Les arestes de l’Església

Finalment ahir vaig poder obrir el llibre Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana (Ediciones Sígueme). Després de setmana santa farem la conversa per Foc Nou amb el seu autor, Salvador Pié. Segons diuen alguns que hi entenen és un llibre d’aquells cridats a convertir-se en una edició de referència. Una bona notícia pel prestigi de la Facultat de Teologia de Catalunya i de Universitat Gregoriana de Roma on Pié fa classe.

Evidentment la meva lectura del llibre serà periodística i no teològica. I el més probable és que em salti algunes pàgines (bé... segur). Però potser per això em va cridar l’atenció l’inici del llibre. Té un gran mèrit que la primera frase d’un manual de teologia et faci agafar ganes de llegir les 626 pàgines de lletra atapeïda que segueixen. La manera d’aconseguir-ho de Pié ha estat triar unes quantes frases clau que destaquen els temes candents de l’eclesiologia, obren preguntes, i desvetllen algunes de les arestes que l’Església actual té pendent de llimar. A més, el pròleg explica clarament el que es pot esperar de la lectura del llibre i des de quin punt de partida eclesial es planteja l’estudi.

Aprofito que tanco aquest bloc per vacances i us deixo les frases perquè hi donen voltes vosaltres mateixos. Jo no, però el bloc farà unes vacances com Déu mana, és a dir, incloent-hi la setmana de Glòria. Per escoltar el misteri de la Setmana Santa també fa falta silenci. Ens retrobem en l’alegria de Pasqua.

-Crist si, l'Església no? Creure sense pertànyer?

-L'Església és en Crist com a un sagrament, signe o instrument de la unió íntima amb Déu i de la unitat de tot el gènere humà (Lumen gentium 1).

-L'Església és una complexa realitat formada per un grup visible i una comunitat espiritual (Lumen gentium 8).

-L'Església, com la lluna, és reflex "semiobscur" del sol Jesucrist (Bonaventura de Bagnoregio).

-Oh barqueta meva, que mal carregada vas! (La divina comèdia).

-Con la Iglesia hemos topado, Sancho! (Don Quijote de la Macha -a l'original de Cervantes "Con la iglesia hemos dado... ").

-Res humà sobreviu si no és de manera institucional (P.L. Berger).

-La institució eclesial com a signe de l'Esperit de Crist que identifica, incorpora i allibera el creient (M Kehl).

-L'Església és una comunitat d'amor (Benet XVI, Deus caritas est).

-Tot el bé que el poble de Déu pot aportar a la família humana en el temps de la seva peregrinació terrena, deriva del fet que l'Església és "sagrament universal de la salvació (LG 48)" (Gaudium et spes 45).

Eclesiología. La sacramentalidad de la comunidad cristiana. Salvador Pié-Ninot. Lux Mundi, n. 86. Ediciones Sígueme. Salamanca, 2007.

Tenim un problema, el 77 per cent

Aquesta setmana s’ha publicat una enquesta encarregada per l’Ajuntament de Barcelona sobre diversos aspectes relacionats amb els valors socials. Hi hauria molta matèria a comentar, encara que només faci referència a la ciutat de Barcelona i que potser a nivell de Catalunya podrien variar.

Però el que m’ha cridat espectacularment l’atenció és el darrer full. Un 77,7 per cent dels enquestats que es declaren catòlics –practicants o no- diuen que l’Església catòlica no està donant respostes a les necessitats espirituals de la gent. Ho diuen els mateixos que se senten catòlics, que ja és gros. S’ha de veure que són dades de la població en general. És dir, de la gent que s’identifica amb el catolicisme però que probablement no posa gaire sovint els peus en una parròquia. Per tant, són gent que els inputs que rep de l’Església són generalment a través de tercers i dels mitjans de comunicació. I, això deu voler dir que alguna cosa no estem explicant prou bé. Crec també que la cara jeràrquica de l’Església no hi ajuda gaire.

D’altra banda, no per sabudes, deixen de ser remarcables les dades sobre el seguiment pràctic de les doctrines oficials de l’Església. Fent quatre números, es pot veure que entre els catòlics enquestats un 20 per cent és declaren practicants i un 80 no. Doncs, bé, entre els catòlics els que diuen seguir les recomanacions de l’església no arriben ni de lluny a l’índex de practicants: el 3,7 per cent diuen no seguir les recomanacions en política; el 4,2 en sexualitat i 13,2 en vida familiar. No estem parlant d’una macro enquesta sobre creences religioses i per tant són dades que cal posar en quarantena, però salta a la vista que alguna cosa no quadra entre el que predica l’Església i el que pensen i fan els catòlics.

També cal apuntar que en números absoluts tant els que es declaren catòlics practicants (13,9 per cent dels barcelonins) com no practicants (54,7 per cent) baixen aproximadament 5 punts en els darrers deu anys. Però veient els resultats per edat, sembla que aquesta sangria de catòlics s’atura en la franja dels 40 anys. En els més grans arriba a créixer el nombre de practicants fins al 30 per cent, però en els més joves no hi ha una hecatombe progressiva, sinó que s’estabilitza entre els 7 i 10 per cent, i fins i tot creix entre els adolescents. Tampoc hi ha entre els més joves un enfonsament del catolicisme sociològic, que es manté entre el 45 i el 50 per cent.

Finalment, era d’esperar el creixement dels seguidors d’altres religions. Els més joves de 25 anys ja superen els catòlics practicants, però entre creients d’altres religions no s’especifica si són gaire practicants, per tant, fa de mal comparar.

Teniu l’enquesta sencera per entretenir-se una mica més. Hi trobareu, per exemple, que la valoració de l’Església com a institució està bastant avall, però per sobre de la televisió, els sindicats, els partits polítics i la presidència dels EEUU, una dada que no sé si és bona o dolenta. L’altra dada que em sembla que donaria per pensar-hi molt, és que de llarg la gent consideri més greu ocupar una casa abandonada o fumar porros que avortar. Això si que ja no sé per on agafar-ho.

PD: Quan vaig a penjar aquest post rebo un missatge d’E-Cristians on Josep Miró i Ardèvol despotrica de l’enquesta. Diu que la mostra no reflexa correctament la realitat per edats de Barcelona. Bé, sempre es pot disparar contra el pianista. O fer-ne una altra a veure què surt.

Els ministeris per la justícia de Reid

Aquest cap de setmana hi havia overbooking d’activitats pastorals a Barcelona. La primera Jornada de mestres i professors de religió catòlica; una jornada de pastoral universitària amb el sociòleg Javier Elzo de Deusto; el IX Simposi de la Fundació Claret sobre Violència i Religions; una jornada sobre Política i Fraternitat dels Focolars; i a Montserrat unes qualificades jornades per ajudar a treure l’aigua clara sobre els evangelis apòcrifs, Total, que vaig passar el dissabte amb el nens mentre la meva dona anava a una d’aquestes jornades.

Si que em vaig escapar divendres a la tarda una estona al Simposi de la Fundació Claret per escoltar a Alec Reid, el redemptorista irlandès que des de fa quatre anys s’ha afincat al País Basc per col·laborar en aturar definitivament la violència. No comentaré la seva exposició sobre la violència al País Basc perquè és sobradament coneguda i difosa. La va anar desgranant en una aportació més general i apassionada (feta a peu dret i sense papers) sobre les causes de la violència. El nucli del seu discurs, comprovat empíricament, va ser que les injustícies, de qualsevol tipus, són el que acabava provocant les situacions de violència. I que a la pau s’hi arriba amb arguments, no amb autoritat. Si que em va sorprendre que quan va parlar del País Basc i d’Irlanda digués que l’aportació de l’Església a Irlanda havia estat “inútil”, mentre que va elogiar el paper dels bisbes bascos.

Però l’aportació que em va semblar més interessant la va fer al final. Va demanar que l’Església creés una mena de “Ministeris per la justícia”, ministeri el sentit eclesial. Reid comentava que els bisbes i capellans estan molt atrapats per les seves obligacions pastorals. Per això, caldria que les parròquies establissin el que ell en deia uns ministeris especials amb gent dedicada específicament a cercar en la seva comunitat aquelles injustícies que podrien ser un germen de l’enfrontament, per exemple l’empresa que paga sous injustos als seus treballadors. L’objectiu seria utilitzar l’autoritat moral de l’Església per convèncer a través del diàleg als responsables de la injustícia, amb una tasca preventiva sobre els conflictes a tots nivells.

Certament sembla una idea una mica càndida. Però els qui han aportat solucions als mals d’aquest món sempre ho han fet amb un punt d’innocència. Si no, mai s’haurien posat a solucionar impossibles.

Hi haurà missa en català a TVE

Finalment s’ha tancat el procés de reestructuració de la programació en català a TVE Catalunya. Tot i la reducció de costos que està realitzant Televisió Española en la nova etapa s’ha decidit preservar la producció en català prioritzant els programes de producció pròpia del centre de Sant Cugat del Vallès. I dins del que s’ha salvat, s’ha preservat l’emissió de la missa en català per TV2, dirigida amb dignitat per mossèn Manel Valls.

Podria semblar que la reestructuració era l’excusa perfecte per desfer-se la missa a TV2 en català, i passar a emetre la mateixa missa que es fa per la resta d’Espanya. Això hauria trencat l’statu quo actual on a TV2 es fa la missa i a TV3 es fa el magazine religiós, un pacte no escrit però que ha funcionat des de fa més de 20 anys. Com que a TV2 des del 1982 ja es feia la missa, quan va néixer TV3 els bisbes no van reclamar que s’emetés per cadena catalana com fan altres televisions autonòmiques. Després, ara fa tres o quatre anys, TV3 va decidir pel seu compte emetre la missa de Montserrat, tot i que només el primer diumenge de mes. Això, hagués pogut ser un argument per eliminar la missa a TV2.

Però pel que m’expliquen les coses no han anat per aquí. Un cop decidit mantenir les hores de programació en català a TVE, la missa s’ha defensat per si sola: és una producció pròpia de Sant Cugat, amb uns costos més que raonables i té una bona audiència. Algunes setmanes ha arribat a tenir l’audiència més alta de la programació catalana de TVE. No he aconseguit dades exactes però volten les 70.000 persones de mitjana. Amb normalitat i amb criteris professionals, s’ha considerat que la missa havia de continuar com fins ara.

Com abans

Aquest dissabte a diversos diaris sortia aquesta foto publicitària. M’hi vaig fixar quan fullejava el diari perquè em va cridar l’atenció veure-hi l’arquebisbe Martínez Sistach. Tot s’ha de dir, que la foto no l’afavoreix gaire. Realment és una inauguració com les d’abans: les màximes autoritats civils i la benedicció del bisbe. Després he buscat a la web del Col·legi dels Agents de la Propietat Immobiliària de Barcelona i no hi he trobat cap referència a l’acte. Per tant, no en sé res més. Però m’ha sorprès. No sabia que encara hi havia institucions civils que beneïen els seus locals. Però als apis els deu haver semblat bé. I si van convidar a l’arquebisbe, va fer bé d’anar-hi. A la propietat immobiliària no hi deu haver arribat la onada laïcista.

