dimecres, 30 de maig de 2007

Lombardi, una bona persona


En la trobada de Pax Romana a Roma sobre la Santa Seu i la globalització vam poder escoltar i saludar el pare Lombardi. El jesuïta Federico Lombardi fa 16 anys que dirigeix la ràdio i la televisió vaticana, i Benet XVI el va nomenar també portaveu de la Santa Seu.

Lombardi va fer una exposició d’una gran claredat, sense més ni menys retòrica de la necessària. Però sobretot a mi em va semblar una bona persona, que ja és un gran mèrit veient algunes espècies que corren pel món. Estava convençut del què deia, i no tenies la impressió que et volgués aixecar la camisa. Una impressió que coincideix amb el que expliquen d’ell. Va ser un detall simpàtic que es presentés com un “humil treballador de la vinya en el camp de la comunicació”.

El diagnòstic sobre el paper dels mitjans en la globalització va ser realista, i va plantejar tots els seus perills. Part de la intervenció està reproduïda a Zenit. Però el seu discurs no va ser de condemna, sinó de descobrir oportunitats. Fins i tot d’admiració per tot el que permeten fer les tecnologies de la informació. Per Lombardi, tot allò que permet accedir a la informació “permet a la persona ser més lliure i responsable i permet fer créixer la democràcia, la interdependència, i obrir horitzons de solidaritat”.

Lombardi va reclamar una espiritualitat de la comunicació i alguns principis bàsics que els comunicadors cristians –jo afegiria, i les persones de bona voluntat- no poden oblidar. Entre ells hi ha “la recerca de la veritat”, que no ha de quedar ofegada pels interessos dels poders polítics i econòmics, o amb l’atac per motius ideològics a l’adversari; “una visió de la realitat que conservi la dimensió espiritual i religiosa”, no tota la realitat és una realitat material; que la selecció i la jerarquia de notícies que fan els comunicadors ajudi a sortir de la confusió, que ajudi a posar ordre, “a veure què és el més important”; “el respecte a la diversitat i a la riquesa cultural”; que treballi per la justícia; que difongui la pau: “que es parli amb respecte i d’una manera no agressiva dels altres”; i que doni esperança: “la comunicació cristiana ha de donar notícies bones”.

Són només alguns apunts, en els que suposo que insistirà aquest cap de setmana en la II Trobada de bisbes i degans de Facultats de Comunicació que es fa a Salamanca. Com que això ho explicarà als bisbes espanyols, se m’acudeix alguna pregunta que seria interessant fer-li sobre la ràdio a Espanya o sobre alguns salvadors de la ortodòxia de l’Església.

dimarts, 29 de maig de 2007

M’escriuen

A vegades alguns dels amables lectors dediqueu una part del vostre temps a deixar constància del què penseu en els comentaris. També a vegades rebo algun mail. Però fa pocs dies vaig rebre tota una carta de mossèn Joan Subirà, periodista, rector jubilat de la parròquia de Santa Cecília de Barcelona, amic de Foc Nou, i persona d’un humor fi.

Li deixo l’espai a ell. Comenta un post sobre la Sagrada Família. Després de la carta en vam parlar per telèfon, i repeteixo el que li vaig dir: tinc poc a contradir de la seva argumentació contra la continuació de la Sagrada Família. Té raó en que no és un eix fonamental del seguiment de l’Evangeli. Però crec que una cosa són les prioritats, i l’altra que no puguem tenir un forat per la construcció d’una joia arquitectònica.

D’altra banda, fa pocs dies un arquitecte que ha seguit el tema em comentava que si realment el túnel de l’AVE arribés a afectar d’alguna manera la Sagrada Família, les esquerdes sortirien d’aquí a cent anys. Això no li treu cap valor a la necessitat d’evitar riscos. Però, si com diu mossèn Subirà, això pot ser “una segona edició de la bíblica Torre de Babel”, jo no compto veure-ho.

