dimecres, 25 de febrer de 2009

Deliris integristes



Diumenge em va sorprendre la pàgina de l’Oriol Domingo de La Vanguardia sobre els deliris integristes a internet. Als individus amb conductes patològiques res els satisfà tant com que parlin d’ells. Però veient la reacció de la caverna mediàtica, vol dir que va tocar os.

Dilluns vaig donar una volta per aquesta web de Germinans i només entrar-hi vaig trobar la imatge que encapçala aquesta nota. No cal dir més. Ni les joventuts anarcosindicalistes en el seu moment de màxim esplendor anticlerical s’haurien atrevit a tant. Sort que diuen que són sacerdots catòlics, que sinó ja haurien posat una bomba al bisbat.

Dimarts, mirant les reaccions encara vaig flipar més. Ells disparen a tort i a dret, però quan algú s’atreveix a dir-los quatre veritats, ja agiten el fantasma de la llibertat d’expressió en la que no han cregut mai quan és la llibertat d’expressió dels altres. Hi eren tots: losantians, cigonyas, bustamantes, copes... en un festí joseantonià. En la tònica habitual de manipular la realitat, d’un acte a la Fundació Joan Maragall on es va opinar que els bisbes haurien de desautoritzar aquesta gent, n’extreuen que mossèn Matabosch ha muntat una cacera de bruixes. Ells que només trempen els dies que poden repartir desautoritzacions i condemnes. I ho interpreten com una victòria de la seva importància, quan només és una mostra de les seves misèries.

M’agradaria saber què es pren aquesta gent quan es desperta.

diumenge, 22 de febrer de 2009

Laïcitat a la catalana



Aquesta és la simpàtica definició que promociona el vicepresident del govern de la Generalitat Carod-Rovira: una “laïcitat a la catalana” basada en la neutralitat del govern en el fet religiós i en el reconeixement de les aportacions que fan les religions a la cohesió social i a la cultura catalana. Una paraula, laïcitat, que no s’entén de la mateixa manera a París, a Madrid o a Roma. Així ho va explicar en l’acte de dijous passat per presentar els convenis que ha promogut la direcció general d’Afers Religiosos amb catòlics, evangèlics, jueus, musulmans, ortodoxos, església de Filadèlfia, budistes, i bahà’í.

Són gairebé mig milió d’euros per aquestes federacions cada any, en un conveni per quatre anys. El que se subvenciona és l’estructura de cada confessió religiosa a Catalunya, que per primera vegada s’han concedit a partir d’una convocatòria pública. I el que reconeix és que aquesta estructura els permet desenvolupar activitats de les que se’n beneficia tota la societat, com va explicar la directora general Montserrat Coll. De fet, enllaça amb el que ja es venia fent des dels anys 90 amb el Consell Evangèlic de Catalunya i després amb el Consell Islàmic i Cultural, però que ara arriba ja vuit confessions diferents.

L’acte de dijous va ser simpàtic per la breu intervenció d’un representant de cada religió. Més enllà del previsible, em va agradar especialment del pare Joan de l’Església ortodoxa, una comunitat que fa dècades que està arrelada a Catalunya però que ha viscut la seva expansió amb la immigració de l’est d’Europa. Deia el pare Joan que el treball d’acollida que ha realitzat la seva comunitat és la resposta sobre el sentit que va tenir en el seu moment obrir una Església ortodoxa a Barcelona. També va ser lúcid Mohammed Halhoul remarcant l’esforç en projectes socials que haurà de fer la comunitat islàmica. I, finalment, no va deixar de ser graciós que l’únic que cités al president Montilla fos el representant catòlic. Aureli Ortín, vicesecretari de Conferència Episcopal Tarraconense, va recordar les paraules de Montilla lloant l’aportació de l’Església a la societat catalana.

Bé, hom, curiós de mena, va quedar amb la pregunta de què toca a cada confessió. És un passeig pel DOG. El primer que s’ha de constatar és que la convocatòria és per a “les federacions d’entitats religioses d’una determinada confessió o de laïcitat”. Per això, també hi ha entrat la Fundació Ferrer i Guàrdia, que es veu que pel seu caràcter laicista no li va semblar adient participar en l’acte del dijous al costat de tanta religió, però si rebre els més de 20.000 euros anuals que li corresponen; una quantitat semblant a la dels budistes (si se’m permet la broma, deu ser la quota no teista). En canvi, els bahà’i han signat el conveni de col·laboració amb la Generalitat sense prestació econòmica.

Després, fer notar que no és una via de subvenció a les “altres” religions, sinó a les despeses d’infraestructura de les federacions de totes les religions presents a Catalunya. Per això, la Conferència Episcopal Tarraconense també ha pogut aconseguir un nou ajut per mantenir l’activitat que realitzen conjuntament els deu bisbats de Catalunya: uns 60.000 mil euros l’any; com els jueus, els ortodoxes i l’església de Filadèlfia.