També m’han sonat una mica d’altres temps dues notes que he rebut aquests dies. Una de l’arquebisbat de Madrid i l’altra del bisbat d’Urgell. Les dues són sobre l’obligatorietat d’anar a missa el dia sant Josep, no festiu però dia de precepte. Una recorda que és obligatori i l’altra anuncia que el bisbe ha fet un decret que dispensa als diocesans del precepte. Però la que obliga, permet no anar a missa per motius laborals o altres circumstàncies ineludibles, i la que eximeix, recomana que igualment es doni relleu a aquesta festa. O sigui, que per sant Josep és bo anar a missa, però tant s'hi pot anar com no. Una conclusió a la que s’hi arribar utilitzant només el sentit comú.

La Sagrada Família no pot caure damunt dels nostres caps

Aquest diumenge tenia matinal infantil familiar i vaig aprofitar per anar al parc de davant de la Sagrada Família de Barcelona i seguir la festa de commemoració dels 125 anys de la col·locació de la primera pedra del temple que uns anys més tard va continuar Gaudí. Recordo el meu avi dient-me allò de jo no la veure acabada però tu si, un motiu més que el fa un edifici entranyable per a molts barcelonins.

Per això no és d’estranyar que l’acte d’ahir es reconvertís en un acte reivindicatiu contra el pas de l’AVE pel carrer Mallorca, a tocar dels fonaments de la Sagrada Família. El que ja no entenc gaire és que s’hagués de barrejar aquesta reivindicació amb un acte d’afirmació nacional (amb aparició inclosa de la Núria Feliu) com si el traçat de l’AVE fos una amenaça a les essències pàtries de Catalunya orquestrat per destruir els fonaments de la nació catalana. El problema del traçat de l’AVE és un problema tècnic en mans dels polítics. I és un tema que fa tants anys que s’arrossega que tots els partits hi han tingut responsabilitats, i en el que tots han anat modificant el seu parer segons les conveniències i possibilitats de cada moment.

Però ara, gràcies al valor simbòlic i sentimental que té la Sagrada Família, els qui s’oposen a l’actual traçat de l’AVE han aconseguit començar a guanyar la batalla de l’opinió pública. I també jo sóc dels primers a creure que, per molt mínima que sigui la possibilitat d’un imprevist, és millor evitar una obra d’aquestes característiques als peus dels fonaments de la Sagrada Família. També he de dir que si s’hi oposen gent de seny provat com el president Joan Rigol, l’actual responsable de la Junta Constructora, o l’arquitecte Jordi Bonet, me’n fio dels seus arguments. Però, a anem a pams.

A totes les ciutats del món es construeixen túnels per a les més diverses infraestructures sense que això hagi de significar que el món s’enfonsi. I, a Barcelona, espero que no sigui el darrer túnel que es faci, que prou dèficit d’infraestructures tenim. De fet, la Sagrada Família ja està encerclada per dos túnels del metro, a més construïts durant els anys 70, quan se suposa que l’enginyeria constructora no havia assolit els nivells actuals. El que també és cert, és que l’actual projecte de túnel se situa sota els fonaments de la façana principal, tot i que a més profunditat que els túnels del metro.

Però sembla que ningú recordi que precisament per això els primers projectes del nou túnel pel centre de Barcelona preveien una petita desviació per evitar passar a tocar de la Sagrada Família. Però què va passar? Que com que aquesta desviació representava passar per sota de quatre o cinc illes de cases de l’Eixample, i els veïns si van oposar radicalment, al final es va optar per seguir recte pel mig del carrer Mallorca i allunyar-se així dels edificis. Però aquesta solució afecta directament a la Sagrada Família i així s’han retrobat els interessos dels veïns que no volen un túnel per sota del seu carrer, amb els de la preservació del temple. I això és el que em sembla un despropòsit. Una cosa raonable és que un túnel pel centre de la ciutat s’intenti evitar que afecti a edificis singulars com la Sagrada Família, i una altra ben diferent és que no es vulgui que es construeixin nous túnels en una ciutat.

Crec sincerament que el túnel no acabarà anant per sota de la Sagrada Família, perquè dubto que cap polític vulgui assumir aquest risc. Si en una casa surten esquerdes es poden arreglar o aixecar de nou l’edifici. Però si passa alguna cosa a la Sagrada Família als responsables del desastre els crucificarien sobre les runes del temple.

I una mica d’irreverència

Evidentment el tema de la Sagrada Família aixeca moltes passions, i segurament no m’he guanyat gaires amics amb el post anterior. Però posats a anar pel pedregar he de reconèixer la gràcia que em va fer la crítica de Quim Monzó del divendres passat a La Vanguardia sobre tots aquells que veuen perillar el temple pel túnel de l’AVE. De fet, també se’n fot dels qui pensem que no és el mateix el risc per un edifici de cases que per la Sagrada Família. Però acaba amb una irreverència que vaig trobar brillant: “Si se piensa con calma, ¿acaso no sería un caso de justicia divina y de probidad arquitectónica que se viniese abajo toda esa mona de Pascua que perseveran en añadir a lo realmente construido por Gaudí? Y todo, con el objetivo de alimentar aún más la Disneylandia para turistas del tres al cuarto en que se ha convertido Barcelona. Soy de la opinión que, siendo la Sagrada Família un templo expiatorio (no lo olvidemos: se construye para "expiar los pecados del egoísmo burgués y del extremismo ateo"), si se hundiese por completo y hubiese que volver a empezar de cero, aún expiaríamos mucho más, que falta nos hace y es de lo que se trata”.

Les pedres de la catedral de Barcelona

Si una de les meves preocupacions fos aconseguir uns dos milions d’euros per arreglar casa meva estaria ben atabalat i no posaria la cara de serenitat que vaig veure l’altre dia a mossèn Guiteras. Vaig trobar-lo fa pocs dies just davant de la catedral de Barcelona i vaig aprofitar per preguntar-li com anaven les obres de la restauració de la façana. Ho vaig recordar el divendres que feien una roda de premsa a la catedral sobre les obres a la que no vaig poder anar. Ara s’ha hagut de col·locar una grua de 90 metres per poder accedir al cimbori. Ho recullen alguns diaris.

Les obres van començar deu fer un parell d’anys pensant-se que es tractava de netejar les pedres de la façana i al final es van trobar que les pedres queien a trossos. Les peces de ferro que uneixen la façana neogòtica amb l’edifici gòtic original s’han rovellat i esberlen les pedres. Així, una restauració que es va pensar que potser costaria un milió d’euros, ara ja està pressupostada amb 5,7, i no seria d’estranyar que acabés passant dels sis. La segona part del problema és que d’aquest diners el bisbat n’ha de posar una tercera part, que, per tant, s’acostarà als dos milions d’euros. La resta queda repartida entre les administracions públiques. Però és evident que no és el mateix que l’Ajuntament o l’administració de l’Estat s’hagi de gastar dos milions, que se’ls hagi de gastar un bisbat. Per l’arquebisbat de Barcelona, on no sobren els diners, dos milions d’euros és un 15 per cent del pressupost anual que fa funcionar la diòcesi.

Tot i el maldecap que representa, mossèn Joan Guiteras, degà president del capítol catedral, m’ho explicava amb una gran tranquil·litat. Tampoc feia grans escarafalls quan em parlava d’alguna administració que no complia amb prou diligència els seus compromisos. Deu ser la única manera d’entomar-ho i continuar la feina. Li preguntava a mossèn Guiteras d’on sortirien els diners. La primera campanya que han fet entre els fidels “només” ha recollit 120.000 euros. Però la seva resposta va ser que ja els trobaran. A la catedral només es paga per entrar-hi al migdia –la resta del dia està oberta a tothom- però es veu que aquests ingressos van prou bé.

Suposo que la serenitat de mossèn Guiteras forma part de la seva trajectòria com a catequista, perquè és més difícil enfrontar-se a un grup de nens moguts que a les pedres de la catedral. Per molt maldecaps que et donin les pedres, mai et contradiuen, no s’aixequen constantment de la cadira, ni et fan preguntes que no saps per on agafar.

La blocsfera és notícia

Diumenge passat el diari El Punt es feia ressò de l’aparició dels blocs cristians a la xarxa. Una presència que amb pocs mesos es reflecteix en més de 30 blocs. Aquests dies, a la Blocsfera cristiana n’estem incorporant un o dos cada setmana. Aviat els haurem de començar a presentar agrupats per temes perquè siguin més accessibles. Una de les coses que em semblen interessant és que aquest mitjà permeti una presència més visible de totes les diòcesis catalanes i que no quedi tot tapat per Barcelona. Ja hi ha blocs on es pot seguir el que passa a Solsona i a Lleida. La setmana vinent ja en tindrem un de Sant Feliu. A veure si amb pocs mesos podem tenir a l’abast d’un click tota la Tarraconense.

Qui és l'editor de Jon Sobrino?

Avui voldria ser l’editor dels llibres de Jon Sobrino. L’envejo. Amb el rebombori de la notificació del Vaticà els seus llibres es vendran com a xurros i segur que el conviden a conferències d’arreu del món.

Evidentment, aquest és només un detall menor del que representa la notificació de la Congregació per la Doctrina de la Fe que s’ha fet pública aquest dimecres. La primera sota el pontificat de Benet XVI i que confirma el pànic que causa al Vaticà tot allò que s’arrela a la teologia de l’alliberament. Si hi voleu entrar a fons teniu feina a llegir. Primer la notificació del Vaticà, després reflexions interessants com la de Cristianisme i Justícia (la nota de premsa ho resumeix), la carta de Sobrino al superior dels jesuïtes publicada al bloc de Tabira, i també recomanable l'article de Margenat al bloc de El Ciervo.

Al marge de la discussió teològica, aquestes condemnes no les entenc. Però encara entenc menys com és que no ho veuen. La censura eclesiàstica era efectiva quan l’església dominava els centres docents i els mitjans de difusió del pensament. Si l’església et feia callar, la teva veu no existia, a menys que et rehabilitin uns quants anys o segles després. Però avui està prou demostrat que una intervenció jeràrquica a l’únic que contribueix és a la difusió de l’autor i la seva obra. És el morbo. Molta gent que abans mai s’hauria llegit un llibre de Jon Sobrino o que ni tan sols sabia qui era, ara se’l comprarà. I a l’únic que contribuirà la notificació és a augmentar el descrèdit de la institució, apareixent com un anacronisme on la llibertat de pensament està reprimida. Un fet que, d’altra banda, l’experiència demostra que no és ben bé veritat, perquè els límits de tolerància interna a l’Església són bastants més alts del que des de fora sembla. Una tolerància que és clarament insuficient, però molt més alta que la d’altres institucions.

