La necessitat de legislar sobre els centres de culte

Arran de la imminent aprovació al Parlament de la Llei de Centres de Culte, aquests dies he tingut la santa paciència de repassar les interessants compareixences sobre el tema a la comissió parlamentaria que va debatre la llei. No és obligatori llegir-s’ho (són 144 pàgines) però si que teniu la possibilitat de fer-ho si creieu que és necessari. És a dir, una mica com sembla que ha quedat la llei respecte a la reserva de sòl per activitats de culte en els plans urbanístics. Malauradament, quan escric no trobo a internet el redactat definitiu de la llei aprovada aquest dimecres al matí, només el projecte inicial i les esmenes finals.

Essent un tema totalment complicat, si que veient el procés que ha conduït a l’aprovació d’aquesta llei i les intervencions dels representats de les confessions religioses, dels ajuntaments i dels juristes, es poden treure algunes conclusions.

El primer de tot és recordar per què es fa aquesta llei. Es fa per intentar trobar una solució a l’oposició dels veïns a situar principalment mesquites o algunes sales de reunions evangèliques al costat de casa i donar un instrument als alcaldes per emparar-se en una normativa superior per autoritzar-los. En aquesta necessitat tothom hi estava d’acord. ¿Aquesta llei solucionarà aquest problema? Això ja es veurà. Però també s’ha de dir en honor dels qui l’han impulsada que és la primera llei que es fa per intentar resoldre aquest problema. I els pioners són els que corren més riscos.

Tots els inconvenients sobre les solucions que presentava la llei van anar sortint en les compareixences. És interessant constatar que no hi havia unanimitat ni entre les confessions religioses (ni tampoc deien el mateix totes les que es poden considerar minoritàries), ni entre els poders municipals, ni entre els juristes. I en el que tots tenen raó és que cal ser molt cautelós a l’hora de legislar sobre un tema que no és directament la llibertat religiosa, però que si que afecta l’exercici d’aquesta llibertat.

Les principals prevencions (compartides) han estat sobre si la creació d’una llicencia específica sobre els centres de culte limita o facilita la llibertat de culte. En tot cas, cal recordar que ja avui un centre de culte es pot tancar si, per exemple, s’hi organitzen sardinades o s’hi torturen animals. I això no té res a veure amb la llibertat religiosa. També hi ha dubtes sobre si les entitats religioses podran assumir els costos de l’adaptació si es creen noves exigències per als locals o si una llei pot regular centres de culte de naturalesa i formes molt diferents. Probablement la resposta estarà en el reglament.

És significatiu que a la foto final no s’hi hagin sumat els representats oficials catòlics. Bàsicament –a més de les prevencions exposades i compartides amb altres confessions- perquè l’oposició venia d’entrada: a que les condicions que han de complir els centres de culte fossin regulades i les de tots per igual. Però és evident que fer una regulació expressa per a cada confessió, no podia ser i, a més, era impossible. D’altra banda, el que sincerament no acabo d’entendre és la mania d’alguns polítics a legislar des de la laïcitat, quan a l’estat espanyol es legisla des de l’aconfessionalitat.

¿Calia, doncs, la creació d’aquesta llicencia específica? Francament no en tinc una idea clara. Però si soluciona el problema, benvinguda sigui. Tampoc en la comissió que va treballar el tema hi havia una resposta unànime. En tot cas, no deixa de ser significativa l’àmplia majoria (govern i oposició) que ha aprovat la llei. No es pot prejutjar una actitud antireligiosa de l’ampli espectre polític que hi ha donat suport, des dels democratacristians fins als ecosocialistes. Per tant, s’intentarà fer així i, en la hipòtesi que realment s’acabi limitant la llibertat de culte, per sort estem en un estat de dret amb suficients instruments per defensar-la. Altra cosa seria el ridícul en el que cauria el legislador, però aquí ja no parlem d’opinions personals que es poden donar ara, sinó de respostes fonamentades en tribunals pertinents. Això és la democràcia.

Sospirant Martini

Si ho diu el cardenal Martíni no deu ser heretgia i si ho recull algú de prestigi no deu ser manipulat. Segons Carlo Maria Martini aquests són els problemes del catolicisme: “Primer, la actitud de l’Església vers els divorciats, i després, el nomenament i l’elecció dels bisbes, el celibat de los sacerdots, el paper dels laics catòlics i la relació entre la jerarquia eclesiàstica i la política”. Una entrevista molt interessant per sospirar que hi ha coses que es podrien fer d’una altra manera. En fi.

“Caritas in veritate”, doctrina de trobada

Pot sorprendre que la nova encíclica de Benet XVI sobre la Doctrina Social de l’Església porti en el seu títol la paraula caritat, sobretot a aquells que s’han quedat en el passat i només entenen l’acció social de l’Església com donar menjar als pobres, confessar-los i llestos. El perquè es justifica en les primeres pàgines del text on es reprenen algunes idees sobre el que és avui la caritat. Una explicació de perquè el cristianisme està íntimament lligat al fet social, en la teoria i en la pràctica.

