divendres, 21 de desembre de 2007

Bon Nadal: ja no sou estrangers




Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.

Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.

Efesis 2, 14-22

Foc Nou. Desembre 2007

dilluns, 17 de desembre de 2007

Els alcaldes no tanquen esglésies ni locals d’"alterne"


No seré jo qui hagi de defensar el govern català que ja és prou grandet per defensar-se sol. Però les coses són com són. Llegeixo amb sorpresa com a Religión digital s’explica que “Los alcaldes catalanes podrían cerrar cualquier lugar de culto o reunión”.

Tot ve del Projecte de Llei que promou la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat que vol crear una llicencia municipal específica per als centres de culte. La intenció –lloable- és facilitar una regulació adequada per aquest tipus d’activitats i que als oratoris no se'ls hagin de concedir llicencies amb la mateixa normativa que, per exemple, s’utilitza pels cabarets com a locals de concurrència pública.

Però el què no es pot dir és que això autoritza als alcaldes a deixar obrir o a tancar esglésies i mesquites com els vingui de gust. Precisament, una llicencia el que fa és fixar unes condicions reglades sobre què es pot demanar i què no a una determinada activitat. I reglada vol dir que si s’ajusta a norma s’ha de concedir i si no, denegar. Però no queda a l’arbitri de l’alcalde de torn, perquè no ajustar-s’hi seria prevaricar. L’exemple més clar són els locals d’”alterne”. Molts n’hi ha que alguns alcaldes ja voldrien tancats, però no ho poden fer si no es demostra que l’activitat no s’ajusta a la llicencia.

Altra cosa és –i això és el què han dit els bisbes catalans- que aquesta activitat –la religiosa- s’ha de regular amb molt de compte perquè afecta a un dret fonamental. I, també, si és adequada una regulació igual per a totes les confessions. O discutir la futura concreció d'un reglament. Però d’això no es pot passar a dir que els alcaldes tancaran Esglésies. De fet, sense aquesta regulació, fins ara l’únic que ha passat és que hi ha hagut ajuntaments que per la pressió d’alguns veïns han acabat prohibint la obertura de mesquites.

En tot cas, es poden valorar, i si es vol acceptar, les prevencions dels bisbes. També llegir el projecte del llei per veure si realment hi ha aquest perill. Per exemple, un jurista hauria de valorar quin abast té la disposició adiccional que diu que “el que s’estableix en la llei present s’entén sens perjudici dels Acords subscrits amb la Santa Seu”. Tot es pot millorar, repensar o retirar, però no es pot explicar el que no és.

dijous, 13 de desembre de 2007

Visita obligatòria


Per motius que no vénen al cas, ahir al matí vaig estar tres quart d’hora en la sala d’espera d’un centre de rehabilitació per a afectats de paràlisis cerebral. Hauríem d’anar-hi una vegada al mes. Se’t passen totes les preocupacions de cop.

Em vaig fixar especialment amb els pares, pensant en el que deu haver representat això en la seva vida. Vaig suposar que si algú en aquest món pot entendre les benaurances deuen ser ells. I vaig pensar com perdem el temps preocupant-nos d'algunes tonteries a Internet.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Lliure com Martínez Camino



Si hi ha una persona ponderada és ell. Si hi ha una persona amb profund respecte episcopal és ell. Però ell es va trobar amb el nou bisbe José Antonio Martínez Camino a la recepció del 25 de novembre a la seu de l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu en motiu del consistori. I Martínez Camino va aixecar el to quan ell li va exposar les seves pegues respecte a la Cope. L’incident és el primer que em van explicar quan vaig arribar a l’Ambaixada i fins i tot va ser motiu d’un comentari a l’entrevista que va fer Josep Cuní al cardenal Sistach a TV3 després del Consistori.

La proclama de Martínez Camino era la de sempre: que la Cope és l’únic espai de llibertat que queda a Espanya i que és la garantia de la llibertat d’expressió en aquest país. I, ell, es va permetre discrepar. Va argumentar que precisament en nom de la llibertat d’expressió ell podia discrepar “de la A a Z” dels continguts de la Cope perquè, a més, era un tema que no afectava “ni a la moral, ni al dogma, ni als costums”.

Cap dels dos va sortir convençut. Isabel la catòlica des de l’altura del sostre de l’ambaixada pot certificar-ho. Però aquesta postura d’alguns bisbes espanyols de tancar-se en banda davant de qualsevol crítica a la Cope és paral·lela a la preocupació creixent d’alguns sectors de la cúria vaticana per la deriva de l’emissora. Tothom n’està al cas i cada vegada són més els qui veurien amb bons ulls que els mercaders del temple fossin expulsats. Precisament, alguns arguments sobre els límits de la llibertat els exposava tornant de Roma el periodista Lluís Foix en un article publicat a La Vanguardia.

PD: Error. Em comuniquen després de penjar aquesta nota que l'"incident" va tenir lloc en la recepció del migdia al Col·legi Espanyol i no a la tarda a l'Ambaixada. Coses que fem els periodistes. Que Isabel la Catòlica i els seus devots em perdonin




Lent, massa lent


Rebo el dia de la Puríssima un SMS dient: "Has de posar la vinyeta d'avui del Forges al teu bloc". I, si, té tota la raó. Lent, massa lent. Tot i això, la majoria ho esperen treballant i no asseguts al sofà.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Quan el papa parla als cardenals




Assegut a la plaça de Sant Pere entre una representació de l’anomenada progressia barcelonina, vaig veure com les intervencions del papa durant el Consistori eren culminades amb assentiment. Tampoc cal parlar de fervoroses mostres d’entusiasme, però pels qui sempre només hem conegut Joan Pau II ens sobta veure que per determinada gent, i per un mateix, en general les paraules del papa no siguin rebudes amb desaprovació. Altra tema seria el govern curial, però Benet XVI quan predica i fa discursos i documents s’ajusta plenament a la funció de papa: confirmar en la fe.

En tot cas, hi ha diverses frases de les homilies i intervencions del papa durant el Consistori que s’han de guardar. Són frases d’aquelles que es poden citar quan un bisbe o un cardenal fa una alcadada per a poder-lo contradir amb paraula papal. Per exemple, que “La veritable grandesa cristiana no consisteix en dominar, sinó en servir”. Com també està bé que el mateix papa recordi que el cap de l’Església és Jesús o que el papa no pot acomplir la seva responsabilitat tot sol. O que la pau entre cristians ha de ser un signe de la pau de Jesús.

Al bisbat de Barcelona han tingut l’encert de penjar les dues homilies traduïdes al català i la web del vaticà es poden consultar tots els documents del Consistori en castellà.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Catalans a Roma



No hi vam anar amb banderes, en ramat i cridant com altres delegacions, però l’arquebisbe de Barcelona va estar ben acompanyat per catalans durant el Consistori, amb una presència notable també de Tarragona. La majoria dels 500 catalans van anar per lliure i per això també es va fer més difícil visualitzar-se, per exemple, quan al final de l’audiència de dilluns es va voler entonar el virolai a l’Aula Pau VI. Intent bonic però poc reeixit per la dispersió del grup de catalans. També hauria estat bé escoltar alguna frase en català del papa (de fet, un 10% dels nous cardenals l’entenen), però per estalviar problemes amb València es va deixar per més endavant. Ja tindrà temps el cardenal per aquestes coses. Per això no perdrem la fe, però no faria cap mal a ningú.

El moment més rellevant pel grup català va ser diumenge durant la recepció que va oferir el Cardenal Martínez Sistach als catalans desplaçats a Roma. La intervenció més rodona va ser la del bisbe Joan Carrera, que enlloc de fer una panegíric enganxós sobre la persona del nou cardenal ens va posar deures als assistents. L’acte al Col·legi Espanyol també va oferir algunes fotos curioses, com la de l’abat de Montserrat al costat del nou bisbe Martínez Camino, dos eclesiàstics que em sembla que no veuen les coses exactament de la mateixa manera. Camino va dubtar si posar-se o no la primera fila quan van demanar que els bisbes passessin a davant a fer el brindis.

Finalment, la presència catalana també va portar el dia 24 Roma al president Montilla i l’alcalde de Barcelona i el de Tarragona, entre altres autoritats i polítics destacats. En el dinar que els va oferir el cardenal Sistach hi va haver alguns silencis fruit d’una relació que no és molt sovintejada, però tothom va sortir amb una bona impressió. En definitiva, que poden menjar junts sense menjar-se els uns als altres. Com va satisfer a les autoritats polítiques que a la tarda un monsenyor català els improvitzés una visita a algunes estances del Vaticà després de la visita di calore. Les autoritats van poder veure com la Guàrdia Suïssa es quadrava quan passava... un capellà.

Per cert, a qui gairebé no vam veure en cap acte va ser al cardenal Carles. Va assistir al Consistori però gairebé ningú el va poder saludar. Jo tampoc vaig tenir la ocasió.

divendres, 30 de novembre de 2007

Això no és el que s’espera d’un cardenal



Aquí teniu el text del que es va dir en el brindis del dia 24 durant el sopar a l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu. Són les paraules de la vicepresidenta Maria Teresa Fernández de la Vega i del cardenal Agustín García-Gasco de València.

Vindria a ser com un sopar del dia del casament. El context és de celebració de tres nous cardenals espanyols. Unes hores després del Consistori on el papa va demanar que els cardenals fossin humils y “apòstols de Déu que és Amor i testimonis de l’esperança evangèlica. I després d’una reunió entre la vicepresidenta i el Secretari d’Estat del Vaticà Tarsicio Bertone que va ser presentada com a cordial i positiva i on es va presentar el compromís del Govern de no revisar els Acords Església-Estat. Per tant, el que s’escau és l’agraïment, la celebració i la concòrdia. Doncs bé, en aquest marc un discurs es dedica a ressaltar el que uneix i l’altre el que separa. Un és inclusiu i l’altre excloent. Un havia de ser en nom del govern de tots els espanyols (catòlics i no catòlics) i l’altre havia de ser en nom dels tres cardenals (de tarannàs ben diferents). Doncs, un dels dos no va estar a l’alçada.

Vicepresidenta María Teresa Fernández de la Vega

Eminencia; Eminencias Reverendísimas; Excelencias Reverendísimas; Monseñores; Excelentísimas. Señoras y Señores; Amigos y amigas;

"In necesariis unitas, in dubiis libertas, in ómnibus caritas."

Los tres conceptos de esta reflexión agustiniana, unitas, libertas, y caritas, se hacen verdad esta noche.