I si realment hi havia elements que podrien crear allò que en diuen “confusió entre els fidels”, la millor manera de corregir-ho en el segle d’internet no és la notificació pública. I menys, a una persona que pel seu compromís evangèlic van estar a punt de matar-lo. Segur que els mecanismes de diàleg o de matís directament amb l'autor serien molt més eficaços que les amonestacions públiques. És veritat que no li han prohibit res. Però sortir publicament a discutir el discurs de Sobrino, l'únic efecte que té és engrandir-lo.

M’ho comentava una cristiana irreductible. No entenia perquè posar pegues a una persona que parla públicament de Jesucrist, si justament el problema que tenim avui és trobar persones que en parlin i que algú se’ls vulgui escoltar. Ai, Senyor.

Sant Egidi celebra 39 anys a Barcelona

Dilluns va arribar una nota de premsa de l’arquebisbat de Barcelona que deia que Martínez Sistach anava a Polònia. Primer em vaig espantar. Sistach al Polònia? Potser estaria bé, però no. Hi va de veritat com a representant la Conferència Episcopal Espanyola a l’assemblea plenària dels bisbes de Polònia. Dijous tornarà a Barcelona. La nota també adjunta una foto de l’arquebisbe amb un polonès, Stanislaw Rilko, president del Consell Pontifici per als Laics. Un consell del qual Sistach també és membre.

L’arquebisbe Rilko va estar dissabte a Barcelona en una visita llampec per presidir una missa a la basílica dels sants Just i Pastor de celebració dels 39 anys de la fundació de la Comunitat de Sant Egidi a Roma. Hi vaig anar a veure que ens deia. També hi van anar i estaven a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat, Montserrat Coll, d’ERC; Jordi Lòpez Camps del PSC; de CiU Josep Antoni Duran i Lleida i Josep Lluís Cleries; i un representant del Districte. Està bé que en celebracions com aquestes els representants polítics i institucional també s’hi vulguin fer presents i que se’ls aculli gustosament.

Doncs bé, la veritat és que l’homilia quaresmal de Rilko, amb un castellà perfecte, no va tenir res d’especial. A part de les pertinents –i merescudes- lloances a la tasca social i ecumènica de la comunitat, Rilko va fer una reflexió sobre l’ús de la llibertat amb tons wojtylians, però citant a Benet XVI. Cal estar al dia.

El que si que em va plaure especialment va ser la litúrgia. Per la comunitat de Sant Egidi és un aspecte central i s’ha de reconèixer que són molt acurats. L’ambient de pregària que saben crear té reminiscències amb el clima de Taizé. Uns cants i un cor més que digne hi ajuden molt, i va ser simpàtic el cant final més pensat pels nens: “no tenim ni or ni riqueses...”. També com a element positiu em va sorprendre gratament la presència d’un bon nombre de nens a l’eucaristia. Per la seva actitud durant la missa, ja es veia que no els havien arrossegat i que sabien on estaven.

Sense crits, exageracions, ni heterodòxies, en la celebració van saber destacar alguns elements de la litúrgia de forma singular. El més clar és la preeminència de la Paraula de Déu en la celebració eucarística. I ho van fer amb dos gestos ben senzills. Un és que després de la processó d’entrada dels celebrants, un dels capellans va fer una segona processó portant l’Evangeliari des del fons de l’Església acompanyat del ciri pasqual, deixant clar on cal centrar l’atenció de la celebració de la Paraula. I després, per proclamar l’evangeli, el diaca va fer una segona processó fins a l’antiga trona elevada del lateral de la Basílica. D’aquesta manera, tots ens havíem de girar i mirar cap amunt per escoltar l’Evangeli. No en canvi la homilia -paraula d’home-, que es va fer des del presbiteri.

No sé si en altres llocs ho fan així i per això truco a un liturgista de guàrdia per comentar-ho. Certament, la processó per llegir l’Evangeli no és cap invent, però la ubicació destacada del punt des d’on es fa la lectura és una manera de donar-hi més relleu. I la segona processó d’entrada no és un costum habitual, més aviat seria d’influència oriental, però em diu que en altres llocs també ho ha vist fer.

Suposo que deu haver-hi desenes de liturgistes i d’homes pietosos experts més dignes i preparats que jo per atrevir-se comentar aquests temes. Però em van semblar dos rituals ben simples i eficaços perquè s’entenen sense haver de tenir un liturgista al costat que te’ls vagi traduint. Per això ho comento només a nivell d’usuari. Potser no cal seguir-ho en totes les misses, però és una mostra de tots podem aprendre alguna cosa.

A Lleida ens juguem els calés

En el relleu definitiu del bisbe de Lleida l’Església catalana s’hi juga els calés. I no parlo del patrimoni. Parlo del mapa episcopal dels propers anys. Fins ara, ja havíem après que qui treia i posava mitres al Vaticà era el cardenal Carles. Res de consultes ni de nuncis. El resultat va ser dos bisbes valencians, dos tortosins (el seu exsecretari i el rector de Flix que no coneixia ningú fora del bisbat), un amic fidel, i altres coneguts, saludats i auxiliars de Barcelona centrifugats. I la divisió de la diòcesi. Dit sigui de pas, això no vol dir que tots els homes de Carles hagin seguit el seu model episcopal. Però també n’hi ha que s’entrenen per fer-ho pitjor.

Però ara han canviat tres factors que haurien de ser importants per valorar si ens espera un canvi d’orientació, o seguirem amb la mateixa història. El que semblaria més important és el canvi de papa. Els darrers canvis episcopals a Catalunya van ser el 2004 en l’etapa final de Joan Pau II. Ara hi ha un altre papa, però els engranatges que fan girar el Vaticà, on es juguen aquests nomenaments de segona fila, no canvien en quatre dies. Tampoc oblidem que Benet XVI no ha fet cap revolució a la cúria. I ha canviat el papa, però no ha canviat el nunci.

També hi hauria d’haver canviat la informació que tenen a la Santa Seu sobre Catalunya. En aquest terreny s'ha anat fent feina. I no és un factor determinant però és important el canvi de responsable de la secció de llengua espanyola de la secretaria d'Estat del Vaticà. Ara ja no hi ha Vicente Juan, un bon amic del cardenal Carles bisbe d’Eivissa de del gener del 2005. Jo no conec de res a Vicente Juan, però pel que m’expliquen és un dels que estan convençuts que el catalanisme i els progres són la font de tots els mals de l’església catalana i que sota aquesta prisma es dedicava a filtrar tota la informació que arribava al Vaticà sobre les diòcesis catalanes. Ho comentava a Les ferides de l’Església catalana. Des de que aquest càrrec l’ocupa el Miquel Huguet, a qui tampoc tinc el gust de conèixer, això hauria de ser diferent. Tot ajuda a que a ningú se li torni a passar pel cap enviar un bisbe Ureña a Catalunya.

I un tercer factor a tenir present és que el cardenal Carles ja no és ni arquebisbe de Barcelona, ni cardenal elector. Això no vol dir que hagi deixat de tenir amics al Vaticà. Però vol dir que ara el que seria raonable és que als qui s’escoltessin més fossin als arquebisbes de Tarragona i de Barcelona, que a més, no estan a matar entre ells com estaven Carles i Sistach. Un discurs coincident de tots dos pot ajudar que els nomenaments episcopals a Catalunya no siguin un disbarat.

Però tot això són corrents de fons. Si les coses van per aquí només ho sabrem realment quan es vagin coneixent els relleus episcopals dels propers anys. I, en tot cas, continuarem confiant en l’Esperit Sant.

Lleida en "standby"

El nomenament de Xavier Salinas com a administrador apostòlic de Lleida deixa la successió de Ciuraneta en standby. Aquesta pausa afecta també a la resolució del litigi per les obres d’art procedents de la Franja. Salinas continuarà com a bisbe de Tortosa i s’encarregarà de Lleida mentre no es nomeni un nou bisbe, que ell mateix espera que sigui abans de l’estiu. El que s’ha fet, doncs, només és trobar una solució provisional perquè el bisbe Ciuraneta se’n pugui anar. Trobareu tota la informació a la web del bisbat de Lleida, amb una bona explicació sobre que és això dels administradors apostòlics.

A més, el comiat de Ciuraneta coincideix amb dues bones notícies per la diòcesi de Lleida. D’una banda, que la Rota romana ha acceptat tramitar el recurs presentat pel bisbat. Per primera vegada un tribunal examinarà les proves que ha aportat Lleida per demostrar que les obres van ser comprades pel bisbe Messeguer i no cedides en dipòsit. I, d’altra banda, que s’ha anunciat la nova seu del Museu Diocesà i Comarcal aviat estarà enllestida.

Però el més rellevant d’aquest relleu són les declaracions que va fer dijous el bisbe Salinas en fer-se públic el nomenament. El Heraldo de Aragón havia avançat la notícia en l’edició del dijous i citant fonts de la nunciatura afirmava “que la intención de la autoridad vaticana es no nombrar a un nuevo obispo hasta que se resuelva definitivamente el litigio entre las diócesis de Lérida y Barbastro-Monzón por los bienes de las parroquias”. I també destacava que el bisbe d’“origen valencià” “siempre ha destacado por su obediencia a la autoridad del Papa, lo que podría favorecer la devolución definitiva de los bienes, en cumplimiento de las sucesivas resoluciones vaticanas”. Que jo sàpiga el papa en persona, que és a qui obeeixen els bisbes, encara no ha dit res sobre el patrimoni lleidatà. Ho comenta Miguel Angel Martín en seu bloc, interessant de seguir aquests dies.

Doncs Salinas el primer que va fer va ser negar-ho. En les declaracions com les que recull Francesc Guillaumet a La Mañana Salinas diu que “el litigi de l’art sacre no es pot resoldre durant el meu ministeri”, que farà una tasca “continuista” i que la tasca de l’administrador apostòlic és “no innovar res”. I que en tot cas, “governaré amb l’ajuda i el consentiment del Col·legi de Consultors”. Però Salinas ha anat més enllà. Sortint del pas de rumors que deien que la successió de Ciuraneta seria l’ocasió per fusionar la jivaritzada diòcesi de Lleida amb Solsona o Urgell, Salinas ha dit que “no era el moment oportú”. També va recordar que els límits diocesans són anteriors a les províncies i que l’església no té perquè identificar els seus límits amb els civils. Res d’estrany en el bisbe de Tortosa. En tot cas, si realment acaba fent-se realitat el que ha assegurat Salinas serà una bona notícia per Lleida. Si no, tindrem a qui reclamar-ho.

M’ha cridat l’atenció la carta de comiat del bisbe de Lleida. Hi ha una frase ben significativa “Tinc la consciència tranquil·la, perquè en totes les qüestions he tingut en compte les exigències de la veritat i la justícia i he actuat, malgrat les incomprensions, amb fidelitat a les normes de l’Església”. Si a sobre a la Rota li acaben donant la raó, a més li haurà servit d’alguna cosa.

