divendres, 30 de maig del 2008

Falta menjar


Fregant els plats veig la notícia a BTV. Els efectes de la crisi alimentaria també arriben a Barcelona. L’associació que reparteix menjar a la parròquia de Sant Agustí de Barcelona acaba les existències que reparteix cada setmana. Truquen al Banc dels Aliments per demanar-ne més i els diuen no donen a l’abast, que totes les entitats que reparteixen menjar a Barcelona els passa el mateix. Hi ha 5.000 persones més per atendre que l’any passat i arriben menys donatius alimentaris, bàsicament excedents de la Unió Europea.

Si no recordo malament va ser al finals dels 80 que a Barcelona va crear un fort impacte la campanya “Aquí hi ha gana”. Era fer evident que la ciutat olímpica també tenia la seva cara oculta. Ara, pot tornar-se a repetir. Que en la societat de l’opulència hi ha hagi gent que depengui del menjar que li donen a la parròquia hauria de xocar. Doncs cada any són 130.000 persones les que utilitzen aquest servei de Barcelona, més de 8 tones de menjar distribuïdes. No parlem de no arribar a final de mes, parlem de no tenir ni per menjar. I mentre anem discutint sobre el sexe del àngels.

dimecres, 28 de maig del 2008

‘El Periódico’, molt catòlic


Aquesta setmana, amanida per l’afinat Juliana des de La Vanguardia, també ve molt catòlica a El Periódico. Primer dilluns amb un excel·lent article d’Armand Puig sobre Jesús arran del simposi sobre el Jesús històric celebrat a la Facultat de Teologia de Catalunya. El mateix dia l’Àlex Masllorens carregant contra tota la carcúndia mundial (del cas Pagola que comenta em sembla que ja està tot dit aquí i aquí i aquí i abans de l’estiu ja podrem tenir la nova versió revisada en català i en castellà). I avui dimecres un tal Romeu obrint el suplement de llibres amb dues pàgines sobre les novetat editorials de la Bíblia.

Per ara, doncs, els qui fem periodisme religiós sembla que sense feina no ens quedarem.

dimarts, 27 de maig del 2008

Dels bisbes i de la COPE no me'n refio


Una base tota la lectura periodística és saber que tota filtració és interessada. No necessàriament falsa, però si algú ho ha esbombat és perquè el beneficia a ell o perjudica a algú altre. Així s’ha llegir el que s’està publicant aquests dies sobre l’escàndol de la renovació de Losantos a la COPE i sobre la línia de la cúpula episcopal espanyola.

Aquest estira i arronsa no és nou. Des de l’arribada de Benet XVI i el seu viatge a València que periòdicament apareix la idea que des de Roma es demana més moderació i no trencar ponts amb el govern legítimament establert (a Itàlia en això són molt més fins). I la COPE és evidentment el símbol d’aquesta batalla. Aquesta serà la bona?

No se. El tema de la Cope ni recordo quants anys fa que s’arrossega. S’ha anat agreujant però ja fa almenys deu anys que una persona gens sospitosa com el cardenal Carles clamava sobre aquest tema. I una cosa semblant es va parlar després de les anteriors eleccions generals. També recordo vagament el tema de COPE com a tema polèmic del Concili Tarraconense del 1995. Per tant, si això ha passat és perquè a la majoria de bisbes ja els ha semblat bé i la minoria no ha estat prou contundent en presentar la magnitud de la tragèdia. I per això no me’n refio. Costa de creure que de cop Cañizares caigui del cavall i Rouco sigui l’únic de dolent de la pel·lícula. Quan una cosa no s’arregla en deu o quinze anys, les culpes estan més repartides. I la bèstia ja s’ha fet massa grossa i es val per si mateixa.

diumenge, 25 de maig del 2008

Minut de glòria


Divendres havia de fer un regal. Rumiant a la tele em donen una idea: el darrer premi Sant Jordi de novel·la que ja havia oblidat, Les senyoretes de Lourdes. Dic “Ai! No. Que l’han prohibit”. Però penso que l’he de regalar a un catòlic amb estudis, que ja serà prou grandet per discernir i que li pot interessar com es planteja el tema. Total, comprat i regalat.

