui per donar diners el dia de germanor sinó que també sigui pels subscriptors. De fet, la suma dels subscriptors i de la campanya de germanor és el 10% del pressupost [de l’arquebisbat]”. Quan tinguem les dades dels tres bisbats sumarem per conèixer la magnitud de la tragèdia.

dimecres, 15 de novembre del 2006

Els números de Barcelona

Arriba mossèn Antoni Matabosch de delegat d’economia de l’arquebisbat i... nada por aquí, nada por allá i ta-ta-xan!!!: el primer any aconsegueix capgirar els números de l’arquebisbat de Barcelona. El 2005 hi va haver superàvit en el balanç corrent, sense vendre cap terreny (com es feia abans per equilibrar els comptes) i a més es presenten els números certificats per un auditoria externa. Ningú li pot negar la capacitat de gestió al Matabosch, com tampoc al subdelegat Manuel S. Bernades que s’ha pres la seva feina amb gran entusiasme i competència.

Aquest són els números que han presentat aquest dimecres al matí en la roda de premsa presidida per l’arquebisbe Martínez Sistach. Coincideix amb les que aquesta setmana estan fent a la majoria de bisbats per presentar la col·lecta de Germanor d’aquest cap de setmana i els comptes del 2005.

Evidentment en la roda de premsa de Barcelona s’han afanyat a dir que aquest benefici (400.000 euros en un pressupost de 14,8 milions) és puntual i que els diners de l’Església no arriben a totes les necessitats que s’han de cobrir. Cosa que també és veritat. Aquest any s’han aconseguit uns 600.000 euros de donatius extraordinaris i no s’ha construït cap temple. Però també el mateix Sistach s’ha afanyat a recordar que quan va arribar a Barcelona el juny del 2004 tenia un pressupost que ja preveia 260 milions de pessetes de dèficit i que aquesta situació de dèficit endèmic és la que s’està aconseguint capgirar.

“Celeritat” en la divisió del patrimoni

La sorpresa de la roda de premsa d’avui també ha estat que primera vegada se’ns ha parlat oficialment i amb una certa claredat de les repercussions econòmiques de la divisió de la diòcesi i del repartiment del patrimoni. S’havien publicat algunes coses però oficialment poc en sabíem. Sobre les repercussions econòmiques queda pendent de fer un balanç global quan s’hagin sumat els resultats dels tres bisbats, ja que avui només han presentat l’economia de l’arquebisbat amb les noves seus ja segregades.

I sobre el repartiment de patrimoni Matabosch ha explicat que aquest juliol es va concloure després de quatre anys de feina l’inventari de propietats de l’arquebisbat i de les parròquies. Aquest inventari ha permès aclarir de quin tipus de béns es disposen: 1) Els que són propietat de les parròquies, sigui per usos estrictament pastorals (temple, locals parroquials...) o sigui propietats de les quals se’n pot treure un rendiment; i 2) les propietat de la “mitra” o de l’arquebisbat, tot i que hi ha casos d’alguns locals de parròquia que en té la propietat l’arquebisbat. Els que no ens han donat la xifra del quin és el valor econòmic d’aquest patrimoni, que probablement deu ser una xifra astronòmica. Però també s’ha de reconèixer és una xifra que pot donar peu a molts equívocs. Per exemple, els terrenys de la parròquia de Sant Oleguer de l’Eixample han de valer una fortuna... però només si es tira l’Església a terra i s’aconsegueix que l’Ajuntament requalifiqui el terreny ja que, com la majoria de propietats de l'Església, està reservat a equipaments. Per tant, ara mateix, el terrenys de Sant Oleguer no valen res. També molts locals propietat de l’Església estan ocupats per iniciatives i obres socials, per tant, se’n fa un ús al que no es pot renunciar.

En tot cas, el que s’ha de repartir és el valor de la “mitra” entre les tres diòcesi. El que se’ns ha explicat és que hi ha la comissió tècnica formada per un membre de cada bisbat, que amb l’inventari acabat l’arquebisbat de Barcelona ja ha fet una proposta concreta i que ara les altres dues diòcesis estan presentant les seves objeccions i propostes. L’arquebisbe Sistach ha advertit que “els béns del patrimoni s’han de repartir amb els criteris de marca la Santa Seu que és qui decideix sobre aquest repartiment”. Però tot seguit ha explicat que esperar que es resolgui aviat, amb “celeritat”, i “que es faci amb un criteri molt eclesial i amb consens”. Consens, que ha reconegut Sistach, passa perquè ningú quedi satisfet del tot. Matabosch també ha dit que hi ha presa i que “el que convé és arribar a un acord”.