En unidad celebramos el honor de que tres ilustres hombres de la Iglesia, el Arzobispo Agustín García-Gasco, el Arzobispo Lluís Martínez Sistach, y el Rector Emérito Urbano Navarrete, hayan sido elevados a la condición de Príncipes de la Iglesia.

Unidad en la alegría que hoy compartimos con millones de españoles católicos, orgullosos por el reconocimiento de los muchos años de labor pastoral, de servicio a la Iglesia, de tarea doctrinal prestados por sus eminencias reverendísimas.

El Gobierno de España, al que me honro en representar, se une a la alegría que sienten en primera persona los fieles valencianos, barceloneses y turolenses, y de la que estoy segura participa el conjunto de la ciudadanía española. Una ciudadanía que ha sabido extraer de la libertad los mimbres con los que tejer y fortalecer una convivencia armónica basada en un profundo respeto.

Respeto y libertad que forman anverso y reverso de la moneda que hemos acuñado, Iglesia y Estado, a lo largo de todos estos años de democracia, y que es expresión de la lealtad entre ambas instituciones. Creo, sinceramente que hemos acertado en unas relaciones que respetan la mutua autonomía y libertad como así lo expresó, otro insigne valenciano, también importante hombre de iglesia, el Cardenal Tarancón, hace ahora precisamente, 32 años.

No podía ser de otro modo porque la Iglesia Católica y el Estado buscan la realización efectiva de valores como la igualdad, la justicia, la dignidad y la paz. Valores todo ellos fundamentales del humanismo que alienta el espíritu democrático.

Eminencias, sé que en toda su tarea pastoral y doctrinal han impulsado estos valores y que ahora, más que nunca, lo van a seguir haciendo en sus nuevas dignidades.

Hoy, para ustedes comienza una nueva etapa -en la continuación de un largo camino- en la que les deseo toda suerte de venturas.
Eminencias Reverendísimas, quiero brindar:

Por el alto honor con que les ha distinguido Su Santidad, Benedicto XVI, por el éxito de su labor y por la prosperidad de todos los españoles.

Y ruego a los presentes que alcen conmigo su copa para brindar por sus eminencias, por España, por el Santo Padre.
Le ruego, Excelencia Reverendísima, que traslade al Santo Padre, el aprecio de España y de su Gobierno.

Cardenal Agustín Garcia-Gasco

Excma. Sra. Vicepresidenta, Excmo. Sr. Embajador; Excmas. e Ilustrísimas autoridades; Queridos hermanos, Sres. Cardenales, Arzobispos y Obispos; Señoras y Señores;

Agradezco en nombre de los nuevos Cardenales esta cena homenaje.

Antes de alzar mi copa por Su Santidad Benedicto XVI y por Su Majestad Juan Carlos I, les ofrezco estas breves palabras:

Europa y España no tienen futuro si los hombres y mujeres de nuestra sociedad cerramos nuestro corazón al amor de Dios. Si no escuchamos su Palabra y la ponemos por obra, perderemos la esperanza y la ilusión para construir un futuro de libertad y justicia para todos.
La paz, la concordia, la justicia y la libertad; el progreso y la civilización del amor son fruto de la cercanía a Dios.

Frente a los que pretenden construir una sociedad al margen de Dios, lejos de su compañía, hemos de confiar en el Señor.
Los hombres y mujeres de nuestro tiempo, las familias, la sociedad entera necesitan más que nunca el mensaje salvador de Jesucristo.

Ese mensaje de salvación es la mejor garantía de nuestra libertad. El Evangelio de Cristo es el gran baluarte para defender la dignidad de la persona humana, frente a las violencias y las injusticias del mundo.

Damos gracias al Santo Padre Benedicto XVI por su elección, por su reconocimiento, por el afecto que nos ha demostrado.

La historia de España quedará siempre unida al nombre, a la figura y al Magisterio del Santo Padre Benedicto XVI.

Alzo mi copa para brindar por Su Santidad Benedicto XVI.
Y por Su Majestad el Rey, Juan Carlos I.

dijous, 29 de novembre de 2007

En un Consistori s’han de fer moltes cues




A Roma no s’hi pot estar més de quatre o cinc dies. La immersió és tal que si no quedes saturat. Tot el que porto per escriure no m’ho puc polir en un post i m’ho aniré dosificant. De fet, després d’aquest cap de setmana de Consistori m’ha costat tornar a connectar amb la realitat laboral.

Dic això perquè constato de nou una impressió. El Vaticà és un altre món i sense tenir-ne les claus costa molt entendre el què passa i com ens veuen a la Santa Seu. No ha d’estranyar la sensació d’allunyament i maltracte que ha viscut els darrers anys bona part de l’Església catalana. Com menys ens ha interessat Roma, menys Roma s’ha interessat per nosaltres.

M’explico més.

Primer es tracta de veure el context. Vist globalment, quins van ser els eixos més rellevants del Consistori? Al meu parer (i al dels diaris italians) dos. Primer, les paraules del papa reubicant el cardenal explícitament fora dels àmbits de poder i de la carrera eclesiàstica (“Non la ricerca del potere e del successo, ma l’umile dono di sé per il bene della Chiesa deve caratterizzare ogni nostro gesto ed ogni nostra parola”) i a la necessaria col·laboració dels cardenals en l'exercici del papat (en parlaré en un altre post). I, segon, la singularitat que es va donar al birret pel patriarca de Babilonia Emmanuel III Delly, el primer cardenal de l’Iraq. A més de les mencions explicites del papa, va ser la única delegació rebuda en audiència privada. No deixa de ser una confirmació en el temps del rotund missatge de Joan Pau II contra la Guerra d’Iraq.

N’heu vist gaire cosa d’això a la premsa d’aquí? Els temes eren uns altres (que també en parlaré en una altre post). I mentre el president Camps es barallava per si li tocava seure a la tercera o a la quarta fila, a la primera fila, al costat de la secular Ordre de Malta, qui seia tranquil·lament era Kiko Argüello que no se’n perd ni una. I això si que diu moltes coses de qui se sap moure's pel Vaticà i de qui fa el ridícul.

Després, a vegades ens costa veure què representa cada cosa en el conjunt. Això ho explicava diumenge en un dels seus articles a El Punt Míriam Díez, la gironina afincada a Roma, que bé podria ser el vaticanista català que em deia una autoritat eclesiàstica que necessitem. La Míriam explica molt bé que tenir un cardenal és tenir un pes insòlit en una entitat universal. Diria jo que és com guanyar la Champions, i per deu anys seguits.

Finalment, altra cosa que he constat és que es fa imprescindible que el cardenal Martínez Sistach tingui el seu home a Roma. Em deien que quan un és cardenal si no té reunions a Roma se les ha d’inventar. El cas és anar-hi i sovint. Però també necessita algú que li vagi seguint les coses i conreant les seves relacions. Algú que tothom sàpiga qui és i que se sàpiga que darrera seu vindrà un amb birret vermell. A més, l’arquebisbe Sistach ha aconseguit tenir tota la diòcesi de Barcelona al cap, però si ha de tenir també l’Església universal necessitarà més ajuda.

Pot semblar política. Potser si, però una altra cosa que s’aprèn a Roma és que les cues són molt llargues. I cada acte, una cua. Hi ha gent vinguda de tot el món que vol entrar a la basílica de Sant Pere, i si no tens algú a la cua, no et guarden la tanda perquè estan massa ocupats empenyent.

diumenge, 25 de novembre de 2007

Sala Stampa

Faig una pausa a la Sala de Premsa del Vatica (amb un teclat sense accents). Dues notes claus del seguiment del Consistori. Aqui es preseten dues claus. Primer el col.legi cardenalici com a expressio de la universalitat catolica. I el segon la demanda dels papa a que els cardenals l'ajudin en la conduccio de la barca de Pere.

I, evidentment, un cardenal Martinez Sistach exultant. Aqui podeu veure el que ens ha explicat a Vida Nueva aquesta setmana.

dimarts, 20 de novembre de 2007

Esplais amb més present que passat



Diumenge vam anar tots a la celebració dels 50 anys del Moviment de Centres d’Esplai Cristians (MCEC) al Fòrum de Barcelona. Realment una festa ben feta i pensada, centrada en la campanya sobre els drets dels infants. Un espectacle per nens que no avorria als grans. Personalment, vaig trobar rodona l’actuació del pallasso Marcel Gros, que ens explicava que s’havia fet amic d’un peix i que l’havia convidat a un cocktel de gambes.

Una idea que em va agradar la va donar el president del MCEC: els esplais van néixer fa 50 anys dins de l’Església com uns espais de llibertat en un país que no era lliure. És evident que ara aquesta tasca de suplència no és la seva funció. Però supleixen altres mancances. Sobretot l’educació en un tipus de lleure que entreté però alhora ajudar a créixer. També el moviment ha reorientat alguns dels seus centres per oferir activitats de tarda entre setmana en els barris amb més problemes socials.

Tot plegat és una activitat d’Església que a Barcelona és capaç d’aglutinar 180 centres. Un èxit passant-ho bé.

dijous, 15 de novembre de 2007

Democràcia



Ahir vam fer al Palau Robert de Barcelona l’acte de lliurament de 32 premi Enrique Ferran i la presentació del número monogràfic de la revista El Ciervo dedicat al mateix tema que el premi: ¿Y si la política no fuera tan mala? Hi van intervenir bons amics de El Ciervo: l’expresident del Parlament Joan Rigol i els periodistes Lluís Foix, Àlex Masllorens i Albert Sáez, del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

Només recullo una frase del que va dir Joan Rigol al·ludint a Maritain: “No es pot convertir la democràcia en una mena de codi de circulació que només serveixi perquè la gent no xoqui. Necessitem uns valors comunitaris.” Certament, no s'hi val allò de tots els polítics són iguals. Ho explica el número de El Ciervo.

dimecres, 14 de novembre de 2007

El senyor Esteve i l’economia diocesana



A mi l’arquebisbe Martínez Sistach sempre m’ha evocat la figura del senyor Esteve. Ja em perdonarà, però sempre l’he vist com aquell que ja hi és quan s’obre la botiga i és el qui es queda a baixar la persiana. És a dir, que se li podrien retreure moltes coses, però que és el primer a fer la feina, el que està en tot i el qui sempre hi és.

Però dimecres en la clàssica roda de premsa anual on es presenten els comptes de la diòcesi el vaig veure clavat. Una de les preguntes més intel·ligents la va fer una redactora de Catalunya Cristiana, Carme Munté. Ens explicaven que els darrers dos anys han aconseguit que els comptes de la diòcesi de Barcelona no es tanquin amb dèficit. Ha estat a costa de no fer tot el que s’hauria de fer, però s’ha aconseguit no gastar més del que es té i, per tant, no endeutar-se, que a la llarga acaba sortint més car. Per això, la pregunta va ser quines mesures s’havien pres per aturar el dèficit (afegeixo jo, i perquè no s'havia fet abans).

