divendres, 30 de novembre del 2007

Això no és el que s’espera d’un cardenal



Aquí teniu el text del que es va dir en el brindis del dia 24 durant el sopar a l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu. Són les paraules de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i del cardenal Agustín García-Gasco de València.

Vindria a ser com un sopar del dia del casament. El context és de celebració de tres nous cardenals espanyols. Unes hores després del Consistori on el papa va demanar que els cardenals fossin humils y “apòstols de Déu que és Amor i testimonis de l’esperança evangèlica. I després d’una reunió entre la vicepresidenta i el Secretari d’Estat del Vaticà Tarsicio Bertone que va ser presentada com a cordial i positiva i on es va presentar el compromís del Govern de no revisar els Acords Església-Estat. Per tant, el que s’escau és l’agraïment, la celebració i la concòrdia. Doncs bé, en aquest marc un discurs es dedica a ressaltar el que uneix i l’altre el que separa. Un és inclusiu i l’altre excloent. Un havia de ser en nom del govern de tots els espanyols (catòlics i no catòlics) i l’altre havia de ser en nom dels tres cardenals (de tarannàs ben diferents). Doncs, un dels dos no va estar a l’alçada.

Vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega

Eminencia; Eminencias Reverendísimas; Excelencias Reverendísimas; Monseñores; Excelentísimas. Señoras y Señores; Amigos y amigas;

"In necesariis unitas, in dubiis libertas, in ómnibus caritas."

Los tres conceptos de esta reflexión agustiniana, unitas, libertas, y caritas, se hacen verdad esta noche.

En unidad celebramos el honor de que tres ilustres hombres de la Iglesia, el Arzobispo Agustín García-Gasco, el Arzobispo Lluís Martínez Sistach, y el Rector Emérito Urbano Navarrete, hayan sido elevados a la condición de Príncipes de la Iglesia.

Unidad en la alegría que hoy compartimos con millones de españoles católicos, orgullosos por el reconocimiento de los muchos años de labor pastoral, de servicio a la Iglesia, de tarea doctrinal prestados por sus eminencias reverendísimas.

El Gobierno de España, al que me honro en representar, se une a la alegría que sienten en primera persona los fieles valencianos, barceloneses y turolenses, y de la que estoy segura participa el conjunto de la ciudadanía española. Una ciudadanía que ha sabido extraer de la libertad los mimbres con los que tejer y fortalecer una convivencia armónica basada en un profundo respeto.

Respeto y libertad que forman anverso y reverso de la moneda que hemos acuñado, Iglesia y Estado, a lo largo de todos estos años de democracia, y que es expresión de la lealtad entre ambas instituciones. Creo, sinceramente que hemos acertado en unas relaciones que respetan la mutua autonomía y libertad como así lo expresó, otro insigne valenciano, también importante hombre de iglesia, el Cardenal Tarancón, hace ahora precisamente, 32 años.

No podía ser de otro modo porque la Iglesia Católica y el Estado buscan la realización efectiva de valores como la igualdad, la justicia, la dignidad y la paz. Valores todo ellos fundamentales del humanismo que alienta el espíritu democrático.

Eminencias, sé que en toda su tarea pastoral y doctrinal han impulsado estos valores y que ahora, más que nunca, lo van a seguir haciendo en sus nuevas dignidades.

Hoy, para ustedes comienza una nueva etapa -en la continuación de un largo camino- en la que les deseo toda suerte de venturas.
Eminencias Reverendísimas, quiero brindar:

Por el alto honor con que les ha distinguido Su Santidad, Benedicto XVI, por el éxito de su labor y por la prosperidad de todos los españoles.

Y ruego a los presentes que alcen conmigo su copa para brindar por sus eminencias, por España, por el Santo Padre.
Le ruego, Excelencia Reverendísima, que traslade al Santo Padre, el aprecio de España y de su Gobierno.

