dilluns, 29 d’octubre de 2007

Tenim un home menys a Roma

Amb Martínez Sistach cardenal l'església catalana té un home amb més pes a Roma, però avui llegeixo que n’hem perdut un altre. No era català, era menorquí, però coneixia perfectament i amb afecte la realitat de l’Església a Catalunya.

El març del 2005 Miquel Huguet va substituir Vicente Juan com a responsable de Secció Espanyola de la Secretaria d’Estat. El lloc és important perquè per la seva taula passen oficialment tots els afers que afecten a l’Església a Espanya i, per tant, a Catalunya. Per exemple, és qui pot insinuar o evitar que el papa en un discurs faci una velada referència favorable al transvasament de l’Ebre com va passar en l’etapa de Vicente Juan. El 2005 amb aquest canvi hi vam sortir guanyant, tot i que Juan va acabar de bisbe d’Eivissa, coneguda per ser una diòcesi de pas. Però ara hi tornem a sortir perdent. Llegeixo a Vida Nueva que Miquel Huguet ha estat rellevat per l’andalús Fernando Chica, que prové de la missió diplomàtica de la Santa Seu a l’Oficina de les Nacions Unides de Ginebra i que abans havia estat a la nunciatura de Colòmbia.

El nomenament es va fer públic al juny i, d’entrada, no pinta molt bé.

divendres, 26 d’octubre de 2007

El periodista ha de ser una persona honesta


Dijous vaig anar a la primera sessió d’un seminari sobre “Periodisme: veritat, llibertat, cultura” organitzat per la Fundació Joan Maragall. M’hi vaig apuntar per devoció professional a Lluís Foix, que a més és bona persona. Un seminari serveix per pensar, i en aquest cas per pensar sobre un ofici que té una gran rellevància pública. Per això, em permeto apuntar desordenadament algunes idees que van sortir al seminari i que em semblen interessants.

-El periodisme és una pota del sistema democràtic, encara que no figura com a tal en cap tractat constitucional. Ho il·lustra la frase “Prefereixo diaris sense governs, que governs sense diaris”

-Els països on la llibertat de premsa ha estat vigent durant més temps són els que més han progressat.

-La tradició del nostre país es fer fora la gent que no pensa com nosaltres. A llarg de la història hem expulsat 3,5 milions de persones de la península.

-La paràbola que més impactava a Pau VI era la del blat i el jull (Mt, 13): el món no serà mai perfecte i sempre s’haurà de conviure amb el jull.

-Tenim en marxa una revolució de la comunicació que ningú controla.

-El periodisme actual és com estol d’estornells: van a un arbre, fan caure quatre fulles, en mengen tot el fruit, i quan s’acaba van cap a un altre arbre. La gent necessita menjar coses cada dia i coses diferents.

-El tractament d’algunes notícies pot portar al populisme, i el populisme porta al totalitarisme.

-Quan els mitjans han de millor els resultats del compte d’explotació retallen el pressupost de redacció. Ara s’han de fer més coses, més ràpid, i gastant menys.

-La precarietat laboral del món periodístic repercuteix en la qualitat informativa.

-El periodisme ha d’explicar el què passa, i no pensant amb les conseqüències d’explicar el què passa.

-El periodisme ha d’estar separat del poder perquè sinó es converteix en una corretja de transmissió del poder.

-El periodista ha de ser modest, perquè la societat canvia i els seus pressupòsits no són vàlids indefinidament.

-El periodista ha ser una persona honesta.

Es podria afegir que també hi ajuda que siguin persones honestes els editors i directius. I els lectors.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Avui no tinc 'post'



Havia pensat publicar avui una breu però significativa xafarderia que m’havien explicat sobre el llibre del papa en català i que feia quedar malament al Vaticà. Era una bona font però en no veure-ho clar ho confirmo amb una persona que segur que ho sap. M’ho nega i em dóna els detalls que ho desmenteixen. Total, que avui m’he quedat sense post, però sense enredar a ningú. Potser altres vegades per error he publicat coses que no són, però aquesta me l’he estalviat. És millor fer les coses així, perquè la temptació de publicar tot allò que diuen és constant, sobretot si et permet portar l’aigua al teu molí.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Les magranes del pare Claret




Portar els fills a una escola religiosa té això. A poc a poc et van acomboiant cap a la devoció al seu sant fundador. De fet, una de les primeres coses que recordo que va explicar la meva filla quan va entrar al col·legi és que la seva escola “l’havia fet sant Antoni Maria Claret”, al qui ja m’imaginava jo posant un totxo damunt de l’altre.