Benvinguda a la pluralitat religiosa a Catalunya

El pluralisme religiós es consolida en la societat catalana. Cada vegada és més visible socialment, encara que durant molts anys fos una realitat amagada. I aquest pluralisme es produeix en el marc d’una notabilíssima absència de conflicte. Es pot parlar, per tant, d’una normalització del fet religiós a Catalunya. Són les tres conclusions principals que es poden extreure de la renovació de les dades del mapa dels llocs de culte de les tradicions religioses presents a Catalunya, segons va explicar ahir el sociòleg Joan Estruch, que ha dirigit l’estudi realitzat per la direcció general d’Afers Religioses de la Generalitat. Les dades completes les trobareu a la web de la Generalitat.

A grans trets, la comparativa amb el primer estudi del 2004 diu que el nombre de centres no catòlics passa de 722 a 915, al costat dels 2.534 que té l’església catòlica. Aquest variació representa un creixement aproximat del 25% dels temples de culte no catòlics en els darrers tres anys.

Cal tenir molt present que parlem de centres de culte oberts al públic i no de practicants. Però també cal tenir molt present que en els darrers anys Catalunya ha passat de 6 a 7 milions d’habitants, o això no ha estat precisament perquè els catòlics catalans ens haguem posat a criar com a conills (encara que amb la meva dona ja haguem aportat un creixement generacional del 33 per cent). Els darrers anys el nombre d’immigrants s’ha multiplicat i ha arribat a ser el 10 per cent de la població catalana, que ha fet créixer especialment les esglésies evangèliques, ortodoxes i també els seguidors de l’Islam. Per tant, és evident que creix la pluralitat religiosa, que s’ha acabat el monopoli catòlic, però també que això no ha estat a costa de menjar-se la part del pastís catòlic. Els factors que poden explicar les variacions del nombre de catòlics són uns altres. Benvinguda sigui doncs la pluralitat.

L’estudi es va presentar ahir dimecres al vespre al Palau de la Generalitat. Un acte presidit pel vicepresident del govern Josep-Lluís Carod-Rovira i on hi van assistir representants de les tretze confessions religioses presents a Catalunya. En la presentació, tant la directora general d’Afers Religiosos, Montserrat Coll, com Carod-Rovira van aprofitar per recordar el discurs de la laïcitat “sana” que ha de tenir el govern. En aquest sentit Carod-Rovira va ser molt clar, assegurant que “és un error que hi hagi qui vulgui menystenir o ignorar l’existència de les religions” i la seva projecció social: “és una realitat que un govern responsable no pot ignorar”. Va voler remarcar que “la laïcitat catalana és una laïcitat sana, on es troben tots els ciutadans i ciutadanes. No és laïcisme contra religió” i va posar com a exemple contrari “alguna laïcitat europea” que prohibeix l’exhibició de signes religiosos en espais públics. No se si com va dir el vicepresident “un acte el que celebrem avui només és imaginable a Catalunya”, però amb els crits que se senten més enllà de l’Ebre, potser té raó.

Certament ahir al palau de la Generalitat es van exhibir símbols religiosos de tots colors. I a primera fila el bisbe Joan Enric Vives com a secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, al costat de representats d’altres bisbats catalans que han aportat les seves dades per la realització de l’estudi. És bo que aquesta presència es visqui amb normalitat, igual que la directora general d’Afers Religiosos es pateja tots els actes importants de les confessions religioses del país.

Clarividència comunicativa des de Girona

L’Ángel Rodríguez de Girona ens passa l’entrevista que va sortir dijous passat a Catalunya Cristiana. En Josep Àngel Colomés ja n’ha fet un resum, per tant m’estalvio de fer-lo jo. A més, li ha donat peu a una idea. Però ho destaco perquè hi surten idees ben interessants sobre comunicació i església. Per exemple, és clarivident la necessitat d’enviar també per mail les homilies, adaptades a la lectura davant de la pantalla. I sobretot ho destaco perquè és una entrevista en positiu: més que lamentar-se fa propostes sobre tot allò que es podria fer.

Angunia per la COPE

Tenia pràcticament enllestit un post amb una carregada sobre els dèbils pronunciaments de bona part dels bisbes catalans sobre la COPE, comentant la nota que va fer la setmana passada Església Plural que em va semblava excessivament dura, tot i que em volia afegir a demanar que la crítica episcopal vagi més enllà de recordar que la cadena episcopal té un ideari digne de les Germanes de la Caritat Vedruna com va repetint l’arquebisbe Martínez Sistach després que el comitè executiu de la Conferència Episcopal (Blázquez, Cañizares, Rouco, Amigo, Sistach, Osoro i Martínez Camino)beneís la renovació fins al 2008 de les estrelles de la cadena. Però quan pràcticament l’havia acabat ho he deixat córrer. Ja no recordo quants anys fa que s’arrossega el tema de la COPE. Però si amb tot el que ha passat i les queixes que hi ha hagut, els bisbes catalans no han fet cap exigència clara ni cap ultimàtum perquè se solucioni aquest problema, tampoc crec que ho facin ara. Suposo que les seves raons deuen tenir. Per tant, un post argumentant de nou contra la COPE és fer-vos perdre el temps. Tot i que si realment els bisbes catalans no poden fer res per aturar el despropòsit, almenys una denúncia profètica contundent ens reconfortaria. I si no ho fan, ens haurien d’explicar perquè. Quan veig el mític fotograma de Buñuel a “Un chien andalou”, per molt que l’hagin repetit mil vegades, sempre em ve una angunia que em fa girar la vista. Et puja des de l’estómac. És el més semblant a escoltar la COPE. Ens ho mereixem?

Imprescindible o no

Imprescindible la visita al post d'aquest divendres d'en Jaume Subirana. Són 10 segons.

A Tarragona treballen fi

Sovint, i amb raó, els periodistes ens queixem de les deficiències de la comunicació eclesial i de les oficines de premsa. El problema acostuma a ser que els bisbes no tenen assumit la importància d’aquests serveis dins de les prioritats diocesanes. No dic que no els preocupin els mitjans de comunicació, dic que no entenen com s’ha de gestionar aquest tema. I això es tradueix en una manca de recursos o amb l’elecció de persones que no tenen el perfil adequat per encarregar-se de la comunicació. Per sobre la professionalitat el criteri que prima és la fidelitat, o a veure com ens podem estalviar uns calerons.

Això no treu, que quan les coses es fan bé s’hagi de dir. I també admetre que en aquest panorama hi ha hagut avenços els darrers anys. Tant en els bisbats com en les ordes religioses. A Catalunya, per exemple, jesuïtes, salesians, germans de la Salle, els benedictins de Montserrat, i algun altre que ara em deixo, tenen contractats periodistes que fan aquesta feina.

Dins d’aquesta sensibilitat, cal reconèixer especialment la feina de l’arquebisbat de Tarragona, amb la delegació de mitjans encapçalada per l’incombustible Dídac Bertran (vas a qualsevol racó de la diòcesi, i allà està el Didac Bertran). Ara acaben de renovar la seva web (tot un altre tema, les webs dels bisbats catalans) i han incorporat un complet servei per la premsa, que a més és accessible a tothom. És tan senzill com pràctic. Allà es poden trobar totes les notes de premsa, fotos, audios en mp3 i fins i tot videos que produeixen per a le cadenes locals. Ara només t’envien un avís quan s’ha actualitzat amb alguna novetat. Amb el que hi ha allà, qualsevol podria fer el seu diari sobre la diòcesi.

Un procés semblant van fent diòcesis com Girona, Urgell i Solsona. Però encara hi ha diòcesi on ni tan sols he aconseguit que m’afegeixin a la llista de mails per rebre les seves notícies. Ja sabem que els ritmes eclesials no són d’aquest món. Però hi ha diòcesis que demostren que si poden ser-ho.

La blocsfera cristiana, en marxa

Un blocaire té la idea, un altre té l’estructura per posar-la en pràctica i mantenir-la, i un tercer facilita la persona amb els coneixements tècnics necessaris. No havia entès mai gaire això que expliquen els experts en organització sobre el treball en xarxa i de la productivitat que genera. Però després que l’Eloi Aran proposés la idea, l’entoméssim a Foc Nou, i el Ramon Bassas ens posés en contacte amb la persona adequada, ahir vam poder penjar la blocsfera cristiana. S’hi pot accedir des a l’adreça http://www.focnou.com, ja que l’hem convertit en el portal de la revista.

Allà hi podreu trobar tots els blocs cristians de la xarxa, amb l’actualització del darrer post que han penjat i accedir-hi directament. A dalt de tot hi trobareu sempre la darrera novetat. Hem començat amb una quinzena però està obert a incorporar tots aquells blocs de cristians catalans que anem trobant o que ens escriguin. Així ho expliquem en la nota de premsa.

La idea és visualitzar i facilitar l’accés en una sola pàgina de la diversitat dels cristians catalans que volen fer la seva aportació a la xarxa des de temàtiques ben diferents. Si va creixent molt suposo que haurem de fer algunes millores tècniques i agrupar-los per temes, però per ara, ja ho tenim en marxa. Feu-ho córrer. Avui a Flama.info surt a bombo i platillo.

Recapitulació episcopal

Temps de canvis episcopals a Catalunya? Doncs si, però no tant. Amb la malaltia del bisbe de Lleida s’ha modificat el calendari previst, ja que Ciuraneta no s’havia de jubilar fins els 2015, tres anys després que Martínez Sistach.

Evidentment ja tothom ha sentit tocar campanes sobre els candidats. Per ara hi ha dues línies d’investigació. L’episcopal i la clerical. L’episcopal apunta cap a les Balears, especialment cap al nord de les illes, i cap a Vic. La clerical apunta a una sorpresa estil Romà Casanova. Sense donar necessàriament per bona cap de les hipòtesis episcopals concretes, veient els costums del nunci i tenint en compte el problema greu del patrimoni, semblaria més probable que per proveir Lleida es fes un canvi de seu i no un bisbe nou. En tot cas, és clar que el primer canvi de l’episcopat català serà el del bisbe Ciuraneta. Qui, per cert, dilluns va rebre la visita de la Montserrat Coll per acomiadar-lo, tal com explica la nota de premsa del bisbat. En la web tambe podeu trobar els escrits que ha fet el bisbe en motiu de la seva renuncia, especialment simpàtica la dels nens.

En una segona fase, o paral·lela a la de Lleida, hi ha el tema dels auxiliars de Barcelona. Primer s’ha de dir que el tema ja cansa, i em sembla que fins i tot el bisbe Carrera s’ha cansat de demanar la seva jubilació. Després, que segurament és un tema molt lligat al possible cardenalat de Sistach: si hi ha cardenal haurien de caure un o dos auxiliars. Aquest diumenge El Periódico donava el birret pràcticament per fet. És possible, però penso que encara hi ha un any de marge. Per complicar-ho una mica més, la setmana passada Tribuna Catalana feia bisbe auxiliar de Terrassa a Salvador Cristau. En fi, el nunci ja és prou gran com per saber el que es fa.