Es que, és clar, a quin segle viu el rector de Tremp? Es creu encara amb el poder de decidir què poden fer i què no poden fer els feligresos? Potser no, i té més substància de la que aparenta, però sense dubte es decanta pel que és fàcil: denunciar i condemnar. És més fàcil que formar uns catòlics que la seva fe no perilli quan algú escriu alguna cosa que pot ser inconvenient, sigui un reconegut premi Sant Jordi o sigui rector d’una parròquia. Per que ni un i ni l’altre no són infal·libles i tenen la mateixa probabilitat estadística de cometre errors. La gràcia és que tinguin gent al davant amb capacitat de confrontar punts de vista abans d’elevar excomunions. Que tenim davant un llibre d’èxit sobre un tema complex com les aparicions. Doncs, és el millor moment per parlar-ne, explicar quin sentit hi dóna l’Església, quina importància té per la fe, què és avui Lourdes pels catòlics, o que l’Església és molt escrupulosa en l’aprovació d’aquestes visions... Doncs no, el llancem a la foguera.

Resultat de manual: el rector ja ha tingut el seu minut de glòria, que a l’autor no li feia cap falta però li ha anat com anell a dit. A l’Opus són més intel·ligents.

dijous, 22 de maig del 2008

Tancat al Seminari


Per un encàrrec d’una productora he estat tota setmana tancat (perdó per no atendre el bloc). Van buscar una sala cèntrica per enregistrar entrevistes i van anar a parar al seminari. No hi havia estat mai tantes hores tancat. Això m’ha permès adonar-me que a més de les obres de renovació de l’entrada, a dins continuen fent obres de millora.

Evidentment l’important de qualsevol edifici eclesiàstic no són les pedres sinó les persones que hi ha dins, però en el cas del Seminari és difícil que vagi pitjor que quan canviaven el rector cada dos anys. També cal recordar que l’edifici també és la seu de diverses institucions docents, culturals i de la biblioteca. I que té la sala d’actes més utilitzada per actes diocesans i de l’Església de Catalunya. Per això, és important que també s’hagin sabut espavilar i buscar recursos per dignificar l’envellit edifici d’Elies Rogent. És un patrimoni que ben gestionat pot fer un bon servei a la diòcesi. I sembla que en això estan. I, per exemple, han estat prou pillos per instal·lar cabines de traducció a la sala d’actes i oferir un servei que tenen poques sales d’actes de Barcelona. Amb una mica de sort encara podrem pensar en treure’n diners.

dissabte, 17 de maig del 2008

¿Què passa a l’Església?


Ja fa uns dies que no podia sortir al carrer sense no trobar-me algú que m’increpés: ¿Encara no t’has llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia? Total, que dissabte al matí he esmorzat llegint ¿Què passa a l’Església?.

No sé perquè durant la lectura m’ha vingut al cap una idea d’un capellà basc que va triomfar en un recés: “Más en menos”. Una recepta aplicable a la dispersa vida quotidiana: centrar-se en menys coses però implicar-s’hi més a fons; i en la vida eclesial i cristiana: anar a l’essencial. Seguint aquesta idea, fins i tot m’hauria saltat tota la crítica interna per anar directament a les propostes que fa el document.

En tot cas, ara ja puc anar pel carrer cridant: ¿Encara no us heu llegit el darrer Quadern de Cristianisme i Justícia?

dimecres, 14 de maig del 2008

El litigi Lleida-Barbastre, 10 anys en punt mort


Quan un govern ha de fer una nova llei o posar en marxa un projecte primer anuncia que el farà, després explica que l’ha començat a fer, després que l’està fent, després que ja n’ha fet la meitat, després que està a punt d’acabar-lo, després que l’ha acabat, al final l’inaugura i a més periòdicament va explicant com funciona de bé. O sigui, que fa una cosa una vegada, però intenta que la gent en senti parlar vint vegades.