Gràcies per la carta.

dilluns, 28 de maig de 2007

Can-Can al Vaticà


Entre els quefers a Roma, que aniré explicant, dimecres vaig tenir la sort d’estar a l’audiència general dels dimecres del Sant Pare. Ja sé que som seguidors de Jesús i no del papa, però tampoc es tracta ara de fer-se l’intel·lectual il·lustrat i no cal amagar que em va fer il·lusió. A més, vaig poder descobrir que això de Pax Romana té alguna rellevància al Vaticà perquè ens van posar en un bon lloc, amb cita del papa inclosa en les salutacions. El grup estàvem a la dreta del papa entre les files 11 i 13, i a davant de tot una delegació que va poder saludar a Benet XVI.

Dit això, i reconeixent-me unit en la fe i amb comunió amb el papa, també s’ha de dir que això de les audiències és bàsicament un festival. I no ho critico. Em sembla bé que l’Església també tingui espais més populars i festius de trobada, però les coses són com són. De fet, en els diversos textos de la catequesi del diumenge que he llegit de Benet XVI sempre hi he trobat alguna aportació que m’ha servit com a catòlic. Però precisament a plaça de Sant Pere enmig del guirigall, és el dia que he seguit menys el discurs. També s’ha de dir que vaig tenir la mala sort que aquest dimecres Benet XVI va fer un resum dels discursos del Brasil -que ja m’havia llegit- per matisar la seva afirmació sobre la implantació del cristianisme a llatinoamèrica.

En teoria jo estava en una zona on els assistents s’ho haurien de prendre més seriosament, però allò era una anar i venir de gent fent-se fotos i esperant el moment en que el papa citava el seu grup per posar-se a cridar. El silenci i respecte atent al successor de Pere, la veritat és que no abundava. Davant teníem un grup d’un congrés de no sé què amb tot de noies ensenyant el melic al que em va semblar que el papa no els interessava gaire. I darrera, dos files de seminaristes que bramaven com energúmens. Alhora, protegint-nos del sol amb barrets de paper i altres objectes inversemblants (entre ells un exemplar del Foc Nou del Godayol que li vaig regalar a una peruana) en una cosa que es diu audiència, fèiem tots una fila digne de ser observada.

El més divertit sens dubte va ser durant l’espera. Darrera de la tarima, sota la façana, es situen els grups folklòrics que assisteixen a l’audiència. Entre ells hi havia la Filharmònica Giacomo Puccini de no se on, que si Puccini aixequés el cap es suïcidaria saltant de Castel Sant’Angelo com la Tosca. El cas és que la dita Filharmònica ens van amenitzar l’espera amb algunes peces populars, fins que se’ls va acudir tocar el Can-Can, seguit amb palmes pel públic assistent. Algú deuria considerar que fins aquí podíem arribar i ja no va deixar tornar a aixecar la batuta al director.

Vist això, ara em miraré d’un altra manera els puristes litúrgics i canònics que es posen les mans al cap quan hom es desvia un pèl de la norma o del cànon. Si davant d'un discurs del papa i al costat dels mateixos ossos de Pere l’espectacle pot ser el mateix que el que hi ha a les grades d’un camp de futbol, deu voler dir que no hem de patir per la laxitud en les formes si que el contenen és evangeli. Perquè enmig del guirigall també vaig veure gent reconfortada, amb llàgrimes als ulls. Certament, la fe es pot viure de maneres molt diverses, gràcies a Déu.


divendres, 25 de maig de 2007

Reflexió electoral sobre un contenidor



Arribes de Roma després de cinc dies desconnectat de l’actualitat i te’n recordes que estem en plena campanya electoral. Segueixo l’actualitat política amb interès, però me n’adono que si et perds durant cinc dies no entens res. Per entendre el que explicaven els diaris del dijous, vaig haver de recuperar els dels dies anteriors. El relat polític dels mitjans de declaracions i contradeclaracions és absurd quan perds el fil. Ho apunto perquè pot ser una explicació del desinterès de molts ciutadans per la política.

En teoria això hauria de passar menys en les eleccions municipals, que haurien de ser les més properes als ciutadans i on es pot valorar més l’obra feta. Serà així? Potser no. Penso en un dels temes que aquests dies ha causat més rebombori a l’edifici on hi ha la redacció de Foc Nou i El Ciervo. Ha estat la ubicació d’un contenidor de deixalles. Les darreres setmanes han estan renovant de dalt a baix el paviment del carrer Calvet de Barcelona, ampliant les voreres i reduint els carrils de circulació.

