divendres, 21 de desembre de 2007

Bon Nadal: ja no sou estrangers




Ell és la nostra pau. De dos pobles n'ha fet un de sol, destruint el mur que els separava i abolint amb el seu propi cos allò que els feia enemics: la Llei amb els seus manaments i preceptes. Així ha posat pau entre tots dos pobles i, en ell, n'ha creat un de sol, la nova humanitat. Ha fet morir en ell l'enemistat i, per la seva mort en creu, els ha reconciliat tots dos amb Déu i els ha unit en un sol cos. Ell ha vingut a anunciar la bona nova de la pau: la pau a vosaltres, que éreu lluny, i la pau als qui eren a prop. Per ell, uns i altres, units en un sol Esperit, tenim accés al Pare.

Ara, doncs, ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu. Formeu un edifici construït sobre el fonament dels apòstols i els profetes, que té el mateix Jesucrist per pedra angular. Sobre ell, tota la construcció es va alçant harmoniosament fins a ser un temple sant gràcies al Senyor. Per ell, també vosaltres heu entrat a formar part de l'edifici, fins a ser, gràcies a l'Esperit, el lloc on Déu resideix.

Efesis 2, 14-22

Foc Nou. Desembre 2007

dilluns, 17 de desembre de 2007

Els alcaldes no tanquen esglésies ni locals d’"alterne"


No seré jo qui hagi de defensar el govern català que ja és prou grandet per defensar-se sol. Però les coses són com són. Llegeixo amb sorpresa com a Religión digital s’explica que “Los alcaldes catalanes podrían cerrar cualquier lugar de culto o reunión”.

Tot ve del Projecte de Llei que promou la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat que vol crear una llicencia municipal específica per als centres de culte. La intenció –lloable- és facilitar una regulació adequada per aquest tipus d’activitats i que als oratoris no se'ls hagin de concedir llicencies amb la mateixa normativa que, per exemple, s’utilitza pels cabarets com a locals de concurrència pública.

Però el què no es pot dir és que això autoritza als alcaldes a deixar obrir o a tancar esglésies i mesquites com els vingui de gust. Precisament, una llicencia el que fa és fixar unes condicions reglades sobre què es pot demanar i què no a una determinada activitat. I reglada vol dir que si s’ajusta a norma s’ha de concedir i si no, denegar. Però no queda a l’arbitri de l’alcalde de torn, perquè no ajustar-s’hi seria prevaricar. L’exemple més clar són els locals d’”alterne”. Molts n’hi ha que alguns alcaldes ja voldrien tancats, però no ho poden fer si no es demostra que l’activitat no s’ajusta a la llicencia.

Altra cosa és –i això és el què han dit els bisbes catalans- que aquesta activitat –la religiosa- s’ha de regular amb molt de compte perquè afecta a un dret fonamental. I, també, si és adequada una regulació igual per a totes les confessions. O discutir la futura concreció d'un reglament. Però d’això no es pot passar a dir que els alcaldes tancaran Esglésies. De fet, sense aquesta regulació, fins ara l’únic que ha passat és que hi ha hagut ajuntaments que per la pressió d’alguns veïns han acabat prohibint la obertura de mesquites.

En tot cas, es poden valorar, i si es vol acceptar, les prevencions dels bisbes. També llegir el projecte del llei per veure si realment hi ha aquest perill. Per exemple, un jurista hauria de valorar quin abast té la disposició adiccional que diu que “el que s’estableix en la llei present s’entén sens perjudici dels Acords subscrits amb la Santa Seu”. Tot es pot millorar, repensar o retirar, però no es pot explicar el que no és.

dijous, 13 de desembre de 2007

Visita obligatòria


Per motius que no vénen al cas, ahir al matí vaig estar tres quart d’hora en la sala d’espera d’un centre de rehabilitació per a afectats de paràlisis cerebral. Hauríem d’anar-hi una vegada al mes. Se’t passen totes les preocupacions de cop.

Em vaig fixar especialment amb els pares, pensant en el que deu haver representat això en la seva vida. Vaig suposar que si algú en aquest món pot entendre les benaurances deuen ser ells. I vaig pensar com perdem el temps preocupant-nos d'algunes tonteries a Internet.

dilluns, 10 de desembre de 2007

Lliure com Martínez Camino



Si hi ha una persona ponderada és ell. Si hi ha una persona amb profund respecte episcopal és ell. Però ell es va trobar amb el nou bisbe José Antonio Martínez Camino a la recepció del 25 de novembre a la seu de l’Ambaixada Espanyola davant la Santa Seu en motiu del consistori. I Martínez Camino va aixecar el to quan ell li va exposar les seves pegues respecte a la Cope. L’incident és el primer que em van explicar quan vaig arribar a l’Ambaixada i fins i tot va ser motiu d’un comentari a l’entrevista que va fer Josep Cuní al cardenal Sistach a TV3 després del Consistori.

La proclama de Martínez Camino era la de sempre: que la Cope és l’únic espai de llibertat que queda a Espanya i que és la garantia de la llibertat d’expressió en aquest país. I, ell, es va permetre discrepar. Va argumentar que precisament en nom de la llibertat d’expressió ell podia discrepar “de la A a Z” dels continguts de la Cope perquè, a més, era un tema que no afectava “ni a la moral, ni al dogma, ni als costums”.