El cas és que aquestes coses van calant i diumenge, que volíem passar el dia a fora de Barcelona, vam decidir anar amb la família a conèixer Sallent, vila natal del pare Claret. Aquest dimecres fa 200 anys del seu naixement i per això aquest diumenge s’iniciaven els actes del bicentenari amb una missa a Sallent. Aquí trobareu els detalls de l’Any Claret i dels actes.

Com que anava de pare de família i no de periodista no us puc donar gaires detalls de la cerimònia presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova. A més, em vaig deixar la càmera a casa. Però primer cal dir que feia temps que no veia una església tant plena ni tant religiós junt, i en aquest cas vingut de tot el món per la celebració. Que la celebració va ser d’una gran dignitat i solemnitat (per cert, sense cap necessitat d’utilitzar el llatí ni cap ritual antic perquè fos realment celebrada amb profunditat) i només al final em vaig adonar que havia durat dues hores. Una homilia del Superior General dels Missioners Claretians, Josep Maria Abella, que va recollir i actualitzar molt bé la trajectòria del pare Claret. I un final entranyable amb les paraules de l’actual bisbe de Santiago de Cuba, successor episcopal del pare Claret, que va venir expressament a Sallent per l’obertura del bicentenari.

Per arrodonir aquest diumenge tan claretià, vam decidir dinar camí de l’ermita de Fussimanya, fent el que en diuen la ruta del pare Claret. Arribats a la ermita de Sant Martí, vam parar a menjar els entrepans. Vam tenir la sort de trobar al costat de l’ermita dos magraners carregats de magranes. N’hi va haver per postres i per emportar-se a casa i preparar-les en sucre (són les de la foto). Vaig pensar que potser el pare Claret, de petit, també havia pogut tastar aquelles magranes. Igual que, fent balanç de les activitats del dia, vaig pensar com de clàssic hom podria arribar a ser. Qui m’ho havia de dir.

divendres, 19 d’octubre de 2007

A qui l'importen els cardenals


Evidentment, el dijous a la redacció de Foc Nou el centre dels comentaris era el nomenament de Martinez Sistach com a cardenal. Hi ha quatre arguments que em criden l’atenció.

El primer de la Roser Bofill, l’editora de Foc Nou. Ve a dir que perquè tanta història si “a l’Església no n’hi hauria d’haver de cardenals. Uns senyors que s’escullen els uns als altres”. Certament té raó. El sistema d’elecció papal per cooptació s’hauria de millorar. Però també comentem que si el sistema és el que és, millor tenir un cardenal a dintre que a fora. També és curiós que l’elecció del papa a través del vot dels cardenals no deixa de ser el primer sistema electoral per elegir un cap d’estat implantat a Europa després de l’època clàssica. Encara que també hi ha hagut papes que han tingut fils, com que la successió dinàstica en el papat és impossible no queda més remei que escollir el successor de Pere per votació. La pregunta és si l’ideal és que el cens electoral es redueixi al col·legi cardenalici.

Després comentem amb l’Anna Roig, la redactora de Foc Nou, una impressió compartida. Casualment dimecres a la nit els dos teníem una reunió amb gent de missa més aviat jove. A les nou de la nit a la meva reunió cap dels assistents sabia que havien fet Sistach cardenal. A la de l’Anna també n’hi havia dos que tampoc ho sabien. La lliçó és que coses que alguns ens semblen tan rellevants, a molts cristians ni els aporta res ni els sembla important per la seva vida cristiana.

I comentem amb en Joaquim Gomis, la veu més lúcida de la revista, el nomenament de València. S’entén l’argument del premi a García Gasco per l’estada del papa a València. Però coincidim en que és un argument massa dèbil i que tampoc n’hi ha cap altre (com per exemple, que és un contrapès a Barcelona) que ho expliqui gaire. Els designis del papa i dels qui l’aconsellen són veritablement inescrutables.

Després, en una trucada per demanar un article sobre els nous cardenals em contesten que tampoc n’hi ha per tant. A Barcelona tocava un cardenal però qui de veritat influeix en el Vaticà són els grups organitzats. Un cardenal sol no fa res. Hi estic d’acord. També hi ha cardenals de primera i de segona.

