Que tractin bé al bisbe de Lleida i la seva diòcesi

Que avui el bisbe de Lleida hagi anunciat que ha presentat la renuncia al papa no és una sorpresa. Ja ho comentàvem fa pocs dies en motiu del seu ingrés a l’hospital on s’hi va estar una setmana. Cal reconèixer la dignitat amb la que Francesc Xavier Ciuraneta ha portat el desenvolupament del seu parkinson, i no ha amagat mai el deteriorament de la seva salut. Aquest mateix mes era el tema del seu escrit en el butlletí informatiu del bisbat.

Fa setmanes que pràcticament no podia exercir les seves funcions i per això ha fet públic que ja ha presentat la renuncia. Ara caldrà esperar la decisió del papa perquè l’accepti i nomeni un successor o es deixi la diòcesi en mans d’un administrador apostòlic en espera del nou bisbe. En la nota que ha enviat als mitjans per anunciar la renuncia explica que espera retirar-se a Palma d’Ebre on va néixer fa 66 anys. S’ha guanyat que li donin ja aquest descans. El que no acabo d’entendre és que el relleu del bisbe de Lleida no s’hagi fet d’una forma més àgil i programada. Fa temps que se sabia que caldria afrontar el seu relleu i el nunci ja podria tenir prevista la successió en el moment en que es fes pública la renuncia. Potser aquest anunci accelera el procés, però serà un període d’interinitat innecessari. I més quan està obert en canal el litigi de les obres d’art. Si aquest relleu previsible s’allarga voldrà dir o que Lleida queda molt lluny del Vaticà, o que algú ja li està bé mantenir aquesta interinitat. I, en aquest cas, el primer perjudicat serà el mateix Ciuraneta i després la seva diòcesi.

Evidentment, ara s’obren públicament les apostes per la successió de Lleida. D’una banda, cal recordar que en els darrers 14 anys –havent canviat de bisbe les 10 diòcesis catalanes- només han sortit quatre nous bisbes catalans, dos del seminari de Tortosa, un del de Toledo, i un de l’Opus. La resta, o ja eren auxiliars de Barcelona, o venien de València. Potser seria hora que entre els gairebé mil capellans que hi ha sumant les diòcesis de Lleida, Urgell, Vic, Girona, Tarragona i Solsona el nunci es preocupés de trobar-ne algun digne de portar la mitra. Ja fa 30 anys de l’últim bisbe que va sortir d’entre el clergat d’aquestes diòcesis, quan van enviar Antoni Deig a Menorca. Precisament, aquests sis bisbats catalans aviat superaran el rècord de Menorca, on tenen bisbat però és impossible que en surti cap bisbe. Espero que els bisbes d’aquestes diòcesis ja li hagin fet arribar al nunci una bona llista de propostes.

D’altra banda, s’ha d’afegir que l’experiència d’alguns nomenaments episcopals també ha relativitzat la importància del fet que sigui o no català. Com va dir mossèn Ballarín, “Ens heu dat uns bisbes que haurien fet feliç la tia Conxa. Tingueu pietat de nosaltres, vicari de Jesucrist”, i ben catalans que eren els escollits. Perquè si envien un bisbe com Roncalli, ningú es preguntarà a quin seminari havia estudiat. Ara, si no el troben d’aquesta talla, a Catalunya de bons candidats no en falten.

PD: Ara, dilluns, he vist la carta que ha fet pública Ciuraneta adreçada als diocesans. Val la pena llegir-la i es correspon amb els elogis personals que ha rebut aquests dies.