dilluns, 30 de juliol de 2007

Del virtual al presencial. Trobada de blocaires cristians.

Blocsfera Cristiana

NOTA: la data anunciada finalment s’ha canviat pel dijous 27 de setembre tal com s’anuncia en aquest post.

Finalment aquest dilluns al matí amb l’Eloi Aran hem tancat els serrells per convocar la primera trobada de blocaires cristians. Serà el dijous 13 de setembre de 18’30 a 20’30 hores a la seu de Cristianisme i Justícia de Barcelona (c/ Roger de Llúria, 13). Com veieu no som supersticiosos.

Ens ha semblat que almenys en una primera trobada l’interessant serà compartir l’experiència de tenir un bloc cristià a la xarxa. Per això, farem un format de seminari en una sala on disposem de projector i connexió a internet. Començarem amb tres breus introduccions de 7 o 8 minuts cada una per centrar el tema. La proposta és:

-que a mi em toca fer una breu radiografia dels blocs cristians que hi ha ara a la xarxa;

-que demanarem al Ramon Bassas com a “avi” dels cristians blocaries una visió una mica més teòrica sobre els blocs com a eina de comunicació (de fet, potser encara no ho sap que li demanarem);

-i que l’Eloi farà una motivació al diàleg plantejant les qüestions que poden ser interessant de compartir, com per exemple: les motivacions per fer un bloc; la utilitat dels blocs, pròpia i pels qui els llegeixen; els blocs com a eina per parlar i difondre l’experiència cristiana; i el feed-back o impressions que recollim del què fem.

La trobada està pensada pels qui estem fent un bloc però no és exclusiva ni tancada a ningú. De tota manera, els qui us hi animeu comuniqueu prèviament la vostra presència. Estem pensant en un seminari per 20 o 25 persones per facilitar el diàleg i ens anirà bé saber si la resposta d’assistència demana una ampliació de la proposta o si serà millor que ho reduïm a que l’Eloi i jo anem a fer un cafè. Veurem que en sortirà i si, almenys per un dia, fem el salt del contacte virtual al presencial.

dijous, 26 de juliol de 2007

Les pressions de l’Opus Dei




Ahir esmorzo amb un amic de l’Opus Dei i gran debat. Amical, civilitzat i sense amargor, gent civilitzada però parers diferents. Arran del litigi de les obres d’art de Lleida surt el tema de si l’Opus està fent pressió perquè les peces vagin a Barbastre, diòcesi on hi ha la seu del Santuari de Torreciutat. Evidentment, l’interlocutor de l’Opus nega la major. Però argumentem.

a) A Roma ningú s’ha molestat a anar al fons de l’assumpte: qui és el propietari de les obres. Algú deu interessar-li que sigui així i els qui han seguit el cas hi veuen la mà de l’Opus. El cardenal Re, per exemple, ha deixat el tema en mans d’un capellà de l’Opus, Eduardo Baura.

b) Resposta: això s’ha de demostrar. I que algú li pregunti a Baura si ell defensa la postura de Re perquè li mana l’Opus.

a) Afegeixo. Cert, i que hi ha molta llegenda negra sobre l’Opus al qui és molt fàcil carregar-li sempre les culpes. Però demostrar-ho és impossible. Ningú ho dirà mai explícitament. Només ens podem basar en indicis per analitzar el perquè passen les coses. Es pot demostrar que el cardenal Ricard Maria Carles va fer bisbe de Vic a Romà Casanova? No. Però analitzant el que va passar és una evidència.

b) Nou argument. Acceptant hipotèticament que alguna persona de l’Opus pugui defensar una postura contraria als interessos de Lleida, ho fa perquè creu que és així, no perquè li mani l’Opus. En el que és discutible, l’Opus dóna llibertat.

a) Molt bé. Acceptem que no hi ha una conxorxa organitzada des de la cúpula. Però fins i tot sense mala fe, la gent es mou influenciada pel seu entorn i per la gent que sent propera. De fet, un dels “problemes” de l’Opus és que com que té tants amics dins l’estructura de l’Església és més fàcil que s’acabin imposant els seus interessos. No vol dir que faci coses que no facin legítimament tots els grups eclesials, sinó que té més capacitat d’influència que altres grups eclesials. A qui se li va acudir que un capellà de l’Opus podia ser un bon arquebisbe de Tarragona? Als capellans de la diòcesi?

