L’Església enrocada

“A la institución católica española le cuesta mucho admitir que la pluralidad de los mundos de vida social conlleva, entre otras cosas, un pluralismo de éticas. La ética católica, ante esta pluralización, no es ya la única que modela todo el ethos sociocultural del país. Al no terminar de aceptar que ya no existe un único código cosmovisional y moral que regule de forma unánime la sociedad, identifica y confunde el laicismo excluyente, que detecta bien porqué les afecta a ella y la trata indebidamente, y el laicismo inclusivo, que incorpora a la vida pública y a la leyes planteamientos de instituciones y grupos que tienen universos simbólicos y morales distintos al suyo y que durante la dictadura franquista habían sido excluidos con su consentimiento directo o indirecto”.

Aquesta setmana una mena de grip inoportuna m’ha permès accelerar la lectura de El factor católico en la política española. Del nacionalcatolicismo al laicismo, l’últim llibre de Rafael Díaz-Salazar editat per PPC. Continuo pensant que hauria d’estar prohibit per llei enviar als periodistes llibres que s’han de llegir que tinguin més de 200 pàgines. Però també és veritat que el següent de la cua en té 750. És L’Església dels primers segles del pare Laplana de Montserrat editat a Mediterrània.

Bé. El cas és que el llibre de Díaz-Salazar és altament interessant. Sobretot l’análisi de la situació actual dels dos darrers capítols. En els primers explica coses més conegudes, però que també estaria bé que llegissin aquells que encara creuen que durant el franquisme només hi va haver l’Església del “Cara al sol” o que la religió només és un fet privat.

Una de les conclusions del llibre està en el paràgraf que encapçala aquesta nota. Ve a dir que majoritàriament la jerarquia catòlica espanyola i els cors afins encara no han entès en quin país viuen. Díaz-Salazar fa aquesta anàlisi sense negar l’existència i la presència dels laïcismes excloents, però també explica molts altres factors que condicionen la desproporció de la resposta jeràrquica.

La proposta és buscar un espai que pugui ser comú a tots i alerta dels perills que l’Església no vulgui jugar a aquest joc o de que se l’expulsi del terreny de joc. I un perill és que l’Església quedi definitivament enrocada (o enRoucada) en un espai polític i social tancat que, per molts que siguin els qui s’hi apuntin, sempre serà només una part enfrontada amb la resta del país. És una de les hipòtesis possibles on la pluralitat eclesial ho té molt magre.