Intentarem informar ràpidament d’aquest acord i consens, que per ara no s’ha vist per enlloc. Per avui, també deixo pendent parlar de l'autofinançament.

Ara si que la vessarem: el celibat opcional

Aquest dimarts la sala de premsa del Vaticà ha fet un anunci ben sorprenent. Dijous 16 el papa reunirà els responsables dels dicasteris vaticans per tractar de la “desobediència” de l’arquebisbe Milingo (excomunicat al setembre per ordenar quatre capellans casats) i “per reflexionar sobre les preguntes de dispensa de la obligació del celibat i les preguntes sobre la readmissió al ministeri sacerdotal presentades per els sacerdots casats els darrers anys”. Em puc equivocar de mig a mig, però entenc que si es convoca aquesta reunió és per fer una crida a l’ordre, tancar files i intentar enterrar el debat. També m’ho fa pensar especialment que si remotament es plantegés algun canvi en aquest tema, no crec que es fes mai a remolc d’un escàndol com el de Milingo. Perquè llavors, darrera de Milingo, vindria algun dels 4.500 bisbes que hi ha al món ordenant quatre dones, a veure si així també canvien les coses.

Per tant, es bastant probable que d’aquí a pocs dies Benet XVI ens presenti algun tipus de pronunciament tancant qualsevol possibilitat de modificar les normes del celibat sacerdotal. Cosa que assegura un bon debat sobre el tema, com ja va passar el pronunciament de Joan Pau II tancant definitivament les portes a la ordenació de les dones.

La única cosa positiva pot ser que això ens animi la taula rodona que hem organitzat dilluns vinent Foc Nou i Editorial Mediterrània sobre els capellans secularitzats. Ho hem fet amb motiu de la publicació del llibre Les plegades i de parlar-ne en el Foc Nou d’aquest mes. El bisbe Carrera ha acceptat participar en l’acte i també hi intervindran el sociòleg Joan Estruch, l’escolapi Ramon Maria Nogués, a l’autor de l’estudi Les plegades Francesc Núñez, i dos capellans secularitzats, Jordi Bertran i Alfons Formariz. Serà dilluns 20 a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona a les dos quart de vuit del vespre.

dimarts, 14 de novembre del 2006

Una frase per guardar

"El problema no és l'Alcorà, la Torà ni la Bíblia; el problema mai és la fe sinó els creients". És la frase del secretari general de les Nacions Unides, Kofi Annan, que ha sortit a tot arreu. La va dir ahir a la cimera de Aliança de les Civilitzacions a d'Istanbul. Em va cridar l'atenció al sentir-la per la tele. Quanta raó. Ajuda a destriar el gra de la palla i alhora representa una exigència molt gran pels creients.

divendres, 10 de novembre del 2006

Encén l'espelma si es fonen els ploms



Aquest mes hem iniciat per primera vegada una campanya de promoció de Foc Nou amb un mica de cara i ulls. Vam presentar un projecte a la convocatòria de l’Institut Català d’Indústries Culturals de la Generalitat i ens van donar uns calerons que ens han anat la mar de bé.

Ara hem enviat a 500 parròquies de Catalunya, un pòster de Foc Nou i tríptics per subscriure’s a la revista amb un descompte especial i llibre de regal (és una mica lleig que sigui el meu però així ens ha sortit més baratet). I també tenim un anunci de la campanya que s’emet durant el novembre i el desembre al Canal 33 cada diumenge al matí abans i després de Signes dels Temps i de la missa de Montserrat.

Com que el projecte també inclou la difusió del Dialogal i de El Ciervo, també hem descobert que quan tens diners, gastar-se’ls bé dóna molta feina. Només destaco que ahir va sortir un primer anunci de Dialogal a l’Avui i que dijous vinent hi encartarem el tríptic de subscripció.

dimecres, 8 de novembre del 2006

No s’han fet capellans per fer-se un gran sou


Avui dimecres la Tarraconense ha organitzat una sessió informativa per parlar del nou sistema de finançament de l’Església espanyola. Ha valorat el nou acord entre Església i govern un simpàtic mossèn Joaquim Fortuny, Ecònom de Tarragona i coordinador dels ecònoms de la Tarraconense.