I en tercer lloc, tenim Girona i Solsona. El bisbe Carles Soler Perdigó hauria de plegar el 12 de setembre d’aquest any i el bisbe Jaume Traserra l’11 de juliol del 2009, d’aquí a dos anys. Evidentment, tots dos presentaran la renúncia el dia que toqui, però en els dos casos em sembla que el tema anirà per llarg. D’una banda, perquè els dos estan “estupendos” i tenen corda per temps. Tampoc tenen cap problema gros a la diòcesi. Certament tenen un nucli organitzat de capellans crítics, el Fòrum Ondara a Solsona i el Joan Alsina a Girona, però no hi ha hagut una fractura general amb el clergat diocesà com per exemple es va viure a Barcelona amb el cardenal Carles. Tampoc són diòcesis que reclamin una especial atenció de Roma. I tampoc fan nosa al bisbe de Barcelona, que no té auxiliars que hagi de col·locar i, per tant, no tenen ningú empenyent-los cap al precipici. Això vol dir que entre la seva renúncia i el seu relleu poden passar tranquil·lament un o dos anys. Per tant, cap canvi a la immediata i la carpeta de Lleida ha passat a davant.

Després ja vindrà Barcelona. A Sistach no li toca renunciar fins el 29 d’abril del 2012, d’aquí a cinc anys, amb una previsible prorroga de dos. Del relleu no es podran començar a fer especulacions fins que s’aclareixi com queden la resta de diòcesis catalanes després del relleu de Lleida, Solsona i Girona, encara que ja hi ha els qui des del nord de la diòcesi, i des de diverses latituds, tenen la vista posada en Barcelona des de fa temps.

I després de tot això, hi hauria d'haver pau fins el 2019, d’aquí a 12 anys, quan Jaume Pujol complirà els 75 anys. A la resta de diòcesis, a Agustí Cortés li queden 15 anys d’episcopat; a Xavier Salinas, 16; i a Joan Enric Vives, 17. I a Josep Ángel Sáiz i a Romà Casanova quasi un quart de segle, fins al 2031. Si hi arribem, tots calvos.

L’hora de Blázquez a Barcelona

Blázquez és un teòleg. I ahir diumenge el vam poder escoltar fent de teòleg a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. La parròquia ha organitzat un potent cicle de conferències quaresmals on diumenge vinent podrem escoltar el predicador de la Casa Pontifícia, Raniero Cantalamessa (caputxí del qual el nom no sé si li fa justícia) i el següent a l’arquebisbe Martínez Sistach.

Doncs a les set del vespre va valer la pena sortir de casa un diumenge per escoltar a don Ricardo Blázquez. Va ser una intervenció d’una hora escassa prèvia a les vespres, litúrgia on una senyora de la primera fila va haver de marxar ofegada per el fum de l’encens. Blázquez va fer una intervenció sobre l’eucaristia d’un gran nivell teològic i espiritual. No m’atreveixo a reproduir el contingut per no desvirtuar-la, només apuntar algunes idees. Hi ha un bon resum a Flama.info (els quals espero que em perdoni per robar-los la foto).

Va partir de les conclusions del sínode de bisbes sobre l’eucaristia. Va aprofitar per fer grans elogis del sínodes com una institució amb molt de futur: “Tots necessitem espais de comunió, que siguin una experiència que ens vivifiqui, ens conforti i ens revitalitzi”. Va reempredre una expressió de Benet XVI, “l’hora” de Jesús, una expressió que apareix constantment a l’evangeli de Joan “com unes pedretes que ens van marcant un camí cap a l’hora suprema”.

El que més em va agradar va ser la lectura que va presentar d’aquesta hora suprema, en el lliurament de Jesús. Del Jesús de la passió quan és entregat als homes per ser crucificat. Normalment només en fixem en un protagonista d’aquesta lliurament, el Judes traïdor. Però la lectura és molt més profunda quan aquest lliurament es mira des dels tres subjectes que té: Judes, el qui entrega amb traïció; Jesús, el qui es lliura; i Déu, el qui ens lliura el seu fill. La intervenció la va cloure amb una crida a l’esperança i amb un visió de l’eucaristia que supera el fet ritual: “Eucaristia és quan passem de l’odi a l’amor; de la diàspora a la reunió en comunitat, per això no podem viure sense eucaristia; de la violència a la pau; de l’envelliment dels nostres pecats a la vida nova”.

Quan hem vist Blázquez per la tele no ens havia semblat mai un gran orador, ni ahir a l’inici de la conferència ho semblava. Va començar amb un salutació en català i emmarcant la conferència a Barcelona com un agraïment a tot el que havia aportat des d’aquesta ciutat el Centre de Pastoral Litúrgica. Però quan es va endinsar en els continguts de l’eucaristia va desaparèixer el Blázquez tímid, i va aparèixer un Blázquez apassionat i apassionant. El millor del discurs va ser quan va abandonar el paper. Un teòleg brillant i amb gran capacitat de transmissió de la fe. Déu el deslliuri de la campanya que almenys tres subjectes ja han començat per apartar-lo d’aquí a un any de la presidència de la Conferència Episcopal. A Blázquez encara no li ha arribat l’hora, que ens convenen més bisbes teòlegs que polítics.

Els números de religió són els que són

Fa uns mesos un periodista començava un article d’opinió destacant, segons una recent enquesta, que “només el 50 per cent de joves espanyols es declaren catòlics”, evidentment amb un percentatge molt menor de practicants. I d’aquí feia tota una apologia del crepuscle de la religió.

He recordat l’article arran de la noticia que publicava diumenge passat El Periódico obrint la secció de societat del diari. L’article deia que a Catalunya només un 45,5 per cent dels alumnes escullen religió, situant-se a la cua d’Espanya on la mitjana és del 76,9 per cent. Primer cal aclarir que les dades de Catalunya són de la Conselleria d’Educació i es basen en matricula real. En canvi, les d’Espanya són de la Conferència Episcopal Espanyola que, si no han canviat el sistema, es basa en un qüestionari que omplen els professors de religió i que són dades que sempre han estat més altes que les oficials. Certament, és només un matís, que no amaga una diferència molt important.

Després, la notícia compara el nombre d’alumnes que fan religió en els centres públics, on la diferència és abismal: Catalunya, 32 per cent a primària i 15 per cent a ESO. Espanya, 82 per cent a primària i 50 per cent a ESO. Dues realitat, però, que fan de mal comparar perquè no té res a veure la gran implantació de l’escola religiosa a Catalunya, on tots fan religió, amb la d’Espanya.

Però veient la diferència la pregunta és: només el 45% escullen religió a Catalunya? Només un 50 per diuen sentir-se catòlics a Espanya? Doncs a mi em sembla el més normal. El problema és amb que ho comparem. Si ens mirem les xifres com una tendència, és evident que decau. Tot i que després d’uns anys de precipitar-se ara aquesta corba cap avall s’ha fet més suau.

El que em sembla més important és què podem esperar en una societat plural. Sobretot si venim d’un país amb majories catòliques a la búlgara. I no crec que sigui “normal” majories religioses d’unanimitat. Alhora, si ho comparem amb altres moviments socials, no n’hi deu haver gaires amb els quals la meitat dels joves s’hi sentin identificats. Una altra cosa és que el catolicisme segueixi sent durant molt de temps la religió culturalment majoritària. Dubto que això pugui canviar en dècades, i m’atreviria dir segles. Ara bé, aquesta majoria crec que és difícil que es pugui expressar en majories del 80 per cent. Es pot discutir si serà un vint, un quaranta o un seixanta. També ajudarà a inclinar la balança que els bisbes preguin postures que siguin raonables en una societat plural. I, en la classe de religió, de les facilitats o impediments que es posin a l’assignatura. Igual que tampoc hi ajuda tot allò que converteix els professors de religió en l'excepció laboral en un claustre. Però que hi hagi un 50 per cent de catòlics o que un 45 per cent dels alumnes escullin religió, em sembla una dada més que positiva. Quins són aquests barems a França, Bèlgica, o als Estats Units?

Sovint es recorda també que a Catalunya “només” entre un 10 o 15 per cent van a missa. Això deu voler dir unes 800.000 persones pel cap baix, o fins i tot un milió. Algú altre a Catalunya reuneix cada cap de setmana aquesta quantitat de gent? Som menys que abans, si. Però, es pot esperar una altra cosa? I, com va dir el bisbe Torrella en un estirabot durant les sessions del Concili Provincial Tarraconense, referint-se als anys d’abans del franquisme: “A Catalunya, la gent no ha anat mai a missa”.

Doncs ja tenim bisbe amb bloc: Traserra

Dilluns preguntava perquè no hi havia cap bisbe amb bloc. Un comentari de l’Eloi Aran em va alertar que n’havia trobat un. I és un cardenal, l’arquebisbe de Boston, Seán O’Malley, amb bloc actiu des del setembre de 2006, pocs mesos després de ser creat cardenal. Avui, un altre blocaire, el Josep Àngel Colomés ens anuncia que el bisbe de Solsona, Jaume Traserra, ha obert el seu bloc. A veure què ens anirà explicant. Potser finalment podrem saber què pensa el bisbe Traserra.

Quatre notes ximples sobre ecumenisme

Una trobada com la d’ahir a Barcelona, apart del contingut de la conferència del cardenal Kasper, dóna per altres comentaris més ximples . De fet, a aquests actes que tenen un eficaç servei de premsa i que et donen la ponència per escrit gairebé no caldria ni anar-hi. Però veure-ho sempre et dóna una altra visió de les coses. A més, et permet fer-te veure, sobretot si fas com jo i durant la pausa ensopegues per les escales tirant-se sobre d’una dona cinquantona que estava pacíficament asseguda a la seva butaca.

D’una banda s’ha de dir que l’Opus no enganya amb el nombre d’assistents, un costum bastant estès en determinats ambients. La sala estava plena, tant que els representants de Sant Egidi van arribar tard i la senyora de la porta no els deixava passar. Em vaig molestar a contar les butaques i hi havia 23 files de 19 seients i algunes cadires, que ja sumen de llarg els 450 assistents oficials.

Entre els assistents destacar persones significatives de diverses esglésies i vinculades al diàleg interreligiós a Catalunya: el pare Botam, Sebastià Janeras, Jaume Castro, Armand Puig, Antoni Matabosch, Guillem Correa, Daniel Fernández, Felip Carmona, Jaume Hereu, Joan Garcia... i els qui no conec. També a primera fila la directora general d’Afers Religiosos de la Generalitat. I de bisbes, Tena, Carrera, Sáiz, Casanova i Vives, que després he vist que és delegat de la Conferència Episcopal Espanyola a l’Assemblea Ecumènica Europea que es farà a Sibiu. Primer em va sobtar que l’arquebisbe Pujol no hi fos, però em van explicar que ahir hi havia una reunió de capellans a Tarragona que havia de presidir.

