dilluns, 28 de gener de 2008

Legítima pluralitat


Només ho he vist per la tele. No he pogut anar a l’Acte del Pacte per la Vida i la Dignitat d’aquest diumenge a Barcelona. Per tant, poc tinc a dir. De tota manera, rebo el text de la homilia que ha pronunciat a la missa el cardenal Martínez Sistach.

Ben escrita, és la previsible defensa de la família tradicional segons la promou la jerarquia catòlica. Però es poden llegir dos matisos molt importants. Un és el to propositiu. “Exposem”, “vivim i oferim”, “conversió”, “convèncer”, “treballar a favor” “proposta positiva”, “servei a la societat”..., són expressions que es van repetint en una homilia que no dispara contra ningú. I, després, la mateixa frase que destaca la nota de premsa de l’arquebisbat: “L’anunci de la conversió que ens demana el Senyor (...) ens cal fer-ho amb l’esperit que sant Pau, enviat a anunciar l’Evangeli, ens ha dit en la segona lectura: 'Que no hi hagi divisions entre vosaltres'. En els afers temporals hi ha diversitat d’apreciacions i de compromisos, les opcions socials, polítiques i culturals dels cristians són diverses. Però Crist no està dividit i nosaltres, evitant desavinences, ens respectem els uns als altres en la nostra legítima pluralitat i ens afermem en la comunió profunda en allò que és essencial”.

És ben clar i d’agrair. I suposo que les intervencions de l’acte hauran anat en la mateixa direcció, de proposta i de respecte a la legítima pluralitat dels cristians. Suposo.

divendres, 25 de gener de 2008

Indisposició diplomàtica

Dins de la polèmica que ha aixecat especialment a Itàlia la renúncia del papa a pronunciar la seva conferència a la Sapienza, llegeixo un comentari que fa gràcia. El vaticanista Andrea Tornielli, escriu a Il Giornale, que l’anul·lació es va decidir després d’una trucada del ministre de l’Interior italià al secretari d’Estat. El millor és que en la conversa el ministre Amato va suggerir a Bertone que el papa s’inventés una indisposició “diplomàtica”. Està tot inventat. Com se sap, el Vaticà va fer cas omís al suggeriment.

PD: Aquí teniu la carta oberta que han enviat Cristianisme al Segle XXI al cardenal Martínez Sistach a la que fa referència la notícia del diari El Punt.

dimecres, 23 de gener de 2008

Tots pendents de l’agenda del cardenal Sistach



El cardenal Lluís Martínez Sistach va confirmar la seva presència a l’acte que organitza aquest diumenge a Barcelona el Pacte per la Vida i la Dignitat, i això no ha agradat a tothom. La trobada és una mena de rèplica a l’onada aixecada el 30 de desembre a Madrid. Amb el lema, “Per la vida, per la família i les llibertats. Junts podem!”, l’acte es convoca per “afirmar les nostres creences i promoure els valors que defensem” i “les llibertats, també la religiosa”. I també contra l’avortament, “la imposició de la assignatura d’Educació per a la Ciutadania” i “evitar que una nova llei retalli la llibertat religiosa, el dret de culte i limiti el dret de reunió”.

Anem a pams. En principi no hi ha res a objectar que el senyor cardenal assisteixi als actes que el conviden grups que es defineixen com a catòlics. Tot i que pugui estar a les antípodes dels seus plantejaments, els kikos, el Daniel Arasa o el Josep Miró i Ardèvol, són tan catòlics com jo o els capellans del Forum Alsina. Per tant, si conviden a l’arquebisbe de tots els diocesans, es pot entendre que accepti la seva invitació. A altres trobades seves ha anat Sistach i altres bisbes catalans.