Quan les obres van arribar al número 56 els veïns es van adonar que davant de la finca els tocava un dels queixals que s’estan repartint per tot el carrer per ubicar-hi els contenidors de deixalles. I això va indignar tant als veïns que ja van fer dues reunions per protestar i exigir que davant de la seva finca no hi hagi un contenidor.

El millor va ser una de les respostes que vaig rebre quan em vaig negar a protestar per això. Em semblava una pèrdua de temps perquè si no estava davant de la nostra finca, estaria davant de la costat, i és evident que en algun lloc ha d’estar si no volem guardar les escombraries a casa. A més, amb la nova urbanització del carrer els han repartit de tal manera que n’hi ha un cada pocs metres, i així la presumpta “molèstia” queda més repartida. La resposta que em van donar va ser que “nosaltres mai hem tingut el contenidor davant de casa”.

Si hi ha gent que no pot acceptar que també li pot tocar tenir un contenidor davant de la seva finca, el dia que instal·lin una narcosala a prop de casa seva –que també n’hi ha d’haver en algun lloc- m’imagino que el seu grau d’indignació serà de tal magnitud que el que faran es posar-se a cremar contenidors. Almenys, ara, els tindran més a prop. Però que vigilin. Perquè al costat hi ha plantat un arbre que abans tampoc teníem al carrer Calvet. D’això, no em consta que se n’hagin queixa’t i no seria just que a l’arbre també li toqués rebre.

En què pensaran diumenge quan vagin a votar? En el seu contenidor o en un projecte de ciutat? Complicada la política és.

divendres, 18 de maig de 2007

Me’n vaig


Me’n vaig a Roma. Hi serè fins el dimecres en una trobada per celebrar els 60 anys de Pax Romana. Es farà una jornada sobre l’aportació de la Santa Seu i de l’Església en el procés de mundialització. Hi intervenen personatges rellevants de la cúria vaticana com Renato Martino, president del Pontifici Consell de Justícia i Pau, Josef Clemens, secretari del Pontifici Consell de Laics, Pietro Parolin, sotssecretari per a les relacions amb els Estats de la Secretaria d’Estat, i Federico Lombardi, portaveu de la Santa Seu.
També hi anirem una considerable delegació catalana de Centre d’Estudis Francesc Eiximenis i del Moviment de Professionals Catòlics, els grups catalans federats a Pax Romana. Entre els ponents, intervindrà Eugeni Gay, Salvador Pié, Josep Maria Carbonell, Manel Manonelles, Núria Sastre i Santiago Ripoll. Déu n’hi do.

Dimecres la trobada acaba amb l’assistència a l’audiència papal del dimecres. No se que m’he de posar o si he de cridar coses com “Viva el papa!”, o “Benedicto, amigo, Pax Romana esta contigo!”. Si puc us ho explicaré des d’allà, i, si no, quan torni.

Per aquests dies us suggereixo el programa de Ràdio del bisbat de Girona on vam compartir tertúlia sobre els blocs cristians amb l’Eloi Aran i l’Elies Ferrer. En aquesta pàgina es pot escoltar el programa d’aquest diumenge 20 de maig. Per cert, perquè no tots els bisbats catalans fan un modest programa de ràdio setmanal que es pot col·locar sense cap problema a la majoria d’emissores locals de la diòcesi?

dijous, 17 de maig de 2007

Els bisbes catalans comuniquen


Aquesta setmana hi ha hagut la reunió trimestral dels bisbes catalans, la Conferència Episcopal Tarraconense. S’ha reunit dimarts i dimecres i aquest dijous a la tarda han enviat la nota de premsa. Entre els temes tractats destaca que han posat en marxa un projecte que fa uns mesos que cueja, un pla de comunicació per donar una imatge més real del què aporta l’Església a la societat. Més que d’una preocupació genèrica per la imatge, aquesta iniciativa parteix dels delegats diocesans d’economia, que es veuen venir que si la idea que la gent té de l’església és només una colla de dinosaures i integristes nacionalcatòlics, no hi haurà manera de que la gent estigui disposada a donar un duro. Ho va avançar el novembre el delegat de Tarragona, Joaquim Fortuny, presentant la campanya de Germanor.