b) És un favor per l’Opus que una persona que es dedica plenament a l’Obra, se’n vagi a fer una altra feina?

a) Depèn de quina.

b) I més. Si l’Opus de Barbastre estigués pressionant perquè les obres anessin a Barbastre, el de l’Opus de Lleida (que fa més temps que hi són) també farien el mateix. I conec gent de l’Opus de Lleida que s’han oposat a la divisió del Museu.

a) Però Barbastre vol dir el santuari de Torreciutat, que és molt important per l’Opus.

b) Precisament, no els fa cap falta. La gent que va al Santuario no va a visitar un museu, que a més quedaria lluny de Torreciutat.

No ho allarguem més. Però la conversa ha estat altament interessant. Tant interessant per mi com passar dos nits sense llum. Ha estat com tornar a anar de colònies: lots, espelmes, joc de nit per trobar les coses i aigua freda a la dutxa.

divendres, 20 de juliol de 2007

A Girona també esperen bisbe




Quan tornem de vacances, l’endemà de l’11 de setembre, el bisbe de Girona Carles Soler Perdigó haurà de presentar la renuncia al papa en complir els 75 anys. Així, ens trobarem amb dues diòcesis catalanes esperant bisbe: Lleida administrada provisionalment per bisbe de Tortosa, i Girona a l’expectativa del quan triga el relleu de Soler Perdigó. Per la propera jubilació, la del bisbe de Solsona, encara falten dos estius.

Són dues esperes que fan tremolar. Tots sabem que en aquest país qui posa i veta bisbes és el cardenal Antonio María Rouco. Des de la cadira que té a Roma com a membre de la Congregació per als Bisbes veta noms i en col·loca segons li convé. La veu de Roma passa inevitablement per Madrid. A Roma només es dignen a escoltar altres propostes quan s’hi emprenya molt, o per diòcesis importants.

Per això, a Lleida i a Girona no les tenen totes i els més actius ja comencen a fer soroll. Alguns cridant i altres més discretament. Són dos estratègies que es complementen i es contradiuen alhora. Però tothom hi diu la seva: tant els qui després diran que el nou bisbe és una benedicció divina com els qui carregaran contra la cúria romana.

A Girona uns dels primers a cridar han estat el col·lectiu de capellans del Fòrum Joan Alsina. Col·lectiu crític amb la jerarquia que ja fa temps no té precisament una relació fluïda amb el seu bisbe. Aquests capellans han començat a fer circular un document on demanen un bisbe "que respiri humanitat", "que faci creïble la bona nova de Jesús" i "situat en la realitat de Catalunya".

Potser el més fàcil seria trobar-lo entre els capellans de Girona o de les diòcesis veïnes. De fet, un dels bisbes més estimats a Girona era de Torelló, del veí bisbat de Vic. Però és clar, aquest l’havia “triat” el cardenal Jubany.

A veure si per Nadal tenim dos bisbes nous a Catalunya que ens donin alguna alegria: algú recorda el darrer nomenament de bisbes a Catalunya rebut amb alegria i sense polèmica?

dimecres, 18 de juliol de 2007

Blázquez parla als capellans d’Educació per a la Ciutadania




L’amic Benigne Rafart de Vic -que no sempre combrega amb el que dic, cosa que em sembla molt bé- m’envia un mail per anunciar-me un post al seu bloc interessantíssim (per cert, que en la web del bisbat de Vic ni s'anuncia la visita de Blázquez). Suposo que a l’acte no hi havia periodistes, però la transcripció ha de ser de fiar. Amb això dels blocs hi ha un periodista a cada cantonada.

dimarts, 17 de juliol de 2007

Però val o no val el missal de Joan XXIII?



