Dimecres la Fundació Abadia de Montserrat va celebrar els deu anys amb un acte a la Torre Agbar de Barcelona. La Fundació d’aquest monestir ha estat una eina de suport econòmic i institucional exitosa, un model que també s’aplica a altres monestirs com el de Poblet, Vallbona o Silos. L’acte es va centrar en un conferència de l’abat Josep Maria Soler.
En començar ens va dir que ens parlaria del passat, present i futur del monestir sobretot en relació a la cultura. Quan va començar a detallar-nos la història del monestir des del 20 d’abril de l’any 888 ja vaig començar a tremolar esperant un rotllo d’aquí t’espero, amb la única expectativa positiva de l’aperitiu del final de l’acte. Però no. És la vegada que m’han sintetitzat més bé la història del monestir i la lectura d’aquesta part de la conferència permet entendre perquè Montserrat té la importància que té en la història i en la cultura catalana i universal. Una aportació que avui encara es concreta en el treball intel·lectual dels monjos, en el ric patrimoni –obert a tothom- del Museu i de la biblioteca, i en l’alt nivell de formació musical de l’Escolania (que, per cert, estrena nou director, l’exescolà Bernat Vivancos).
Però sens dubte, el més interessant de la conferència –i el que s’ha destacat- són les cinc preguntes de futur que va plantejar l’abat. Si voleu són més retòriques que preguntes. Val la pena transcriure-les.
“Un primer interrogant que és a la base dels altres: la fe cristiana, ¿ha de quedar reduïda a l’àmbit de les opcions estrictament privades, sense cap altra incidència fora d’un mateix que allò que permet la llibertat d’expressió de les pròpies creences?”
“Un segon interrogant està vinculat al primer: allò que podríem anomenar la “matriu cultural juedo-cristiana i hel·lenístico-romana”, que ha configurat profundament la nostra societat europea, la manera de viure i d’organitzar el treball, la família, el lleure, les relacions interpersonals, etc. ¿és una cosa que pertany definitivament al passat, a la història, o bé és una realitat que encara pot incidir positivament en la construcció del present i del futur?”
“Un tercer interrogant: ¿quin lloc ocupa en la nostra “visió de la persona humana” la seva dimensió, diem-ne, espiritual? L’home “post-modern”, nosaltres mateixos, ¿som bàsicament “homes tecnològics” i prou? o bé ¿hi ha alguna cosa més en la realitat humana, que va més enllà de la ciència i de la tècnica, i que és tan pròpiament nostra que és essencial per al procés d’humanització?”
“Concretant més el que acabo de dir: ¿és important per a una societat com la nostra disposar de llocs, d’espais, on es cultivi d’una manera especial aquesta dimensió espiritual de la persona humana? I, si em permeten la gosadia, ens podríem preguntar si és bo per a la societat catalana del s. XXI, amb el seu desenvolupament econòmic i tecnològic, amb els avenços en les prestacions socials, en la convivència civil, amb la varietat de cultures i de religions que caracteritzen els seus habitants, si li és bo –dic– que hi hagi un lloc com Montserrat?"
“El darrer interrogant, està relacionat amb aquest que acabo de formular: ¿és imaginable una mena “d’aliança” entre Montserrat i l’entramat social i econòmic de Catalunya, per tal de consolidar un espai de reflexió, d’encontre, de pau, d’identitat personal i col·lectiva? ¿un espai que sigui com una mena de pulmó on es pugui respirar un aire fresc i diferent? ¿un espai on s‘enriqueixi la cultura amb un diàleg fructífer des de diverses posicions?”
Són preguntes pel monestir que l’abat contesta en la conferència, on també diu que està obert al debat i a les aportacions. Però, el que crec més interessant d’aquestes preguntes és que també se les poden formular la majoria d’institucions d’Església que volen tenir una irradiació social. Provem-ho?