Cardenal Agustín Garcia-Gasco

Excma. Sra. Vicepresidenta, Excmo. Sr. Embajador; Excmas. e Ilustrísimas autoridades; Queridos hermanos, Sres. Cardenales, Arzobispos y Obispos; Señoras y Señores;

Agradezco en nombre de los nuevos Cardenales esta cena homenaje.

Antes de alzar mi copa por Su Santidad Benedicto XVI y por Su Majestad Juan Carlos I, les ofrezco estas breves palabras:

Europa y España no tienen futuro si los hombres y mujeres de nuestra sociedad cerramos nuestro corazón al amor de Dios. Si no escuchamos su Palabra y la ponemos por obra, perderemos la esperanza y la ilusión para construir un futuro de libertad y justicia para todos.
La paz, la concordia, la justicia y la libertad; el progreso y la civilización del amor son fruto de la cercanía a Dios.

Frente a los que pretenden construir una sociedad al margen de Dios, lejos de su compañía, hemos de confiar en el Señor.
Los hombres y mujeres de nuestro tiempo, las familias, la sociedad entera necesitan más que nunca el mensaje salvador de Jesucristo.

Ese mensaje de salvación es la mejor garantía de nuestra libertad. El Evangelio de Cristo es el gran baluarte para defender la dignidad de la persona humana, frente a las violencias y las injusticias del mundo.

Damos gracias al Santo Padre Benedicto XVI por su elección, por su reconocimiento, por el afecto que nos ha demostrado.

La historia de España quedará siempre unida al nombre, a la figura y al Magisterio del Santo Padre Benedicto XVI.

Alzo mi copa para brindar por Su Santidad Benedicto XVI.
Y por Su Majestad el Rey, Juan Carlos I.

dijous, 29 de novembre del 2007

En un Consistori s’han de fer moltes cues




A Roma no s’hi pot estar més de quatre o cinc dies. La immersió és tal que si no quedes saturat. Tot el que porto per escriure no m’ho puc polir en un post i m’ho aniré dosificant. De fet, després d’aquest cap de setmana de Consistori m’ha costat tornar a connectar amb la realitat laboral.

Dic això perquè constato de nou una impressió. El Vaticà és un altre món i sense tenir-ne les claus costa molt entendre el què passa i com ens veuen a la Santa Seu. No ha d’estranyar la sensació d’allunyament i maltracte que ha viscut els darrers anys bona part de l’Església catalana. Com menys ens ha interessat Roma, menys Roma s’ha interessat per nosaltres.

M’explico més.

Primer es tracta de veure el context. Vist globalment, quins van ser els eixos més rellevants del Consistori? Al meu parer (i al dels diaris italians) dos. Primer, les paraules del papa reubicant el cardenal explícitament fora dels àmbits de poder i de la carrera eclesiàstica (“Non la ricerca del potere e del successo, ma l’umile dono di sé per il bene della Chiesa deve caratterizzare ogni nostro gesto ed ogni nostra parola”) i a la necessaria col·laboració dels cardenals en l'exercici del papat (en parlaré en un altre post). I, segon, la singularitat que es va donar al birret pel patriarca de Babilonia Emmanuel III Delly, el primer cardenal de l’Iraq. A més de les mencions explicites del papa, va ser la única delegació rebuda en audiència privada. No deixa de ser una confirmació en el temps del rotund missatge de Joan Pau II contra la Guerra d’Iraq.

N’heu vist gaire cosa d’això a la premsa d’aquí? Els temes eren uns altres (que també en parlaré en una altre post). I mentre el president Camps es barallava per si li tocava seure a la tercera o a la quarta fila, a la primera fila, al costat de la secular Ordre de Malta, qui seia tranquil·lament era Kiko Argüello que no se’n perd ni una. I això si que diu moltes coses de qui se sap moure's pel Vaticà i de qui fa el ridícul.

Després, a vegades ens costa veure què representa cada cosa en el conjunt. Això ho explicava diumenge en un dels seus articles a El Punt Míriam Díez, la gironina afincada a Roma, que bé podria ser el vaticanista català que em deia una autoritat eclesiàstica que necessitem. La Míriam explica molt bé que tenir un cardenal és tenir un pes insòlit en una entitat universal. Diria jo que és com guanyar la Champions, i per deu anys seguits.