I, finalment, que els qui reben més són les confessions no catòliques que tenen més arrelament a Catalunya, els evangèlics i els musulmans, uns 100.000 euros l’any.

Sincerament, crec que és mig milió d’euros molt ben gastat perquè cap dels qui els reben viurà d’això. Només podran fer més del que ja feien, que és l’objectiu d’una subvenció.

PD: No cal amagar els errors i dos dies després del post m’informen que la Fundació Ferrer i Guàrdia no va anar a l’acte senzillament perquè no se l’havia convidat (no ho esborro del text perquè consti l'aclariment). Era una trobada pensada per presentar els convenis de la Generalitat amb les religions. La veritat és que és una mica embolicat perquè també hi havia els bahà’í que si que tenen un conveni però no es van presentar a la convocatòria pública (i per tant, a rebre la subvenció). En canvi, la Ferrer i Guàrdia té un conveni acollint-se la mateixa convocatòria però no es va considerar adient que participés en l’acte dels convenis amb les religions. La convocatòria era comuna, però es veu que no ho era la celebració. Aquí és la font de l’error. Si realment hi haurien anat o no, ja és un judici d’intencions. També m’han dit que en algunes notes havia sortit alguna xifra equivocada i que la correcta són els 480.000 euros pel 2008.

dijous, 19 de febrer de 2009

Monges tristes i tontes


Incomprensiblement se’m va passar l’exposició que des del desembre hi ha al Museu d’Història de Catalunya sobre el Monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona. Ahir vaig esmenar l’error i encara queden deu dies per veure-la.

Les benetes del Sant Pere de les Puel·les són conegudes avui per la seva obertura. El Vaticà II va travessar les parets del monestir del carrer Anglí que s’ha convertit en un punt de referència i d’acollida a Barcelona. El que en el seu moment va ser aixopluc a la democràcia i al catalanisme perseguit, avui es tradueix amb altres iniciatives com la lluita contra la tortura o la promoció del diàleg interreligiós.

Però darrera hi ha la història mil·lenaria de la que és la comunitat femenina de vida religiosa en actiu més antiga de Catalunya, que fa costat a altres monestirs centenaris com Montserrat, Sant Daniel o Cuixà. Monestirs que avui continuen irradiant vida religiosa i donant resposta a la recerca espirituals dels qui anem una mica despistats pel món.

Tot això es pot veure a l’exposició. Des de la història, fins a la vida de la comunitat i el seu sentit (esplèndids dos senzills panells interactius, com el de la regla de sant Benet, que és una llàstima que no es pugui veure a internet).

L’exposició també té una vessant de justa reivindicació de la presència femenina dins l’Església. En altres temps eren litigis amb el bisbe de Barcelona. O el poder de l’abadessa representat pel bàcul, anell i estola com l’exposat (i certament, avui no m’imagino l’abadessa amb aquell bàcul que li deu doblar l’alçada).

En canvi, el poder d’avui de les benetes es demostra clarament en un vídeo que es pot veure a l’exposició. És una entrevista realitzada per Montserrat Roig a la germana Antònia Virós el 1984. En una pregunta de l’entrevista Roig diu: “Tenia la idea de les monges tristes i tontes, però la visita al seu monestir m’ha canviat aquesta visió”. El testimoni; aquest és el seu poder. I això, amb respostes tan senzilles de la germana Antònia: “només si penséssim més en els altres que en nosaltres mateixos, el món seria una Pau”. És clar, doncs, que -a més de tenir molta història- les monges, ni tristes, ni tontes. Ja ho sabeu.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Rebombori judicial



Aquest és el rebombori que s’ha muntat aquest dilluns al matí entre públic i periodistes davant la porta de la Sala on s’ha fet la vista oral del judici a l’Andreu Oliveras. Hi havia molta més gent de la cabia a la sala: molts capellans (i de tots colors), voluntaris de presons, delegats episcopals, advocats amics, religioses, feligresos, professors, i almenys un vicari episcopal i molta gent... El problema ha estat que de públic no han deixat passar més de quinze persones i ningú ha acabat de posar ordre. Una mena de Fuenteovejuna però apretats. Només ha tingut èxit un mossèn que anava reclamant que “dejaran entrar al representante de la Conferencia Episcopal”. Finalment també m’he quedat fora perquè per aconseguir arribar a la porta hagués hagut de passar per sobre del cadàver de dues senyores baixetes i la meva religió no m’ho permet :”No mataràs senyores baixetes”.

Bé, ara està vist per a sentència. Pel que he entès, al final la partida es decidirà en funció de la credibilitat que el tribunal doni a les versions sobre el cas ja que les proves no conclouen res. I tal com ha anat el judici sembla que això juga a favor de l’Andreu.