No sé si per refermar aquesta teoria quan acabo d’escriure això m’arriba el “parte” diari del Vaticà on explica que aquest divendres el papa ha rebut en audiència privada el cardenal Ricard Maria Carles. És a dir, en les audiències més buscades, les de porta tancada amb un cara a cara amb el papa. Serà interessant veure si hi ha anat a acomiadar-se o a demanar alguna cosa.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Els mitjans de comunicació no fan cardenals



Així ho ha dit aquest matí de dimecres l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach en la roda de premsa convocada una hora després que es fes pública la seva designació com a cardenal. Quan li han preguntat sobre els rumors i notícies que ja el situaven com a cardenal, ha contestat que si bé els mitjans de comunicació són molt importants no poden fer cardenals. Podeu escoltar-ho en aquests els tres talls que he recollit de la roda de premsa. En el primer tall hem intentar estirar-li si amb més feina a Roma ara caldrà fer canvis en el govern de la diòcesi (per exemple, amb nous auxiliars) però no n’ha dit res.

Doncs certament, és això, el papa és el qui fa cardenals. Amb tot el que s'ha dit a favor i en contra de Sistach, el papa ha acabat fent el que ha volgut. I per això hi ha sorpreses. De les places disponibles de cardenals electors no ha fet tots els nomenaments que correspondrien als càrrecs de la cúria. Alhora, tot i que és d’esperar que el col·legi cardenalici es vagi internacionalitzant, ha mantingut l’equilibri entre Europa (5) i la resta del món (6), fins i tot més desproporcionat a favor d’Europa que en l’anterior consistori. I, finalment, a Europa escull una gran capital, Paris; la catòlica Irlanda que només tenia dos cardenals jubilats; l’arquebisbe de Gènova que també és president de la Conferència Episcopal Italiana; i dos a Espanya on ja hi ha tres cardenals més en actiu.

Per tant, és clar que el papa ha fet cardenal a qui li ha semblat bé, valorant equilibris territorials, però sense que aquests siguin determinants. I entre aquests cardenals l’arquebisbe de Barcelona i el de València, que de camí a la jubilació sembla clar que és més un agraïment per l’acollida de la Trobada Mundial de les Famílies l’any passat. I, potser això vol dir que Martínez Sistach a Roma està més ben considerat del que ens pensàvem.

En tot cas, el nomenament de Sistach és motiu d’alegria. Pels qui no els suporten perquè el veuran menys per Barcelona. Pels seus amics perquè és un reconeixement personal. I per tots perquè és un reconeixement a Barcelona i, per extensió, a que aquesta diòcesi representa alguna cosa més que els seus 2,6 milions d’habitants. És a dir, que l’Església a Catalunya torna a tenir veu pròpia en el consistori.

I aquí es poden recordar quatre coses.

La primera és que, en el seu moment, el cardenal Jubany i després el cardenal Carles van ser capaços de dibuixar el panorama episcopal de les diòcesis catalanes que els va semblar més convenient. És de preveure que ara podrà passar el mateix.

Dos, que tothom parla de Sistach com a catalanista moderat. S’ha de recordar que a l’Església moderat vol dir que es tira cap al centre, centre, el més al centre possible i mai derrapant cap a l’esquerra. I s’ha de recordar que si d’una cosa no es pot acusar a Sistach és de polític o de politiquejar: sempre ha estat un home molt més eclesiàstic que polític.

Tres, que el Vaticà mai abandona el seus. Poden tolerar moltes coses, però mai que es carreguin un dels seus. I Sistach, ja ho és.

I, quatre, que a Roma un cardenal no ha trucar a la porta abans d’entrar. I, això, si més no, facilita molt les coses.

Que no ens agradarà tot el que faci o promogui el Cardenal Sistach? Segur que no. Però no estarem pitjor que ara. I, digueu-me il·lús, però jo amb això ja estic content. Doncs si, mira. Avui estic molt content.


Fet

Doncs està fet. Lluís Martínez Sistach, cardenal. Me'n vaig al bisbat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Episodis diocesans



Reprodueixo una conversa mantinguda fa uns dies amb un grup espontani de quatre o cinc persones. La matriu de la conversa és real, però hi afegeixo la distorsió de la meva memòria, una mica de literatura perquè sigui comprensible, el respecte a la privacitat de la conversa, i força collita pròpia per fer-m'ho venir bé.