És curiós que el que ha despertat més curiositat dels periodistes és el tema dels sous dels capellans. Mossèn Fortuny ha explicat que a Tarragona el sou d’un capellà està en 726 bruts mensuals, i que la resta de diòcesis pot variar de 50 o 100 euros amunt i avall. Per això, ha destacat que ningú es fa capellà per tenir un gran sou. Després de la roda de premsa, de manera més informal, també ha explicat que aquestes quantitats varien en funció de la dedicació i que, per exemple, a Barcelona, el sou es decideix amb una mena de carnets per punts. El sou s’acaba decidint en funció de la situació personal: habitatge propi, tenir familiars a càrrec (els pares, s’entén), atendre diversos nuclis de població...

A banda d’això, ha valorat positivament el nou sistema de finançament. Calculen que al passar del 0,52 o al 0,7 de la creueta de la renda i renunciar al complement de l’estat, amb els mateixos contribuents es recaptarà la mateixa quantitat. També ha explicat que el conjunt de l’Església catalana l’any 2005 va rebre 14 milions d’euros dels diners de la renda que, segons els seus càlculs, que 88 per cent serien directes de l’assignació tributaria i el 12 per cent restant del complement estatal que ara s’ha eliminat. Aquest 14 milions representen un 17 per cent del moviment econòmic total de les diòcesis catalanes: 81 milions d’euros el 2005.

El que també han comptat és que l’increment al 0,7 no compensarà la obligació de pagar IVA. Però sembla que d’això no se’n fa un gran problema. D’una banda, perquè no hi havia més remei. Si legalment l’Església no podia estar exempta d’IVA era absurd mantenir una situació de la que cap altra institució gaudeix. D’altra banda, perquè l’exempció només afectava a la despeses destinades al culte, no al conjunt del moviment econòmic. És a dir, si el 2005 es gastaven 81 milions d’euros, ara no se’n passaran a gastar un 16% més. I, finalment, perquè en molts casos la solució és ben fàcil. Si abans un ciri es cobrava a 1 euro, ara s’haurà de cobrar a 1,20 i encara s’hi guanyarà 4 cèntims. I si un mossèn fa una col·lecta per reparar el campanar, ara haurà de demanar un 16 % més. Igualment, mossèn Fortuny ha explicat que encara s’està negociant amb el govern com es farà l’aplicació de l’IVA i si es podrà tenir algun tipus reduït, com, per exemple, el 4 per cent dels llibres.

En tot cas, també ha anunciat de cara a la campanya de la renda es pensa fer tot el desplegament informatiu que es pugui sobre la creueta. Així està planejat per la Conferència Episcopal Espanyola, i des de les diòcesis catalanes es vol fer una campanya pròpia. La voluntat és anar més enllà del típic cartell i fer una veritable campanya de publicitat, amb anuncis de televisió inclosos. Esperem que tindran gust i seny. Però també mossèn Fortuny ha deixat ben clar que la millor manera de fer propaganda de l’Església és fer bé la feina i aconseguir que les coses positives que es fan també siguin recollides per els mitjans de comunicació. Té més raó que un sant.

dimarts, 7 de novembre del 2006

Globus sonda en llatí


És curiós que el Vaticà utilitzi la tècnica del globus sonda. És una pràctica més habitual de la política llençar una proposta en forma de rumor, calibrar les reaccions i actuar en conseqüència. Ara, davant la proposta de recuperar la missa tridentina o de Pius V, sembla que s’ha actuat de la mateixa manera. Va començar a circular el rumor i diumenge el cardenal Jean-Pierre Ricard, president de la Conferencia Episcopal Francesa i membre de la Comissió Pontíficia Ecclesia Dei (la que s’encarrega dels lefebvrians) ho ha confirmat.

El cardenal Ricard, però, nega el que s’havia assegurat: que Benet XVI tenia ja a punt un “motu proprio” que liberalitzava la missa tridentina. És a dir, que donava validesa a la missa preconciliar sense haver de demanar un permís previ especial al bisbe per celebrar-la. Així, anunciar que el tema està en estudi permetrà recollir i la calibrar les reaccions i passions que aixeca la proposta.

També és cert que la idea no ve de nou. Benet XVI ha fet diversos apropaments a la Fraternitat de Sant Pius X per intentar reconduir als lefebvistes. El primer gest va l’agost de l’any passat al rebre –pocs dies després de rebre Hans Kung- el superior general de la Fraternitat, el bisbe Bernard Fellay, oficialment excomunicat. Autoritzar la missa tridentina podria significar que els lefebvristes -estimats en un milió arreu del món- tornessin a la comunió romana. El papa també sap que encara que no fos obligatòria i que es mantingues com ritus comú el de Pau V, aquesta és una decisió poc estètica. I és veritat que no deixa de ser una baixada de pantalons.