Involuntariament, a Lleida, els hi està passant el mateix al revés. És a dir, que sempre els diuen que no, però el "no" és el mateix de sempre: que hi ha un decret que s’ha de complir i que no es vol entrar a valorar les proves sobre la propietats de les obres d’art de la franja en litigi. I la resposta de Lleida sempre acaba sent la mateixa: que és un decret que no es pot executar sense el permís de la Patrimoni de la Generalitat i que el decret no té fonament si el titular de les peces no són les parròquies originaries. D’aquí uns dies es repetirà la història quan es facin públics els arguments de la no admissió a tràmit del recurs presentat a la Rota. Semblarà que tornin a dir que no.

I, així, portem des de 1998. El juny farà 10 anys. El laberint de recursos per la via eclesiàstica és complicadíssim i pot durar anys. Encara hi ha altres demandes obertes a Roma i la via civil ni s’ha encetat. I com que Roma no ha emès cap sentència judicial sobre la propietat de les obres el tema no està tancat. Està en el mateix punt mort.

La única novetat d’ara és que el nunci Monteiro s’ha pronunciat a favor de la divisió del patrimoni diocesà de Lleida, com destaca la premsa d’Aragó (sempre s’ha de llegir com es veuen les coses des de les dues bandes). Curiosament, a El Heraldo també pinten a Monteiro com el dolent de la pel·lícula, cosa que em pensava que només passava a la part catalana.

Ara, el tema està en que en aquest litigi Lleida juga amb un jugador menys en espera del seu nou titular episcopal, que és com jugar sense porter. Però es que encara que demà enviïn a Lleida a Vicente Juan des d’Eivissa i que aquest decideixi portar les obres a Barbastre carregant-les a coll, tampoc ho podria fer si la Generalitat no autoritza el trasllat. Per tant, ni que portin un bisbe disposat a enemistar-se amb tota l’Església de Lleida per obeir un simple decret, resoldran el problema. Només en crearan un altre. I si al final s’ha d’arribar a un acord, sempre serà més fàcil amb un bisbe que sigui del gust de la gent de Lleida i no amb un que tothom li giri l’esquena.

PD: Em pensava que la Nota de la reunió dels bisbes catalans que feien ahir i avui l’enviarien dijous al matí com és habitual. Però no, surt a 2/4 de 9 del vespre, una gran hora per facilitar la feina als periodistes. Parla sobre d’ensenyament i mereix tot un altre comentari. I de Lleida diu que els bisbes han estat informats sobre el tema i que “han donat el seu suport a Mons. Salinas en totes les accions que puguin conduir a aprofundir en la comunió eclesial”, que és el mateix que dir que si plou, et mulles.

dissabte, 10 de maig del 2008

L’AVE de Barcelona arriba al Vaticà



Tothom ja sap que per guanyar una guerra s’ha de guanyar la batalla de la opinió pública. Ho saben molt bé el patronat de la Sagrada Família en la oposició al pas del túnel de l’AVE pel davant del temple. Doncs en aquesta batalla han aconseguit arribar a Roma. Aquesta setmana la secció en castellà de Ràdio Vaticana es fa ressò de la polèmica amb unes declaracions del cardenal Martínez Sistach. Són uns talls de veu d’aquells que tornen bojos a qualsevol periodista que els ha d’editar: una subordinada darrera l’altra sense acabar de matar el tema.

El que caldria veure és si això afavoreix o no que el papa es decideixi a venir el 2010 a Barcelona per a inaugurar la cobertura del temple. Tot ajuda a posar-se a l'aparador. I des de que se sap que el papa anirà a Madrid per a presidir la Jornada Mundial de la Joventut, tothom mou peça per estirar el viatge cap a casa seva. El tema de Barcelona l’ha destapat l’abat de Montserrat a Rac1 [Divendres 09/05 9h. Minut 33]. Tot i que el millor de l’entrevista és quan Josep Maria Soler diu que el cardenal Rouco “s’ha fet una imatge més negativa del que realment és”.