L’objectiu no és fer directament una campanya per recaptar diners -que també- sinó aconseguir que vagi calant la idea que l’Església catòlica fa un servei insubstituïble a la societat. Bàsicament en tres vessants: promovent positivament la dimensió espiritual i religiosa; amb una rica aportació cultural i educativa; i amb un servei directe enmig dels pobres i els marginats.

Una política comunicativa no ho arreglat tot. I tampoc funciona quan es tracta de vendre fum. Però és cert l’activitat ordinària de l’Església i dels catòlics compromesos no es correspon amb la projecció pública que té com a institució. I, en aquest cas, és més intel·ligent posar-se a treballar enlloc de donar la culpa a la resta del món. Els plans de comunicació fa anys que estan inventats. Només cal aplicar-ho a la institució eclesial. Que els bisbes hagin dit sí, és positiu. Ara falta que s’hi dediquin els recursos adequats i que s’hi impliquin de veritat tots els bisbats. No es tracta de gastar diners en anuncis, sinó d’invertir-los en una estratègia global de comunicació.

dimecres, 16 de maig de 2007

Fa gràcia




M’ha fet gràcia veure la primera caricatura que recordo del bisbe Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Va sortir aquest dimarts a La Vanguardia. Com és habitual, l’acudit de la pàgina de l’editorial no fa gaire gràcia, i les caricatures tampoc estan molt aconseguides. A Vives, per exemple, l’ha fet massa gras i més vell. Amb poca planta. Però repetim la teoria: només és motiu de caricatura allò que té rellevància social. Per tant, vol dir que l’Església, els bisbes i els coprínceps encara pinten alguna cosa.

Per cert, una gràcia rebuscada de l’acudit pot ser la llegenda urbana que va circular per Barcelona quan tothom deia que Vives aniria de bisbe d’Urgell. No sé si és veritat, però hi havia gent que t’ho deia convençuda: “Segur. Segur que és ell perquè s’ha apuntat a una acadèmia a estudiar francès”. Si va ser així, també l’estudiava en la intimitat, però per culpa del secret pontifici.

dilluns, 14 de maig de 2007

El pitjor discurs de Benet XVI

Sí, el títol és per provocar. Què hi farem. Calia seguir amb interès els discursos de Benet XVI en la seva estada al Brasil. No acabaríem valorant tots els discursos, i n’hi ha que semblen més cuinats per la cúria que d’altres. Però s’han de llegir perquè els titulars dels mitjans de comunicació no sempre corresponen al fons del discurs. Tampoc es tracta de disparar contra el pianista, perquè si un fa un gran discurs social dient que cal ser bona persona, però entremig s’hi posen dos paràgrafs sobre la castedat, el titular serà allò que cridi més l’atenció (Per cert, va parlar només de la fidelitat matrimonial i no dels preservatius. Qui no es consola és perquè no vol, mai més ben dit).

Això és per exemple el que va passar amb el discurs de dijous als joves. Com la resta d’intervencions, a més de la funció catequística i d’aprofundiment de la Paraula de Déu, l’accent estava més en la pràctica de la doctrina social de l’Església que en la pràctica de cintura cap avall. De fet, el discurs va ser una catequesi sobre el sempre inquietant evangeli del jove ric (Mateu 19, 16-22):¿Que he de fer per tenir la vida eterna?. El papa recorda que del que es tracta és de respondre la pregunta interrogant-se sobre els fruits que dóna la nostra vida, la d’aquí, no la de més enllà. I per això, demana als joves honestedat i un compromís concret contra la violència o la corrupció. Cosa que Amèrica Llatina és molt demanar.

Una mica el mateix ha passat amb la referència “als governs autoritaris o subjectes a certes ideologies que es creien superades”. El que s’ha entès com una al·lusió a Chávez no hauria d’estranyar perquè fa temps que l’Església veneçolana posa el crit al cel pels excessos autoritaris, i que s’ha convertit en la única oposició real al règim. Però és que a més, en el mateix paràgraf d’aquest discurs d’obertura de la Conferència d’Aparecida es critica la economia liberal que fa augmentar la pobresa. El mateix discurs, contempla la crítica al marxisme, però dins d’un argumentació més pròpia de la doctrina social de l’Església: que “les estructures [socials i polítiques] justes són una condició sense la qual no es possible un ordre just en la societat”. Per tant, es tracta de donar de menjar, però també de canviar les estructures injustes.

