dilluns, 19 de febrer de 2007

Kasper demana més

La intervenció que ha fet aquest dilluns Kasper a Barcelona ha estat, si més no, gratificant. Tant a la roda de premsa com a la conferència que ha fet en la trobada ecumènica de Barcelona s’ha entès el que volia dir. El servei de premsa de l’Opus Dei ja ens ha passat el text de la conferència, que ha pronunciat en italià i que el públic ha pogut seguir per escrit en català i en castellà. La nota de premsa en fa un resum.

Al Vaticà tenen clar que el problema avui ja no és entre cristians d’una confessió o altra, sinó entre creients i no creients. I això és el que pot fer que sinó per gust, per gana, s’avanci més en la unitat dels cristians. Però quaranta anys després d’aixecar els anatemes, Kasper dibuixa una situació nova: “després d’haver superat molts malentesos i haver aconseguit un consens fonamental sobre el fulcre de la nostra fe, ara hem arribat al nucli dur de les nostres diferències eclesiològiques, o més aviat de les nostres diferències institucionals i eclesiològiques.” O sigui, que hem tocat l’os. “No es pot negar que (...) el diàleg d’alguna manera s’hagi encallat”.

La sortida que proposa Kasper és un ecumenisme espiritual, que no vol dir esperar asseguts que la pregària ho arregli: “Espiritualitat ecumènica significa cooperació en favor de la vida, de la justícia, dels drets de l’home i de la pau. En aquest context no estic pensant en primer lloc en accions espectaculars, sinó en cooperar a les obres de caritat de cada dia, pels nens, els joves, els malalts, les persones amb discapacitats i la gent gran. Estic pensant també en la cooperació amb la pastoral per als turistes, en els mitjans de comunicació, etc. Hem de superar en tots aquests àmbits l’esperit de competitivitat, perquè cal que imperi la solidaritat. Podem fer tantes coses plegats, i mitjançant aquesta cooperació ens coneixem millor i creixem junts”.

Finalment, en aquest procés no sembla que el projecte oficial de l’Església catòlica sigui atreure cap a casa la resta de confessions cristianes: “no es tracta d’una fusió com les de les grans empreses internacionals del nostre món globalitzat (...) la reconciliació pròpiament no elimina l’alteritat de l’altre, no l’absorbeix ni la xucla, fent-la desaparèixer. Ben al contrari”.

A la roda de premsa ho ha explicat destacant que no existeix ecumenisme sense conversió personal i reforma de l’Església. Per exemple, ha repetit que així com els catòlics han anat assumint principis on la centralitat és la Paraula de Déu, els luterans també han anat apreciant els símbols i els sagraments. O així com el catolicisme havia abandonat una mica la sinodalitat, els ortodoxos han anat valorant el sentit del primat.

Total, que res hauria de ser tant complicat si un s’hi posa de bona fe, és a dir, amb una autèntica espiritualitat. Ens ho deia als periodistes “si féssim tot el que avui és possible sense violar el Codi de Dret Canònic, enlloc de lamentar-nos només sobre el que no es pot fer, seria molt positiu”.