També s’ha de dir que feia temps que no veia tants capellans de negre. Evidentment eren capellans de l’Opus i alguns capellans diocesans que opussegen. Però sobretot em va cridar l’atenció l’elegància del seu negre. No és una tela negre d’aquella que ja comença a fer “brillos”, de capellà tronat. Era negre de veritat, pur, més que el dels bisbes. Impecable.

S’ha de dir que entre els participants de les diverses confessions es respirava cordialitat, fins i tot més de la que a vegades tenim dins l’Església catòlica. De fet, la única crítica a la conferència del cardenal Kasper me la va fer un catòlic. I, a més, no la vaig entendre.

Finalment un comentari sobre l’altra ponència que vaig poder escoltar, la de Jaume González-Agápito, delegat d’Ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. La conferència sobre els 50 anys d’ecumenisme a Espanya va ser més una corrua d’anècdotes personals, algunes interessants i altres no, una cosa semblant aquest post. Però una valia la pena. Quan l’arquebisbe de Madrid, Casimiro Morcillo González, va tornar del Vaticà II i després de l’aprovació del decret sobre ecumenisme, es va preguntar: i ara on trobaré els protestants? I els va haver d’anar a buscar a la Puerta del Sol. Els va poder conèixer a tots per les fitxes de la Dirección General de Seguridad.

Si us voleu entretenir a la web de l’Opus Dei han penjat una galeria fotogràfica de la trobada.

Ho fem prou bé amb el Vaticà?

Crec que Kasper va quedar content de la visita a Barcelona. Almenys, sabia ser amable amb tothom i és d’aquella gent que agafes sempre amb un somriure, cosa que és d’agrair. Una percepció que em sembla que també es pot tenir de la recent visita a Barcelona del cardenal Renato Martino, president del Consell Pontifici de Justícia i Pau. Però hi ha un parell de coses que em sembla que no fem prou bé.

D’una banda, tot i que teològicament ja sabem que no és correcte, uns membres de la cúria com Kasper i Martino no deixen de ser una mena de ministres del Vaticà. Per això, crec que no estaria de menys que de comú acord amb el bisbat es planifiqués alguna salutació o trobada amb algun conseller de la Generalitat o alguna visita a la Casa dels Canonges. Em sembla que és habitual quan ve qualsevol ministre del país més remot d’Europa. Crec que seria un gest de cortesia que es valoraria i que no costa res. Només cal pensar-hi i voler-ho fer.

I, la segona pífia. Un dels motius de la visita de Kasper era presentar el seu nou llibre sobre l’ecumenisme espiritual que és un recull d’orientacions del Consell Pontifici per a la Promoció de la Unitat del Cristians per a posar-lo en pràctica. En la roda de premsa va ensenyar-nos el llibre en italià. Es publicarà també en anglès, francès, alemany i àrab. I Kasper va afegir: “No he tingut una editorial espanyola interessada”. Potser que els bisbes catalans o algun delegat d’Ecumenisme hagués pensat en fer una trucada a Claret. Avui em sembla que ja han fet tard.

Kasper i els anglicans: “Non é vero”

El cardenal Kasper desmenteix a Barcelona la informació que aquest matí ha publicat The Times de Londres. El titular afirma, tal com ha reproduït Europa Press, que la Comunió anglicana i l’Església catòlica ultimen un pla per unir-se sota el liderat del papa. Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians, que, per tant, sap perfectament com està el tema, ha estat rotund sobre el titular: “No és veritat”.

Kasper ha estat aquest dilluns al matí a Barcelona participant en una trobada ecumènica organitzada per l’arquebisbat i per l’Opus Dei. A les 10 ha fet una roda de premsa quan aquí no havia arribat res d’aquest tema. Després ha fet la conferència de la jornada i ha estat dinant al Palau de la Música Catalana. A la tarda feia una reunió amb els professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i marxava cap a Roma. Per això, al migdia tots els periodistes hem tornat cap a la feina tan tranquils.

Però a l’hora de dinar m’he trobat l’Oriol Domingo que sortia esperitat de La Vanguardia amb la nota d’Europa Press a la mà. Hem agafat un taxi i hem enganxat a Kasper sortint de dinar. Li hem donat la nota d’agència i amb la cara de sorpresa només llegir el titular ho ha deixat ben clar. Després ha afegit que “sobre el primat del papa hi ha hagut acostaments, però no hi ha consens”. Dimarts a La Vanguardia suposo que podreu llegir el que ens ha comentat sobre el treball conjunt que s’està fent amb els anglicans. Per fi a Barcelona tenim una exclusiva mundial.

PD: Avui dimarts el Vaticà ha publicat la nota que confirma el desmentit de Kasper.

Kasper demana més

La intervenció que ha fet aquest dilluns Kasper a Barcelona ha estat, si més no, gratificant. Tant a la roda de premsa com a la conferència que ha fet en la trobada ecumènica de Barcelona s’ha entès el que volia dir. El servei de premsa de l’Opus Dei ja ens ha passat el text de la conferència, que ha pronunciat en italià i que el públic ha pogut seguir per escrit en català i en castellà. La nota de premsa en fa un resum.

Al Vaticà tenen clar que el problema avui ja no és entre cristians d’una confessió o altra, sinó entre creients i no creients. I això és el que pot fer que sinó per gust, per gana, s’avanci més en la unitat dels cristians. Però quaranta anys després d’aixecar els anatemes, Kasper dibuixa una situació nova: “després d’haver superat molts malentesos i haver aconseguit un consens fonamental sobre el fulcre de la nostra fe, ara hem arribat al nucli dur de les nostres diferències eclesiològiques, o més aviat de les nostres diferències institucionals i eclesiològiques.” O sigui, que hem tocat l’os. “No es pot negar que (...) el diàleg d’alguna manera s’hagi encallat”.

La sortida que proposa Kasper és un ecumenisme espiritual, que no vol dir esperar asseguts que la pregària ho arregli: “Espiritualitat ecumènica significa cooperació en favor de la vida, de la justícia, dels drets de l’home i de la pau. En aquest context no estic pensant en primer lloc en accions espectaculars, sinó en cooperar a les obres de caritat de cada dia, pels nens, els joves, els malalts, les persones amb discapacitats i la gent gran. Estic pensant també en la cooperació amb la pastoral per als turistes, en els mitjans de comunicació, etc. Hem de superar en tots aquests àmbits l’esperit de competitivitat, perquè cal que imperi la solidaritat. Podem fer tantes coses plegats, i mitjançant aquesta cooperació ens coneixem millor i creixem junts”.

Finalment, en aquest procés no sembla que el projecte oficial de l’Església catòlica sigui atreure cap a casa la resta de confessions cristianes: “no es tracta d’una fusió com les de les grans empreses internacionals del nostre món globalitzat (...) la reconciliació pròpiament no elimina l’alteritat de l’altre, no l’absorbeix ni la xucla, fent-la desaparèixer. Ben al contrari”.

A la roda de premsa ho ha explicat destacant que no existeix ecumenisme sense conversió personal i reforma de l’Església. Per exemple, ha repetit que així com els catòlics han anat assumint principis on la centralitat és la Paraula de Déu, els luterans també han anat apreciant els símbols i els sagraments. O així com el catolicisme havia abandonat una mica la sinodalitat, els ortodoxos han anat valorant el sentit del primat.

Total, que res hauria de ser tant complicat si un s’hi posa de bona fe, és a dir, amb una autèntica espiritualitat. Ens ho deia als periodistes “si féssim tot el que avui és possible sense violar el Codi de Dret Canònic, enlloc de lamentar-nos només sobre el que no es pot fer, seria molt positiu”.

I un bloc d'un bisbe?

Fa pocs dies l’Eloi Aran em va fer notar la nova presència a la xarxa de dos seminaristes. L’Elies Ferrer de Girona amb un nom italianitzat Allegro giusto, i Magí Mejías de Tarragona amb The Magí's piece on the net (enlloc he sabut trobar una justificació sobre aquests títols). Tots dos són de seminaristes que estudien a Barcelona en el seminari interdiocesà i han arrencat fa pocs dies.

Sembla que s’han convençut de la importància testimonial que poden tenir els blocs. Per això, amb l’Eloi, vam comentar que després dels seminaristes estaria bé que algun bisbe s’animés. De fet, els bisbes sempre es queixen de que els periodistes només destaquem el que ens interessa de tot el que diuen i que fan moltes coses bones que no se saben. Segur que en la seva agenda setmanal tenen moltes experiències que voldrien compartir amb la resta de la diòcesi. Tampoc és tanta feina escriure dos o tres notes cada setmana i penjar la carta dominical i algunes homilies. I segur que tots tenen un secretari eixerit que pot ser l’encarregat de penjar les seves notes a la xarxa. Doncs estaria bé que un bisbe català fos el primer. Jo no en conec cap altre que fins ara ho hagi fet.

L’Església enrocada

“A la institución católica española le cuesta mucho admitir que la pluralidad de los mundos de vida social conlleva, entre otras cosas, un pluralismo de éticas. La ética católica, ante esta pluralización, no es ya la única que modela todo el ethos sociocultural del país. Al no terminar de aceptar que ya no existe un único código cosmovisional y moral que regule de forma unánime la sociedad, identifica y confunde el laicismo excluyente, que detecta bien porqué les afecta a ella y la trata indebidamente, y el laicismo inclusivo, que incorpora a la vida pública y a la leyes planteamientos de instituciones y grupos que tienen universos simbólicos y morales distintos al suyo y que durante la dictadura franquista habían sido excluidos con su consentimiento directo o indirecto”.

Aquesta setmana una mena de grip inoportuna m’ha permès accelerar la lectura de El factor católico en la política española. Del nacionalcatolicismo al laicismo, l’últim llibre de Rafael Díaz-Salazar editat per PPC. Continuo pensant que hauria d’estar prohibit per llei enviar als periodistes llibres que s’han de llegir que tinguin més de 200 pàgines. Però també és veritat que el següent de la cua en té 750. És L’Església dels primers segles del pare Laplana de Montserrat editat a Mediterrània.

Bé. El cas és que el llibre de Díaz-Salazar és altament interessant. Sobretot l’análisi de la situació actual dels dos darrers capítols. En els primers explica coses més conegudes, però que també estaria bé que llegissin aquells que encara creuen que durant el franquisme només hi va haver l’Església del “Cara al sol” o que la religió només és un fet privat.

Una de les conclusions del llibre està en el paràgraf que encapçala aquesta nota. Ve a dir que majoritàriament la jerarquia catòlica espanyola i els cors afins encara no han entès en quin país viuen. Díaz-Salazar fa aquesta anàlisi sense negar l’existència i la presència dels laïcismes excloents, però també explica molts altres factors que condicionen la desproporció de la resposta jeràrquica.

La proposta és buscar un espai que pugui ser comú a tots i alerta dels perills que l’Església no vulgui jugar a aquest joc o de que se l’expulsi del terreny de joc. I un perill és que l’Església quedi definitivament enrocada (o enRoucada) en un espai polític i social tancat que, per molts que siguin els qui s’hi apuntin, sempre serà només una part enfrontada amb la resta del país. És una de les hipòtesis possibles on la pluralitat eclesial ho té molt magre.