-Ara quants seminaris hi ha Catalunya?

-Cada diòcesi té el seu seminari amb el seu rector, però s’agrupen en quatre seus. El de Barcelona, que acull els seminaristes de Sant Feliu; l’Interdiocesà, amb Tarragona, Girona, Solsona, Vic i Urgell i aquest curs s’hi ha reincorporat Lleida; el de Tortosa; i des del curs passat el nou seminari de Terrassa.

-Que tot i ser quatre seus diferents, tots estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya de Barcelona, menys els de Tortosa.

-L’ideal seria un únic seminari interdiocesà per a totes les diòcesis amb seu Catalunya, però quan es va crear, seguint una recomanació d'una visita ad Limina el doctor Jubany no va voler. I ara tampoc ho volen.

-De fet, després de la davallada dels anys 80 el nombre de seminaristes s’ha mantingut constant i no hi ha hagut un canvi que demani reestructurar els seminaris.

-Però diuen que el Seminari de Terrassa va molt bé.

-Ja en tinc prou de què això es vagi repetint. Això no es pot dir. Tots els que van dient que el Seminari de Terrassa va tan bé és perquè el què volen dir és que els altres seminaris van malament. El Seminari de Terrassa va bé, és clar. Igual de bé que els altres seminaris de Catalunya.

-Aquí tenim un concepte erroni. Diuen si els seminaris van bé pel nombre de seminaristes. I això depèn de molts factors socials i religiosos i no només del seminari.

-A més, per valorar un seminari des del punt de vista quantitatiu, caldria fer el recompte al cap de deu o quinze anys: veure quants s’han ordenat i quants continuen. Això és el que dirà si s’ha fet un bon discerniment de les vocacions i una bona formació. I el mateix per valorar el perfil sacerdotal que surt de cada seminari.

-Tot aquest tema de si els seminari va bé o malament és una cosa que surt només pel conflicte que teniu a Barcelona i la resta de diòcesis no hi tenim res a veure.

-Quin conflicte?

-Les baralles que tenen els capellans de Barcelona.

-Doncs això tampoc es pot dir. No es pot dir que a Barcelona tinguem un conflicte.

-N’hi ha que es queixen.

-De capellans ressentits perquè no els han donat el que ambicionaven n’hi ha totes les diòcesis. Parlar de conflicte es explicar el món al revés

-Aquí quan hi ha hagut conflictes de veritat ha estat quan es recollien firmes a favor i en contra del cardenal Carles, quan 30 dels 42 arxiprestos signaven una carta contra la gestió diocesana, quan dimitien els càrrecs de la cúria, quan 229 capellans feien un document contra el nomenament d’un auxiliar, quan l’arquebisbe deia que els qui el criticaven eren protestants, quan els rectors del seminari duraven quatre dies i quan es purgaven els tertulians de Ràdio Estel que no eren afins al règim.

-Quan torni a passar això potser si que podrem parlar de conflicte.

-I tampoc és que amb tot això s’aconseguís omplir el seminari.

-I alguns són els que ara es queixen.

-Doncs no en parlem més.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

'Foc Nou' i el cristianisme a Frankfurt



Mirant l’espectacle inaugural que va obrir la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt em vaig adonar que certament no es pot explicar la cultura catalana sense les referències religioses. L’espectacle era un recull de la creació literària catalana dels darrers vuit segles i, tot i que no era el seu objectiu, es va donar el relleu que correspon a aquesta realitat.

De fet, ens passa que el primer text que conservem escrit en llengua catalana són precisament unes homilies del segle XIII, que l’editorial que sembla que és la més antiga d’Europa és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, o que la Renaixença del segle XIX no s’entén sense un capellà com Verdaguer.

Aquest és motiu suficient perquè coincidint amb la Fira de Frankfurt dediquéssim un monogràfic de Foc Nou al llibre, la cultura i la religió a Catalunya. Ens vam acollir a un projecte de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) que proposava a les revistes associades editar un número sobre algun aspecte relacionat amb el llibre. La vintena de revistes que ens hem apuntat al projecte estem presents en els estands de la Fira i en l’acte que ha organitzat l’APPEC a Frankfurt. Per això, la revista s’ha editat amb uns abstracts en anglès.