Cap dels dos va sortir convençut. Isabel la catòlica des de l’altura del sostre de l’ambaixada pot certificar-ho. Però aquesta postura d’alguns bisbes espanyols de tancar-se en banda davant de qualsevol crítica a la Cope és paral·lela a la preocupació creixent d’alguns sectors de la cúria vaticana per la deriva de l’emissora. Tothom n’està al cas i cada vegada són més els qui veurien amb bons ulls que els mercaders del temple fossin expulsats. Precisament, alguns arguments sobre els límits de la llibertat els exposava tornant de Roma el periodista Lluís Foix en un article publicat a La Vanguardia.

PD: Error. Em comuniquen després de penjar aquesta nota que l'"incident" va tenir lloc en la recepció del migdia al Col·legi Espanyol i no a la tarda a l'Ambaixada. Coses que fem els periodistes. Que Isabel la Catòlica i els seus devots em perdonin




Lent, massa lent


Rebo el dia de la Puríssima un SMS dient: "Has de posar la vinyeta d'avui del Forges al teu bloc". I, si, té tota la raó. Lent, massa lent. Tot i això, la majoria ho esperen treballant i no asseguts al sofà.

dimecres, 5 de desembre de 2007

Quan el papa parla als cardenals




Assegut a la plaça de Sant Pere entre una representació de l’anomenada progressia barcelonina, vaig veure com les intervencions del papa durant el Consistori eren culminades amb assentiment. Tampoc cal parlar de fervoroses mostres d’entusiasme, però pels qui sempre només hem conegut Joan Pau II ens sobta veure que per determinada gent, i per un mateix, en general les paraules del papa no siguin rebudes amb desaprovació. Altra tema seria el govern curial, però Benet XVI quan predica i fa discursos i documents s’ajusta plenament a la funció de papa: confirmar en la fe.

En tot cas, hi ha diverses frases de les homilies i intervencions del papa durant el Consistori que s’han de guardar. Són frases d’aquelles que es poden citar quan un bisbe o un cardenal fa una alcadada per a poder-lo contradir amb paraula papal. Per exemple, que “La veritable grandesa cristiana no consisteix en dominar, sinó en servir”. Com també està bé que el mateix papa recordi que el cap de l’Església és Jesús o que el papa no pot acomplir la seva responsabilitat tot sol. O que la pau entre cristians ha de ser un signe de la pau de Jesús.

Al bisbat de Barcelona han tingut l’encert de penjar les dues homilies traduïdes al català i la web del vaticà es poden consultar tots els documents del Consistori en castellà.

dilluns, 3 de desembre de 2007

Catalans a Roma



No hi vam anar amb banderes, en ramat i cridant com altres delegacions, però l’arquebisbe de Barcelona va estar ben acompanyat per catalans durant el Consistori, amb una presència notable també de Tarragona. La majoria dels 500 catalans van anar per lliure i per això també es va fer més difícil visualitzar-se, per exemple, quan al final de l’audiència de dilluns es va voler entonar el virolai a l’Aula Pau VI. Intent bonic però poc reeixit per la dispersió del grup de catalans. També hauria estat bé escoltar alguna frase en català del papa (de fet, un 10% dels nous cardenals l’entenen), però per estalviar problemes amb València es va deixar per més endavant. Ja tindrà temps el cardenal per aquestes coses. Per això no perdrem la fe, però no faria cap mal a ningú.

El moment més rellevant pel grup català va ser diumenge durant la recepció que va oferir el Cardenal Martínez Sistach als catalans desplaçats a Roma. La intervenció més rodona va ser la del bisbe Joan Carrera, que enlloc de fer una panegíric enganxós sobre la persona del nou cardenal ens va posar deures als assistents. L’acte al Col·legi Espanyol també va oferir algunes fotos curioses, com la de l’abat de Montserrat al costat del nou bisbe Martínez Camino, dos eclesiàstics que em sembla que no veuen les coses exactament de la mateixa manera. Camino va dubtar si posar-se o no la primera fila quan van demanar que els bisbes passessin a davant a fer el brindis.

Finalment, la presència catalana també va portar el dia 24 Roma al president Montilla i l’alcalde de Barcelona i el de Tarragona, entre altres autoritats i polítics destacats. En el dinar que els va oferir el cardenal Sistach hi va haver alguns silencis fruit d’una relació que no és molt sovintejada, però tothom va sortir amb una bona impressió. En definitiva, que poden menjar junts sense menjar-se els uns als altres. Com va satisfer a les autoritats polítiques que a la tarda un monsenyor català els improvitzés una visita a algunes estances del Vaticà després de la visita di calore. Les autoritats van poder veure com la Guàrdia Suïssa es quadrava quan passava... un capellà.

Per cert, a qui gairebé no vam veure en cap acte va ser al cardenal Carles. Va assistir al Consistori però gairebé ningú el va poder saludar. Jo tampoc vaig tenir la ocasió.