Me’n vaig a fer les Espanyes

“Entorn del catolicisme oficial s’ha format a través dels segles un crostissam d’interessos terrens –règims polítics, privilegis socials, avantatges econòmics, distribució injusta de la riquesa, etc.- i les classes conservadores s’acostumen a considerar tota aquesta ganga impura com una part essencialment integrant del catolicisme, que degenera així a la vil condició d’una institució defensora d’interessos bastards. Discutir-ne un és demolir la religió, que elles defensen perquè les defensi. Elles paguen l’Església –i encara amb quina gasiveria!- com es paga un gendarme que munta guàrdia entorn d’un camp afitat. Déu esdevingué llur insigne protegit, obligat a servir-los. Que en el món hi hagi egoistes d’aquests és, més que comprensible, inevitable. L’escàndol comença quan els qui Déu ha posat perquè vetllin per la puresa de la religió s’ajunten a ells per formar la gran lliga dels enemics de la justícia en nom de Déu. La Revolució, més astuta que intel·ligent, sotja aquesta claudicació sacrílega per cobrir-se del prestigi de la justícia, i si no s’arriba a temps a arrabassar-l’hi acomplint la justícia en nom de Déu, els estralls que fan són proporcionats a la traïció dels clergues. I aleshores tot són crits d’escàndol contra els cucs que devoren el cadàver de l’ordre social que els mateixos que criden han occit. Així passà a Espanya, especialment a Catalunya, la seva part més viva, i així passarà a tot el món si el poc que resta de cristianisme en les classes benestants no assoleix a fer saltar el crostissam de tant superfetació pagana”.

Pobre canonge Cardó. Si aixequés el cap tindria un cobriment. Aquest fragment el va escriure el 1948 i forma part de “El gran refús”, darrer capítol de Les dues tradicions. Història espiritual de les Espanyes (pàg. 66), que per voluntat de l’autor va restar inèdit fins que tots els seus protagonistes van ser morts. Quan va aparèixer el 1994 pràcticament no va desvetllar res sobre la posició de l’Església durant la República i la Guerra Civil que no se sabés. Això si, certament era extremadament dur amb l’actitud de la majoria de la jerarquia i del clergat integrista, perquè no van saber entendre els signes dels seus temps i pel mal que van fer a l’Església catalana.

Aquesta tarda m’ha vingut a la memòria el llibre del canonge Cardó quan pensava com presentar la versió castellana d’aquest bloc que des d’avui es pot consultar a Religión Digital. És simplement una traducció –automàtica i revisada superficialment, i potser amb lleugeres adaptacions- del bloc en català. Em voltava pel cap la idea d’anar a fer les Espanyes, i d’aquí m’ha vingut encomanar-me a Cardó. I el que mostra la seva lectura és que encara avui hi ha els qui estan enquistats en les posicions que denuncia Carles Cardó. Per això, he pensat que era bo afegir-me al polifònic cor dels blocs de Religión Digital i aportar un veu escrita des de l’Església catalana. Una tan vàlida i discutible com qualsevol altre. Perquè el que no puc oferir és la veritat absoluta.