Però enmig de tot això, també he pogut llegir un dels discursos més endurits de Benet XVI, el que divendres va adreçar als bisbes del Brasil. Per mi, el pitjor. Es una mena de programa davant la pèrdua de fidels catòlics. Presenta una església atacada: “la santedat de la família”, “la ferida del divorci i de les unions lliures”, “el compromís sacerdotal qüestionat”... però la formula de resposta és que “l’Església és santa i incorruptible” i que el problema és la fe “sovint vacil·lant i ingènua” dels batejats. I aquí torna a insistir en la disciplina eclesiàstica de la confessió individual. Aquest discurs té molts altres elements, per exemple, explica que l’obediència dels bisbes és a la paraula de Déu i també hi ha una forta demanda de responsabilitat social. Però em sembla no s’acaba d’afinar en els problemes que té l’Església per situar-se pastoralment en una societat secular. Bé, ningú és perfecte, ni els qui comenten discursos.

PD: Com que no us llegireu els discursos sencers (els trobareu tots a Zenit), si a algú li interessa, en aquest document trobareu els fragments als que faig referència. Estan en castellà perquè la Santa Seu, encara, no proporciona versions en català.

Quatre frases singulars de Benet XVI

El papa viatja poc però quan ho fa parla molt. I per això de tants discursos surten frases que per la seva singularitat criden l’atenció.

Una ja ha estat destacada, de la seva visita a un centre de rehabilitació de toxicòmans. Contundent en la seva condemna: “Dic als qui comercialitzen la droga que pensin en el mal que estan provocant a una multitud de joves i d’adults de tots los segments de la societat: Déu us ho cobrarà. La dignitat humana no pot ser trepitjada d’aquesta manera”. Molt bé.

Crida també l’atenció una frase del discurs d’inauguració de la Conferència d’Aparecida: “En algunes famílies d’Amèrica Llatina persisteix encara per desgràcia una mentalitat masclista, ignorant la novetat del cristianisme que reconeix i proclama la igual dignitat i responsabilitat de la dona respecte al l’home”. Ben clar, tot i que després ho espatlla una mica parlant de les dones que es queden a casa per tenir cura dels fills com si no s’hi poguessin quedar també els homes.

Després, en l’homilia de la missa del diumenge, Benet XVI destaca la lectura dels Fets dels Apòstols sobre el Concili de Jerusalem. Diu que és molt apropiada en l’inici d’una conferència de bisbes perquè mostra el “mètode” de les assemblees eclesials. Però dins d’aquest procés de discerniment explica que “Els caps de l’Església discuteixen i s’enfronten, sempre malgrat això en actitud de religiosa escolta de la Paraula de Crist en l’Esperit Sant”. Ergo, el debat no és una característica aliena a l’Església si es fa des de la caritat.

I una altra frase, del discurs d’obertura de la CELAM. “Els pobres són els destinataris privilegiats de l’Evangeli i un bisbe, forjat segons la imatge del Bon Pastor, ha d’estar particularment atent a oferir el diví bàlsam de la fe, sense descuidar el ‘pa material”. A Jon Sobrino li van cridar l’atenció perquè es podria entendre que l’opció pels pobres és exclusiva. D’acord, ens quedem en que són els “destinataris privilegiats”.

Fragmenta i el darwinisme editorial


“Molts darwinistes són els primers de veure que si la religió fos tan dolenta, pel mateix principi de la selecció natural de les espècies, ja hauria estat eliminada. Alguna cosa bona ha de tenir la religió que garanteixi la seva supervivència”.

Aquesta és una de les perles per guardar d’aquesta setmana. És una idea que va explicar Ramon Maria Nogués en la presentació de Fragmenta. Aquesta nova editorial es va presentar dimarts amb un acte a Barcelona. Per començar no es moquen amb mitja màniga i els cinc primers llibres són d’autors reconeguts en l’àmbit religiós de Catalunya: Xavier Melloni, Raimon Ribera, Francesc Torralba, Teresa Forcades i el mateix Nogués. Tots els títols són en català però també en publicaran alguns en castellà.