Ara bé, la contrapartida evident hauria de ser que els lefebvristes acceptessin la doctrina del Vaticà II. I, em sembla, que això encara serà més complicat. Ara bé, Paris bé val una missa, i si ha de ser a canvi d’una missa ja em sembla bé el preu a pagar. Entre altres motius perquè tots hem assistit a misses de muntanya, estirats per terra, combregant amb vi de garrafa i pa Bimbo, i saltant-se a la torera totes les normes del ritual. Misses que farien desplomar de cop la barba als liturgistes, però que no ens han fet cap mal als qui hi hem participat. Si aquestes misses ens han semblat bé, tampoc veig cap inconvenient en que hi hagi gent que se senti més catòlica veient l’esquena del capellà. Això deu ser l'Església plural.

Per cert, els qui hagueu perdut la memòria sobre la missa tridentina us podeu enlluernar amb algunes perles que trobareu en aquesta web: Statveritas.

dilluns, 6 de novembre del 2006

El final de la religió falsa

M’he quedat glaçat quan la meva dona m’ha ensenyat aquest paper que havia arribat per sota la porta de casa. La religió falsa! Serà la meva? S’acaba, era falsa, i a més jo no en sabia res? Quina angoixa!

Segons m’ha informat el fulletó la Bíblia ens explica sobre el llom d’una bèstia espantosa de set caps i deu banyes hi ha una ramera que representa “no una sola religió, sinó les religions que produeixen fruit podrit”. A final, “Les deu banyes que has vist i la bèstia acabaran odiant la prostituta, la deixaran sola i nua, li devoraran la carn i la incendiaran”. Déu n’hi do per un pacífic diumenge al matí. Al final de la lectura del fulletó he descobert que els únics que se salvaran són els Testimonis de Jehova. Sort, que almenys, me n’han informat abans. Però la veritat, no els hi he sabut veure un esperit gaire ecumènic com per què, arribat el cas, ells també se salvin.

divendres, 3 de novembre del 2006

Hummes

Aquesta setmana hi ha hagut una notícia important. Sense fer soroll el papa va renovant la cúria –si és que se’n pot dir renovar canviar un cardenal de 77 anys per un altre de 72-. Dimarts Benet XVI va nomenar al cardenal Claudio Hummes, arquebisbe de Sao Paulo, nou prefecte de la Congregació per al Clergat. És un lloc important perquè d’ell depenen els 400.000 capellans que hi ha al món i els seminaris, que pot intentar orientar cap a una banda o cap a una altra. El nom de Hummes va sonar prou durant les quinieles papals com a candidat de l’Església llatinoamèrica junt amb el cardenal Bergolio d’Argentina. Ara, de Brasil, ha acabat finalment a Roma.

Hummes substitueix el colombià Dario Castrillón Hoyos, un carca destacat. Avui, el vaticanista americà John L. Allen defineix a Hummes com a moderat, tot i que ja sabem que aquest adjectiu per un cardenal només vol dir que no se situa cap a l’extrema dreta. Allen recorda que un cardenal no moderat, Juan Luis Cipriani, del Perú, havia definit Hummes com un home “criat” en la teologia de l’Alliberament i, també, que sintonitza amb el projecte de Lula. El mateix autor destaca que dels quatre nomenaments destacats que ha fet Ratzinger -Tarcisio Bertone, secretari d’Estat; William Levada, prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Ivan Dias prefecte de la Congregació per a l’Evangelització dels Pobles; i ara Hummes- tres corresponen a un perfil moderat, i només Días s’escapa d’aquesta definició.

També és significatiu que entre aquests nomenaments hagi escollit un salesià –Bertone- i un franciscà –Hummes-, junt amb el canvi de mans de l’Oficina de Premsa que de l’Opus ha passat als jesuïtes. I venir de l’escola franciscana, sempre és un cert senyal de garantia.

Però Ratzinger també ha deixat clar que no vol posar tots els ous al mateix cistell. I per això ha deixat a Castrillón Hoyos a la presidència Comissió Pontifícia Ecclesia Dei, que s’encarrega de reconduir a la comunió romana als seguidors de Lefebvre. Ell va ser el promotor a França de l’Institut del Bon Pastor, creat aquest setembre per acollir als capellans i seminaristes de la Fraternitat de Sant Pius X. No es pot tenir tot.