Finalment, altra cosa que he constat és que es fa imprescindible que el cardenal Martínez Sistach tingui el seu home a Roma. Em deien que quan un és cardenal si no té reunions a Roma se les ha d’inventar. El cas és anar-hi i sovint. Però també necessita algú que li vagi seguint les coses i conreant les seves relacions. Algú que tothom sàpiga qui és i que se sàpiga que darrera seu vindrà un amb birret vermell. A més, l’arquebisbe Sistach ha aconseguit tenir tota la diòcesi de Barcelona al cap, però si ha de tenir també l’Església universal necessitarà més ajuda.

Pot semblar política. Potser si, però una altra cosa que s’aprèn a Roma és que les cues són molt llargues. I cada acte, una cua. Hi ha gent vinguda de tot el món que vol entrar a la basílica de Sant Pere, i si no tens algú a la cua, no et guarden la tanda perquè estan massa ocupats empenyent.

diumenge, 25 de novembre del 2007

Sala Stampa

Faig una pausa a la Sala de Premsa del Vatica (amb un teclat sense accents). Dues notes claus del seguiment del Consistori. Aqui es preseten dues claus. Primer el col.legi cardenalici com a expressio de la universalitat catolica. I el segon la demanda dels papa a que els cardenals l'ajudin en la conduccio de la barca de Pere.

I, evidentment, un cardenal Martinez Sistach exultant. Aqui podeu veure el que ens ha explicat a Vida Nueva aquesta setmana.

dimarts, 20 de novembre del 2007

Esplais amb més present que passat



Diumenge vam anar tots a la celebració dels 50 anys del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) al Fòrum de Barcelona. Realment una festa ben feta i pensada, centrada en la campanya sobre els drets dels infants. Un espectacle per nens que no avorria als grans. Personalment, vaig trobar rodona l’actuació del pallasso Marcel Gros, que ens explicava que s’havia fet amic d’un peix i que l’havia convidat a un cocktel de gambes.

Una idea que em va agradar la va donar el president del MCEC: els esplais van néixer fa 50 anys dins de l’Església com uns espais de llibertat en un país que no era lliure. És evident que ara aquesta tasca de suplència no és la seva funció. Però supleixen altres mancances. Sobretot l’educació en un tipus de lleure que entreté però alhora ajudar a créixer. També el moviment ha reorientat alguns dels seus centres per oferir activitats de tarda entre setmana en els barris amb més problemes socials.

Tot plegat és una activitat d’Església que a Barcelona és capaç d’aglutinar 180 centres. Un èxit passant-ho bé.

dijous, 15 de novembre del 2007

Democràcia



Ahir vam fer al Palau Robert de Barcelona l’acte de lliurament de 32 premi Enrique Ferran i la presentació del número monogràfic de la revista El Ciervo dedicat al mateix tema que el premi: ¿Y si la política no fuera tan mala? Hi van intervenir bons amics de El Ciervo: l’expresident del Parlament Joan Rigol i els periodistes Lluís Foix, Àlex Masllorens i Albert Sáez, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Només recullo una frase del que va dir Joan Rigol al·ludint a Maritain: “No es pot convertir la democràcia en una mena de codi de circulació que només serveixi perquè la gent no xoqui. Necessitem uns valors comunitaris.” Certament, no s'hi val allò de tots els polítics són iguals. Ho explica el número de El Ciervo.

dimecres, 14 de novembre del 2007

El senyor Esteve i l’economia diocesana



A mi l’arquebisbe Martínez Sistach sempre m’ha evocat la figura del senyor Esteve. Ja em perdonarà, però sempre l’he vist com aquell que ja hi és quan s’obre la botiga i és el qui es queda a baixar la persiana. És a dir, que se li podrien retreure moltes coses, però que és el primer a fer la feina, el que està en tot i el qui sempre hi és.