PD: I més aquí i aquí.

diumenge, 15 de febrer de 2009

Valors econòmics


Han fallat tots els controls i la única possibilitat que no es pugui repetir és que s’introdueixin valors ètics en la gestió econòmica. Des del gran inversor, fins al consumidor. Aquesta és una de les idees que va exposar dilluns Michel Camdessus en el seminari de la Facultat de Teologia de Catalunya sobre “La situació econòmica global. A la recerca d’uns criteris ètics” en una sessió presidida pel cardenal Martínez Sistach.

Però el que fa posar els pèls de punta és que, segons l’exdirector del FMI, el problema va ser que tothom ho sabia, tothom veia que s’estirava més el braç que la màniga, però tothom deixava fer. Perquè? Per irresponsables? No, tothom sabia que s’havia d’aturar la festa, però sempre es deixava per més endavant: “Ens va tant bé que... a veure si podem aguantar una mica més”. I al final, hem fet tard. Com l’estudiant que ho va deixant tot per final de curs i, quan s’hi posa, ja no hi és a temps.

Aquest dissabte ho explicava en l’entrevista que li van fer a La Vanguardia i aquí teniu un dels fragments de la seva intervenció de dilluns.



Al canal youtube hi trobareu un altre fragment de Camdessus. I dos fragments més del mateix acte de Ricard Fornesa, President de Criteria Caixa Corp. Va coincidir en el diagnòstic i en la necessitat de valors ètic perquè el sistema no s’ensorri. Interessant la idea de que ara és el moment de parlar-ne perquè l’ètica no té gaire èxit en època de prosperitat.

La idea que em va quedar de les intervencions és que de valors en parlarem ara, ens n’oblidarem, i en tornarem a parlar durant la propera crisi. Que Déu ens doni salut per poder-la viure.

dijous, 12 de febrer de 2009

El monjo Lluís Duch ens explica els problemes que tenim


Rebo una nota del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) sobre la conferència que hi farà dilluns vinent el monjo de Montserrat i antropòleg Lluís Duch, dins del cicle “Impureses. Apunts de la condició humana”. En una bona demostració d’estratègia comunicativa, per fer venir ganes d’escoltar-lo, a la web del CCCB pengen un vídeo amb declaracions del conferenciant. Unes paraules de Lluís Duch que ens ajuden a focalitzar quins problemes tenim per fer entenedor l’Evangeli a la gent d’avui. En només cinc minuts.

dimecres, 11 de febrer de 2009

Els miracles de Lourdes

Esperant el tren a l’Estació de Sants per anar a Tarragona em va fer dubtar veure anunciat el tren a Terrassa i el tren a Vic. Però al final vaig pensar que ja anava ben encarrilat.

El cas és que a Vilanova i la Geltrú va pujar una senyora i va seure al costat de la que tenia al davant. A la nouvinguda li va cridar l’atenció la revista que llegia l’altra sobre no vaig entendre què de medicina naturalista i allò va donar peu a una conversa que aviat va ser més interessant d’escoltar que la lectura del diari. A raig, algunes frases: “Si hi ha una cosa que tinc clara en la vida és que no puc estar malalta. El Creador no ens va posar aquí per això”. “La curació surt d’un mateix. Jo com a terapeuta olística obro una ruta”. “-Sóc una ànima viatgera. –Si, ja es nota. [Recordo que estàvem al tren]”. “-Estrella, un nom bonic. El nom que escull la mare és el que correspon a l’ànima. - Bé, en realitat em dic Concepció. –Ah. –Però em faig dir Estrella perquè considero que la missió per la qual em van posar aquest nom ja l’he realitzada. Ja he concebut [Alerta, doncs, les Conxites!]”. “Doncs aquest mes hi ha una celebració a Premià que estaran tota la nit treballant amb la lluna plena”. Etcètera.

El cas és que posats a creure coses, se’m fa més pausible creure en la protecció de la Mare de Déu de Lourdes, com en aquesta parròquia de l’Argentina.



Bé, diguem-ho d’una altra manera. Una certa mala premsa que han acumulats els miracles i les aparicions té la seva motivació. Però a vegades hem volgut matar tot el que és gras. I la religiositat popular que deixi d’assumir el cristianisme, deixarà de ser cristiana, però no deixarà de ser religiositat i s’encarrilarà cap a altres vies, ni que siguin tan il·lustrades com la lluna plena de Premià.

Doncs això, que posats a ser il·lustrats em quedo amb Lourdes. Avui fa 150 de la primera aparició i en aquest temps ha donat obres avui ben vives Catalunya com la Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes. Mireu les fotos de la web on es veu que fan els voluntaris de l’Hospitalitat i no cal explicar res més.

diumenge, 8 de febrer de 2009

“Para apoyar a nuestro cura”


“Es para apoyar nuestro cura. La semana próxima tenéis que venir todos. Vendrá el arzobispo a hacer la misa. Decidles a todos que vengan. Que vengan todos los que alguna vez pasan por aquí.”

