Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona

Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.