Ambivalència publicitària

Rebo per mail aquesta foto penjada al Flick. Impagable per anunciar una Església: “El Google no pot satisfer totes les recerques”. El mateix dia, visitant una web trobo un banner en el que caic de quatre potes. És una oferta per a taxistes amb una imatge mariana naif: “Jo condueixo, ella em guia”. Doncs resulta que és una empresa de serveis energètics que es promociona enganxant a la gent a través de vídeos creatius. De fet, si entreu a la web us haurà passat el mateix que a mi: ja haureu picat i ja quedarà marcat en algun racó del vostre subconscient el nom de la marca. Demà no li comprareu res, però potser arribarà un dia en el que haureu de triar i com que no sabreu perquè us sonarà la marca, hi acabareu confiant. (A veure qui venç la temptació de mirar-lo. Com més morbós, més visites; només cal ser una mica creatiu a l’hora de sembrar desprestigi).

És una mostra de l’ambivalència de la publicitat. La primera austera però aguda. La segona rebuscada i aprofitant els estereotips del món religiós. Se li pot criticar el mal gust, però fins i tot piquen els que es podrien escandalitzar d’un ús mercantilista d’un símbol sagrat. Però pot haver-hi la lectura positiva: cap d’aquests dos anuncis seria possible si el “consumidor” no tingués cap referent del món religiós. Altra cosa és si s’aprofiten els referents positius o els negatius (quan s’associa la religió a allò passat de moda). La primera opció, la única cosa que demana és més intel·ligència.