La gràcia del tema és que més enllà de la gloriosa història, el número també recull la situació de l’edició religiosa a Catalunya avui que, sense l’euforia postconciliar, continua ben viva. De fet, probablement el mercat religiós no pateix uns mals diferents que els de la resta del mercat editorial: que es llegeix poc o que el què es ven més no és sempre el millor. De la mateixa manera, destaca el relleu i projecció de, per exemple, els autors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, per rematar aquest atac de cofoisme, puc afegir que estic satisfet del conjunt de número, perquè és un exemplar que serveix de referència per presentar-se al món.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Carrera és un crack



Quan vaig acabar de llegir el document, vaig reunir la meva família, vam convidar un parell de veïns i vam fer una “ola” al menjador de casa en homenatge al bisbe Joan Carrera. Exagero, però quan me’l trobi li faré una reverència.

Se’m va passar l’acte d’inici de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes de dilluns passat amb la lliçó inaugural del bisbe auxiliar de Barcelona. Però de seguida em va arribar la bona impressió que havia causat la ponència. Altres ja se n’ha fet ressò, com La Vanguardia aquest diumenge.

Carrera va fer una defensa amb totes les lletres de la generació que va aplicar el concili Vaticà II. Una defensa de l’experiència catalana però que es pot aplicar arreu. El text argumenta el què va aportar de positiu a l’Església els canvis dels anys 60: va clarificar les idees i el lloc que ha d’ocupar l’Església a la societat, va representar una alenada de llibertat en un país sotmès a la dictadura, va recollir un anhel de reconciliació, i va suposar un retorn a les fonts evangèliques.

Així, Carrera conclou que “és fàcil que els més joves se sobrevalorin, atribueixin els mals d’avui a defectes dels qui els han precedit i, fins i tot, culpabilitzin de la descristianització allò que justament ha evitat que esdevingués més radical”. O sigui, que sense el Concili estaríem molt pitjor.

Això no vol dir que Carrera s’estalviï l’autocrítica, que ja ha fet altres vegades, com la manca de pedagogia amb la que es van fer alguns canvis, el refús a la religiositat popular o l’excessiva submissió a les visions mundanes a l’hora d’interpretar l’Evangeli. Però també recorda que “s’ha produït un cercle viciós: gent poc amiga del Concili han aprofitat algunes desviacions postconciliars per a justificar-se; i aleshores, molts dels seus entusiastes han temut que l’autocrítica del post-Concili fos aprofitada pels qui, en realitat, no acceptaven el Concili.”

El text no és molt llarg, però és un d’aquells típics documents que queda per llegir per un després que no arriba mai. Per això, poso aquí una llarga cita que no us podeu morir sense haver llegit. És el fragment on Carrera destaca l’herència del Vaticà II que cal valorar i assumir. És especialment interessant la seva lectura sobre la singularitat de l’Església a Catalunya.

Joan Carrera:

a) Capacitat de comprensió i d’acolliment. Els anys 60 i 70 van ser els d’una arribada massiva, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència, d’immigrants d’arreu d’Espanya. Això va comportar el desbordament dels quadres parroquials. Aparegueren barris nous, amb un elevat component de barraquisme. Els nouvinguts trobaven tot seguit ocupació, però res més: ni habitatge, ni escoles, ni assistència mèdica adequada... La creació, en successives etapes, de parròquies noves va ser l’única presència de la societat catalana en aquella nova realitat: assistència de tot tipus, presència de les primeres assistents socials, cooperatives d’habitatges... Amb la nova situació social, apareixia un canvi de mentalitat: noves formes d’expressió religiosa i cultural, nous comportaments morals com a conseqüència d’haver trencat els controls socials i passat a l’anonimat. El clergat jove de l’època, trencant la rigidesa en la qual havia estat format, va saber encarnar-se en la nova situació.