L’editorial té dues singularitat que la fan especialment rellevant. Una és que es presenta com una editorial de llibre no religiós sobre religions. És a dir, que els seus llibres són sobre religió, però no pressuposen cap creença o increença als lectors ni als autors. Només parteixen de la constatació de que les religions continuen interessant.

La segona singularitat és la valentia d’iniciar aquesta aventura editorial. Tot és fruit de la tenacitat del jove matrimoni de l’Ignasi Moreta i la Inês Castel-Branco, models d’això que en joves a bastament preparats, JASP. Així han iniciat una aventura familiar, però que no s’ha de confondre per res en cutre, amateur o romàntica. Només s’ha de veure la qualitat de la obra publicada o l’encert i l’èxit de públic de la presentació de dimarts. Bé, una mica romàntica potser si, però d’aquell romanticisme lúcid dels qui aixequen un país.

Deu fer un parell d’any que l’Ignasi em va venir a veure per explicar-me el projecte. Quan va marxar em vaig quedar amb un pensament ambivalent entre el “no se’n sortiran” i el “de fet, els grans projectes sempre han començat així”. Ara, el futur de Fragmenta està en mans del darwinisme editorial, on no sempre les coses bones tenen garantida la seva supervivència. Raimon Ribera va dir en la presentació que “l’evolució de l’editorial serà un indicador de la salut espiritual de la cultura catalana”. Jo no gosaria a carregar-los aquesta greu responsabilitat però si que és cert que la singularitat de l’editorial hauria de tenir un lloc en el mercat.

Val la pena que doneu un passeig a fons per la web de Fragmenta i us en feu la idea vosaltres mateixos. I si compreu un llibre, tampoc farà cap mal. Perquè d’elogis no viu l'home, ni la dona, ni una editorial.

divendres, 11 de maig de 2007

La blocsfera com a lloc teològic?

Una mica atrapat de feina avui només puc enviar-vos a aquesta proposta de l’Eloi Aran. N’hi ha per pensar-hi una estona. A més, sabreu que vaig fer dimecres (si és que algú li interessa).

dimarts, 8 de maig de 2007

Godayol es defensa sol


He vist pels comentaris que el tema Godayol porta cua. En la versió catalana controvertida, i en la castellana d’apreci des del Perú. Tot i que la setmana vinent sortirà l'entrevista publicada, em sembla adequat comentar:

-Evidentment el bisbe Godayol té motius per estar dolgut pel que li han fet, però la única cosa que si li veuen són ganes de treballar.

-Això no vol dir que no pugui dir les coses com són. I si una cosa es fa malament, el millor és dir-ho perquè no torni a passar, i evitar que quan passi sembli que no passi res.

-En l'entrevista es queixa del que fan els grups -per entendre'ns- conservadors. Però diu clarament que no té cap inconvenient de compartir amb ells el mateix paraigües de l'Església; si voleu dir-ho així: la comunió eclesial. El que no suporta és que alguns d'aquests grups s’atorguin en exclusiva l'Església i s'apropiïn de tots els centres de govern.

-Pregunten si el bisbe Godayol parla de les activitats que fan al Tibidabo. Doncs no, perquè ell ho viu però no és el responsable de la pastoral del santuari. Però també s'ha de dir que, pel que sé, els salesians que porten el Tibidabo no destaquen precisament pel seu integrisme. Vaja, segur. Però precisament per això acullen tot tipus d'iniciatives al Tibidabo, entre les quals hi ha l'Adoració Perpetua. Una mostra també és un acte de la Consagració a les Famílies al Sagrat Cor de Jesús que es farà el 3 de juny dins d’un congrés que reunirà la plana major del catolicisme progressista.

-Lluny dels estereotips sobre els “progres”, en un moment de l’entrevista el bisbe Godayol diu que el que s’ha de fer és pregar més perquè hi hagin vocacions. Igualment, i això per raons d’espai no sortirà a l’entrevista, sabeu que va fer després de rebre la trucada del nunci traient-se’l de sobre? Anar a resar. I estic segur que una bona estona d’Adoració al Santíssim no li deu destorbar gens.

Resumint, no cal que sigui jo qui defensi el bisbe Godayol, però crec que no se’l pot acusar de voler fer mal a l’Església, sinó de voler que a l’Església desapareguin les coses que fan mal.