Els bisbes catalans pensen

La setmana passada es va fer la reunió trimestral de la Conferència Episcopal Tarraconense a Tiana. No hi ha hagut cap novetat transcendent, però han fet una de les coses interessants que repeteixen cada dos anys, la trobada amb professors de la Facultat de Teologia de Catalunya i de la Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull. Aquesta vegada hi han assistit nou professors: Armand Puig, Gaspar Mora, Xavier Morlans, Màxim Muñoz, Salvador Pié, Ramon Prat i Pons, Joan Martínez Porcell, Vicent Igual i Carles Llinàs.

Aquestes trobades bisbes-teòlegs poden semblar irrellevants, però són significatives. D’una banda, perquè és una decisió arbitrària dels bisbes fer-les o no. No tots ho fan i, per exemple, la Conferència Episcopal Espanyola ja fa uns anys que les ha abandonat. D’altra banda, perquè fer-les demana una actitud dialogant: asseure’s i parlar amb nou persones que de teologia en saben més que tu i, per tant, que per molt bisbe que siguis poden no donar-te la raó. A més, aquestes trobades només es poden fer si hi ha un clima i una disponibilitat a escoltar-se mútuament i que ningú està cohibit pensant en les conseqüències de dir les coses com es veuen. I, finalment, hi ha d’haver matèria prima. És a dir, tenir bisbes disposats a pensar i tenir teòlegs preparats.

Per sort, sembla que això a Catalunya ho mantenim i que ningú té ganes de perdre-ho. Com en altres ocasions, el tema principal d’aquesta reunió no va ser discutir de punyetes doctrinals, sinó d’interrogar-se sobre el què manca per anunciar millor l’Evangeli a la gent d’avui. No en van sortir receptes màgiques, però que els bisbes i els teòlegs catalans en puguin parlar amb normalitat, és més que un patrimoni a preservar. Tampoc cal anar gaires anys enrera per recordar que la principal preocupació d’algun bisbe era controlar doctrinalment la Facultat de Teologia enlloc de sentir-se interpel·lat per la seves aportacions. Si els teòlegs només poguessin dir el que els diuen els bisbes, no hauríem arribat al Concili (i em refereixo al de Trento).

L’Opus aposta per l’ecumenisme

Ningú podria pensar que l’Opus es dediquin a l’ecumenisme. La frase no és meva, és de monsenyor Jaume González-Agápito, delegat d’ecumenisme de l’arquebisbat de Barcelona. El fet és que l’Opus Dei ha promogut a través del Centre Sacerdotal Montalegre i conjuntament amb l’arquebisbat de Barcelona una trobada ecumènica que es farà el 19 i 20 de febrer a Barcelona. No s’hi han posat per poc i mossèn Joan Garcia Llobet, director del Centre Sacerdotal Montalegre, i González-Agápito van anar a veure i van convidar a venir-hi al cardenal Walter Kasper, president del Pontifici Consell per a la promoció de la Unitat dels Cristians.

Kasper acaba d’enllestir un llibre sobre ecumenisme espiritual. Es veu que havia de ser una mena de guia vaticana sobre aquest tema, però al final s’ha optat per editar-lo en forma de llibre, per ara només disponible en italià. Així, a Kasper li va semblar bé la proposta i el 19 vindrà al Palau de la Música de Barcelona per presentar aquest llibre. Serà el segon membre de la cúria que en poques setmanes posa els peus a Barcelona, després que al desembre Renato Martino va venir a presentar la traducció al català del Compendi de la Doctrina Social de l’Església.

Però potser no hauria de sorprendre que l’Opus aposti per l’ecumenisme tenint present que una de les virtuts d’aquest moviment és la fidelitat al papa, i Benet XVI ha posat clarament aquest tema com puntal de la seva agenda, tema també apreciat per Joan Pau II. La trobada s’emmarca en la preparació de la III Assemblea Ecumènica Europea que es farà al setembre a Sibiu (Romania) en continuïtat amb les dues anteriors de Graz i Basilea. Per això, la sessió d’enguany dels Jornades de Qüestions Pastorals, que fa 42 anys que organitza l’Opus a Castelldaura, es convertiran en una reunió ecumènica. L’acte principal serà una trobada oberta a Barcelona amb Kasper i membres d’altres esglésies, com l’arquebisbe metropolità d’Espanya i Portugal de l’Església ortodoxa grega i el director europeu de l’associació internacional protestant AGAPE.

En la presentació als periodistes que es va fer divendres, Garcia Llobet va parlar de l’ecumenisme espiritual com l’ànima de l’ecumenisme, el que es fa de fidel a fidel: “Ecumenisme, més que conversió és convergència”. A més va presentar un balanç positiu de l’estat actual de les relacions ecumèniques. I va destacar que hi poden haver molts punts de trobada entre totes les esglésies cristianes com, per exemple, la seva postura davant de la laïcitat o en la caritat.

En aquesta presentació, González-Agápito també va ser fidel a la seva manera personal d’explicar les coses tal com ragen. Una bona manera de justificar la necessitat un autèntic l’ecumenisme espiritual va ser dir que “ecumenisme no és agafar un protestant pel coll i portar-lo a un acte”. Però si em permet una crítica amable, diré que el que em va sobrar és que un membre de la carrera diplomàtica com ell no es pogués estar de trobar pegues a bona part de la resta d’activitats ecumèniques i interreligioses que fins ara s’han fet a Catalunya. Per exemple, encara que pugui ser veritat, no calia dir que Sant Egidi fan trobades de “moltes abraçades” per ressaltar les virtuts de la trobada que l'Opus i la delegació d'ecumenisme organitzen a Barcelona. La trobada que es farà ja té prou relleu per defensar-se sola.

Que tractin bé al bisbe de Lleida i la seva diòcesi

Que avui el bisbe de Lleida hagi anunciat que ha presentat la renuncia al papa no és una sorpresa. Ja ho comentàvem fa pocs dies en motiu del seu ingrés a l’hospital on s’hi va estar una setmana. Cal reconèixer la dignitat amb la que Francesc Xavier Ciuraneta ha portat el desenvolupament del seu parkinson, i no ha amagat mai el deteriorament de la seva salut. Aquest mateix mes era el tema del seu escrit en el butlletí informatiu del bisbat.

Fa setmanes que pràcticament no podia exercir les seves funcions i per això ha fet públic que ja ha presentat la renuncia. Ara caldrà esperar la decisió del papa perquè l’accepti i nomeni un successor o es deixi la diòcesi en mans d’un administrador apostòlic en espera del nou bisbe. En la nota que ha enviat als mitjans per anunciar la renuncia explica que espera retirar-se a Palma d’Ebre on va néixer fa 66 anys. S’ha guanyat que li donin ja aquest descans. El que no acabo d’entendre és que el relleu del bisbe de Lleida no s’hagi fet d’una forma més àgil i programada. Fa temps que se sabia que caldria afrontar el seu relleu i el nunci ja podria tenir prevista la successió en el moment en que es fes pública la renuncia. Potser aquest anunci accelera el procés, però serà un període d’interinitat innecessari. I més quan està obert en canal el litigi de les obres d’art. Si aquest relleu previsible s’allarga voldrà dir o que Lleida queda molt lluny del Vaticà, o que algú ja li està bé mantenir aquesta interinitat. I, en aquest cas, el primer perjudicat serà el mateix Ciuraneta i després la seva diòcesi.

Evidentment, ara s’obren públicament les apostes per la successió de Lleida. D’una banda, cal recordar que en els darrers 14 anys –havent canviat de bisbe les 10 diòcesis catalanes- només han sortit quatre nous bisbes catalans, dos del seminari de Tortosa, un del de Toledo, i un de l’Opus. La resta, o ja eren auxiliars de Barcelona, o venien de València. Potser seria hora que entre els gairebé mil capellans que hi ha sumant les diòcesis de Lleida, Urgell, Vic, Girona, Tarragona i Solsona el nunci es preocupés de trobar-ne algun digne de portar la mitra. Ja fa 30 anys de l’últim bisbe que va sortir d’entre el clergat d’aquestes diòcesis, quan van enviar Antoni Deig a Menorca. Precisament, aquests sis bisbats catalans aviat superaran el rècord de Menorca, on tenen bisbat però és impossible que en surti cap bisbe. Espero que els bisbes d’aquestes diòcesis ja li hagin fet arribar al nunci una bona llista de propostes.

D’altra banda, s’ha d’afegir que l’experiència d’alguns nomenaments episcopals també ha relativitzat la importància del fet que sigui o no català. Com va dir mossèn Ballarín, “Ens heu dat uns bisbes que haurien fet feliç la tia Conxa. Tingueu pietat de nosaltres, vicari de Jesucrist”, i ben catalans que eren els escollits. Perquè si envien un bisbe com Roncalli, ningú es preguntarà a quin seminari havia estudiat. Ara, si no el troben d’aquesta talla, a Catalunya de bons candidats no en falten.

PD: Ara, dilluns, he vist la carta que ha fet pública Ciuraneta adreçada als diocesans. Val la pena llegir-la i es correspon amb els elogis personals que ha rebut aquests dies.

Me’n vaig a fer les Espanyes

“Entorn del catolicisme oficial s’ha format a través dels segles un crostissam d’interessos terrens –règims polítics, privilegis socials, avantatges econòmics, distribució injusta de la riquesa, etc.- i les classes conservadores s’acostumen a considerar tota aquesta ganga impura com una part essencialment integrant del catolicisme, que degenera així a la vil condició d’una institució defensora d’interessos bastards. Discutir-ne un és demolir la religió, que elles defensen perquè les defensi. Elles paguen l’Església –i encara amb quina gasiveria!- com es paga un gendarme que munta guàrdia entorn d’un camp afitat. Déu esdevingué llur insigne protegit, obligat a servir-los. Que en el món hi hagi egoistes d’aquests és, més que comprensible, inevitable. L’escàndol comença quan els qui Déu ha posat perquè vetllin per la puresa de la religió s’ajunten a ells per formar la gran lliga dels enemics de la justícia en nom de Déu. La Revolució, més astuta que intel·ligent, sotja aquesta claudicació sacrílega per cobrir-se del prestigi de la justícia, i si no s’arriba a temps a arrabassar-l’hi acomplint la justícia en nom de Déu, els estralls que fan són proporcionats a la traïció dels clergues. I aleshores tot són crits d’escàndol contra els cucs que devoren el cadàver de l’ordre social que els mateixos que criden han occit. Així passà a Espanya, especialment a Catalunya, la seva part més viva, i així passarà a tot el món si el poc que resta de cristianisme en les classes benestants no assoleix a fer saltar el crostissam de tant superfetació pagana”.