Sistach va respondre que tres coses. La primera estalviar, fins als petits detalls com perquè pagar dos subscripcions a un diari si amb una n’hi ha prou. La segona, administrar bé els béns, “no s’ha d’especular però si administrar bé perquè els béns de la diòcesi no són del bisbe sinó que estan al servei dels pobres i de la pastoral”. I, tres, buscar nous recursos. Resumint, mirar cada pesseta en que es gasta (l’arquebisbe és dels que encara parla en pessetes) i no estirar més el braç que la màniga. Cosa que està bé quan els diners no són teus.

>Sistach també va recordar que confia en la Providència, però que “tampoc es pot posar a prova tantes vegades a Nostre Senyor”.

Un retrat perfecte de La Puntual; prudència, moderació i seny davant de tot.

dilluns, 12 de novembre de 2007

El papa per fi parla català


De presentacions de llibres a Barcelona se’n fan totes les que vols, però aquesta va omplir la sala sobradament. El dimecres passat es va presentar a l’edifici del Seminari de Barcelona l’edició catalana del nou llibre de Benet XVI. De fa poques setmanes Jesús de Natzaret està disponible en l’edició catalana de l’editorial Claret.

L’acte va ser previsiblement interessant ja que va reunir tres remarcables teòlegs i autors de llibres sobre Jesús: Armand Puig, Josep Maria Rovira Belloso i Olegario González de Cardedal. De l’acte, presidit per l’arquebisbe de Barcelona, aquí teniu un resum del què es va dir.

Particularment, el que em va cridar més l’atenció va ser una idea de l’Armand Puig, que va definir com “un esdeveniment ecumènic de primer ordre” que el papa escrigui un llibre sobre Jesús però que no ho faci com un acte de magisteri. Això ho reflexa, va dir, “la gran simpatia que la proposta del papa ha trobat en el món exegètic alemany i internacional i en les diverses confessions cristianes”.

També va tenir gràcia un cita que va recollir l’arquebisbe Martínez Sistach al final de la intervenció. És del cardenal Carlo Maria Martini, la suposada antitesis de Ratzinger, en la presentació del mateix llibre a la seu de la UNESCO a París aquest mes de maig: “Jo mateix pensava, al final de la meva vida, escriure un llibre sobre Jesús com a conclusió dels meus treballs sobre els textos del Nou Testament. Ara bé, em sembla que aquest llibre de Joseph Ratzinger correspon als meus desigs i a les meves expectatives, i estic molt content de què hagi estat escrit. Desitjo que moltes persones puguin sentir la joia que jo he sentit al llegir-lo”.

Tot plegat em recorda que a la meva llista de coses que ja hauria d’haver fet està el llegir-lo. De fet, esperava l’edició catalana que ha trigat mig any a aparèixer. Cal dir que és un mèrit de Claret emportar-se els drets en català sabent que a Espanya hi ha hagut bufetades per editar-lo. I, finalment, amb una tercera font, he pogut esbrinar què ha endarrerit tant la versió catalana. Quan ja es disposava de la revisió vaticana a la traducció catalana, la conformitat va dormir llargues setmanes a Roma. Va arribar just el dia a abans de sortir a la venda l’edició castellana. Algú o algun motiu va fer que no tinguessin molta pressa. I no va ser perquè des de Barcelona no s’insistís.

divendres, 9 de novembre de 2007

En tren



Marxo a Malgrat de Mar. M’ha convidat a Ràdio Malgrat el programa “Postres a la Carta”, a dinar i a la tertúlia de les tres de la tarda que es fa en directe des del mateix restaurant. Una proposta divertida. Aviso que hi vaig en tren. Per això hauré de sortir amb almenys mitja hora més de marge per no arribar tard. Si d’aquí uns dies no sabeu res de mi, busqueu-me per Rodalies.

Faig broma, però un país on no et pots fiar dels seus trens, no pot anar bé.

dimecres, 7 de novembre de 2007

Els bisbes catalans en contra



Doncs els bisbes catalans no em donen la raó. Sembla que el material de la Generalitat sobre sexualitat els ha preocupat prou per fer-ne una nota conjunta. Han jutjat que la gravetat del fet s’ho mereix. De tota manera, la llista de greuges d’E-cristians encara guanya als bisbes en el seu zel apostòlic. Observo, però un fet: un posicionament d’aquest tipus no és gaire habitual i la darrera nota extraordinària sobre un fet extraeclesial de la Conferència Episcopal Tarraconense és de fa poc més d’un any. En aquest temps, no ha passat res més important a Catalunya que mereixi la reflexió conjunta o la condemna dels bisbes catalans? Una cosa és si el contingut d'aquesta guia és l’adequat, i l’altra és controlar els temes i qui et marca l’agenda. Aquest és el tema que plantejava.

dilluns, 5 de novembre de 2007

Què és el ‘petting’?



Un periodista ha de llegir una mica de tot i de tothom, sinó només acabaria sabent les coses dels qui pensen com ell. Per això segueixo el butlletí que envia E-Cristians. Un recent em va cridar l’atenció. Criticava una guia que ha editat la Generalitat de Catalunya sobre la sexualitat adreçada a adolescents i E-cristians denuncia que s’hi fa “una defensa de la masturbació, via lliure a totes les pràctiques sexuals, la ‘normalitat’ de l’homosexualitat, aconsellen el petting…”. Veig que els coneixement d’aquests temes que tenen els catòlics d’E-Cristians són més amplis que els meus, perquè fins llavors desconeixia que era la pràctica del petting i la seva presumpta perversió. Vaig preguntar a la redacció de Foc Nou per veure si algú m’ho aclaria i em van descriure en què consistia la pràctica sense un gran entusiasme. Per les meves activitats personals -en aquest cas amb la meva dona- tampoc ho vaig veure gaire pràctic.

Suposo que part de l’indiferència a aquesta alerta d’E-Cristians és que deu ser la setanta dos mil cinc-centes vint-i-quatre mostra d’indignació que rebo d’aquesta entitat, amb la corresponent invitació a protestar com a catòlics fent cartes i e-mails a tort i dret. Fins i tot tenen un apartat especial dedicat a TV3.

La veritat, em sembla un excés. Les últimes crides que recordo que són bàsicament sobre temes d’homosexualitat, demanant la retirada d’un llibre editat per La Caixa, sobre l’absència de les parròquies en els gràfics de la Guia municipal de Barcelona, sobre una llei que s’està preparant per regulars els centres de culte, o sobre la fracassada campanya d’objecció de consciència a Educació per a la Ciutadania (per cert, sobre aquest tema imprescindible aquest article de El Ciervo).

Tothom té dret a protestar pel que no li sembla bé, però tampoc es tracta de convertir-se en Santa Inquisició. D’una banda, perquè a la que un rep la carta número 53 dels mateixos de sempre l’arxiva a la mateixa paperera que les 52 cartes anteriors. D’altra banda, perquè si he d’escriure al president de la Generalitat, a un conseller o al cap de l’oposició, ho faré per coses més interessants. I, finalment, perquè si com a catòlic he de protestar per alguna cosa que afecta a la vida pública abans m’obsessionaré per la condonació del deute extern o per la manca d’habitatge social. Si alguna cosa no els sembla bé a E-cristians, poden dir el que vulguin, però si-us-plau que no ho vesteixin com les reivindicacions dels catòlics catalans, i menys encara si és sobre el petting. Ha de ser aquesta la presència pública dels cristians?

dilluns, 29 d’octubre de 2007

Tenim un home menys a Roma

Amb Martínez Sistach cardenal l'església catalana té un home amb més pes a Roma, però avui llegeixo que n’hem perdut un altre. No era català, era menorquí, però coneixia perfectament i amb afecte la realitat de l’Església a Catalunya.

El març del 2005 Miquel Huguet va substituir Vicente Juan com a responsable de Secció Espanyola de la Secretaria d’Estat. El lloc és important perquè per la seva taula passen oficialment tots els afers que afecten a l’Església a Espanya i, per tant, a Catalunya. Per exemple, és qui pot insinuar o evitar que el papa en un discurs faci una velada referència favorable al transvasament de l’Ebre com va passar en l’etapa de Vicente Juan. El 2005 amb aquest canvi hi vam sortir guanyant, tot i que Juan va acabar de bisbe d’Eivissa, coneguda per ser una diòcesi de pas. Però ara hi tornem a sortir perdent. Llegeixo a Vida Nueva que Miquel Huguet ha estat rellevat per l’andalús Fernando Chica, que prové de la missió diplomàtica de la Santa Seu a l’Oficina de les Nacions Unides de Ginebra i que abans havia estat a la nunciatura de Colòmbia.

El nomenament es va fer públic al juny i, d’entrada, no pinta molt bé.

divendres, 26 d’octubre de 2007

El periodista ha de ser una persona honesta


Dijous vaig anar a la primera sessió d’un seminari sobre “Periodisme: veritat, llibertat, cultura” organitzat per la Fundació Joan Maragall. M’hi vaig apuntar per devoció professional a Lluís Foix, que a més és bona persona. Un seminari serveix per pensar, i en aquest cas per pensar sobre un ofici que té una gran rellevància pública. Per això, em permeto apuntar desordenadament algunes idees que van sortir al seminari i que em semblen interessants.

-El periodisme és una pota del sistema democràtic, encara que no figura com a tal en cap tractat constitucional. Ho il·lustra la frase “Prefereixo diaris sense governs, que governs sense diaris”

-Els països on la llibertat de premsa ha estat vigent durant més temps són els que més han progressat.

-La tradició del nostre país es fer fora la gent que no pensa com nosaltres. A llarg de la història hem expulsat 3,5 milions de persones de la península.

-La paràbola que més impactava a Pau VI era la del blat i el jull (Mt, 13): el món no serà mai perfecte i sempre s’haurà de conviure amb el jull.

-Tenim en marxa una revolució de la comunicació que ningú controla.

-El periodisme actual és com estol d’estornells: van a un arbre, fan caure quatre fulles, en mengen tot el fruit, i quan s’acaba van cap a un altre arbre. La gent necessita menjar coses cada dia i coses diferents.

-El tractament d’algunes notícies pot portar al populisme, i el populisme porta al totalitarisme.

-Quan els mitjans han de millor els resultats del compte d’explotació retallen el pressupost de redacció. Ara s’han de fer més coses, més ràpid, i gastant menys.

-La precarietat laboral del món periodístic repercuteix en la qualitat informativa.