Però dimecres en la clàssica roda de premsa anual on es presenten els comptes de la diòcesi el vaig veure clavat. Una de les preguntes més intel·ligents la va fer una redactora de Catalunya Cristiana, Carme Munté. Ens explicaven que els darrers dos anys han aconseguit que els comptes de la diòcesi de Barcelona no es tanquin amb dèficit. Ha estat a costa de no fer tot el que s’hauria de fer, però s’ha aconseguit no gastar més del que es té i, per tant, no endeutar-se, que a la llarga acaba sortint més car. Per això, la pregunta va ser quines mesures s’havien pres per aturar el dèficit (afegeixo jo, i perquè no s'havia fet abans).

Sistach va respondre que tres coses. La primera estalviar, fins als petits detalls com perquè pagar dos subscripcions a un diari si amb una n’hi ha prou. La segona, administrar bé els béns, “no s’ha d’especular però si administrar bé perquè els béns de la diòcesi no són del bisbe sinó que estan al servei dels pobres i de la pastoral”. I, tres, buscar nous recursos. Resumint, mirar cada pesseta en que es gasta (l’arquebisbe és dels que encara parla en pessetes) i no estirar més el braç que la màniga. Cosa que està bé quan els diners no són teus.

>Sistach també va recordar que confia en la Providència, però que “tampoc es pot posar a prova tantes vegades a Nostre Senyor”.

Un retrat perfecte de La Puntual; prudència, moderació i seny davant de tot.

dilluns, 12 de novembre del 2007

El papa per fi parla català


De presentacions de llibres a Barcelona se’n fan totes les que vols, però aquesta va omplir la sala sobradament. El dimecres passat es va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona l’edició catalana del nou llibre de Benet XVI. De fa poques setmanes Jesús de Natzaret està disponible en l’edició catalana de l’editorial Claret.

L’acte va ser previsiblement interessant ja que va reunir tres remarcables teòlegs i autors de llibres sobre Jesús: Armand Puig, Josep Maria Rovira Belloso i Olegario González de Cardedal. De l’acte, presidit per l’arquebisbe de Barcelona, aquí teniu un resum del què es va dir.

Particularment, el que em va cridar més l’atenció va ser una idea de l’Armand Puig, que va definir com “un esdeveniment ecumènic de primer ordre” que el papa escrigui un llibre sobre Jesús però que no ho faci com un acte de magisteri. Això ho reflexa, va dir, “la gran simpatia que la proposta del papa ha trobat en el món exegètic alemany i internacional i en les diverses confessions cristianes”.

També va tenir gràcia un cita que va recollir l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la intervenció. És del cardenal Carlo Maria Martini, la suposada antitesis de Ratzinger, en la presentació del mateix llibre a la seu de la UNESCO a París aquest mes de maig: “Jo mateix pensava, al final de la meva vida, escriure un llibre sobre Jesús com a conclusió dels meus treballs sobre els textos del Nou Testament. Ara bé, em sembla que aquest llibre de Joseph Ratzinger correspon als meus desigs i a les meves expectatives, i estic molt content de què hagi estat escrit. Desitjo que moltes persones puguin sentir la joia que jo he sentit al llegir-lo”.

Tot plegat em recorda que a la meva llista de coses que ja hauria d’haver fet està el llegir-lo. De fet, esperava l’edició catalana que ha trigat mig any a aparèixer. Cal dir que és un mèrit de Claret emportar-se els drets en català sabent que a Espanya hi ha hagut bufetades per editar-lo. I, finalment, amb una tercera font, he pogut esbrinar què ha endarrerit tant la versió catalana. Quan ja es disposava de la revisió vaticana a la traducció catalana, la conformitat va dormir llargues setmanes a Roma. Va arribar just el dia a abans de sortir a la venda l’edició castellana. Algú o algun motiu va fer que no tinguessin molta pressa. I no va ser perquè des de Barcelona no s’insistís.

divendres, 9 de novembre del 2007

En tren



Marxo a Malgrat de Mar. M’ha convidat a Ràdio Malgrat el programa “Postres a la Carta”, a dinar i a la tertúlia de les tres de la tarda que es fa en directe des del mateix restaurant. Una proposta divertida. Aviso que hi vaig en tren. Per això hauré de sortir amb almenys mitja hora més de marge per no arribar tard. Si d’aquí uns dies no sabeu res de mi, busqueu-me per Rodalies.