Potser és buscar tres peus al gat, però la resposta cada vegada la veig menys clara. Després d'un primer post, vaig apuntar el tema en un altre post i la pregunta reapareix. No només per una qüestió jurídica, sinó ideològica. La doctrina oficial insisteix en que el Vaticà II va ser concili de reforma i no de trencament. Per tant, la reforma litúrgica hauria de ser conseqüència d’això: després del concili no es fa una missa diferent a l’anterior, és la mateixa d’una altra manera. Igual que el missal de Joan XXIII no és una variable del Pius V: és el missal romà reformat. De fet, el 1969 Pau VI a la Constitució Apostòlica Missale Romanum presenta el nou missal fruït del Concili com una "revisió" de l'anterior.

Arran d’aquest comentari em contesta el Jesús Manuel Martínez del Grup Naí. Ho repeteixo aquí pel seu interès:

“Segons el dret quan una llei és promulgada (és a dir publicada a l'Acta Apostolicae Sedis) significa que ha d'entrar en vigor passats tres mesos (c. 8 del Dret Canònic) aleshores la llei anterior o queda abrogada o derogada c.20. Abrogada és quan la llei anterior deixa de tenir cap vigència, resta revocada sencera (segurament perquè entraria en conflicte amb la nova norma). Derogada significa que la nova llei és una modificació, reforma... de l'antiga en alguns punts i per tant no s'elimina l'antiga sinó que es modifica.

“Per tant, la trampa és que sí que es pot dir que no es va revocar l'antic ritus; no és cap mentida; senzillament es juga amb el llenguatge jurídic. No es va revocar, però es va modificar i en el moment que entra en vigor la modificació és aquesta la que resta en vigor. És a dir, s'ha d'aplicar l'Antic Ritual? Sí, però amb les modificacions promulgades per Pau VI que són les que estan vigents.

“Si es vol tornar al Ritual Tridentí per a ser correctes des del dret caldria fer una nova modificació de la norma que derogués l'anterior, i per a fer-ho caldria un document jurídicament igual, és a dir una altra "Constitució Apostòlica". En canvi el que s'ha fet és senzillament dir que no cal aplicar les modificacions establertes per Pau VI (jurídicament coix) i promulgar-ho amb un "Motu propi" que no té la mateixa alçada que una Constitució Apostòlica.”

Després d’escriure això el Jesús diu que se’n va prendre un paracetamol i que potser és millor que consulti algú altre. Té raó que és ben complicat.

Truco a un canonista i li sorprèn el plantejament. Certament el missal de Pau VI es va entendre com un missal nou i per això s’ha creat aquesta imatge de dos missals diferents. I de fet, des del 1984 està oficialment permès l’ús de l’anterior missal. Per tant, el problema no és la pregunta, sinó que potser s’hauria d’haver contestat abans de reautoritzar-ne l’ús. Diu que hi pensarà.

Si estiro el tema és perquè el primer comentari que em va arribar sobre això no era de cap ignorant ni de cap boig litúrgicament parlant. Per afegir més confusió, veig que la Constitució sobre la Sagrada Litúrgia del Vaticà II (màxim rang de legal), deixa clar en el número 3 que els seus principis afecten a tots els ritus, però especialment al Romà. I el número 4 a més aclareix que tots aquest ritus (inclòs el Romà) han de ser revisats “tenint presents les circumstàncies i les necessitats d’avui”, és a dir les que anuncia el Concili. S’han de refer perquè s’ajustin a la reforma conciliar. Desconec si s'ha aplicat en altres ritus. En el que si que mai no hi hagut cap problema és en fer la missa en llatí, però seguint el missal romà de Pau VI.

Potser és una collonada, però jo no veig clar que es pugui recuperar tan alegrement la missa tridentina, excepte si l’argument és perquè el papa ho diu o per fer contents els tradicionalistes. Però si és això segon -que a mi no em semblaria malament- llavors també es podrien oficialitzar les innovacions litúrgiques de Sant Carles Borromeu d’Entrevías.

Ho deixo en mans dels qui hi entenen.

