dimarts, 30 de juny de 2009

Capella ardent


Ho podeu veure a El9nou de Vic.

dilluns, 29 de juny de 2009

Guix, el bisbe social


Una bona amiga seva, Lucia Caram, ens alertava del que ha acabat sent la mala notícia de la setmana, la mort del bisbe emèrit Josep Maria Guix, digne successor de Torras i Bages.

Es pot dir sense cap de mena de dubte que si alguna cosa distingia al bisbe Guix, a més del seu caràcter, era la preocupació social. Dels qui des de sempre s’ha cregut, ha estudiat i ha promogut la doctrina social de l’Església, en molts punts més progressista i transformadora que alguns programes de partits d’esquerra.

Teoria que Guix va concretar en la pràctica de Càritas; destacant el Centre Català de Solidaritat d’ajuda als toxicòmans. Doctrina que va ajudar a fer brillar en el capítol tercer del Concili Tarraconense. Una darrera mostra d’aquesta sensibilitat, el seu retir ara fa sis anys a la residència de les Germanetes dels Pobres de Vic.

Fa dos anys en un número de Foc Nou sobre els bisbes jubilats ho explicava així: “Si hagués de sintetitzar amb pocs mots la meva vida actual de jubilat, diria que, conscient que en aquest món no podem trobar-hi la felicitat completa, em sento molt content de viure aquest període de la meva vida, a la qual no he tingut cap dificultat d’adaptar-m’hi; i que, fins al moment present, em resulta una etapa molt gratificant. Mai no havia necessitat tan poc com ara la televisió, llevat de les notícies del vespre, d’algun concert i d’algun partit de futbol del Barça. De tot això, en dono gràcies a Déu”. Així va viure el seu relleu.

divendres, 26 de juny de 2009

La bona notícia de la setmana: Lleida


Sens dubte la bona notícia de la setmana és el nomenament de Ramon Prat i Pons com a Vicari General de Lleida. No he pogut parlar amb ell però el nomenament només pot respondre a que el bisbe de Lleida ha escoltat els capellans, perquè si per alguna cosa es distingeix el Ramon Prat és per la seva nul·la voluntat de carrera eclesiàstica. I aquests, a les cúries, no sempre abunden.

De fet, la llista per estar content amb aquest nomenament és tan llarga que només cal apuntar alguns motius.

1.-És un sant en vida. Amb perdó dels sants i del Ramon Prat, però és una manera exagerada de dir que tothom coincidirà en que és una bona persona. També és una mica com l’herència de Ventura Pelegrí.

2.-La seva màxima preocupació sempre ha estat pastoral. És a dir, buscar el bé de les persones.

3.-És un home del Concili Tarraconense. No només hi va participar sinó que va marcar el desenvolupament del Concili i la seva aplicació. I darrera del Concili Tarraconense hi va tot el que representa un perfil pastoral específic de l’Església a Catalunya i no cada diòcesi per la seva banda. Ens anirà bé si pot contribuir a fer-ho entendre a altres col·legues recentment nomenats.

4.-És una ment pensant. A més de les seves virtuts personals i coneixements acadèmics, ningú pot dubtar de la seva capacitat de generar i confrontar pensament. Tampoc anem sobrats.

5.-Un home de diàleg. Només cal veure la seva experiència a l’IREL per comprovar que la seva eclesialitat a prova de bomba de no és sagristia.

6.-...

Serà un vicari general perfecte? Doncs no, com tots els humans. Però sens dubte és un encert del bisbe Piris.

dissabte, 20 de juny de 2009

Bisbes nacionalistes


Què dirien si un cardenal català digués que “L'Església a Catalunya demana per Catalunya, que no és una realitat abstracta, sinó una comunitat històrica d’homes, de famílies, amb una cultura, amb una fe, amb els seus problemes i sotmesa també als vaivens de propostes anticristianes”? Doncs això. “Pediremos por España”. Serà diumenge.

dijous, 18 de juny de 2009

Excomunions



Escolto a TV3 el tall de veu del què ha dit Martínez Camino sobre l’avortament. És a dir, el que quedarà a la majoria de gent que no es llegirà el document d’aquest dijous de la permanent de la Conferència Episcopal Espanyola. El què recorda monsenyor Camino és que l’avortament a més de ser un pecat gravíssim porta aparellada la pena canònica d’excomunió. Molt bé. Ningú li pot discutir. Però ¿en què ens ajuda això a que surti una normativa més raonable per regular l’avortament? Fa cent anys, l’amenaça d’excomunió potser servia d’alguna cosa, però avui no. Les dones que avorten “a la lleugera” tant se’ls en dóna. I les que avorten dolorosament entre l’espasa i la paret només els falta que les excomuniquin.

