L’hora de Blázquez a Barcelona

Blázquez és un teòleg. I ahir diumenge el vam poder escoltar fent de teòleg a la parròquia de la Puríssima Concepció de Barcelona. La parròquia ha organitzat un potent cicle de conferències quaresmals on diumenge vinent podrem escoltar el predicador de la Casa Pontifícia, Raniero Cantalamessa (caputxí del qual el nom no sé si li fa justícia) i el següent a l’arquebisbe Martínez Sistach.

Doncs a les set del vespre va valer la pena sortir de casa un diumenge per escoltar a don Ricardo Blázquez. Va ser una intervenció d’una hora escassa prèvia a les vespres, litúrgia on una senyora de la primera fila va haver de marxar ofegada per el fum de l’encens. Blázquez va fer una intervenció sobre l’eucaristia d’un gran nivell teològic i espiritual. No m’atreveixo a reproduir el contingut per no desvirtuar-la, només apuntar algunes idees. Hi ha un bon resum a Flama.info (els quals espero que em perdoni per robar-los la foto).

Va partir de les conclusions del sínode de bisbes sobre l’eucaristia. Va aprofitar per fer grans elogis del sínodes com una institució amb molt de futur: “Tots necessitem espais de comunió, que siguin una experiència que ens vivifiqui, ens conforti i ens revitalitzi”. Va reempredre una expressió de Benet XVI, “l’hora” de Jesús, una expressió que apareix constantment a l’evangeli de Joan “com unes pedretes que ens van marcant un camí cap a l’hora suprema”.

El que més em va agradar va ser la lectura que va presentar d’aquesta hora suprema, en el lliurament de Jesús. Del Jesús de la passió quan és entregat als homes per ser crucificat. Normalment només en fixem en un protagonista d’aquesta lliurament, el Judes traïdor. Però la lectura és molt més profunda quan aquest lliurament es mira des dels tres subjectes que té: Judes, el qui entrega amb traïció; Jesús, el qui es lliura; i Déu, el qui ens lliura el seu fill. La intervenció la va cloure amb una crida a l’esperança i amb un visió de l’eucaristia que supera el fet ritual: “Eucaristia és quan passem de l’odi a l’amor; de la diàspora a la reunió en comunitat, per això no podem viure sense eucaristia; de la violència a la pau; de l’envelliment dels nostres pecats a la vida nova”.

Quan hem vist Blázquez per la tele no ens havia semblat mai un gran orador, ni ahir a l’inici de la conferència ho semblava. Va començar amb un salutació en català i emmarcant la conferència a Barcelona com un agraïment a tot el que havia aportat des d’aquesta ciutat el Centre de Pastoral Litúrgica. Però quan es va endinsar en els continguts de l’eucaristia va desaparèixer el Blázquez tímid, i va aparèixer un Blázquez apassionat i apassionant. El millor del discurs va ser quan va abandonar el paper. Un teòleg brillant i amb gran capacitat de transmissió de la fe. Déu el deslliuri de la campanya que almenys tres subjectes ja han començat per apartar-lo d’aquí a un any de la presidència de la Conferència Episcopal. A Blázquez encara no li ha arribat l’hora, que ens convenen més bisbes teòlegs que polítics.