PD: Molt interessant l'article que a través de Flama he vist que ha penjat monsenyor Pere Tena a la web del bisbat de Barcelona. És una ampliació del què deia diumenge a La Vanguardia

dilluns, 16 de juliol de 2007

Més Església Plural




El col·lectiu Església Plural acaba d’obrir públicament la seva nova web. Ho destaco perquè m’ha sorprès la feinada que han fet. Francament, el contingut de la web –a més de la inversió tècnica- demana un esforç important de redacció i s’apropa bastant a un diari digital, que cal valorar més si es té en compte que està fet per una entitat i no per una empresa.

Església Plural és una d’aquelles entitats que si no existís s’hauria d’inventar. I no ho dic perquè estigui d’acord en tots els seus arguments. Al meu modest parer, algunes vegades crec que es passen dos o tres parades. Però és només una opinió. L’important és que a Catalunya ocupen un espai de presència pública que no ha pogut aconseguir cap altra entitat eclesial d’allò que en diuen progressista. Aquest és el seu mèrit i el que ningú els pot discutir.

divendres, 13 de juliol de 2007

Oposició episcopal catalana a Educació per a la Ciutadania, però amb diàleg.

Aquesta setmana els bisbes catalans s’han reunit a la Vall d’Aran. En la tradicional nota final la Conferència Episcopal Tarraconense han fet la seva primera manifestació conjunta sobre la polèmica de l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Els bisbes diuen que “fan seves les Notes emeses al respecte per la Comissió Permanent de la Conferència Episcopal Espanyola”, que voldria dir que s’hi oposen amb dents i ungles. Tampoc podrien dir tot el contrari (o potser, si?). El cas és que tot seguit afegeixen que ”esperen que, amb diàleg constructiu, l'Administració escolar atengui les justes demandes de tots els implicats en el món de l'educació i busqui una aplicació de la Llei i els Decrets que la desenvolupen, que tingui en compte les exigències de consciència dels alumnes i les seves famílies.”

Potser és filar prim, però no és el mateix treure l’artilleria pesada, que apostar pel diàleg de manera que l’aplicació d’una cosa que potser no els agrada es faci de la manera més raonable possible. Si més no, és més sensat, i efectiu.

Coincidint amb això, aquesta setmana Cristianisme i Justícia ha començat a difondre un Quadern sobre el mateix tema. Me’l miraré. Aquí hi ha un resum.

dimecres, 11 de juliol de 2007

A València volen arquebisbe



L’arquebisbe de València, Agustín García-Gasco,fa gairebé un any i mig que s’hauria d’haver jubilat. No sé perquè hi ha aquest costum que als arquebisbes els hi donen un o dos anys més de gràcia. A més, a València, tothom donava per fet que s’esperaria que passés la visita del papa d’ara fa un any. Fins i tot es va dir que si Benet XVI quedava content el podria fer cardenal. Per dir, que no quedi. Ara falta menys pel relleu però vingui qui vingui, i sigui quan sigui, al final la literatura oficial ens continuarà dient que el nou bisbe ha estat una elecció del papa i que a qui no li agradi que s’aguanti, que per això s’ha fet catòlic.

Bé, el cas és que a València ja fa temps que hi ha un grup de capellans que no aguanten tant i ja fa uns dies que fan circular un document destacant les qualitats que creuen que hauria de tenir el nou bisbe. Es diuen el Grup de Rectors del Dissabte i, per exemple, ja havien estat crítics amb alguns aspectes de l’organització del viatge del papa a València. Pel que demanen al nou bisbe, no sembla que estiguin gaire contents amb el que tenen ara. Tot i que no és res de l’altre món: un bisbe que “dinamitze el diàleg, l’acollida i la trobada amb els homes i les dones del nostre temps”; que se centri en “la promoció d’una espiritualitat no de la por, sinó de la confiança”; que acompanyi “el nostre Poble en la seua pròpia i específica identitat cultural i lingüística”; que impulsi “una organització diocesana que siga el més col·legial possible”; i “un veritable amic dels sacerdots”. Tampoc hauria de ser tan difícil.