On és el problema i el motiu de les queixes que està rebent el cardenal contra la seva assistència en aquest acte? Que els cau malament el Miró i Ardèvol? Home, en part si; però hi ha un problema de fons. Això no serà un acte d’un grup diocesà, sinó d’un corrent de pensament i d’un grup de pressió que clarament diu que volen incidir en la política i que ja porten uns quants anys assenyalant quins partits al seu parer no poden votar els catòlics; i, si no directament per exclusió, a quins si. Per exemple, els bisbes catalans mai van dir als catòlics què havien de votar en el referèndum de l’Estatut de Catalunya; ells si. Els bisbes catalans mai han cridat a desobeir o boicotejar una llei; ells si. I, pel que es preveu, no estem parlant d’un acte d’afirmació general dels principis catòlics, sinó d’un acte amb una clara voluntat “política” expressada pels seus organitzadors. I a poques setmanes d’unes eleccions. I aquí és on hi ha el problema. Si l’arquebisbe beneeix aquest acte, exclou a tots els catòlics que voten els partits que els organitzadors de l’acte no volen que es voti? O és que després té pensat assistir a algun acte de cristians d’esquerres que demanin el vot en el sentit contrari?

El cardenal Martínez Sistach aquest dimecres encara era a Roma, on va haver d’anar diumenge per la pressa de possessió de la seva església titular. A Roma sempre hi ha molta feina a fer. I mentre van arribant cartes i parers a l’Arquebisbat. Per ara, oficialment, ha optat per una posició pre-gripal: presidirà la missa que inicia l’acte però no es quedarà al parlaments. Però ell és el primer que sap que lectura que es farà és de si hi era, o si no hi era. Sense més matisos. Però en tot cas, si hi és, hi haurà una segona lectura important: el què dirà. Es quedarà amb boniques paraules generals sobre l’important que és la família i el dret a la vida? O potser seria el moment d’explicar quatre coses sobre el compromís polític dels cristians en una societat democràtica i sobre les diverses concrecions polítiques per les que legítimament tenen dret a optar els cristians? Jo havia entès que l’Església ja no ens deia als catòlics quins partits havíem de votar. Que ja érem prou grans per decidir-ho.

dimarts, 22 de gener de 2008

Alguna cosa tindrà “Vida Nueva”


Alguna cosa tindrà la revista Vida Nueva –a més del cap ben ordenat de la seva direcció- que dilluns a la nit va aconseguir reunir a Madrid en una mateixa taula els responsables de la informació religiosa de mitjans tant diversos com El País, El Mundo, l’ABC, La Vanguardia, La Razón l’Agència Efe i Europa Press, i representants del periodisme religiós a Astúries, Andalusia i Catalunya. Tots aplegats al voltant d’una taula per parlar de la informació religiosa a Espanya, animats per Antonio Pelayo, sense que ningú comencés a llençar ganivets d’una punta l’altra de la sala ni a clavar-se les forquilles per sota les estovalles. I hauria estat fàcil ja que, potser per l’èxit de convocatòria, a la meva banda de la taula estàvem bastant estrets.

Doncs al contrari, en aquest sopar, que inicia els actes dels 50 anys de la revista, bona part del diagnòstic dels qui hi vam participar era compartit. Com la necessitat d’un periodisme religiós professional i el seu paper com expressió de la opinió pública dins l’Església. I problemes comuns compartits: la manca de continuïtat en el seguiment dels temes religiosos, la tendenciositat, la viceralitat i l’endogàmia.

Però hi ha una reflexió que no va aparèixer. Moltes vegades donem la culpa a l’Església perquè no sap comunicar. Cert. De fet, jo convocaria una manifestació de dos milions de persones a la Plaza de Colón de Madrid contra la política comunicativa de l’Església. Però també és cert que dels periodistes que estàvem allà molts pocs ens dediquem exclusivament a aquest tema. La majoria omplim forats amb altres coses o amb diverses coses perquè pocs mitjans (ni els grans mitjans) semblen interessats a tenir a la seva redacció persones que puguin seguir a fons aquestes temes. No és rendible i els mitjans, per damunt de tot, són empreses que volen guanyar diners. D’això, d’alguna manera o altre, se n’ha de ressentir la informació religiosa que es fa en aquest país.

dissabte, 19 de gener de 2008

Falten capellans

Ho pesco al vol en una conversa d’un grupet de capellans que se saluden distesament. Un recorda el què els deia un professor del seminari: “Falta gent que vulgui ser capellà, però no en falten que vulguin ser bisbes”. Doncs, si.

dijous, 17 de gener de 2008

Cardenal Policarpo: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”



A vegades les etiquetes ens marquen massa. Em vaig posar a llegir amb certa distància cardenalicia la conferència que ha fet aquest dijous el cardenal José Policarpo a Barcelona sobre la parròquia. Ha vingut a obrir en l’interessant Congrés internacional que es fa fins dissabte sobre la Parròquia organitzat per la Facultat de Teologia de Catalunya i el Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes.