PD: Després de penjar aquesta nota he tornat a escoltar el discurs de la luna de Joan XXIII (que també estava en contra l’avortament).

dimecres, 17 de juny de 2009

1.400 currículums


Com està la cosa. Vam publicar una oferta laboral per a redactor de El Ciervo un dilluns de maig. No era una mala oferta de treball però tampoc res espectacular. La vam penjar en un portal d’internet i a la borsa de treball del Col·legi de Periodistes. L’endemà teníem ja quatre trucades d’amics de la casa recomanant familiars, amics i batejats i centenars de currículums. Al final en una setmana en van arribar 1.400. Sense exagerar.

Feina, doncs, a mirar-los tots. Certament una tercera part eren de directe a la paperera (tècnics de so i assimilats). Una altra tercera part si que complien els requisits mínims però queien davant de la competència. I dels que sobresortien en van quedar un centenar llarg que vam imprimir i que el director adjunt de El Ciervo va mirar amb detall per deixar-ne una cinquantena. Una petita prova per correu electrònic van deixar en vuit les persones a entrevistar i aquesta setmana hem pogut tancar el tema.

Evidentment, fer una primera selecció de 1.400 currículums demana tirar pel dret. També hi va haver la temptació d’abandonar i passar directament als recomanats, però no ho vam fer. La mitjana de lectura que vaig fer (per dir-ho d’alguna manera) va ser de 80 a 100 cada hora. En algun moment tenia més la impressió d’estar consultant el Facebook que fent una selecció de personal. Però sobretot el problema principal va ser tenir moltes vegades la mala consciència de llençar a la paperera no un currículum, sinó una persona que necessitava feina, especialment amb els d’una certa edat. Deu ser una mostra real d’allò que la Doctrina Social de l’Església en diu estructures de pecat.

divendres, 12 de juny de 2009

Cinc anys


Dilluns farà 5 anys de la divisió per sorpresa de l’arquebisbat de Barcelona: 15 de juny de 2004. Res a celebrar. Com es va dir en el seu moment, el problema no era si Barcelona s’havia de dividir (un debat molt interessant) sinó com es va decidir la divisió: en secret i per decret.

Bé. Un cop fet, caldria fer balanç. No hi ha temps per fer-ho bé però recupero algunes consideracions de futur que es formulaven en el Foc Nou de fa cinc anys perquè cadascú es pugui fer el seu balanç. Albert Sàez dixit:

“La divisió hauria de ser en un primer moment mínima i relativa només a aquells afers que efectivament poden acostar la realitat eclesial a la vida quotidiana de les persones però en aquelles matèries que dividir sigui afeblir seria millor que s’optés per una divisió acompanyada de la subsegüent mesura de forta coordinació”. (En aquest punt, potser només hem salvat Càritas i alguns moviments i delegacions que s’ho han cregut. El tema de resolució de la divisió del patrimoni continua essent un secret d’estat).

“Si la partició s’ha fet sense la complicitat dels òrgans ordinaris de govern, ara és el moment de posar-la en pràctica (...), la gent ja no aguantaria un altre període de rumors malintencionats o una nova etapa basada en el delació sistemàtica”. (Que cadascú valori quin dels tres bisbes s’emporta la palma d’or. Potser jo li dono el premi al que s’ho ha cregut més... al de Tarragona).

“S’hauria de crear un clima per evitar que la partició esdevingui una oportunitat per a construir trinxeres ideològiques o pastorals”. (Sense comentaris).

“Caldria avançar paral•lelament en la concreció de l’estructura pastoral de la nova regió eclesiàstica de la Tarraconense” (Encara amb menys comentaris).

dilluns, 8 de juny de 2009

M’ha agradat el Pla Pastoral


No vaig poder anar a la trobada diocesana de presentació del nou Pla Pastoral de Barcelona, per tant, parlo d’oïdes. Però el que he vist m’ha agradat. Només he pogut recollir algunes impressions de la trobada, també positives. En tot cas, si 1.000 persones “perden” un matí d’un dissabte de juny per anar-hi, algun interès tenia la convocatòria.

Ja sabem que un Pla Pastoral no fa estiu ni canvia la diòcesis. Podríem fer la sèrie de plans pastorals de Barcelona (o de qualsevol altre lloc) i veuríem que va sortint el mateix. Però posen accents i prioritats i desperten inquietuds.