dilluns, 9 de juliol de 2007

A Girona no hi haurà missa tridentina... sembla

Al migdia rebo aquesta interessant nota informativa del bisbat de Girona. És una “Nota pastoral sobre l’aplicació a la diòcesi del ‘Motu Proprio’ ‘Summorum Pontificum’” amb data de 9 de juliol. La transcric íntegra:
“El “Motu proprio” “Summorum Pontificum” del papa Benet XVI sobre l’ús de la Litúrgia Romana anterior a la reforma de 1970, fet públic el dia 7 de juliol, estableix com a forma ordinària de celebrar la litúrgia la del Missal reformat pel Concili Vaticà II, promulgat per Pau VI i reeditat per Joan Pau II. I permet, com a forma extraordinària, l’ús del Missal Romà editat per Joan XXIII, l’any 1962, com a darrera reforma del Missal tridentí de sant Pius V.
“El mateix papa Benet XVI en el text del “Motu proprio”, i en la carta de presentació que l’acompanya, assenyala que per a l’ús de la forma extraordinària hi ha d’haver unes determinades circumstàncies, que només es donen quan un grup de fidels formats en l’ús i l’espiritualitat del Missal anterior a la reforma, desitgin i demanin celebrar la litúrgia segons aquest Missal. Cosa que ja era permesa pel papa Joan Pau II des de la publicació del “Motu propio” “Ecclesia Dei”, el 2 de juliol de 1988. En el nostre Bisbat no es donen aquestes circumstàncies, ni hi ha hagut cap grup que s’acollís a l’indult de Joan Pau II. Per altra banda l’ús del Missal de 1962 demana estar avesats a la llengua llatina, cosa que ja no és habitual en els sacerdots i diocesans de menys de 60 anys.
“El fet que a la nostra diòcesi no sigui aplicable la concessió a què fa referència aquest “Motu proprio” del papa Benet XVI, no ens ha de fer lamentar que a les comunitats que desitgen poder celebrar l’Eucaristia i els altres sagraments en les formes en què foren educats i els són útils per a la vivència i aprofundiment de la fe, se’ls reconegui el dret i se’ls atorgui la llibertat de fer-ho.
“El Sr. Bisbe ha vist aquesta nota i n’ha autoritzat la seva publicació.
“Joan Baburés i Noguer, pvre. Delegat de Pastoral Litúrgica."
Entenc que això de “no sigui aplicable” deu ser per manca de sol·licituds, ja que Girona no té cap exempció extraordinària. No hi havia caigut que ara haurem de començar a comptar quantes misses tridentines se celebren a cada bisbat. Serà curiós de veure.
I per cert, em diuen que no ho puc posar al bloc però sense voluntat de trair la font ho explico. Afirmen que contràriament al que diu Benet XVI, el Missal de Pius V, o si voleu de Joan XXIII, si que està derogarat. Que la derogació és automàtica quan se’n publica una edició típica nova. Si no fos així, també seria correcte, per exemple, utilitzar la mateixos rituals eucarístics que feien servir els cristians del segle III. Aquí ja em perdo.
Finalment, dir que aquest matí Església Plural ja ha posat el crit al cel.

diumenge, 8 de juliol de 2007

No és el llatí, és el ritual



Aquestes dies a la redacció de Foc Nou comentàvem amb el Joaquim Gomis que esperàvem que la presentació d’aquest dissabte del Motu Proprio de Benet XVI sobre la missa aclarís definitivament el tema. Però no. A tot a arreu surt que el papa ressuscita la missa en llatí. Doble error. I en alguns que és la missa on es parla dels pèrfids jueus. Triple error.

Primer error perquè la missa també ara es podia fer en llatí, igual que en català, en castellà, en finès, en zwagili o amb el llenguatge dels signes. De fet, la “versió original” de la missa que avui es fa a les parròquies és el llatí, idioma "oficial" de l'Església catòlica. El ritual actual, el de Pau VI, aprovat el 1970 després del Concili Vaticà II, és el que va permetre que el ritual es traduís a qualsevol llengua. La confusió sobre la llengua és que l’anterior ritual, el de Pius V, només permetia fer la missa en llatí, per això s’equipara a “la missa en llatí”. Podríem dir que no és tracta de la mateixa pel·licula doblada; són dues pel·lícules diferents: una és tan antiga que només es pot veure en blanc i negre, i l'altra estem acostumats a veure-la en colors però també es pot veure en blanc i negre si es mira en una tele vella. I, segon error, l’anterior ritual, el de Pius V, no s’havia prohibit ni derogat. El que passava fins ara és que calia la petició dels fidels i el permís especial del bisbe per utilitzar-lo. I això és que ha canviat ara Benet XVI, ha liberalitzat l’ús d’aquest ritual en blanc i negre.