b) Opció per la pobresa evangèlica i pels pobres. Totes dues juntes, és a dir, pobresa testimonial. Pobresa com a signe de fidelitat a Jesús. Pobresa com a resposta a un estat d’opinió popular que ens troba falsos en aquest decisiu, i encara més ens hi trobava en aquella societat de rendes tan baixes. La presència entre els pobres ens salvava d’un concepte tan elaborat de pobresa d’esperit que la fa impossible de reconèixer als ulls de la gent. Va haver-hi un moment de gràcia en el nostre clergat en que es va invertir la tradició de preferència per les parròquies situades en les zones benestants: tots els joves aspiraven a anar a les barriades. Cal situar en aquest context positiu un conjunt de formes de viure que, amb el pas del temps, ha calgut avaluar més matisadament i alliberar d’exageracions en alguns punts: la simplificació dels ornaments i objectes litúrgics, el treball civil dels preveres, la forma de vestir... Però, en qualsevol cas, seria regressiu el retorn a estils de vida acomodada i la pèrdua de la dimensió profètica del nostre ministeri.

c) El compromís amb la causa de la justícia i de la llibertat. La democràcia no ens va arribar, a l’Estat espanyol, fins més de deu anys després del Vaticà II. Això vol dir que temes com la llibertat religiosa, o l’obertura a la modernitat que ens portava la Gaudium et Spes, fàcilment fregaven la il·legalitat. I això coincidia, encara, amb una nova sensibilitat popular que, sobretot entre el 65 i el 75, apuntava cap al canvi polític. Molts sacerdots van entendre, aleshores, que no podien anunciar la doctrina social de l’Església sense acompanyar-la amb una acció conseqüent. Així la defensa dels drets humans, la solidaritat amb els represaliats, l’obertura dels edificis eclesials per a l’exercici del dret de reunió... van portar un gran nombre de pastors a un seguit d’accions difícils, arriscades i generoses.

Per a copsar-ne tot el sentit, cal recordar el passat del qual veníem. Mai no oblidaré una trobada de reflexió entre un nombre reduït de preveres i de militants comunistes, en la qual vam arribar, després de parlar llargament amb el cor a la mà, a aquesta senzilla conclusió: els nostres pares van fer la guerra i es mataven entre ells... nosaltres dialogarem sempre i conviurem. Tot allò no ha estat prou reconegut socialment, menys encara eclesialment... El que més dol és veure-ho comentat amb displicència, algunes vegades, per gent jove mancada de memòria històrica.

d) L’encarnació en la realitat catalana. En evocar els més albiradors valors de l’herència que el nostre presbiteri ha rebut de la tradició anterior, no podia deixar d’esmentar aquest. En primer lloc, per la seva importància. En segon lloc, perquè molts avui l’ataquen matusserament des de la passió i la ignorància. En efecte, no és difícil de trobar, en aquests última anys, enmig dels debats polítics, el que certs sectors d’opinió titllen de nacionalisme de l’Església, dels catòlics o, molt especialment, del clergat... de Catalunya. Es tracta d’una nova versió de velles rancúnies. Un pretès nacionalisme que vinculen, a més, a problemes pastorals com la secularització, la descristianització o la manca de vocacions religioses i al ministeri ordenat... fenòmens, per cert, que, dissortadament, cada dia que passa es fan més presents arreu d’Espanya. Per a aquests obstinats denunciadors de la brossa del nostre ull, que troben ressò fàcil en diaris i programes radiofònics de gran difusió, tots els mals serien fruit de la bèstia negra del nacionalisme. I això, naturalment, sense qüestionar-se mai sobre si aquest fantasma que tan els intranquil·litza podria ser simple mecanisme de defensa contra un nacionalisme agressiu, de signe contrari, molt més real i operatiu... Doncs bé, tot això són distorsions de la veritat, sovint calumnioses. La sòlida tradició de fidelitat del clergat català al seu poble neix d’una actitud netament pastoral, arrelada en la més autèntica tradició de l’Església. Venim, per a no anar més lluny, del mestratge del bisbe Torras i Bages –on, per cert, no apareix mai el mot nacionalisme– el qual es proposava, bàsicament, dos objectius. El primer, inserir l’Evangeli en la Catalunya real, evitant un procés de substitució que operaria en fals, sobre una superestructura oficial, la fabricada pels dissenyadors d’unitats polítiques uniformes, fills de la revolució francesa. En el fons de la doctrina torrasiana, bategava una demanda de catolicitat: que tothom pogués sentir proclamar, des de la pròpia identitat, les grandeses de Déu (Cf. Ac 2, 11). El segon objectiu era paral·lel al del seu contemporani el papa Lleó XIII: si aquest, amb la Rerum novarum (1891 ), pretenia que els catòlics entressin en el gran moviment de transformació social del seu temps i n’esdevinguessin llevat, Torras i Bages, amb La Tradició Catalana (1892) animava els catòlics catalans a fer-se presents, com sal i llavor, en el gran moviment de la Renaixença. A partir d’aquí es produí un gran procés d’inculturació de la fe en la realitat catalana renaixent. No cal dir que al llarg d’una història tan accidentada com la nostra, ha calgut respondre a reptes molt diversos i que això ha propiciat un ventall de capteniments fins a un cert punt heterogenis: no sempre tothom ha encerat el punt just. Però, fins avui, l’encarnació pastoral en la realitat catalana ha estat un valor del nostre clergat, sostingut enmig de moltes dificultats. Una etapa especialment dura va ser la de la immigració massiva dels anys 50, 60 i 70. Els nostres barris vells es densificaven i en sorgien de nous. Qui va assumir, aleshores, les parròquies de nova creació amb les famílies d’Andalusia, d’Extremadura o de Castella que hi arribaven? Els sacerdots que s’havien acomodat a les exigències del nou Règim, s’avenien a la prohibició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i es passaven al castellà en la predicació a feligresies catalanes? No. A les parròquies noves hi van anar, primer, pastors a l’estil de mossèn Joan Cortines, o mossèn Amadeu Oller o mossèn Joan Bonet, per esmentar només tres noms entre molts, i, després, un seguit de preveres joves amb fama de catalanistes. Són coses que cal no oblidar. En aquells temps alguns suggerien: no caldria crear un servei diocesà per a immigrats? La resposta va ser una altra: una pastoral ordinària integradora, uns consells pastorals integrats, de vegades en la seva totalitat, per immigrants, uns moviments apostòlics obrers que comptaven amb immigrants en els seus quadres dirigents.