Faig broma, però un país on no et pots fiar dels seus trens, no pot anar bé.

dimecres, 7 de novembre del 2007

Els bisbes catalans en contra



Doncs els bisbes catalans no em donen la raó. Sembla que el material de la Generalitat sobre sexualitat els ha preocupat prou per fer-ne una nota conjunta. Han jutjat que la gravetat del fet s’ho mereix. De tota manera, la llista de greuges d’E-cristians encara guanya als bisbes en el seu zel apostòlic. Observo, però un fet: un posicionament d’aquest tipus no és gaire habitual i la darrera nota extraordinària sobre un fet extraeclesial de la Conferència Episcopal Tarraconense és de fa poc més d’un any. En aquest temps, no ha passat res més important a Catalunya que mereixi la reflexió conjunta o la condemna dels bisbes catalans? Una cosa és si el contingut d'aquesta guia és l’adequat, i l’altra és controlar els temes i qui et marca l’agenda. Aquest és el tema que plantejava.

dilluns, 5 de novembre del 2007

Què és el ‘petting’?



Un periodista ha de llegir una mica de tot i de tothom, sinó només acabaria sabent les coses dels qui pensen com ell. Per això segueixo el butlletí que envia E-Cristians. Un recent em va cridar l’atenció. Criticava una guia que ha editat la Generalitat de Catalunya sobre la sexualitat adreçada a adolescents i E-cristians denuncia que s’hi fa “una defensa de la masturbació, via lliure a totes les pràctiques sexuals, la ‘normalitat’ de l’homosexualitat, aconsellen el petting…”. Veig que els coneixement d’aquests temes que tenen els catòlics d’E-Cristians són més amplis que els meus, perquè fins llavors desconeixia que era la pràctica del petting i la seva presumpta perversió. Vaig preguntar a la redacció de Foc Nou per veure si algú m’ho aclaria i em van descriure en què consistia la pràctica sense un gran entusiasme. Per les meves activitats personals -en aquest cas amb la meva dona- tampoc ho vaig veure gaire pràctic.

Suposo que part de l’indiferència a aquesta alerta d’E-Cristians és que deu ser la setanta dos mil cinc-centes vint-i-quatre mostra d’indignació que rebo d’aquesta entitat, amb la corresponent invitació a protestar com a catòlics fent cartes i e-mails a tort i dret. Fins i tot tenen un apartat especial dedicat a TV3.

La veritat, em sembla un excés. Les últimes crides que recordo que són bàsicament sobre temes d’homosexualitat, demanant la retirada d’un llibre editat per La Caixa, sobre l’absència de les parròquies en els gràfics de la Guia municipal de Barcelona, sobre una llei que s’està preparant per regulars els centres de culte, o sobre la fracassada campanya d’objecció de consciència a Educació per a la Ciutadania (per cert, sobre aquest tema imprescindible aquest article de El Ciervo).

Tothom té dret a protestar pel que no li sembla bé, però tampoc es tracta de convertir-se en Santa Inquisició. D’una banda, perquè a la que un rep la carta número 53 dels mateixos de sempre l’arxiva a la mateixa paperera que les 52 cartes anteriors. D’altra banda, perquè si he d’escriure al president de la Generalitat, a un conseller o al cap de l’oposició, ho faré per coses més interessants. I, finalment, perquè si com a catòlic he de protestar per alguna cosa que afecta a la vida pública abans m’obsessionaré per la condonació del deute extern o per la manca d’habitatge social. Si alguna cosa no els sembla bé a E-cristians, poden dir el que vulguin, però si-us-plau que no ho vesteixin com les reivindicacions dels catòlics catalans, i menys encara si és sobre el petting. Ha de ser aquesta la presència pública dels cristians?