dimecres, 18 d’abril de 2007

Amb la meitat del que es gasta en armes s’eradicaria la pobresa


“La meitat de les enormes sumes destinades globalment a armament seria més que suficient per treure de manera estable de la indigència a l'immens exèrcit dels pobres”. Aquesta frase podria ser extreta d’un document de qualsevol ONG progre. Però no, és de Benet XVI i de l’exhortació apostòlica Sacramentum Caritatis (n. 90) que la premsa va presentar com el retorn a la ortodòxia més carca del Vaticà. En canvi, un dels nuclis de l’Exhortació és precisament que l’eucaristia no es pot viure sense el lligam amb la caritat, o l’amor, en la línia de l’encíclica Deus Caritas est .

Aquest és un dels diversos aspectes que s’ha destacat de la Sacramentum Caritatis en l'acte que s’ha fet aquest dimecres al migdia a la Facultat de Teologia de Catalunya. Un acte que el Degà Armand Puig ha justificat acertadament dient que si res del món pot ser aliè a l’Església, res de l’Església pot ser aliè a una facultat de teologia.

El text s’ha recordat que és un text d’autors, i no tant d’autor com és una encíclica papal, ja que el document recull en bona part les conclusions del Sínode sobre l’Eucaristia aportades pels bisbes participants. Certament, en la lectura del text això es nota.

Els tres ponents han estat Jaume Fontbona (sistemàtica), Rafael Serra (litúrgia), i Gaspar Mora (moral): fides, celebratio i vita. Les intervencions han estat de caire teològic i per això em guardaré prou de comentar-les. Ho deixo per un espai més adequat com pot ser Teocat. Si que cal dir que encara no puc entendre perquè quan a un ponent li diuen 10 minuts, s’hi ha d’estar mitja hora. Això ha fet que la intervenció de Gaspar Mora hagués de quedar reduïda a una síntesi accelerada perquè la gent no marxés a dinar.

Només a nivell d’apunts dir que les intervencions han alabat el valor del text. Així ho ha fet Fontbona que només al final a plantejat alguns interrogants raonables. Per exemple, el recordatori sobre el celibat sacerdotal obligatori perquè és necessari per “la plena configuració amb Crist” dels capellans. Un argument que grinyola en la mateixa Exhortació perquè no pot evitar fer referències a les tradicions cristianes orientals on encara que valorin el celibat no és condició indispensable pel sacerdoci. Un bon tema de debat.

És veritat que l’Exhortació també està farcida de recordatoris d’elements de caire disciplinar de l’Església problemàtics: el celibat obligatori dels capellans, la prohibició de combregar als divorciats, la indissolubilitat del matrimoni, la confessió i altres clàssics. Altres temes s’han exagerat com l’ús del llatí o del gregorià. Però com ha fet notar Rafael Serra (els qui els coneixen ja sabran de la seva vehemència i alhora sentit de l’humor), tampoc hi ha res de nou que no sabéssim. També és veritat, i això ho afegeixo jo, que si s’ho haguessin estalviat tampoc hauria passat res. Per sort, totes les intervencions de l’acte de la Facultat s’ha centrat en els elements claus de l’Exhortació i no en aquests temes que s’arrosseguen de les intervencions en el Sínode de bisbes.

I només un frase del Gaspar Mora: “El misteri autèntic és el misteri viscut”. Si llegiu la segona part de l'Exhortació, s'entén.

1 comentari:

Pauper maestus ha dit...

De Bello Pallico 19/03/07

http://debellopallico.blogspot.com/

ALEA JACTA EST: ROMA CONCEDE A GRASSUS LA SUERTE DE ELECCIÓN


Y eso le pasa por lamentarse ante otros amigos españoles de las trabas y obstáculos que Roma ponía a la hora de decidirse entre los candidatos que él proponía. Ahora Roma devuelve la moneda haciendo decidir a Grassus. Como si del Cabildo Catedralicio de Munster en Germania se tratase, donde aún está en vigor el privilegio de elección, es decir, Roma propone una terna de candidatos y el Cabildo elige uno de entre ellos como su Pastor. Algo así como el privilegio de presentación de Obispos que poseía la Corona de España desde tiempos antiguos y al que renunció entre otras prerrogativas nuestro rey D. Juan Carlos en la Transición, pero al revés.
Grassus debería estar agradecido y mostrar una gran solicitud y prestancia en elegir de entre los tres nombres que le han sido facilitados y debería estar alegre por la salida que Roma presta a una cuestión que estaba de tal manera encallada que perjudicaba a todo el mundo.
Lo único difícil es la elección: de entre los tres candidatos, uno de ellos es un candidato exógeno (para los cortitos, generado fuera de la diócesis) y dos de ellos, personas ya conocidas pero no excesivamente sopesadas en su posibilidad de desempeñar el cargo.
Otra cuestión es que este candidato una vez elegido por Grassus, acepte. Eso ya es harina de otro costal. Porque para ser ninguneado y servir solamente de ornamento para un pontificado triste y gris, por no decir decadente y devastador como el suyo... a mi no me gustaría ser tambor de esa comparsa, la verdad. Bastante le cuesta a Cursus desempeñar en estos últimos años ese desafortunado papel, cosa que roza si no la crueldad sí la inmisericordia.
Los que tienen la suerte de ver a menudo la carita de nuestro amado Pastor, esperan que ahora que en estos últimos meses se nos había vuelto más dulce y accessible, más humano y afectuoso, más atento y tranquilito, no tengan que volver a ver el rostro uraño, violento y avasallador al que otrora estaban acostumbrados... Y es que la elección no es fácil. Y menos cuando no quieres consultar a nadie y mantenerlo todo en secreto. Pero es que Roma no le ha pedido consultar con nadie, sino elegir. Difícil encargo para un Hamlet acorralado, y no precisamente por nosotros. Si renuncia al auxiliar, se juega el capelo en el Consistorio de marzo del 2008. Si elige uno de estos tres que no podrá manipular a su antojo, se juega el tipo en este lustro que le queda. ¿Y cómo reaccionará la malvada izquierda pijo-progre? ¿Llegará a presentarlo como un inevitable mal menor? ¿Otra vez? ¿Como la dolorosísima división de la diócesis?
Alea jacta est et vae de victis. La suerte está echada y ¡ay de los vencidos!