PD: Més referents sobre els motius de la renúncia de Godayol els trobareu en una carta del bisbe peruà Francisco González.

dilluns, 7 de maig de 2007

Manual d’instruccions per una diòcesi nova

“Escriu alguna cosa bona”. No es tractarà doncs de deixar-los malament, i menys si t’ho demanen davant d’un bisbe. Però, la veritat és que no hi ha res a criticar.
Diumenge vam fer un clàssic de les famílies catalanes benpensants. Pujar a Montserrat: cremallera, Missa conventual, Virolai, passeig, entrepà per dinar i coca el berenar. Tot i que sigui gairebé un ritual, la pujada a Montserrat continua pagant la pena només per la celebració dominical. Amb qualitat litúrgica assegurada, a Montserrat saben fer homilies pastorals. És a dir, aquelles que es fan tenint present què pot servir a la gent que tens al davant, cosa que en un centre de pelegrinatge és més complicada per la diversitat del públic. I alhora, són aquelles homilies que van a l’essencial de l’Evangeli. Aquest diumenge en va ser una mostra. Aupa, Cardona!

El cas és que a la tarda quan ja marxàvem ens vam trobar amb la celebració que feia nova diòcesi de Sant Feliu de Llobregat per proclamar la Mare de Déu de Montserrat patrona del bisbat. La petició del bisbe Agustí Cortés va ser confirmada abans de Nadal pel cardenal nigerià Francis Arinze i ara la Moreneta a més de ser patrona de tots els catalans també ho és del bisbat que acull el seu santuari. De l’acte (amb una gentada) no en puc dir res perquè només vaig poder veure els moments inicials. Però si que se’n pot dir “alguna cosa bona”, perquè la celebració culminava un treball que sembla ben enfocat.

Un any després de la creació de la nova diòcesi a Sant Feliu van posar en marxa un treball diocesà sobre “Pertinença i coresponsabilitat diocesana”. Una diòcesi neix sense manual d’instruccions. Però si a més és parida amb dolor és intel·ligent començar a treballar vinculant els dos conceptes. El sentit de pertinença, sempre difícil, és impossible sense que els diocesans es vegin coresponsables del treball del seu bisbat. I al revés. En la celebració es van avançar algunes de les aportacions del treball que han fet desenes de parròquies i grups de la diòcesi.

Ara s’han de formular les propostes concretes, però les intuïcions que es van proclamar diumenge són interessants: renovació de la fe, esperit crític i lúcid inspirat en la fe, atens al món, amb un llenguatge entenedor, formació, coordinació, sense tancaments i exclusions, i pregària i celebració. Tot per mirar endavant en una església on es valori i es tingui més confiança en el treball dels seglars dins i fora de la institució i on es potenciï el paper de la dona. “La nostra diòcesi respira un aire nou que el veiem com a presència de l’Esperit Sant”, conclou.

Sense que tingui valor estadístic, una conversa caçada durant la processó d’entrada rebel·la que els diocesans ja comencen a conèixer prou bé el seu bisbe. Quan passa el final de la processó una dona comenta al marit que un és el bisbe de Sant Feliu però que “l’altre bisbe” no sap qui és. “És el de Terrassa”, li contesten. “I què hi fa aquí?”. No, l’altra mitra era la de l’abat de Montserrat. Serà que s'assemblen.

divendres, 4 de maig de 2007

Si he d’emigrar, ho faré a Mataró


Sempre havia dit que si algun dia m’havia d’exiliar de la diòcesi ho faria a Girona. Però he canviat d’opinió i el que faria és anar a Mataró a encapçalar una revolta popular catòlica per aconseguir una secessió de la comarca i crear una diòcesi pròpia. No sé perquè conec força gent de Mataró i a més no n’hi ha cap que em caigui malament. Però després del que hi he vist aquesta setmana encara tinc més motius per tornar-hi.

Resulta que dijous vaig acompanyar a la Pilar Malla a un acte de Justícia i Pau a Mataró a parlar d’immigració. No va tenir un gran èxit quantitatiu de públic perquè a la mateixa hora coincidia una altre acte amb el Salvador Cardús, i encara un altre amb el Ramon Maria Nogués, a més del darrer Ple Municipal abans de les eleccions.