I si dic que m’ha agradat és perquè (dins dels marges eclesials) s’ha fet amb la participació de la gent i, sobretot, perquè els objectius són adequats al moment. La urgència de donar respostes a la crisi, però anar més enllà d’atendre les emergències i treballar per un sistema més just (hi ha gent que mai surt de la crisi). La pastoral “amb” immigrants (que ja fa temps que es treballa a Barcelona) perquè deixi de ser la pastoral “per als” immigrants i es treballi perquè aquests formin també les comunitats cristianes. Una veritable urgència. I, finalment, el primer objectiu, la Paraula de Déu. L’aplicació del Sínode és una prioritat.

No tot està resolt, però també és important tenir clar que s’ha de resoldre.

PD: ¿Per què no és possible veure online el vídeo del Pla Pastoral? Ja és la segona vegada que passa.

PD2: Els meus han obtingut 24 mil vots.

dissabte, 6 de juny de 2009

Votaré al PUM+J


Anava a votar en blanc però aquest matí esmorzant amb Vida Nueva decideixo que votaré al PUM+J. Ja sé que a ningú li interessa, ni és el tema. Tampoc faré ara el discurs de tots els polítics són iguals. Perquè no és veritat. Si el nostre país ha canviat tant en 30 anys també és gràcies als polítics i a que els puguem votar; i si durant els 40 anys anteriors havíem estat a la cua d’Europa era precisament perquè un ja votava per nosaltres. No s’ha d’oblidar mai que la política o la fas, o te la fan.

Però en aquestes eleccions que no escollim principalment qui ens governarà sinó qui ens representarà no em resignava a votar la opció que ha d’evitar que guanyin els altres. També cal actuar com mur de contenció contra els populismes fàcils que només pretenen dissoldre la democràcia. Per això, cal anar a votar, per després no estirar els cabells.

Llegeixo en l’entrevista: “som la primera generació amb capacitat per eradicar la pobresa, però això és una decisió política”. Entro a la web del PUM+J i trobo prou raonable el que hi ha. Les darreres eleccions van tenir 124.000 vots al senat i ara en necessiten el doble per tenir un eurodiputat. Podria arribar a no ser un vot testimonial. Una veu permanent a Europa d’aquests enunciats, en espera que sigui una prioritat real dels partits tradicionals. D’altra banda, uns principis impecables vistos des de la doctrina social de l’Església.

La política és més complexa que això i no espero que el PUM+J guanyi les properes eleccions a la presidència de la Generalitat. Però la propera vegada, que els qui busquen el votant habitual facin una campanya més europea, en tots els sentits del terme.

(Per cert, el nom del partit és horrorós)

dimecres, 3 de juny de 2009

Piris “Tinc consciència d’estar una mica enganyat”


Aquest dimarts a TV3 Cuní li ha fet una interessant entrevista al bisbe de Lleida. Joan Piris no ha defugit el tema però ha volgut mantenir la seva posició neutral en el litigi de les obres d’art. Però una mica tip de veure com “hi ha molta gent patint per aquest tinglado” ha explicat que el dia que el nunci li va anunciar el seu nomenament com a bisbe de Lleida, Monteiro li va dir: “esto está en vías de solución”. Piris ja ha tingut temps de veure que no ho està i que va per llarg i per això ha dit que “tinc la consciència d’estar una mica enganyat”. Després ha matisat que no acusava a Monteiro i que aquesta impressió ja l’havia formulat al nunci. Queda dit i diu molt de com es fan les coses. Com el “jo firmaria que s’acabés demà però pel que jo ensumo durarà bastant”. I també ha defensat a Ciuraneta: “El meu predecessor va fer el que havia de fer”.


Si teniu vint minuts ho podeu veure en l’entrevista. I si només en teniu deu, veureu la primera part sobre el litigi però us perdreu la interessant i ponderada intervenció sobre l’avortament i el comentari sobre les declaracions de Cañizares i els abusos a menors (“No m’agrada comparar”). Hi ha frases com “Jo no faré campanya a favor de lleis o en contra de lleis”. Si en tens ganes, el bisbe Piris sembla una persona amb qui t’hi pots entendre.

dimarts, 2 de juny de 2009

Opinions sacralitzades

En una reunió sobre mitjans de comunicació agafo dues frases d’un interlocutor. Parlant dels perills d’una informació que cada vegada ha de ser més immediata, simple i espectacular: “En 59 segons és més fàcil defensar la pena de mort que el contrari”. I n’apunto una altra: “On es produeix la principal deriva dels mitjans de comunicació és en l’apartat d’opinió i en les tertúlies. A la facultat ens explicaven que els fets són sagrats i les opinions lliures. En canvi, avui, les opinions són sagrades i els fets són lliures”. Jo afegiria, que en part és el que també passa a la web 2.0.