divendres, 5 d’octubre de 2007

Una setmana i un dia de la trobada de blocaires

Blocsfera Cristiana

Per altres coses, m’ha anat passant fer una valoració de la trobada de blocaires cristians. Però, avui, com que ja l’ha fet l’Eloi Aran, m'estalvio la feina. A més, ja em va tocar parlar-ne al programa Església Viva del bisbat de Girona que s’emet a les emissores locals, a la COPE Girona i a Ràdio Estel. [mp3]

Només comentar quatre dades d’una radiografia aproximada de l’estat de la blocsfera que vaig preparar per la trobada. Avui ja no val, perquè aquesta setmana hem incorporat vuit blocs d’Església Plural i en tenim pendents d’incorporar-ne un parell més. En tot cas, les dos dades que es poden comentar és que entre tots els blocs acumulen unes 50.000 visites al mes, 10.000 de les quals passen pel portal de la Blocsfera Cristiana, que pel trànsit a internet en català no està malament. I, el més important, que entre tots els blocs s’està produint una mitjana de 400 articles al mes. Això li dóna ja categoria i diversitat comparable a qualsevol publicació cristiana.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Les parròquies i els signes dels temps


Vaig arribar tard i per tant no tinc molta cosa a dir, però dimecres si que vaig poder escoltar el final de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya que va fer l’historiador Josep Maria Martí Bonet sobre les parròquies. En les conclusions orals va recollir el que també diu l’edició escrita:

“[Al segle V] en irrompre noves gents –denominades gots o bàrbars- en la geografia romana i especialment a les ciutats, els nadius (ja cristianitzats) es trobaven molt insegurs; per això van haver de refugiar-se a les localitats rurals i als castells. Calia doncs, que en aquests nous centres rurals les autoritats eclesiàstiques diocesanes (o el mateix bisbe) seguissin una nova estratagema per a continuar l’evangelització (...) Aquesta, i no altra, és la causa –segons la nostra opinió- de l’origen de les parròquies, ben diferenciades de les catedrals. La parròquia és una institució típicament eclesiàstica que procedeix de la mateixa Església i manifesta la seva gran generositat i amor a la Providència i a la clara indicació de la voluntat de Déu en la interpretació dels signes providencials dels temps. S’ha d’atribuir als bisbes una major dosis de l’esmentada generositat, ja que en aquesta creació el bisbe va perdre notables parcel·les de poder. Això també ens ensenya a tots els integrants de l’Església –especialment als bisbes i als sacerdots- a qui ens ha estat regalat de poder viure al segle XXI, que hauríem d’estar molts més oberts als signes dels temps”.

