dijous, 8 de març del 2007

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

1 comentari:

Pauper maestus ha dit...

http://blogs.periodistadigital.com/laciguena.php/2007/03/09/grave_peligro_en_la_archidiocesis_de_bar?blog=233&c=1&page=1&more=1&title=grave_peligro_en_la_archidiocesis_de_bar&tb=1&pb=1&disp=single

Grave peligro en la archidiócesis de Barcelona.

Fuentes bien informadas en Roma y Barcelona me comunican el tercer y último intento del arzobispo de la ciudad condal, Martínez, Sistach para los amigos, que estaría a punto de obtener de Roma un inminente nombramiento de dos auxiliares.

El intento es pertinaz,pues no se trata de nombres nuevos,sino de una depuración y criba de las dos listas ya anteriormente presentadas y por dos veces rechazadas. En esta ocasión irían los sacerdotes José María Turull Garriga y Salvador Bacardit Figols. Y también se me dice que en Roma, aburridos de tanta insistencia, están por darle gusto al arzobispo y librarse ya de tanta queja por no hacerle caso.

Turull es el retoño heredero de los sectores más progresistas de Barcelona. Directamente catapultado por los sectores de la Unión Sacerdotal con 40 años recien cumplidos es actualmente Rector del Seminario diocesano,uno de los seminarios proporcionalmente más vacios de España, de linea amorfa e inconsistente,con una clara y decidida apuesta hacia aquella Pastoral Vocacional que tantas veces mostró su fracaso y que tanta indiferencia produce entre los jovenes vocacionados de Barcelona,que empiezan a marchar de nuevo a Seminarios fuera de la diócesis de Martínez e incluso de Cataluña, donde la formación sacerdotal sea teológica y espiritualmente más sólida y en linea de romanidad.Su carrera tiene escandalosos barnices meteóricos,pues a la llegada de Martinez, Sistach para los amigos, la izquierda eclesial lo situó en apenas un año,de párroco de una importante parroquia del centro de la ciudad a la Vicaria Episcopal y de allí al Rectorado del Seminario. Protegido del teólogo Rovira Belloso,con su doctorado en Teología suspendido en Roma por dificultades doctrinales escatológicas acerca de su interpretación de la Parusía mesiánica. Su figura representa el exito del abordaje de los sectores progresistas de Barcelona al episcopado con apenas una decada de experiencia ministerial.

Bacardit,que cumplirá este año los 55 años,es el otro ascenso meteórico. Sin curriculum teológico alguno,despues de una estancia en Chile de 9 años,en tareas de formación de sacerdotes en la diócesis de Copiapó,regresó a Barcelona donde Carles lo situó en el Seminario como formador gracias a las gestiones de su compañero de curso José María Domingo. Allí desarrolló una nefasta tarea de control de los seminaristas más conservadores amparado por el entonces rector Vives,actual obispo de Seo de Urgel. Hombre de camuflaje,ambivalente y ultranacionalista fue el submarino que enterneció con su rostro a Carles que bajo presiones y tras su marcha del Seminario lo situó como responsable en los sectores de Acción Social y Cáritas Diocesana.Protagonista y ejecutor en ambos espacios de una de las mayores crisis de esas instituciones. Actual Vicario Episcopal,su linea pastoral e ideológica muestra preocupantes rasgos que comprometerian definitivamente el futuro de la Iglesia en Cataluña.

Turull y Bacardit,Bacardit y Turull son los mascarones de proa de la última tentativa de Sistach para obtener Auxiliares en Barcelona,no tanto porque los necesite y dependa de ellos,sino porque son la casi única y exigente reclamación que le hacen al Arzobispo los sectores progresistas que lo llevaron al poder asegurandole un callado y "pacifico" final de pontificado.

Con este inminente nombramiento el futuro de un renacimiento de la Iglesia en Cataluña se encontraría gravemente hipotecado por espacio de más de 30 años. Los sectores más moderados así como los más conservadores manifestaron no solo su malestar sino una inflexible voluntad de impedir en la medida de sus reducidas posibilidades tales nefastos nombramientos,al parecer, a punto de producirse.

Me consta que hay sacerdotes de Barcelona que tienen decidido solicitar la incardinación en otra diócesis si esto llega a producirse. Con gravísimas consecuencias diocesanas pues si a la sangría que ya ha supuesto la diócesis de Tarrasa, donde buscaron refugio excelentes curas, se uniera otra nueva huida, el arzobispado iba a quedar prácticamente en las manos más radicales del progresismo y el catalanismo. Y dada la esterilidad de ambos sectores el suicidio de la Iglesia barcelonesa iba a adquirir ya velocidades de fórmula 1.

Y sería también muy grave para el conjunto de la Iglesia española que iba a seguir teniendo en su seno ese sector insolidario que se creía a punto de superar y que es piedra de escándalo para tantos católicos. Cuando apenas quedaban ya un Uriarte, un Echenagusía, un Soler, un Carrera, un Vives y un Martínez, Sistach para los amigos, casi todos ellos, por la edad, prácticamente idos, y los dos últimos, fagocitables por la inmensa mayoría episcopal, sería un tremendo error el balón de oxígeno que supondrían Bacardit y Turull.

Ojalá que quienes pueden, que son dos, informen al Vaticano de lo que en mi opinión sería un auténtico desatino. Sobre todo para la Iglesia catalana pero también para la del resto de España.

Y conste que con esto tiro piedras contra este Blog. Porque con Bacardit y Turull iba a tener permanente materia de artículos. Pero mi amor es a mi Iglesia. El Blog me da igual. Sólo lo quiero a su servicio.