El cas és que la conferència comença parlant tant de la importància del bisbe i de la comunió que m’ha semblat que teníem davant el clàssic prototip de cardenal carca poca cosa. Cap a la pàgina tres he rectificat, i quan ens ha atès a la roda de premsa prèvia he rectificat del tot. La veritat és que no en tinc ni idea de com ho fa a la seva diòcesis, però sobre com ens ha presentat la seva visió de la parròquia i de l’Església no hi ha res a dir.

Veu que les parròquies de la ciutat normalment s’han de centrar en atendre gent de pas i, per tant, han de ser principalment acollidores. El mateix que s’ha de fer amb els qui només acudeixen a la parròquia per batejar, fer la comunió o casar-se (enterrar-se potser ja és un altre tema). Ha parlat clarament de la coresponsabilitat: “El Vaticà II va posar fi a una visió de la parròquia centrada en la figura del rector”. També s’ha veure com es respon a la mobilitat de la gent que ja no se sent vinculada a la parròquia que li toca, sinó a la que vol anar. I sobretot la preocupació perquè emparant-se en la parròquia els laics no es tanquin a la sagristia sinó que siguin la presència de l’Església al món. Aportacions interessants perquè la parròquia sigui veritablement una comunitat cristiana i missionera. A l’Agència Flama hi ha un petit resum i a l'Agencia Veritas.

Però a més d’això ha tingut frases amb gràcia amb els periodistes, com quan parlant de l’impacte en les noves formes de comunicació i de la relació personal que creen les noves tecnologies ha dit que era conscient que quan feia una homilia: “Tinc més audiència a internet que a la catedral”. No hi ha res millor que ser conscient del què passa. També ha deixat entendre tranquil·lament que, per exemple, no semblava tenir una gran simpatia pels kikos, perquè van massa a la seva. O quan ha comentat que un no dels ponents no podia venir al Congrés perquè tenia una grip “de veritat”.

dilluns, 14 de gener de 2008

L’Església, millor de cara que d’esquena


“Potser hagi arribat el moment d’acomiadar-nos d’una Església clerical. Possiblement estiguem davant una nova època –molt diferent– de la història de l’Església, en la qual tornem a veure una cristiandat semblant a aquell gra de mostassa, que ja està sorgint en grups petits, aparentment poc significatius, però que esmercen la seva vida en lluitar intensament contra el Mal, i en tractar de tornar el Bé al món; estan donant entrada a Déu al món.”

Com podeu imaginar la frase no és meva. És del cardenal Joseph Ratzinger, recollida en un llibre del 1990. Esta treta d’un interessant material que m’envia un amic claretià. És una breu recull de textos de personatges eclesials rellevants que afronten la relació de l’Església i el món secular. Per exemple, crida l’atenció aquesta de Rahner: “Quan, per exemple, ens apressem de forma sistemàtica a recórrer amb vehemència a les lleis civils i al seu deure de posar remei a la moralitat decadent, oblidem que estem en Diàspora, i que a la llarga no aconseguirem més que fomentar complexos d’anticlericalisme en aquells que no volen sentir que sobre ells pesen mesures de repressió, per culpa nostra”.

Un material de plena actualitat després de tot el que ha plogut sobre l’acte de les famílies de Madrid. Lectura recomanada. Igual que és molt recomanable l’article d’aquest dilluns a La Vanguardia d’Antoni Puigverd. Són idees de com l’Església pot afrontar els reptes que te davant, i afrontant-los de cara, no d’esquena.

diumenge, 13 de gener de 2008

Ja ha arriGat



Finalment ja tenim gat. Després de dotze anys demanant-lo als Reis, ha aquest any ha arribat. Ara li hem de posar nom.

dijous, 10 de gener de 2008

L'Església caïnita


Fa uns dies vaig rebre una carta molt acurada i sincera criticant el Foc Nou. La titula “Tristor per Foc Nou”. Era d’un subscriptor des de fa més de 25 anys. Des de que la vaig llegir hi vaig donant voltes i en parlo perquè es pot generalitzar a tots els espais impressos i virtuals que parlem de l’Església. No la puc copiar perquè diu que ens fa les reflexions a la direcció de la revista privadament. És llàstima perquè està ben explicat.