-El periodisme ha d’explicar el què passa, i no pensant amb les conseqüències d’explicar el què passa.

-El periodisme ha d’estar separat del poder perquè sinó es converteix en una corretja de transmissió del poder.

-El periodista ha de ser modest, perquè la societat canvia i els seus pressupòsits no són vàlids indefinidament.

-El periodista ha ser una persona honesta.

Es podria afegir que també hi ajuda que siguin persones honestes els editors i directius. I els lectors.

dimecres, 24 d’octubre de 2007

Avui no tinc 'post'



Havia pensat publicar avui una breu però significativa xafarderia que m’havien explicat sobre el llibre del papa en català i que feia quedar malament al Vaticà. Era una bona font però en no veure-ho clar ho confirmo amb una persona que segur que ho sap. M’ho nega i em dóna els detalls que ho desmenteixen. Total, que avui m’he quedat sense post, però sense enredar a ningú. Potser altres vegades per error he publicat coses que no són, però aquesta me l’he estalviat. És millor fer les coses així, perquè la temptació de publicar tot allò que diuen és constant, sobretot si et permet portar l’aigua al teu molí.

dilluns, 22 d’octubre de 2007

Les magranes del pare Claret




Portar els fills a una escola religiosa té això. A poc a poc et van acomboiant cap a la devoció al seu sant fundador. De fet, una de les primeres coses que recordo que va explicar la meva filla quan va entrar al col·legi és que la seva escola “l’havia fet sant Antoni Maria Claret”, al qui ja m’imaginava jo posant un totxo damunt de l’altre.

El cas és que aquestes coses van calant i diumenge, que volíem passar el dia a fora de Barcelona, vam decidir anar amb la família a conèixer Sallent, vila natal del pare Claret. Aquest dimecres fa 200 anys del seu naixement i per això aquest diumenge s’iniciaven els actes del bicentenari amb una missa a Sallent. Aquí trobareu els detalls de l’Any Claret i dels actes.

Com que anava de pare de família i no de periodista no us puc donar gaires detalls de la cerimònia presidida pel bisbe de Vic, Romà Casanova. A més, em vaig deixar la càmera a casa. Però primer cal dir que feia temps que no veia una església tant plena ni tant religiós junt, i en aquest cas vingut de tot el món per la celebració. Que la celebració va ser d’una gran dignitat i solemnitat (per cert, sense cap necessitat d’utilitzar el llatí ni cap ritual antic perquè fos realment celebrada amb profunditat) i només al final em vaig adonar que havia durat dues hores. Una homilia del Superior General dels Missioners Claretians, Josep Maria Abella, que va recollir i actualitzar molt bé la trajectòria del pare Claret. I un final entranyable amb les paraules de l’actual bisbe de Santiago de Cuba, successor episcopal del pare Claret, que va venir expressament a Sallent per l’obertura del bicentenari.

Per arrodonir aquest diumenge tan claretià, vam decidir dinar camí de l’ermita de Fussimanya, fent el que en diuen la ruta del pare Claret. Arribats a la ermita de Sant Martí, vam parar a menjar els entrepans. Vam tenir la sort de trobar al costat de l’ermita dos magraners carregats de magranes. N’hi va haver per postres i per emportar-se a casa i preparar-les en sucre (són les de la foto). Vaig pensar que potser el pare Claret, de petit, també havia pogut tastar aquelles magranes. Igual que, fent balanç de les activitats del dia, vaig pensar com de clàssic hom podria arribar a ser. Qui m’ho havia de dir.

divendres, 19 d’octubre de 2007

A qui l'importen els cardenals


Evidentment, el dijous a la redacció de Foc Nou el centre dels comentaris era el nomenament de Martinez Sistach com a cardenal. Hi ha quatre arguments que em criden l’atenció.

El primer de la Roser Bofill, l’editora de Foc Nou. Ve a dir que perquè tanta història si “a l’Església no n’hi hauria d’haver de cardenals. Uns senyors que s’escullen els uns als altres”. Certament té raó. El sistema d’elecció papal per cooptació s’hauria de millorar. Però també comentem que si el sistema és el que és, millor tenir un cardenal a dintre que a fora. També és curiós que l’elecció del papa a través del vot dels cardenals no deixa de ser el primer sistema electoral per elegir un cap d’estat implantat a Europa després de l’època clàssica. Encara que també hi ha hagut papes que han tingut fils, com que la successió dinàstica en el papat és impossible no queda més remei que escollir el successor de Pere per votació. La pregunta és si l’ideal és que el cens electoral es redueixi al col·legi cardenalici.

Després comentem amb l’Anna Roig, la redactora de Foc Nou, una impressió compartida. Casualment dimecres a la nit els dos teníem una reunió amb gent de missa més aviat jove. A les nou de la nit a la meva reunió cap dels assistents sabia que havien fet Sistach cardenal. A la de l’Anna també n’hi havia dos que tampoc ho sabien. La lliçó és que coses que alguns ens semblen tan rellevants, a molts cristians ni els aporta res ni els sembla important per la seva vida cristiana.

I comentem amb en Joaquim Gomis, la veu més lúcida de la revista, el nomenament de València. S’entén l’argument del premi a García Gasco per l’estada del papa a València. Però coincidim en que és un argument massa dèbil i que tampoc n’hi ha cap altre (com per exemple, que és un contrapès a Barcelona) que ho expliqui gaire. Els designis del papa i dels qui l’aconsellen són veritablement inescrutables.

Després, en una trucada per demanar un article sobre els nous cardenals em contesten que tampoc n’hi ha per tant. A Barcelona tocava un cardenal però qui de veritat influeix en el Vaticà són els grups organitzats. Un cardenal sol no fa res. Hi estic d’acord. També hi ha cardenals de primera i de segona.

No sé si per refermar aquesta teoria quan acabo d’escriure això m’arriba el “parte” diari del Vaticà on explica que aquest divendres el papa ha rebut en audiència privada el cardenal Ricard Maria Carles. És a dir, en les audiències més buscades, les de porta tancada amb un cara a cara amb el papa. Serà interessant veure si hi ha anat a acomiadar-se o a demanar alguna cosa.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

Els mitjans de comunicació no fan cardenals



Així ho ha dit aquest matí de dimecres l’arquebisbe Lluís Martínez Sistach en la roda de premsa convocada una hora després que es fes pública la seva designació com a cardenal. Quan li han preguntat sobre els rumors i notícies que ja el situaven com a cardenal, ha contestat que si bé els mitjans de comunicació són molt importants no poden fer cardenals. Podeu escoltar-ho en aquests els tres talls que he recollit de la roda de premsa. En el primer tall hem intentar estirar-li si amb més feina a Roma ara caldrà fer canvis en el govern de la diòcesi (per exemple, amb nous auxiliars) però no n’ha dit res.

Doncs certament, és això, el papa és el qui fa cardenals. Amb tot el que s'ha dit a favor i en contra de Sistach, el papa ha acabat fent el que ha volgut. I per això hi ha sorpreses. De les places disponibles de cardenals electors no ha fet tots els nomenaments que correspondrien als càrrecs de la cúria. Alhora, tot i que és d’esperar que el col·legi cardenalici es vagi internacionalitzant, ha mantingut l’equilibri entre Europa (5) i la resta del món (6), fins i tot més desproporcionat a favor d’Europa que en l’anterior consistori. I, finalment, a Europa escull una gran capital, Paris; la catòlica Irlanda que només tenia dos cardenals jubilats; l’arquebisbe de Gènova que també és president de la Conferència Episcopal Italiana; i dos a Espanya on ja hi ha tres cardenals més en actiu.

Per tant, és clar que el papa ha fet cardenal a qui li ha semblat bé, valorant equilibris territorials, però sense que aquests siguin determinants. I entre aquests cardenals l’arquebisbe de Barcelona i el de València, que de camí a la jubilació sembla clar que és més un agraïment per l’acollida de la Trobada Mundial de les Famílies l’any passat. I, potser això vol dir que Martínez Sistach a Roma està més ben considerat del que ens pensàvem.

En tot cas, el nomenament de Sistach és motiu d’alegria. Pels qui no els suporten perquè el veuran menys per Barcelona. Pels seus amics perquè és un reconeixement personal. I per tots perquè és un reconeixement a Barcelona i, per extensió, a que aquesta diòcesi representa alguna cosa més que els seus 2,6 milions d’habitants. És a dir, que l’Església a Catalunya torna a tenir veu pròpia en el consistori.

I aquí es poden recordar quatre coses.

La primera és que, en el seu moment, el cardenal Jubany i després el cardenal Carles van ser capaços de dibuixar el panorama episcopal de les diòcesis catalanes que els va semblar més convenient. És de preveure que ara podrà passar el mateix.

Dos, que tothom parla de Sistach com a catalanista moderat. S’ha de recordar que a l’Església moderat vol dir que es tira cap al centre, centre, el més al centre possible i mai derrapant cap a l’esquerra. I s’ha de recordar que si d’una cosa no es pot acusar a Sistach és de polític o de politiquejar: sempre ha estat un home molt més eclesiàstic que polític.

Tres, que el Vaticà mai abandona el seus. Poden tolerar moltes coses, però mai que es carreguin un dels seus. I Sistach, ja ho és.

I, quatre, que a Roma un cardenal no ha trucar a la porta abans d’entrar. I, això, si més no, facilita molt les coses.

Que no ens agradarà tot el que faci o promogui el Cardenal Sistach? Segur que no. Però no estarem pitjor que ara. I, digueu-me il·lús, però jo amb això ja estic content. Doncs si, mira. Avui estic molt content.


Fet

Doncs està fet. Lluís Martínez Sistach, cardenal. Me'n vaig al bisbat.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Episodis diocesans



Reprodueixo una conversa mantinguda fa uns dies amb un grup espontani de quatre o cinc persones. La matriu de la conversa és real, però hi afegeixo la distorsió de la meva memòria, una mica de literatura perquè sigui comprensible, el respecte a la privacitat de la conversa, i força collita pròpia per fer-m'ho venir bé.

-Ara quants seminaris hi ha Catalunya?

-Cada diòcesi té el seu seminari amb el seu rector, però s’agrupen en quatre seus. El de Barcelona, que acull els seminaristes de Sant Feliu; l’Interdiocesà, amb Tarragona, Girona, Solsona, Vic i Urgell i aquest curs s’hi ha reincorporat Lleida; el de Tortosa; i des del curs passat el nou seminari de Terrassa.

-Que tot i ser quatre seus diferents, tots estudien a la Facultat de Teologia de Catalunya de Barcelona, menys els de Tortosa.

