divendres, 4 de maig de 2007

Si he d’emigrar, ho faré a Mataró


Sempre havia dit que si algun dia m’havia d’exiliar de la diòcesi ho faria a Girona. Però he canviat d’opinió i el que faria és anar a Mataró a encapçalar una revolta popular catòlica per aconseguir una secessió de la comarca i crear una diòcesi pròpia. No sé perquè conec força gent de Mataró i a més no n’hi ha cap que em caigui malament. Però després del que hi he vist aquesta setmana encara tinc més motius per tornar-hi.

Resulta que dijous vaig acompanyar a la Pilar Malla a un acte de Justícia i Pau a Mataró a parlar d’immigració. No va tenir un gran èxit quantitatiu de públic perquè a la mateixa hora coincidia una altre acte amb el Salvador Cardús, i encara un altre amb el Ramon Maria Nogués, a més del darrer Ple Municipal abans de les eleccions.

Mentre la Pilar parlava jo anava pensant que potser donava una visió una mica massa optimista de la immigració i que quan acabés algú del públic se li tiraria a sobre: que no tots els immigrants tenen ganes d’integrar-se, que se’ls han d’exigir més deures... Però, sorpresa. Just acabar es va aixecar una dona immigrant parlant un català perfecte dient-li que gairebé s’havia quedat curta. Tres o quatre dones més que l’acompanyaven li van donar suport. Després de reivindicar tot el que podem aprendre els uns dels altres, va dir que elles ja volien ser d’aquí: “No volem que els d'aquí siguin la segona o la tercera generació. Nosaltres ja som catalans i espanyols”. Però a més va explicar que ara han organitzat un grup de dones per convèncer a la resta d’immigrants que els menors no poden abandonar els estudis per posar-se a treballar. El gran problema es dóna quan fan 16 anys i els pares volen que els vagin ajudar a la feina. Una altra situació habitual és la dels joves que s’han incorporat més tard a l’ensenyament obligatori i que els costa més seguir els estudis. Quan fan els 16 anys volen deixar l’institut, però no tenen alternatives que els formi en un ofici. I, sense estudis i sense formació, es bloqueja l’accés d’aquests joves a l’ascensor social, la única garantia d’integració. Una altra dona es va queixar de que havia hagut de deixar d’estudiar català perquè quan va trobar feina no hi havia classes amb uns horaris compatibles els horaris laborals. I que quan va estar de baixa per maternitat no es va poder apuntar perquè hi havia cua.

Per si no estava prou entusiasmat, després d’aquestes dones es va aixecar un home: “Ara que ja han parlat les dones, parlarem els homes”. Va recordar que el 2 de juny hi havia la jornada de portes obertes a les mesquites de Mataró. És una jornada que ara ja es fa cada any a diversos llocs de Catalunya, però que a Mataró van ser dels primers a fer-ho. Com fa 150 anys van ser els primers d’Espanya a tenir tren.

No és aquesta la imatge habitual que ens arriba de la immigració. Tampoc vol dir que el que vam veure a Mataró sigui el que passa sempre i a tot arreu. No visc a Mataró i no puc fer un judici global i absolut a partir d’un fet puntual. Però després vam coincidir amb la Pilar que si hi ha situacions com aquesta és perquè a Mataró fa molts anys que s’està treballant per establir vincles amb la immigració, des dels anys 80 quan es parlava dels “negres del Maresme”. I que en aquest treball els grups cristians de Mataró hi ha posat el coll. Això s’ha traduït en una bona coneixença i en relacions personals, element indispensable per la convivència.

Arran d’aquest tema ve al cas citar el manifest de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants” que aquesta setmana comentava el Santi Torres.

2 comentaris:

Ramon B. ha dit...

Jordi
Si fas el cop de cap, serà un honor.
(llàstima que le sobligacions no em van permetre d'acompanyar-te)
RB

Maria Escalas Bernat ha dit...

Jordi, si sabessis com estan algunes parròquies a Mataró, no diries això tan alegrement!
A no ser que consideris fer-te missioner. Perquè fa pena.
De tota manera, coincideixo amb el Ramon, seràs molt ben rebut!