Mentre la Pilar parlava jo anava pensant que potser donava una visió una mica massa optimista de la immigració i que quan acabés algú del públic se li tiraria a sobre: que no tots els immigrants tenen ganes d’integrar-se, que se’ls han d’exigir més deures... Però, sorpresa. Just acabar es va aixecar una dona immigrant parlant un català perfecte dient-li que gairebé s’havia quedat curta. Tres o quatre dones més que l’acompanyaven li van donar suport. Després de reivindicar tot el que podem aprendre els uns dels altres, va dir que elles ja volien ser d’aquí: “No volem que els d'aquí siguin la segona o la tercera generació. Nosaltres ja som catalans i espanyols”. Però a més va explicar que ara han organitzat un grup de dones per convèncer a la resta d’immigrants que els menors no poden abandonar els estudis per posar-se a treballar. El gran problema es dóna quan fan 16 anys i els pares volen que els vagin ajudar a la feina. Una altra situació habitual és la dels joves que s’han incorporat més tard a l’ensenyament obligatori i que els costa més seguir els estudis. Quan fan els 16 anys volen deixar l’institut, però no tenen alternatives que els formi en un ofici. I, sense estudis i sense formació, es bloqueja l’accés d’aquests joves a l’ascensor social, la única garantia d’integració. Una altra dona es va queixar de que havia hagut de deixar d’estudiar català perquè quan va trobar feina no hi havia classes amb uns horaris compatibles els horaris laborals. I que quan va estar de baixa per maternitat no es va poder apuntar perquè hi havia cua.

Per si no estava prou entusiasmat, després d’aquestes dones es va aixecar un home: “Ara que ja han parlat les dones, parlarem els homes”. Va recordar que el 2 de juny hi havia la jornada de portes obertes a les mesquites de Mataró. És una jornada que ara ja es fa cada any a diversos llocs de Catalunya, però que a Mataró van ser dels primers a fer-ho. Com fa 150 anys van ser els primers d’Espanya a tenir tren.

No és aquesta la imatge habitual que ens arriba de la immigració. Tampoc vol dir que el que vam veure a Mataró sigui el que passa sempre i a tot arreu. No visc a Mataró i no puc fer un judici global i absolut a partir d’un fet puntual. Però després vam coincidir amb la Pilar que si hi ha situacions com aquesta és perquè a Mataró fa molts anys que s’està treballant per establir vincles amb la immigració, des dels anys 80 quan es parlava dels “negres del Maresme”. I que en aquest treball els grups cristians de Mataró hi ha posat el coll. Això s’ha traduït en una bona coneixença i en relacions personals, element indispensable per la convivència.

Arran d’aquest tema ve al cas citar el manifest de la Plataforma d’entitats cristianes amb els immigrants” que aquesta setmana comentava el Santi Torres.

dimecres, 2 de maig de 2007

Ambivalència publicitària

Rebo per mail aquesta foto penjada al Flick. Impagable per anunciar una Església: “El Google no pot satisfer totes les recerques”. El mateix dia, visitant una web trobo un banner en el que caic de quatre potes. És una oferta per a taxistes amb una imatge mariana naif: “Jo condueixo, ella em guia”. Doncs resulta que és una empresa de serveis energètics que es promociona enganxant a la gent a través de vídeos creatius. De fet, si entreu a la web us haurà passat el mateix que a mi: ja haureu picat i ja quedarà marcat en algun racó del vostre subconscient el nom de la marca. Demà no li comprareu res, però potser arribarà un dia en el que haureu de triar i com que no sabreu perquè us sonarà la marca, hi acabareu confiant. (A veure qui venç la temptació de mirar-lo. Com més morbós, més visites; només cal ser una mica creatiu a l’hora de sembrar desprestigi).

És una mostra de l’ambivalència de la publicitat. La primera austera però aguda. La segona rebuscada i aprofitant els estereotips del món religiós. Se li pot criticar el mal gust, però fins i tot piquen els que es podrien escandalitzar d’un ús mercantilista d’un símbol sagrat. Però pot haver-hi la lectura positiva: cap d’aquests dos anuncis seria possible si el “consumidor” no tingués cap referent del món religiós. Altra cosa és si s’aprofiten els referents positius o els negatius (quan s’associa la religió a allò passat de moda). La primera opció, la única cosa que demana és més intel·ligència.