-L’ideal seria un únic seminari interdiocesà per a totes les diòcesis amb seu Catalunya, però quan es va crear, seguint una recomanació d'una visita ad Limina el doctor Jubany no va voler. I ara tampoc ho volen.

-De fet, després de la davallada dels anys 80 el nombre de seminaristes s’ha mantingut constant i no hi ha hagut un canvi que demani reestructurar els seminaris.

-Però diuen que el Seminari de Terrassa va molt bé.

-Ja en tinc prou de què això es vagi repetint. Això no es pot dir. Tots els que van dient que el Seminari de Terrassa va tan bé és perquè el què volen dir és que els altres seminaris van malament. El Seminari de Terrassa va bé, és clar. Igual de bé que els altres seminaris de Catalunya.

-Aquí tenim un concepte erroni. Diuen si els seminaris van bé pel nombre de seminaristes. I això depèn de molts factors socials i religiosos i no només del seminari.

-A més, per valorar un seminari des del punt de vista quantitatiu, caldria fer el recompte al cap de deu o quinze anys: veure quants s’han ordenat i quants continuen. Això és el que dirà si s’ha fet un bon discerniment de les vocacions i una bona formació. I el mateix per valorar el perfil sacerdotal que surt de cada seminari.

-Tot aquest tema de si els seminari va bé o malament és una cosa que surt només pel conflicte que teniu a Barcelona i la resta de diòcesis no hi tenim res a veure.

-Quin conflicte?

-Les baralles que tenen els capellans de Barcelona.

-Doncs això tampoc es pot dir. No es pot dir que a Barcelona tinguem un conflicte.

-N’hi ha que es queixen.

-De capellans ressentits perquè no els han donat el que ambicionaven n’hi ha totes les diòcesis. Parlar de conflicte es explicar el món al revés

-Aquí quan hi ha hagut conflictes de veritat ha estat quan es recollien firmes a favor i en contra del cardenal Carles, quan 30 dels 42 arxiprestos signaven una carta contra la gestió diocesana, quan dimitien els càrrecs de la cúria, quan 229 capellans feien un document contra el nomenament d’un auxiliar, quan l’arquebisbe deia que els qui el criticaven eren protestants, quan els rectors del seminari duraven quatre dies i quan es purgaven els tertulians de Ràdio Estel que no eren afins al règim.

-Quan torni a passar això potser si que podrem parlar de conflicte.

-I tampoc és que amb tot això s’aconseguís omplir el seminari.

-I alguns són els que ara es queixen.

-Doncs no en parlem més.

dimecres, 10 d’octubre de 2007

'Foc Nou' i el cristianisme a Frankfurt



Mirant l’espectacle inaugural que va obrir la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt em vaig adonar que certament no es pot explicar la cultura catalana sense les referències religioses. L’espectacle era un recull de la creació literària catalana dels darrers vuit segles i, tot i que no era el seu objectiu, es va donar el relleu que correspon a aquesta realitat.

De fet, ens passa que el primer text que conservem escrit en llengua catalana són precisament unes homilies del segle XIII, que l’editorial que sembla que és la més antiga d’Europa és Publicacions de l’Abadia de Montserrat, o que la Renaixença del segle XIX no s’entén sense un capellà com Verdaguer.

Aquest és motiu suficient perquè coincidint amb la Fira de Frankfurt dediquéssim un monogràfic de Foc Nou al llibre, la cultura i la religió a Catalunya. Ens vam acollir a un projecte de l’Associació de Publicacions Periòdiques en Català (APPEC) que proposava a les revistes associades editar un número sobre algun aspecte relacionat amb el llibre. La vintena de revistes que ens hem apuntat al projecte estem presents en els estands de la Fira i en l’acte que ha organitzat l’APPEC a Frankfurt. Per això, la revista s’ha editat amb uns abstracts en anglès.

La gràcia del tema és que més enllà de la gloriosa història, el número també recull la situació de l’edició religiosa a Catalunya avui que, sense l’euforia postconciliar, continua ben viva. De fet, probablement el mercat religiós no pateix uns mals diferents que els de la resta del mercat editorial: que es llegeix poc o que el què es ven més no és sempre el millor. De la mateixa manera, destaca el relleu i projecció de, per exemple, els autors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, per rematar aquest atac de cofoisme, puc afegir que estic satisfet del conjunt de número, perquè és un exemplar que serveix de referència per presentar-se al món.

dimarts, 9 d’octubre de 2007

Carrera és un crack



Quan vaig acabar de llegir el document, vaig reunir la meva família, vam convidar un parell de veïns i vam fer una “ola” al menjador de casa en homenatge al bisbe Joan Carrera. Exagero, però quan me’l trobi li faré una reverència.

Se’m va passar l’acte d’inici de curs del Centre d’Estudis Pastorals de les diòcesis catalanes de dilluns passat amb la lliçó inaugural del bisbe auxiliar de Barcelona. Però de seguida em va arribar la bona impressió que havia causat la ponència. Altres ja se n’ha fet ressò, com La Vanguardia aquest diumenge.

Carrera va fer una defensa amb totes les lletres de la generació que va aplicar el concili Vaticà II. Una defensa de l’experiència catalana però que es pot aplicar arreu. El text argumenta el què va aportar de positiu a l’Església els canvis dels anys 60: va clarificar les idees i el lloc que ha d’ocupar l’Església a la societat, va representar una alenada de llibertat en un país sotmès a la dictadura, va recollir un anhel de reconciliació, i va suposar un retorn a les fonts evangèliques.

Així, Carrera conclou que “és fàcil que els més joves se sobrevalorin, atribueixin els mals d’avui a defectes dels qui els han precedit i, fins i tot, culpabilitzin de la descristianització allò que justament ha evitat que esdevingués més radical”. O sigui, que sense el Concili estaríem molt pitjor.

Això no vol dir que Carrera s’estalviï l’autocrítica, que ja ha fet altres vegades, com la manca de pedagogia amb la que es van fer alguns canvis, el refús a la religiositat popular o l’excessiva submissió a les visions mundanes a l’hora d’interpretar l’Evangeli. Però també recorda que “s’ha produït un cercle viciós: gent poc amiga del Concili han aprofitat algunes desviacions postconciliars per a justificar-se; i aleshores, molts dels seus entusiastes han temut que l’autocrítica del post-Concili fos aprofitada pels qui, en realitat, no acceptaven el Concili.”

El text no és molt llarg, però és un d’aquells típics documents que queda per llegir per un després que no arriba mai. Per això, poso aquí una llarga cita que no us podeu morir sense haver llegit. És el fragment on Carrera destaca l’herència del Vaticà II que cal valorar i assumir. És especialment interessant la seva lectura sobre la singularitat de l’Església a Catalunya.

Joan Carrera:

a) Capacitat de comprensió i d’acolliment. Els anys 60 i 70 van ser els d’una arribada massiva, sobretot a Barcelona i a la seva àrea d’influència, d’immigrants d’arreu d’Espanya. Això va comportar el desbordament dels quadres parroquials. Aparegueren barris nous, amb un elevat component de barraquisme. Els nouvinguts trobaven tot seguit ocupació, però res més: ni habitatge, ni escoles, ni assistència mèdica adequada... La creació, en successives etapes, de parròquies noves va ser l’única presència de la societat catalana en aquella nova realitat: assistència de tot tipus, presència de les primeres assistents socials, cooperatives d’habitatges... Amb la nova situació social, apareixia un canvi de mentalitat: noves formes d’expressió religiosa i cultural, nous comportaments morals com a conseqüència d’haver trencat els controls socials i passat a l’anonimat. El clergat jove de l’època, trencant la rigidesa en la qual havia estat format, va saber encarnar-se en la nova situació.

b) Opció per la pobresa evangèlica i pels pobres. Totes dues juntes, és a dir, pobresa testimonial. Pobresa com a signe de fidelitat a Jesús. Pobresa com a resposta a un estat d’opinió popular que ens troba falsos en aquest decisiu, i encara més ens hi trobava en aquella societat de rendes tan baixes. La presència entre els pobres ens salvava d’un concepte tan elaborat de pobresa d’esperit que la fa impossible de reconèixer als ulls de la gent. Va haver-hi un moment de gràcia en el nostre clergat en que es va invertir la tradició de preferència per les parròquies situades en les zones benestants: tots els joves aspiraven a anar a les barriades. Cal situar en aquest context positiu un conjunt de formes de viure que, amb el pas del temps, ha calgut avaluar més matisadament i alliberar d’exageracions en alguns punts: la simplificació dels ornaments i objectes litúrgics, el treball civil dels preveres, la forma de vestir... Però, en qualsevol cas, seria regressiu el retorn a estils de vida acomodada i la pèrdua de la dimensió profètica del nostre ministeri.

c) El compromís amb la causa de la justícia i de la llibertat. La democràcia no ens va arribar, a l’Estat espanyol, fins més de deu anys després del Vaticà II. Això vol dir que temes com la llibertat religiosa, o l’obertura a la modernitat que ens portava la Gaudium et Spes, fàcilment fregaven la il·legalitat. I això coincidia, encara, amb una nova sensibilitat popular que, sobretot entre el 65 i el 75, apuntava cap al canvi polític. Molts sacerdots van entendre, aleshores, que no podien anunciar la doctrina social de l’Església sense acompanyar-la amb una acció conseqüent. Així la defensa dels drets humans, la solidaritat amb els represaliats, l’obertura dels edificis eclesials per a l’exercici del dret de reunió... van portar un gran nombre de pastors a un seguit d’accions difícils, arriscades i generoses.