Així ara a qualsevol parròquia es pot optar per utilitzar (en la llengua que sigui) el ritual actual com a “forma ordinària”, o optar per l’anterior, fill del Concili de Trento i actualment vigent en la darrera revisió que va fer Joan XXIII on es van eliminar les referències antisemites (Tercer error sobre el qual a Zenit trobareu una completa explicació).

Per tant, amb aquesta lògica, aquest canvi no hauria de suposar cap daltabaix. Si sempre hem defensat un cert liberalisme amb el ritual ordinari, tampoc ens hauria de molestar la pluralitat de rituals vigents si hi ha gent que si sent més còmoda. Però és evident que algun problema hi ha d’haver quan el Motu proprio de Benet XVI ve acompanyat d’una carta als bisbes per aclarir que això “no posa en dubte” la reforma litúrgica del Vaticà II i que la proposta vol unir (acostar als lefrevristes) i no dividir (visualitzar en la litúrgia que hi ha uns catòlics tridentins i uns catòlics conciliars).

Doncs esperem que tingui raó perquè sembla que ell mateix tampoc n’està segur del tot. Al final de la carta recorda que el paper del bisbe serà “el de vigilar perquè tot es faci amb pau i serenitat” i els convida a “escriure a la Santa Seu un informe sobre les vostres experiències tres anys després de que entri en vigor aquest Motu Proprio. Si sortissin a la llum dificultats serioses es buscaran vies per trobar el remei”. Això té de positiu que el papa és conscient, com es veu en la carta de presentació, dels recels i problemes que pot generar aquesta liberalització i s’obre a rectificar el que calgui. Però si hi ha aquests perills potser caldria calibrar millor si valia la pena córrer un risc intern en el món catòlic per fer un gest d’acostament amb els lefrevristes, que no deixen de ser una minoria. Si cal córrer riscos per la unitat dels cristians, potser seria millor que fos per apropar-se al món ortodox i al protestant.

dijous, 5 de juliol de 2007

Cinc preguntes de l’Abat de Montserrat



Dimecres la Fundació Abadia de Montserrat va celebrar els deu anys amb un acte a la Torre Agbar de Barcelona. La Fundació d’aquest monestir ha estat una eina de suport econòmic i institucional exitosa, un model que també s’aplica a altres monestirs com el de Poblet, Vallbona o Silos. L’acte es va centrar en un conferència de l’abat Josep Maria Soler.

En començar ens va dir que ens parlaria del passat, present i futur del monestir sobretot en relació a la cultura. Quan va començar a detallar-nos la història del monestir des del 20 d’abril de l’any 888 ja vaig començar a tremolar esperant un rotllo d’aquí t’espero, amb la única expectativa positiva de l’aperitiu del final de l’acte. Però no. És la vegada que m’han sintetitzat més bé la història del monestir i la lectura d’aquesta part de la conferència permet entendre perquè Montserrat té la importància que té en la història i en la cultura catalana i universal. Una aportació que avui encara es concreta en el treball intel·lectual dels monjos, en el ric patrimoni –obert a tothom- del Museu i de la biblioteca, i en l’alt nivell de formació musical de l’Escolania (que, per cert, estrena nou director, l’exescolà Bernat Vivancos).

Però sens dubte, el més interessant de la conferència –i el que s’ha destacat- són les cinc preguntes de futur que va plantejar l’abat. Si voleu són més retòriques que preguntes. Val la pena transcriure-les.

“Un primer interrogant que és a la base dels altres: la fe cristiana, ¿ha de quedar reduïda a l’àmbit de les opcions estrictament privades, sense cap altra incidència fora d’un mateix que allò que permet la llibertat d’expressió de les pròpies creences?”