A la versió escrita ho també ho diu, encara que no tan explícitament com ho va formular oralment: que no podem eliminar parròquies perquè faltin capellans; que cal demanar i promoure vocacions; que el sacerdoci és un ministeri insubstituïble; però que els signes dels temps ens porten a impulsar noves formulacions en l’administració de les parròquies “on hauria de valorar-se de nou la missió dels diaques permanents i el gran paper que tenen els seglars ben formats, ja siguin homes o dones”.

És una típica conclusió d’un historiador, que comprova sovint com el pas del temps fa canviar coses que en altres moments de la història semblaven perennes.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Però serà Sistach cardenal?

Dimecres, inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Demà ho comento, perquè evidentment els comentaris més interessants compartits al pica-pica són sobre La Vanguardia d’ahir. L’arquebisbe Martínez Sistach n’hi n’ha dit res, ni n’ha de dir res. És com s'ha de fer.

Però sembla ben clar que:

A favor:

1.-Si Enric Juliana diu que Sistach pot ser cardenal és perquè algun motiu/font deu tenir per tirar-se a la piscina.

2.-El Juliana no és infal·lible però tampoc és un aprenent de periodista que no sap el què es fa.

En contra:

1.-L’article del Juliana no argumenta res que no sabéssim.

2.-Les fonts sempre són interessades.

Amb tot això, es pot concloure que estem igual que abans, o sigui, al 50 per cent de possibilitats. Si hi ha sort, entra: es valora Barcelona com a capital Europea, a Roma Martínez Sistach té els seus amics i reconeixements, es té present el perfil propi de l’Església catalana... Si no hi ha sort, no entra: hi ha molta llista d’espera, nous càrrec de cúria, els cardenals es van repartint per tot el món i a Espanya ja n’hi ha tres en actiu, potser el 2008...

En tot cas, és una incògnita que s’hauria d’aclarir durant el mes d’octubre si hi ha consistori al novembre, ja que el desembre no sembla un bon mes per fer-ho. Per això, a mesura que passin els dies s’intensificaran les notícies com la de La Vanguardia, però saber-ho del cert, després de Déu, ara només ho sap el papa, i si és que ja ho té clar.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Setmana Inaugural a Barcelona



Aquest dimarts comença la setmana d’actes inaugurals a Barcelona dels cursos acadèmics de la facultat i centres d’estudi catòlics. Tots es fan a l’Aula Magna del Seminari. Ens ho explicava a bastament el Full Dominical de l’anterior setmana. La veritat és que cadascú inaugura amb qui vol. He recuperat el mateix suplement dominical de l’any passat. Mai més cert allò de digue'm amb qui vas, i et diré qui ets.

L’acte més rellevant, on acostumen a anar tots els bisbes, és la inauguració conjunta de la Facultat de Teologia de Catalunya i dels cursos de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut de Teologia Fonamental i la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Aquest any fa la lliçó inaugural el doctor Martí Bonet -l’historiador que sap més sobre de la diòcesi- parlant de la parròquia (Dimecres, 3 d’octubre, a les 11,15h). L’any passat va ser Antoni Bosch Veciana, savi de la filosofia.

La lliçó inaugural de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses) la farà el monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre les darrers investigacions als Arxius Secrets Vaticans sobre la Guerra Civil (Dimarts, 9 d’octubre, a les 19 h). L’any passat va ser Joan Rigol parlant de Maritain.

I, finalment, la setmana vinent s’obre el curs de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona. El ponent és José María Alsina, rector de la Universitat Abat Oliba CEU, que parlarà del martiri (Dimecres, 10 d’octubre, a les 19h). L’any passat va ser Josep Miró i Ardèvol parlant del declivi i l’esperança de la dimensió espiritual de Catalunya.

Tots els actes els presideix l’arquebisbe Martínez Sistach. Podrà comprovar, un cop més, que a Barcelona hi ha gent de tots colors.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Alta política



Dins de la secció de meravelles dels meus fills, un nou lliurament. Aquest cap de setmana vèiem per la tele les declaracions d’un polític darrera l’altre sobre la proposta d’Ibarretxe. I la pregunta de la filla gran va ser: “Pare, perquè criden?” Si, certament, es pot convèncer de la bondat o el malefici de qualsevol proposta sense haver de cridar.