Per a copsar-ne tot el sentit, cal recordar el passat del qual veníem. Mai no oblidaré una trobada de reflexió entre un nombre reduït de preveres i de militants comunistes, en la qual vam arribar, després de parlar llargament amb el cor a la mà, a aquesta senzilla conclusió: els nostres pares van fer la guerra i es mataven entre ells... nosaltres dialogarem sempre i conviurem. Tot allò no ha estat prou reconegut socialment, menys encara eclesialment... El que més dol és veure-ho comentat amb displicència, algunes vegades, per gent jove mancada de memòria històrica.

d) L’encarnació en la realitat catalana. En evocar els més albiradors valors de l’herència que el nostre presbiteri ha rebut de la tradició anterior, no podia deixar d’esmentar aquest. En primer lloc, per la seva importància. En segon lloc, perquè molts avui l’ataquen matusserament des de la passió i la ignorància. En efecte, no és difícil de trobar, en aquests última anys, enmig dels debats polítics, el que certs sectors d’opinió titllen de nacionalisme de l’Església, dels catòlics o, molt especialment, del clergat... de Catalunya. Es tracta d’una nova versió de velles rancúnies. Un pretès nacionalisme que vinculen, a més, a problemes pastorals com la secularització, la descristianització o la manca de vocacions religioses i al ministeri ordenat... fenòmens, per cert, que, dissortadament, cada dia que passa es fan més presents arreu d’Espanya. Per a aquests obstinats denunciadors de la brossa del nostre ull, que troben ressò fàcil en diaris i programes radiofònics de gran difusió, tots els mals serien fruit de la bèstia negra del nacionalisme. I això, naturalment, sense qüestionar-se mai sobre si aquest fantasma que tan els intranquil·litza podria ser simple mecanisme de defensa contra un nacionalisme agressiu, de signe contrari, molt més real i operatiu... Doncs bé, tot això són distorsions de la veritat, sovint calumnioses. La sòlida tradició de fidelitat del clergat català al seu poble neix d’una actitud netament pastoral, arrelada en la més autèntica tradició de l’Església. Venim, per a no anar més lluny, del mestratge del bisbe Torras i Bages –on, per cert, no apareix mai el mot nacionalisme– el qual es proposava, bàsicament, dos objectius. El primer, inserir l’Evangeli en la Catalunya real, evitant un procés de substitució que operaria en fals, sobre una superestructura oficial, la fabricada pels dissenyadors d’unitats polítiques uniformes, fills de la revolució francesa. En el fons de la doctrina torrasiana, bategava una demanda de catolicitat: que tothom pogués sentir proclamar, des de la pròpia identitat, les grandeses de Déu (Cf. Ac 2, 11). El segon objectiu era paral·lel al del seu contemporani el papa Lleó XIII: si aquest, amb la Rerum novarum (1891 ), pretenia que els catòlics entressin en el gran moviment de transformació social del seu temps i n’esdevinguessin llevat, Torras i Bages, amb La Tradició Catalana (1892) animava els catòlics catalans a fer-se presents, com sal i llavor, en el gran moviment de la Renaixença. A partir d’aquí es produí un gran procés d’inculturació de la fe en la realitat catalana renaixent. No cal dir que al llarg d’una història tan accidentada com la nostra, ha calgut respondre a reptes molt diversos i que això ha propiciat un ventall de capteniments fins a un cert punt heterogenis: no sempre tothom ha encerat el punt just. Però, fins avui, l’encarnació pastoral en la realitat catalana ha estat un valor del nostre clergat, sostingut enmig de moltes dificultats. Una etapa especialment dura va ser la de la immigració massiva dels anys 50, 60 i 70. Els nostres barris vells es densificaven i en sorgien de nous. Qui va assumir, aleshores, les parròquies de nova creació amb les famílies d’Andalusia, d’Extremadura o de Castella que hi arribaven? Els sacerdots que s’havien acomodat a les exigències del nou Règim, s’avenien a la prohibició de la Federació de Joves Cristians de Catalunya i es passaven al castellà en la predicació a feligresies catalanes? No. A les parròquies noves hi van anar, primer, pastors a l’estil de mossèn Joan Cortines, o mossèn Amadeu Oller o mossèn Joan Bonet, per esmentar només tres noms entre molts, i, després, un seguit de preveres joves amb fama de catalanistes. Són coses que cal no oblidar. En aquells temps alguns suggerien: no caldria crear un servei diocesà per a immigrats? La resposta va ser una altra: una pastoral ordinària integradora, uns consells pastorals integrats, de vegades en la seva totalitat, per immigrants, uns moviments apostòlics obrers que comptaven amb immigrants en els seus quadres dirigents.

divendres, 5 d’octubre de 2007

Una setmana i un dia de la trobada de blocaires

Blocsfera Cristiana

Per altres coses, m’ha anat passant fer una valoració de la trobada de blocaires cristians. Però, avui, com que ja l’ha fet l’Eloi Aran, m'estalvio la feina. A més, ja em va tocar parlar-ne al programa Església Viva del bisbat de Girona que s’emet a les emissores locals, a la COPE Girona i a Ràdio Estel. [mp3]

Només comentar quatre dades d’una radiografia aproximada de l’estat de la blocsfera que vaig preparar per la trobada. Avui ja no val, perquè aquesta setmana hem incorporat vuit blocs d’Església Plural i en tenim pendents d’incorporar-ne un parell més. En tot cas, les dos dades que es poden comentar és que entre tots els blocs acumulen unes 50.000 visites al mes, 10.000 de les quals passen pel portal de la Blocsfera Cristiana, que pel trànsit a internet en català no està malament. I, el més important, que entre tots els blocs s’està produint una mitjana de 400 articles al mes. Això li dóna ja categoria i diversitat comparable a qualsevol publicació cristiana.

dijous, 4 d’octubre de 2007

Les parròquies i els signes dels temps


Vaig arribar tard i per tant no tinc molta cosa a dir, però dimecres si que vaig poder escoltar el final de la lliçó inaugural del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya que va fer l’historiador Josep Maria Martí Bonet sobre les parròquies. En les conclusions orals va recollir el que també diu l’edició escrita:

“[Al segle V] en irrompre noves gents –denominades gots o bàrbars- en la geografia romana i especialment a les ciutats, els nadius (ja cristianitzats) es trobaven molt insegurs; per això van haver de refugiar-se a les localitats rurals i als castells. Calia doncs, que en aquests nous centres rurals les autoritats eclesiàstiques diocesanes (o el mateix bisbe) seguissin una nova estratagema per a continuar l’evangelització (...) Aquesta, i no altra, és la causa –segons la nostra opinió- de l’origen de les parròquies, ben diferenciades de les catedrals. La parròquia és una institució típicament eclesiàstica que procedeix de la mateixa Església i manifesta la seva gran generositat i amor a la Providència i a la clara indicació de la voluntat de Déu en la interpretació dels signes providencials dels temps. S’ha d’atribuir als bisbes una major dosis de l’esmentada generositat, ja que en aquesta creació el bisbe va perdre notables parcel·les de poder. Això també ens ensenya a tots els integrants de l’Església –especialment als bisbes i als sacerdots- a qui ens ha estat regalat de poder viure al segle XXI, que hauríem d’estar molts més oberts als signes dels temps”.

A la versió escrita ho també ho diu, encara que no tan explícitament com ho va formular oralment: que no podem eliminar parròquies perquè faltin capellans; que cal demanar i promoure vocacions; que el sacerdoci és un ministeri insubstituïble; però que els signes dels temps ens porten a impulsar noves formulacions en l’administració de les parròquies “on hauria de valorar-se de nou la missió dels diaques permanents i el gran paper que tenen els seglars ben formats, ja siguin homes o dones”.

És una típica conclusió d’un historiador, que comprova sovint com el pas del temps fa canviar coses que en altres moments de la història semblaven perennes.

dimecres, 3 d’octubre de 2007

Però serà Sistach cardenal?

Dimecres, inauguració del curs de la Facultat de Teologia de Catalunya. Demà ho comento, perquè evidentment els comentaris més interessants compartits al pica-pica són sobre La Vanguardia d’ahir. L’arquebisbe Martínez Sistach n’hi n’ha dit res, ni n’ha de dir res. És com s'ha de fer.

Però sembla ben clar que:

A favor:

1.-Si Enric Juliana diu que Sistach pot ser cardenal és perquè algun motiu/font deu tenir per tirar-se a la piscina.

2.-El Juliana no és infal·lible però tampoc és un aprenent de periodista que no sap el què es fa.

En contra:

1.-L’article del Juliana no argumenta res que no sabéssim.

2.-Les fonts sempre són interessades.

Amb tot això, es pot concloure que estem igual que abans, o sigui, al 50 per cent de possibilitats. Si hi ha sort, entra: es valora Barcelona com a capital Europea, a Roma Martínez Sistach té els seus amics i reconeixements, es té present el perfil propi de l’Església catalana... Si no hi ha sort, no entra: hi ha molta llista d’espera, nous càrrec de cúria, els cardenals es van repartint per tot el món i a Espanya ja n’hi ha tres en actiu, potser el 2008...

En tot cas, és una incògnita que s’hauria d’aclarir durant el mes d’octubre si hi ha consistori al novembre, ja que el desembre no sembla un bon mes per fer-ho. Per això, a mesura que passin els dies s’intensificaran les notícies com la de La Vanguardia, però saber-ho del cert, després de Déu, ara només ho sap el papa, i si és que ja ho té clar.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

Setmana Inaugural a Barcelona



Aquest dimarts comença la setmana d’actes inaugurals a Barcelona dels cursos acadèmics de la facultat i centres d’estudi catòlics. Tots es fan a l’Aula Magna del Seminari. Ens ho explicava a bastament el Full Dominical de l’anterior setmana. La veritat és que cadascú inaugura amb qui vol. He recuperat el mateix suplement dominical de l’any passat. Mai més cert allò de digue'm amb qui vas, i et diré qui ets.

L’acte més rellevant, on acostumen a anar tots els bisbes, és la inauguració conjunta de la Facultat de Teologia de Catalunya i dels cursos de l’Institut Superior de Litúrgia de Barcelona, l’Institut de Teologia Fonamental i la Facultat Eclesiàstica de Filosofia de Catalunya. Aquest any fa la lliçó inaugural el doctor Martí Bonet -l’historiador que sap més sobre de la diòcesi- parlant de la parròquia (Dimecres, 3 d’octubre, a les 11,15h). L’any passat va ser Antoni Bosch Veciana, savi de la filosofia.

La lliçó inaugural de l’ISCREB (Institut Superior de Ciències Religioses) la farà el monjo de Montserrat Hilari Raguer, sobre les darrers investigacions als Arxius Secrets Vaticans sobre la Guerra Civil (Dimarts, 9 d’octubre, a les 19 h). L’any passat va ser Joan Rigol parlant de Maritain.

I, finalment, la setmana vinent s’obre el curs de l’Institut de Teologia Espiritual de Barcelona. El ponent és José María Alsina, rector de la Universitat Abat Oliba CEU, que parlarà del martiri (Dimecres, 10 d’octubre, a les 19h). L’any passat va ser Josep Miró i Ardèvol parlant del declivi i l’esperança de la dimensió espiritual de Catalunya.