Pobre canonge Cardó. Si aixequés el cap tindria un cobriment. Aquest fragment el va escriure el 1948 i forma part de “El gran refús”, darrer capítol de Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes (pàg. 66), que per voluntat de l’autor va restar inèdit fins que tots els seus protagonistes van ser morts. Quan va aparèixer el 1994 pràcticament no va desvetllar res sobre la posició de l’Església durant la República i la Guerra Civil que no se sabés. Això si, certament era extremadament dur amb l’actitud de la majoria de la jerarquia i del clergat integrista, perquè no van saber entendre els signes dels seus temps i pel mal que van fer a l’Església catalana.

Aquesta tarda m’ha vingut a la memòria el llibre del canonge Cardó quan pensava com presentar la versió castellana d’aquest bloc que des d’avui es pot consultar a Religión Digital. És simplement una traducció –automàtica i revisada superficialment, i potser amb lleugeres adaptacions- del bloc en català. Em voltava pel cap la idea d’anar a fer les Espanyes, i d’aquí m’ha vingut encomanar-me a Cardó. I el que mostra la seva lectura és que encara avui hi ha els qui estan enquistats en les posicions que denuncia Carles Cardó. Per això, he pensat que era bo afegir-me al polifònic cor dels blocs de Religión Digital i aportar un veu escrita des de l’Església catalana. Una tan vàlida i discutible com qualsevol altre. Perquè el que no puc oferir és la veritat absoluta.

Pels seus fets els coneixereu

Ara us explicaré un cas. El tema és que he vist gent amiga molt interessada en seguir tot el que faig, cosa que m’alegra, i que es dediquen a penjar amables comentaris a la xarxa sobre la meva indigna persona. El curiós va ser que un dia va aparèixer en un bloc un comentari sobre el que jo havia dit sobre Religión Digital en una conversa privada. No vaig donar-hi més importància. Però la cosa va anar a més quan va aparèixer un altre comentari anunciant que jo posaria en marxa un bloc a Religión Digital. Era una informació que només tenia la persona a qui vaig demanar d’incorporar-me a Religión Digital, i aquest només ho sabia des de feia tres dies. Calia veure què havia passat. Total, que al final vam descobrir que havia estat un tècnic jovenet pel qual havia passat la meva sol·licitud i que només saber-ho va trucar a un capellà amic de Terrassa amb qui havia estudiat al seminari de Toledo per explicar-li. Aquest capellà va decidir esbombar-ho perquè està convençut que a Barcelona hi ha una conxorxa maçònicocatalanista on les decisions ens vénen dictades de vés a saber qui i que ho sabria més gent. Però el que ell no sabia és que la decisió de traduir el bloc al castellà jo no l’havia comentat ni a la meva dona i per això és va descobrir on era la gotera. Total, que ara hi ha un tècnic que no sé si encara conserva la seva feina, aquí està el bloc i ja sabem qui són. Només cal deixar-los fer i que amb els fets ells mateixos quedin retratats.

Com diu el canonge Cardó al final de “El gran refús”: “Que Déu els hagi salvat a tots, però que a la terra cadascú tingui la reputació que mereix”.

Se’n va Sistach a Roma?

Aquest matí quan he baixat a esmorzar a un bar m’he trobat un grup d’escolapis que m’han convidat amablement a seure amb ells. Tant amablement que ja dec a l’erari dels escolapis un cafè amb llet i un donut. El primer que m’ha preguntat un dels escolapis era si finalment Sistach anava a Roma. Evidentment, els he dit que ells tindrien més informació que per això tenen un escolapi català a la cúria romana, però m’han respost que és com un tomba. Serà això.

En tot cas, és curiós que periòdicament circuli la mateixa història. Que l’arquebisbe Martínez Sistach està a punt de ser nomenat per un càrrec a Roma. De fet, és diu pràcticament des de que va arribar a Barcelona. Prevenint-vos de les meves nul·les capacitats profètiques, continuo pensant que no. És cert que Sistach a Roma no és un arreplegat. Té els seus amics i els qui el consideren. Tampoc es pot passar per alt una cosa que oblidem sovint, que Roma són moltes Romes diferents. Encara que el límits de discrepància siguin reduïts, Roma no és un bloc monolític on tothom pensa exactament el mateix. També és cert que tot i ser una persona raonable i moderada, Sistach no és pot dir que sigui precisament un progre esgarriat. Al contrari, en molts punts, fins i tot en els doctrinalment més calents, està en sintonia amb els corrents majoritaris del Vaticà. A més, s’ha fet valer el seu prestigi com a canonista. Per tant, podria ser una persona per anar a Roma.

Però crec que la perspectiva no és aquesta. Seria molt difícil que s’optés per canviar el bisbe de Barcelona en ple procés de divisió de la diòcesi. A més, després de tots els maldecaps que va portar el procés de successió del cardenal Carles, dubto que ningú tingui ganes de tornar a obrir la caixa dels trons. La única possibilitat remota és que algú decidís que la principal feina que tenia Martínez Sistach ja s’ha acomplert: que un cop pacificada la diòcesi es pot pensar ja en una altra solució. Però és més probable que aquesta primavera o la següent el facin cardenal, que no que se’n vagi de Barcelona. Al final, el cardenalat només hauria d’estar pendent d’una qüestió d’estadística, és a dir, de les places vacants, del nombre de cardenals espanyols i de la cua que hi ha en competència amb altres diòcesis rellevants i membres de la cúria. Ara ja hi ha 10 places de cardenals electors per cobrir. I a finals de març seran dos més. El dijous 15 vinent arriba als 80 anys el cardenal Martini, i el 31 de març un espanyol, Martínez Somalo. Però això és com obtenir un pis de protecció oficial; una vegada has superat els requisits, posar-se a la cua i esperar que et toqui.

Efecte apagada

Es veu que arran de l’apagada de llums d’ahir, aquest matí l’arquebisbe Martínez Sistach ha decidit canviar una altra vegada la carta dominical d’aquest diumenge. Recupera els principis que recull el Compendi de Doctrina Social de l’Església per recordar que “una correcta ‘consciència ecològica’ cal que tingui en compte ‘la dimensió ètica’, que ha de caracteritzar sempre el desenvolupament dels pobles”.

L’escàndol dels beneficis

Aquesta setmana sembla que estic més reflexiu que informatiu. El cas és que m’he anat escandalitzant progressivament a mesura que anaven sortint els resultats anuals dels gran bancs espanyols. Ahir vam tocar sostre, amb els 7.596 milions de benefici del Banc Santander, un 22 per cent més que l’any anterior. La tendència de la resta de bancs és similar i només amb els cinc primers bancs i caixes de l’estat acumulen beneficis de més de 17.000 milions d’euros.

Així que ahir em vaig decidir a consultar el Compendi de la Doctrina Social de l’Església convençut que trobaria alguna referència a l’escàndol dels beneficis desorbitats i acumulats en poques empreses. Doncs, no. El punt 340 ho deixa clar “La doctrina social de l’Església reconeix la funció justa del benefici, com a primer indicador del bon funcionament de l’empresa: ‘quan una empresa produeix benefici, això significa que els factors productius han estat utilitzats adequadament’. (Centesimus Annus. Joan Pau II)”. Després de la decepció inicial, si que vaig poder trobar alguns criteris que limiten la legitimitat d’aquests beneficis.

D’una banda, que el benefici econòmic no està limitat en si mateix, sinó en la forma d’aconseguir-lo: “Això no ofusca la consciència del fet que no sempre el benefici de l’empresa estigui servint adequadament la societat. (...) És indispensable que, a dintre de l’empresa, la persecució legítima del benefici s’harmonitzi amb la tutela irrenunciable de la dignitat de les persones que amb funcions diverses treballen en la mateixa empresa. Les dues exigències ni estan de cap manera en contrast l’una amb l’altra”. Una advertència que es repeteix en el punt 369, quan parla del món de les finances: “Una economia financera que sigui un fi per a si mateixa està destinada a contradir les seves finalitats, atès que es priva de les pròpies arrels i de la pròpia raó de ser, és a dir, del seu rol originari i essencial de servei a l’economia real, i, en definitiva, de desenvolupament de les persones i de les comunitats humanes.”

I, d’altra banda, la doctrina social de l’Església també fixa els límits dels beneficis en l’ús que se’n fa: “329. Les riqueses acompleixen la seva funció al servei de l’home quan són destinades a produir beneficis per als altres i per a la societat. (...) [Les riqueses] són un bé que ve de Déu: qui el posseeix l’ha d’utilitzar i fer circular, de manera que àdhuc les necessitats en puguin gaudir; el mal s’ha de veure en l’afecció immoderada a les riqueses, en la voluntat d’acaparar-les. (...) La riquesa, explica Sant Basili, és com l’aigua que sempre brolla pura de la font si n’és extreta amb freqüència; en canvi, es podreix si la font no s’utilitza. (...) Qui té riqueses només per a ell no és innocent; donar-les a qui en té necessitat significa pagar un deute.”

Tot plegat es basa en el principi bíblic que “la propietat originària de tots els béns pertany a Déu” (n. 323). Certament, els condicionats que limiten l’obtenció i l’ús dels beneficis són un bon argument que en principi no negaria a les empreses la possibilitat de cada any guanyar més diners. Tot i això, a mi em continua escandalitzant que un banc pugui guanyar 7.500 milions en un any, i tinc els meus dubtes que això es pugui aconseguir actuant com les Germanetes dels Pobres.

Cames creuades

L’anècdota és real d’aquesta mateixa setmana a la parròquia de Montalegre del carrer Valldonzella de Barcelona. Me l’explica la protagonista involuntària. Una jove cristiana que acostuma a dedicar una bona estona del dia a la pregària es resguarda a la capella de la parròquia a resar en un banc amb la bíblia a la falda. Mentre, s’està fent una missa a la nau central i, quan s’acaba, una dona entra a la capella i se li acosta. Quan és al seu costat, trencant-li les oracions, la senyora li diu: “No creo que estar con la piernas cruzadas sea del agrado de su altísima Majestad”.

Quan ho comentàvem amb un grupet no ens vam poder estar d’imaginar possibles respostes a l’improperi, que normalment costa molt que se t’acudeixin al moment. Una és la irreverent (els més sensibles millor que se la saltin i continuïn llegint dues línies més avall) que seria una cosa així com “que potser creu que li agradaria més veure’m amb les cames obertes”. Després hi ha la resposta progre: “el que li deu molestar és veure tanta gent amb els braços creuats davant de tots els problemes que hi ha al món”. També hi havia una resposta espiritual, la de “el senyor el que mira és el cor de les persones”. Finalment també es podria apuntar la teatral, la de baixar la cama amb actitud compungida i de cop creuar-la desafiant cap a l’altra banda. Tot i això, la resposta de la noia va ser la més encertada davant de tal despropòsit: no fer-ne ni cas mentre la dona començava a passar el rosari. Però és evident que a partir d’aquell moment es va acabar qualsevol intent de pregària i comunicació amb la “altísima Majestad”.

Però crec que la pregunta més important és: què punyeta li han ensenyat a aquesta dona? La culpa no deu ser seva perquè -si no estem davant d’una patologia clínica- el problema és el tipus de religiositat que li han inculcat.