Faig una mica de trampa i ho resumeixo. No li agraden coses del Foc Nou, però tampoc les publicacions “oficialistes” que només parlen de les maravelles que fa el seu bisbe. I ve a dir el que tantes vegades pensem a la redacció sobre la revista. Menys temes de trifulgues eclesials, senyalant sempre als bisbes com a culpables, i més “transmetre esperança i coratge”, “amatent als temes que realment preocupen als cristians del carrer”, “respecte per les diverses opcions cristianes”, “no buscant simplistament bocs expiatoris”, “denunciant amb honestedat, ponderació i respecte aquelles situacions que mereixin crítica” i “un missatge global positiu o de proposta de solució”.

Honestament he de dir que una mica de tot a Foc Nou si que hi és. Ell mateix també ho diu a la carta. Però estic d’acord en que sempre hi ha el perill de caure cap a l’altra banda i que el soroll eclesiàstic no ens deixi escoltar la vida dels cristians. La crítica a la jerarquia o l’ensabonada cega ens la posen fàcil, però també és el més fàcil. I la mostra, quan ens donen carta blanca a internet.

Aquests mateixos dies, quan tancava l’editorial de Foc Nou, el text em va sortir a raig: la carrega cardenalicia de l’acte de Madrid, la condemna del llibre de Pagola, la condemna del llibre de Vigil, la crítica als pastorets de TV3... Una darrera l’altra. I, per tant, em disculpo perquè al subscriptor que em va enviar la carta no li agradarà l’editorial quan rebi la revista. I probablement tampoc li interessin gaire els temes d’aquest bloc.

Crec que una cosa no treu l’altre, però està bé que de tant en tant algú et recordi que el que cal és construir. Un capellà que li van fer una mala jugada m’ho deia fa uns dies: “No entenc aquesta Església caïnita”, on l’important és carregar-se a l’altre.

dijous, 3 de gener de 2008

Cada vegada hi ha més cristians gràcies a Rouco


M’esperava uns dies de descans del bloc durant el Nadal, però l’acte de diumenge passat a Madrid... Jo també crec que va ser un acte de campanya electoral, però de cara a les eleccions que aquesta primavera s’han de fer per renovar la cúpula de la Conferència Episcopal Espanyola. Un cop els bisbes estan convençuts que hi ha campanya orquestrada per expulsar als catòlics de la vida pública i destruir la família cristiana, quin millor candidat a presidir els bisbes que aquell qui es capaç de treure dos milions de catòlics al carrer?

No entenc com es poden arribar a manipular tant les coses. Començant per posar dos milions de persones allà on només n’hi caben 200.000. O dir que s’amenaça un model de família perquè se’n reconeguin d’altres. El cristianisme té una gran model per a proposar a les famílies; pocs dies abans de l’acte ho explicava un laic, casat i socialista en aquest article. L’Església continua tenint una gran capacitat de convocatòria i poques entitats mobilitzen tanta gent. Així, perquè tenint bones cartes s’ha de jugar a l’enfrontament? De fet, moltes diòcesis europees tenen celebracions familiars d’aquest estil, que serveixen per acostar les famílies a l’Església, no per allunyar-les, ni per dividir els catòlics.

Treiem-ne una cosa positiva. M’ha sorprès aquests dies escoltar en comentaris i tertúlies a gent de la qual desconeixia les seves creences que públicament diu: “Jo sóc cristià però no m’identifico amb aquesta part de la jerarquia”. Quedem-nos en la primera part de la frase. Almenys, gràcies a Rouco, García-Gasco i companyia, descobreixo que hi ha cristians on em pensava que no n’hi havia.