Tots els actes els presideix l’arquebisbe Martínez Sistach. Podrà comprovar, un cop més, que a Barcelona hi ha gent de tots colors.

dilluns, 1 d’octubre de 2007

Alta política



Dins de la secció de meravelles dels meus fills, un nou lliurament. Aquest cap de setmana vèiem per la tele les declaracions d’un polític darrera l’altre sobre la proposta d’Ibarretxe. I la pregunta de la filla gran va ser: “Pare, perquè criden?” Si, certament, es pot convèncer de la bondat o el malefici de qualsevol proposta sense haver de cridar.

divendres, 28 de setembre de 2007

Bellesa bíblica





Per un compromís previ no hi podré anar i em sap greu. És un acte que val la pena. Aquest dissabte a Tarragona se celebren els 25 anys de la BCI, la Bíblia Catalana Interconfessional. Presidida per l'arquebisbe Pujol, és una celebració remarcable per dos motius. Perquè en molts ambients aquesta traducció s’ha convertit en la versió de referència, ja que incorpora l’experiència de l’àmplia tradició de traduccions al català de la Bíblia, i se n’ha fet una pràctica difusió a través de CD i d’Internet. I perquè és la primera versió en català reconeguda per la majoria de confessions cristianes presents a Catalunya. Un text únic per a tots els cristians. Fruit sobretot de l’empenta que hi va posar des de l’Associació Bíblica de Catalunya el monjo de Montserrat Guiu Camps, i l’especial dedicació d’Armand Puig i d’Agustí Borrell, entre molts altres.

En motiu d’aquest aniversari Enciclopèdia Catalana ha editat una edició il·lustrada d’aquesta traducció de la Bíblia que també es presenta dissabte. Les il·lustracions són obra de Perico Pastor. Avui he rebut el dossier de premsa que presenta l’obra. Jo d’art no hi entenc un borrall, però a mi m’ha agradat. Em sembla una aportació artística feta amb gust. A més, l’edició és una bona resposta a la tràgica pregunta: i ara què li regalem a...?

dijous, 27 de setembre de 2007

La Facultat de Teologia, una anomalia llatina



El cardenal José Policarpo de Lisboa, el secretari del Consell anglicà per a la unitat dels cristians, el metrapolita ortodox de Sibiu, la directora de la filmoteca vaticana, els millors experts en la figura del Jesús històric o sobre la Paraula de Déu passaran aquest any per la Facultat de Teologia de Catalunya. Aquesta institució de les deu diòcesis catalanes celebrarà aquest curs els 40 anys de la seva creació amb quatre congressos internacionals. Així, des de Barcelona, la Facultat vol destacar i estrènyer lligams entre els centres universitaris de teologia de l’arc mediterrani.

És el programa que va presentar dimarts el biblista Armand Puig, degà de la Facultat, acompanyat de Gaspar Mora i Salvador Pié. La roda de premsa va servir per reivindicar l’estatus acadèmic de la teologia. De fet, només a França, a Itàlia i a Espanya, l’estudi teològic queda fora de les universitats civils. És una anomalia que només es produeix en l’àmbit llatí. Per això va plantejar la voluntat de formar part del Consell Interuniversitari de Catalunya junt amb la resta d’universitat catalanes: “Estaríem en el lloc que ens toca com a institució”.

Però aquest tema no el va plantejar només com una qüestió de dret, sinó per respondre al treball real que es fa avui a les facultats de teologia. Armand Puig va remarcar que moltes disciplines universitàries tenen interessos comuns amb la teologia. Alhora va parlar d’una Facultat “que no viu d’esquena al món. No ens ho podem permetre, hem de tenir les portes obertes i ser més valents en entrar en els temes actuals”. La teologia d’avui té nous reptes; en certa manera ha superat els temes postconciliars per incidir en els grans debats d’avui com la globalització o l’ecologia: “el nostre món és el món”.

Vaig anar a la roda de premsa –a la qual un canvi de plans d’última hora va impedir la presència de l’arquebisbe Sistach- precisament el mateix dia que portava a impremta un monogràfic de la revista Foc Nou sobre llibre i religió a Catalunya en motiu de la Fira de Frankfurt. Precisament, un dels articles recull la producció teològica, acadèmica i divulgativa, dels professors de la Facultat de Teologia de Catalunya. I, precisament, és l’article més llarg. No deu ser casual.

A més, com va dir Armand Puig, és un treball que es fa amb rigor: “La nostra Facultat, i ho sé de primera mà, està ben vista a Roma i alhora té una consideració per les institucions culturals catalanes”. Què més podem demanar.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Si el nunci està content, jo estic content



En el país que hi ha qui diu que és la regió espanyola més secularitzada, pagana, exacerbada, republicana i amb un govern menjacapellans, quan ve el nunci del papa el rebem com un rei. I a més el nunci surt content.

Aquest dilluns Manuel Monteiro de Castro ha presidit la missa de la festa major de Barcelona concelebrant amb l’arquebisbe de Barcelona i la resta de bisbes de la província eclesiàstica. A la Basílica de la Mercè l’han acompanyat les màximes autoritats del país -el president Montilla, l’alcalde Hereu i quasi tots els regidors- en una basílica plena de gent. Després ha acompanyat el seguici fins a l’Ajuntament on ha sortit al balcó amb la resta d’autoritats (el podeu veure a la meitat d’aquest vídeo de la web municipal).

La missa amb el nunci ha tingut dos coses positives. Primer que no ha dit cap disbarat. I no és res en contra d’ell, sinó perquè altres nuncis d’ingrata memòria si que han presidit misses a Catalunya amb molta mala fortuna. En aquest cas, el nunci ha anat a “lo” seu i al que és propi del dia: una homilia de devoció mariana, on fins i tot ha improvisat sobre els pastorets de Fàtima. Altra cosa és si la gent que no és nostre gremi ho han entès o els ha interpel·lat d’alguna manera. Potser en una missa tan cívica és millor una predicació una mica més “laica”, però ningú li pot dir que s’ha posat en coses que no tocaven.

I, després, ha estat ben rebut que tot el ritual i bona part de la homilia la prediqués en català, com passa en la majoria de misses de Catalunya. Al final s’ha felicitat per la participació de la gent i ha demanat a tothom que ajudem a construir una ciutat i una Catalunya millor. I s’ha disculpat pel seu “pobre català” –que per cert, de pobre no en tenia res- i per això la gent l’ha aplaudit agraïda.

Després de la missa amb l’Oriol Domingo hem intentat parlar amb ell, però se’ns l’ha emportat un de protocol. Si que ens ha pogut dir que estava molt satisfet.

I amb això es poden donar per finiquitades les estèrils polèmiques sobre els regidors que van o no van a la missa. Hi han anat els qui els ha semblat bé anar-hi i han combregat els qui creien que ho havia de fer, i els qui no han combregat per no sentir-se catòlics em sembla que han tingut un gest de respecte vers el que s’estava celebrant. Aquí, si ve el nunci, institucionalment se’l rep amb els honors que mereix. Igual que s'ha de fer si ve el Dalai Lama o el Moro Musa.

divendres, 21 de setembre de 2007

El nunci ve a veure’t



Si algú té ganes de veure el nunci, ens ve a veure. Resulta que aquest any Manuel Monteiro de Castro presidirà la missa de la Mare de Déu de la Mercè acompanyat de l’arquebisbe Martínez Sistach. Això vol dir que els regidors de Barcelona encapçalats per l’alcalde podran escoltar des de primera fila el que vingui a dir el nunci. Tampoc és extraordinari que vingui el nunci a Catalunya (va ser a Barcelona aquest mateix juny) però crida l’atenció que presideixi un acte tan singular com la missa de la Mercè. Serà el dilluns de Festa Major a les 10,30h a la Basílica de la Mercè, una tradicional i concorreguda celebració. El mateix dia a la tarda l’arquebisbe ordena dos capellans i dos diaques a Santa Maria del Mar.

dimecres, 19 de setembre de 2007

Un acudit de destrucció massiva



L’humor pot ser una arma de destrucció massiva i si es barreja amb els rumors encara és més letal. Ahir em va arribar un d’aquests acudits que s’expliquen els capellans sobre els arquebisbes de Barcelona i Tarragona. Demana una forta capacitat d’exegesi eclesial. Diu: “Quina diferència hi ha entre l’arquebisbe de Tarragona i l’arquebisbe de Barcelona?... Doncs que el de Tarragona és el que no és de l’Opus”.

Hi he estat donant voltes 24 hores. I la pregunta clau que no m’he sabut contestar és el cui prodest. Que s’estengui una imatge de massa carca d’un bisbe és dolent pel seu prestigi dins la diòcesi però una imatge massa progre pot fer mal davant de Roma. Pintar l’arquebisbe Sistach més carca del que és, li genera antipaties en molts sectors de la diòcesi. Però pintar l’arquebisbe Sistach més progre del que és, forma part d’una estratègia per desprestigiar-lo davant de Roma, allunyar-lo del birret cardenalici i, per tant, a mig termini, apartar l’Església catalana de qualsevol influència que pugui tenir a Roma, sobretot en l'elecció dels bisbes de Catalunya. I pintar un arquebisbe Pujol més progre del que és, li aplana el camí perquè no fos mal rebut si l’envien a Barcelona, i davant dels qui pensen que, malgrat que encara ho faci bé a Tarragona perquè és una bona persona, abans d’un bisbe de l’Opus és millor un altre encara que sigui més carca. I pintar l’arquebisbe Pujol més carca del que és, confirma la decepció de que a la seu primada de Catalunya hi arribés un bisbe de l’Opus -encara que ja sabem que com a bisbe jurídicament ha deixat de dependre i de formar part de l’Opus Dei- i que s’ha d’evitar per tots els mitjans possibles que facin més bisbes paracaigudistes. Però encara més. Crear la imatge que Martínez Sistach és un desastre només beneficia als qui esperen un gir definitiu de l’episcopat català cap a la caverna. I cantar les meravelles de Jaume Pujol li fa pujar punts per venir a Barcelona però, alhora, això també perjudica altres candidats que estan més ben situats per l’edat que tindran quan es jubili Sistach.

I, això, que només és un acudit dels que fan riure als capellans.

dilluns, 17 de setembre de 2007

Així no ens autofinançarem mai



La setmana passada vaig anar a apuntar la filla gran a catequesi. Per motius logístics i pastorals que no vénen al cas, farà la catequesi en una parròquia que no és on anem habitualment. Això em va portar a conèixer l’amable capellà que porta la catequesi. Vaig veure que ho tenen molt ben pensat, sobretot la manera de buscar la implicació amb els pares i que la catequesi no sigui només un temps de pas per la parròquia.

El que em va sorprendre és que al inscriure’t et fan pagar una quota per tot el curs de 25 euros. Doncs, no senyor. N’haurien de fer pagar 25 cada mes. A veure: qualsevol de les activitats extraescolars et costa cada mes molt més que això. Per no dir, el que molts s’acaben gastant després en la celebració de la comunió o en una festa d’aniversari al Chiquipark.