Amb una primera lectura precipitada de “Caritas in veritate” (és la primera encíclica que em llegeixo en la pantalla del mòbil) no es pot dir res sensat que vagi més enllà dels titulars dels diaris. Però si que hi ha dos coses que m’ha cridat l’atenció.

Una és que Benet XVI marca com a punt de referència d’aquesta encíclica la “Populorum progressio” de Pau VI. Benet XVI la defineix com “la ‘Rerum novarum’ de l’època contemporània”, és a dir, el punt de partida de Doctrina Social de l’Església després del Vaticà II. Evidentment, la nova encíclica cita gairebé totes les encícliques socials dels seus predecessors, però és ben significatiu que “Caritas in veritate” es converteix en molts moments en gairebé un comentari de la doctrina marcada per Pau VI.

També té la seva gràcia que el titular de les agències de premsa, la “urgència d’una veritable autoritat política mundial” (n. 67), provingui d’una referència a la “Pacem in Terris” de Joan XXIII.

Com era d’esperar del professor Ratzinger, tot això no vol dir, ni de lluny, que “Caritas in veritate” sigui un simple comentari a la Doctrina Social dels seus predecessors. Hi ha molta matèria nova, tant de relectura doctrinal, com de valoració de nous temes com l’eclosió del tercer sector, la sostenibilitat energètica, el turisme o corporativisme sindical. O missatges clars com que “el testimoni de la caritat de Crist a través d’obres de justícia, pau i desenvolupament forma part de l’evangelizació" (n. 15).

En el que també pensava mentre llegia l’Encíclica és en una de les grans forces que té la Doctrina Social de l’Església. Per la gent que no és del gremi catòlic, els serà complexe compartir alguns punts de partida. Uns perquè els refutaran o altres perquè els viuran d’una altra manera. Però si que és molt fàcil compartir els punts d’arribada: els criteris i propostes que formula Benet XVI sobre com hauria de funcionar un món més just i les implicacions que té tant pels agents socials, polítics i econòmics, com per cadascú de nosaltres. Si ens podem trobar aquí, ja és molt per començar.

El nunci s’emporta més del que ens deixa a Catalunya

El nunci Manuel Monteiro se’n va a Roma. Serà el nou secretari de la Congregació per als Bisbes. Si fem un repàs de la seva etapa des de l’any 2000 que va arribar a Espanya, i si no em descompto, em surten onze bisbes que ha portat o ha mogut per Catalunya. Només Salinas s’ha quedat a Tortosa, el mateix lloc on se’l va trobar, tot i el minut de glòria que li va donar com administrador de Lleida. Semblaria doncs, que en aquests nou anys Monteiro (l’encarregat de proposar candidats a la Congregació per a bisbes) ha pogut capgirar el mapa episcopal català.

Però mirem-ho amb detall. Quatre nomenaments són dels inicis de la seva estada a Espanya: Joan Enric Vives a Urgell, Soler Perdigó a Girona, Jaume Traserra a Solsona, i Sàiz Meneses auxiliar de Barcelona. O sigui, els tres auxiliars de Barcelona que el cardenal Carles es va anar traient de sobre després de successives crisis de confiança i el nou auxiliar que també va promocionar ell. Després, al 2003, arriba el nomenament sorpresa de Romà Casanova a Vic, un invent promogut pel mateix cardenal Carles. En tercer lloc arriba la divisió del Barcelona, on sembla clar que si es va mantenir la candidatura de Sistach va ser perquè al nunci ja li semblava bé (recordem que l'alternativa va arribar a ser Ureña) i que el nom de l’arquebisbe Pujol ara a Tarragona també és fill seu. També amb aquest moviment del 2004 arriba un nou valencià, Agustí Cortés a Sant Feliu; al qui després se suma Piris a Lleida ara fa un any. Dos valencians dels quals ningú se n’ha queixat. Finalment, aquest curs posa Pardo a Girona i arriba com auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull.

Doncs, home, se li pot recriminar que no es fixés més en el planter de capellans formats a Catalunya i que tampoc estem per tirar coets, però el resultat global podria ser molt pitjor. Sobretot sabent que en els temps que corren els bisbes d’Espanya no es decideixen a la nunciatura sinó a l’arquebisbat de Madrid, via la cadira que té Rouco a la Plenària de la Congregació per als Bisbes. Tampoc deu ser casual que la caverna eclesial sigui qui més ha maltractat aquest nunci (tot i que ja sabem que els qui avui arriben a nunci no són precisament uns infiltrats a la cúria de "Som Església").

Per això, veient el seu nou càrrec a Roma, el que em sembla més important és el que s’emporta sobre Catalunya de la seva estada a Madrid. Hi ha sis coses que Manuel Monteiro sap que el seu antecessor en aquest càrrec clau en l’elecció de bisbes potser no tenia tan clares.

