Els números de religió són els que són

Fa uns mesos un periodista començava un article d’opinió destacant, segons una recent enquesta, que “només el 50 per cent de joves espanyols es declaren catòlics”, evidentment amb un percentatge molt menor de practicants. I d’aquí feia tota una apologia del crepuscle de la religió.

He recordat l’article arran de la noticia que publicava diumenge passat El Periódico obrint la secció de societat del diari. L’article deia que a Catalunya només un 45,5 per cent dels alumnes escullen religió, situant-se a la cua d’Espanya on la mitjana és del 76,9 per cent. Primer cal aclarir que les dades de Catalunya són de la Conselleria d’Educació i es basen en matricula real. En canvi, les d’Espanya són de la Conferència Episcopal Espanyola que, si no han canviat el sistema, es basa en un qüestionari que omplen els professors de religió i que són dades que sempre han estat més altes que les oficials. Certament, és només un matís, que no amaga una diferència molt important.

Després, la notícia compara el nombre d’alumnes que fan religió en els centres públics, on la diferència és abismal: Catalunya, 32 per cent a primària i 15 per cent a ESO. Espanya, 82 per cent a primària i 50 per cent a ESO. Dues realitat, però, que fan de mal comparar perquè no té res a veure la gran implantació de l’escola religiosa a Catalunya, on tots fan religió, amb la d’Espanya.

Però veient la diferència la pregunta és: només el 45% escullen religió a Catalunya? Només un 50 per diuen sentir-se catòlics a Espanya? Doncs a mi em sembla el més normal. El problema és amb que ho comparem. Si ens mirem les xifres com una tendència, és evident que decau. Tot i que després d’uns anys de precipitar-se ara aquesta corba cap avall s’ha fet més suau.

El que em sembla més important és què podem esperar en una societat plural. Sobretot si venim d’un país amb majories catòliques a la búlgara. I no crec que sigui “normal” majories religioses d’unanimitat. Alhora, si ho comparem amb altres moviments socials, no n’hi deu haver gaires amb els quals la meitat dels joves s’hi sentin identificats. Una altra cosa és que el catolicisme segueixi sent durant molt de temps la religió culturalment majoritària. Dubto que això pugui canviar en dècades, i m’atreviria dir segles. Ara bé, aquesta majoria crec que és difícil que es pugui expressar en majories del 80 per cent. Es pot discutir si serà un vint, un quaranta o un seixanta. També ajudarà a inclinar la balança que els bisbes preguin postures que siguin raonables en una societat plural. I, en la classe de religió, de les facilitats o impediments que es posin a l’assignatura. Igual que tampoc hi ajuda tot allò que converteix els professors de religió en l'excepció laboral en un claustre. Però que hi hagi un 50 per cent de catòlics o que un 45 per cent dels alumnes escullin religió, em sembla una dada més que positiva. Quins són aquests barems a França, Bèlgica, o als Estats Units?

Sovint es recorda també que a Catalunya “només” entre un 10 o 15 per cent van a missa. Això deu voler dir unes 800.000 persones pel cap baix, o fins i tot un milió. Algú altre a Catalunya reuneix cada cap de setmana aquesta quantitat de gent? Som menys que abans, si. Però, es pot esperar una altra cosa? I, com va dir el bisbe Torrella en un estirabot durant les sessions del Concili Provincial Tarraconense, referint-se als anys d’abans del franquisme: “A Catalunya, la gent no ha anat mai a missa”.