No és el llatí, és el ritual

Aquestes dies a la redacció de Foc Nou comentàvem amb el Joaquim Gomis que esperàvem que la presentació d’aquest dissabte del Motu Proprio de Benet XVI sobre la missa aclarís definitivament el tema. Però no. A tot a arreu surt que el papa ressuscita la missa en llatí. Doble error. I en alguns que és la missa on es parla dels pèrfids jueus. Triple error.

Primer error perquè la missa també ara es podia fer en llatí, igual que en català, en castellà, en finès, en zwagili o amb el llenguatge dels signes. De fet, la “versió original” de la missa que avui es fa a les parròquies és el llatí, idioma "oficial" de l'Església catòlica. El ritual actual, el de Pau VI, aprovat el 1970 després del Concili Vaticà II, és el que va permetre que el ritual es traduís a qualsevol llengua. La confusió sobre la llengua és que l’anterior ritual, el de Pius V, només permetia fer la missa en llatí, per això s’equipara a “la missa en llatí”. Podríem dir que no és tracta de la mateixa pel·licula doblada; són dues pel·lícules diferents: una és tan antiga que només es pot veure en blanc i negre, i l'altra estem acostumats a veure-la en colors però també es pot veure en blanc i negre si es mira en una tele vella. I, segon error, l’anterior ritual, el de Pius V, no s’havia prohibit ni derogat. El que passava fins ara és que calia la petició dels fidels i el permís especial del bisbe per utilitzar-lo. I això és que ha canviat ara Benet XVI, ha liberalitzat l’ús d’aquest ritual en blanc i negre.

Així ara a qualsevol parròquia es pot optar per utilitzar (en la llengua que sigui) el ritual actual com a “forma ordinària”, o optar per l’anterior, fill del Concili de Trento i actualment vigent en la darrera revisió que va fer Joan XXIII on es van eliminar les referències antisemites (Tercer error sobre el qual a Zenit trobareu una completa explicació).

Per tant, amb aquesta lògica, aquest canvi no hauria de suposar cap daltabaix. Si sempre hem defensat un cert liberalisme amb el ritual ordinari, tampoc ens hauria de molestar la pluralitat de rituals vigents si hi ha gent que si sent més còmoda. Però és evident que algun problema hi ha d’haver quan el Motu proprio de Benet XVI ve acompanyat d’una carta als bisbes per aclarir que això “no posa en dubte” la reforma litúrgica del Vaticà II i que la proposta vol unir (acostar als lefrevristes) i no dividir (visualitzar en la litúrgia que hi ha uns catòlics tridentins i uns catòlics conciliars).

Doncs esperem que tingui raó perquè sembla que ell mateix tampoc n’està segur del tot. Al final de la carta recorda que el paper del bisbe serà “el de vigilar perquè tot es faci amb pau i serenitat” i els convida a “escriure a la Santa Seu un informe sobre les vostres experiències tres anys després de que entri en vigor aquest Motu Proprio. Si sortissin a la llum dificultats serioses es buscaran vies per trobar el remei”. Això té de positiu que el papa és conscient, com es veu en la carta de presentació, dels recels i problemes que pot generar aquesta liberalització i s’obre a rectificar el que calgui. Però si hi ha aquests perills potser caldria calibrar millor si valia la pena córrer un risc intern en el món catòlic per fer un gest d’acostament amb els lefrevristes, que no deixen de ser una minoria. Si cal córrer riscos per la unitat dels cristians, potser seria millor que fos per apropar-se al món ortodox i al protestant.