Així s’ha acabat avui la missa. Una senyora que ha dit que mai parlava en públic ha explicat de forma molt planera el què volia. “Nuestro cura” és l’Andreu Oliveras. La missa serà vinent a les 12 a la parròquia de Santa Maria Magdalena, al barri de Roquetes de Barcelona. I el motiu és que el dilluns següent, dia 16, a les 10 del matí està anunciat el judici al Palau de Justícia de Barcelona del passeig Lluís Companys. Li demanen a l’Andreu Oliveras deu anys de presó per culpa d’una trampa que li van parar els qui no podien pair l’estimació que li tenien els presos.

Farem cas a la senyora i intentarem anar-hi tant diumenge com dilluns.

PD: Dilluns. Ara resulta que la senyora es va fer un bon embolic. Diumenge el cardenal Sistach està a Roma i ningú sap d’on va treure la senyora que vindria. Evidentment, la missa es farà igual. Precisament ahir dilluns l’Andreu va celebrar missa amb l’arquebisbe i van esmorzar junts. És un detall més del recolzament que li ha donat durant tot el procés Martínez Sistach, com el que es va donar dissabte en el Consell Pastoral Diocesà.

divendres, 6 de febrer de 2009

Sempre ens quedarà Càritas


Enmig de la monumental espifiada a nivell comunicatiu i pastoral que ha estat la decisió d’aixecar l’excomunió als bisbes lefebvristes, dimarts al vespre escolto a TVE2-Catalunya una entrevista catòlicament reconfortant.

Els directors de Càritas que hem tingut a Barcelona no ens han fallat mai, i Jordi Roglà no ha estat l’excepció. De memòria cito tres respostes al programa “59 segons“ que em van cridar l’atenció (l'entrevista es pot veure cap al minut 60).

La primera quan li pregunten com ha afectat a Càritas la crisi, que per primera vegada té llistes d’espera. La resposta és que Càritas fa dècades que viu en la crisi, que el que passa ara per a ells no és cap novetat: ni els millors períodes d’expansió econòmica han servit per solucionar els problemes dels col·lectius en permanent crisi econòmica.

Després una dada que es pot llegir de forma positiva. El 2008 els ingressos totals dels donatius a Càritas van disminuir. Però tot i disminuir l’import final, va augmentar el nombre de donants. Hi ha menys diners per donar, però més gent que dóna.

I, finalment, quan l’entrevistadora va recordar que Càritas depèn de l’Església i la resposta immediata de Jordi Roglà va ser “No, Càritas no depèn de l’Església; Càritas és l’Església”. Ho va explicar dient que els cristians tenim dos pilars fonamentals: l’Eucaristia i l’amor als altres, i que Càritas forma part del segon pilar. Fantàstic.

dimecres, 4 de febrer de 2009

“I, vostès, amb qui parlen dels socialistes?”


Un monsenyor vaticà, en plena batalla de l’anterior legislatura entre l’episcopat i el govern espanyol, escoltava les explicacions d’un important monsenyor espanyol sobre tots els mals del govern de Zapatero. En un moment de la conversa el monsenyor italià va preguntar: “I, així, vostès, amb qui parlen dels socialistes?”. I es va posar les mans al cap en comprovar que no hi havia cap via de diàleg institucional oberta.

Això s'ha anat modulant amb el temps però les coses van arribar a aquest punt. I això és precisament el que ve a arreglar a Espanya el cardenal Bertone. Parlar no vol dir renunciar a les pròpies postures. Segur que aquest dijous no amagarà res en la conferència sobre els drets humans. Però oposar-se legítimament a les decisions del govern no vol dir llençar-se als braços de la oposició.

Bertone ahir ho deia així a l’Avvenire: “La voluntat de dialogar és un senyal positiu. Els catòlics són tradicionalment respectuosos amb el poder polític legítimament constituït. I l'Església està sempre disponible per a una col·laboració fructífera amb les autoritats sota la bandera d'un sa laïcisme. Evidentment, no es pot romandre callat si veiem que d'alguna manera s'afecten els principis de la llei natural o la llibertat de l'Església”.

Lliga perfectament amb el que deia el president Montilla fa uns dies a Tarragona: “Els governs tenen l’obligació de mantenir relacions fluïdes amb la religió majoritària de la nostra societat”, en continuïtat amb el que sempre s’ha fet des del govern català. I, a Catalunya seria impensable que una visita del Secretari d’Estat del Vaticà es presentés en oposició a l’estratègia de l’episcopat català. Mai s’han apuntat al joc de creure’s que eren actors en la decisió de treure o posar governs.

Sovint amb un somriure, s’aconsegueixen més coses que a cops de martell (o de micròfon).