“Un segon interrogant està vinculat al primer: allò que podríem anomenar la “matriu cultural juedo-cristiana i hel·lenístico-romana”, que ha configurat profundament la nostra societat europea, la manera de viure i d’organitzar el treball, la família, el lleure, les relacions interpersonals, etc. ¿és una cosa que pertany definitivament al passat, a la història, o bé és una realitat que encara pot incidir positivament en la construcció del present i del futur?”

“Un tercer interrogant: ¿quin lloc ocupa en la nostra “visió de la persona humana” la seva dimensió, diem-ne, espiritual? L’home “post-modern”, nosaltres mateixos, ¿som bàsicament “homes tecnològics” i prou? o bé ¿hi ha alguna cosa més en la realitat humana, que va més enllà de la ciència i de la tècnica, i que és tan pròpiament nostra que és essencial per al procés d’humanització?”

“Concretant més el que acabo de dir: ¿és important per a una societat com la nostra disposar de llocs, d’espais, on es cultivi d’una manera especial aquesta dimensió espiritual de la persona humana? I, si em permeten la gosadia, ens podríem preguntar si és bo per a la societat catalana del s. XXI, amb el seu desenvolupament econòmic i tecnològic, amb els avenços en les prestacions socials, en la convivència civil, amb la varietat de cultures i de religions que caracteritzen els seus habitants, si li és bo –dic– que hi hagi un lloc com Montserrat?"

“El darrer interrogant, està relacionat amb aquest que acabo de formular: ¿és imaginable una mena “d’aliança” entre Montserrat i l’entramat social i econòmic de Catalunya, per tal de consolidar un espai de reflexió, d’encontre, de pau, d’identitat personal i col·lectiva? ¿un espai que sigui com una mena de pulmó on es pugui respirar un aire fresc i diferent? ¿un espai on s‘enriqueixi la cultura amb un diàleg fructífer des de diverses posicions?”

Són preguntes pel monestir que l’abat contesta en la conferència, on també diu que està obert al debat i a les aportacions. Però, el que crec més interessant d’aquestes preguntes és que també se les poden formular la majoria d’institucions d’Església que volen tenir una irradiació social. Provem-ho?

dimecres, 4 de juliol de 2007

Pena pel Iemen





Aquest agost farà onze anys que vaig estar al Iemen. És per això que m’ha impactat més l’atemptat contra els turistes catalans i bascos. Era el mateix viatge de Banoa que vaig fer el 1996, gairebé un mes per visitar tot el país. Després de casar-nos vam passar els dies tradicionals a Menorca i ens vam guardar l’agost per fer “el” viatge. Com que em vaig negar a anar a l’Iran com volia meva dona, vam pactar el Iemen, senzillament perquè no en sabíem res. Per fer un viatge de noces més original vam decidir que ens emportàvem de viatge un dels capellans que ens va casar i un altre amic. Anàvem en un grup de vuit turistes amb dos jeeps com els que heu vist carbonitzats després de l’atemptat.

Llavors ja es parlava d’alguns segrestos de turistes i feia dos anys havien mort dos alemanys quan va intervenir l’exèrcit, però això ho vam saber allà. També feia pocs anys havia acabat la guerra civil. Els turistes formàvem encara part d’una raresa exòtica. Per això, he escollit aquesta foto. És d’un poble perdut a Wadi Al-Udayn on quan els turistes paràvem a posar benzina la gent sortia al carrer a fer-s’hi fotos. Veureu que hi ha un fusell. Però el que duien la majoria d’homes és la djambya, un punyal al cinturó. De fet, només la treuen de la funda per ballar les seves danses tradicionals. És més un signe d’identitat que d’agressió, com si els catalans encara anéssim pel carrer amb la barretina i la falç.

Certament estem parlant d’un món tancat i tribal. Però precisament per això acollidor amb el foraster. Un país musulmà on, quan el nostre acompanyant explicava que era capellà, lluny de depreciar-lo l’identificaven com l’”Iman Al-Messia”, reconeixent-lo com una autoritat religiosa del Jesús Messies. En un altre poble, on vam coincidir en una fonda amb l’alcalde i el jutge, el van ser seure al seu costat en senyal de respecte.