Però tornant al papa, tenint en compte que Barcelona-Roma són dues hores d’avió potser seria millor separar les dues coses i no plantejar-ho com una escala més del viatge. El que ja seria delirant és que el papa vingués a Barcelona des de Madrid amb l’AVE.

dimecres, 7 de maig del 2008

Jesús dóna sentit a la meva vida

Veig que s’ha tancat l’enquesta sobre Jesús. Evidentment l’enquesta en si mateixa era una tonteria. Encara que totes eres cites de diversos autors cristians, el que és i significa Jesús per a un cristià no es pot resumir en una frase. Sempre serà massa parcial i incomplet, fins i tot no serà ben bé veritat. Vaja, com els titulars dels diaris.

En tot cas, han quedat destacades aquestes tres.

b) Jesucrist dóna sentit a la meva vida perquè és l’expressió completa de Déu; a través d’ell Déu es transparenta, parla i actua en mi. 22 vots (40%)

e) Jesucrist ha vessat sobre nosaltres l’amor generós d’un Déu que és Pare; fa possible superar les limitacions i obrir-nos a una vida de plenitud. 19 vots (34%)

h) Ésser cristià és voler que tot això –Evangeli i el Crist- em fonamenti i em conformi. 6 vots (10%)

La resta pràcticament no han tingut cap vot. Curiosament, tot i que en ordre diferent, són les tres mateixes cites que van quedar les tres primeres en la reunió de pares de la catequesi. No sé si vol dir res i tampoc es tractava de posar Jesús a votació. Per mi l’important era l’excusa per obrir un diàleg sobre Jesús. Mètode inductiu. Primer pregunta, i després predica. Dit d'una altra manera, truqueu abans d'entrar.

divendres, 2 de maig del 2008

Per fi, Menorca


Els qui saben alguna cosa ja fa dies que diuen que la successió episcopal de Lleida i Girona es resoldrà amb un bisbe i un capellà. I els qui publiquen treuen noms com el bisbe Casanova de Vic (La Mañana) i el del vicari general d'Urgell Joan Pujol, o el bisbe Menorca Joan Piris i el capellà de Menorca Sebastià Taltavull (a El Periódico i –incomprensiblement amb un breu- a La Vanguardia).

A veure. És més probable la segona versió que la primera. Si canvies de diòcesi a Casanova resols un problema a Catalunya però te’n crees un altre. I al Joan Pujol espero que no li facin la mateixa mala passada que al seu germà. Que jo sàpiga, els de Guissona no han fet res dolent per merèixer això.

D’altra banda, a Menorca ja han assumit que són una diòcesi de pas. Per tant, no estranyarà que una vegada més el bisbe de Menorca es desplaci a Catalunya. Del que se’n faran creus és que finalment facin bisbe a un capellà de l’illa de la calma. Diria que no passa des del segle XVIII.

Sebastià Taltavull convindria a Catalunya especialment per un motiu, perquè amb la jubilació de Carrera els bisbes catalans perdran la mitra amb més capacitat de generar discurs i d’interpretar la realitat. I, això, amb Taltavull ho tindríem més que cobert. A més, sap anar a cavall, que sempre pot fer servei. Després, la solució de Piris, amb els bisbes que corren seria més que acceptable. En aquest sentit, és ben interessant el que respon a Vida Nueva en una enquesta sobre el laïcat.

Per tant, si passa, per fi serà l’hora de Menorca. Ara bé, llavors algú ens haurà d’explicar perquè a Catalunya ja hi haurà tres bisbes valencians (Salinas, Cortés i Piris). Després, quin mal han fet els seminaris catalans perquè faci 17 anys que no surt un bisbe nou format al seminari de Barcelona i 31 anys que no en surt cap de fora de Barcelona, excepte del seminari de Tortosa que en surten dos. I perquè aquí som una mena de reserva d’on no pot sortir cap bisbe cap a la resta d’Espanya. De fet, n’hi ha un parell que ja els hi regalo.