-Que la vida pastoral a Catalunya té un perfil propi, entre ells la llengua.

-Que ha pogut escoltar en persona els plantejaments dels capellans de les diòcesis catalanes quan l’han anat a veure per oferir-li la seva opinió sobre els relleus episcopals a Catalunya. A més, quan hi han anat, han estat atentament escoltats.

-Que l’esforç que ha fet Monteiro per parlar en català quan ha presidit actes a Catalunya és un gest senzill però molt agraït aquí.

-Que a Catalunya no ens mengem els capellans i que quan ha vingut s’ha trobat un bon acolliment civil i institucional. Dos exemples recents són la Missa de la Mercè de 2007 o l’acte dels 40 anys de la Facultat de Teologia de Catalunya. Com també coneix bé la sensibilitat religiosa del nacionalisme català.

-Que, al costat d’això, quan es fan experiments com els de Vic o els de Barcelona et pots trobar una manifestació a la porta de la Catedral.

-Que el conflicte de les obres d’art de Lleida no es resol per decret.

I, la veritat, no sé com ens anirà, però sempre és millor que el segon càrrec de la Congregació per als Bisbes estigui ben informat de tot això, que no que n’hi hagi un al qui només li arribin mentides com que Catalunya és el país més secularitzat d’Europa. La pega és que amb nunci que vingui haurem de tornar a començar.

Capella ardent

Ho podeu veure a El9nou de Vic.

Guix, el bisbe social

Una bona amiga seva, Lucia Caram, ens alertava del que ha acabat sent la mala notícia de la setmana, la mort del bisbe emèrit Josep Maria Guix, digne successor de Torras i Bages.

Es pot dir sense cap de mena de dubte que si alguna cosa distingia al bisbe Guix, a més del seu caràcter, era la preocupació social. Dels qui des de sempre s’ha cregut, ha estudiat i ha promogut la doctrina social de l’Església, en molts punts més progressista i transformadora que alguns programes de partits d’esquerra.

Teoria que Guix va concretar en la pràctica de Càritas; destacant el Centre Català de Solidaritat d’ajuda als toxicòmans. Doctrina que va ajudar a fer brillar en el capítol tercer del Concili Tarraconense. Una darrera mostra d’aquesta sensibilitat, el seu retir ara fa sis anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic.

Fa dos anys en un número de Foc Nou sobre els bisbes jubilats ho explicava així: “Si hagués de sintetitzar amb pocs mots la meva vida actual de jubilat, diria que, conscient que en aquest món no podem trobar-hi la felicitat completa, em sento molt content de viure aquest període de la meva vida, a la qual no he tingut cap dificultat d’adaptar-m’hi; i que, fins al moment present, em resulta una etapa molt gratificant. Mai no havia necessitat tan poc com ara la televisió, llevat de les notícies del vespre, d’algun concert i d’algun partit de futbol del Barça. De tot això, en dono gràcies a Déu”. Així va viure el seu relleu.

La bona notícia de la setmana: Lleida

Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

Bisbes nacionalistes

Què dirien si un cardenal català digués que “L'Església a Catalunya demana per Catalunya, que no és una realitat abstracta, sinó una comunitat històrica d’homes, de famílies, amb una cultura, amb una fe, amb els seus problemes i sotmesa també als vaivens de propostes anticristianes”? Doncs això. “Pediremos por España”. Serà diumenge.

Excomunions

Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

1.400 currículums

Com està la cosa. Vam publicar una oferta laboral per a redactor de El Ciervo un dilluns de maig. No era una mala oferta de treball però tampoc res espectacular. La vam penjar en un portal d’internet i a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. L’endemà teníem ja quatre trucades d’amics de la casa recomanant familiars, amics i batejats i centenars de currículums. Al final en una setmana en van arribar 1.400. Sense exagerar.

Feina, doncs, a mirar-los tots. Certament una tercera part eren de directe a la paperera (tècnics de so i assimilats). Una altra tercera part si que complien els requisits mínims però queien davant de la competència. I dels que sobresortien en van quedar un centenar llarg que vam imprimir i que el director adjunt de El Ciervo va mirar amb detall per deixar-ne una cinquantena. Una petita prova per correu electrònic van deixar en vuit les persones a entrevistar i aquesta setmana hem pogut tancar el tema.

Evidentment, fer una primera selecció de 1.400 currículums demana tirar pel dret. També hi va haver la temptació d’abandonar i passar directament als recomanats, però no ho vam fer. La mitjana de lectura que vaig fer (per dir-ho d’alguna manera) va ser de 80 a 100 cada hora. En algun moment tenia més la impressió d’estar consultant el Facebook que fent una selecció de personal. Però sobretot el problema principal va ser tenir moltes vegades la mala consciència de llençar a la paperera no un currículum, sinó una persona que necessitava feina, especialment amb els d’una certa edat. Deu ser una mostra real d’allò que la Doctrina Social de l’Església en diu estructures de pecat.