Quan vaig comentar-li que em semblava poc en va aclarir que “és només pels llibres i el material”. Molt bé, però així no ens autofinançarem mai. Suposo que perquè hi hagi uns locals, una església, un capellà que ho dirigeixi, un senyor que obri la porta, que tot estigui net, uns cursos de formació pels catequistes... en definitiva, tot allò que fa funcionar una parròquia d’on acaben sortint els catequistes... Tot això deu costar alguns diners. Perquè no hi han de contribuir els qui després es beneficien d’algun servei, sobretot, quan moltes vegades no es participa en altres activitats o serveis de la parròquia?

Entenc la dimensió pastoral d’aquesta opció: la gratuïtat. És a dir, que no es pot cobrar per transmetre la fe i per administrar un sagrament, i que els diners no han de ser una barrera perquè els nens s’acostin a Jesús. Plenament d’acord. I per això s’entén que els catequistes han de ser voluntaris. I, per això, està bé que quan t’apuntis a catequesi et rebi un mossèn i, per exemple, li puguis comentar discretament que no pots assumir la quota mensual que hi ha fixada. Però crec que la gent ha de saber quant costa que hi hagi catequesi, és a dir, quin esforç també econòmic fa l’església per mantenir les seves parròquies obertes.

De fet, sóc d’aquells que seria partidari que al sortir del metge del Seguro et donessin la factura del què ha costat la visita o les receptes, que cada mes t’arribés a casa un paper amb el que costa a l’Estat l’escolarització del teu fill i que en els bitllets de metro posés que amb el què has pagat només es financia la meitat del cost del manteniment de la xarxa de transport públic. Encara que no t’ho cobrin cada vegada que utilitzes aquests serveis, hem de saber que no és gratis.

I en el cas de l’Església, que la gent sàpiga quant costa i aplicar allò de Corintis: “Que cadascú doni allò que de cor ha decidit”.

divendres, 14 de setembre de 2007

Em critiquen




Resulta que em critiquen injustament per un post. Que hi farem. Jo hagués preferit que ho fessin en l’espai de comentaris, que per això estan oberts a que tothom pugui il·lustrar-nos amb el saber i amb la fe que em manca a mi. Però m’arriba per mail.

Resulta que un amic es queixa que entre les lectures d’estiu que vaig enumerar no hi hagi posat El silenci de les campanes. La persecució religiosa durant la Guerra Civil, de Jordi Albertí. Em diu “Si no l’has llegit, fes-ho urgentment: una lectura absolutament essencial per desmuntar certes imatges i idees falses que la majoria tenim sobre la república, la guerra civil, l'anarquisme... Jo ara em miro diferent la qüestió de les famoses beatificacions de màrtirs espanyols (al marge de que ja sé que alguns bisbes no juguen net...)”.

Certament té tota la raó. El problema és que vaig posar les lectures d’agost, no les del juliol. Comparteixo el diagnòstic. A més, vaig poder comentar les impressions de la lectura del llibre amb el seu autor, arran d’una trucada per demanar-li un article per Foc Nou. I dic més o menys al mateix. Que em sembla que el mèrit del llibre no és que expliqui gaire res de nou, sinó que el relat que construeix dóna una visió prou equilibrada dels fets, el context i la interpretació que se’n pot fer avui. A més, l’èxit del llibre ho posa a l’abast de molta gent.

Amb certs recels, vaig ensopegar amb les diverses al·lusions a la masoneria, ja que ens transporten aquella època que anyoren alguns on tot era culpa dels contubernis judeo-masons. Però en el context, s’entén que és més un problema sobre la seva contribució a l’elaboració d’un discurs anticlerical.

És un llibre important, ja que, pel que m’expliquen, fins i tot va influir en la redacció definitiva de la Llei del Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, introduint més relleu i ponderació en el tracte sobre la persecució religiosa. És significatiu veure en la intervenció d'Albertí en la Comissió del Parlament del passat mes de maig, que almenys tres dels diputats que van intervenir (el del CiU, el del PSC, i el d'ERC) havien llegit el llibre i que les intervencions dels sis grups parlamentaris aproven les idees bàsiques de la seva aportació.

Caldria un relat al mateix nivell que aquest llibre que fes la lectura d’aquests fets en el conjunt d’Espanya. Malauradament, encara és un tema massa enverinat, perquè tothom el fa servir per portar l’aigua al seu molí.

dimecres, 12 de setembre de 2007

Folrar la Ciutadania



El dia que facin el màster “Ser pares, avui” s’hi hauria d’incloure obligatòriament un seminari pràctic sobre com superar la feixuga tasca de folrar els llibres escolars. La meva celebració de la Diada Nacional de Catalunya s’ha clausurat culminant amb èxit desigual tal noble tasca educativa per completar la motxilla del primer dia d'escola.

Però aquest any, durant aquesta autocomplaent activitat manual, m’han cridat l’atenció dos llibres. Entre els llibres de tercer de Primària, al costat del llibre de Religió, em trobo un Quadern d’Educació Moral i Cívica editat per Santillana. Dic, ja està, aquest és el nou catecisme sociata que li diuen. Però la meva dona em diu que no, que Educació per a la Ciutadania només comença a tercer d’ESO, no a Primària. Miro entre els llibres de primer de Primària i efectivament no ho són, perquè també trobo el mateix manual. Ignorància meva dels currículums escolars.

Consulto a la meva filla gran, que per això ha sortit més llesta que el seu pare. Em diu que ella ja l’havia fet a primer i a segon: “Veus, el de primer és ‘Jo, tu, tots nosaltres’ i el de tercer que faré ara és ‘Jo, tu, tots nosaltres al barri’”. Me’ls miro i trobo que a cada curs repeteixen els mateixos temes amb algunes variacions: responsables, solidaris, tolerants... A primer amb temes com ajudar als altres, bona educació, l’amistat, aprendre dels altres, l’autoestima, justícia, cooperació, gratuïtat, diversitat... A tercer es van ampliant amb exemples com els conflictes que surten als diaris, temes de pobresa, la igualtat entre homes i dones, l’explotació laboral infantil, els costums gastronòmics de les diferents religions, la delinqüència, les catàstrofes naturals, les normes de circulació, les minusvàlies...

Vist això penso perquè tanta comèdia per la nova assignatura. No és això el que diuen que els volen ensenyar també a ESO? Doncs resulta que sembla que feia temps que ho expliquen a Primària sense que ningú no se n’hagués queixat mai. Altra cosa poden ser desacords puntals amb el programa, que a més sembla que l’amplia oferta de manuals permet trampejar. De fet, en el què trobo més mèrit és que l’escola també es proposi educar en aquests valors. Com a pares, ja costa; imagina't com a mestres.

I finalment penso que amb el què paguem pels llibres de text, la veritat és que ja te’ls podrien vendre folrats.

PD: Només llevar-me escolto aquest dimecres al matí una breu entrevista al secretari general del Secretariat de l’Escola Cristiana a Catalunya. Enric Puig diu a Catalunya Ràdio una cosa bastant semblant. Que ells sempre han estat preocupats per l’educació en valors cívics i que el programa es pot adaptar a l’ideari del centre. Que cap problema. Si ell ho diu, jo m’ho crec.

dilluns, 10 de setembre de 2007

El sermó del Dalai Lama a Barcelona



El Dalai Lama arriba a Barcelona, seu davant de 200 periodistes i diu coses com: “Tots els éssers humans som iguals i no hi ha cap barrera per no fer-nos un somriure els uns als altres. Les diferències són secundàries perquè el que volem tots és ser feliços”. “El material no és suficient. Cal promoure un cor ardent, és un valor natural en els humans, que necessiten afecte i compassió. No estem parlant de la fe religiosa, sinó d'una cosa més bàsica. Per això és important que es desenvolupin els valors humans com l’afecte i la estimació”. “Crec que a tot el món, orient i occident, es fa més atenció als valors materials i no tant als valors interiors. Aquesta és la font de la crisi”. “Tots hem de contribuir a una societat més pacífica”. “Compassió no és llàstima, és tenir un sentiment proper i cuidar als altres. La compassió s’ha d’estendre als enemics, sentir-ne compassió només per fet de ser humà”. O sigui, res gaire diferents al que han pogut sentir aquest mateix diumenge al matí els milers de catòlics que van anar missa a Barcelona, amb alguns sermons fins i tot una mica més arregladets. Però, no és també això el que volem dir els cristians al conjunt de la societat? Aquest dilluns a la conferència del Palau Sant Jordi sobre “L’art de la felicitat” no crec que el Dalai Lama digui res gaire diferent. Preguntaré als qui hi van.

De fet, el tema de perquè en molts sectors no es té la mateixa simpatia per l’Església que pel Dalai Lama és ja per un altre post. Per exemple, perquè quan el papa diu que Europa és materialista sembla un carca i quan ho diu el Dalai Lama no? D’altra banda, és evident que les creences del budisme difereixen en molts punts de la cristiana, però també que per un racionalista exacerbat ha de ser tan delirant creure en la reencarnació dels budistes com en la resurrecció o en l’encarnació en la que creiem els cristians.

Deixem-ho per ara, però això pensava aquest diumenge al matí en la roda de premsa més multitudinària i estrambòtica a la que he assistit. Multitudinària perquè la tumultuosa entrada del Dalai Lama entre fotògrafs l'ha fet iniciar la roda de premsa ironitzant sobre el fet que “fins i tot jo havia de donar empentes per poder passar. Sembla que us agradi!”. I estrambòtica perquè la responsable de premsa ha donat majoritàriament la paraula als seguidors del Dalai Lama que entre agraïments per la seva visita li han fet preguntes tan periodístiques com “De quina manera es pot aplicar la filosofia de la via del mig a la vida quotidiana?”. Mentre darrera meu una noia s’esgargamellava exigint torn per preguntar sobre les relacions amb la Xina, el tema principal del dossier que es va lliurar als periodistes.

Però això també ha permès veure un Dalai Lama de 72 anys esplèndid, que sap perfectament on està i el que es diu, que domina la situació i que no perd mai el somriure.

En els temes més socials ha recordat que les institucions religioses han d’estar separades de l’estat; ell que va haver-se d’exiliar d’un Tíbet que era una teocràcia: “Això està antiquat”. Ha parlat de la necessitat que l’educació desenvolupi els valors humans, i que això també s’ha de fer en una educació secular que inclogui el respecte a totes les religions (en anglès ha dit “secular”, que potser pel context s’hauria de traduir millor com aconfessional enlloc de laica, en el sentit excloent que per molts té aquest terme). I desmarcant-se del proselitisme ha recordat que aquí hi ha una altra tradició religiosa i que cadascú ha d’escollir, però que “el millor és mantenir les pròpies tradicions”. Doncs, ja sabeu.