Si dic pena pel Iemen és perquè em sembla que això és el que s’ha espatllat. El Iemen era el país àrab més pobre i s’havia convertit en la mà d’obra barata dels saudites del nord. Ara la obertura al món exterior ha arribat a través del terrorisme internacional i sota el control d’un govern militar (quan hi vam anar l’actual president ja feia set o vuit anys que hi era). El resultat és un país on la globalització enlloc d’obrir-lo al món ha servit per trencar-lo.

Els nens que ens demanàvem bolígrafs pel carrer fa onze anys ja són grans. Ara ja no hi podrem viatjar, però ells continuen allà.


dilluns, 2 de juliol de 2007

No tenen nebots els bisbes?



Aquest dilluns Sistach ha tret el Sant Cristo gros. Feia una conferència organitzada pel Grup d’Entitats Catalanes de la Família (GEC) de la Família sobre “El matrimoni i la família cristiana, un ideal pels joves”. No hi he anat però just quan començava l’acte he rebut per mail el text de conferència, que suposo que ha pronunciat tal com ens ha arribat als periodistes.

Tampoc calia esperar que l’arquebisbe de Barcelona parlés a favor del divorci, de les parelles de fet o dels anticonceptius. Però tampoc calia treure a relluir tots els tòpics caducats sobre el món familiar. Perquè ens empenyem a dir que “avui apareixen o es viuen diverses formes d’unions que no són matrimoni ni són família: relacions esporàdiques, unions sense celebració: ni canònica ni civil, unions de persones del mateix sexe”. Molt bé, la família tradicional és un bon model. Tots els qui intentem practicar-la hi estem d’acord. Però no totes les famílies són com les que apareixen en les fotos de les companyies d’assegurances o en els cartells de pastoral familiar. Què es troben per Nadal a taula els bisbes quan es reuneixen amb la família? Que no tenen nebots divorciats, tornats a casar, reajuntats... o homosexuals? Què diuen els bisbes a aquesta part de la seva família? Que no són família perquè no compleixen els cànons pertinents?

Doncs pels principis que enumera Lluís Martínez Sistach hauria de semblar que si. Quan resumeix les “quatre grans comeses generals que té el matrimoni i la família: a) la formació d’una comunitat de persones; b) el servei a la vida; c) la participació en el desenvolupament de la societat i d) la participació en la vida i la missió de l’Església.” Cosa que pot complir qualsevol "llar cristiana" sigui quina sigui la seva situació canònica.

Però llavors ens perdem en el cànon: que això només s’aconsegueix quan el matrimoni és indissoluble. I aprofitant l’ocasió carreguem contra el matrimoni homosexual, el divorci, i l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Només com a mostra s’argumenta que “patim moltíssim de la manca d’estabilitat matrimonial”. Si, és clar. Com patia moltíssim aquella parella desfeta que s’havia d’aguantar tota la vida. O que “si aquesta assignatura amb continguts actuals no fos obligatòria, sinó opcional, deixant als pares el dret a escollir-la o no pels seus fills, fóra correcte”. Doncs no deu ser tant perjudicial per la salut, perquè llavors hi hauria nens als quals l’Estat si els podria dir “quin és el sentit últim de la vida humana, del seu cos, de la seva afectivitat i sexualitat”, si aquesta és, segons els mateixos bisbes, la finalitat de l’assignatura.

L’Església té moltes aportacions positives sobre la família que apareixen en aquesta conferència. Només com exemple, la fidelitat, la voluntat de compromisos ferms, la preocupació d’una veritable educació per als fills... Però crec que el problema es confondre un model, amb la norma.

L’arquebisbe va iniciar la conferència dient que cal presentar testimonis i continguts perquè “en les intervencions de l’Església, sembla que se situa sempre “a la contra” d’aquestes normatives i realitats. Això és necessari de dir-ho, però cal presentar tot allò que és positiu i ric”. Seria injust dir que el to de la conferència no és aquest. Per sort a Barcelona tenim un arquebisbe amb un to més semblant al de Benet XVI que al que surt de la caverna. Ara bé, per presentar el que és “positiu i ric” del matrimoni cristià, em sembla que encara cal canviar la mirada al que està passant al nostre món.