dilluns, 7 de maig de 2007

Manual d’instruccions per una diòcesi nova

“Escriu alguna cosa bona”. No es tractarà doncs de deixar-los malament, i menys si t’ho demanen davant d’un bisbe. Però, la veritat és que no hi ha res a criticar.
Diumenge vam fer un clàssic de les famílies catalanes benpensants. Pujar a Montserrat: cremallera, Missa conventual, Virolai, passeig, entrepà per dinar i coca el berenar. Tot i que sigui gairebé un ritual, la pujada a Montserrat continua pagant la pena només per la celebració dominical. Amb qualitat litúrgica assegurada, a Montserrat saben fer homilies pastorals. És a dir, aquelles que es fan tenint present què pot servir a la gent que tens al davant, cosa que en un centre de pelegrinatge és més complicada per la diversitat del públic. I alhora, són aquelles homilies que van a l’essencial de l’Evangeli. Aquest diumenge en va ser una mostra. Aupa, Cardona!

El cas és que a la tarda quan ja marxàvem ens vam trobar amb la celebració que feia nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat per proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del bisbat. La petició del bisbe Agustí Cortés va ser confirmada abans de Nadal pel cardenal nigerià Francis Arinze i ara la Moreneta a més de ser patrona de tots els catalans també ho és del bisbat que acull el seu santuari. De l’acte (amb una gentada) no en puc dir res perquè només vaig poder veure els moments inicials. Però si que se’n pot dir “alguna cosa bona”, perquè la celebració culminava un treball que sembla ben enfocat.

Un any després de la creació de la nova diòcesi a Sant Feliu van posar en marxa un treball diocesà sobre “Pertinença i coresponsabilitat diocesana”. Una diòcesi neix sense manual d’instruccions. Però si a més és parida amb dolor és intel·ligent començar a treballar vinculant els dos conceptes. El sentit de pertinença, sempre difícil, és impossible sense que els diocesans es vegin coresponsables del treball del seu bisbat. I al revés. En la celebració es van avançar algunes de les aportacions del treball que han fet desenes de parròquies i grups de la diòcesi.

Ara s’han de formular les propostes concretes, però les intuïcions que es van proclamar diumenge són interessants: renovació de la fe, esperit crític i lúcid inspirat en la fe, atens al món, amb un llenguatge entenedor, formació, coordinació, sense tancaments i exclusions, i pregària i celebració. Tot per mirar endavant en una església on es valori i es tingui més confiança en el treball dels seglars dins i fora de la institució i on es potenciï el paper de la dona. “La nostra diòcesi respira un aire nou que el veiem com a presència de l’Esperit Sant”, conclou.

Sense que tingui valor estadístic, una conversa caçada durant la processó d’entrada rebel·la que els diocesans ja comencen a conèixer prou bé el seu bisbe. Quan passa el final de la processó una dona comenta al marit que un és el bisbe de Sant Feliu però que “l’altre bisbe” no sap qui és. “És el de Terrassa”, li contesten. “I què hi fa aquí?”. No, l’altra mitra era la de l’abat de Montserrat. Serà que s'assemblen.